Part 9

Y es que'l rector de Larrua com totas las personas que han tingut la fortuna de no sentir enamoraments més que per las cosas santas y que com á tals, cap dolor ni cap decepció'ls hi han proporcionat may, acostumadas á identificarse ab lo etern é immutable, si be senten y compadeixen los sentiments per las cosas humanas, ho fan sens donarhi altra importancia que la que creuhen pot valdre en mitj d'una eternitat, la pasatjera onada, que ab més ó ménos forsa ha d'anar inevitablement á finir á la platja sa carrera.

La senyora Gil se conformá ab lo parer de Mossen Jaume, y apesar de que á sa natural altivesa li hauria plagut més trobar un'altre manera de obtenir noticias d'en Felip, se resigná á enviar á en Biel á cercarlas, encara que fenthi alguna modificació, com fou la de preguntarho á la porteria, en lloch de pujar al primer pis y la de fingir que ho feya per compte propi, en lloch de anarhi de part de la rectoría. Si com ella comensava á temer, lo noy Bach havia mudat de pensar, no era cosa de afegir á aquest malaventurat assumpto, la humillació de pareixer que se'l anava á cercar.

La Montserrat ni's fixá ni féu esment dels escrúpols de donya Teresa; lo que ella volia era que no entretinguessin á en Biel: que aquest marxés desseguida, que tornés á la major brevetat possible y que'l tren vingués depressa, depressa com lo seu pensament que neguitós y febrosench volava á la casa del amich de tota sa vida y allá lo veya al llit sense coneixements, malalt de gravetat, tal volta en perill de mort, tal volta agonitzant y cridantla... y ella s'estava allí ab tota calma, escoltant á la seua mare á qui se li acudían una infinitat de paraulas, que ella trobava absurdas, vuydas, sense sentit comú, veritables follías que segons ella, á la tornada del tren, havian de veures desfetas com un borralló de neu cayguda dins de la boca de un forn.

La Montserrat volia anar á la estació á esperar á en Biel; aixís no sols ho sabria tot minuts avans, sino que si la gravetat era tan forta com ella temia, podrian veure si era més convenient pera anar més aviat á Barcelona, esperar lo tren descendent ó pendre una tartana pe'l seu compte.

Donya Teresa, per primera vegada en sa vida, s'oposá resoltament als desitjos de la Montserrat, declarant qu'esperarían á en Biel dins de sa casa.

La Montserrat, contrariada, abaixá'l cap y's tancá dins del seu quarto pera llegir per centéssima vegada en aquells tres dias, las darreras cartas que havia rebut d'en Felip, per mirar lo seu retrato, per obrir la capsa ahont guardava los ramets de flors secas vingudas de Barcelona ó cullidas pe'ls encontorns de Larrua... Més per aquellas cartas que sabia de memoria, sos ulls hi passavan aquell dia sens casi enténdrelas; las llegia y son pensament indómit, en lloch d'analisar y tréure deduccions del cambi d'ideas que entranyavan, corria cap aquella Barcelona ahont havia anat en Biel ¡que no tornava!

Abrusada per la impaciencia pensá allavoras que tal volta al costat de la seua mare, parlantne, comentant lo que succehia, las horas correrian més depressa, més un nou temor la detingué encara en sa cambra. Donya Teresa, tornaria á insistir en sos duptes, en sas desconfiansas, y la Montserrat no volia sentir las follas suposicions que s'ocorrian á la seua mare y que á ella la martirisavan com si ab un ferro rohent li atravessessin lo cor. May havia vist á donya Teresa mantenirse ab un parer tan en contraposició del seu. ¡Quins detalls, quinas minuciositats se li acudian pera acusar á en Felip, pera cercar comprobants, pera fer certesas de las suposicions!... No hi havia dupte, la seua mare que no tenia en lo mon altre consol, altra il·lusió que élla, s'havia engelosit del amor que profesava al noy Bach y la gelosía li feya veure la qüestió baix tant diferent aspecte...

