Part 2
Mar. Soch molt desgraciada, senyor Tayabas.
Tay. Cregui que al sentiria m'entristexo, donya Maria.
### ESCENA XII
DITS y DON MARIANO
Marº. Bon dia, mamá. ¿Qué té?
Mar. ¡Ets tú qui m'ho preguntas!
Marº. ¡Senyor Tayabas!
Tay. Servidor seu, don Mariano.
Marº. ¿Ja ha dut noticias?
Tay. Semblant suposició...
Mar. Mariano, recorda que 'l senyor Tayabas es un fidel servidor del teu pare.
Tay. Sí, donya Maria, sí, don Mariano: jo vaig dexar la casa Y.J.Pellissay y H. de Rimbáu per entrar á la de Ll Ll. Y. Sarquella y Marqués; perque 'l seu pare, lo senyor Marqués, que al cel siga, m'ho vá demanar; y per més que la casa R.T.Y.Paltans y Succesors de F.T.Cotonadas, me feyan proposicions, y també la casa J. T. H. Besós, Llobregat y Tordera, volia tenirme, jo vaig preferir al seu pare, á qui no hé abandonat may. Y ara vosté... M'ha afectat, don Mariano y estich congomut, --dich conmogut.
Marº. Dispensim, senyor Tayabas, donguim la má, (_Li dona_) (y no s'ocupi may dels meus assumptes, perque renyiriam.)
Tay. (Donya Maria me mana que sí; aquet me mana que no; y jo hé de estar bé ab los dos, y hé de fer que no y que sí sense fer que sí ni que no. ¿Y cóm ho arreglo jo?) Donya Maria, ab permis de vosté iré á arreglar l'equipatje. Aquesta es la recompondencia --dich correspondencia, de la frábica, --dich fábrica, y l'estat del gamatzém --dich, magatzem. (_Dona las cartas á Mariano._)
Marº. Vagi.
### ESCENA XIII
DONYA MARÍA, MARIANO
Marº. (_S'assenta._) ¿Me permet llegir las cartas?
Mar. Potser n'hi há alguna d'ella.
Marº. ¡Per Deu, mamá! Vosté té de la noya á qui estimo una idea molt equivocada. Hé desitjat que m'escrigués, mes no hé pogut lograrho, perque m'ha dit que sols escriurá cuan estiga promesa ab consentiment dels pares.
Mar. Ja 't sab enganyá bé. No 't semblas á mi, que tot ho penso, tot ho veig y tot ho endevino. Tú 'm fás estar malalta.
Marº. Jo no. Té de cuidarse.
Mar. Ja ho faig, més no tinch tranquilitat: ¿cóm vols que 'm curi? De tú dependeix que 'm poshi tranquila.
Marº. ¿Per ventura li hé tornat á parlar del meu casament?
Mar. No, mes no has desistit.
Marº. No li daré 'l disgust de casarme contra la seva voluntat.
Mar. Mentres visca; y com més estimis á aquella noya, ab més afany esperarás que 'm mori per casarte ab ella.
Marº. ¡Per Deu, mamá, que jo no li hé donat motiu per tractarme ab tanta crueltat; mes es la mare y baxo el cap! ¿No ha dit que no volia que 'm casés ab la que estimo? No m'hi caso. ¿No m'ha dit que volia passar l'istiu fora de Barcelona? No hé fet cap oposició, per més que hé comprés que vol allunyarme d'ella. ¿Qué desitja més de mi? Mani y l'obehiré.
Mar. Que no estimis á aquesta cualsevol.
Marº. Per Deu mamá, que es una noya honrada.
Mar. La filla d'un botigueret.
Marº. Per menos vá comensar lo meu pare.
Mar. Oféns la seva memoria al recordarho.
Marº. La honro, perque ell tenia á molt d'orgull haber arribat á tant, siguent res, á forsa de treball.
