Part 5

En canvi Don Pasqual té dues criatures com dos sols: un nen i una nena. Els diumenges, quan van a missa al poble, la muller donant filialment el braç a son marit, perquè a Don Pasqual ja comencen a flaquejar-li les cames, han de passar necessàriament davant del xalet del director, i des de l'estudi a planta baixa, on passa, treballant, encegat, totes les hores que no és a les quadres, aquell no pot deixar de reparar que el nen, son germanet, se retira extraordinaríament an ell i que la nena és la mateixa estampa de la Nieves quan anava a costura i empaitava els sastres dels recs en el bassiol de l'horta. Aleshores se'n va a l'altre cap de taula i reprèn el treball amb més fúria que mai. I, al veure'l tan adalerat, els obrers de la fàbrica li diuen afectuosament:

-A Maria, senyoret!¡Reposi una miqueta que així, com així, tampoc se n'ho ha d'endur a l'altre món! I ¿sap que aconsegueix amb tant de treballar? ¡Doncs que als seus anys sembla vostè més vell que Don Pasqual!

En efecte: l'hereu Banyoles té tot el cabell blanc i el pit se li ensota un poc més cada dia. El pare, embotornat en sa felicitat, és l'únic que no se n'adona.

SUBSTITUCIÒ

S'havien casat les noies, l'una darrera l'altra, en menys d'un any, i, quan no quedava en la casa més dona que la mare per a dur tot el pes de l'escarràs, una pulmonia, arreplegada al sortir calenta del forn per arreglar els nodrissos, donà compte d'ella en no més d'una vuitava de malaltia.

Enseboliren-la en el cementiri llunyà del poblet veí i, de tornada a casa, després de l'enterrament, amb les orelles encara plenes de les fúnebres cantòries dels capellans, el cor serrat per l'amarg sentiment de sa viudesa i els ulls vermells com un perdigot novell, el pare s'assegué en l'escó de vora el foc i cridà els fills a son entorn. Aquests s'assegueren en els escambells i cadires baixes, deixant un passadís per on pogués transitar de la llar a la taula la noia gran, que anava pel sopar, i esperaren que enraonés el pare.

Tenia, aquest, el cap baix i les llàgrimes li perlejaven en un recó dels ulls.

La noia gran, guaitant-se'l d'esquitllentes, sentia que li muntava el plor a la gola, ennuegant-la, i els nois es mossegaven els llavis sense parar.

A la fi el pare, llevant-se la barretina i donant-hi tombs entre les mans, murmurà amb veu commosa:

-Ja ho veieu, fills meus, quina desgràcia!...

No pogué seguir: un esclat de sanglots li trencà la paraula.

Els sanglots de tots els fills li respongueren a la una i algunes mans s'allargaren trèmulament, indecisament cap a ell, amb un aire de donar-li el socors filial en aquell trànsit.

-Pare!...

El pare rodà el cap desesperançadament.

-Mai, mai més me'n podré aconhortar, fills meus!... -exclamà com per a donar contesta a les amoroses actituds: -aquest cop de destral a la vellesa en mata per arreu... Perdre la companyia de la dona és perdre-ho tot en el món...

-Pare -digué la noia, eixugant-se els ulls amb el revés de la mà: -us queden els fills... els fills i la casa...

-Ja ho sé, noia, ja ho sé... i és per això que hem de parlar... Si jo fos sol, no passaria tanta pena; pel que ha de durar!... Mes, ara...tu te n'auràs d'anar a casa teva d'aquí a una vuitava, d'aquí a una quinzena tot lo més, que tens la sega a sobre... La petita està lluny i als últims dies... Quedem aquests i jo com albats sense guiatge i amb el tràfec de tot...i això no pot ésser. Cal dona a casa.

L'hereu baixà el cap, i el front, marcit de malaltís, se li esblaimà lleument.

El pare encanyonà i reprengué amb una veu més esfumada:

-Per això us he cridat, per pendre consell... Cada u que hi diga la seva...

Mes tothom callà. El pare aixecà els ulls i passejà una llarga mirada sobre els caps sotmesos de sos fills. Després afegí:

-Potser se podria pendre una criada...

Un lleu gest negatiu de tots seguí a aquelles paraules vacil·lants.

-...Però són tan barrim-barrams les joves i tan xacroses les velles, que... I, de més a més, confiar la clau de tots els possibles a gent forana...

Aquesta volta el gest dels fills fou tot aprovador.

-Veig que penseu com jo... Així, no hi ha més que un remei... Algú s'ha de casar...

Totes les mirades convergiren cap a l'hereu.

El pare hi assentí.

-Sí, perque no m'especta pas fer-ho, a mi... I tampoc és just que ho faci el mitjancer, si un dia o altre se n'ha d'anar de la casa...

L'hereu féu un bleix profund i digué lentament:

-Esta bé: me casaré... Digueu-me amb qui... -Això tu, fill meu... Tria la que et sembli; prou saps el que ens convé...

L'hereu, abatut, girà el cap d'una banda a l'altra.

-No, no; a mi tant me fa... la que us vinga bé...

Ho escatiren entre tots, dient noms i sospesant aventatges, i abans de sopar se decidiren, amb aprovació general, per una parenta joveneta que vivia en un mas d'un altre terme, a quatre hores lluny. Feia uns anys que no l'havien vista, mes ja devia ésser tota una dona, per la mida que duia, i venia de bona regàlia.

Passats els vuit dies el pare va anar a emparaular-la i quedaren concerts amb la família d'ella.

El diumenge vinent l'aniria a veure l'hereu.

Aquest, a la baixa hora, agafà les anguileres i se n'anà cap a l'agulla, Mai s'havia sentit tan trist com aquell dia i respirava amb la dificultat de quan havia de venir una tempesta.

Ell veia que a casa seva tenien raó, que els convenia una dona, però no se sentia prou fort per a casar-se, ell que no havia pogut fer mai la joventut, que no havia pogut ballar, que no havia pogut córrer, que no podia traginar els sacs de blat escales amunt, que cada quatre mesos havia de pendre medicines, que tan tost feia un pas més de pressa que l'altre ja esbufegava, i que amb el més petit disgust s'endarreria de salut per anys... I, de més a més, recordava el consell del metge:

-Tu, noi: seny, força seny. No te'n descuidis: sinó, te'n penediries... Tens el cor més flac del que et penses.

Però era l'hereu... i, si ell no es casava, se casaria el segon i ocuparia el seu lloc... Perquè ja ho havia dit son pare; no era pas just que l'altre treballés i portés tot el càrrec de la casa si després se n'havia d'anar... I, si no se n'anava, ell, el gran, perdria tots el drets, i sol i sense salut, a la vellesa no seria més que una nosa... Perquè, treballar fort, prou que es coneixia que no podria mai... Li calia ésser hereu, li calia casar-se...

El diumenge vinent se n'arribà a la carretera i prengué la tartana de l'ordinari que passava, camí de la ciutat, a un quart de casa d'ella, de la promesa.

Quan aquesta li eixí a l'encontre, banda avall de l'era, l'hereu quedà sobtat.

Amb els anys que no l'havia vista s'hi envestí una mossassa que feia goig. Era tan alta com ell i amb la pell de cara i braços blanca i rosada com si mai l'hagués vista el sol. Tenia els ulls verds i la mirada dolça, i els cabells rossos, partits en clenxa, li feien un gran monyo sobre el clatell. La veu era clara i alegre com una veu de criatura; sos posats, de minyona honesta; i anava neta i endreçada com una noia de vila...

Entraren al mas per conversar un mica amb els pares, i després, ja sols, a tall de promesos, se n'anaren a donar un tomb per fora.

Ella li ensenyà l'hort, li explicà que tenia deu menes de clavellines, l'acompanyà a les feixes, on la darrera riuada els havia pres mitja vessana de terra...

Quan, cap a mitja tarda, el pare d'ella l'acompanyà fins allà on passava l'ordinari, l'hereu tenia el cor més tranquil que a l'arribada, i fins la pell de son front mústic de malaltís semblava haver-se-li estirat i enfresqueït.

A l'arribar a casa seva, el pare, una mica temerós, va preguntar-li:

I bé, noi, què te n'ha semblat? L'hereu, tot animat, respongué:

-Que farem bon cop, pare...

El pare ajuntà les mans i aixecà els ulls al cel; després se n'anà de pressa cap a la cort, a donar el pinso al bestiar, per què el fill no li veiés les llàgrimes... Se recordava de la seva dona.

