Part 1

Produced by Ricard Samarra

LA CREACIÓ D'EVA I ALTRES CONTES.

INDEX

Pròleg. La creació d'Eva. La compensació. La vetllada artística. L'armari. El castellà en el tren o l'amistat. La vella polida. Antigor. El dentista apassionat. La dèria. La frescoreta. El diplomàtic. Els hostes del convent. L'artista d'un sol quadro. El secret. La narració indefinida. Idil·li en tramvia. Les dues vies. El viatge ingràvid. La guerra. La casa chic. La cadireta. El gelat de xocolata. La por de comprometre's. El cim.

PROLEG.

A Bonaventura Sabater.

Noble i car amic: a Vós adreço aquest llibre, escrit en diversos lleures, sense més motiu que el de la ploma als dits, sense més inspiració que la del cigar en els llavis.

No negaré pas que hom pugui formular certes objeccions psicològiques contra els nerviosos fumadors de cigarreta i certes objeccions estètiques contra els embadalits fumadors de pipa. Però els fumadors de cigars com vós i com jo, em semblen aproximadament inatacables. Allò que nosaltres fumem no és pas una mixtura de paper i de tabac, o de tabac i de brossa adventícia de la butxaca, sinó aquella pura i ben curada i delectable fulla que, diran els metges el què voldran, és molt més salutífera que el més gran nombre d'aigües, olis, polsims i untaments, que els apotecaris conjuminen en una sospitosa clandestinitat. Tinc la impressió que els fumadors de cigars formen una categoría humana excel·lent, i, perquè no dir-ho, agençadora. Un senyor que fuma un bon havà, pot comparar-se en excelsitud a una senyora en _decolleté_. De fet hom ens mira amb aquella certa simpatia respectuosa que demostra que l'home no és pas, nadiuament, un animal bolxevista. Som els Cavallers del Realme del Fum, que és un realme més positiu que no pas els de terra i pedruscall, estirats rezelosament entre unes quantes fronteres.

Permeteu-me de dir que clares vegades un home ha tingut una més exquisida silueta per a fumar cigars que Vós, o gentil amic. Teniu altrament el somriure típic -somriure només que dels ulls- del bon fumador, i la vostra companyia en aquell _tête-á-tête_ al que conviden dos bons cigars, és tan aromàtica com una crema escollida. M'és, doncs, plaent de posar el vostre nom com un defensiu a la primera pàgina d'un llibre de contes que han estat escrits amb el cigar a la boca. Si vós, amb un altre a la vostra, en recorreu a l'atzar algunes pàgines, jo estaré prou satisfet d'aquest llibre, que ja sabeu que us tenia ofert, en satisfacció d'un deute de fumador, d'ençà d'aquell dia que vam travessar plegats Catalunya, -els dolços paisatges de la qual veien estojades llurs gràcies lineals en bromes fines, però no pas tan efímeres i voluptuoses com aquelles que nosaltres inhalàvem devotament, mena d'encens de l'Amistat.

Josep CARNER

Gènova, abril 1922.

LA CREACIÓ D'EVA.

Són més de les onze. A l'hort del senyor rector hi fa de bon estar. En Quiquet, però, no s'abandona pas a les blanícies de l'ombra bellugadissa amb aquella felicitat profunda que consisteix en no pensar en res. Veu, certament, els rosers que encara tenen roses, les pereres carregades de fruit, les dàlies pomposes i que només fan olor de frescor, i al fons de tot les mongeteres gairebé blaves i les tomaqueres de fortor quieta. Però tota aquella íntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta en el seu magí fins a convertir-se no menys que en el paradís terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lliçó d'Història Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran, que tira per monja. Ara la seva germana gran és a fer les visites de la Porciúncula -en aquella esglesieta polida del poble on estiuegen-, tota blanca i amb un velet negre, i amb tres llibrets negres, plens d'estampetes i de fulletes de l'Apostolat de l'Oració, que serveixen de senyals. I mentrestant en Quiquet és al jardí de la rectoria, perquè en Quiquet, al cap de deu minuts que és a l'església, es posa a badallar.

La primera lliçó d'Història Sagrada va ésser la creació del món; la segona ha estat la creació d'Adam i Eva. Hom comprèn que un jardí de senyor rector sigui una imatge, baldament pàl·lida, del paradís terrenal. A en Quiquet no li semblaria estrany que sortís un àngel de darrera la bougainvília tota encesa que s'enfila fins a la teulada; i quan una sargantana es mou, secreta, entre un cruixit de fulles seques, se li acut la idea del serpent. Però en tot el que li ha explicat la seva germana, el que més l'intriga és la creació d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa la regió inferior del pit. En Quiquet és molt valent: no l'espanta cap bestiola, ni que sigui una rata -i fins n'ha mortes dues-, no l'espanta perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per bé que hom senti en el lloc tenebrós el raure extraordinari d'un tros de paper que mou el vent per terra, o la perfídia del corc o el petament sobtat d'una fusta no pas tallada en bona saó. Però la creació d'Eva l'impressiona d'una manera estranya. Al misteri del món primaveral s'ajunta el misteri del seu propi cos, que per primera vegada el pertorba. Demà, quan es banyi, s'examinarà per peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos. Està tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bunior d'un borinot, primera idea matussera de la trepidació d'un aeroplà, s'avé estranyament amb la seva obsessió.