Mar. No torném la vista enrera y atenemse al present per millorarlo. A tu 't correspon una noya rica.
Marº. Gracias á Deu tot nos sobra, mamá. Tenim bens y, á més, la fábrica, que sempre millora.
Mar. Encara se'n podria prescindir de la riquesa si la noya ab qui 't casis fos d'una classe més elevada que la nostra. Un escut d'armas á las targetas de visita hi escau bé.
Marº. ¡Un escut d'armas! Ja m'agradaria haber nascut duch de Medinaceli ó conde de Tendilla, mes m'acontento ab lo que soch, y preferexo ser respectat ab lo nom dels meus pares á fer riure ab un títol que no hé guanyat.
Mar. ¡Ets incorretgible! Tu m'has de matar. Las tevas ideas son las de un cap sense cervell.
Marº. (¡Válgam Deu!)(_S'assenta. Pausa._)
Mar. Per mi, tot es poch per tú; y per tú, tot es massa,
Marº. Ditxós qui 's contenta ab poch.
Mar. ¿No t'agradaria tenir una casa com aquesta?
Marº. No hi veig res de particular.
Mar. Perque sols pensas ab qui no haurias de pensar y no 't fixas en res.
Marº. Bé ¿qué hi ha aqui de notable?
Mar. L'escut de noblesa damunt la porta. Estem en una casa de nobles.
Marº. Y com l'hem llogada per l'istiu, som nobles d'istiu y de llogué.
Mar. Ab tú no 's pot parlar.
Marº. ¿Qué vol que 'm casi ab l'escut de noblesa?
Mar. Si l'amo d'aquesta casa tingués una filla única ¿per qué no? Pero es un solterón.
Marº. ¡Gracias siguin dadas á Deu! perque si s'hagués casat y tingués una filla, es de témer que s'empenyés en casarme ab ella.
Mar. Es impossible fer carrera de tú. Jo desitjo ferte un senyor.
Marº. A vosté li hauria agradat que jo, en lloch de treballar á la fábrica...
Mar. Lo teu pare guanyá perque viscas sense treballar.
Marº. Si tot s'acabés ab mi, sí; mes si jo, com 'ls fills de tants altres fabricants, fos advocat, no serviria ni per advocat ni per fabricant: acabaria per gastar lo capital guanyat pe'ls meus pares, y la heréncia dels meus fills fora la miseria. Fixis en lo que dich hi trobará la explicació de la ruina de tantas casas de Barcelona, pochs anys fá poderosas. Jo desitjo treballar com lo meu pare; soch modest.
Mar. Fins á l'extrem de volguerte casá... ¿Ab qui? ¿Ab qui?
Marº. Ab una noya bona, honrada, treballadora.
Mar. Casarse 'l meu fill ab una menestralota. ¡May! ¡No hi pensis! ¡May!
### ESCENA XIV
DITS, MIQUEL y JANET
Miq. (_Sense veurer á Mariano._) Senyora, aqui li porto á n' en Janet.
Mar. ¿Y qui es en Janet?
Jan. ¿No 'm conex, senyora? Jo soch en Janet que servexo per tot y trech d'apuros á tothom. En Miquel m'ha dit lo de la cassera, m' há esplicat bé la llissó, y ja 'm té disposat ab lo sach plé de cunills casolans y á dexarlos anar un á un perque 'l seu fill els hi tiri prenentlos per conills de bosch. ¡Ja veurá com enganyarem á don Mariano!
Marº. ¿Voleu dir que m'enganyareu?
Miq. ¡Bona l'hem feta!
Mar. ¡Vos heu lluhit!
Jan. ¡Si que l'hem feta! ¿Pero home, qui no li feya dir que era aqui y no l'hauríam esgarrada?
Miq. La culpa la té aquet.
Jan. Vos, perque m'heu portat aquí per dir á donya Maria...
Mar. La culpa no la té ningú y prou.
