Part 3

-Dolent!...No haver berenat! Tant de mal com et fa! ¡Ja té, raó, ja, la teva mamà, que et dóna gust fer-nos patir!... Ala, anem a dalt, que encar és hora...-Ell s'entossudia: »No volia moure's, no volia menjar, no tenia gana; s'estimava més estar-se allà amb ella, dir-li coses, moltes coses...» Però ella li fugia dels dits com un aucell esquerp i tornava als cinc minuts amb una llesca de pa amb confitura o amb un tall de llonganissa... Ella mateixa el tallava a bocinets i els hi anava ficant a la boca un a un.

-Un altre,rei... Mira, ja s'acaba... No, no: si no en trauràs pas res: vull que te’l mengis tot. Estigues quiet i obre la boqueta... ¡Ja veuras que contenta estarà, Donya Mència, quan li diga que has sigut bon minyó!...-I l'abraçava, l'acaronava, li deia coses xamoses... les mateixes que li havia dit la mare an ella quan era petita...

Però, quan ell arribà al quart any de batxillerat, canviaren les coses. La Nieves n'anava a complir quinze, i després d'una estirada tremenda (-Se la veu créixer de dia en dia! deia tothom, meravellat) quedà convertida, de nena que era, en una galant noia: ben plantada, de continent majestívol, reposat i desinvolt ensems, la pell d'una brunesa clara i transparent, acolorada en les pometes i en el penjant de les orelles, les faccions correctes i agraciades, els ulls grossos i plens de serenor, el cabell castany, rissós i esbu- lladís que, a contraclaror, la nimbava amb resplendors d'aram... De seguida tingué admiradors, i, abans de gaire, pretendents...

A fi de curs, quan arribà l'hereu de Barcelona, quedà amb la boca oberta. En la primera entrevista que tingueren a soles, ella li digué, esquivant amb delicadesa una abraçada ferma:

-Què no ho saps? El Ximitu, el fill de la Virondó, m'ha dit que m'estima, i vol que jo li prometi que, quan serem més grans, me casaré amb ell...

En Pasqualet sentí que una resplendor fulmínia l'abrigava tot; després, un riu desbordat de lava li abrusà el cor. L'estup de sorpresa, de gelosia, de rancúnia, de cobejança que el tempestejà furiosament, convertí en un instant el nen maliciosot i torturat en un home fet.

La mirà, fosc, amenaçdor, amb una mirada tota nova: una mirada imperativa de mascle agullonat.

Tu, al Ximitu?...Tu?...¡Digues-li que s'acosti!... Ni per ell ni per cap...¡Tu has d'ésser la meva dona!-I l'abraçada, viril, sencera, protectora, amb què va enllaçar-la, tingué l'aire resolut i solemne d'una presa de possessió.

Aquell dia van donar-se compte clar de que s'estimaven i de que quedaven promesos. En una de les converses futures, l'hereu marcà el límit del prometatge. -L'any vinent començo la carrera; quan l'acabi, ens casarem.

Però un dia Donya Mència, del balcó del menjador, veié que el Pasqualet i la Nieves es despedíen donant-se les mans; frunzí les celles i cridà el seu fill. Quan el tingué en sa presència, murmurà severament. -He vist que donaves orga a la Nieves del Carolí, tractant-la com si fos una senyora... Fas mal fet: deixa-la estar, que ara no és pas una canalla; i aquestes mossetes, quan les hi diuen que són bufones, de seguida els pugen els fums al cap, i Déu sap el que maginen. El teu pare mai s'hi ha franquejat, amb les obreres de la fàbrica: per aixo té el majordom... Ell, «bon dia» i «bones tardes» i prou... Tu has de fer el mateix...

Per sa banda, la Trinitat no trigà a dir a sa filla: -Mira, Nievas, te tinc d'asvertí que no vagis sempre amb el senyoret, com quan jugaveu a fet. Ja sé que tu ets un angelet de retaule, que no peques en mal, però els bordegassots la saben molt llarga, i la gent qui sap el que se'n pensaria, de tot això, més endavant: potser encar diria que te donem corda per les nostres conveniències, ¡Déu me perdò! Que la noia que es fa amb els que no són del seu braç, va a risc d'arreplegar una mala anomenada, i ¡ai del teu pare si mai li feien cap retret!...