-Quiquet !

En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:

-No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldràs, mentre no t'hagin de fer mal.-

El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.

En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. És d'aquelles peres verdes per fora, granelludes per dins, però que són una mel. Aquell gust de mel s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava. Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb displicència. Després, li sembla molest d'anar agafant les peres d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a les butxaques.

* * *

Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una mica cansat. Un floc de borra es fondrà aviat sota la lluna. Un grill sembla traduir, amb la seva vibració sensible, tota la misteriosa vibració de la terra, que comença en la nit una vida nova i més subtil. En Quiquet és a la galeria descoberta, que domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al matí i on diu el rosari abans de sopar. Aviat començarà el rosari. En Quiquet, després d'haver-se tret la terra de les espardenyes, mastega romaní. Està tot sol. Els seus pares encara no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un plat dolç. En Quiquet _sent_ que està sol amb Déu. No és el seu nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No és pas que vegi cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La naturalesa somriu, en córrer el cortinatge de la fosquedat; els llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no és de mal ésser. En Quiquet, però, espalmat súbitament per un motiu agudíssim, gairebé ni gosa respirar. sent com un violent estrip a les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Però no solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut -interminable!- munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet baixa els ulls. Sent una angúnia al coll i una estranya sequedat a les parpelles, i després una cosa calenta li cau a la galta. Fins aleshores no s'adona que està plorant. Però no en té prou de plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra ella el seu braç, perquè li faci de coixí del front abatut. I encara més: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Però és que, a més de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).

Compareix la seva germana. -Quiquet, què et passa? -

Haver de respondre a la seva germana és més terrible que tot. En Quiquet aquell matí ha descobert el misteri del seu cos. Ara descobreix el pudor de la seva ànima. Li sembla que es deixaria matar abans de confessar la veritat. Però el sofriment augmenta d'una manera terrible. I, tanmateix, la família haurà de saber- ho. La família i tot el poble. Se'n faran crides a la plaça, com qui diu, i potser targetes de participació. En Quiquet es posa a plorar amb un gran estrèpit. No en queda ni una engruna de la seva enèrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als sis anys. Aquell xàfec, si bé de moment dificulta l'ús de la paraula, s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la confidència.

I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:

-Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.-

LA COMPENSACIÓ.

En Lluïset, encaparrat -quan en Lluïset n'estava, feia una mirada desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braços del despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De tota la gent tèrbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, còmics bolejadors i encara dels que «van per les roques», hòrrids petits bohemis que escriuen coses demoledores en castellà i acaben dirigint revistes cinematogràfiques, senyorets arrossinats que cobren a l'Ajuntament nòmina d'escombriaires honoraris, jugadors espectrals de cafetí, hereuets embotornats de Sabadell que vénen a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades noietes de catorze anys amb les ales cremades a l'edat dels reconstituents... En Lluïset se sentia ple d'una reacció moral, i maleïa la Rambla.

El seu encaparrament era curiós. Estava convençut que ell havia pecat per innocència. Estava convençut que el seu delicte - diguem-ne delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que delatava al novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de virtuts, o almenys de greus abstencions, que era llàstima que ara resultessin tan mal premiades i fins i tot, en certa manera, posades en ridícul. Trobar una noia, a l'atzar, un dia de pluja, acompanyar-la, amb una alegria fictícia que ben mirat no és altra cosa que la desesperació final d'un tedi, suposar-la lleugera i trobar-se amb el tedi nou d'ésser ella noia de bé, i ensopir-se extraordinàriament en la indecisió de si una noia virtuosa és més virtuosa que noia o és més noia que virtuosa, pujar una escaleta fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia olor de resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir plors una hora seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us heu inventat una criatura, francament, ja és massa, sobretot tenint en compte que el papà és tacany, la mamà devota, els amics burletes i el sou de meritori insuficient per a distribuir-lo entre el sastre i el sabater.

