La neboda

Part 3

Chapter 3 4,226 words Public domain Markdown

Tay. Cumplint las ordres de vosté, tinch encarregat a la meva senyora que vigili; donchs bé; á la hora de passar lo carté, entra á la botiga de la núvia...

Mar. Senyor Tayabas, me posa nerviosa dihent la núvia.

Tay. Es cert, dispensi. Entra á la botiga ab pretest de comprar cualsevol cosa, y d'una ullada veu lo sobrescrit de las cartas. Cap es de lletra de don Mariano.

Mar. No hi há que fiar. Tinch por de que al anar á Barcelona en Mariano, l'hagi vista.

Tay. Es de témer, senyora, es de témer.

Mar. No hi há manera de que oblidi á aquesta noya.

Tay. Avuy espero carta de la meva senyora en la que 'm dirá lo que hagi averiguat.

Mar. Axís que la rebi, diguimho.

Tay. No pot tardar, perque porta 'l correo la matexa tartana ab que vindrá don Mariano.

Mar. Está bé.

Tay. Ara, si vosté ho permet, aniré á pendre xocalota, --dich, colaxata, dich xocolata, --perque encara estich en dejú.

Mar. Tuyas, ves á servir el colaxata... Senyor Tayabas, sentintlo una acaba per capgirar las paraulas: serveix el xocolate al senyor Tayabas y torna desseguit á acabar d'arreglar la sala.

Tuy. Está bé. (_Se'n vá Tuyas._)

### ESCENA VI

DONYA MARÍA, SENYOR TAYABAS, al final TUYAS

Mar. ¿Hont l'ha arreplegada la costúm de capgirar las paraulas?

Tay. ¡No me'n parli, donya Maria! A n' aquella edad en que un no es noy ni home y per senyalarse se fan moltas bestiesas, várem donar en la grácia de trasposar las las sílabas creyent que axó era molt divertit, ¡costum que me'n ha donat de disgustos! perque no l'hé poguda perdrer per complert. Vaig entrar d'aprenent á casa al senyor Comí...

Mar. Crech que era home d'un génit inaguantable.

Tay. Sols ho sab qui l'há aguantat. ¡Desgraciat del que 's quexava! Un dia la cuinera, que estava enamorada d'un municipal de caballeria y sols ab ell pensava, vá baxar á la tenda per arrós per nosaltres y escayola pe 'l' canari. Vá trobar al municipal, y pensant ab ell vá omplir d'arrós la menjadora del canari y vá tirar l'escayola á l' olla. ¡Figuris l'alborot que várem armar los aprenents al veurer que 'ns donavan sopa d'escayola. Al sentirlo, puja 'l senyor Comí, cremat com de costum, y jo presentantli la sopera vaig dirli: --¿Quí menja axó, senyor Comí? --Més capgiro 'l seu nóm y li dich: --¿Qui menja axó, senyor Mico?

Mar. ¿Y qué va passar?

Tay. Vaig baxar los escalons de cuatre en cuatre, perque ell me perseguia bramant com una fera, y may més he tornat á pujarlos,

TuY. L'espera 'l xocolate.

Tay. Ab permís de vosté. (_Se'n vá._)

### ESCENA VII

DONYA MARÍA, TUYAS, MIQUEL y ANTONIA. Los dos últims cada un ab un balancí.

Mar. ¿Ja porteu las mecedoras?

Miq. ¿Mecedoras ne diuhen d'aquestas cadiras sense potas?

Mar. Poséulas aquí.

Ant. Deu me'n guart de sentarmhi. No s'están may quietas.

Miq. Mira Antonia, mira com ballan.(_Fentlas gronxar._)

Mar. Senteushi.

Miq. No, que aniriam de clatells. ¡Ja ho veig que aquestas cadiras son una enganyifa!

Mar. ¿Há quedat bé la sala?

Ant. Sí senyora.

Miq. A nosaltres bé 'ns ho sembla. Hem posat las calaxeras hont nos ha dit, ho hem fregat tot. Aquí 'l canapé.