El primer verí havia babejat en sos cors, i la necessitat de dissimular, a l'amargar-los-hi la joia pregona de la revelaciò, no féu altre que unir-los més estretament; i els juraments de mútua fidelitat reblaren la cadena forjada per la naturalesa.

El rotlle de festejadors creixia sempre entorn de la Nieves, i, cada volta que tornava de Barcelona el seu enamorat, n'hi trobava algun de nou; Això l'enferestia extraordinariament: tant més quan no podia revenjar-se ni esbravar-se d'altra manera que turmentant-la an ella. Però la filla del Carolí era d’una seriesa perfecta.

-No t'he dit que series tu? Doncs tu seràs, i ningú més. ¿Què vols que se me'n doni, de tots els altres homes? -I, conseqüent amb sa formalitat, defugia tot lo possible anar a balls i fontades, no feia papereries de cap mena amb el jovent i tirava sempre enllà amb bona manya, però resoltament, tota proposta de matrimoni...

En aquestes, l'àvia s'havia ferit; i, com que, per a la Trinitat l'anar a la fàbrica era mitja vida, la noia es quedà a casa, reclosa com una mongeta. Fins que els festejadors, despitats, i els altres joves per solidaritat, començaren a tenir-la per orgullosa i apartar-se d'ella afectant menyspreu. Després algú inicià que, si no feia cas dels obrers, era perque picava més alt. Se referien al praticant de la farmàcia, que, sempre que ella anava a cercar alguna medicina per a l’àvia, li feia unes grans salemes. Més tard sospitaren les comares, bo i sens cap indici sòlid que fonamentés la suposança, que volia pescar el senyor mestre; puix, com no era de creure que una peça com la Nieves volgués ficar-se en un convent o quedar-se per vestir sants, no tenien altre remei que atribuir-li, davant sa manca de casera, algun ocult designi. Mes dues soles persones no erraven la punteria: aquestes foren la mare i el metge.

Clarvident per llestesa natural i sotjadora per amorós interès, la Trinitat havia seguit amb temença l'evolució operada en sa filla, comprenent al capdavall, amb recòndit dolor, que l'instint l'havia advertit massa tard dels perills que entranyava la intimitat d'aquella amb el senyoret. Però era que la pobre mare creia que no es tractava sinò d'una il·lusiò infundada de sa filla i ignorava del tot les secretes entrevistes, les mútues confessions i promeses. Qui anava més ben orientat era el metge, el senyor Reguera.

El senyor Reguera era un home d'uns trenta cinc anys, fill d'un obrer torner. La vanitat paternal, mal aconsellada, l'havia ficat en la Universitat i fet fer, a empentes i rodolons, un carrera empedrada de suspensos i fornida d'humiliacions i fracassos més o menys dissimulats. Entre els companys se'l citava com estudiant curtet de natural i, demés, poc aplicat. Aixo féu que, una vegada amb la llicenciatura, no encertés a obrir-se camí i tingués de viure a costes del pare. Quan aquest morí, el jove Reguera se trobà en mig del carrer i, com se sol dir, amb la boca oberta. Passà aleshores una època de grans dificultats en què ni a força d'expedients de tota mena aconseguia tirar decorosament avant. Finalment, la casualitat d'una influència escadussera li facilità l'entrada en la fàbrica Banyoles. Conscient de ses facultats i de sos defectes i cansat de sofrir privacions, al veure el cel obert amb aquell càrrec, se proposà guardar-lo per la vida, defensant-lo, si calia, gelosament, amb totes les dents i totes les ungles. Mes en aquest món de mones no sempre n'hi ha prou amb la voluntat, per forta que sia i per enèrgicament que se desplegui. Als sants, bo i essent sants, el dimoni solia parar-los rateres per atrapar-los descuidats, i els sants, malgrat l'escut de la santedat, s'hi deixaven caure més d'una volta. No diguem, doncs, el que passaria amb els pobres pecadors. La ratera que havia de parar en Banyeta al senyor Reguera, fou la Nieves.

Ja s'és dit que l'àvia de cal Carolí s'havia ferit i que la néta l'aconduïa mentre la nora seguia treballant a la fàbrica. Una vegada al matí i una altra a la tarda, el senyor Reguera anava a veure la malalta; i, com això durà setmanes i la Nieves era una bella minyoneta i el senyor Reguera, com tot mortal, tenia son ànima en son animer, dia vingué en què el bon senyor se sentí fadat d'un dol- císsim fadament.