Marº. Es lo millor que no la tingui ningú. Mamá; vaig al cuarto á enterarme de las cartas. (_Se'n va._)
Jan. ¿Jo ja no dech tenir res que fer aquí?
Miq. No; massa has fet.
Jan. Donchs me'n vaig. (_S'en va._)
### ESCENA XV
DONYA MARÍA, MIQUEL
Mar. Miquel ¿no heu dit al metje que vingués?
Miq. Sí, senyora, mes há enviat al criat per dir que há degut anar de bon mati á una masia d'ahont l'han cridat ab urgencia.
Mar. Me sembla que sent jo qui 'l cridava, hauria degut venir primer aquí.
Miq. No fá distincions entre richs y pobres, y dona sempre la preferencia als malalts de més cuidado, encara que no 'l paguin. Si li paguessin totas las visitas que fá ¡no 'n tindria pochs de diners!
Mar. ¿Y si no 'l pagan?
Miq. En paus. Y moltas vegadas fá la visita, paga la visita y dona pe'l caldo. Axó si, digui mal de don Tomás al poble y veurá que fins las pedras l'escridassa.
Mar. M'estranya que sapiguent que estich jo á aquesta casa que es seva, no s'hagi dignat visitarme.
Miq. Don Tomás no es home de cumpliments.
Mar. ¡Al fi un metge de poble!
Miq. ¡Molt sabi!
Mar. Si, un sabi de poble, que no sab guardar las atencions degudas. Deu ser un tipo, un pagesot.
Miq. ¡Aquí 'l té!
### ESCENA XVI
DITS y DON TOMÁS, vestint cassadora, polainas, espuelas y un látigo. Aspecte distingit.
Tom. ¡Bon dia! ¿Hont es la malalta?
Miq. La senyora.
Tom. Me sembla que está ben bona.
Mar. (Sembla un metje de caballería ab espuelas y látigo. L'aspecte no es dolent).
Miq. (Sab quin mal té. Massa pá.) (_Baix al metje._)
Tom. (A cuanta gent li agradaria tenir aquesta malaltia.)(_Donantli carinyosament ab lo látigo. Miquel se'n va._)
### ESCENA XVII
DONYA MARÍA y DON TOMÁS
Tom. ¡Senyora!
Mar. Passarem á la sala...
Tom. ¿Per qué? Aquí estém molt bé. ¿Cóm li proba 'l poble?
Mar. Bé, pero aquesta debilitat...
Tom. Veurá com aquí recobra la salut. Me permeterá que li repetexi una cosa que deu saber, y es que jo soch lo propietari d'aquesta casa; es natural que 'n Miquel me demanés permís per rellogaria á vosté, que ab molt gust vaig concedir, perque m'honra que l'ocupi una persona tant distingida.
Mar. (Per metje de poble, pot ben anar.)
Tom. Desde que vaig enterarme del seu nom, vull recordar y no puch, perque 'm sembla que la conech...
Mar. Si vosté há estat á Barcelona...
Tom. Conech Barcelona com aquet poble.
Mar. No es estrany, perque per vostés, tancats tota la vida en un poblet, es una gran cosa una escapada á Barcelona. Jo hé viatjat molt; uns anys hé anat á Caldetas, altres á Arbucias y fins hé estat á Fransa.
Tom. ¿A Paris?
Mar. No, á Perpinyá.
Tom. París li agradaria.
Mar. ¿Hi há estat?
Tom. També á Roma. Londres, Viena, y en cuan á Espanya, no hi há punt d'ella que no 'l conegui.
Mar. ¿També ha estat á Madrit?
Tom. Hi hé viscut deu anys.
Mar. Aquets viatjes sols los fán los que son molt richs ó 'ls soldats.
Tom. Endevino 'l seu pensament: com aquet metje de poble no es molt rich, haurá servit al Rey. Sí senyora; hé pertenescut al exércit.
Mar. (¡Un soldat!)