Mar. Está bé. ¡Ah! ¿Ja han portat las flors?

Miq. Bonas com vosté las vol, no n'hi ha al poble. Hem dit á n' en Janet que anés á trobar á n' en Badó, que es lo jardiner d'aquella casa que hi ha á un tiro de fusell, ab órdre de que porti un ram ben bonich y ben fí.

Mar. Está bé; poseu tot seguit las cortinas.

Miq. Sols falta la de la porta, que la posarem ara.

Mar. Dirigexo tú, Tuyas, que sabs com tinch las de casa. (_Se'n va._)

Tuy. Molt bé, senyora.

### ESCENA VIII

MIQUEL, ANTONIA, TUYAS

Ant. Qué es estrany que possin cortinas á la porta.

Tuy. A Barcelona es moda. Pero dexemse de cortinas y digéu, Miquel, lo que voliaho contarnos cuan ha vingut en Nando.

Miq. A condició, Tuyas, de que encara que ho digui, jo no hauré dit res, perque si no fós cert lo que 's diu, no vull que donya Maria s'enfadi si arriba á enterarse de que jo he parlat.

Tuy. Descuidéu: y ademés me sembla que 'l que voléu dirme ja ho sé.

Miq. Donchs si ho sabs, digamho tu, y axís si arriba á oidos de la senyora, resultará que jo no t'ho hauré dit á tú, sinó tú á mi, lo cual será molt diferent.

Tuy. ¿Perqué no he de dirho? ¿Per ventura es cap mal? Escolteu, mes després no 'n feu una crida.

Ant. ¿Per qui 'ns prens?

Tuy. Vull dirvos, (_ab misteri é interés per part dels altres_), que si es cert que...

### ESCENA IX

DITS y SENYOR TAYABAS

Tay. Donya Maria?...

Los 3: ¿Qué? (_Asustats_).

Miq. ¡Ah! ¿Es vosté senyor Tallabas?

Tay. ¡Toballas... dich Tallabas. Tayabas! A veure si de tant capgirarme 'l nom acabaré per no saber com me dich. Al preguntar per donya Maria, vosaltres heu saltat.

Tuy. No es exacte que haguém saltat

Tay. Heu quedat sorpresos, perque vos he atrapat cedessejant, y...

Tuy. Jo no faig ni adobo cedassos, senyor Tayabas.

Tay. ¿Donchs de qué parlabau?

Tuy. ¡Qué sab vosté!

Tay. Ho endevino, parlabau de donya Maria.

Miq. Sí senyor, pero no sab que déyam.

Tay. Sí que ho sé, no ho he sentit, pero ho endevino.

Miq. Veyám si ho endevina. ¡Que no!

Tay. ¡Que sí! La conversa era sobre si fá bé ó fá mal negantli al seu fill lo permís pera casarse.

Miq. Endevinat.

Ant. (¿Qué ho sabías?)

Miq. (No, pero ara éll 'ns ho dirá.)

Tay. Ja que donya Maria ha dút á don Mariano á aquest poble per distréurel d'uns amors que no poden continuar, vosaltres heu de ser molt discrets; perque hi guanyéu tenint á donya Maria á casa vostra.

Tuy. (Ara sé 'l misteri d'aquet viatge.)

Miq. Ja deya jo. Aquets amors... (Parla tú.)

Tay. ¿No es natural que donya Maria no vulgui que 'l seu fill se casi ab una noya que no té res?

Miq. Molt natural. (Parla, parla.)

Tay. ¿No procedeix com deu oposantse á uns amors que son uu capritxo?

Miq. Es clá, home, es clá. (Parla, parla.)

Tay. Donchs, molt cuidado ab criticar á donya Maria.

Miq. Si no la critiquém.

Tay. No debéu parlarne.

Tuy. Qui 'n parla es vosté, nosaltres no.

Tay. ¡M'ho negareu y vos he sorprés...!

Ant. Está equivocat, senyor Estoballas.

Tay. Tayabas.

Ant. No podíam parlarne perque no 'n sabíam rés.

