Part 8

Las circunstancias de la Montserrat afavorian també d'una manera especialíssima la grillada d'aquella llevor tan senzillament llensada. Sense germans, sense cosins, sens amistats íntimas, los noys Bach eran la sola distracció de la nevodeta de Mossen Jaume. Quan en lo col·legi las seuas condeixebles parlavan d'anar en la época de vacacions á sas heretats ó al estranjer ó á banys, ahont se reunian ab familias en las que hi trobavan companys de la seua edat, la noya Gil pensava sempre en los qu'havia trobat y que havia de tornar á véure, al sortir del convent. Las altras cambiavan d'impressions; tots los anys portavan coneixensas novas; moltas havian visitat nous llochs y nous paissos, totas tornarian al col·legi ab los recorts de las cosas que haurian vist y de las personas ab qui haurian parlat; ella sabia ja abans de sortir tot lo que hauria de fer; per ella no hi hauria res cambiat; un mes d'Agost era invariablement igual al passat y, segons ella creya, al que havia de venir. Los mateixos petons de la seua mare, sempre trista, fets ab la rialla als llávis y'ls ulls negats de llágrimas: los mateixos afalachs de Mossen Jaume: la mateixa vida, tan igual y tan acompassada, com las onas qu'en temps de bonansa desfeyan sos blanchs espumalls en la platja de Larrua. La missa á las set; lo dinar á las dotze; lo sopar á l'entrada del capvespre; lo rosari de sobre taula; las conversas tranquilas y casi sempre sense discusió, eran poch interessants per ella que d'entre aqueix conjunt de suaus mitjas tintas y d'eix aplech de personas que l'estimavan ab tota l'ánima, no n'hi havia cap que parlés ab lo llenguatje que sos tretze anys posavan en sa boqueta vermella; cap que l'ajudés á cassar una papallona, ni á cullir un ram de flors boscanas, ni á donar voltas á la corda ab que saltava, ni menys á compartir ab ella aquellas riallas alegres, frescas com los primers ventijols del matí, que per la volada d'una mosca acudian á dojo á sos llávis de cirereta partida.

--¡Parla, parla; enrahona tú; jo ja t'escolto! --li deya donya Teresa desitjosa de sentir las deleytansas ab que omplia son cor maternal aquella veueta estimada, que, com un aucell enjogassat, en son continuat xarroteig, saltava desde una página de la historia de Espanya, de Roma ó de Grecia, a las excentricitats de la Munda, y d'una poesía de Quintana ó de Fray Luis de Leon al barret de palla d'alas amplas, que era precís comprarli aquell mateix dia, pera estrenarlo per anar á la font.

--¡Quin bo'm dona d'escoltarla! ¡Sembla que'm treu vint anys de sobre! --deya també Mossen Jaume; y tots fins lo vicari Mossen Ramon, que era un bon xich mal agradós, se dalian per sentirla, sense que cap d'ells pensés en tornarli'l cambi, que la pobre Montserrat sols trobava á Larrua en los fills de donya Francisqueta; en aquellas noyas de la seua edat; en aquell noy finet y educat com ella; ab los seus mateixos coneixements; ab las seuas mateixas aficions...

La noya Gil no podia compendre que la vida del vinent any podia no ser igual á la del passat, ni que un dia pogués esser possible que ella visqués sense la seua mare, sense'l seu oncle y sense aquells noys, que aixís com donya Teresa y Mossen Jaume eran existencia de sa existencia,'ls seus companys eran alegria de sa alegria. Fins que á la Teresina se li acudí que no sent germans no fora del cás que viatjessin junts, no havia atravessat may tan senzilla idea per la pensa de la nevoda del rector; més en Felip havia trovat tant prompta solució, y aquesta li semblá á la Montserrat tan fácil y sobre tot tan encertada y natural que, al sentirla, apesar de no haverla may pensada, li aparegué que de tota la vida l'havia tinguda dins de si mateixa y que no feya més que respondre com un eco á la veu que de dins de son cor li cridava pera resóldrela de idéntica manera; y desde aquell instant, ab la mateixa fé que creya en que un dia havia de morir, sens inmiscuirse en preliminars de cap mena passá á créure ab igual forsa que havia de venir un jorn en que seria esposa del estimat company de sa infantesa.