Tom. Tornant á la cuestió ¿ahont l'he vista á vosté? perque 'l seu nom no m'es desconegut.
Mar. No m'ho explico, perque sent soldat vosté no debia frecuentar las reunions. Lo meu marit era persona molt considerada á Barcelona y sempre hem estat relacionats ab lo principal. Los dimecres, qu' es lo dia destinat per rebrer visitas, devegadas hi há sis ó vuyt cotxes á la porta, alguns ab escuts d'armas, perque també 'm tracto ab l'aristocracia. A propósit: ¿vosté vá comprar á algun noble aquesta casa? L'escut de armas...
Tom. Es dels barons de Maforta.
Mar. ¿Cóm se la varen vendre?
Tom. No la vengueren. Los meus antepassats guanyaren aquet títol, que 'ls hi doná don Jaume á la conquista de Valencia.
Mar. ¿No es aquell rey de pedra que hi há á casa la ciutat de Barcelona?
Tom. Lo mateix, senyora.
Mar. ¿Y ara vosté té 'l títol?
Tom. No senyora, perque la casa vingué molt á menos y ja fá dos generacions que, per no pagar los drets al Estat, no 'l tenim. Jo 'm trobo, gracias á Deu, en situació de tréurel, pero me sembla que no tinch prou per figurar en l'aristocrácia. Cuan era estudiant... ¡Ah! ¡ja hi caich! Ja ho crech que la conech y vosté també á mi. Me permet sentarme.
Mar. Vosté mana aquí.
Tom. May allí ahont siga vosté. Me donaré per honrat obehint.
Mar. (¿Quí ho diria que hagués menjat ranxo?) ¿Hont m'há vist? ¿Potser al Liceo?
Tom. Res de Liceo, ni d'aristocracia. Parlo de molt temps enrera; de cuan jo era estudiant y vosté ajudava al pobre del seu pare cusint camisas, que per cert l'hi pagaban molt malament.
Mar. ¡Senyor meu! (_Alsantse. També don Tomás._) ¡Hi ha recorts que son inoportuns!
Tom. Senyora, perdónim si la hé molestada, pero jo creya que honrava á una filla lo recort d'haber treballat molt perque res faltés al seu pare.
Mar. Baix aquet punt de vista, sí.
Tom. No tinch cap interés en continuar aquesta conversa. L'estudiant que vivia al segon pis de la casa hont lo seu pare tenia la botigueta, desapareix, y aquí té 'l' metje que desitja saber perque l'há cridat.
Mar. ¿Vosté es en Tomaset?
Tom. Era; aquell mateix que al passar per devant de casa de vosté no dexava may de donarli 'l bon dia. Era molt guapa.
Mar. Axó vol dir que ja no ho soch.
Tom. Salva la diferencia d'anys, es la matexa, sinó que allavors era la Marieta y avuy es donya Maria, com jo era en Tomaset y avuy soch don Tomás. ¡Qué mal vá cuan á un li diuhen don! ¡Quins temps aquells, donya Maria! Llavors 'ns tractavam de tú... Bon dia, Marieta... jo 't deya... perdoni li deya.
Mar. Los temps han variat.
Tom. Es cert.
Mar. Y no podém olvidar lo que som.
Tom. Ni vosté ni jo, que no passo de metje de poble, mentres que vosté ocupa una brillant posició.
Mar. Encara que siga metje de poble...
Tom. Se'm pot tractar, pero posantse cada hú de nosaltres á la situación que li correspon.
Mar. Es natural.
Tom. Jo ja estich á la meva.
Mar. A cada hú lo que se li deu...
Tom. Es just.
Mar. Vosté ..
Tom. Perdoni; hém convingut que á cada hú se li donará lo que se li deu, y vosté falta al pacte, perque 'l meu tractament, es més que vosté.
Mar. ¿Potser ussía? (_Axecantse._)
Tom. (_Axecantse també._) Més alt.