Bo i considerant-se molt per damunt dels obrers de la colònia, havia fallit com ells davant del bon pamet i dels gentils andamis de la filla del Carolí; i, no veient-se amb prou coratge per rompre l'encís, després de sostenir una breu lluita amb si mateix, se donà per vençut. No que an ell li fes una gran il·lusió casar-se amb una obrereta, amb una noia senzilla i sens llustre; en sos somnis d'home vingut de poc i de solter definitivament aplaçat, hi havia voleiat, a hores perdudes, la imatge indeterminada, sens contorn precís, d'al- guna filla de fabricant o de propietari conegut en la comarca, d'alguna senyoreta de llei i prossàpia que, a l'entroncar amb ell, l'auriolés i el reclavés, als ulls de tota la comarca, en el nou estament, tan fatigosament conquerit. Però, de repent, s'havia trobat amb la sorpresa de que la imatge vagarosa dels somnis s'havia concretat i definit, dins les celletes de son cervell, amb els trets fresquívols i escaients de la veïneta del casal. Aquella sorpresa tingué quelcom d'agre i desconcertant per al senyor Reguera, però l'impuls fou tan violent i atiador que se sobreposà a tots els càlculs de la vanitat.

La Nieves bé valia una claudicació, tant més quan se deia que el Carolí havia aplegat ja, amb son negoci de fustes, picotins de pessetes.

Cert que no fóra un casament, aquell, de ringo-rango, però tampoc seria, al capdavall, cap grossa atzagaiada. Ja que el destí havia volgut que ell no pogués enfilar-se fins a la muller ideal de sos somnis, el senyor Reguera se digué que no hi havia més problema que el d'enfilar l'obrera fins an ell. El que aquesta no hagués fet cas dels que l'havien pretesa, no desanimà el metge: seria, com deien, que la xicota aspirava a quelcom millor; però, tractant-se de qui era molt superior a tot el que ella podia esperar, ja faria altra sonada. En conseqüència, el senyor Reguera s'inicià; mes, com ella se fes le desentesa, parlà clar de seguida, segur que seria acceptat a mans besades.

Mes la filla del Carolí entenia les coses altrament, i, així com no l'havien temptada les ofertes de sos iguals, tampoc la temptà la categoria de metgessa.

Son refús fou delicat i prudent, ple de regraciaments i cortesia, però així mateix ple de fermesa i decisió.

El galant va quedar-se veient visions; i, com estava emprendat de la noia fins al capdamunt, insistí una i altra volta, oferí esperar tant com ella volgués, deixar-li fins anys de prova, per a veure si li naixia l'estimació que ella declarava amb lleialtat no sentir per ell... Però fou debades, car la Nieves permanesqué incommovible. Da- vant son fracàs, el senyor Reguera, acorat i despitat, recapacità. Tenia raó la gent del poble: allí hi havia gat amagat. Anà saltant de deducció en deducció per trobar la incògnita. ¿Que la damisel·la refusava els obres? Era que pretenia millor. Que refusava el millor? Era que mirava més en l'aire, encar. ¿Qui estava, en aquell lloc, més amunt que ell, que el metge?...Un nom resplendí, com si fos gravat amb caràcters de foc, en el cervell del senyor Reguera. En aquell punt una esgarrifanca l'anguilejà per l'espinada. Estaven a mitjans de curs: fins a l'estiu no podria sortir de dubtes; i resolgué esperar l'estiu amb paciència. Mes, en Banyeta estava a l'aguait, rient per sota el nas de les cabòries del senyor Reguera. I vet aquí que un dia li bufà a l'orella una inspiració de les seves. “¿ Per què no aconseguir a males el que no se li volia concedir a bones? “ A casa el Carolí no hi havia, en l'hora que hi anava el senyor metge, altres persones que l'àvia, enllitegada, i la Nieves; la caseta no tenia més que un veí, i encar apartat, i de dies era un encert que passés gent per aquells volts, perquè tothom era al tros o a la fàbrica... Una tarda, a l'entrar a cal Carolí, el senyor Reguera tancà la porta amb clau, i, al baixar a rebre'l la noia com tenia per costum sempre que el sentia, se li tirà al damunt traïdorament, tractant de subjectar-la entre sos braços. Un crit ofegat s'escapa de la gola de la sorpresa, i no gosà repetir-lo més vibrant per no alarmar a la pobra àvia, que, així com així, tampoc podia baixar a socórrer-la. Lluitaren en silenci, ell esbufegant, ella alçapremada per l'ira i la basarda, que li centuplicaven les forces. A la fi, pagué descloure la tenalla d'ossos que la oprimia, i, amb un esforç suprem, se desempallegà del brètol, expulsant-lo de si amb violència. Rebatut, caigué de costat a terra, pesadament, com un sac de sorra molla, mentre ella, d'un salt de daina, se plantava a la porta i, girant la clau, fugia al carrer més de pressa que s'està per dir-ho. Panteixant i escabellada, mentre prenia alè i s'allisa-va el cabell, el veié en mig de l'entrada com estabornit, i després, aixecant-se lentament sobre un braç, palpar-se el muscle i el colze malmesos... De por que la casualitat portés per allí un caçador que pogués veure-la en aquell estat, tornà a entrar i, repta, encirada tot ella, en actitud greu de Nèmesis, estirà el braç i, sens dir paraula, signà al vençut durament la porta. Ell tremola-va tot com una gota d’argentviu...Fent una contracció dolorosa, se posà de genolls i, arrossegant, arrossegant, arribà fins prop d'ella. Tenia un aire lamentable de derrota i humiliació. Confegí penosament:

-No sé el que m'ha passat... Un mal punt... Perdoni'm! L'estimo tant, Nieves!...

Tenia la veu trencada, se li sentia d'un tros lluny el petament de dents. Ella repetí, amb més altivesa encar, el gest implacable.

-Surti d'aquí de seguida i no posi més els peus en aquesta casa!

Ell veié en un moment, i amb por infinida que li acabà de desfigurar els trets, tot el que anava a venir: el descrèdit, el llençament de la fàbrica, la misèria altra volta ...S'humilià més i més... ajuntà les mans demanant clemència.

-No em perdi, no em perdi, per l'amor de Déu!... Estava boig... li juro!...Tingui compassió de mí!...

Ella també ho veié, el que anava a venir si treia aquell home com a un gos i el fet s'esbombava: de primer un gros escàndol i un trastorn terrible per a la mare; després, la malalta sens assistència; el pare, arborat, demanant comptes al miserable... Qui sap quin drama en porta...

Abrigà amb mirada de pregon menyspreu a l'home que tenia ridìculament agenollat a sos peus.

-Me detinc pels altres, que no, per vostè... Posi's a to, i, quan l' no puga conèixer res, pugi.-I féu acció d'anar-se'n cap a l'escala; però ell l'agafà vivament per les faldilles.

-Nieves! Nieves!! Per la vida dels seus, no em comprometi... No en digui res a ningú... M'ho prometi!... Si vostè parla jo faré un dis- barat!

Estava blanc com l'ivori: plorava com un nen; els sanglots li ofegaven la veu.

L'ofesa sentí un esma de llàstima.

-Aixequi's- murmurà secament.

-M’ho prometi, Nieves!... Sóc un desgraciat!...No em perdi, no em perdi!...

Callaré, però d'aquí ,endavant, fora que siga davant d'altres, no em diga mai més paraula.

En efecte: ningú hagué esment del que havia passat, i, poc a poquet, vingué l'estiu i, amb ell, altra vegada l'hereuet Banyoles, que ja semblava un home.

El senyor Regera vigilà i en mirades i somrisos no trigà a trobar la certesa que ses sospites eren ben fundades.

En Pasqualet i la Nieves del Carolí estaven en intel·ligència, quin alcanç i caràcter veritable el gelós rebutjat no pogué determinar. Vet aquí l'obstacle! Per aquell mocós sens substancia ni discerniment, que només pensaria divertir-se, ell, un home fet i dret, havia sofert el picot més terrible de la seva vida, i, el que era pitjor, havia perdut el goig i la tranquil·lilitat presents i futurs...Pel cervell del senyor Reguera ni hi passà la idea que l'hereuet Banyoles pogués casar-se amb la Nieves. Ell sabia prou i massa dels gatuperis que hi ha pel món i que no sempre els paratges on s'agavellen homes i dones resulten escoles de bons costums. Ell havia sentit dir de més d'un fabricant que era senyor feudal en sos dominis: un senyor feudal en ple abús de tots els mals usos de l'antigor, i pensà que l'hereuet Banyoles començava a pendre rera en el camp de ses futures hassanyes. Don Pasqual, segons veu unànime, era i havia sigut sempre d'una moralitat perfecta, però això no volia dir que el fill no trenqués la tradició, volant pel seu compte: tal feien preveure, per de prompte, els indicis. I, com aquell noi una hora o altra tenia de regnar allí, i proveir-li an ell la menjadora, fes el que fes, per al senyor Reguera sempre hauria estat ben fet, fora en aquell cas.

