Part 4

Vingueren eleccions i es presentà per candidat un conegut de don Pascual, en oposició al que presentava el Govern de Madrid. La cosa anava prima entre els dos contricants i ningú hauria pogut predir de quin costat cauria la balança. En el perill, el candidat demanà adjutori a Don Pasqual, i Don Pascual, abocant en l’urna la fàbrica en pes, decidí l'elecció en favor del seu conegut. Aquest, agraït, un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf, s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble... Fou, en fi, una rebuda triomfal...

No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes menys feixuc i monòton el treball quotidià.

El diputat vingué acompanyat de sa filla i d'unes quantes persones més. La filla del diputat tenia divuit anys: un menys que la Nieves del Carolí. Era petita petita, rossa, bufoneta i delicada com una miniatura del segle divuitè.

En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de l'hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà amb son cavaller, fent-li prometre una i altra volta que l'aniria a veure quan tornés a Barcelona.

En Pasqualet, fins aleshores amb el cor enterament pres per son amor i sens gaire tracte social, era extremadament encongit amb tota dona que no fos la seva estimada, i en aquell dia solemnial féu un paper tan poc lluït que la seva mare se'n donà mitja vergonya, i després, a soles, fins se cregué en el cas d'amonestar-lo dolçament.

-Has de ser més tret, fill meu, i apendre de fer compliments... No semblava pas que estiguessis al costat d'una senyoreta de ciutat, sinó que anessis a confessar...

Per sa banda, el senyor Reguera també havia observat, i les mauleries de gateta de la barcelonina li havien obert l'enteniment. Un immens camp de maniobres s'estengué davant sa esperança revifada i comprengué el partit que podria traure d'aquell auxiliar. Així és que, al parlar amb en Pasqualet, li va dir:

-Ala, ala, pollo, que ha fet conquista! -I alabà desmesuradament la bellesa de la forastera i son aire distingit i l'instruïda que era i la gràcia: amb què deia fins la més petita cosa...

En Pasqualet, de fons, no donà cap importància als elogis del metge, i amb tot, aquell dia estigué com més displicent amb la seva amiga i reparà amb sorpresa que aquesta tenia el cabell més fosc que la filla del diputat i que no reia tant com ella.

El diputat s'havia descuidat en la fàbrica el bastó, i el senyor Reguera digué a Don Pasqual que ell tenia d'arribar-se a Barcelona i podria portar-l'hi. L'hi portà, en efecte; i com el diputat no es trobés a casa en aquell moment, el senyor Reguera demanà per saludar la senyoreta. La senyoreta anava tota blanca i amb cintes blau cel: ja no semblava una miniatura, sinó una fina i airosa pastoreta de Watteau. El senyor Reguera en quedà encantat per comte d'altri.

Parlaren del dia aquell, i el senyor Reguera féu a la senyoreta un brillant panegíric de l'hereuet, tal com l'havia fet, a l'hereuet, de la senyoreta, i s'assegurà an aquesta que en la fàbrica se recordaren molt d’ella. Quan el senyor Reguera se'n volgué anar, la senyoreta prengué d'un vas un gran pom de roses magnífiques i les hi entregà dient-li:

-Per a la senyora Banyoles! -I, destriant-ne del pom una de petita i encesa com un cor, afegí, enrojolant lleument: -I aquesta per al meu veïnet de taula, com un record de nostra coneixença...

Retornat a la fàbrica, el senyor Reguera buscà de seguida al fill del mestre: aquest volia anar cap a cal Carolí (ara ja no es veien en la farmàcia -tant per l'avís del senyor Reguera com perquè a la noia no li era tan avinent com abans deixar a l'àvia -sinó pels volts de la casa d'ella); però el senyor Reguera se l'emportà a passeig, vulgues que no, i, posant-li la rosa al trau, explicà, amb la salsa corresponent, meravelles de la pastoreta de Watteau.

-Ah, quina monada, si vostè hagués vista!... I que de seguit m'ha preguntat per vostè... Me sembla que, si a vostè li interessés, no hauria de fer més que allargar la mà; prou vaig conèixer-ho aquell dia... ¡Quina llàstima que ja estiga compromès!... -I com per ell sol, amb recança, afegí:-Aquesta sí que hauria fet lluir la casa Banyoles !...