Mar. ¿Qué vé després del ussía?
Tom. L'excelentíssim senyor.
Mar. ¿Vosté té vuecencia?
Tom. Sí, senyora.
Mar. ¡Quí ho diria!
Tom. Ningú, senyora, ni jo mateix.
Mar. Será excelentíssim senyor, perque es noble.
Tom. No senyora. La gran creu me la vá donar lo ministre de la guerra.
Mar. ¿De modo que vosté vá ser més que soldat?
Tom. Un xiquet més.
Mar. ¿Cabo?
Tom. Pugi.
Mar. ¿Sargento?
Tom. Més endalt.
Mar. ¿Tinent?
Tom. No s'aturi.
Mar. ¿Capitá?
Tom. Encara no hi som.
Mar. ¿Comandant? ¿Vá arribar á comandant?
Tom. A comandant.
Mar. ¿Y va posar punt?
Tom. No senyora, coma; perque vaig pujar á tinent coronel.
Mar. ¿Y aqui, qué hi va posar?
Tom. Punt y coma, y vaig ascendir á coronel.
Mar. Aquí sí que hi há punt final.
Tom. No senyora, dos punts.
Mar. ¿Donchs vosté es general?
Tom. Es la meva categoria al cos de sanitat militar.
Mar. ¡General!
Tom. General.
Mar. ¿Cóm se vá retirar tant jove?
Tom. Jove... relatiu.
Mar. Vell, no ho es.
Tom. Ab lo cual vol dir que vosté es jove, perque no 'ns portem molts anys. Y ho es, Marieta, dich donya Maria.
Mar. ¿Vol qué li diga Excelentíssim senyó?
Tom. Més m' agradaria que 'm parlés la Marieta y tornar á ser en Tomaset, noms que fán reviure la juventut, que sempre té recorts bonichs, encara que vosté...
Mar. Sí, sí; ja sé lo que vol dir. No ho recordem que tenia que cusir á la máquina. M'ha dit que s'habia retirat tant jove...
Tom. Pero ab molts anys de servey, gracias á las campanyas. Una ferida me vá obligar á pendre 'l retiro, y aqui 'm té tancat á aquet poble, vegetant y sol, perque vaig fer lo disbarat de no casarme, y ara, cuan comenso á sentir la necessitat de la família...
Mar. Se troba aislat.
Tom. Y jo, que no vaig pendre muller per por de ser gobernat per ella, estich gobernat pe 'l meu antich assistent, á qui tinch de criat.
Mar. Just cástich á l'egoisme del solteró.
Tom. ¡Qué es trist á la meva edat l'aislament en una casa gran, cuan á l'hivern de la vida no s'hi troba 'l dols caliu del amor!
Mar. Tristesa que pot convertirse en alegria, ¿Per qué no 's casa? La edat no li passa.
Tom. ¿Vol dir qu' encara trobaria qui 'm volgués?
Mar. Y fés la seva ditxa.
Tom. Ja soch vell.
Mar. Si vosté es vell, m'enganya cuan diu que encara soch jove.
Tom. Y guapa: continuarem la conversa, que s'interromp ara, perque hé de visitar á alguns malalts. Als peus de vosté... ¿Donya Maria ó Marieta?
Mar. Don Tomás sempre 'm recordará á en Tomaset.
Tom. Gracias, Marieta. (_Anantsen y retrocedint._) ¡Ah! La malalta m'ha fet oblidar la malaltia... No m'há dit que té...
Mar. Dexemho per un altre ocasió y axi tindré 'l gust de que torni.
Tom. Gracias. Adéu, Marieta.
Mar. Adéu, Tomaset. (_Teló._)
FI DEL ACTE PRIMER
## ACTE SEGÓN
DECORACIÓ: Sala de la matexa casa; porta al fons y als costats. A la dreta una taula ab tapete, sillons, cadiras, un canapé, calexeras, cortinas d'istiu á las portas dels costats. Los mobles despariats, molt antichs uns y altres més moderns. La decoració há de ser de casa antigua y rica.
