Part 2

El ver senyal de l'ocell no és pas saltar de branca en branca: és volar. -Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se aviadors... i encara! Les dones en tenen prou amb fer cara d'ocell. I, com no tot ço que és vivament actiu, les dames d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de vegades, assolit llur propòsit, un secret de metafísica original i elevat, un cant d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat vençuts -perquè, generalment, l'obstacle suprimit... érem nosaltres, cal confessar-ho.

* * *

Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va amb aire de tant-se-me'n dóna pels carrers, i les porteres inauguren llur tertúlia de l'estació roent, i adés i ara es veu en algun balcó de terç pis un home en samarreta que surt un moment i enlaira un càntir), tornava ella del braç de son marit, tan esmaperduda de la calor que no pensava en res absolutament. Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es decantava harmoniosament en una protesta vana.

I s'esdevingué que una altra parella, venint en sentit contrari, passà ran d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que bufava. Impossible donar-ne cap altre esclariment, car llurs siluetes es perderen tot seguit darrera un massís de flors -això era a un dels poquíssims indrets de Barcelona que tenen massissos de flors. Si aquest Ajuntament!... Només, com a rastre de llur pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula sense nex ni explicació.

-...l'armari.-

Lola repetí dintre seu, maquinalment:

-L'armari.-

Però aquesta paraula no li suggerí cap imatge. Com si hagués dit un mot persà. Marit i muller seguiren avançant cap a llur casa, i els hauríeu sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un crit modulat, que s'allargava en la nit.

* * *

Una paraula és llançada a l'esperit, i ell, sense altra intervenció de la consciència, pot començar la seva tasca. El verb fa prodigis. -Lola s'adormí pregonament i plaentment, i cap a la matinada, en aquells somnis de ninfes delicades i optimistes que s'esvaeixen com les boirines de l'alba, tingué una visió clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia, però feta opalescent, dolçament lluminosa, com una cambra d'encís. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova? En resseguí les parets una per una i reconegué, encara que una mica volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual: solament -i vet aquí la clau del misteri- a la paret quarta hi havia, inconegut, un armari. Qui havia portat allí aquell armari? Era caigut del Cel com la pedra de la Kaaba, o creat allí mateix per les fades matineres? Lola no ho podia endevinar, però un amor estrany i infinit es desvetllà en son cor per aquell nou auxiliar de l'endreç domèstic. L'armari era el sol radiant de la cambra, el carboncle lluminós que la feia excepcional i paradisíaca... Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta _aquella_ paret semblava gemegar de nuditat. També Lola exhalà en un sospir la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un salze plorador.

* * *

Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de feblesa en desvetllar-se, Lola anava en un _saut de lit_ ple de manyagueries, donant ordres precises de bon govern casolà a la cambrera, a la cuinera i a la mainadera. Potser ni es recordava del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i això s'unia a cridòries de venedors ambulants, sons virolats d'una murga i modulacions de trompes d'automòbils que venien del carrer.

Lola passà davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant el mirall del paraigüer, abans d'anar-se'n al treball.

-Saps que se m'acut?- li digué ella. -Que al retorn de fora haurem de comprar un armari; la roba blanca vessa en els que tenim. És clar que comprar-lo ara fóra una ximpleria, tampoc corre tanta de pressa; però a la tardor sí que no hi haurà més remei.

-Un altre armari! Però si en tenim deu, deu armaris! I tres almenys farcits de coses inútils. I després, amor meu. -aquí un petit esplai conjugal ben sincer i de bon gust- on voldries que el poséssim? La casa és un cop de puny! És una casa de nuvis, que no més hi cabem ben juntets.

-Sí, sí, tens raó. Haurem d'esperar a canviar de casa. Tens raó, que ara ni sabríem on ficar-lo. No sé com t'ho fas que sempre tens raó, amor meu!- i aquí li retornà la cortesia amorosa de fa un instant.

-Sortiràs aquest matí?

-No; tinc molta feina, i amb aquesta calor!

-Doncs adéu, i...

-Ui! sort que encara no estic pentinada. -

Patapam! un cop de porta, i Lola queda tota sola. Mira al balcó. -Quina solellada i quina calor! Sortir! ni que m'arrosseguessin! Dolça caseta meva!- Un sospir de felicitat.

* * *

A dos quarts de dues, el marit troba la muller traient-se el capell.

-Com! has sortit?

-Sí, una mica. Cap allà a les dotze. Mai diries què he fet?

El marit la observa. Està il·luminada, triomfant. Els seus ulls xisclen d'intensitat. Un somriure contingut la transfigura.

El marit dóna un cop de puny sobre la taula:

-Has comprat un armari!

Ella, amb veu immaterial:

-Sí!

-Però, desgraciada, i a on l'entafurarem?

-És ben senzill: la calaixera de casa la teva tia la posarem a la _nursery_; la tauleta groga pot anar a la galeria; l'armari blanc de la galeria a la cambra de la dida; els prestatges de la cambra de la dida al dormitori de les minyones; els prestatges del dormitori de les minyones al recambró del dormitori dels nens; les maletes del recambró del dormitori dels nens...

-Prou! m'hi perdo. Però, mira que és inaudit! Un armari més! I deies que no t'apressava, i que et podies esperar. Quina criatura!

Lola no ha sentit cap més paraula.

-Vina,- diu amb veu estàtica. -Ja és aquí! Te l'ensenyaré!-

I gairebé defalleix, enternida: és el monument predilecte de la llar! Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan és molt barcelonina, que vol dir molt enraonada, troba més voluptuós l'armari que no pas l'alcova.

EL CASTELLÀ EN EL TREN O L'AMISTAT.

Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la fosca.

El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de francesos, de cambrer de cafè. Podria ésser un rendista provincià, un professor d'arqueologia, o un germà bessó de M. Poincaré. Col·loca sos estres, s'asseu i s'abstreu. El posat de la seva cara és de calcular alguna operació fructífera.

Tot seguit puja un català de celles espesses, de mans sarmentoses, que fa a penes una inclinació de cap. Però, com que immediatament es gira a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut resposta. S'asseu, amb franca tendència a una forma travessera. És un català que no està per brocs, i s'ha proposat dormir, i dormir tot seguit.

Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el bót amb la seva muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega el vidre. Es treu el rellotge, mira l'hora i en frega el vidre. I resta galrebé embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben afaitat, vestit amb una elegància seriosa d'un excel·lent règim digestiu.

Finalment puja un castellà. El castellà és ben plantat, i, encara que no passa de simple comissionista de vins, té un aire magnífic, imponent. És un Greco tauròfil i que fa comentaris, a l'orella de les menestraletes que passen, sobre les seves abundors. Naturalment, és francòfob, i, en pujar al vagó francès, té un posat altívol, inconscientment imitat d'un Daoiz que una vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela pornogràfico- patriòtica a l'Apolo. Fins que el castellà ha arribat al vagó el silenci hi ha estat absolut. Però, de cop i volta, la parla estirada, quadrada, dogmàtica de Cervantes, sona, amb aquella forta injoncció de bàndol:

-_Buenas noches, señores_. -

El francès no contesta.

El català que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecís, amb una vaga inflexió de ressentiment:

-Mmm. -

El barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent una mica cohibit. Admira, en certa manera, la magnificència del castellà, i, en certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona nit, en un castellà opac.

El castellà ja sap, doncs, quina ha d'ésser la seva presa. S'asseu al costat del barceloní hospitalari, i amb un aplom de _Jefe Superior de Administración_, que és cosa de la raça, pregunta:

-_Va usted a París?_ -

El barceloní és un home púdic. No defuig pas l'intercanvi social, però no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raça privilegiada i abassegadora. I és que el barceloní és home d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig evasiu, que va a Londres.

El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer passar al davant la seva estada a Londres.

-_Porque_- diu, enterament feliç i confortable, -_yendo con un amigo..._

LA VELLA POLIDA.

Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan, conco aferrissat, gran golafre, gran caçador, home irat, tacany, i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació.

El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant- se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre pressupost de la plaça al senyor Ginjoan, amb una gairebé genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt, ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia una reverència, i amb una mescla de tractaments característica, li deia:

-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -

No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i benignes. N'era amb les veïnes més humils. N'era amb els captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.

Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda, que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà. Al cap de dues hores, demanà, sentint-se un poc marejat, una tassa d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després tot es va fer fosc.

A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els veïns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no sabia res, que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ningú, no hi hagué manera de trobar-li connexions, de suposar-li còmplices. A més, una doneta desnarida com ella escanyar un homenàs cepat! La cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o cerilla aixafada en el paviment.

A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador privat, un senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments de la Quitèria. El defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel rector a la Quitèria, va dir que havia estat _ángel de luz en un hogar sombrío_. El president va recomanar molt de compte als jurats, etcètera.

La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.

La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.

Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els sobtava en retornar els sous sobrers de la plaça. No va tenir cap commoció, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:

-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -

ANTIGOR.

-Com hi riuràs, a casa de la tieta Engràcia,- féu ell, encesot, espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves mans inelegants de nét de camàlics que havien fet fortuna. Ella, al contrari, es vinclava fina, gairebé precària; en el darrer toc de la seva _toilette_ li mostrava la rossa nuca escollada, els bracets gràcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en l'esgarrifança, en la insolència, en les postureries, en la meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell pensava: -És una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura deliciosa. Els Caçadors, l'Eqüestre m'envegen.-

I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada, aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de l'aigua, a Caldetes); i gairebé es va enternir.

Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer seure damunt sos genolls; ella tirà el cap enrera en un simulat espaume de petita _apache_; i després, reincorporant-se, fent veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digué amb veu manyaga:

-I perquè hi riuré a casa la tia Engràcia?

-Ui! és una casa de l'antigor. La tia Engràcia fa olor de reumàtic, i la seva tertúlia també. Encara prenen xocolata amb marcelines. Com la faràs esgarrifar!

* * *

No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engràcia. Era, simplement, una casa Ferran VII: sòbria i tanmateix impressionant. La sala era tota de domàs vermell: hi havia gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare de Déu dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un recó. L'escalforeta sòpita que difonia un gran braser barroc, posat al centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engràcia, i als seus tertulians de cada dimecres, gent gairebé tota de colors opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La tia Engràcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, òrfena, amb el negoci de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Però ella s'hauria rigut de qui l'hagués tinguda per superior o igual als homes, perquè totes les coses que ella fos en capacitat de fer li semblaven elementals. I, a més, trobava una certa delícia en la saborosa modèstia d'ésser dona: de poder-se confessar més sovint que no pas els homes, en aquella reconada tan polida de Sant Felip Neri; de manegar roba blanca; de no tenir més element crític que el seny natural.

Els seus tertulians eren tots veïns de la mateixa casa: la senyora Rosa, que havia volgut ésser monja, i després es va casar, i el marit no li havia viscut sinó dos mesos; d'aleshores ençà havien passat trenta anys. El senyor Joncar, fabricant de gèneres de punt, faceciós, i que demanava l'assentiment dels altres amb un copet de colze; i la seva muller, eternament afligida de neuràlgies; i llur nebot, que estudiava a la Universitat, minyó dolç, però decididament interessant, d'una elegància nadiua, jugador seriós de tennis a casa d'uns amics seus de Sant Gervasi, i decidit, en guanyar el darrer _sobresaliente_ de la carrera, a comprar-se una moto. Les germanes Vidiella, dues solterones boterudes, sempre juntes i creuant mirades plenes d'al·lusions misterioses; eren murmuradores benignes: l'una tenia el geni culinari i l'agulla _li feia venir nervis_; l'altra era una fada en tota mena de costures i brodadures, i la cuina no era per a ella. El senyor Torrecasana, músic retirat: una sordera bastant accentuada l'havia condemnat a l'oci, que ell distreia llegint les històries d'En Bofarull i d'En Balaguer.