¡Pobre mamá! Ara ja ho comprenia tot... Ja sabia perque judicava tant malament al pobre Felip... Més ella l'aniria á cercar; s'estarian juntas... Ne tornarian á parlar... Sí, sí; era preferible fins sentirne dir mal, que aquella quietut, aquella inactivitat que al mirar lo relotje, fins li havia fet semblar que per ella s'havia detingut la roda del temps...

La Montserrat no trobá á la seua mare, ni al menjador ni al despaig de Mossen Jaume; més promtement endeviná ahont era. Atravessá per lo quarto de mals endressos y eixint per la sagristía aná á trobarla al seu lloch predilecte: al banch de roure del altar dels Dolors. Donya Teresa semblá que ja de temps li esperava y signantli que s'asentés al seu costat y passant carinyosament per sas galtas una de sas aflaquidas mans, li allargá ab l'altra los rosaris que tenia dessobre de sa falda dihentli:

--Résa: l'oració es un gran consol...

La Montserrat agafá la má que afalagava sa cara, la besá y comensá á passar entre sos dits los grans de la primera desena, mes al cap de breus moments los retorná á la seua mare dihentli nerviosament:

--Résil vosté... Jo no puch...

La roda del temps, no s'havia detingut com la noya Gil pensava y tocaren dos quarts de cinch y'l tren arribá y en Biel ab tota la senzillesa del qui no sap la importancia de lo que diu, comptá ab totas sas lletras que'l porter li havia dit que feya tres dias que'l senyoret havia marxat en companyía de dos amichs seus al extranger: havia sentit parlar de Londres y de Paris; no sabia en qual d'aquestas poblacions havia anat; si á en Biel l'interessava saberho facilment se podria preguntar al pares d'en Felip... Mes com l'escolá major havia rebut l'encárrech de fer las preguntas com á cosa seua y sense demostrar interés, no havia insistit... si las senyoras ho volian sapiguer ab més pormenors, tornaria á l'endemá á Barcelona per aclarirho del tot...

Verdaderament la tornada d'en Biel havia estat lo borralló de neu desfeta sobre una brasa ruhent. La Montserrat restá anoreada. Li semblá que ab una navaja fina, fina, li feyan á trossets com grans de blat, lo cor que sentia bategar ab inusitada forsa dins son pit. Més contra lo que era de témer, ni's desmayá, ni digué una paraula, ni menos una llágrima aparegué en la brillant esfera de sos hermosos ulls blaus.

--¡Plora! ¡plora! --li digué donya Teresa, quan després d'haverne enterat á Mossen Jaume, pujaren á son quarto de dormir.-- Aquí estém solas y podem esplayar lo nostre disgust... Plora!

--¡No puch!... ¡No'n sé! --feu la Montserrat movent ab neguit sa rossa testa.-- Tal volta demá... Quan m'en doni compte...

Y la noya Gil tardá temps y temps en donarse rahó d'aquella destralada, que en un moment acabava d'arrebassar del florit arbre de son cor, totas las flors, totas las brancas, deixantli en lloch d'aquella fé omnímoda, cega, ingénua, que desbordaba goigs y esperansas per tots sos tendres branquillons, una mena de tronch d'Aloes que ab sa fosca rehina, inundava d'amargor y negrura, totas las fibras de son cor...

Set ó vuyt dias després lo carter portá una carta segellada á París. Era d'en Felip y en ella deya á la Montserrat que havia tingut unas grossas qüestions ab lo seu pare, que ja varias vegadas (encara que ell no havia volgut dirli) li havia prohibit que sostingués relacions ab ella, alegant que necessitantse molts diners pera viure y essent la seua enamorada una noya sense dot, no li convenia per casa seua, per més que era lo primer en regonéixer las seuas bonas qualitats... Que en aquestos darrers temps, veyent que ell no feya cas de las seuas amonestacions, los disgustos havian aumentat y que ultimament li havia donat resoltament á escullir, entre deixarho corre y anar al extranger á passar dos ó tres anys, ó sortir per sempre més de casa seua.