Tuy. Y si ho saben es perque vosté 'ls hi ha dit.

Tay. Jo no hé dit res, jo soch molt revessat,--dich reservat; -- y 'l que vosaltres voleu fer, es comprometrem. La principal culpable de tots aquets enredos, ets tú.

Tuy. Senyor Tayabas, déxim está en pau.

Tay. Tú ets qui encén lo foch.

Tuy. Vosté que proporciona 'l carbó, 'ls encenalls, lo misto y fins lo ventall.

Tay. Cuinera atrevida, casi 'm dius xerraire á mi, á qui á estudi ja 'm deyan lo mut, perque de noy ja hé estat molt reservat! ¿No es veritat que sabeu per ella, que don Mariano está enamoret de la filla d'un botigueret?

Miq. No senyor, ho sabem per vosté.

Tay. ¡Miquel!

Ant. ¡Si acaba de dirnosho!

Tay. ¡També vos Antonia!

Tuy. Per vosté.

Tay. ¡Tuyas, tú ets la culpable!

Tuy. Vosté que 'ns ha enterat del que no sabiam.

Tay. ¡Tuyas! ¡Tuyas! ¡Tú has sigut!

Tuy. Vosté, vosté y vosté. Y si la senyora ho sab...

Tay. ¡Tuyas! ¡Tuyas! ¡Tuyas!

Miq. Calmis, senyor Tabola.

Tay. Lo que vosaltres voleu es comprometram y salvarvos, tirantme las culpas á mi. ¡Pobres de vosaltres si ho dich á donya Maria!

Tuy. Dígali lo que vulga y no 'ns atabali més.

Tay. ¡Me'n vaig' indignat, indignat, indignat!

Miq. Pero, senyor Estoballas...

Tay. ¡Senyor Toballons! (_Se'n vá molt cremat._)

### ESCENA X

MIQUEL, ANTONIA y TUYAS

Ant. ¡Ja 'n sabem un altre que no la sabíam!

Tuy. Vejám si ara podrém acabar la nostra conversa. Digueu, Miquel.

Miq. No, tú, ó be jo, perque com al poble no 's parla d'altre cosa, no diré cap secret. La teva mestressa s' há enamorat del senyor metge.

Tuy. Y 'l senyor metge de donya Maria.

Ant. Y tothora diu que 's casan.

Tuy. Be s'ho pensa en Nando.

Ant. Y si casats los amos...

Miq. Se casan los criats...

Tuy. No fora extrany que continuessim al seu servey...

Miq. Per xó 't deya que no pensavas posar fonda ni hostal.

Tuy. Endevinat.

Miq. Y 'l cás es, segons nos ha contat lo senyo Tayabas, que la senyora vol casarse, pero no vol que 's casi 'l seu fill.

Ant. Ella sabrá perque.

Tuy. Deu ser pobre la núvia.

Miq. ¿Qué hi fá si es bona noya i don Mariano l'estima?

### ESCENA XI

DITS y DON MARIANO, ab un sach de viatje a la má.

Marº. ¿A qui estimo jo? (_Tots quedan parats y confosos._)

Miq. ¿Ja ha tornat de viatje, senyoret?

Ant. ¿Cóm l'ha probat?

Tuy. ¿Voldrá pendre xacolata ó café ab llet?

Marº. ¿A qui estimo jo?

Miq. Veurá, nosaltres deyam... Ni me'n recordo bé del que deyam.

Ant. Parlavam per parlar.

Marº. Cuan torni á parlar per parlar, fará 'l favor de no donalshi assunto á costa meva. (_A Tuyas._)

Tuy. Don Mariano, jo no 'ls hi he dit res. ¿Heu sabut per mi que la seva mamá no vol que 's casi?

Marº. ¡Tuyas!

Miq. ¡No ho ha dit ella!

Marº. No pot haber sigut ningú més.

Ant. Veurá; aqui hi ha algun altre que també pot saberho.

Marº. ¿Algún altre? ¡Sols hi ha 'l senyor Tayabas!