## Antecedents (Continuació.)

La Montserrat no havia complert encara disset anys quan donya Teresa se vejé obligada á tréurela del col·legi del Sagrat Cor contrariant los desitjos de la Madre, que prenia un disgust cada volta que surtia una educanda sense haver seguit los trámits oficials del reglament.

Pero no hi hagué remey; los disgustos que'ls espiritistas de Larrua ocasionavan en aquella época á Mossen Jaume minaren de tal manera sa salut y sa alegria, que la seua germana, tementse majors complicacions, volgué la noya al costat seu. La Montserrat sortí donchs del col·legi sens haver termenat sos estudis, als que es precís confessar, no hi tenia l'afició que'l seu oncle hauria desitjat, sortint del convent més educada que instruhida, tenint com la immensa majoría de las donas espanyolas molt més gust en saborejar las bellesas d'una sonatta de Beethoven, que en estudiar las complicadas solucions d'un problema de geometría. Aixó no vol dir que la Montserrat no fos de molt més instruhida que gran part de las seuas condeixebles y de moltas de las noyas de la seua edat, pero per fer sentir á son talent natural los goigs d'estudis més sérios, li haurian calgut més anys, y que la imatge d'en Felip no s'hagués interposat entre las áridas páginas de sa carpeta d'estudi.

Més alta que Da. Teresa, ab sa cara d'una bellesa d'arcángel, educada y distingida com una primpcesa alemanya, vestint ab la senzillesa que sa posició requería, pero ab un gust que acompanyat de sa hermosura donava major reals á sa roba de cotó ó de llana segons s'ho aportava la estació, la noya Gil, á la qui sols se li podia reprotxar lo defecte d'encorvarse un xich á causa de sa rápida creixensa, s'atreya las miradas de quants forasters per rara casualitat la veyan en algun carrer de Larrua ó en algun caminet de sas aforas, ja que aixís per lo modo de ser de donya Teresa, com per lo disgust que en sa sortida del convent havia trobat en la rectoría per la enfermetat de Mossen Jaume, las duas senyoras continuavan ab la mateixa vida retreta y solitaria que havian emprés lo primer any que passaren en lo poble. Per lo demés la Montserrat no semblava may fer esment de la admiració que sa figura despertava; los colps que aixó succehía ni sos ulls donavan senyal d'haverho vist, ni sos peus detenian ó apressavan l'ayre de son caminar; en Felip al sortir del convent li havia renovat la promesa que al parlar de son viatje al Assia, li havia fet quatre anys enrera; y li havia renovat ab tota l'ánima, esgroguehintse sa fas morena, brillejant com encesas guspiras sos ulls de móra, tremolejant de emoció la má que retenía la seua y la veu ab que li deya:

--Aixó no ha de serte nou, Montserrat: jo t'he estimat desde'l dia que tenint set anys, la meua mare me portá á la rectoría pera anar á la font de la Teula, y á mi, ja allavors me semblá que d'avans te coneixía; que'ls rulls de tos cabells rossos ja'ls havia vist entre los ángels que voltavan lo meu bres de nin; y encara que ma boca no t'ho deya, mon cor y mon pensament me parlavan continuament de tú, y en las salas del col·legi y en los jochs y en los llibres, jo 't veya sempre com la meytat de mi mateix, com la eterna companyona de ma peregrinació sobre la terra; y per tú he estudiat y per tú he comensat ma carrera y per tú, ajudant Deu, la acabaré y seré un home com deu ésser aquell á qui tú 't dignis estimar. Sense tú jo no hauria estudiat; hauria viscut com lo meu pare y cada any hauria anat á fer un viatje al extranger y mas aspiracions haurian estat satisfetas, pero tú t'educavas, tú aprenías y jo havia de estar á la teua altura; d'altre modo jo coneixía que tú no'm podrias estimar may, y jo volia que m'estimessis com jo 't vull, que'm sento promte á fer tots los sacrificis pera obtenirte, promte á tornarme foll ó á morir desesperadament, á la sola idea de que un altre home que no fos jo pogués estrényer aquesta má que jo he mirat sempre com á meua...

