Part 38

Peró'l baylet volia estar de regrés á casa ans que's retirás lo doctor, volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal apuro, y si bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera arribar, com se sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar aquí se convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo gran gentio que obstruhia'l pas, com per estar l'amich á qui buscava en la part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons deduhia'l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo cap, anava ja á girar sens cumplir l'encárrech, quant li ocorregué un medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s'acostá á un home que venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá sens dubte molt ans que l'home carregat tingués temps de parlar al entussiasmat jove que alentava á la multitut.

Las paraulas, donchs, que l'home trasmeté á Guillemet, quant aquest estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:

--Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab recado de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la peste, y ella's troba tota sola.

### XXXVIII. Los plors del baylet. Com l'amor y l'honor sòn las millors armas pera véncer.

Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que'l Concell havia designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot deserts, y en que no's veya móurer ni una ánima.

Un de ells era'l del Portal del Ángel, mes encara que'l tránzit de cap persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot, un soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que'l dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.

A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor del cop que li havia donat l'inhumá donzell, sentí un trepitj fort y seguit com de un home que corria; girá'l cap lo contristat noy, y en efecte distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota furia, se dirigia cap á ell, y que's quedá en sech parada y com estática devant de la porta.

--Ah! digué Guillemet, (que era'l que corria,) respirant ab forsa. Gracias á Dèu!

Lo pobre baylet seguia plorant.

--Peró, baylet ¿qué tens? M'han dit que has vingut á avisarme, y...

--Sí!

--Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal del que creya.

--Prou, prou!

Y l'baylet seguia plorant y tot aixugantse'ls ulls.

--Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!

--No ho sè.

--Donchs de qué ploras?

--D'un cop que m'ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se la ha emportada.

--Qué dius? Qué dius? A qui s'ha emportat, al Joan?

Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de dir lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de gallina y'l cabell se li erissá.

--Al Joan, contestá'l baylet, no sè si'l han deixat dalt ó que n'han fet, peró jo no he vist que se l'emportassen.

--Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s'en han emportat á algú. Ira del cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s'en han emportat... Ahont está Blanqueta?

La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya sanglotar.

--Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si'l temor que jo sento fos una realitat?... Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta á qui s'en han emportat, y era'l que se la enduya aquest senyor que t'ha donat lo cop?

--Sí! sí!

--Verge pura! Y ella'l seguia, ó li donava'l bras, ó la estirava ell tal volta, ó qué...? Parla, per amor de Dèu, sinó'm fonch!

--Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer res... Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á manera de sach.

La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li semblava un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de venjansa, peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer prop l'objecte sobre'l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab la inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant poch ans tantas n'havia tingut á sa disposició.

--No hi ha remey! digué'l desesperat jove, fent esclafir en son front lo palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l'he de trobar, y avuy ó un altre dia l'he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?

--Per allí, contestá'l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre part del carrer.

--Y fa molt temps?

--Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo'ls he trobat á la porta al tornar de la plassa de Jonqueras.

--A Dèu, donchs!

Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son plor y soledat al desconsolat baylet.

La sorpresa que acabava de tenir l'apassionat jove no era res pera las que llavors encara se li preparavan.

Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat, ni ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi s'en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S'avansa llavors lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del malehit donzell del tabar.

--Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que l'amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta porta...

Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap, y descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que's distingia sobre de una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com si aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.

L'honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada, generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de quals antigallas s'en conservan encara dos ó tres mostras en diferents carrers de Barcelona.

Lo jas de En Simon, que així l'anomenava'l poble, tenia donchs l'afrentós distinctiu de que's parla, y'l tenia en la porta inmediata, que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l'hostal se confundís ab lo bordell, y que l'especulador de un y altre hagués de pagar certs bans y multas que la lley marcava.

Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la boca del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich, sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná'l baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont precisament havia de trobarhi la víctima y'l raptor, y altre, per fi, de alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la porta del hostal oberta.

Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y encegat, si així's pót dir, per los nobles y vius sentiments que l'animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador, al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y que en aquella ocasió estavan totas tancadas.

Es de compéndrer que no's trobás en aquella hora cap foraster en l'hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa, apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar, per aixó no's tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s'hi havian de trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que'l freqüentavan ab la intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que's referian sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas de ávols fembras.

Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,) arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal, al véurer l'absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia mes en tot lo menjador que'ls mobles necessaris, peró sens ningú que'ls fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava'l llum; lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s'aguantava també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre, y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l'us que fins podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias, solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí l'hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich, com alguns creuhen.