Miq. Jo no he dit que hagi estat ell.

Ant. ¿Si vosté ho ha endevinat, qué hi podem fer nosaltres?

Marº. Entri axó al meu cuarto. (_Donant lo sach de má á la Tuyas._) Digui al senyor Tayabas que desitjo parlarli y que m'esperi aquí. Vaig á veure á la mamá. (_Se'n van ell y Tuyas._)

### ESCENA XII

MIQUEL, ANTONIA, JANET ah un ram de flors.

Ant. ¡Ay pobre senyor Estoballas, quina pedregada se li espera!

Miq. Nosaltres no ho hem dit que hagi sigut ell.

Jan. Aquí porto 'l ram. .

Miq. ¡Qué es bonich!

Ant. Ja li agradará á la senyora.

Jan. ¿Sabéu per qui 'l vol? Per la neboda del metge.

Ant. Donya Maria n'está enamorada d'aquesta noya.

Jan. Pero més que de la neboda ho está del oncle. ¿Sabeu que al poble 's diu que don Tomás ha fet venir al seu germá per dirli que 's casa ab donya Maria?

Miq. Bé; ¿pero es cert que 's casa?

Jan. Ho díuhen, y també diuheu que donya Maria procura guanyarse la voluntad de la neboda.

Miq. La veritat es que per mosquits y suposicions no hi há com los pobles.

Jan. ¿Qui 'm paga l'anar á buscar lo ram y portarlo?

Miq. ¡Sempre tens pressa per cobrar!

Jan. Lo que proba que sempre estich axut. Bé val mitja pesseta lo que hé fet.

Miq. ¡Mitja pesseta! Té un ralet y prou.

Jan. Poséuhi deu céntims més.

Miq. Prén.

Jan. ¿Hont poso 'l ram?

Ant. Damunt de la taula ab molt de cuidado.

Jan. Passi ho bé, que jo ja estich llest. (_Se'n va._)

### ESCENA XIII

MIQUEL, ANTONIA, SENYOR TAYABAS, després DON MARIANO

Tay. M'há dit la Tuyas que don Mariano habia arrivat y volia veurem.

Miq. Sí, senyor.

Tay. No es estrany, perque tant ell com la seva mamá no saben fer res sense consultarmho.

Ant. (¡No es mala consulta la que t'espera!)

Miq. Anem que no vull sentir la tronada. Després tornarem á posar las cortinas. (_Se'n van Miquel y Antonia._)

Tay. Me 'n alegro de véurel, don Mariano, tant fresch y tant reixit. (_Vá á pendre rapé._) ¿No 'n vol pendre? (_Presentantli la capsa._)

Marº. Sab que no 'n prench.

Tay. Jo desde que no fumo.

Marº. Dexémnos de fumar y parlem. ¡Séntis! (_Lo senyor Tayabas s'assenta. Mariano se mou y parla agitat_) ¿Sab d'ahont vinch?

Tay. De Barcelona.

Marº. Li haurá escrit la seva senyora, y á vosté li haurá faltat temps per contarho á la mamá.

Tay. ¡Don Mariano, semblant imposició, --dich preposició, dich perposició, dich suposició...(_Alsantse._)

Marº. Es fundada y sentis. Sentis, dich.

Tay. Ja estich sentat.

Marº. Hé averiguat que la seva dona passa molt pe 'l carrer ahont hi há la botiga del pare de la Ramoneta y há preguntat als vehins...

Tay. (¡Malehits xerraires!) Miri, don Mariano, allí hi viu una cosina... (_Alsantse._)

Marº. ¡Cosina!

Tay. O debona,--dich neboda.

Marº. Séntis y calli y respongui.

Tay. Ja estich sentat.

Marº. ¡Ay de vosté si m'enganya! ¿Hont es la Ramoneta?

Tay. ¡Jo que sé, pobre de mi!

Marº. Vosté ho sab.

Tay. No, don Mariano.

Marº. Y m'ho dirá. Vosté ho sab.