Y la Montserrat ab una serenitat inalterable y sense que sa veu manifestés la més insignificant emoció, havia respost com prosseguint la idea d'en Felip:

--Si, si; á mi també m'ha semblat sempre que has estat meu de tota la vida; fins d'avans de conéixet; meu com la meua mare que es lo que'm sembla que tinch de més propi sobre la terra. D' avans de conéixet á tú ni res sé, ni de res me recordo... Com si aquells anys no haguessen passat pera mi... No tinch un sol recort ahont tú no hi estiguis unit... En lo col·legi sols ab tú pensava, en las vacacions sols á tú 't veya... Quan apropósit de tos viatjes me digueres que 't volias casar ab mi no'm vingué gens de nou: me semblá que no feyas més que repetir lo que jo ja de temps sabia. Sols que tú dius que t'atormenta la idea de que un dia jo pugués ésser d'un altre home y á mi ni una sola vegada semblant cosa m'ha passat per la imaginació. ¿Tardarém dos anys, quatre, deu, quinze á realisar los nostres intents? No ho sé. Pero jo tinch la seguretat íntima, la convicció ferma, de que si tú vius y jo visch, nos trobarém de costat com are, mirant abdós lo mateix horitzó; fantasiant per las mateixas encontradas...

La malaltía moral de Mossen Jaume, lo rosech que la sua susceptibilitat religiosa posava sobre la seua conciencia, pareixent que no absorvía son interés, cosa que no tingués relació ab las ánimas que'ls adeptes de Allan Kardech li prenian, fou causa de que donya Teresa no s'atrevís á consultarli la elecció de la seua filla, per la que ella, donat lo seu modo de ser, ni trobava motius pera refusar, ni sabia sentirne grossa alegria; pel contrari, sos ulls se negavan de llágrimas quan la Montserrat ab la fé y entussiasme, ab que assegurava Colon la existencia d'un nou hemisferi, feya confidenta á la seua mare dels somnis de felicitat que al acabar la carrera devia realisar ab en Felip.

En aquella época la familia Bach no intimava ja ab las personas de la rectoría ab la afectuositat que ho havia fet fins allavoras. Donya Francisqueta que per fí havia lograt cambiar la catalana mantellina per lo gorro francés y que ja podia oferir la seua casa del carrer de Lauria en lloch de la botigueta de la plassa de Santa María; s'havia anat atansant envers aquells mitjos senyors del Balneari, que tants desprecis li havian inspirat en altre temps; y aquella societat que tres anys enrera s'hauria desdenyat d'entrar en la torreta del carrer dels Avellaners, instada per en Bach y atreta per lo doble alicient de las espléndidas diversions que en ella s'hi donavan y las que'ls amos de la casa, ab sa ingenuitat completament menestrala los hi ofería á cada pas, invadian lo nou chalet de la enriquida familia, sense deixarli temps pera cultivar sas antiguas relacions. En honor á la veritat devém dir que en los primers istius de sa transformació, aixís donya Francisqueta com la Teresina y la Adela havian molt instat á donya Teresa y á la seua filla á assistir á las festas y diversions que á sa casa s'organisavan; mes la germana de Mossen Jaume, que havia afegit al feix de sas penas privadas lo sentiment de veure l'estat d'ánimo y de salut d'aquell germá, únich consol y apoyo de sa vida, refusá com havia fet avans ab altres familias, los convits ab que la d'en Bach volia afavorirla. Donya Francisqueta, agobiada per las ocupacions que sa nova posició y sas novas amistats li imposavan, no posá gran empenyo en continuar sa intimitat ab la gent de la rectoría, quedant reduhida la antiga unió de las duas familias á una visita d'arribada y altre de despido durant la temporada d'istiu, á alguna que altre conversa de las noyas per la part del hort y á la constancia d'en Felip, qui no's cansava de cercar escusas pera véncer los reparos que donya Teresa, solia oposar á la assiduitat ab que las visitava.