Fins l'endemà en Pasqualet no veié la Nieves, en el bosquet de sobre el riu. Ell encara duia al trau la rosa vermella; ella ho reparà de seguida.

-Que és, aquesta rosa?

Ell, confós, vacil·là: hauria dit la veritat, però li semblà que no era prou correcte.

-Ahir va donar-me-la el senyor Reguera... Ella, sorpresa, el mirà a les ninetes; ell baixà els parpres.

-Ai, ai! El senyor Reguera?...

-Si... d'un ram que va dur de Barcelona per a la mamà...

La Nieves era llesta i pressentí vagament quelcom del que passava. Son front clar i pur s'acolorí d'una veladura rosada que hi muntava sempre que rebia una viva impressió. Només digué:

-Tot ahir tarda vaig esperar-te...

-El senyor Reguera se m'endugué a passeig...

-Sempre el senyor Reguera! Ja te vaig dir que no te'n fiessis...

Ell mirà, distret, riu enllà.

-No sé per què...

-Perquè es un home de dues cares!- exclamà amb vivesa. Però de seguida afegí, atenuant: -Té un mirar que no em fa goig...

-Mania que li tens...

Parlaren d'altres coses. Al despedir-se, ella, somrient, vergonyosa, per primera volta, féu a baixa veu:

-Dona'm aquesta rosa... -I allargà la mà cap al trau.

Ell se féu ràpidament enrera, posant-se fora de tret.

-Que no veus que està morta? Adéu!...Fins a demà... -I caminà de pressa, allunyant-se.

La Nieves romangué dreta, com una estàtua, durant un minut llarg. Al traspassar la llinda, li caigué a la mà una gota. Mirà enlaire. Tot estava sereníssim, i allà, en la llunyania, titil·lava, pàl·lid com una espurna d'or rebaixat, l'estel de la tarda. La gota caiguda en la mà de la Nieves era una llàgrima. Temps a venir, ne plorà moltes. En Pasqualet s'havia girat per a ella com una mitja. No que no l’estimés. Ella ho veia clarament, que se l'estimava, que només de clavar-li ella la mirada el feia tremolar i perdre l'esma: però ell no se l'estimava com abans, amb aquella claredat, amb aquella senzillesa, amb aquella dolçor ingènua d'algun dia; ara la noia sentia entre ells un quelcom foraster, una influència maligna que ho entenebria tot, que omplia aquelles relacions de rampells, de fredors, de recriminacions, de malesvolences, inexplicables en bona lògica... «Es l'altre que es revenja...» -pensava la pobra xicota. I una i altra volta estava temptada de dir-li tot a l'estimat, d'obrir-li els ulls respecte al traïdor; però la detenia sempre la promesa feta de callar, el que podia ocórrer, el mateix silenci sospitós que havia guardat fins aleshores... En efecte: ¿com excusar-lo, aquell silenci que s'havia convertit per a ella en un parany que li privava tota defensa franca i airosa?

I, entretant, el verí anava fent la seva obra destructora en el cor de l'amic.

En Pasqualet fill fluctuava, ombrívol i aturmentat, entre dos corrents oposats. De bon principi, poc s'havia inquietat, en realitat, de les gràcies i babaroles de la barcelonina. Sentia, si, afalagat son amor propi, mes son cor, enamorat amb tot el foc i empenta del primer amor, seguia fidel a la modesta obrera. Però més tard... més tard, compromès i arrossegat, gairebé, pel senyor Reguera, les primeres vegades, tingué d'acceptar forçosament els convits del papà, acompanyà la família a taula, al cine, a passeig, i a poc a poc, l'encís frèvol de la nova amigueta se li anà fent plaent... Potser no l'estimava amb amor d'home a dona, però l'entretenia, el delectava de manera absorbent la companyia d'ella... La senyoreta barcelonina manava sempre, sempre es feia obeir, com si ella fos reina i senyora entre vassalls, com si fos la clau central de l'univers: amb ell féu com amb tothom; mes, com ho feia gentilment, tot rient i jugant, ell no podia protestar ni rebel·lar-se contra l'esclavitud imposada, i també, de mica en mica, s'anava convertint, com tots els que la voltaven, en dòcil joguina d'ella. En comptats moments de concentració que li escaiguessen i, sobretot, a cada tornada de la fàbrica, al mirar amb sorpresa, tal com si fos una dona desconeguda, tal com si la veiés per primera volta, aquella criatura frèvola i insubstancial com un passarell, que a tall de nova gràcia se queixava a tot hora de mal de cap o mal d'estómac, d'avorriment o de cansament, l'estudiant sentia una gran buidor en l'ànima i un desig vivíssim de fugir d'allí, de rompre aquell estrany encisament que semblava irreal, fill d'una figuració opressora de mal somni. I, com un conhort impensat, com un filtre deslliurador de ses potències segrestades, com una alenada d'aire fresc que li retornava els sentits, li rebrollaven davant dels ulls, amb sobtat relleu, els trets benamats de la Nieves, ses formes opulentes, riques de sanitat i fortalesa, sa austera però imposant majestat de Juno; i la set, el desig d'ella l'abrusaren. En canvi, al reveure materialment l'obrera, quelcom de desencant, d'esfullament íntim, se barrejava també a sa alegria espontània i impulsiva.