Tay. No... no... No sé res, (_S'haurá axecat y 's dexa caure a la cadira al veure l'enfado de don Mariano._) No sé res... res... res... (_ab veu baxa al final._)

Marº. Encara que no sápiga res, me dirá ahont es la Ramoneta.

Tay. No 'm miri axís, don Mariano, perque 'ls seus ulls semblan llampárragos, --dich llampechs-- y tot m'esgarrifonyo --dich m'esgarrifu. --No sé res y encara que 'm posin al talladó y 'm piquin ab una mitja lluna esmolada de nou per ferne de mi mandonguillas, no podré dirli hont es la Ramoneta, perque no ho sé, ¡no ho sé, no ho sé!

Marº. Ningú sab dirme ahont ha anat, y en aquesta desaparició hi veig la má de vosté y la de la mamá. A la mamá la respecto; pero en cuan á vosté ¡si 'l que sospito fos cert! (_Apretant los punys, va cap al senyor Tayabas que s'axeca y retrocedeix._)

Tay. ¡No ho es! ¡No, no es cert! (_Prén lo polvo._)

Marº. ¡Mirim! (_Se miran fixament. Lo senyor Tayabas estornuda._) ¡Home, giri la cara!

Tay. ¿Cóm vol que 'l miri si giro la cara? (_Pausa._) ¿Hém acabat?

Marº. No, senyor. Hi há molts anys que vosté es á la fábrica.

Tay. Sí, nassó, --dich senyó.

Marº. Si no vol sortirne es necessari que varihi de conducta.

Tay. ¿Un altre perrotxe, --dich, un altre reprotxe á mi? (_Joch ab la capseta de rapé, puig voldrá péndren y no arriba a ferho._)

Marº. A vosté que parla del que no deu.

Tay. ¡Don Mariano!

Marº. A vosté que há contat á aquesta gent si la mamá s' oposa á que jo 'm casi.

Tay. ¡Don Mariano!

Marº. Hem acabat.

Tay. Si no 'm dexa parlar ¿cóm podré justificarme?

Marº. Si torna á ocuparse dels assumptos de família, sortirá de la fábrica.

Tay. ¡Don Mariano! ¡Don Mariano! (_Al estendre 'ls brassos la capsa se li vuyda sobre 'l ram._) ¡Bona l'hem feta!

Marº. ¡Sí que l'há feta bona!

Tay. Hé vuydat la capsa de rapé damunt del ram.

Marº. Ja 's divertirá 'l que l'olori.

Tay. (_Espolsant lo ram._) Cregui, don Mariano... ¡Malehit rapé!... que m'ha arribat al cor lo que m'ha dit. (_Estornuda._) Hi há rapé pertot... Renyarme Vosté, á qui tant estimo. (_Estornuda seguit._) Dispensi, don Mariano.

Marº. Está dispensat... y avisat. (_Se'n va._)

Tay. Vaig á tirarme aygua al nás perque... (_Continua estornudant._)

### ESCENA XIV

DON TOMÁS, SENYOR TAYABAS

Tom. ¡Senyor Tayabas! (_Perqué l'haurá exquitxat al estornudar._)

Tay. Dispensi.

Tom. Fassi 'l favor de avisar á donya Maria... Acabi d'estornudar.

Tay. ¡Qué més voldria jo! (_Se'n va estornudant._)

Tom. ¿Qui m'ho habia de dir? ¿Enamorarme als meus anys? La veritat es que més hauria valgut enamorarme y casarme cuan jove, perque are me rich de mi mateix, cuan penso que desde la primera vegada que vaig parlar ab la Marieta, ja fá tres setmanas, no puch passar per devant d'aquesta casa sense véurerla y parlar del nostre projectat casament; y parlarne en secret, perque tenim por de que la gent no 's rigui de nosaltres Aquí vé. Es guapa.

### ESCENA XV

DON TOMÁS y DONYA MARÍA

Mar. Creya que no vindrias. ¿Qué guaytas? (_Al veure que don Tomás mira á la sala._)

Tom. Si ningú 'ns sent, perque m'agrada molt renovar aquells temps de la juventud, pero tinch por que 's riguin del senyor Metje.