"Jo 't dech parlar ab tota sinceritat, deya en Felip al arrivar á aquesta part de la seua carta, no m'he sentit ab prou coratje pera poguerme guanyar la vida com estich acostumat á tenirla y pera abocarte á tu á un abisme de privacions... Si al sortir del col·legi, m'hagués trobat sol y sense recursos, de segur que'ls nostres castells enlayre s'haurian tornat realitats... Ara hi han moltas cosas de las que conech que no'n sabria prescindir... Ademés, lo meu pare m'ha ensenyat á véure la vida ab sos verdaders colors. Los diners son més necessaris de lo que tu y jo haviam pensat may, y tinch que confessarho, per més que aixó m'humilli al teu davant, tampoch me conech apte pera guanyarlos. Jo no'm creya que'l papá portés la qüestió á aquest terreno y més éssent que la mamá y las noyas han estat de la meua part y han fet lo que han pogut en aquesta qüestió. Ellas te coneixen á fons y t'estiman; pero ja saps lo autoritari que es lo meu pare y al veure per la primera volta en son matrimoni, que la mamá y las noyas s'atrevian á sostenir una idea contraria á las seuas, hi ha hagut una escena que no vull donar lloch á que's repeteixi..."

Pots creure que sento més vivament de lo que tu pots pensar lo disgust que 't dono; pero preferesch serte franch que ferte passar temps sense probabilitats de poguer cumplirte la meua paraula... De primer moment no'm vaig veure ab ánimo per escríuretho, pero reconech que'l meu silenci fora més imperdonable que la meua franquesa, y com tinch la evidencia de la mala passada que involuntariament te faig, prefereixo dir la veritat... me sembla que aixís tinch més dret al teu perdó y apesar de que t'estimo com sempre y me revolto al pensar que 't pots casarte ab un'altra, tinch lo convenciment de que'l meu deber es retornarte la teua paraula: tu tens qualitats de sobras pera trobar partits dignes de tu, pots casarte y ser felis: jo no'm casaré may. Sé que una altra Montserrat no la tinch de trobar en lo transcurs de la meua vida...

La noya Gil no havia pogut plorar en los vuyt dias transcorreguts en aquestos nous y penosos aconteixements; la seua especial manera de ser; la brusquetat de la sorpresa y més que tot, aqueix aconhortador raig de esperansa que rellueix sempre entremitj de las més negras vicisituts de la vida, l'havia sostinguda fins allavoras; més al veurer confirmats per má d'aquell mateix home á qui tant estimava, los negres recels que tan dolorosament la oprimian, sens acabar de llegir la carta, se deixá caurer en los brassos de la seua mare y ab tota la forsa de sa primera pena, plorá amargament sa fé trahida, lo dol de sas il·lusions perdudas...

## Antecedents (Acabament.)

Aquestos aconteixements feren una completa transformació en lo carácter de la noya Gil, revestintla d'una serietat impropia de sa joventut é identificantla ab la seua mare, com no ho habia estat fins allavoras. Filla mimada, satisfeta en sos desitjos, ditxosa en los seus amors, s'havia deixat estimar per donya Teresa sens que sas il·lusions y sas riallas, trobessen lo seu just encaix en l'ánima apesarada de la dona que li havia dat lo ser.

--Pero mamá --li deya moltas voltas á la época de la seua felicitat, veyent que á donya Teresa no l'alegravan las cosas com á n'ella. --¿Cóm es, que sempre fa aquest posat tan trist? ¡No entench quins motius té pera que res l'alegre!...

La senyora Gil movia'ls llabis com si volgués portar á ells un somriure, y fentli un bes contestava:

--¿Creus que'm pot fer estar gayre contenta, véuret á tu sense pare y á mí sense marit?

La Montserrat acatava la solució ab un lleuger arronsament d'espatllas. Las penas eran un mon desconegut per ella, un mon al qui entrá de sobte, unint á son desengany la desagradable sensació de la sorpresa; fentli la forsa de la seguretat ab que caminava més violenta la cayguda.

