Part 4

Ja han arribat los boters de Figueras ab llurs fadrins y sas eynas. En lo pati y baixos de la casa se sent matí y tarda lo pim y pom de llurs massas; resserran 'ls cércols de ferro del botám y lligan vims á las samals.

La Vigilia de St. Miquel se nota en lo casal y masía gran animació: las donas escombran y destaranyinan la tina que conté més de tres mil hectólitres de vi, la fregan y netejan. Es tota enrajolada de rajola envarnissada de Valencia; lluheix com un mirall. D. Jaume, Deu lo tinga á la Gloria, la feu reconstruhir á tot gasto; es una de las melloras que al morir deixá als hereus Noradell. Los homes portan feixos de pámpols ab penjols de rahims, eura y llorer: ne fan garlandas ab cintas viroladas, clavadas ab simetría á las parets, al voltant de la tina.

La Mercé ha cullit del jardí garbas de flors per' adornar los pitxells de la taula baixada dins la tina ab sos corresponents banchs.

La Margarida treu del armari de la roba blanca estoballas, toballons y cuberts de boix de Tortellá lluhents com marfil; las criadas atrafagadas paran taula.

Anavan á celebrar la festa de St. Miquel, patró dels vinyatayres, festa que 's fá cada any en lo casal Noradell ab un abundant ápat y ballas al era.

Ja de bon matí s'aplegan á la masía boters, traginers, carreters, vinyaters, prempsayres, cullidoras jovenetas dels pobles d'aquells encontorns, esperant ab dalé la hora de sentarse á taula. Tots van mudats de festa; las noyas un ramet al pit, los joves un clavell al plech de la barretina; tot son riallas y festeigs. La Teresa y la Mercé se miran desde la eixida aquell floreig de jovent alegre.

Ja acaba d'arribar lo metge de Masarách.

--Deu lo guart, senyor Pere.

--Deu vos guart, jovenalla, Deu vos guart... es molt estimat; tothom li vol bé. Va tot endiumenjat; levita de llarchs faldons, corbata blanca, barret de feltre, armilla groga; per sota d'ella penja una clau de rellotge, grossa pedra vermella quadrada, encastada de coure, del antigor. Se 'n pujá al casal á saludar la familia Noradell.

Y Mossen Esteva?... se fa molt esperar... deu tenir un bateig... sol arribar cada any al punt de mitjdia... no li agrada ésser matiner... menos que tinga poagra... Quin sentiment tindría!...

Tothom vigila 'l rellotge de sol del casal. Es dels rellotges més bonichs del terme; rodejat de dos palmas pintadas de vert y blau, lligadas ab un llasset vermell; l'agulla surt de la boca d'una cara de lluna de galtas infladas, ulls grossos rodons, nas aixafat, que fa l'admiració d'aquells pagesos. Fa alguns anys que lo feu un payré molt saberut de la vila de Torroella de Mongrí, de molta anomenada; totas las caras de lluna dels rellotges del Baix Empordá eran fetas per ell. Parlava llatinorum y solía rodejar la cara de lluna d'una inscripció llatina. La del rellotge del casal deya _Tego quod detego_, inscripció filosófica qu' era un enigme per la gent de Masarach. May ningú havia sabut lo que volia dir... y ne voleu de comentaris!...

L'agulla marcava tres quarts per las piadosas ó sia las dotze, hora de la dinada. Molts la vigilavan, lo cap enlayre, boca badada, badalls de gana. Lo mestre boter de Figueras, que 's pintava de sabi digué, al mitj d'un rotllo, qu' ell sabía lo que aquellas lletras volian dir.

--¿Qué volen dir? veyám... feren alguns badochs.

--Escoltéu bé... tots s'apropáren... _Tego_, ruchs --_quod_, més-- _detego_ que ruchs.

--Y vos també, mestre.

--Jo no; perqué ho he sabut traduhir.

Mitjdía!... las piadosas!... á taula! á taula!... tothom corre envers la tina. Una escala de gat hi está posada. Las ninas volen baixar primer que 'ls noys... oh! cá!... cap se las escolta!... quins atrevits!... devallan en mitjs de crits y riallas fent enfadar los vellets, en Joan y la Margarida que no están per jochs. --Sí Mossen Esteva fos aquí aixó no succehiría.

Quan tots son aplassats baixan la familia y 'ls amichs convidats. Mossen Esteva arriba tot esbufegant... de poch no hi es á temps... s'aixuga 'l front ab son mocador gran com un llensolet, de fil, blau ab quadrets ribetejats de vermell... ha tingut de batejar dos bordegassos... Just avuy!... quan fa cinch mesos que no ha tingut cap bateig!... L'heréu Noradell presideix; te al costat seu sa mare, Da. Catarina, qu' ell y en Cabreta han ajudat á baixar; no ha mancat may á tan joyosa festa; diu que s'hi torna jove. Es costúm patriarcal dels Noradells que los passats de la casa han sempre celebrat fa centúrias.

Quin espectacle més original y pintoresch lo veurer tota aquella entaulada, al fons d'una tina espayosa que reb onadas de llum zenital per l'ampla obertura de la volta, reflexada per las lluhentas parets de rajola vermella de Valencia... deixant los extréms de la taula en obscuritat relativa y al centre una clapada de llum rogenca qu' encén las caras dels convidats!... quadro extrany, de vigorós clar-obscur, com un interior flamench de taberna de Teniers.

Ans de comensar lo convit, en Marsal feu, com cada any, una curta invocació á sant Miquel. Tots s'alsáren ab molt reculliment, fora barretinas.

"Benhaurat sant Miquel, vos que 'n seu tant gloriós, benehiu la brema d'aquest any y lliuréu nostras vinyas de plagas y malórias."

Tots respongueren "Amen."

S'assentáren y vingan caixaladas... la virám de la Margarida pagava la festa; be prou 's véya ab la plomissada y caps d'anech escampats pel pati. ¡Quina animació! ¡quin dinar mes alegre! ¡quina gana tothom!... ¡y quin xerricar!... L'apat 's prolongá fins á las duas, hora en que la jovenalla 's dirigí á l'era hont un tamborí y fluviol los feu ballar tota la tarda.

L'endemá, á trench d'alba, tota la colla prengué lo camí de la vinya, comensant la brema per la vinya de la Riera, y seguint ab las demés.

Quina matinada més hermosa, casi sens aygualera! Una faixa de bromas d'un nivell exactíssim envolcalla l'inméns amfiteatre de la alta crena pyrinaica; los cims més alts son daurats per los raigs del sol ixent, en tons d'un rosat pálit; una lleugera boyra s'extén en tota la plana de Castelló; ve dels estanys de la Muga hont se sent á voltas lo bruel llegendari. Allá, al Orient, un incendi d'or y foch encén 'ls núvols estirats al horizont del mar... surt 'l sól expléndit, radiant; son reflexo, en lo raig visual, s'extén, lliscant sobre l'aygua com un riu d'argent fos salpicat de palletas d'or, onejant, tremolosas, enlluhernadoras. Los cims de sant Pere de Roda, las escalas d'Anibal, lo castell de Mongri, tot lo circo qu' enclou 'l golf de Rosas, la planura del Empordá, ab sos olivars, arbredas, vilatges y cloquers, prenen un color daurat mes encés; s'alsa un oreig fresquet agradable, impregnat d'emanacions marinas.

Camins y viaranys van plens de corrúas de vinyaters que 's crehuen ab las collas de cullidoras, donantse 'ls bons dias. Un alé de vida anima y alegra los extensos vinyats de las serraladas empordanesas.

A la vinya de la Riera s'hi aplega un floreig de noyas dels masos y pobles vehins, quiscuna ab lo seu cistellet sobre l'bras, posadas en renglera, faldillas retrossadas, devantalet de tela; tallan, ab ganivet de fulla reblincada, 'ls rahims que posan dins lo cistell, trahent avans ab cuydado los gráns dolents. Quan 'l cistell es plé, lo buydan dins las samals que 'ls hi portan 'ls vinyaters; los rahims son lleugerament prempsats y buydats dins la tina.

Ja 'l sól es alt y comensa á picar; ja s'sent lo brunzit de las abellas y vespas que 's tiran dins las samals, atretas pel most; lo prempsayre n'es emborbustit; las manegas de camisa retrossadas fins al colze, una pedra plana á las mans, encorvat, pitja los rahims; ne treu 'ls brassos vermells que regalan de most llafiscós, mentres las cullidoras abocan dins la samal que prempsa llur cistell plé, fent lo rabiar de tant que li 'n tiran.

--¡A poch á poch que no puch aguantar!... y per ferlas despitar, 'ls hi passa sa má llafiscosa per la cara... ¡Uy! ¡Guidó!... ¡que n'ets de remaca!...

--¡Ciset, me la pagarás!... y tot fregantse las galtas ab lo corn del devantal... ¡aqueixa no te la perdono!

--¿Vols que 't dongui una abrassada?

--¡Fuix! ¡putiner!...

--¡Vaja! noyas, diu en Joan... ¡prou jochs!... cadascuna á sa feyna.