En Lluïset es formulava el terrible dilema: ella, o serà sentimental o positivista. Si és sentimental em voldrà lligar, hi haurà abraçades, lletres urgents, cites tràgiques, amenaces de suïcidi; si és positivista, el «chantage», els paranys, l'afront, els tribunals, si molt convé. Totes dues alternatives esparveraven en Lluïset. Imaginava solucions absurdes i reconegudament impossibles: fugir a París, posar-se barba postissa i ulleres. I allí estava, pres d'un remolí de follies, amb l'ànima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia més remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensió racional de la feta i per a una generositat única que minvés una mica les proporcions aterradores de la catàstrofe.

* * *

Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant. Després va dir-li:

-Noi, ja saps que jo sóc republicà de tota la vida, i lliberal. Si vols fer bestieses jo no hi tinc res que veure. Però si tu ets lliure, jo no puc ser responsable. I a més, que és escandalós explicar aquestes coses a la família. Ja saps que cosa que dic, cosa que no es torç: MAI MÉS no vull sentir a parlar dels incidents de la teva vida privada, amb la sola excepció del dia que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petició de mà d'una noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa que puc fer per a tu és donar-te la integritat del teu peculi, i tu me'n firmaràs un paperet. Són 1.237'48 pessetes, això és, el donatiu de la teva padrina per la teva primera comunió, import de vendes de la teva roba usada, les cinquanta pessetes que vas treure a la rifa, i els interessos de tot plegat...-

* * *

La mare, després d'una horrible escena patètica, va asserenar-se sobtadament.

-Té, fill meu, -va dir-li,- aquí tens cent cinquanta pessetes estalviades amb penes i treballs, perquè ja saps que ton pare és del puny estret. Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi hagis de gastar totes. Amenaça-la tu a ella: amenaça-la amb la policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els duen a vendre a tots plegats... No: no m'ho diguis que potser era una noia de bé: això és el truc de totes elles: és més vell que l'anar a peu. I això de la criatura també deu ésser una bòfia. I, en tot cas, qui sap de qui és. Et volen enganyar, et volen esprémer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si convé, farem baixar el masover...

-...?

-Si: perquè en Ramon és un home com un brau, i, ja veuràs, totes aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -

* * *

La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia. Estava en una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una cambreta que dava, per una finestreta, a un celobert tot negre. Allí, a la sortida del treball, se n'havia tornat, a esperar en Lluïset. Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats, renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria més remei que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava dat i beneït. Però d'entremig del seu fatalisme estupefacte, n'eixí de mica en mica, una mena de petit rondinament interior. S'avenia a tot abandó, a tot deseiximent, però, tanmateix, ja que la inèrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just que ell se sacrifiqués una mica per ella. Anar tota sola pel món, desemparada i sense cap bé ni conhort, només amb una criatura al braç que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc, era massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia, pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa tímida per agradar i tenia les mans fetes malbé pel seu ofici. Però tanmateix havia sofert per ell: terrors misterioses de la consciència, insults i cops i foragitament. Abans que ell se n'anés, doncs, -com ne tenia, és clar, el dret i el deure,- havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant sumptuositat de les _amigues_ que poden anar al Liceu i passejar- se en carruatge descobert pel Passeig de Gràcia. Ésser esplèndid una sola vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I allò, per a ella, seria una mica d'escalf cordial, un bell record que l'acompanyés en les més sòrdides pelegrinacions, quelcom que encara la distrauria, amb un poc d'enlluernament, en les nits de fam, de malaltia o d'insomni.

* * *

Quan en Lluïset, doncs, després de preliminars glacials i distanciadors, seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot contacte, amb el llit o amb la mà abandonada d'ella, li féu saber, a la claror de l'espelma, que ell, per pura generositat, ja que no n'hi havia obligació estricta, estava decidit a segellar l'adéu etern amb algun petit present, que fes veure que àdhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprès, gairebé no gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el rebuig, no, sinó l'orba, atribulada temença d'haver de renunciar a la fantàstica compensació somiada.

-Havia pensat...

-Digues, digues sense por.

-Si no fos massa demanar,- barbotejà ella -m'hauria fet tanta il·lusió que... És clar que deu ésser una cosa molt cara. Però tot ho hauria dat per ben pagat si haguessís pogut oferir-me... -

Aqui baixà la veu, i amb un somriure insignificant de cosa ferida, digué a cau d'orella d'aquell trist individu que enravenava el front, les celles, el nas, el llavi inferior:

-...un gramofon. -

LA VETLLADA ARTÍSTICA.