Avesat ja als artificis i maules de la criatura que acabava de deixar, trobava excessivament nua d'ells a la Nieves i excessivament vulgar en sa senzillesa, de moviments ingràcils, de conversa monòtona, d'idees elementals i rutinàries; i ensems, massa dona, massa reverenda, massa poc festosa i insinuant, massa dura i inflexible a la càlida manyaga de sos dits nerviosos... I, de rebot, el passarell minúscul i ingràvid, la volva animada, planyívola i volenterosa, voleiava en l'espai i, passant i traspassant entre ell i l'estimada, li enterbolia la imatge d'aquesta, l'allunyava, la repel·lia, a voltes...

En el divorci que s'anava accentuant, Mefist hi tenia la major part de culpa. Subtilment, solapadament, com un vent advers, empenyia la feble nau a la deriva. Avui un entreboc, demà un consell, demà passat una brometa, l'altre una observació aparentment fútil, havia anat transformant i, suplantant gustos, sentiments i idees de l'hereuet: havia bastit dins d'aquell esperit fluctuant un soli de magnificència per a la intrusa i havia posat despietadament de manifest, mirant-les amb cristall d'augment, quan no creant-les de soca i arrel amb quatre pinzellades ridiculitzadores, les deficiències de la pobra filla del Carolí; havia, finalment, insuflat en el cor enamorat desconfiances, recels, menyspreus, vanitats, exigències, altiveses... innúmeres causes de discrepància amb l'estimada.

-Bah!... Si tinc d'ésser-li franc, jo sempre en dubto una miqueta, d'aquestes follies de les dones del poble pels senyors... Quan va de sobre a sota o de tu a tu, es a dir, quan no s'hi va a guanyar res, sinó a empatar o a perdre, és únicament quan s'hi pot posar fe en els afectes... -Si s'hagués pogut casar amb l'altra, entre els cabals de vostè i la influència del sogre ¿què no n'hauria fet de la casa Banyoles? Ell senador, vostè diputat, serien els amos del país. Fora els entrebancs del Collet, que sempre han sigut el núvol més gros per al pervindre de la fàbrica, una carretera per migdia, quelcom rectificat el traçat del ferrocarril en projecte -que quan se disposa de vots i de diners, a Madrid es consegueix qualsevol cosa, -i la fàbrica en situació més aventatjosa que totes les altres, no havia de témer mai una competència formal...

-¡Per l'amor de Déu, Pasqualet, no sigui tan innocent! ¿Com vol que no es faci la melindrosa, si en la resistència li va el triomf? ¡La saben molt llarga, aquestes santetes camperoles! Amb la seva virtut inexpugnable mantenen abrandat el desig del sitiador i no s'entreguen fins i tant que l'altre ja ho ha fet; és a dir, fins que envia per endavant a la fortalesa l'acta matrimonial... Ah! ¡Ja la voldria veure, la nostra Lucrècia, ara tan tivadeta, el dia que perdés tota esperança d'ésser la senyora Banyoles! Aleshores, com la virtut ja no podria adobar-hi res, veuria quina pressa es donaria a venir-li a oferir ella mateixa el que ara tant li fa gruar... I, si no, faci la prova: casis, i m’ho sabrà dir!...