### ESCENA PRIMERA
MIQUEL, ANTONIA, TUYAS
Tuy. Me sembla que queda bé la sala. A fora tot es tant gran, que may hi há prous mobles per las casas.
Miq. La senyora há cridat al fuster, li há fet netejar y rentar la cara á las calaxeras y á las cadiras, y tot axó hi guanyem nosaltres.
Ant. Milló; senyal de que 'l poble li agrada.
Tuy. ¡Ja ho crech! Ara may troba la casa prou neta ni arreglada y fins há fet portar alguns mobles de Barcelona.
Ant. Y també á tú t'agrada 'l poble.
Tuy. ¿A mi? ¿Per qué?
Miq. Si 'm sembla que t'hi casarem.
Tuy. Volguent Déu, un dia ó altre m'hé de casar.
Miq. Ab un cuiné.
Tuy. Podrém posar una fonda, perque cuinera jo y cuiné ell...
Miq. Y 'l fondista 's dirá Nando.
Tuy. ¿Per qué no? Si 'ns establim al poble, en lloch de fonda será hostal.
Miq. Me sembla que ni tú, ni ell, teniu el propósit de posar fonda ni hostal.
Tuy. ¿Qué sabeu vos?
Ant. Prou que sabém.
Tuy. Veyám si esteu enterats.
Miq. Escolteu...Sí... (_Se juntan per escoltar á Miquel que partia ab misteri._)
### ESCENA II
DITS y NANDO ab un cistell de fruyta.
Nan. ¿Conspiréu?
Miq. ¿Ets tú, general del ranxo?
Tuy. Home, no t'ho dexis dir general del ranxo.
Nan. ¡Fresch estaria si m'enfadés! Als pobles hi há la mala costum de no dir lo nom, sinó 'l motiu. Al ferrer, que de tant vell no pot arrossegar los peus, li diuhen l'avi Sardana, y 'l seu fill es l'hereu Sardana, y la nora, la jove Sardana; al fusté, que sempre parla ab finura y diu: senyoreta, miqueta, tristeta, ben fateta y te veu de pastetas ensucradas, li dihuen en Terramoto; lo flaquer es en Xurrimpangis; á la plats y ollas, que fins crida enfadada per donar lo bon dia, li dihém la tia Melis. Al moliné li diuhen en Paperina, y 'l' seu noy es l'hereu Paperina, y la filla, la noya de'n Paperina, y tots son paperinas á la familia. A mi 'm diuhen lo general del ranxo y, general del ranxo 'm quedaré.
Miq. ¿Sabs per qué li diuhen?
Nan. Lo senyor sol dir en broma que es general de metjes, y com jo hé estat lo seu assistent, un dia no sé qui va dir: --Si l' amo es general de metjes, l'assistent es general del ranxo-- y ja n'hi vá haber prou. ¿Hont es donya Maria?
Ant. ¿Qué li portas?
Nan. Aquet cistell de fruyta que li envia la Ramoneta, la neboda de don Tomás. De bon mati ja era á l' hort, escullint lo millor dels fruyters per obsequiar á la senyora.
Tuy. Es molt guapa la neboda del senyor metje.
Nan. També ho ets tú.
Miq. ¿Será casament?
Nan. Si aquesta no se'n desdiu.
Tuy. Jo sols tinch una paraula.
Nan. Mira que 't pots donar per ditxosa per haber lograt enamorarme. Miréume bé. ¡A mi!
Tuy. ¡No 'n parlem més!
Nan. Si tú no sabs qui soch jo. Cuan vaig sortir de casa per carregar ab lo fusell y la motxilla, al poble hi vá haber un ayguat produhit per las llágrimas de las noyas que de mi estavan enamoradas.