Tot es animació y alegría en aquell estol de cullidoras. n'hi ha de joves, de vellas, de guapas; mes hi domina la jovensalla. La Tuyas es de las mes aixeridas. ¿Y la Marió?... ¿hont es la Marió?... ¿que s'ha fet?... ella que tant havía recomenat á 'n Joan que no l'oblidés pera la brema!... Tot son cansóns y riallas. Una d'ellas, avispada, de fisonomía burlona entona una cansoneta nova, y totas repeteixen la tonada:

¡Ay! ¡la pobre Marió! diu que vespa l'ha picada... ¡Ja! ¡ja! ¡ja! Li clavá tan mal fibló que sa galta n'es inflada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Son promés va aná trobá que li tragués la fiblada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja! ¡Ay! ¡la pobre Marió! si que n'ha sigut picada!... ¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ell saliva li posá, la galta torná rosada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja! ¡Ay! ¡María Marió! ¡diu que vespa l'ha picada!... ¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Fou curada ab un petó, dols petó sense fiblada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja! Sa galteta 's desinflá tot fent una riallada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ninas que rahims culliu ¡Ah! fugiu de la picada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja! De la vespa lo fibló deixa galta senyalada. ¡Ja! ¡ja! ¡ja!

La Mercé, sa mare, en Marsal presidian á tant joyosa cullita, triant picapollas, pansas y moscats posats en panera, que feyan portar al casal pera ferne penjolls lligats ab cordill, penjats, y posats á secar al sostre del graner pera l'hivern.

La brema durá molts dias; puig que las cullidoras tenian de seguir totas las vinyas del patrimoni.

Los arrendataris y censalistas arribáren també al más ab llurs burriquets portant cada hú, dins duas samals, la carga de rahims de tres quintals que, després de pesats y anotats per en Francesch, eran prempsats y tirats dins la tina.

Los prempsayres, al pati de la casa, eran mitja dotzena; apoyats ab llarch pal, en cos de camisa, espitregats, calsas retrosadas mes amunt del genoll, ballavan la polka, fent saltirots dins las samals, trepitja que trepitja, passan d'una samal al altra peus y camas nusus que regalan de most... lo bull purifica tot... dihuen que la suharda de peus se l'emporta la brisa y dona cos al vi... En Marsal se havía procurat máquinas d'espellofar; mes l'aferrada rutina pogué més qu' ellas: preferían porquejar ab los peus dins las samals. Es ben cert que llur invent data del patriarca Noé, 'l primer viticultor conegut d'aquell temps biblich; y hem de creurer que fou lo primer xerricayre qui ensenyá á nostres rebesavis á beurer á galet y que ho feu tant bé que va agafá la pinya... aixís ho deya lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

Los Noradells passaren tot lo día á la vinya. A mitj dia, mentres cullidoras y vinyaters feyan la dinada al ombra d'un cirerer, 's dirigiren envers la font del Sálser hont se feren portar lo dinar.

La font del Sálser es un dels sitis més pintoreschs dels encontorns del casal; raja al peu del marge de la riera, en mitj d'un pilot de penyas esquistosas arrapadas d'eura y molsa, ombrejadas per l'arbreda. Com l'aygua es bona y fresca, en Marsal hi ha fet posar una taula rodona ab una mola vella del molí, y pedrissos al entorn. Lo raig surt d'un canó de ferro y cau dins una pica feta ab un roll de roure, que serveix pera posar enciám y ampollas en fresch.

Amanir lo dinar era á cárrech de la Mercé, ajudada per una cullidora. Aixó de poguer cuynar á fora es per ella una alegria: devantalet posat, brassos retrossats, tria l'escarola que posa á refrescar, prepara l'arrós, talla pernil, trosseja pollastres... ¡qu' animadeta! ¡qu' aixerida! ¡qué guapeta!... Mentres 's troba en eix tráfech, arriba en Francesch.

--¡Oy que bé arriba! Francesch... me té que ajudar... si vol dinar l'ha de guanyar --Máni, Mercé; estich á las sevas ordes... y 'ls dos arreplegáren un pilot de llenya seca, fent lo foch entre duas pedras, al peu de la penya, hont se posá la grasala d'arrós ab pollastre. Culliren un enciám de créixens y ápit bort que posaren en fresch sota 'l raig de la font... ¡que bó! ¡quin dinar més delitós!... ¡may havian tingut tanta gana!