El diumenge vinent i l'altre i l'altre, l'hereu tornà a veure sa promesa. Ella ja no l'esperava banda avall de l'era, sinó que anava bon tros més enllà, fins prop d'on el deixava l'ordinari. Hi venia tota roja, entresuada, i al veure'l reia, ensenyant unes dents com de pisa fina.

Un dia estava tan acalorada que ell li proposà de seure una estona sota un tamariu, i segueren.

Fins que es casés, tenia els diumenges lliures, puix la mare se li cuidava del dinar perquè ella pogués enraonar amb son promès. I aquell dia, tot enraonant, ella es ventava amb el davantal, i a cada cop de corn, l'hereu sentia un escampament de flaire que no havia sentit mai encara; i mirà les orelles de sa promesa i les trobà ben fetes i s'adonà que, parlant, treia sempre una punteta de llengua i la passava ràpidament pels llavis, remullant-los, i que, al fer-ho, els llavis li quedaven vermells talment com si la saliva fos sang pura.

Arribaren al mas a punt de parar taula, i ella, tota riolera, li féu estirar les estovalles i ell li portà el plat i les culleres; i, en havent dinat, anaren a collir pèsols a l'hort i ella mullà una fulla de card i, tot de cop, quan més distret estava ell mirant-se-la, li arruixà tota la cara... Ell sentí com un ressalt d'una cosa viva dins del pit, el ferí un llampec de delícia ubriagadora i el rostre va enrogir-se-li com si li haguessin donat una bufetada.

Havent berenat, s'acomiadà dels pares i se n'anaren cap a la carretera. A mig camí, com ell retardés el pas, ella li preguntà, estranyada:

-Que estàs cansat?...

-No... però tindrem temperi...

Com ho coneixes? -preguntà ella, sorpresa,veient el cel blau i net com un ull d'àngel.

-Perquè tinc tapament...

I la promesa veié que el rostre de l'hereu estava esblaimat i com més mústic i revellit que de costum. Amb gran estranyesa d'ell no hi hagué titlla de núvol fins a la nit, i aquesta s'estengué sobre la terra com un mantell de seda blava tot brodat de besllums i fosforescències.

Per primera vegada el pronòstic del tapament i angoixa havia fallit, però l'hereu estava alegre i en tot el sopar no parlà més que de la promesa, de les dites de sa promesa, dels pèsols que havien collit amb sa promesa... Tan sols se reservà per ell la remullada deliciosa i quelles onades de flaire de sota el tamariu. A son instint d'enamorat li hauria semblat una profanació fer-ne part als altres.

-I les robes, com van? -preguntà el pare, content de l'animació de l'hereu.

-Enllestint-se, enllestint-se... Aviat li duran la calaixera i tot estarà a punt per quan arribi la llicència...

-Millor perquè el segar...

-Home, no us espanteu, que pel segar ja tindreu jove... -I somrigué, feliç, com mai havia somrigut en sa vida.

Mes la tempesta pressentida vingué, sols que amb vuit dies d'endarreriment.

Al matí no en feia gens de cara, d'haver-hi mudança de temps; tant, que l'hereu sortí de casa sols amb la verga a la mà i el mocador de pita al coll.

-No t'afogues, tan tapat? -preguntà ella. -Mira: jo no puc dur-hi res, al coll! -I per sota el mocador, posat tot curt, li ensenyà el sac escollarat i la carn, blanca, blanca, de l'arrencament fins a l'orella.

-Oh, tu! Com que el tens bonic, el coll, ja pots ensenyar-lo! -exclamà l'hereu; i rompé a riure, tot meravellat ell mateix d’aquella broma que acabava de fer. Després, com si li vingués un truble de paraules, se posà a enraonar, a enraonar, tractant, amb volubilitat, de moltes coses: de les cries que tenien a casa seva, de les anguiles que pescava els dies de festa, abans de festejar, del vestit nou que li feia el sastre de la vila, de les arracades que anirien a comprar amb ella a la ciutat el dijous vinent...

-Com les voldràs? ¿amb pedres verdes o vermelles?...

Ella baixà el cap tota sufocada i respongué modestament:

-No sé...com tu vulguis. De la manera que costin més pocs diners...

Ell se parà en sec, contemplant-la encisat; després murmurà tot commòs i agraït:

-Quina alegria que tindrà el pare, quan jo li diga que m'has respost això!... Tu si que fas per casa! I afegí tendrament: -Però aquestes coses se compren un cop a la vida i s'han de fer ben fetes... Duro més, duro menos... Ja ens rescabalarem, si Déu ens dóna salut... Mentrestant, tot el que convinga vull que siga ben bé al teu gust...

I com ella tornés a caminar, amb els ulls en terra, ell barbotà de cop:

-Ja voldría ésser-ho de casat. I tu?...

Ella vingué com una cirera i girà la cara cap a l'espessor del marge.

-I ara!... -féu dolçament. -Què vols que et diga?...Aquestes coses... no es pregunten.

Ell, en un rampell, li prengué la mà que ella duia penjant i l'apretà contra son pit.

En aquell punt, una espessa nuvolada tapà el sol...

Arribaren al mas amb el pas viu i mirant sovint al cel: aquest era tot fosc de la banda de ponent, com si hagués rebut una gran patacada; sobre migdia aquella negror ja en cobria més de la meitat i començava a gotallejar rabent, rabent. A cosa de dues hores esclatà la tamborinada furiosa. Trons, pluja, llampecs a dojo, i, per fi de festa, la grossa: una pedregada com de confits, d'avellanes, de nous... I, en mig de la fosca repentina i quasi completa, del rebombori de sorolls aplegats, del zig-zag mirolejant dels llampecs, tota la gent del mas abocada a les finestres ajustades, amb el rostre espaumat i les mans al cap.

Així que el temps s'aclarí una mica, l'hereu parlà de tornar-se'n; li deien que es quedés, que fes nit allà... Va refusar. No podia ésser: primerament, que a casa seva passarien ànsia; després, que l'endemà havien de dur l'euga a fira i se n'hi havien d'anar dos i quedar-se l'altre per la feina. Bé massa que ja s'havia retrassat i hauria d'apretar el pas per arribar amb temps a l'ordinari...

Li donaren un paraigua i eixí. Del cantó de l'era se girà per fer adéu a la promesa que no l'acompanyava pel temps, i emprengué sol pel corriol. La por de fer tard l'esperonava, i, ara fanguejant sobre la terra tova, ara saltant clots i reguerons, feia via de pressa, com si l'empaitessin. Sort que aquell dia se sentia més alleugerit i diligent que d'habitud i ni la humitat dels peus ni el refrescament de l'atmosfera, exhalada pel temperi, li feien mala impressió. Amb tot, quan s'assegué en el piló de la carretera estava ben suat i el pit li anava com una manxa. El mocador que es passà per la cara, lo mateix que el del coll, s'haurien pogut escórrer.

Mirà amunt i avall de la carretera: de la banda de la ciutat, no venia una ànima; a l'altra part, allà avall de tot, s'hi veia una pic negre, un carruatge, segurament que feia via enllà. L’hereu pensà que era una sort que no s'obirés l'ordinari encara, puix així podria temperar-se una mica. Mes, en aquell punt, sortí de darrera les mates d'un marge proper un pagès vell, entorxant-se la faixa a la cintura. Al veure l'hereu assegut en el piló, li donà les bones tardes, i, com l'hagués vist des de son camp un altre diumenge quan se despedia de sa promesa, sospitant lo que havia passat, li preguntà rialler:

-Què potser esperaríeu la tartana?

I a la contesta afirmativa de l'hereu esclatà a riure, exclamant:

-Ja podeu esperar-la, com hi ha món!... Mireu-la allà baix de tot, que quasi bé ja no s'afigura...

L'hereu tingué una foguerada. Haver-lo deixat en un dia com aquell, bo i estant avisat, era no tenir vergonya!...

-Si feu una bona trotada potser encara l'aconseguireu en el primer hostal... -insinuà el pages.

Quin altre camí li quedava? Regirat per la malifeta, donà mercès a l'home i a bon pas se llançà carretera enllà.

Durant cinc o sis minuts encara veié el pic negre, però a cada punt més feble, més esborradís... allunyant-se... allunyant-se... Quan ja no el veié gens, esparverat de pensar que pogués haver de fer tota la caminada a peu, se posà a córrer...

Arribà al primer hostal tan groc, tan desfigurat, que l'hostaler se pensà que era un malalt que venia de veure algun metge. Al posar-li la mà a l'espatlla per a sostenir-lo, la reculà vivament sorprès. A dins del cos de l'hereu semblava que hi saltés descompassadament, com per escapar-se, alguna bestiola presonera.