Miq. ¿Y 's vá negar molta gent?
Nan. Ningú, perque 'l poble está en un turó.
Miq. Sort d'axó.
Tuy. Nando, no viatgis per Andalucia.
Nan. Lo meu uniforme era una xarxa que arrastraba lo cor de las noyas. A Castella, á Valencia, á Navarra y á tots los barris de Espanya ¡cuántas son las que encara 's recordan de 'n Nando. Aneu á un poble, siga de llevant ó de ponent; crideu: en Nando há arribat, y veureu sortir á las finestras totas las noyas casadoras per mirarme. ¡Si n'hé rebudas de cartas ab corts atravessats per fletxas! Ne tenia tantas, que un dia que no trobava carbó ni llenya per fer lo ranxo del batalló, me vaig servir de las cartas per fer bullir las marmitas y encara 'n varen sobrar.
Tuy. ¡Qué ets embustero, Nando!
Nan. No, embustero, no.
Miq. Molt exagerat.
Nan. Molt, tampoch, un xiquet pot ser sí, y encara no n'estich segú.
Ant. Digas Nando ¿cóm es que han vingut don Anselm, germá del senyor metje y la Ramoneta?
Nan. Don Tomás vá escriurer al seu germá dihentli que vinguessin...
Miq. ¿Per qué 'ls há fet venir?
Nan. Voleu qu' estiga molt enterat y jo sols ho estich del que menja don Tomás, perque soch l'ajuda de cámara, cuiné, criat, tot d'una pessa. Si la senyoreta está molt al poble, me desacredito, perque 's fica á la cuina y disposa, dihentme que jo sols se fé menjar de soldat. Pero m'ho diu ab aquella cara riallera que Deu li há donat, y no hi há manera d'enfadarse. Ahir lo senyor li vá respondre que jo seria sempre per ell lo cuiné més excelent del mon, perque gracias á mi es excelentíssim senyor: es á dir, li varen donar la gran creu.
Tuy. ¿Ja hi tornen, Nando?. . .
Miq. ¿Per algun fet de guerra?
Nan. Ja n'há sentidas de balas, pero no há guanyat á las batallas lo vuecencia; ja n'há prestat de serveys, més no valgueren per tant. En cambi un dia que dinava ab lo ministre de la guerra, la senyora ministressa, ó siga la dona del ministre, que era filla de Tarragona, de Torredembarra, vá dir que no hi había plat com lo bacallá ab romesco y que feya molt temps que desitjava menjarne y no podia, perque no trobava qui 'l sapigués fer. Lo meu assistent, digué l'amo, es d'Altafulla, y 'l fá tant bó que un s'hi xucla 'ls dits.
Tuy. No ho diria, perque ningú 's xucla 'ls dits dinant ab gent fina.
Nan. Una cosa parescuda. L'amo vá convidar á esmorsar al ministre y á la ministra, y 'm dona ordre de que fassi bacallá ab romesco. ¡M'hi vaig lluhir! ¡Se'n varen atipar! --Es tant excelent, digué 'l ministre, qué si 'l cuiné no fos soldat merexeria que la excelencia del bacallá passés á n' ell y fós excelentíssim. --Fés excelentíssim al seu amo, á don Tomás, digué la ministra. --Sí que ho será, respongué rihent lo ministre. --Y als pochs dias li plantan al clatell lo decret fentlo excelentíssim senyor per mérits de guera, pero la veritat es que el mérit fou del bacallá ab romesco.
Tuy. Me sembla, Nando...
Miq. ¿Es cert lo que 'ns contas?
Nan. ¡Uy! Se guanyan més condecoracions guisant bacallá ab romesco que per serveys fets á la pátria. Ja sabeu que jo no exagero may.
Tuy. Menos cuan parlas del lloro que hi há á la torre del or de Sevilla.
Nan. Tampoch, perque m'ho varen contar.
Miq. Escoltantlo, no fem feyna.