La nova nebodeta de la senyora Engràcia -que havia de conquerir-la perquè la bona tia era propietària d'algunes agradables casetes,- prou s'havia imaginat l'estil de la casa on anaven, però, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis, plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una mica d'opressió, i, instintivament, s'havia tret el fermall de brillants i se l'havia posat una mica més amunt, amagant una mica més la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i, com quan era col·legiala, féu un nus al mocadoret subtil i s'apretà ben fort el capciró rosat del dit.

* * *

Però el que és ella no hi havia rigut gens, al cap d'una hora, a casa de la tia Engràcia. Tota aquella gent eren, sens dubte, uns infeliços; les dones duien vestits evidentment elaborats a casa mateix, per cosidores del temps de la picor; entre els homes només un, el Joncar jove, procurava dar correctament una estreta de mà. Era gent ridícula, d'aquella que surt a les comèdies de Romea, d'aquella que potser no existeix sinó perquè puguin guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.

Però el fet és que la bona gent era en el seu lloc, amb tota l'espontaneïtat que permet l'hàbit d'un ambient i amb tot l'estímul de plaure que dóna la presència de persones estranyes i decoratives. La tia Engràcia va ésser dolça, maliciosa. La senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense exageració, que la va deixar dolçament nimbada. El senyor Joncar acollí una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulació dels francs, amb una petita anècdota espiritual que tingué un èxit evident i merescut. La senyora Joncar va alabar el vestit de la princeseta de Caldetes amb un comentari precís, dels que indiquen una tècnica segura (sembla que la seva mare havia estat modista!). Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que resultava gran amic de pesqueres, contà coses agradables de cales perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni anà restant cohibit a base dels encerts dels altres.

El jove matrimoni començà de sofrir una penosa sensació de rigidesa. No podien, en efecte, moure amb gràcia les mans. Les celles els feien una mica de mal. Provaven de dir coses gentils o entretingudes, i elles es convertien, en passar sos llavis, en vulgaritats que a ells mateixos els feien llàstima. Un hom és intel·ligent amb En Pere, estúpid amb En Pau, optimista amb En Joan, pessimista amb En Ramon. Plecs espiritua1s que un hom ha contret en el primer tracte amb ells, per qui sap quin atzar, duraran tota la vida, imposaran a un hom a una mena de múltiples fats psicològics irreductibles. El jove matrimoni no solament es dava compte del fracàs sinó que tenia el pressentiment somort d'haver de fracassar-hi tota la vida en aquell estatge arcàic, de gent insignificant. Aleshores vingué la provatura desesperada. El jove marit començà de perseguir amb sarcasmes, dins la conversa general, al senyor Torrescasana. La jove muller començà de jugar la seva brillant coqueteria contra el cor, possiblement tendre, del jove Joncar. De mica en mica tothom va anar callant, deixant les veus de marit i muller, cadascú en el seu cercle, absolutament soles. Soles, i amb una falsa brillantesa que revelava una certa extrema desesperació. A tots dos els feia l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm.

Gairebé simultàniament, però, es clogué aquell exercici penós. Quan ell es creia d'haver arribat a una nota definitiva en son humorisme vulgaríssim de nyèbit d'automòbil, el senyor Joncar va dir:

-Dispensi: el senyor Torrescasana no l'ha sentit de res. Vostè està a la seva esquerra i ell només sent la persona que té a mà dreta.-

Ella havia deixat caure el seu mocador tan perfumat que semblava una estranya flor tropical masegada. Encara tenia el nus de quan s'havia guarit la punyida del ditet. El jove Joncar li collí, amb una seriosa promptitud.

-Ai, té un nus al mocador!- féu una de les senyoretes Vidiella.

-Potser- digué tot mirant de reüll a la tia Engràcia, evidentment aliada seva -potser és per a recordar-se que és casada.-

EL DENTISTA APASSIONAT.