Allavors comensá entre aquells dos sers una nova fas en l'entranyable amor que mútuament se professavan. La filla s'identificá ab la mare, com lo esqueix ab lo tronch del arbre en que s'empelta; la mateixa manera de veure y apreciar las diferentas cosas de la vida, uní'ls seus pensaments, com per l'amor ho estavan los seus cors, afegint á son carinyo de filla y mare l'avinensa y esplay de la amistat més íntima. Pareixía que la pensa havia fet desapareixer la diferencia de edats.

La senyora Gil, que á forsa de religió havia lograt conformarse ab la seua sort, tingué una terrible reacció ab la pena de la seua filla, sentintse revivar en lo fons de sos amortiguats dolors, un amarch condol per la pérdua dels seus interessos. En mellor posició, li semblava que hauria lograt més facilment consolar á la Montserrat portantla á viatjar ó á viure en una ciutat gran, ahont hauria pogut oferirli altres distraccions ó quan menos l'efecte de la novetat, mes en la seua situació actual, no podia pensar més que en donarli alguns dels remeys que en altre temps li havian sigut aplicats á ella per lo talent de mossen Jaume. Y á aquest fí, li traspassá un bon número dels cárrechs de tota mena dels que'l seu germá l'havia agoviada al entrar á la rectoría de Larrua: li llegí molts capítuls de llibres que ella sabia casi de memoria y que la seua filla fins allavoras no havia pogut llegir mitj quart seguit; y puig que tenia tan viva afició per la música y s'havia prou condolgut de sortir del colegi sens haver estat més forta en los seus estudis, la pobre mare posá en ressort tots los medis que tingué á má y no estalviant diners, ni recomanacions alcansá d'un dels primers mestres de Barcelona que pujés á Larrua duas voltas per setmana. La Montserrat s'ocupá, llegí, resá; lo seu oncle va comprar un armonium per l'esglesia y l'instá pera que formés y dirigís un chor de noyas en lo mes de Maig, y la pobre criatura, per la ineludible lley de la forsa, passá un dia y un altre y un altre, y s'acostumá, sino sense pena, al menys sens l'intern desespero del primer temps, á l'amargor de la seua decepció.

Mes aquest paréntessis, havia de durar poch. Donya Teresa que havia soportat heróycament un bon pés de disgustos propis, no pogué ab los de la seua filla que la feriren ab triple intensitat que ho havian fet los seus, y quan ab més afany desitjava la salut y la existencia, la malaltía de cor que de molts anys l'anava minant se despertá ab tota sa destructora forsa.

Allavoras comensá dins de las rónegas parets d'aquella antiga rectoría una lluyta verament desesperada ab la mort. Enfront de la desgracia que l'amenassava, lo sentiment de la Montserrat per la decepció de sos amors s'enxiquí d'una manera extraordinaria. ¿Qué era la pérdua d'en Felip, que tan malament li havia correspost, en comparació de la d'aquella mare que sols vivia per ella, que s'adelantava á sos desitjos, que plorava ab los seus plors, que l'aconsolava ab la efusió d'una tendresa, quals dolls de felicitat li semblava que no havia conegut ni assaborit fins allavoras?...

--Senyor Quim ¡per mor de Deu! --feya la Montserrat quan anava á acompanyar fins á la porta al metje de Larrua, que visitava á donya Teresa-- pensi que la mamá ho es tot pera mi... que fora una desgracia ¡horrorosa! ¡horrorosa! --repetia la pobre noya, qui haventse proposat fer un elocuent discurs pera més interessar al metje, sols li acudian paraulas aisladas que la emoció feya casi ininteligibles.

--Fem tot lo que's pot: --deya'l senyor Quim bon tros conmogut.-- Cregui que hi tinch tant interés, com si fos una persona de la meua familia...

