Part 3

Les persones madures, que a l'ombra dels quiets carrerons de Vilada del Puig observen amb melangia i pessimisme la decadència de les tradicions i la invasió de les demències modernistes, trobaven almenys un oasi a la plaça de Sant Ramon. Aqueix indret assolellat i tranquil conservava impol·lut el seu venerable ensopiment. Ni un anunci, a les parets grisenques, d'adobs quimics, o de la candidatura d'un diputat provincial. Ni un catau deshonest i sorollós, com és ara un cafè o un billar; cap botiga amb rètol, ni targes indicant els preus amb grosses xifres per a les pessetes, i gairebé invisibles afegitons de dissimulats traïdors _90 cts_. Els dos únics locals consagrats al comerç -una graneria i el despatx on s'escolava l'existència d'un subjecte pigat que era a l'ensems representant de dues companyies d'assegurances, una fàbrica de sabons i una d'aparells per a trencats- semblaven d'aspecte furtiu i de clientela evanescent. Una font pacífica del temps de Carles III, dissimulada sota la molsa, presidia tertúlies d'ocells; i la pueril dolcesa de les campanes d'un convent de monges, les quals feien els millors brodats i les millors confitures de la contrada, completaven l'embadaliment d'aquell edem. Mai cap noia de les que vivien a la plaça no s'havia casat amb cap brillant tinent de la guarnició, o amb cap gosat viatjant de comerç; les que no van resignar-se a vestir Mares de Déu, generalment mesuraren, amb aquella regleta, la felicitat opaca d'algun parent calb i feixuc, o d'algun vidu de cara congestionada i patètica.

No cal dir la sensació que va çausar a Vilada del Puig la sobtosa arribada d'un jove ciutadà amb molt de cabell, secardí, afaitat, d'aspecte misteriós, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a Vilada del Puig. El jove frondós es deia Florenci, era elegant i taciturn. Parlava en to subratllat, que semblava voler deixondir en la gent una basarda davant aquelles amargueses del seu cor, que, tanmateix, no revelava. Va comprar algunes coses, va llogar un principal, va posar-hi mobles de tres segles endarrera i teles de tres segles endavant, i encarregà a un pintor que li fes, en colors morada i taronja, un rètol per al seu balcó, que diria: _Florenci Llordacs, dentista americà_.

* * *

Van passar dos mesos sense que cap viladenc s'entafurés al despatx de l'incomprensible profanador de la plaça de Sant Ramon. No va trigar a saber-se que aquell dentista americà d'un luxe asiàtic era home de passions africanes. S'havia desterrat voluntàriament a Vilada per a colgar en l'oblit l'amor ferotge que li havia inspirat una noia pàl·lida i de negra cabellera torrencial. Per dissort, la noia susdita, després d'haver passat unes quantes setmanes a Caldetes, havia tornat amb la cara intensament bruna i els cabells rossos. Florenci va estar a punt de morir-ne: tan amarg fou el seu destarotament. -Ets una altra dona, va dir a aquella noia; -si ara em casés amb tu et seria infidel, és a dir, seria infidel a allò que havies estat.- I condemnà l'acudit suïcida de la seva ex-amada amb expressions punyidores en les quals demostrava tant d'anorreament com d'erudició: -Pèrfida com l'onada! Varies, ergo, no ets la veritat!

Florenci va passar el primer mes de la seva vida nova en el silenci i l'allunyament; llegia, dava tombs per bandes insòlites, i quan algú li adreçava la paraula a la barberia o a la sala de lectura del _Casino Industrial i Agrícola_, en la qual es jugava al dòmino, responia vagament, amb l'ànima remota i puntuant la frase amb un sospir que l'obligava a posar-se la mà damunt el cor.

Però al cap d'un mes... Va ésser una tarda. Una tarda d'aquelles dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu balcó, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaça. De sobte, aparegué en una de les finestres enreixades una noia _blanca com la gardènia i de negra cabellera torrencial_. Florenci va passar-se la mà pel front. Era un somni o una realitat, baldament fràgil? La ideal noia, filla del registrador de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit - Puc ésser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la inversa... No sé el que em dic. Els meus polsos són una brasa...-

D'aleshores endavant, Florenci tornà a conèixer les alternatives de tornar-se pàl·lid i de tornarse vermell, les il·lusions puerils a base d'una nova corbata, les supersticions sentimentals: -Si demà s'obre aquest clavell del meu test, serà que ella m'estima... Si aquesta tarda no plou, vol dir que el registrador de la propietat em serà propici.- De mica en míca la confiança començà de fer son niu en el si de Florenci. Ell es passava les tardes mirant la noia, i ella, baldament dissimulés, no es movia del racó. Ni se'n mogué després d'haver fet ell el senyal dramàtic i comprometedor d'aviar-li un bes amb la punta dels dits, closos els ulls, de puntetes. (Cal dir, però, que la noia, que més aviat tirava per monja, era d'una extraordinària miopia.)

* * *

Florenci es colgava i es llevava molt tard. Tota la matinada la passava sospirant per ella.

Una vegada va somiar, fins i tot, que ell era a una prada molt bella, i que una fada li dava una marguerida, dient-li que hi trobaria el secret del seu amorós destí. Florenci es posà a desfullar-la, segons el torn conegut: -Sí, no, sí, no... -Però en aquell instant anà a trencar-li el son la cuinera, perquè hi havia un client que exigia immediates sol·licituds. Florenci, talment, va sentir, de l'alcova estant, esgarips d'alguna trista criatura a la qual un mal esperit garfia les genives. Florenci va aixecar-se molt displicent, com un autòmata. Veia la prada, i no pas el penjarobes ni el rentamans. Va eixir amb una sabata cordada i l'altra sense cordar, i amb una màniga de l'americana ben ficada, però amb l'altra pengívola -després d'inútils esforços- i agafada amb una mà fluctuant.

Al capdavall entrà al despatx. La víctima era no menys que el massís registrador de la propietat, notable per la seva filla i per una gran llúpia. Florenci no el coneixia personalment, ni tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el dia abans als salons del Casino Industrial i Agrícola. Florenci no pensava sinó en la marguerida de l'averany, i mentre el registrador li contava la història lamentable de les seves dolors agudíssimes, que començaren a mitja nit i que cap remei folk- lòric no havia aconseguit de minvar, Florenci, àdhuc agafant els seus instruments, la tovallola i la tintura de iode, somreia a la rossa fada del present merave1lós.

I al cap de poca estona, introduint un estre lluent i terrible a la boca -de primer confiada, després paralitzada d'esglai- del registrador de la propietat, la despoblava sistemàticament, tot murmurant, embadalit:

-Sí, no, sí, no... -

LA DÈRIA.

Era enemic de les dones. Ho duia a la sang. Les dones temien l'arruga de malhumor del seu front. Havia estimat? Era una decepció romàntica o una inveterada eixutor, el motiu de la seva duresa, la seva impolidesa, la seva sorda enemistat contra les figures fines i elàstiques, igualment bones per dansar, per plorar, per somriure, per ignorar, per endevinar, per guarir i per malmetre?

De fet, ara no estimava sinó la música. La seva música, naturalment, i, a més, les suggestions musicals de la naturalesa. És segur que una bella part del misoginisme li venia de la relativa freqüència amb la qual el parloteig de la dona torbava arreu del món les seves absorcions estètiques. Un dia, tanmateix, hagué de confessar la gràcia física de la dona. -El mal és que no calli- afegí tot seguit. I, encara, amb més amargor: -Sí, la dona és una obra d'art, però d'art primitiu: una escultura; i, com diu Strindberg, l'escultura és la més grollera de les arts, perquè necessita les tres dimensions.-

Però Kate volgué conèixer el músic, aquest músic extraordinari d'un país gairebé inconegut, abans de tornar-se'n a la seva ciutat plena de boira i de fum. Estava avesada, per una pila de casos hongaresos, polonesos i russos, als músics de noms estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li els perills que corria, per la rancúnia d'En Puigrafegut contra el sexe coquet i refiladís: una rancúnia plena d'injustícies i exabruptes. Kate digué que ella era molt seriosa i reservada, i que en aquest món no tenia por sinó a l'incivil galanteig dels madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com manegar-se. I, a més, la seva admiració per la música d'En Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa tafaneria inexorable.