En Pasqualet ja havia acabat la carrera: ja era enginyer... La Nieves encar servava una darrera esperança: encar volia fer-se la il·lusió de creure que tocaven a la fi les seves tortures. En Pasqualet sempre li havia dit que així que acabés la carrera, parlaria del casament als papàs... Passà un mes, en passaren dos i no en parlà als papàs ni a la Nieves. En canvi, veus volants, que no se sabia on havien pescat la referència, començaren a dir que tenia relacions formals a Barcelona. En Pasqualet, burxat per la Nieves, ho negà, esquerp i malhumorat, però Donya Mència se mostrà molt cofoia del bum-bum, i el senyor Reguera, sens dir res per clar, amb una rialleta de discreta intel·ligència, semblava confirmar-ho. Un dia que va anar a Barcelona, portà, al tornar, un gran nova: i aquesta, sí, absolutament certa. Estava acabant-se la senyera! Això de la senyera era assumpte que venia de lluny. Ja hem dit que els obrers havien anat a rebre el diputat, cantant; el diputat, per afalagar-los, els digué que cantaven molt bé; ells l'assabentaren que estaven preparant-se per fer un orfeó, i el diputat els va prometre que si el feien els regalaría la senyera. L'orfeó va organitzar-se i el diputat envià a dir que compliria sa promesa: que regalaría la senyera i ell mateix aniria a portar-los-la. Aleshores el senyor Banyoles declarà, a son torn, que, quan el diputat hi tornés, ferien una festa esplèndida, més esplèndida, encar, que la passada. El portador de tots aquells missatges era el senyor metge, el qual reservava, fins l'hora oportuna, un gros secret que tancava tot allò. El secret era que la senyera havia sigui brodada per les pròpies mans de la filla del diputat. Temptada per la posició ferma dels Banyoles i animada pel beneplàcit tàcit del papà, la gateta havia fet també sos plans i pres les seves mides; però en Pasqualet era d'una irresolució desesperant, i, malgrat fer tots els aires d'estimar-la, mai més s'acabava de declarar: calia, doncs, estimular-lo, de tant en tant, amb cops d'efecte que l'anessen comprometent davant del públic i el duguessen, com de la mà, a l'anhelat prometatge. Allò de la senyera era un d'aquells cops. I la noia, fent al senyor Reguera confident únic de la sorpresa que preparava, li pregà que no en digués res a ningú fins el dia de la festa. Però una desgràcia imprevista havia de precipitar els esdeveniments. Un atac d'embolia, ferint de ple a donya Mència, se l'endugué en poques hores.

El que havia d'ésser jorn de gaudi i alegria, fou jorn de dol i llàgrimes. L'orfeó que devia estrenar-se amb una cantata al·lusiva, per anar a rebre el diputat i sa filla, assajà a tota pressa composicions adequades i s'estrenà en els funerals de la mestressa També s'estrenà la senyera. L'havien portada el donant i l'autora, tots endolats, i al fer-ne remesa als orfeonistes, capçada per un gran llaç de glassa negra, la donzella havia estret efusivament la mà de l'hereuet i havia sil·labejat amb tendresa:

-Vaig brodar-la pensant en vostè i és la millor corona que puc oferir, com testimoni del meu respecte, a la memòria de sa pobra mamà, que al cel siga!

En Pasqualet, emocionat, els ulls en aigua, no trobant paraules per a contestar, va inclinar-se i besà la mà de la senyoreta. L'escena tenia lloc en el pati gran de la fàbrica, ple d'obrers i obreres. Entre aquestes hi havia la Trinitat i sa filla. A l'adonar-se de l'acció de l'hereu, la primera sentí en són cor un moviment de joia i donà gràcies a Déu, car li semblà que començava la deslliurança de la pubilleta; més aquesta cregué que en aquell punt el món finava: tot se li féu fosc, les cames li falliren i amb una mica més, dóna un espectacle al davant de tothom. Mefist, que des del nucli central de personatges la seguia astutament de cua d'ull, somrigué amb un somrís de cruel complacència.