Quan una dona vol una cosa, fins Déu la vol. Sobretot si la dona és com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta té cinquanta anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprèn que el seu marit, per esborrat que fos, hi resultés incompatible. Es una dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un determini, amb una celeritat insuperada pels moderns _howitzers_. Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la inexperta, de qualsevol convicció o tarannà; però al cap de cinc minuts el seu coll mústic ja haurà pres el séc atuït de la condescendència. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres, d'espesses celles, amb el seu nas borbònic i un cert arrufament d'aquest nas que és de mal averany, amb la seva boca sornaguera, amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clàssic, com si diguéssim, - sembra el pànic entre els cobradors de tramvies, els cobradors de les cadires a les esglésies, les cuineres que ella té, l'una darrera l'altra, sota peu, els dependents de comerç i els badocs que, quan ella té pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.

Una prova: -però que tanca de cop- del geni amatent de la senyora Tereseta: en vint-i-quatre hores organitzà una vetllada artística a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment insòlit, ningú no va tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet és que manà traginar per dos camàlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano davant del qual una noia anèmica solia evaporar-se de dia en dia, com si volgués quedar reduïda a uns dits de procedència insegura i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i un xerès no pas anomenat així per antonomàsia: va fregar poms i anelles; va posar a la sala una cadira de braços del seu dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb recomanacións especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot aquell temps de matí que s'escola des que les criades piquen les catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:

-A quines persones _ben avesades a perdre la nit_ convidaré?- Aquest era el punt més difícil, perquè la senyora Tereseta no coneixia sinó gent com cal, d'aquella que posa a taula _sota, cavall i rei_, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a entusiasta i alegroia divisa allò de _a la taula i al llit al primer crit_. Tanmateix, però, quan la pentinadora li va haver conjuminat les seves _ondes_ -aplanades i encastades- la senyora Tereseta aconseguí d'adreçar una dotzena de targetes a concos més o menys coneguts com a calaveres i freqüentadors de cafès, unes noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al Centre Excursionista, un senyor molt nerviós que només podia dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc, i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia més remei que fer de persona manada.

I l'artista? Aquest rai. Va ésser un baríton carregat de criatures, que vivia de «bolos» i de funerals d'upa; la senyora Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la família; però amb la condició de cantar fins que ella digués prou. Va encarregar-li a ell mateix que es portés pianista, i que procurés, sobretot, que l'acompanyant no fos una ànima freda, sinó que tustés enèrgicament les tecles, perquè algunes de les persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'ésser una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vostè, no les planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre espaiós o com en un funeral dels grassos.- El baríton, que era entusiasta de Puccini, pensà amb amarguesa: -Influències del wagnerisme!- Però la senyora Tereseta era més ignorant de Wagner que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.

* * *

Poques metzines no maten. Però aquella vetllada va arribar a ésser un abús. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolació. El baríton cantava amb posat i gestos de sonàmbul; havia interpretat Puccini, Meyerbeer, l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_ i un _Dies irae_, tot rigorosament bisat, a instàncies de la senyora Tereseta, més entusiasmada com més anava, a diferència dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el _Dies irae_ havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a pes de braços, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nerviós havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit índex de la mà dreta, i després, amb un moviment cap a la dreta de tot el braç, feia com si volgués caçar amb la mà aquell índex que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos, palesament cremats, s'havien arraïmat en un recó, fumant a la desesperada, contant històries verdes.

La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia. Sembla inversemblant, però el fet és que ella trobava que aquella vetllada era un èxit. Cal reconèixer que mai s'havia trobat en cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea arbitrària de la veritable essència d'un gaudi artístico-social.

El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en tant girava els ulls, ja sense dissimulació, per a veure si els invitats s'aclarien. El baríton va atacar les primeres notes d'una barcarola napolitana, però la seva veu, a estones, gairebé es perdia entre el xivarri de les històries verdes i els crits de la histèrica a la pròxima alcova.

Acabada la cançó, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada amb orgullós embadaliment, demanà, fent-li costat la parenta pobra, que fes bisada, el baríton s'escurà una mica el coll, i vinclant-se cap a l'oïda de la senyora Tereseta, va reparar:

-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els veïns?-

Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?

-Sàpiga que els canalles- murmurà, lliurant el seu secret, -ahir van emmetzinar-me el gos.-

L'ARMARI.

Es diu Lola, un nóm ben espanyol, i és clar, té els ulls negres com el pecat -Déu nos en guard!- i el cabell igual. Però és barcelonina, i això vol dir que posseeix una naturalitat graciosa, per tant, sense l'aire tràgic de la _Dolorida_ de Vigny ni el contrast negre i rosa de la Lola de Baudelaire.

Més aviat us confiaré que la Lola que dic té una certa cara d'ocell. A Barcelona és indiscutible que hi ha una mena de dona bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que és inútil estampar. Però no us cregueu que la retirança a un ocell sigui penyora de versatilitat. Precisament el menys observador repararà que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per deixar d'arribar a la fi, sinó, al contrari, per arribar-hi tot d'una, per la supressió de l'obstacle.