Tractant-se de la seva altívola estimada, el senyor Reguera se sentí capgirat: no hi valguè ni l'espectre de la fam en llunyania per a contenir-lo, ni la seva filosofia acomodatícia per a aconhortar-lo. En el dilema de tenir de resignar-se o lluitar, preferí la lluita, amb totes ses consequències. No podia, està clar, atacar obertament, a la descarada, perquè hauria estat la derrota a bestreta, però obraria subterràniament,a tall de taup... Que fer? ¿Denunciar al pare seriós i mirat el primerenc gallareig del fill? ¿Destorbar els plans d'aquest posant-se com l'àngel custodi que vetlla pel bon nom de la casa? Aquesta havia sigut sa primera idea, però hi renuncià de seguida. Per molta discreció que tingués Don Pasual, un dia o altre hauria esment, l'hereuet, de la denúncia; i, com de la jovenesa és el pervindre i les primeres ofenses no es perdonen, el senyor Reguera podia tenir per segur que, així que el noi manés, perdria ell plaça i Nieves tot en un punt. Després de meditar-ho bé, decidí heure-se-les directament amb l'enemic; que així, almenys, podria saber del peu que coixejava i atacar-lo amb majors esperances d'èxit.

Tot discorrent com s'enginyaria, la casualitat vingué a oferir-li el punt d'apoi que li mancava. Un dia, tornant de passeig, collí una canya i amb el trempaplomes l'anà pelant i esporgant polidament. Rumia que rumiaràs en les seves coses, caminava d'esma i sens adonar-se del que feia. De sobte pegà una ensopegada i la petita fulla d'acer, ressaltant sobre la canya, li féu un tall al dit. La sang començà a rajar de la ferida, i cada gota que queia, plena, pesanta, s’embolcallava en la pols del camí i feia com una boleta enfarinada. Algunes d'aquelles boletes eren tan perfectes que al senyor Reguera li feren l'efecte de píndoles de farmàcia. Estava a tocar la fàbrica; i al pensar “farmàcia”, el senyor Reguera pensà que podria posar-se al tall, que no volia acabar de rajar-li, una pinzellada de iode. La farmàcia tenia tres portes: una de gran, l'oficial, podriem dir-ne, que donava al pati, una altra de petita que donava a una quadra buida de la fàbrica vella, i, finalment, la terça, que posava aquella peça en comunicació amb una dels baixos del casal coneguda pel rebost dels cocis.

La porta que donava a la quadra buida, oberta, exclusivament per anar de la casa a la fàbrica sens travesar el pati, en dies de pluja, era una porteta vidriera aprofitada que es tancava amb baldons i pany de frare. Fora en cas d'accident, ningú anava a la farmàcia de la fàbrica, per servir-se tothom en la del poble, on hi havia el practicant; i quan s'hi anava, era sempre per la porta gran. An això es devia que en Pasqualet hagués triat de preferència aquell lloc quietós i oblidat per tenir ses entrevistes amb la Nieves. Aquesta, a l'hora de plegar, pretextant que havia de fer alguna compra, entrava a la fàbrica per advertir a sa mare que tornés a casa sens entretenir-se, i després, per corredors i dependències de poc trànsit, se dirigia a la quadra buida mentre ell se ficava a la farmàcia pel rebost dels cocis; i, com que ningú veia a l'un ni a l'altre, havien pogut guardar secretes fins aleshores les seves relacions.

Mes aquell dia, el senyor Reguera, per fer més dret, passà també per la quadra buida, i abans d'obrir la vidriera, mirant per encert a través dels vidres verdosos i entelats, descobrí, allà al fons de la farmàcia, l'enamorada parella, abstreta en encegada conversa. Retrocedí vivament, sens ésser vist, i anà a sucar-se el tall amb esperit de vi.

