Part 36

--Ab lo que m'haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si'ns acostavam al malalt, pót ser li fariam mes mal que bè.

--Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que'l vehí s'anava dirigint al carrer.

--Res... Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una ullada que jo ab tots mos emplastres.

--Voleu dir, Ambrós?

--Sí, sí... y si m'has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques lo son, que podria ser mal. No t'hi acostes... y espera que vinga'l metge.

Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí, sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s'en véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.

--Y quin metge enviarém á buscar si no'n coneixem cap? Mare de Dèu y quinas penas sòn las mevas!

--No te espantes per aixó, minyona... Qualsevol es bo. Aquí al girant víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó...

--Ja'l conech, ja'l conech, interrompé'l baylet. Sabs, Blanqueta, allí ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?

--Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no't detingas!

--Y sinó, continuá l'especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop de ull... y mes diners. Lo fosser del Pi t'en donará rahó, pus víu al costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per curt...

--Es á dir, Ambrós, que'l Joan déu estar molt mal segons diheu?

La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.

--De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l'he vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que'n vinga un ó altre... y jo entretant m'en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.

Y saltant al carrer l'Ambrós, l'atravessá ab passos mes llarchs de lo que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los vehins.

Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las monjas, que era'l que vivia mes prop.

Al véurer Blanqueta, desde'l fondo de la botiga, com l'especier la desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:

--Y quin cor de home! Ja tenia rahó'l pobre Joan, quant deya que l'únich sentit que tenia era'l de la gola!

La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta fou major que totas quantas n'havia esperimentat, major que aquella en que's trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y'l recort de la passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert, confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que's despertá per primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya'l llarch y aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava poderós al rival de son amant y'l creya capás de destruir á aquest y á ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que'l mirava, y á ella per la intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.

Peró no eran sols los recorts trists los que s'arreplegavan en la memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta'l mortal sobre la mala sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions, no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte encara ab mes negres colors la situació en que's troba'l que péna. Així mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas de son pare á l'hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia'l trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells, que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y fins la claror y'l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia nascut. Oh! trist ben trist s'anava posant ab tals memorias lo sensible cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat indefinible, es quant mes de novas n'acuden: las dos estimadas tórtolas de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á aquells dos animalets á qui tan estimava.

--Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto, plorant sols, pus sola y aislada'm trobo, y si temo, es de que no tornará ja may pera mi la felicitat que'm fuig, estraviant pót ser l'únich amor que'm queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau, tortoletas mevas, plorau ó cantau!

Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s'acostava á la porta y treya'l cap pera véurer si tornava'l baylet, observá la misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan, giravan dissimuladament y's ficavan dins de sas casas. Misteri ben significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l'interés que li movia sa desgracia, mossegantse'ls llavis, bellugava'l cap á dreta y esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró Marieta, la amable amiga y, si's pót dir, consultora de Blanqueta, no parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa, desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre'l mes bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell dia, ab la casa del vehí malalt!

Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge á casa, pus dos vegadas havia vingut ja'l baylet y cap de ellas ab metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y al tancarse'ls portals, l'havian tancat defora; altre metge, indicat al noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent, y's trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian lo nom, peró no'l carrer en que vivia... y'l pobre baylet corria y anava y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps! Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes ¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que s'acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia'l sol grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s'havia de véurer la desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!

Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny ó la veu aguda del baylet, peró passava'l temps, y lo únich que ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!

Unas sombras giraren per l'estrem del carrer durant tal impaciencia, peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya... y mes valgué que fos així.

Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia esplicant l'estat en que's trobava son amo, y deduhint per aixó que venia'l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum pera que no s'apagás, posava'l peu en lo llindar de la porta lo renombrat doctor Guerau, qual semblant no era'l mes afable, sobre tot desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que l'acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la casa del malalt.

Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s'hagué de conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la cara del malalt.

Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum. La cara y'ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.

--Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.

--Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels ángels, teniu pietat de mi!

Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després, ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:

--Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que sostenintse fins demá... Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy, las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís...

--Qué?

--Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich, de postposarho tot al bè y á la salut pública.

Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.

--Peró bè, doctor? qué es lo que tè'l Joan?... Quin es aqueix mal tan cruel de que parlau?

--Lo que tè (contestá'l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,) es... es la glánola.

--La glánola...! La peste...! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig, doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y sens amparo en aquest mòn!

Y posantse'l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta, que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes companyia que la de la noya. Peró'l deber era ans que tot.

Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al metge:

--¿Donchs, qué farém, senyor doctor?

--Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest vindrán per ell.

--Com! Qué diheu?... Vindrán per ell?... Y quí?

--La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.

Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja no tenia res que fer y no's devia pérdrer temps.

--Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque's pert ell y's pert també ma esperansa...? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi'm toca cuydarlo, y no'm fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?

--Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes, donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l'enmetzinat alé del malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val mes que de dos s'en salve un, que se evite la propagació del mal en la ciutat, y, sobre tot, que's medique y's cuyde al malalt ab tot ordre, calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que se'l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á tu y á ell.

La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la atenció de Blanqueta, la qual s'en adoná, y deduhí per alló que'l baylet no era á la casa.

--Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí'l baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu... fins lo baylet m'ha desamparat!

Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar á la botiga la noya y'l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer quí era'l que demanava y l'objecte ab qué venia.

--Ay ay? digué'l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que'l metge haja dat l'avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe, vostra vigilancia.

--Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor doctor?

--Filla, jo mateix m'en admiro...

--Es tal nostra vigilancia, (contestá l'home ab una fredor que li era habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas vegadas sabem ans que'l metge ahont jauhen los malalts.

--Sempre hi ha vehins temerosos, digué'l doctor, que, á las primeras sospitas, corren...

--Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans de temps á la cerca!

L'home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la conjectura de la noya, y en seguida digué:

--Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat...?

--Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.

--Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á presenciar mos ulls?... Misericordia divina!... Quanta desgracia en un sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així'm castigue'l cel?... Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán... Jesús! Jesús! Anau, anau... que jo m'en vaig á amagarme en'l estrem mes recóndit de esta casa.

Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall, fugint dels miasmas, y mentres l'encargat de la cerca, ab son fanal á la ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al apartament dels empestats del Sant Hospital.

Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s'introduhí en la rebotiga, penjá'l llum de qualsevol manera, y sentantse en una cadira, verdaderament arreconada, tancá'ls ulls, se tapá ab los dits las orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás aquell fatal moment ó'l temps en que calculá que l'acte havia tingut efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se'n portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y no sabent con ferho pera detenirse'l plor y calmar la viva agitació que li partia del cor.

Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa peste de la glánola.

Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.

Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.

La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de ella.

Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348. Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era'l medi de moralisar als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y sentiments, per lo terror de la enfermetat. L'home, aterrat, contemplant sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap filosofia es capás de fer enténdrer!

Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.

Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que'ns pinta lo Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que "desde Noé, may l'ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors."

Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al primer dia, de repent y fins pel carrer.

Comensava'l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri, estupor é insensibilitat, no guardant sempre'l mateix ordre en aquestas senyals; la llengua y'l paladar se tornavan negres y com á cremats, y l'alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,) acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo cos.

No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó del giro que prenia'l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.

A tal estrem arribá la por del contagi, que no's trobavan ni metges pera curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho, tingué'l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se consagrassen als atacats del mal, y s'absolgué plenariament als malalts, encargant als sacerdots que'ls ho fessen saber.