A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia una _toilette_ senzilla, i cap joia. Però una cinteta negra al coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la transparència del si escarit, en contrast amb la brunor sana i tota esportiva de la cara i el coll. Sos cabells castanys eren pentinats amb una primorosa imitació del despentinament, exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensació de refiar-se, d'implorar, de no conèixer malícia. Tota ella semblava una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de descloure's.

Vam arribar a témer que En Puigrafegut no vindria, i això que li havíem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava conèixer-lo, parlar-li. Però, tanmateix, comparegué. Va fer-nos l'efecte de més desmanegat, més negligit que mai; però la meva germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li decebuda ni seriosament _shocked_. Ell tingué una mirada agra, rampelluda, en veure el parany, però sense que arribés a rondinar.

Kate va dir que volia fer-li alguna pregunta sobre interpretació de música seva. La meva germana i jo, vam aprofitar l'avinentesa per a girarnos a d'altres invitats. Després vam saber què cosa havia succeït. Kate i En Puigrafegut estaven vora la finestra, en una mena de pau armada, quan de sobte se sentí un _crec_ minúscol, però ben definit.

-Aquestes dones!- digué En Puigrafegut -sempre tan fortament encotillades! Fins que no tenen més remei que esclatar!

Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.

Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una cançó popular sentida en un hostal d'Itàlia. En Puigrafegut va fer una cara absolutament impermeable.

Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no estimar-la.

Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes, ben per sota de sos pitjors abandons. A mi allò va semblar-me un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva germana va semblar-li un indici de remordiment.

La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la taula havien perdut frescor: Ens alçàrem a pendre cafè en el salonet exòtic. Kate tenia els llavis una mica més vermells, i els ulls no pas exaltats, sinó més tendres.

En Puigrafegut se li acostà. Tots vam adonar-nos-en, però tots vam fènyer que no ho havíem reparat. I ens vam posar a conversar lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta, tanmateix, perquè semblés que no escoltàvem.

En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braços atuïts, deia a Kate :

-He de reconèixer que el _crec_ ha estat de la meva lligacama.-

LA FRESCORETA.

Heu's aquí la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el cel, que sembla més pregon; la llum del sol ara és finament argentada. Les acàcies, la copa de les quals encara és verda, comencen però, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques, llàgrimes d'un or molt dolç. Hem anat a parlar sobre aquest tema sensacional: la primera exquisida esgarrifança, amb alguns coneguts, per deure periodístic, i ens plau de traspassar llurs dites als nostres amables lectors:

_Parer d'una casada jove_

-...?

-És el temps més deliciós de l'any: el de comprar-se pells. Les pells vesteixen. Són l'única cosa que vesteix, fora l'escot. A més, enguany, la moda de les pells és tan perfecta, que podrem fer accionats i posats meravellosos amb cos, braços i flancs. Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de diamants, però quan ve la frescoreta, poden donar-se tots els diamants per una gran pengerella peluda, damunt la qual les espatlles, el coll, la faç, s'inunden divinament del tint rosa de la felicitat. -

_D'un col·legial_

-...?

-Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola, comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe nova. -

_D'un vell_

-...?

-Mor molta de gent. S'ha d'anar molt amb compte. Però, vaja, ara és el temps que la gent no trigarà a venir amb mi, a reconèixer que pendre el sol és una cosa agradosa. I és que, ho tinc reparat, en aquest trist Barcelona, cada any hi fa més fred. -

_D'un pollanc_

-...?

-Vaig quedant-me calb; però ningú pot negar-me que continuo tan ben plantat com sempre. La frescoreta m'inspira idees ascètiques, en les quals sóc més sincer que no pas el xiprer, perquè jo em despullo de tot abillament i de tota murmuració. A més, ara que hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi una creu perfecta, en reflectir-me damunt l'aiguadís que tinc a mos peus. -

_D'uns rovellons_

-...?

-Per ara no ens podem queixar d'aquest temps. Descolgats de la molsa, al so d'una riallada, hem estat precipitats dins una cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d'una muntanya moradenca. Hem perdut d'obir els pins, per on salta l'esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps, temps, i finalment, després de molts xiulets, i olor de fum i bolves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb una gorra del Govern ha alçat el drap blanc. Ens han deixat passar. Hem arribat a una casa. La dona frescassa ha exclamat: -Rovellons, rovellons!- Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i encara embrinats de molsa, a un manyà, a un carter, a un forner i a una portera. Hem tingut un èxit extraordinari. Després ens han pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella cambra amb rajoles de València, aigüera i escudeller.Ens ha anat posant damunt unes rajoletes totes vermelles. Més enllà ha deixat créixems i pinyes, que també havia portat. Però dels créixems i les pinyes sembla que a ciutat no se'n fa pas gaire cabal. Després la dona frescassa ens ha rentat: la impressió és una mica sobtada, però hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona extraordinària, agafa un ganivet tot ample. Quan anava a servirse'n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns nens que semblen fills de la dona frescassa, i s'han posat a cridar: -Rovellons, rovellons!- I el més petit, ha fet: -Mare, deixeu-me'n guardar un per al pessebre!-

_D'unes boles de naftalina_

-...?

-Sabem la sort que ens espera. Púdiques verges, ens hem passat primavera i estiu, època dels esclats i les expansions felices, amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies, tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupció i de traus fatídics. I ara, en el temps de la frescoreta, els armaris són badats, les peces de roba desplegades: caiem en terra, sota una claror viva que ens ofusca, i el peu groller de la cuinera ens esclafa. I els cortinatges abundosos, els abrics confortables, els còmics pantalons i les elegants armilles fantasia, tot penjarà a la barana per tal que s'esvaeixi el nostre aroma; car el nostre dolç aroma de pies recluses ofèn la grolleria dels mundans, com si es tractés de la campaneta esquerdada d'un conventet o una antífona cantada amb veu de nas.-

EL DIPLOMÀTIC.

En Tinet troba una quietud per tota la casa! En aquella quietud hi sent més bé que mai la flaire de les cortines de cretona que hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que reposa, amb les seves visions inútils i convencionals de la Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta. D'altra banda, la llum és excessiva. El celobert és tot ple d'un ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com és que hi ha aquella quietud? A casa d'En Tinet ningú no fa la migdiada, però el fet és que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva àvia desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi són. O, més ben dit, són a la casa, però és com si en llur vida hi haguessin estat.

La casa queda sense control. Queda en poder d'en Tinet. I en Tinet encara no ha complert els quatre anys. Ell és dolcíssim. Diferentment d'altres nois que només fan que la seva santa voluntat, i encara piquen de peus, en Tinet és alhora autocràtic i sedós.

La seva mare finà poc després d'haver-lo conegut, petita cosa vermella, calba i desesperada; i en Tinet ha estat sempre tan amanyagat -qui gosaria contradir-lo, si no té mare?- que la seva veu es bressa en unes insinuacions cadencioses: polpa graciosa i perfumada que amaga un pinyol irreductible. En el moment precís de la malifeta és quan els seus ulls intensifiquen llur encís celestial. L'àvia i les ties, que creuen més en sos ulls que no pas en ses fetes, sostenen que en Tinet no és pas entremaliat, i que les seves entremaliadures no són sinó involuntàries ensopegades d'una innocència que encara no ha arribat a conquerir la noció de la pulcritud i aquell matís de la propietat, molt més complex que no pas el de la propietat d'un hom: la propietat dels altres. Però fins i tot quan en Tinet s'ha lliurat a una aventura que, contra totes les teories, posa nerviosa a l'àvia o a una tia, en Tinet esvaeix de seguida tot estat de tensió. Diu una cosa enginyosa, fa una vaga protesta geient el cap damunt la falda de la potència enemiga, o es dedica a l'indigne chantage de dar entenent que no es troba gaire bé. Té una falsa manera d'esllanguir-se, que és, simplement, mengívola.