No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar, esperant un poch, per mes que'l perill de sa estimada lo fes estar impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur que ni la veya, fixo'l pensament com tenia en la desgraciada sort de Blanqueta.

Tal era'l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que'l rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte'l tragué de son encantament y dubte un espectacle que'l jove no hauria may esperat en aquell lloch.

Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix, quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á Barcelona, y aquella's torná á tancar, així que'l sortint se trobá fora.

Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.

Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria tornat enderrera, á no véurer que la porta s'havia tancat derrera de ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament ahont hi hauria sa estimada.

--No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m'ha dit lo baylet que se la havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís estaria sense sentits.

L'home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa que l'altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son ofici. Peró prompte's vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma que era de ferro, encara que tremolava: prompte'ls ulls flamejants del que'l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y oposarse al crim que allí s'estava cometent.

--Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.

--Jo Nadal?... De qué'm coneixeu?... Deixaume, que vaig depressa.

Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet no'l deixava, y fins l'obligá á acostarse á la taula, mentres li enrahonava.

--Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui sòu en Barcelona, encara que á mi may m'hajau curat.

--Sí!... contestá'l juheu, fent un somrís.

Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la serenitat ó la culpa del que la pronuncia.

--No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós, peró...

--Psit! psit! contestá perturbat l'hebreu, interrompent á Guillemet, y mirant com esparverat á la porta per si's tornava á obrir. Jo'm trobo aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l'avalot de avuy, me temo que nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables. Sò amich del hostaler...

--Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.

--No'm fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no'l necessitan nostras costums.

--No'l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en mal dels cristians.

--Dèu d'Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?

Y'l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que'l deixás passar.

--Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha vingut ó la han portada aquí?

A tal pregunta, l'apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer, y temia del que'l detenia pel devant y del que podria sortirli pel derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals denotava com si's dolgués de algun mal.

--No sè que us diga... No us entench... Qué tinch que véurer jo ab la donzella?... Que pót ser la coneixeu?...

--Es á dir, que hi es? preguntá delirant l'apassionat Guillemet. Ahont? Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.

--Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per caritat... y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un crim, may á fer un mal: creheume, jove!... Es á dir... No sè lo que'm dich!... Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res... Deixaume passar, jove.

--Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia. Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu m'havia destinat per esposa?

Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que'l detenia, si bè'l dominava'l temor del que podria obrir la porta.

--Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res... peró prou dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!

Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament arribaren á soltar al juheu.

--Y estich sens armas! deya pera sí l'encegat amant; y no content ab tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de ser víctima, y víctima inútil!

En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot, anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat de ira y desespero.

No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava: --Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que'm passa! Ahont sò!-- y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra'l primer que's presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta s'havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas: --Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no'l necessito...!-- y'l que las pronunciava era precisament l'home odiat de Guillemet, l'infame rival y raptor de sa estimada.

--Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s'escorria cap á la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas...!

--Tu aquí? contestá l'altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa. Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de las mevas mans.

--Oh! sens arma pera defensarme... ¿qué vaig á fer?... Dèu meu! esclamá Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un ángel li pogués portar.

Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y'ls ulls del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res, allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya'l pacífich ferro que serveix pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que's precipita contra'l que l'atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.

--Ira de Dèu! cridá'l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament atropellat. Arrera, miserable bort...!

--Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat...!

Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que'l cop de la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos lo pago de sa infámia.

Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l'entrant, blandí Guillemet, sens mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá fins á demunt dels cabells.

Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal, peró bastá pera que'l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.

Al observar Blanqueta, desde'l llit ahont havia jagut postrada, y ab la confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo esparverament, y esclamá:

--Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes desgraciada del mòn!...

Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que'l que li parlava era realment la persona que ella veya, de que l'ángel que venia en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder compéndrer que fos ell.

--No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l'amant; no ets desgraciada, meytat de mon cor, que desde avuy s'acaban pera tu las desgracias!

Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que'l guiava, ab lo bras alt y empunyant l'ensangrentat ferro, arribá'l delirós amant fins al llit de ahont s'alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte que en altre ocasió havia fet l'honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa salvació.

Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.

Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:

--De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut s'ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer por, perque crida venjansa.

Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que s'havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las portas sortí també l'hostaler.

--Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á promóurer...?

Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá Guillemet al hostaler Simon:

--Mal hostaler, ja't dirá demá'l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes dret.

--Peró tu'm traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y...

--Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada: si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que sopa en l'hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que la reb.

Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres que'ls altres aturdits de véurer qui era l'home ajagut y ensangrentat que'ls senyalava'l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli la ferida que ostentava en son front.