Després del dinar, la Mercé escalá lo pilot de penyas, arrancá una ridorta de clematitas, la enrotllá fentne una corona que 's posá sul cap. --Mamá, miris ¿m'está bé?... estaba dreta damunt del penyám qual esquistosa negror feya ressortir sa esveltés, y la blancor del seu vestit de lleuger teixit clar. Las fullas de la clematita li habian desfet lo monyo; rissos de cabells rossos ondejavan sobre sa espatlla y son front... ¡qué guapa!... semblava la ninfa, la nayade de la font. ¡Com se la mirava, en Francesch!... ¡y quin glatir lo seu cor!... Cullí al peu de las bardissas, violas y pervenxas, ne feu tres ramets rodejats de molsa vellutada, d'un vert d'esmeralda, y tota joyosa, somrient: pápá... aquest pera vosté... aquest pera la mamá... y aquest pera en Francesch... en recort de la font del Sálser.

A posta de sól se 'n tornaren á casa. Hi trobaren l'oncle Paulí qui habia arrivat de la Escala. May cap any feya falta á la brema. Ja l'esperavan per la festa de Sant Miquel; mes l'oncle 's fa vell, te més de setanta anys y lo poagre 'l té sóvint clavat á la cadira de brassos, los peus embolicats de draps de llana.

La Martina, sa criada, lo cuyda; es una cosina de la Margarida, de prou edat, que Da. Catarina li ha proporcionat; dona de seny, bona cuynera, molt ordenada, de sentiments religiosos, callada, sempre á sa feyna. Ab lo temps que 'l serveix, ha prés sobre d'ell cert ascendent de majordona; mes per ell tan se val; es home de pau y no vol discussions; mentres sigui ben servit y l'arrós á la marinesca cuyt á punt, li passa tot per alt.

La familia voldria que l'oncle Paulí s'estés ab ella, al casál; mes ell té sas costúms de las quals no 's pot separar. Viu á la Escala, está com un canonge; caseta aixerida al carrer de mar, eixida cuberta d'un parral, prop de la platja; ben peixit per la Martina, y com es molt amich del peix ben fresch, se 'n regala. Té de molts anys una passió que l'acompanyará al clot: es pescador de canya; perxó viu á la Escala.

Per poch que 'l réuma y 'l temps li permetin, surt á las tardes ab sa canya y cistellet, sens oblidar lo xalabret, que no li serveix gayre, s'assenta damunt d'una roca á vora aygua, hi passa horas agafant peixets menuts que son tot espinas. Quan no agafa res ho atribuheix al esqué massa estantís; alashoras cerca curcullas y castanyas pé 'l rocám, perseguint cranchs, cullint fonolls marins pera confitar ab vinagre.

No deixa d'esser estranya la séua afició pera la mar, ell qu' ha passat sa joventut al casal Noradell, en mitj de closas y terrossas dels camps; ¡mes! ¡qué s'hi fará! Ja sabém que la cassa y la pesca son duas passions que s'apoderan del home, fins que ha arrivat á la decrepitut.

Quin es lo farsayre qu' ha definit lo pescador de canya de papanatas? Aquest epiteto no 's pot aplicar al oncle Paulí que no té cap busca al ull, encara que sa vista flaquegi; no es gens tonto, malgrat sa poca instrucció.

Alt, magre, sempre afeytat, calvo, porta estiu é hivern un llarch gech gruixut ab fondas butxacas, com una samarra de mariner, y un jipijapa que fa deu anys li va regalá un patró de barco, amich seu, vingut d'América. Carácter alegre, ben humorat quan no té poagre, com tot vell solter; franch, plé de cor, estimant molt la séua familia, sa casa payral, hont hi passa temporadas á la tardor. Li agradan molt los rahims, y per la brema se 'n fá un tip; diu que purgan y fan sortir... los dolents humors. Sa conversa es plena d'aforismes de molta sabiesa, trets d'un llibrot que comprá un any, als encants de Barcelona; lo té molt recatat; diu qu' es lo guia del home de bé.

--Déu lo guart, oncle... ¡ja es hora de venir!... Si 's descuyda fém la brema sens vosté... ¿Com está de salut? li digué 'n Marsal.

--¡Déu vos guart á tots!... jo, per ara, bé... ¿y vosaltres?... abrassant á sos nebots... ¿y la Catarina?

--Es á sa cambra, digué la Mercé; vaig á dirli que vosté ha arrivat.

Vingué Da. Catarina, tot trico traco, repenjada á son bastonet; y 'ls dos s'abrassaren ab efusió.

--¡Tu sempre trempada!... ¡no 't fas gens vella!... jo, si no fos lo reuma, encara gallejeria; mirém de fer anys: qui molt viu no pert lo niu.

--¿Qué dius?

--Ha de cridar, oncle, digué la Teresa, la mare s'ha tornat molt sorda.