Durant l'hivern la Montserrat rebia diariament una carta d'en Felip: ni un sol dia havia faltat ab lo número del *Correo Catalan* dirigit á Mossen Jaume, la enamorada epístola procedent de Barcelona. La senyora Gil apesar de que sa trista esperiencia de la vida y lo nou modo de ser de la familia Bach no la deixavan del tot satisfeta, ho acceptava sino de bon grat, per amor á la seua filla y per lo convenciment de la impossibilitat de desarrelar en una ánima del tremp de la d'aquella noya, una passió tan forta per lo fonda, com per la cega fé ab que estava fomentada. Moltas voltas al sentir á la inesperta joveneta parlar dels seus amors y fer plans pera'l pervindre, son cor de sobra ensinestrat ab lo mudables que solen ésser les passions en l'home, glatia dins de son pit, pera deixondarla un poch d'aquella confiansa ilimitada, pera esplicarli alguna cosa de la diferencia tan immensa que va de las il·lusions á la realitat, pero la nevoda de Mossen Jaume estimava ab una fé tan cega, tan fonda, tan ferma, que la pobre mare usava de tota sa forsa de voluntat pera tornar á dins de si mateixa, la paraula que més de duas voltas havia ja entreobert los seus llabis.

--Lo códich no ho pena --se deya llavors interiorment donya Teresa-- pero devant de Deu tal volta tinga tan cástich qui mata un cor, com qui detura la circulació de la sanch al miserable embolcall que s'anomena cos. ¿Ab quín dret puch arrebassar jo de l'ánima d'aquesta criatura aqueix ramell d'il·lusions que son lo seu goig, la seua felicitat, la seua vida? ¿Ab la dolorosa certesa d'haver vist trossejadas las meuas? ¿Quí m'assegura que tinga d'ésser tan infelís com ho he estat jo? ¿Per ventura la meua mare no'n sabia també alguna cosa d'aquesta desoladora ciencia que se'n diu veritat de la vida y á mi no me'n digué may res? ¡Ditxosa mil voltas jo si tothom me l'hagués amagada com ella!

Y donya Teresa temorosa de que ni l'alé de sa paraula entelés lo seré llach en que navegava lo cor de la Montserrat, ab lo seu rublert ab las amarguras de la més negra decepció, donava somrient á la seua filla junt ab lo bes ab que la despertava, la quotidiana carta d'en Felip.

Si la senyora Gil hagués estat un xich indiscreta, si hagués llegit una per una las cartas que durant tres anys havian vingut de Barcelona y se li hagués acudit lo compararlas unas ab altres, sens dubte que hauria trobat una notable diferencia entre las últimas y las primeras. Y no perque l'estil fos menos vehement ni perque's traslluhís més graus d'amor en las del primer any que en las del tercer, sino que ab la fredor del qui llegeix desapasionadament, hauria vist com las teorías del antich mantegayre, las dels companys de la Universitat y la concurrencia á teatros y cafés, havian efectuat ab dos anys la devastadora feyna de arrancar de l'ánima de'n Felip totas las ignocencias, totas las ingenuitats y delicadesas que durant tant temps, havian lluytat pera enriquirla los pares Jesuitas del col·legi de Manresa. Aixís, mentres en las cartas del primer hivern d'ésser á Barcelona hi havian párrafos en que deya á la seua estimada:

...Seguiré los teus concells; estudiaré pera fer una carrera pera bastarme á mi mateix. Verament ha d'ésser molt hermós gastar los diners guanyats, sino ab la suor del nostre front, ab lo treball de la nostra inteligencia. Los Padres me deyan en lo col·legi moltas de las cosas que'm dius tú... Aixó m'estranya algunas voltas ¿á la teua edat com se 't poden acudir las cosas que se'ls ocorren á ells, ab tan diversos anys y tan diferents estudis? Tú no t'assemblas á cap altra dona ni per ta cara, ni per ton pensar. Per aixó t'estimo tant... Comprench que'l treball es la essencia de totas las virtuts... Ademés, ni tú ets ambiciosa, ni jo tampoch: lo necessari es lo que tinch desitjos de possehir; lo supérfluo, com tú dius molt bé, es lo camí que porta á tots los vicis. Are'm fixo moltas voltas en lo enfeynats y neguitosos y malhumorats que viuhen molts homes richs y no puch menos que pensar ab l'hortolá que cuydava l'hort del col·legi de Manresa. ¡Qué felís! ¡qué content! La seua tranquilitat, y las seuas riallas francas y espansivas no las he vistas en cap dels amichs del papá, ni en cap dels meus y aixó que tenen joventut y diners... Jo treballaré; seré un home de profit ja que veig que es aixó lo que tú desitjas que jo sía y tú ho cuydarás tot, tú ho disposarás tot y tal volta fins arrivarém á fer los nostres estalvis...