Mar. Tens rahó. ¡Éran tant bonichs aquells temps en que 'ns tutejavam, días que ara 's reproduhexen! Mes cuan s'enterin de que 'ns estimem...

Tom. ¿Qué diran lo meu germá y la meva neboda y fins l'asisten?

Mar. ¿Qué dirá 'l noy?

Tom. Lo meu germá m'estima molt, pero la veritat es qu' ell pensava ser lo meu heréu, y no li fará grácia que 'm casi.

Mar. Tampoch á n'en Mariano.

Tom. Hé fet venir á l'Anselm y á la meva neboda, buscant una ocasió de parlarli y no sé trobarla. No goso.

Mar. Es molt simpática la teva neboda.

Tom. Li teus guanyada per complert la voluntat, y axó ja es bastant: pero cuan sápiga que has de ser la seva tia...

Mar. Cuan en Mariano s'enteri de que tú has de ser lo seu padrastre...

Tom. Y lo pitjor es que aquesta situació no pot durar, perque al poble tothom diu que 'ns casém.

Mar. ¿Quí ho ha dit?

Tom. Nosaltres matexos.

Mar. Jo á ningú n'he parlat.

Tom. Si no es necessari parlar per dirho. L'amor se sembla á las flors, que ab lo seu flayre descubrexen la seva presencia, encara que no 's vegin. Lo millor dia 'l teu fill y 'l meu germá s'enteran de nostres projectes.

Mar. La oposició del meu fill será tan gran com ho es la meva al seu casament que es un disbarat, al que may consentiré. Si jo cedís, potser ell cediria, pero no ho faré. Cert que ni tú ni jo necessitém lo consentiment de ningú per casarnos, pero no es agradable la oposició de la familia. ¡Si 'l meu fill no estés tan bojament enamorat! La teva neboda es guapa, bona, simpática...

Tom. Lo que no s'acut á una dona, no s'acut á ningú.

Mar. ¿Has endevinat lo meu pensament?

Tom. Crech que sí. ¿Pensas casá á en Mariano ab la neboda?

Mar. Y tots contents. Si ells se casessin, no podrían oposarse á la nostra boda.

Tom. Es cert, més hi há dos dificultats.

Mar. ¿Dos?

Tom. Que jo sápiga. Primera: que 'l teu fill está bojament enamorat, segons acaban de dirme.

Mar. ¿Segona?

Tom. Que la meva neboda está bojament enamorada.

Mar. ¿També ella?

Tom. ¡També ella!

Mar. ¡Tot nos contraria! ¡Mes qui sab! Se tractaran, y val tant la noya, que tinch confiansa de que en Mariano acabi per estimarla.

Tom. Axís fos.

Mar. Lluny de l'altra, l'oblidará, perque l'ausencia es mare de l'oblit.

Tom. Vé en Mariano.

### ESCENA XVI

DITS, MARIANO, SENYOR TAYABAS, després ANSELM y RAMONETA

Marº. M'han dit qu' era aquí ab lo seu germá y la seva neboda, á qui no tinch lo gust de conexer.

Tom. Jo m'hé anticipat per fer la visita de metje á la seva mamá. Per fortuna vosté está ben bó.

Marº. ¡Cuan menos ho sembla!

Tay. Passin que son aqui.

Marº. (¡La Ramoneta!) (_S'apoya molt emocionat en una cadira._)

Tom. Entreu. Don Mariano, tinch lo gust de presentarli al meu germá y á la meva neboda.

Ram. ¡Ah! (_S'apoya en un moble no poguent dominarse_)

Ans. ¿Qué tens, filla?

Tom. ¿Qué es axo?

Mar. ¡Está glassada!

Ram. No es res. ¡Ja m'ha passat!

Tom. Séntat. (_Se senta Ramoneta, tots la rodejan ab molt d'interés._)

Mar. ¡Té, pren aquestos globulillos! (_Los hi dona y los hi pren._)

Tom. ¿Qué li dona?