La tartana, com és de suposar, feia cinc minuts que havia arriat. Malgrat el parer de l'hostaler, l'hereu volgué de nou anar a aconseguir-la. Com és de suposar també, a la virada de l'hostal la veié més a prop que en l'altre tros, però ja massa lluny per a muntar-hi de seguida, i després ella anà allunyant-se, allunyant-se, posant a cada pas més distància entre ella i ell, fins que tornà a ésser un punt que anà difuminant-se i altra volta acabà per esborrar-se.

Aleshores l'hereu ho veié clar: no l'alcançaria mai i valia més deixar-se córrer d'intentar-ho. Li tocava fer el camí a peu. Se resignà deixant de córrer.

Com féu aquell camí, sols Déu hauria pogut dir-ho.

A l'arribar a casa seva, ja de nit negra, el van portar en pes al llit; ni habilior tingué per a pujar l'escala.

L'endemà el segon anà a cercar el metge, i el metge, al saber el disbarat que havia fet, se cremà de mala manera.

-Després que un els parla ben clar!... Són animalets, animalets, talment!

Com el dia assenyalat no havia de poder anar per a les joies, el segon pujà a advertir-ho a la promesa, i el dijous promesa i pare anaren a veure a l'hereu. Aquest era més mort que viu, però encara somrigué a la minyona amb un esblaimat somrís de felicitat, al veure-la.

S'encertà a anar-hi el metge, i el pare d'ella, a l'eixir de la cambra, l'aturà en un recó.

-Perdoni, senyor... ¿Vol dir que aquest noi se pot casar?

-Casar? -féu el metge amb un pam d'ulls.- I ara! Qui pensa en aquests disbarats?

-Es que es tenen paraula amb la meva filla...

-Alabat sia Déu! ¿No veieu que està a les acaballes de la malaltia? ¡Fora que sigueu tots assassins!...

El metge se n'anà; pare i filla es quedaren i aquell vespre tornà a haver-hi consell vora el foc.

L'endemà de matí l'amo de la casa entrà al cambró de son fill...

Estava tot torbat, tot neguitós... L'hereu ho va notar.

-Què teniu, pare?

-T'hauria de dir quelcom, noi...

-Digueu, doncs...

-Es que no voldria que t'ho prenguessis a mal...

Com un besllum d'inquietud passà pels ulls del malalt.

-El metge... saps?... diu que... que no et pots casar... que... que no et convé...

La cara de l'hereu s'entristí.

-Si, ja m'ho vaig pensar que us ho diria... N'hi ha per dies, d'aquest mal, i no es pot esperar... Tenim la sega a sobre... Però no tingueu por... El primer dia que em trobi una mica com cal...anem a l’esglesia, i després... encara que estiga així... tot anirà endavant ...

El pare baixà el cap novament; l'hereu tornà a inquietar-se.

-Que no us està bé, així, pare?...

-Ja veuràs, fill... t'ho tinc de dir... i no te n'agraviïs... Es que no et pots casar ara... ni mai... Saps?... per la malaltia...

-Ah!... -I el malalt semblà que acabava de rebre una llançada al mig del pit; se li obriren ulls i boca, i lentament, lentament anà girant el cap i clavà l'esguard en son pare amb una mena de desolació encantada... -I... doncs?... -murmurà a la fi, amb un fil de veu.

-Nosaltres... saps?... Com la paraula ja és donada... i ja han fet ells els gastets... i... i...

-Digueu! -pregà l'hereu, anhelant.

-Que nosaltres pensàvem, si a tu t'estava bé..., que, convenint una dona a casa..., dona per dona..., ara que la tenim per coneguda... tan se valdria que...

-Què?..-féu l'hereu, sobtadament revoltat per una sospita.

-Que es casés amb el segon i... no hi hauria res perdut...

El malalt defallí; els ulls se li entelaren, la mà li relliscà lassament sobre la roba... Passà un llarg minut de silenci en què el llamp de la iniquitat inconscient mig partí una ànima.

L'esguard interrogant, i contrariat ensems, del pare, que no perdia d'ull al malalt, el revifà a la fi.

-Ja veig que et sap greu... -murmurà el vell amb recança.

-No... Sinó que... I després... ella...-No pogué dir res més.

La contesta fou ràpida, triomfal.

-Ella ja s'hi convé!