En Felip, que tals ideas esmersava en lo seu primer any de carrera, en los primers del mes de Novembre del tercer escribía á la Montserrat:

...Me fas pena quan te veig gastar dos fulls de paper pera donarme concells ¡Malaguanyats! Valia més que'ls haguesses omplert dihentme: ¡T' estimo! ¡T' estimo! ¡T' estimo! Aixó no'm cansa may de sentirho, ni de véuretho escrit. ¡Pobre Montserrat meua! ¿Qué saps tú dins d'aquesta esclofolleta de nou, que se'n diu Larrua, tancadeta dins d'una rectoría, aspirant la olor dels altars, sentint la evangélica paraula de Mossen Jaume y rebent los carinyosos afalachs de la santeta de la teua mare, lo que es aquesta Babel, aquesta foguera que se'n diu mon?

Es precís que pensis que la vida es molt diferenta de com la veus tu y de com la veya jo desde'l col·legi de Manresa y fins en lo primer any de ma estada á Barcelona. ¿Es més bonica? No ho sé. Lo que tinch es la certesa de que jo ja no la puch tornar á veure com allavoras y que no puch ménos de riurem de lo molt que tu y jo hem passejat á voladurías... Més aixó que es molt natural en tu, que vius en eixa Tebaida, no sols no'm seria disculpable si no que fins fora ridícul en mí. La experiencia, la práctica, fa veure la vida molt diferenta de lo que la véyam nosaltres tres anys enrera. Es precís tenir molt talent, una gran forsa de voluntat y un bon tros de sort pera guanyarse la existencia ab una carrera: y avuy per avuy casi s'hi ha de afegir un'altra condició y es la d'ésser pobre: ja que en veritat sía dit, son los únichs que s'hi fan á mossegadas... Jo no'm sento ab próu forsa pera seguirlos en aqueix pugilato cada dia més creixent. Y la veritat es perque tampoch gracias á Déu, no'n sento la necessitat. ¿De que'm serviria ésser fill d'un home que té dos ó tres cents mil duros, si hagués d'estudiar com lo fill del nostre porter, que trevalla pera guanyarse la carrera de Farmacia? Aixó es molt digne y molt llohable, jo soch lo primer en admirarlo, pero jo no tinch necessitat d'amohinarme com éll. A casa meua de més ó de ménos bona gana m'haurán de donar lo diner que necessiti pera casarme. Lo meu pare es lo primer que no vol que'm mati á estudiar coneixent de sobras lo poch rendiment que avuy donan las carreras. Está cansat de dirme que'l dia que ell falti, prou feynas tindré ab cuydarme dels meus interessos. Y per altra part, si jo tot lo dia estigués enfeynat, com te podría atendre á tu, vida meua? Jo vull que tu disfrutis, que lluheixis, que gosis la vida de un mon que no has vist ni'n pots tenir esment. No es pas possible figurarte lo que penso ab tu quan acompanyo á la mamá y á las noyas al Liceo. ¿Creurás que 't recordo més allí qu'en cap altra banda? Y es que penso que tu ets molt més hermosa que totas las que en palcos ó butacas atrauhen las miradas de tothom; y que tu ab la teua figura, ab los teus ayres de primpcesa y vestida com cal á la meua posició y al teu gust refinat, has d'ésser l'admiració de la bona societat barcelonina. No hi pensis en tots aquestos ideals d'economia y de treball. Gracias á Déu la meua posició nos permetera una vida molt diferenta; y créume estimada Montserrat meua, una vida ab molts més hermosos atractius, dels que tu pots somniar reclosa dins de las rónegas parets d'eixa vella rectoria...