El diputat i sa filla, severament endolats, com si fossin ja de la família, van fer el dol junt amb aquesta i la dependència superior de la fàbrica. No s'havia creuat una sola paraula formal entre els Banyoles i els barcelonins, i, amb tot, ningú dubtà aquell dia que era imminent una estreta unió entre ells.

En el recò més fosc de la capella, la Nieves, eixuts els ulls, la cara terriblement pàl·lida, amb l'aire greu que li donava la desfeta de totes ses illusions, l'íntima tragèdia que li asclava el cor, pensava amb Donya Mència: hi pensava amb rencor, amb un impuls d'amenaça i revenja que no havia de tenir terme. Son instint, en tal hora agut i desemboirat de tota mena de calimes, li deia que la morta tenia la culpa, allà, en el fons del fons, de tot el que havia passat i dels esdeveniments que s'apropaven: ella, amb la primera admonició, havia fulminat l'interdicte: en ella sentia en Pasqualet l'oposició irreductible que sa feblesa de caràcter no li havia permès afrontar a son temps; ella, amb sa benvolença de darrera hora pel nou amor, havia empès i sancionat la traïdoria... La Nieves no pogué resar ni un sol parenostre per aquella ànima que se li havia mostrat com enemiga.

Deixà passar un mes. A pretext del dol, en Pasqualet no es movia de casa i esquivava les entrevistes amb sa promesa. Mes aquesta encar tenia sa paraula. Decidida a acabar d'una vegada amb aquell estat de coses, puix no era amiga de situacions ambigües, ella l'emprengué un dia en mig del pati, a la descarada, no important-li ja qui pogués veure-la o deixar-la de veure.

-Escolta, Pasqualet...

-Dispensa, Nieves... En aquest moment... el papà m'espera...

-No: prou ho saps que no t'espera ningú, però és que te dónes vergonya d'estar al meu davant, perquè... perquè m’enganyes...

Ell protestà, cap cot, sens calor.

-I ara! A què ve, això? ¡Te tornes més estranya!...

Ella somrigué amb amargor.

-No m'ho vulgues negar! ¿Te creus que no he vist totes les maniobres amb l'altra?

-Són manies teves... Estàs engelosida: vet-ho-aquí.

-Digues-me que és sens motiu.

-Està clar, dona!...

-Jura-m'ho!

Ell vacil·là: finalment pronuncià amb esforç:

-Te juro que... que no li he dit res.

-Aleshores... no tens impediment per complir la paraula que em vas donar. Acabada la carrera, morta, Déu la perdò! la teva mamà...

-Nieves!

-Infeliç! ¿Creies que jo no ho veia que ella no em volia ni em voldria mai i que tu no tenies coratge per contradir-la? Però ara és altra cosa. Tu mateix ho vas dir: el teu papà va voler casar-se a gust: no et privarà pas que tu t'hi casis...

Ell baixà el cap.

-Naturalment, però ara... el dol...

-Assenyalem una fecha... D'aquí a un any, d'aquí a dos... El dia que tu vulgues, però que jo sàpiga quelcom de cert.

-És imposible, Nieves... Les circumstàncies...la...la...

-Al cap som, Pasqualet... T'he donat tota la meva joventut, totes les meves esperances, i vull saber per a què te les he donades...

L'hereu se passà la mà pel front; suava d'angúnia. Després tartamudejà:

-Tinc de completar els meus estudis...D'aquí a uns dies... potser... potser demà mateix marxaré a Alemanya... Després, quan torni... podrem... parlar...

Ella l'esguardà, atònita. -A Alemanya? Mai n'havies resat, d'anar a Alemanya! I... quant t'hi estaràs? Ell vacil·là novament.

-No sé... dèpen de...

Ella, resolta, severa, estirant-se de tota sa estatura li posà la mà damunt del braç i féu, sens deixar-lo acabar.

-Prou, Pasqualet! No t'escarrassis...¡Massa que ho entenc tot! Te'n vas per fugir de mi... perquè et fa escrúpol trencar-me cara a cara la paraula...

Ell sentí que la sang li feia un tomb violent per tot el cos.

-Nieves...-començà anhelós.

Ella esperà àvidament amb tota l'ànima abocada a les ninetes.

“Si perd les esperances, ella serà la primera de venir-li al darrera... I, si no, faci la prova...”