Aquest darrer cap fou definitiu; ni esma tingué per amagar-ho. Un sanglot violent semblà estabellar-li la caixa del pit; se portà les dues mans a la cara i, sens força per a sostenir-les-hi, se li desprengueren com fruites madures, caient-li de nou sobre la roba.

El pare tingué un gest sec, inclement, d'ànima cega.

-Ja m'ho pensava, que ho pendries així... -Mes de cop se dolcificà. -Nosaltres ho fèiem per un ben fer... Mes, si t'ha de trastornar... I, tornant-lo a reprendre la recança, acabà compungit: -Tan bé que huria anat per a tots!...

Passats uns minuts d'agonia, el pobre màrtir, sotmès, resignat, exhaust, declarà d'ell mateix, sense noves instàncies, que... al capdavall...allò que deien era...lo més ben pensat...

El pare es posà molt alegre per la solució del conflicte i baixà a dir-ho al nou emparaulat.

Quan el metge tornà va trobar que el malalt havia fet una gran correguda. En vista de la mala nova, se donaren pressa per les llicències, i, així que aquestes arribaren, el segon se casà.

El mateix vespre d'aquell dia entrava la jove a la casa, i, a l'oferir confits del casament a son antic promès, assegut en mig de coixins vora la finestra, aquest li fixà els ulls, se la mirà, se la mirà, els llavis li tremolaren, una gota adamantina li sobreeixí del llagrimer sense despendre's. Mes... no pogué dir res.

Quaranta vuit hores després, donava l'ànima a Déu.

Amb totes ses coneixences se despedí dels seus... La jove, cridada a corre-cuita, vingué sense res al cap: del gipó escollarat li eixia el coll blanc, blanc i tou, grassonet... El moribund fixà en ell la vista i, amb tenacitat espantosa, ja no la'n desvià fins que la hi entelaren les ombres de la mort. Aleshores, la jove recordà la broma (l'única broma) que ell li havia fet, i per primera volta sentí una estranya impressió: la impressió de vergonya, de punyiment, d'angoixa, del qui pressent un paorós quelcom.

EN PELIFET

Vet aquí que una vegada hi havia al mig d'una muntanya un gran bosc de roures i alzines, a cada banda de bosc una casota solitària, i en cada casota una família de pagesos.

En la casota de la dreta, que en deien a can Merló, hi vivien la Merlona i el seu fill: ella, una vella lletja, bruta i reganyosa; ell, un minyó cepat, que posava el queixal del seny esterrossant els aspres i que no feia aires de pendre estat. I en la casota de l'esquerra, anomenada a can Pelifet, feia centúries que s'hi perpetuava la nissaga dels Pelifets (Felips, de nom de fonts, en altres èpoques), reduïda ara també a dos únics membres: en Pelifet i la Pelifeta, marit i muller sens descendència.

En Pelifet era un albat, que estava entre la quinta i sexta desena i tenia per a tota manifestació de pena o alegria una sola expressió: les llàgrimes. Si estava content, somreia, aclucava els ullets innocents, i llagrimones cara avall. I si estava trist, igualment: mitja rialla, parpelleig i els candis regalims de seguida. I... no hi havia, en tal hora com aquella, res més a dir d'en Pelifet.

La seva dona, la Pelifeta, era una pobra dona gamada de mal gam, i gam donat, que era la més negra. Un dia que feia herba dalt d'un marge, passà una ramada forastera, el marrà va envestir-la i la tirà daltabaix. La Pelifeta petà d'esquena i estigué més d'una hora sens poder-se moure del siti: i d'aquella en avall sempre més li quedà un gran dolor als ronyons, i l'esquena anà blincant-se-li com una mitja lluna.

El pastor de la ramada era malcarat i estrafet, amb posats de simi, i al veure caure la Pelifeta, passà de llarg esqueixant-se de riure.

La Pelifeta ho contà tot an en Pelifet, en Pelifet quedà perplex, i després en Pelifet i la Pelifeta convingueren que el pastor l'havia embruixada, i d'un embruix tan castís que no hi valgué cap provatura per a traure-l'hi. I la Pelifeta, quan va estar prou tipa de gastar, de patir i de fer veure al seu home les estrelletes al pic del dia, se va morir, sempre amb el dolor als ronyons i amb l'esquena blincada com una mitja lluna.

Així que en Pelifet tingué la dona enterrada i es trobà sol i desemparadet a casa seva, aclucà els ulls, plegà les mans, avià les llagrimetes i decidí tornar-se a casar.