--Dich qu' estás molt bona y que 't tornas jove... cridant á cau d'orella.

--¡Per ara tinch prou salut, gracias á Deu!... ¡Ah! ¡si no fos la sordera, y la vista que 'm flaqueja!... ¿y la Martina?

--No sé qué s'ha fet... cridantla: ¡Martina!

Aquesta comparegué á la sala ab un gros cistell que habia tret de la tartana plé de llagostas y un déntul de quatre carniceras que feu l'admiració de tots.

--Oncle ¿vosté l'ha agafat? digué la Mercé.

--Está clar, noya... y donchs qui vols que siga?

--Dihuen que 's sol servir d'esqué de plata, digué la Teresa.

--Ho dirá algun ximplet que no hi entén pilota... Lo mes passat vaig agafar un nero de tres carniceras... ¿per qué rihéu?... ¿que no ho vols créurer?

--Sí, oncle, sí, ja 'l creyém.

--¡Es per xó!... Y donchs, Marsal, ¿qué dihuen los castellans?

--Oncle no 'm parli de política ni de castellans... n'estich retip. Parlim dels camps, de l'anyada, de la brema que aquest any es abundantíssima.

--¡Oydá!... ¡Joan! demá 'm cridaréu de bon matí per' anar á la vinya, ¿sentiu?

--No 'n passi cuydado.

--Lo sopar es á taula... ¿si están servits? digué la Margarida.

--Bona nova, digué l'oncle: 'ls budells 'm roncan pel ventrell.

--Me 'n alegro que tinga bona gana, digué 'n Marsal.

--¡Noy! pot anar; mes tingas present lo que diu 'l llibre de la sabiesa: tindrás sempre bon delit si templas ton apetit... no menjant sino de un plat tíndras bon ventrell, Bernat.

--Oncle, m'ha d'ensenyar aquest llibre, digué la Mercé.

--¡A taula! ¡á taula!... ara hem de sopar.

Passáren al menjador; en Marsal digué lo benedicite; 's sentaren á taula saborejant las talladas de déntul guisat per la Martina ab such, all y julivert, á la marinesca ¡tenia mil gustos!

Després de sopar, en Marsal resá lo rosari; se donáren la bona nit, y cadascú á retiro.

## VIII

La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm fins al colar lo ví.

La tardor s'apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las alosas s'aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt de sembrar.

Fa un sol hermós que la familia Noradell aprofita pera sortir á passeig.

Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de 'n Francesch, dirigiren llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos fillets espallifats, mitj despullats, que 's veyan prop de la casa, xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que necessitavan.

--¡Ay! ¡Donya Teresa, Donya Mercé!... ¡Deu 'ls hi pagui la caritat!... y las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.

La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Francesch. També ¡qu' estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y ella, que contenta després d'haver fet una bona obra! Semblava que la caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son cor.

Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de la branca d'un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de pel moixí que badavan la boca de gana.

La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes, destinats á morirse de fam, 'ls ampará criantlos.

Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l'altra no tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d'una volada á posarse sobre sa má.

La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur flayra barrejada ab l'olor d'encéns espargía per tota l'iglesia un aroma suáu y agradable.

Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l'ofici que no hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch, sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.

Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser es esculpit de branchs y fullám en mitj dels quals sobresurten dos caras d'angels que portan l'escut de la casa crehuat d'una torra enmarletada, una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera calada y tres plomalls.

Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel corch, y socorrat per las candeletas d'anar á oferir pegadas, los dias d'enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas endoladas.

Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách, feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina lo poble que porta 'l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don Maurici, avi de 'n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d'argent que portava y lo jonch ab borla y puny d'or, qu' era lo distinctiu de la noblesa.

Los honors y privilegis d'aquell temps han sigut escombrats per l'uracá nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias del cult. Mossen Esteva 's feya un plaher d'esperar, los diumenges, la familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt, l'escolá lo portava á n'en Marsal que 'n prenia lo primer trosset.

La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós, caminant d'un pás maymó y pesat, guiats per l'agullada del boher... ¡Ah! ¡ah!... ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!... dirigintse al camp hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l'arada talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas, s'enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.

Per tota la extensa plana de Castellò s' veuhen, fins á perdua de vista, negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera d'ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la sémen á punyats, confiant á la terra lo qu' ha d'esser nostre pá de cada dia.

L'oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró. A voltas la Teresa y la Mercé l'acompanyan; es diversió que 'ls hi agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya, aprofitant de las llissons que li dona l'oncle Paulí.

Quan hi ha terbolina y que las anguilas s'escauhen á picar, la pesca ab botiró es molt divertida.