Al passar-li pel cervell el pensament roí, les sangs se li aplacaren repentinament, la veu se li fongué, l'expressió devingué gelada...

La Nieves, aparentment serena, murmurà amb lentitud, remarcant les paraules:

-Para ment, Pasqualet, que em deixes en llibertat i que un dia no te'n penedeixis!

Esperà, encar... Veié que els dits d'en Pasqualet s'agitaven espasmòdicament, com si estigués picat per la taràntula, però sos llavis romangueren closos. Passà un minut que, en l'ordre espiritual, tingué una durada de setmanes. L'hereu Banyoles, en aquell minut, se veié en ple Congrés, defensant la rectificaciò del traçat del ferrocarril...

La Nieves girà l'esquena, travessà el pati i eixí de la fàbrica.

Al cap de quatre dies, l'hereu marxava a Alemanya, deixant desconsideradament a Don Pasqual abandonat a totes les desolacions de sa viduïtat.

Passà cap a un any més. El pare va escriure al fill que calia fer les misses de cap d'any per Donya Mència, que suposava que ell, en Pasqualet, vindria per assistir-hi, i que, al contestar-li, li digués que era el que pensava fer després. La imatge de la Nieves, en actitud greu de Nèmesis, omplenava, durant tota la nit, les ombres del desvetllament, en front del llit de l'enginyer. L'endemà, aquest va escriure a son pare: “Papà estimat: T'enyoro de tot cor i espero amb golafreria anar a donar-te una abraçada i resar amb tu per l'etern repòs de la pobre Mamà. Me preguntes què penso fer després. Ai, papa! Me dol tenir de dir-t'ho; però és forçós que després retorni aquí, perque estic empantanegat en uns experiments interessantíssims que seran de gran profit (almenys així ho espero), per a la nostra indústria, però que m'absorbiran durant mesos, encar...» Arribà a la fàbrica la nit abans de l'aniversari, i l'endemà, sortint de les misses, parlà de marxar el dia següent. Don Pasqual, evitant-li la mirada, li digué aleshores: -Fill meu, te prego que esperis un parell de dies més... Com me sentia tan sol i no vull perjudicar-te en tos estudis, he resolt tornar a casar-me i voldria que tu em servissis de testimoni...

Quan el fill, dolorosament meravellat, preguntà qui era l'elegida, el pare contestà evasivament:

-Una antiga obrera de la fàbrica... -I eixí de l'habitació.

L'endemà se celebrà la boda, amb senzillesa i serietat, en la capella de la fàbrica. Ningú n'havia olorat res fins aquell moment, per haver tingut lloc els tràmits preliminars en la major reserva. Hi assistiren només les dues famílies, actuant de testimonis, per part de Don Pasqual, en Pasqualet i el senyor Reguera. La núvia, modesta i pudorosa, durant tota la cerimonia no aixecà els ulls d'en terra. Ella fou la que rebutjà per a cambra de noces la sumptuosa que havia pertangut al matrimoni, en vida de Donya Mència, preferint una de clara i assolellada del segon pis. Aquella cambra queia sobre per sobre de la d'en Pasqualet, i unes hores després, aquest confessava al metge que, de tot, de tot, el que més l'havia fet patir, havia sigut el sentir sobre son cap el soroll de les botes al caure en la catifa. Han passat més anys, encar. L'hereu Banyoles, acabats sos estudis en Alemanya, va casar-se amb la filla del diputat, i és ell el que llueix ara la investidura del sogre i el que ha aconseguit la carretera de migdia i la rectificació del traçat del ferrocarril. Però el ferrocarril Déu sap quan se farà, i els entrebancs del Collet segueixen essent la perpètua amenaça de la fàbrica.

Al casar-se, Don Pasqual volia cedir-li tot el primer pis de la casa, però en Pasqualet contestà resoludament que no ho volia; i, amb l'excusa de que ara ell dirigiria personalment la fàbrica, acomodà en el poble el sots-director i se n'anà a viure en el xalet que aquell ocupava. Aima viure isolat, tant més quan la seva esposa, el passarell minúscul, esta molt delicada de salut; té el païdor malmès i una operació cruenta en les entranyes l'ha deixada eixorca per a la vida.