Contra l'enlluernament del ressol, dèu ésser un bon remei l'ombra venerable i fresca de la sala. Però la sala, que és un camp gairebé inexplorat per en Tinet, sempre està tancada. És una llàstima perquè dèu haver-hi, si en Tinet no recorda malament, belles coses brillants que qui sap què tenen a dins. En Tinet s'acosta a la porta de la sala. És clar que la trobarà tancada, però la proximitat serà a l'ensems un baume i un irrenunciable esperó per la seva recança. En Tinet toca la porta, i la porta cedeix!

Que coses que hi ha dins una casa! I quina gent tan diferent que hi va, a una casa!

En Tinet, que és demòcrata, és més amic del carboner que duu carbó i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta. La sala és el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en Tinet. La sala és una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats petits. Els petits són alegres com a ninots, però els grans, a en Tinet, li fan una mica de basarda. Després hi ha recons abolutament foscos, i pengerelles darrera les quals pot amagar-se un gos o un municipal. En Tinet està a punt d'anar-se'n, temorenc. Però en el moment de girar cua descobreix un gerro de Sévres. És un gerro gran, però bonic. Cosa preada, triomfa damunt un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet voldria tocar aquell gerro.

Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte de les coses. Però ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment consisteix a fer oscil·lar la columna, fins que el gerro es decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les dues mans...

Quan el monument és a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que el gerro era una mena de frau. Les figures de fora només eren que pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Però en Tinet té la intuïció que, tanmateix, la seva família considerarà aquella pèrdua com una catàstrofe. I com que en Tinet desitja evitar-se empipaments, medita una versió inofensiva del desastre. I, per pensar millor, es fica el dit a la boca, instintivament.

* * *

En Tinet ha descobert, a l'últim, la seva àvia. L'àvia era asseguda a la galeria, en un balancí, darrera un llençol eixamorat, estès de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per sota el llençol.

-Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! -

Però ell no gira ets ulls. Els baixa.

-Què tens, Tinet? Què vols?

-Voldria dir una cosa.

-Digues, fill meu.

-El gerro de la sala...

-Reina Santíssima!- fa l'àvia. Tota ella es redreça. Sos ulls grisos, nerviosos, descompten alguna calamitat. Sos braços s'aixequen amb l'esma -tardana!- de conjurar un perill. Un parrac de cabells blancs, que s'ha desfermat amb el surt, li cau gairebé fins al nas.

-Digues, digues, què has fet. Gracieta, Quima! veniu.

Allò és massa. En Tinet creu, sincerament, que no n'hi ha per tant. Així és que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot seguit, un borinot el fascina.

-Però, digues d'una vegada. Què hi has fet amb el gerro? Què deies?

En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per ella una veritable compassió. Té una mirada d'home de món:

-No res, baba... que el gerro de la sala... es fa vell! -

ELS HOSTES DEL CONVENT.

_A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C._

Permeteu-me, admirades amigues, que us destorbi un moment per a explicar-vos una vella història. Però, abans que tot, he d'expressar-vos la meva gratitud. Sempre m'ha plagut la música en plena naturalesa, i, en assistir als concerts que vosaltres agenceu, retrobo, a més de la música, el murmuri de les fulles, el gorgolament de les aigües i el xiu-xiu del ventet.

Amb les vostres converses tendres, amb les vostres confidències a cau d'orella, difumeu una mica la música, li lleveu cruesa. La vostra col·laboració al plaer de les nostres oïdes, és tan deliberada i conscient, que tot seguit que s'acaba una de les peces del concert, calleu, en part, perquè ja no se us acut res, i en part, perquè compreneu que el parloteig aleshores ja sería inútil.

* * *