Tay. La homeopatia.

Tom. ¡Devant d'un general de metjes!

Mar. Veurá com li fará bé.

Tom. Millor li sentaria una tassa de caldo...

Mar. Vaig á buscaria. (_Se'n va._)

Tom. Tal vegada aniria més bé una copa de Jerez, donya Maria... (_Se'n va._)

Tay. Lo que li aniria bé es un elixir que jo prench y ho cura tot. Vaig á buscarlo. (_Se'n va._)

Ans. ¿Te trobas millor, Ramoneta?

Ram. Pero papá, si no tinch res. Tinch set.

Ans. Vaig per aigua. (_Se'n va._)

### ESCENA XVII

RAMONETA y MARIANO

Marº. Per Deu Ramoneta, serenitat ó estem perduts.

Ram. ¿Sonmiém?

Marº. Crech que sí. Arribo desesperat de Barcelona al saber que habías marxat, y 't trobo á aquet poble y á casa de la mamá.

Ram. ¿Donya Maria es la teva mamá?

Marº. La que 't mima y sembla que 't porta molt d'afecte.

Ram. ¡Si sápigues que jo soch aquella á qui 'l seu fill estima y de qui no vol sentirne parlar!

Marº. ¿No sab qui ets?

Ram. La neboda del senyor metje, pero no la botiguereta que vol enganyar al seu fill. ¡Pensar que t'há tret de Barcelona perque m'oblidessis!

Marº. ¡Y qué 'ns han portat al mateix poble perque no 'ns vegessim! Ramoneta, es necessari fingir que no 'ns conexém, perque si la mamá arriba á enterarse, estem perduts. Procura guanyarte la seva voluntat.

Ram. Crech que ja la tinch guanyada.

Marº. Ara si que 'm sembla bonich lo poble.

Ram. ¿Y fins ara?

Marº. Me semblava molt trist.

### ESCENA XVIII

DITS y DONYA MARÍA ab una tassa de caldo. DON TOMÁS ab una copa de Jerez y una ampolla. ANSELM ab un vas d'aygua y l'ampolla. SENYOR TAYABAS ab una ampolla y una copeta. Tots rodejan á Ramoneta.

Mar. Veu, don Tomás, com ja es tota un altra. L'homeopatia l'ha posada bé.

Tom. ¡Qué homeopatia!

Ans. ¡Beu l'aygua, noya!

Tom. ¡Primé 'l Jerez!

Marº. Primé 'l caldo y després lo vi.

Tay. ¡Primer aquest elixir!

Tom. ¡Béu!

Ans. Prén.

Mar. Té.

Tay. Prengui. (_Tots li present an las copas y tassas._)

Ram. Pero no veuhen que estich ben bona y fins contenta y casi ab ganas de riure al veure los apuros de vostés. No hé de desairarla á vosté, donya Maria, que es tant bona per mi, y pendré un glop de caldo. (_Pren la tassa y beu una mica._)

Mar. (Aquesta si que es una noya simpática y ben educada.)(_A Mariano._)

Marº. (_Desdenyós._) (¡Si... com las demés!)

Mar. (Per tú no hi há altra dona que la botiguereta.)

Ram. Tio, donantme vosté 'l Jerez, n'hé de beure encara que sols siga una gota. (_Mulla 'ls llabis á la copa._)

Tom. ¡Ben parlat!

Ram. Y ara una miqueta de aygua pera donar las gracias al pare. (_Beu._)

Tay. ¡Prengui elixir!

Ram. Senyor... Ay, no 'm recordo com se diu.

Tay. Tayabas, per serviria.

Ram. ¿Li seria 'l mateix béuressel vosté?

Tay. ¡Quína ocurrencia! ¡Ben dit! ¡Ben dit!

Mar. Senyor Tayabas, perdoni, pero si fés lo favor de pendre la tassa y... (_Li dona la tassa y plat._)

Tay. Vosté sols té que manarme.