De lo que'm dius relativament á la meua familia, no'm apar prudent dirlos res encara. Donat lo caracter del papá, prefereixo no parlar del nostre matrimoni fins que jo tinga vinticinch anys ó hagi acabat la carrera, que 't fio que si no fos per tú, no la cursaria pas... No 't pots pensar lo cansada y lo dificultosa que de dia en dia se'm va fent.

Cinch mesos després d'escrita aquesta carta envers lo vinticinch de Mars, diada de la Encarnació, per primera volta en los dos anys y mitj que anavan y venian cartas de Barcelona á Larrua, mancá á la Montserrat la d'en Felip. La cosa era tan nova, havia mediat tant rarament la coincidencia de no haverhi hagut ni un retrás del correu ni un mancament de la part del noy Bach, que donya Teresa no sabia decidirse á despertar á la seua filla sens portarli la carta d'en Felip. Pero no hi havia remey, lo número del *Correo Catalán* havia arrivat; á instancias seuas lo carter havia llegit duas ó tres voltas las direccions de las sis ó set cartas que havian vingut aquell dia, y la d'en Felip no hi era. Da. Teresa no sabia com entaular á la noya aquella mala nova, més en contra de lo que esperava, la Montserrat si be li sapigué greu, no hi doná la importancia que la seua mare temia. En Felip li havia dit sempre, que en lo cas desgraciat d'estar malalt li faria escriure per algún amich; sovint veya que'ls diaris se queixavan de la irregularitat dels correus; ella no n'havia tingut may cap y no era d'estranyar que un dia ó altre li toqués la tanda; ó hi hauria hagut estravio ó lo més probable que l'ensendemá ne rebria duas. Més en lo correu del dia vint y sis tampoch la carta arrivá. Donya Teresa comensá á abrigar interiors recels, la Montserrat á pensarho tot, escepte res que pogués assemblarse á descuyt, á indiferencia ó á infidelitat d'aquell noy á qui ella judicava y creya com á si mateixa.

Es veritat que algunas voltas havia sentit comptar de enamorats que havian renyit, que després de tant ó quant temps de relacions havian deixat la seua promesa, pero ella creya que aquestos no s'haurian conegut de nins, no haurian aprés á pensar y á sentir junts com ho havian fet ells; no estimarian en fí, com en Felip li havia dit y li havia demostrat en cent ocasions, en mil delicadesas fetas sens interrupció en lo transcurs de tants anys... La Montserrat no podia pensar mal del seu company de la infantesa; pero vingué'l dia vint y set y la carta tampoch arrivá y las duas senyoras sobradament afectadas, no pugueren amagar ja á Mossen Jaume lo que passava.

Aquest que com hem dit avans per lo seu mal estat de salut havia ignorat fins allavors las relacions amorosas de la seua nevoda ab en Felip; posá un bon xich la cara fosca, tant per no haverlo consultat, com per no mediarhi'l consentiment de la familia Bach; més com vegés que ab lo seu disgust, no feya més que aumentar lo de la seua germana y'l d'aquella noya volguda com á própia filla, lo bon rector després de ferse esplicar municiosament las promesas qu'en Felip havia fet, no sols á la Montserrat sinó á la seua mare, y las probas de carinyo donadas sens interrupció en lo transcurs de tant temps y, més que tot, per semblarli al bon sacerdot cosa verament excepcional que aquell Felipet á qui ell també tenia bona part d'afecte, pogués fer semblant desllealtat á una noya de las condicions de la seua nevoda, després d'un bon rato de reflexió, digué á las excitadas senyoras que's perdian en conjecturas:

--Miréu; jo'l camí recte es lo que trobo sempre més curt; y aquí lo més dret es enviar á n'en Biel á Barcelona á preguntar á casa en Bach si hi ha hagut alguna novetat en la familia ó si en Felip está malalt, y si no ha succehit cap d'aqueixas duas cosas no cal pas que vos hi encaparréu; será un fet més dels molts que'l mon dona de si... ¡Ba! ¡Ba! Si t'ha fet eixa partida no val pas la pena de que hi tornis á pensar may més ab semblant persona! --afegí Mossen Jaume ab la mateixa senzillesa, que si's tractés d'emmidonar més ó ménos fort las estoballas dels altars.