Mes los remeys entravan dins d'aquell cos sens lograr los resultats que's desitjavan. Mossen Jaume, fondament afectat, ja que la idea de la pérdua de la seua germana li feya més coneixer lo molt que la volia, demaná consulta y feu venir de Barcelona á dos metjes de gran anomenada. Los parers de las eminencias barceloninas, foren iguals á la del metje de Larrua. S' havia fet tot lo que estava indicat... la malalta venia molt treballada de temps enrera... s'havia ja operat la rotura d'una válvula auriculo ventricular, la resistencia era poca... pero per no esser dit que la consulta no havia fet res, se li receptá la tintura de estrofantus, en lloch de la cafeina, del digital y la infusió de combalaria, que havia pres fins allavoras. Mes apesar de la bona indicació del remey, la malalta empitxorá y la Montserrat se resistí á donarli novas tomas. Seguirian ab lo senyor Quim, que li coneixía més la naturalesa... pero la malaltia seguia son curs ascendent y'ls plans de constancia s'estrellavan devant del perill; algú parlá en aquells dias de curacions maravellosas obtingudas per un metje de Mataró y un altre d'Arenys de Mar, efectuantse una segona consulta que doná idéntichs resultats que la primera.

Allavoras comensaren una nova via ab las especialitats encomiadas en los anuncis dels diaris. Afirmavan aquestos ab tanta seguritat la certesa de las curacions, esplicavan tan be y tan minuciosament los síntomas, que mossen Jaume que més de duas voltas, quan no li interessavan per res, s'havia rigut de sas formas pomposas y afirmativas, los enviá á comprar llensantse á novas esperansas. Alguns d'ells, de primer moment semblá que l'aliviavan, pero la recayguda fou pitjor y la familia no tingué més camí que abandonarse altra vegada als rutinaris medicaments del metje de Larrua: mes allavoras algunas bonas donas, que ab tot son bon afecte anaren á visitar á la malalta, contaren á la Montserrat unas curacions tan verament portentosas portadas á cap per un pastor de Sant Cebriá, que coneixia unas herbas que ell mateix anava á cullir avans de la surtida del sol, al pich de las montanyas, que la pobre noya tornant á obrir lo cor á la esperansa, se decidí á probarlas.

Mossen Jaume s'hi oposá decididament las primeras voltas que n'hi parlaren, pero la Montserrat insistí tant, plorá ab tant desconsol pareixentli que li privavan de la darrera carta que'ls quedava, que'l bon rector temorós de posar un pes á sa conciencia y privar d'aquell conhort á la seua nevoda, se resigná á rebre una nova decepció que no's feu esperar gayre. No hi havia dubte, Deu la volia per Ell, quan no li tornava la salut ab aquellas herbas, que havian fet més curas que anys de vida tenia dessobre de son cos lo vell sexantí que las administrava... Mes tot era inútil. La enfermetat seguia son curs ab inexorable perfidia: los atachs d'ofech se feren més freqüents, las forsas s'anaren debilitant y las extremitats s'inflaren; se veya á la mort atansarse á passos agegantats y la Montserrat com més aprop la veya semblava que més s'enardia pera privarli'l pas. Ja de temps havia recorregut á las comunions, á las novenas y á las missas; ara tocava la tanda á las prometensas, que anava fent més fortas á mida que las esperansas eran més debils. Desde vestir habit pera tota la vida, fins á pujar descalsa á Montserrat, la nevoda de mossen Jaume feya totas las promesas que li sugería la vehemencia de son sentiment.

Donya Teresa pressentía de sobras la fí que li esperava, pero no'n feya esment á la seua filla; massa que sos ulls encesos y sa cara esgroguehida li deyan lo pesar que la agoviava: y encara que tenia desitjos de dirli un sens fí de cosas, que li bullian pe'l cor y pe'l cervell, al matí ho deixava per la tarde y en aquesta pera l'endemá: coneixia que sas paraulas tenian que trossejar lo cor d'aquella criatura y allargava l'instant de ferho: sols quan alguna volta's trobava á solas ab lo seu germá, estrenyent ab forsa lo bras que més aprop tenia, li deya ab los ulls negats de llágrimas:

--¡Jaume, per Deu, la noya!

Algunas voltas, lo bon sacerdot, feya com si no la entengués y desviava la conversa; mes quan no podia passar per altre cantó li contestava: --Be, be, estígas tranquila... Ja sé lo que'm vols dir... No hi pensis més --afegia coneixent que sols per poca estona podria aguantarse ab lo cor fort.