Tom. Tingui, senyor Ta... Ta... No vull equivocarme: senyor Ta...

Tay. Tayabas.

Tom. ¿Ja que porta la tassa, vol portar la copa?

Tay. Ab molt de gust, don Tomás. (_Pren la copa, 'l plat y l'ampolla._)

Ans. Ja que se'n dú lo demés, ¿vo fé 'l favor del vás? (_Li dona 'l plat, vás y ampolla._)

Tay. Sí, senyor. (¿Cóm m'ho arreglo?) (_Ab dificultad arregla tot lo que li haurán donat._)

Marº. Senyor Tayabas. cuidado ab caure, ó fá una trencadissa.

Tay. (_Baix._) ¿Ja li há passat l'enfado?

Marº. Si; estich molt content.

Tay. Creguí que 'm treu un gran pés del cor, perque suposá que jo sé hont es la...

Marº. Ja ho sé que no ho sab. Ara que s'ha tret lo pés del cor, vagi á tréures lo pés que té als brassos.

Ans. Senyor Tayabas, me sembla que l'han carregat massa.

Tay. També m'ho sembla á mi; y no es la primera vegada.

Ans. Ja l'ajudaré. (_Li pren objectes y se'n van los dos._)

### ESCENA XIX

MARIANO, DON TOMÁS, RAMONETA y Dª. MARÍA

Mar. ¿Ja 't trobas ben bé?

Ram. Del tot, donya Maria.

Mar. ¿Véu los efectes de la homeopatia?

Tom. Sorprenens, pero li asseguro que no es la homeopatia lo que l'há posada bé. Sápiga que tinch una pretensió, donya Maria, á la que espero no 's negará.

Mar. Sent la pretensió de vosté, ha de ser discreta.

Tom. Que demá honrin la meva casa y de vostés, acompanyantnos á dinar. A menos que 'n Mariano tinga que marxar.

Mar. No li agrada molt parar al poble y sempre busca un pretest per sortirne. Ara ha passat una setmana fora.

Marº. Mamá, vosté sab que no 'm puch despendre dels assuntos de la fábrica, pero ja que á vosté li desagrada que me'n vagi, li prometo que 'm tindrá fixo al poble.

Tom. ¿Quedem...?

Marº. En que encara que hagués de marxar, suspendria el viatje per no privarme dol gust de sentarme á taula ab vostés.

Tom. L'hi estimo.

Mar. (Observo que no has tingut cap paraula de galanteria per la Ramoneta, y axó pot ofendrer á personas que tant nos distingexen)

Marº. ¡Mamá!

Mar. (Cumpleix ab los debers de societat.)

Marº. Senyoreta, ¿tindrém lo gust de que passi tot l'istiu al poble? (_Donya Maria s' assenta á la esquerra, al seu costat estará dret don Tomás. Ramoneta sentada á la dreta, al seu costat dret don Mariano.)

Tom. Pe 'l meu gust, sí, perque jo may estich tant content com cuan la tinch al meu costat.

Mar. No m' estranya, perque la Ramoneta se fá estimar. A mi ja 'm té guanyada la voluntat.

Ram. Lo mérit no es meu; se deu á la bondat de vosté.

Mar. Ets molt modesta, y axó 't fá més digna d'estimació.

Ram. Gracias, y si m'ho permet, las hi donaré del seu bon afecte ab una abrassada. (_S'axeca y abrassa á donya Maria._)

Mar. No tens preu, filla meva. Don Tomás ¡qué 'n será de ditxós l'home que 's casi ab ella!

Marº. ¿Vol dir, mamá?

Mar. Mariano, aquesta pregunta teva casi es una ofensa.

Marº. De segú que la senyoreta no pensa tal cosa.

Ram. Lo fill de vosté no pot tenir may l'intenció d'ofendre.

Mar. (Aprén d'ella.)

Ram. A mi 'm sembla, donya Maria, que si vosté 'm conegués bé, no opinaria de mi com opina.

Mar. No variaria 'l meu modo de pensar. (_Ramoneta torna á sentarse._)