Tuy. Y tanta com n'hi há. Aneu á buscar los balancins que han portat de Barcelona y pujéulos. ¡La senyora!
Ant. Aném, que no 'ns vegi sense fer res.
Tuy. Adéu, Nando. (_Se'n van Miquel y Antonia pe 'l foro. Tuyas per la esquerra._)
### ESCENA III
NANDO y DONYA MARÍA
Mar. ¿Cóm estan á casa, Fernando?
Nan. Bé, y gracias, donya Maria. M'han encarregat, en particular l'amo, que la saludés y li preguntés com se troba.
Mar. No massa bé. Aquesta nit l'hé passada malament.
Nan. (Prou l'há passada d'un son, pero lo que vol es que la visiti 'l metje.) Sí que ho sento. ¡La senyoreta me fá portarli aquet cistell de fruyta!
Mar. ¡Cóm se recorda de mí!
Nan. Sempre.
Mar. Dónali las gracias y digali que l'espero.
Nan. Aquet mati vindrá ab lo seu oncle. Don Tomás parla molt de vosté.
Mar. (_Molt d'interés._) ¿Qué 'n diu?
Nan. ¡Válgam Deu! ¿Cóm li diré sense oféndrela?
Mar. ¿Parla mal de mi?
Nan. ¡Qué n'ha de parlar mal!
Mar. ¿Y 'l que 'n díga bé, m'há d'oféndrer?
Nan. Es que una cosa es sentirho al general y altre que ho repetexi l'asistent. Diu que vosté es molt bona y amable.
Mar. Gracias.
Nan. Y... ¿ho dich?
Mar. Digaho.
Nan. Molt guapassa.
Mar. ¡No tant! ¡No tant!
Nan. (¡Com li agrada lo que li hé dit!) Tots desitjan saludar á don Mariano.
Mar. Arriba aquet mati del viatge que ha fet per assumptos de la fábrica. Per cert vá sortir d'aqui la vigilia de arribar la senyoreta y 'l seu pare; de modo que no 'ls coneix.
Nan. ¿Té res que manarme?
Mar. Gracias. ¡Tuyas!
### ESCENA IV
DITS, TUYAS, SENYOR TAYABAS
Tuy. Mana, senyora.
Mar. Entra aquesta fruita y torna 'l cistell al criat. Molt de cuidado que no 's fassi malbé.
Tuy. Descuidi. (_Pren lo cistell y se'n vá._)
Mar. (_Li dona una pesseta._) Té, per tú.
Nan. Senyora. (_Com si no la volgués._) (¡Una pessetona!)
Tay. Molt bon dia, donya Maria ab la companyia.
Nan. Bon dia, senyor Tallabas.
Tay. Home, jo no tallo res. Tayabas.
Nan. Tayabas ó Tallabas, es el mateix; perque 'ls andalussos...
Tay. No n'hé de fer res jo dels andalussos. Me dích Tayabas.
Mar. Senyor Tayabas, cambihi de nom, perque veig que tothom li capgira.
Nan. A Andalucia dirian...
Tuy. Lo cistell. (_Tornant entrar._)
Nan. A Andalucia...
Tuy. (_Baix._) Nando, que ets d'Altafulla.
Nan. Ab permis de vosté, donya Maria.
Tuy. (¿Qué t'há donat?)
Nan. (¡Una pessetona!) (_Nando se'n va pe'l foro. Tuyas segueix fregant los mobles._)
### ESCENA V
DONYA MARÍA, SENYOR TAYABAS, TUYAS
Mar. Senyor Tayabas.
Tay. Donya Maria.
Mar. ¿Sab res?
Tay. Que don Mariano no escriu á la seva núvia.
Mar. No digui núvia, que no ho es, ni ho será mentres jo visca, la menestralota.
Tay. Com vosté vulga.
Mar. ¿Cóm ho sab que no li escriu?