Part 37

Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y'l poble menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos, pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que s'assotavan á sí mateixos ó uns als altres.

La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca si's comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de ans ab los del temps actual. En l'any 1333, que es una de las apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou tan continua y horrorosa, que s'hagueren de publicar jubileus pera'ls que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer bandos contra'ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral. Dèu nos guart de semblants tristesas!

### XXXVI. Com lo malvat donzell s'en portá á la orfaneta al jas de En Simon.

Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer, sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l'estat efervescent de Barcelona.

Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s'acaba de descríurer com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res, absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.

No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s'havian adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta descuydada havian penetrat en la entrada, y l'un de ells, atret per la claror del llum de la rebotiga, s'havia introduhit fins á la presencia mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras veya ab los ulls del esperit.

--Aquí está! esclamá l'home ab alegria infernal, al véurer á la donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y...

--Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó, fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer perseguidor; aparta, mal cavaller... Horror! horror! No'n tinch prou encara ab una gran desgracia, que m'en portas una de pitjor? Fuig, fuig! Arrera cor de roure, infame, vil...!

Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l'altre recullia vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que probavan de espantar al enemich, quant no's confia en la defensa de las del cos, en las mans.

--Tant te espanto? li digué'l perseguidor, afectant un to suau y amable. Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte, sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller distingit!

--Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser. Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella. No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un moribund!

--Insisteixes? digué'l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y respirant sos ulls la passió mes liviana y'ls mes desenfrenats sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?

--Nó, nó! May!

--Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre y en poder de la justicia, que'l fará servir de exemple y escarment als revoltosos de aquesta ciutat; y demá... demá nó, avuy mateix... sí, tu serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no't resols á ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.

--May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.

Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell, advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama en nostres dias.

--S'ha acabat la compassió! cridá'l donzell, mirant alternativament á la víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?

--Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon protector, ans que'l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré teva!

--Donchs llavors, á la forsa...

Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta, aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos, sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son cos, llarga en terra.

--No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent senyal al home de fora que s'acostás. Ja que no hi ha altre remey, al coll y afora.

Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira; posada així, l'home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat, s'alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich senyor que'l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.

Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.

De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y cansat, de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual fins pót ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que intimament la hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que avisa, encara que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella passa.

Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes, la sorpresa de lo que estava succehint.

La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:

--Ay, pobre Blanqueta!... Y se la emportan! Verge Maria!

Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga de Blanqueta.

Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal companyó de la desgraciada orfaneta.

La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en la finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix temps un cos de una persona, tal volta desmayada.

Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona amiga Marieta, la qual, ignorant primer l'objecte dels dos homens que havian entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l'infame que la ocasionava.

Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla, l'home que portava la carga preguntá al altre:

--Per ahont pego?

--Tot dret... Al jas de En Simon.

Al sentir tal ordre l'home's detingué com admirat.

--Qué diheu?

--No't detingas: endevant.

--Peró al jas ó al hostal?

--Al hostal: lo mateix tè.

### XXXVII. Entre amor y amor patri ¿quin vèns?

S'acostava la hora acostumada en que'l constant y enamorat Guillemet solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla falconera.

Desde que'l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de esta, havia donat ordre al jove preferit que no s'acostás á sa casa, lo cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre tot la privació en que's veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de amor, lo que'l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor y'l cap los que'l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa esperansa?

Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que'l guia, no volgué, á pesar de tot, l'enamorat jove, prescindir de sa costum, y arribava á tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava obligat, sobre tot quant las últimas miradas de sa estimada, al despedirse, li havian fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li havia parescut dubtosa. L'amant, aborrit de sa sort, s'havia arribat á resóldrer, tan prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos amagat, la casa de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per mes que del terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir cáurer, com altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una branca de olorosa herba.

Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser fins á matarlos, pretestant sa resistencia.

Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á la iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat, en direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l'hauria tret de sa fixació y tristesa, com que ni's parava en los que passavan prop de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos tan grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia distráurerlo, en tal moment, de son amor, l'amor patri, que no deixava de ocupar gran lloch en son esperit.

Un crit general de --Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!-- atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació, una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan rapidament de boca en boca y's transmitian en un instant desde la plassa de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.

Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment que no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria general que's notava en tots los semblants de la gent del poble, al pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los que passavan de qué era l'entussiasme del poble en tal conflicte. No li faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey, no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que'ls nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot aixó En Guillemet, y en molt major grau que'ls altres, sent com era admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey? ¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del Rey, s'apareixia devant sos ulls l'infame majordom, que tant disgust havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble, mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de Barcelona?

--Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y á la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y altre, si'l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit, com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig, fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh energich amor de la patria! L'enamorat es ciutadá!

Y fent com fa'l soldat que pensa en sos fills al comensarse la batalla, quant arriba'l moment crítich de la barreja, olvidá també Guillemet en sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa portava sempre en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y entussiasmat entremitj de una de las turbas que passavan, ab ella seguí, participant en seguida de tots los desitjs que manifestavan los que la componian, com corrent aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu, pren la forsa é impuls de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas se confonen.

Anava aquella bandada, com altres que's dirigian á diferents cantons de la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi depositat en un magatzem vehí, y desde'l moment en que's manaren tancar los portals, totas las ballestas que's guardavan en l'espay extramurs y junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que era'l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis als millors tiradors.

Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit ja captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller movian á quants l'escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de preferencia y'l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.

Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las repartissen en personas de sa confiansa, de lo que'n prenia nota un oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s'havian separat ans de la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.

Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y de dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica que's veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat pera'ls que's disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa, ab la que s'havia transportat allí un gros número de passadors y fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera'l bon ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En Guillemet, ó'l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava y tothom aprobava sos dits.

--Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será'l dia. Temps ha que convenia una llissó forta contra'ls enemichs del Lon nom de la ciutat, contra'ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian anat ab armonia los reys y'l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia, quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat ja'l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si'l ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife nostre sanch lo lloch ahont cayga'l mártir: així'l fum de nostra sanch será'l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona! Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares, recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó'l triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo primer vull ser jo si'l cas arriba, lo primer, no pera serho en dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y...

Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y tenint suspensa de sa veu la atenció general, se'l vegé interromput y trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració, sacudí'l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á estufarse'ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut, que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent, y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat, desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.

¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat preferencia absoluta al amor patri sobre l'amor de la bellesa, en qui'ls debers de ciutadá y'ls de la amistat y la gratitut havian posat tan forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia tribunícia y popular? ¿Seria que l'amor de la bellesa tornava á véncer l'amor de la patria? Quí sab!

La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á una advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular dels que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de Jonqueras, un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del acalorat jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l'efecte que l'avís podia produhir.

La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni s'acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde'l moment en que se sabé lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que's trobava'l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la turba dels amotinats, á qual frente anava'l jove escribá, y ab la seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona amiga que per ella se interessaba.