L'endemà mateix se féu trobadís amb l'hereu, i agafant-lo familiarment a bracet, li proposà fer un tomb fins a la Font Nova. L'estudiant se'l mirà, sorprès, però veié en la cara del metge una expressió tan particular de riallera i protectora confiança, que, sense saber per què, intrigat, el va seguir mansament. Parlaren estona, molt llarga estona.

El senyor Reguera li contà, a tall d'avís, son descobriment de la tarda anterior, i provocà de cop i volta, amb sa aparent lleialtat, la confessiò desitjada. Després, afectant una indulgència discreta i cordial d'home de món. se cerciorà, per peces menudes,del caràcter que tenia aquell tracte; aconsellà al promès que si volia guardar-lo amagat, parés ment en el que feia; li féu prometre formalment que no diria un mot de la revelació a la Nieves.- Per no posar-la violenta, sap? tenint d'anar jo cada dia a casa d'ella... -i, finalment, s'oferí en tot i per tot al futur senyor d'aquell reialme.

El primer pas estava donat, i d'aquell jorn endavant se veié sovint anar junts a passeig pels afores els dos joves i, malgrat la diferència d'anys, establir-se entre ells una estreta intimitat. No cal dir que el llaç únic i veritable d'aquella intimitat era l'estimada comú. En Pasqualet, joiós de poder-se donar tot a la confiança, en plena efusió de sa jovenesa vibrant i expansiva, parlava al nou amic ex abundantia cordis, no celant en lo més mínim actes, propòsits, anhels, fantasies... El senyor Reguera, a son torn, tot ho escoltava amb interès, tot ho aprovava amablement, i entretant, mantenint sempre a l'hereuet en una atmosfera de graduada llagoteria, anava deixant caure amb tacte i destresa, avui una, demà una altra, en aquell cor que s'obria de bat a bat, sens el més petit recel, llavors d'idees i sentiments que esperava veure-hi grifolar i granar quan l'hora fos. La Nieves digué una vegada amb tristesa al seu promès:

-Desenganya't: sóc massa poc, per tu, i no ho voldran mai, que ens casem...

Però en Pasqualet protestà vivament:

-El papà estima molt el teu pare...,i ell també va voler casar-s'hi amb la dona que li agradava...-I com la noia somrigués amb poca confiança, solia afegir, fosc, amb energia continguda:

-Ademés, que si em volien privar, també fóra igual, perquè me passaria del seu consentiment...

-Oh, no! Reina Santíssima!-feia la Nieves, alarmada. -Que potser te deseheretarien; i no vull que per mi perdis el que et pertany!...

-¿Què se me'n dóna dels diners ni de la fàbrica, si per tenir-los havia de renunciar a la felicitat? Tindré la meva carrera i no hauré de menester a ningú per mantenir-te...-I repetia una i altra volta que es volia casar tan punt fos enginyer... Entretant, sentia fretura dels besos i abraçades de l'estimada. Mes aquesta, a mida que s’anava fent gran s’havia anat fent més mirada, més pudorosa.

Sa honestetat no era filla d’un propòsit, sinó del natural; i cada cop que el promès, despitat, se queixava de l’esquerpesa d’ella amb el senyor Reguera, aquest sentia esvaniments de joia i calfreds de voluptat. Segur ja per aquella banda, s’atreví a aconsellar, amb rialleta de suficiència:

-No en faci cas...Totes són així... Quan pensen que les estimen, se fan valer... Si vostè no fos tant jovenet, si estigués més fred, si li fes compendre el favor que li fa mirantse-la, aleshores fóra ella la que li aniria al derrera...A les dones s’ha de saber manegar-les...

I en tantes ocasions apuntà, com accidentalment, aquell criteri del senyor Reguera, que a la fi va començar a destenyir sobre la rectitud ingènita de l’enamorat. Les múrries, les facècies dels primers anys del batxillerat tornaren a contorbar les entrevistes de la parella, i les primeres nuvolades, positivament de mal averany, aparegueren en el firmament puríssim de llur amor.

-Si m’estimessis bé, no em diries que no!...

-Si m’hi estimessis tú, de bé, series el primer que voldries que t’ho digués...