Feya molts dias que donya Teresa no podia ja descansar al llit, y havia sigut precís posarla en una cadira de brassos voltada de coixins. La Montserrat y una antiga criada de la rectoría feya tres mesos que's repartian la tasca de vetllarla, encara que las nits en que's quedava la Munda, la Montserrat se feya un catre en la sala del mitj pera estar més aprop de la malalta. Una nit li semblá sentir soroll y apesar de que donya Teresa s'enfadava quan en las horas que li tocavan de repós entrava á véurela, sentint que'l remor continuava, la Montserrat entrá soptadament al quarto trobant a la seua mare, que havent fet arrossegar la cadira de brassos en que seya fins davant de la antiga papelera de caoba, habia obert la tapa de dalt aguantantse penosament en lo respatller de la cadira.

--Pero mamá ¿perqué no'm cridava á mi si volia alguna cosa? --esclamá un bon xich enfadada la Montserrat sens fer esment de la precipitació ab que donya Teresa tornava á tancar lo moble y á ficarse la clau á la butxaca de la bata. La noya se disposava á demanar esplicacions á la Munda, quan vegé á la seua mare, que sens dubte ab l'esfors que tingué de fer pera incorporarse, s'acabava de desmayar.

Passat lo primer trasbals y ja fora del quarto, la criada doná los seus descárrechs; ella no havia fet més que obehir á la seua mestressa, qui ab molta energía li havia manat que li posés la cadira de modo que pogués obrir la papelera, de la que havia de tréuren alguna cosa que li interessava: en aquell instant havia entrat la noya y l'objecte havia quedat sense treure. Aixó era tot lo que havia succehit.

La Montserrat preguntá á la seua mamá si volía que li donés de la calaixera lo que ella hi cercava, més com vejés que donya Teresa evadia la resposta, ho cregué un capritxo de malalt y no torná á pensarhi més.

La senyora Gil demaná que se li administrés lo Santíssim com á Viátich: havia combregat feya un més per la diada dels Reys; ella no's creya allavoras estar grave... volía ferho ara ab major preparació... volía rebrer á Nostr' Amo ab tota solemnitat.

La germana de Mossen Jaume tenía molt fondas simpatias á Larrua: ella no visitava á ningú; en los catorze anys que era al poble, sols pera comprar alguna que altra cosa ó en cas de mort havia atravessat lo llindar de algunas casas, pero de punta á punta de la població, tots sabían ahont anar á buscar una almoyna, un consol ó un bon consell quan l'havian de menester. Lo rector la havia nombrada lo primer any de estar en la seua companyía tresorera dels pobres, y donya Teresa havía complert l'encárrech ab una diligencia, una equitat y una tendresa tan afalagadora, que fins los caps més calents la posavan en lo lloch á que catorze anys de virtuts l'havían fet acrehedora: aixís fou que lo seu combregar sigué una manifestació de carinyo com may s'havía vist á Larrua.

Las senyoras del metje, del apotecari, del jutje, las dels propietaris de tots los partits y homes y donas del poble agregats á diferentas confrarías, demanaren á Mossen Jaume que digués una Missa de Comunió, en la que tots los confrares la oferirían per la malalta y al termenarse, ab los ciris encesos acompanyaren al Santíssim fins á la sala immediata al quarto de donya Teresa.

La concurrencia fou tan nombrosa, que'ls vells no recordavan que s'hagués fet al poble cap combregá ab tan gran número d'acompanyants; fins molts dels qui comptadas voltas se veyan á la esglesia, enfervorisats per l'exemple, volgueren contribuhir ab sa presencia á aquesta mostra de pública estimació.

Donya Teresa no'n sapigué res aquell dia; més afectada de lo que ella mateixa creya y recullida en los goigs de la Visita que acabava de rebre, s'escusá de parlar. Més com un xich refeta al endemá, preguntés detalls á la Montserrat, y aquesta al fer la ressenya no pogués aguantar per més temps las llágrimas que li nuavan lo coll, la malalta l'atansá envers ella y passant dolsament sa febrosa má per la cara de la seua filla, li digué ab un tó en lo que desplega tota sa forsa de voluntat, pera ferlo lo més natural possible.