Part 6

--Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni'l ferrer treballa, ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu! Tothom déu ser á missa ó á fora.

Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á renovárseli l'objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou ab veu aguda: --Mare! Mare!

Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom que no se li apartava de la boca, y casi's pót dir que arribava á pensar en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.

--Qué ploras, Blanqueta? li digué desde'l carrer aquella dona que passava. Perqué t'estás á la finestra en camisa? No tens por de encadarnarte?

--La Mare!... la Mare!... Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.

--Peró, qué't passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica, posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t'en donas vergonya?

La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: --Mare!... Mare!... Jo vull la Mare!

La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta, acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á la noya:

--Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare... Que tens por de estar sola?

--Por nó, peró estich sola, soleta...! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s'es fet de la mare!

--Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está tancada.

--Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura, quant á son desconsol s'hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré tancada tota sola?

Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge, fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol, mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li cridá:

--Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!

--No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.

Perqué no?... Pujau, ferrera!... No m'haveu dit que'm vestiriau?

--Sí, peró...

En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un tant lo plor al véurerla y li digué:

--Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest vindrá la mare.

Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa, pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de Blanqueta:

--Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t'estima? Vaja, dónam un patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si véus venir la mare.

--Nó, tenint la porta oberta, ja m'estaré al terrat, que donaré menjar á la guatlla, y si per cas... No us en aneu pas de casa, ferrera?

--Nó, filla meva, nó: vina si vóls.

Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins llavors de la desgraciada petita.

La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu s'anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que no pensava en desgracia.

--Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres... --¿Qué?... Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.

--Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!... Ja us dich jo, tia, que us vareu salvar de bona no anant á Balaguer!

A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap á dreta y esquerra, s'haguera dit que'ls cabells se li erissavan.

--Bè... Qué... Digas... Parla!...

En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada de miserias que atravesava per demunt de son cap.

--Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!

--Qué dius?... mala mort?... Mort?... Y quí la mort?

Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar de llágrimas.

Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre dona, prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia que aquesta no li gosava á dar directament.

Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort, la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit, confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia, continuá:

--Sí, tia, sí!... Mort, mort es l'oncle! No hi ha remey pera nosaltres!...

--Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara, que indicava tot l'horror que penetrava en son cor.

Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.

--No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t'ho ha dit? Quí t'ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho preguntarém al cosí...

--També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou esclafit cada resposta que feya.

--¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal...

--També es mort, tia!

--Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y'l nunci es viu?...

--Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho contará tot, tia... peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque us desesperariau!

--Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels altres, quant m'ha arribat la principal y única causa que á mi'm pót desesperar?

Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun consol.

Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria, quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la veuria mes!

--Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la tornavan á abandonar. No'm deixeu! no'm deixeu! Ferrera!... Mare meva!... Ferrera!... Mare...! mare!...

Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala. Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch en una fusta; aquell destorp detingué una mica'l pas á la nina, peró moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá'l lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli'l calsat, se llansá per la escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y'l destorp de la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que acabava de sentir.

¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó s'en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia, sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo cor!

En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la miseria era tan gran com la despoblació?

De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse, per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s'havia acostat á un regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l'oferiment que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que, vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al de aquella!

Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers s'anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat. ¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la por son trist cor per enter?

--Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y'ls homens tornan de la llaurada!

Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada en l'objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li produhia son sentiment.

Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com lo pollet que ha perdut la lloca y s'arrima al paner, s'arrimá naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit, sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l'alé, crehent que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de bruixas.

Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada mare li feya resar al anarsen al llit.

En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si'l cel no se l'enviava!

Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima, l'ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel, baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha passat sentiments.

Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia Dèu!

Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y apuntás ab sa arma terrible, desde'ls ayres, á tots quants eran causa de la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas que llavors s'esperimentavan en lo mòn.

Y així havia de ser, pera que's cumplissen aquellas paraulas certas que, dictadas pel cel, repetia l'oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer: "Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares."

### VIII. Los pahers de Balaguer.

Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que esperimenta l'heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y forsat soldat, que s'alegra sols perque s'alegran los altres; la escala de tots los dolors, desde'l que pórta pintat en son front l'humillat contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo; tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á son senyor, la del amich de novetats que's complau en lo triunfo sols perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui'l mana, temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono dels reys.

Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando; tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs, aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l'infant de Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá catalá.

--Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre'ls quals se veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació, després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la especialitat de carácters que s'atribueix á tal ó qual nació: aixó fará mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m'ajuda.

--Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á son fill Absaló...

--Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que'm haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.

--Sí, sí, germana de vostre mare, digué'l bisbe, com si llavors volgués ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y vostre domini será benehit per tot.

--Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.

--Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la compassió.

Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo fástich que li causava l'atreviment del improvisat cortesá, sens girar lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas, després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que's mossegás los llavis, digué resolt de esta manera:

--Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que jo demano es sols lo cástich de un crímen.

--De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en l'objecte del Liori.

--Es de lesa magestat... divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja m'enteneu.

Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort del arcabisbe de Saragossa; l'aragonés li contestá ab un altre somrís, y anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.

--Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.

--Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.

Y lo gobernador Cervelló anyadí:

--Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen aconsellarlo com á rey de Aragó.

Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que estavan prop de ell.

--Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli...

Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un cantó de la sala, dihentli:

--Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.

Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que s'interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix: