Part 3

--_¿Son hijos de V.? señor alcalde?_

--Sí senyó, son de la dona.

Se digná tocalshi las galtetas.

¡Au! á taula! á taula!... que la rata 'm corre pel ventre, digué l'alcalde... Senyor Jofre... aquí... al costat de nostre diputat, y vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s'assentin hont vulgan.

Se sentáren.

--¿_Y la señora de V._?

--¿Qui vol dir? la Sila... prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.

¿No es veritat? Senyor Jofre.

--Jo li diré: lo bello sexo es sempre un adorno.

--¿Que m'explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!... ¿'s figura vosté que la Sila es del bello sexo?... va errat: la Sila es la meva muller, tinguiho entés!... Noya; porta l'escudella!

La Sila surt de la cuyna portant ab sas duas mans una grossa sopera de pisa groga que posa damunt la taula; l'alcalde la destapa, ne surt una fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa, dona una remanada, y tot servint:

--Per vosté... li agrada l'escudella, don Sanchez?

--_Hombre, no me disgusta_.

--Donchs, quan ne tinga bastante.

--_Basta! hombre, basta!_

--¿Y vosté? senyor Jofre.

--Ja me 'n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé al pahidor... ¡Prou!... ¡caratsus!... ¡borrango!... ¡que fa!...

--Mengi, home! Lo ventre porta las camas.

--Sí, pero ne fa un gra massa.

--¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera... ¡Sila! treu toballons y gots que 'ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y l'senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.

--¡Ah! ¡un hom tot se retorna! digué 'n Jofre.

--¡Apa! noys; aquí va la carn d'olla... ¡patacadas!.. Senyo diputao: no fassi cumpliments.

Ya se puede atipar; ho pagan 'ls electors... capitol d'imprevistos; ¿veritat? secretari.

--¿Qué diu? senyor alcalde... la boca plena...

Al comensar, tothom era callat' menos l'alcalde y lo senyor Jofre; lo senyor diputat 'ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d'haver traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.

--Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?... miri com se fa... y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del garrafó... Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría admiradors.

Lo senyor Jofre s'alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu lo mateix brindant per l'alcalde y poble de Rabós. Menos 'l senyor Jofre, cap 'l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que 'n Jofre feya d'intérprete.

A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla, St. Climent y demés pobles del districte electoral.

La lluyta s'enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut, estrany á la terra, imposat pel govern centralisador de Madrit, acudí als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría. Elecció renyidíssima, puig s'hi havia barrejat l'amor propi, y en Marsal n'havia fet qüestió d'honor.

Rebé felicitacions de tota la comarca.

Lo triomf de 'n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se brindá per la pátria catalana y per la representació del país per diputats de la terra.

Lo brindis de 'n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre Dret civil y demés llibertats perdudas, condempnant la política absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.

Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se 'n torná á Madrit, la cúa entre camas; mes com son gent que tant se 'ls hi 'n dona, que no fan cas de la llissó, que sempre está á la saga y no 's cansan may, algun dia d'eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos de tota mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli... sortirá ab la seva, y 's tornarán á restar com eran, representats per tots los Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez... y axis ballan á Mollet.

La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.

--Mamá ¿quán tornará 'l papá? ¿perqué triga tant á tornar?

--Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en Joan á Figueras pera saber novas.

Per fí arribá en Marsal acompanyat de 'n Cabreta y de son fidel Joan.

Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada, pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d'alegría, plé de pols.

--¡Vaja! digué á la Teresa, so diputat.

--¡Que 'm dius!

--No n'he pogut prescindir. Hem tots lluytat ab valor y guanyat la victoria.

--¿Donchs, qué 't proposas fer?

--Que vols que fassi... aniré á Madrit.

--Y nosaltres papá, digué la Mercé ¿també anirém ab vosté?

--Está clar; mes no encara; ja 'n parlarém; primer aniré jo y després vindréu vosaltras.

--¿La padrina també?

--La padrina també; tots.

--Ay ¡qué contenta!... y feu un petó á son pare.

Als pochs dias l'hereu Noradell comensá sos preparatius per anar á Madrit.

Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig era un d'aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després, judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d'engany, de falsedat.

Quan se li demanava un servey, no 'l solía may refusar, lo concedía ab generós desprendiment.

Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en document ordinari, sense may recorrer á un notari.

La Teresa no aprobava tant desinteressament.

--Marsal, ja m'está bé que fassis favors als teus amichs; mes, que 't diré... no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m'apar que abusas de ta generositat.

--Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n'estich segur; si sabesses las provas d'amistat y d'afecte que m'han demostrat durant eixos dias d'eleccions..., no puch negalshi los favors que 'm demanan.

--Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.

Era l'únich defecte que tenia en Marsal: lo esser massa bó.

Las donas, en general, tenen un judici mes certer que 'l nostre.

En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre defalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell de nostra muller fa entreveurer un raig d'esperansa que 'ns reanima y nos salva.

Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per una exquisita sensibilitat.

La Teresa no sols estimava al seu marit d'amor d'esposa, mes ressentía també per ell un sentiment d'admiració degut á la superioritat en que tota muller 's plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha donat pera guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.

En Marsal no s'havía may separat de sa muller; havían viscut sempre junts, compartint llurs penas y alegrías.

La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía no obstant una pena interior que no 's podía explicar, que la entristía y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!... del seu patrimoni qu' era la nina del seu ull!... dels servents de la casa y de la masía!... ¡de las melloras que estava fent á sas terras!... ¡de la vida del camp per ell tant atractiva!... y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en mitj d'aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!...

¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l'honor, la confiansa que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li feyan un deber d'anar á Madrit; ja no podia recular.

Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. Da. Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá. Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu' estaria pel camí, si trigaría á tornar.

May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras á corre 'l món.

--Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los interessos del pais...

--¡Qu' es aixó de política!... ¡la mellor política es á casa teva!...

--¿Per qué no hi van los demés?... ¡Ne treurás mes honra que profit!...

¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la civilisació de abuy dia!...

En Joan collá la mula á la tartana. Da. Catarina volgué baixar la escala ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la estrenyé en sos brassos:

--¡Adeu! mare; no estigui trista... tornaré aviat.

--¡Que Deu te beneheixi, fill meu!... las llágrimas li lliscavan galta avall.

La Margarida s'aixugava 'ls ulls ab son devantal, plorant com una Magdalena, al veurer partir son fillol.

La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá: ¡adéu! ¡senyor amo!... ¡Deu 'l guardi de mal!... torni aviat. Estrenyé la má á tots.

La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que 'l venian á despedir; á tots apretá la má ab efusió de cor.

Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no 's podian resoldrer á separarse d'ell... ¡Quin mar de plors!... tothom estava conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa 'l conductor del tren qui d'una rebolada tanca la portalleta, sens compassió... Lo xiulet estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa 'l cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!... se 'n tornáren tristas, afligidas, 'ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont trobáren Da. Catarina al oratori que resava 'l rosari, pregant per son fill.

## V

En Marsal, al deixar l'administració del patrimoni á sa esposa, nombrá no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de Masarách.

Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.

Es fill d'un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. 'S trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers elements d'instrucció.

Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l'enviá á Gerona aprop d'un seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran pagesos pobres com ell.

Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat, intel·ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de sa pobresa y humilitat.

Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un más prop de Masarách, ajudant á las feynas del camp, del bestiar, guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant las horas que podía fora del travall per' alimentar sa intel·ligencia, repassar y estudiar 'ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva qui l'apreciava molt per lo bon minyó qu' era.

Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni. Fou allotjat en lo casal.

Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una vera satisfacció. Sólas, sense 'n Marsal, 's haguessen trobat massa aisladas.

En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las demés estancias de la familia.

Acompanyat de 'n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de las masías.

La Teresa y la Mercé reprengueren llur vida acostumada y feynas de la casa.

Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de 'n Francesch, la Mercé ab vestit curt, barret de palla d'amplas alas, riallera, esvelta, lleugera, cullint floretas, perseguint papallonas. s'havía fet un filat de gassa blava ab bossa, posat al cap d'una canya, per' agafarlas al vol; no pera picarlas ab agulla en planxeta de suro... ¡quin horror!... mes sols pera contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra, jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat, seguint ab sa mirada llur vol capritxós á través dels camps assoleyats.

Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes propeta del más; seguiren un viarany dins l'arbreda que voreja la riera y closas, encatifat d'herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d'olms; molí d'hivern primavera y fi de tardor, d'una sola mola, de bassadas, puig que no porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.

Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada, barretina en má, saludantlos:

--Bonas tardas tingan... ¿volen descansar?... ¡Tomasa! ¡porta cadiras!

Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas, rossas com un fil d'or. La Mercé volgué acariciarlas posántselas á sa falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs brassets envers llur mare qui las hagué d'abrassar y petonejar pera ferlas callar.

La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera brenar.

Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d'allá 's troba la vinya.

La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de calitja tota la cordillera pyrinaica: d'amunt d'ella, á gran altura, una aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d'or que encenen mitj cel. Al orient, al cap d'allá de la extensa planura, á través dels pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d'un blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas pel sol ponent.

Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s'assentá á terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com una perdiu.

--Mamá, ¿que no vol brenar?... portantli coca y un grapat de rahims...

¿Y vosté? Francesch... son dolsos com mel... tasti.

--Ab molt gust, senyoreta.

Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas per la Mercé.

Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits per en Joan, encorvats á llur tasca, 'ls hi mostravan l'hermoseig de la rahimada que penjava dels ceps.

--Aquest any. Joan, si no ve cap pedregada. omplirém botas y tinas, digué 'n Francesch.

--Sí, te rahó; tenim una anyada com may s'havía vist, li respongué 'n Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent dels demés anys. So vell y may ho havía vist.

La vinya aquella ab las demés del terme 's trobava baix la influencia de la primera invasió filoxérica.

En totas las vinyas dels termes d'Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga y Culera, 's notaren 'ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment admesa es la següent:

Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba que dona massa vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer any d'invasió filoxérica may 's havian vist tants rahims, may s'havia fet tant vi. 'S comprén qu' eixa benéfica sangría, quan es repetida, 's torni ferida mortal. Per xó l'any següent, la vinya cansada de lluytar, dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de sopte com una ferida de llamp.

--Y donchs, Joan, qué penseu d'aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá la Teresa.

--Que vol que li diga... cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima per tot, ¡alabat sia Deu!

La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á 'n Marsal que 'l fará content. Prou ánsia deu passar de lo de casa.

Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la iglesia pera pregar.

La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada, clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al fons de la nau 's veya un llumet blavench, de flama vacil·lant, débil, sens resplandor: la llántia del Santíssim.

Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada, macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.

--Vuy que púgin á descansar.

--Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de nit.

Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa á la rectoría.

Pujáren l'escala; entraren á la saleta; vingué la majordona á rebrels. Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat; s'aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.

De seguit pará taula per ferlos brenar.

--Pendrán xacolata.

--¡Mes, santa dona! no veu qu' es tart y som lluny de casa... No 's molesti; ja hem brenat á la vinya.

Tant sí com nó, hagueren de fer la xuclamolla ab melindros y vi ranci.

Per l'aspecte de la sala 's coneixía que la majordona era amiga d'orde y de netedat.

La rectoría de Masarách es pobre; prou 's veya ab lo moblatge d'aquella estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva, qual color negre 's havia tornat verdós.

La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres, y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets, puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial. Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui comparteix sa pobresa.

La Teresa, sa filla y en Francesch 's despediren de Mossen Esteva qui los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja fosquejava.

L'endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la verema abundant que 's preparava.

## VI

Feya quatre mesos que l'hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á la fonda d'Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol, aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias, sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor aragonés Goya tant hábil y original.

Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas impressions.

En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant segons son criteri, sempre en bé del pais.

No s'atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é intel·ligent criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no 's podian avenir ab l'engany y l'astucia d'aquells homes de partit que sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch, catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents, sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d'ohir varias vegadas durant sa estada en Inglaterra.

Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per l'amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia, que no tenen mals de cap, segurs que no 'ls hi faltará la pluja d'or que las provincias expremidas abocan á llur capital.

Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa, de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á perdua de vista las onas d'aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol, sense cap matoll, sense verdor... un inmens desert sense oasis...

Prompte fou prés de _spleen_, d'anyoransa... Cap catalá de cor 's pot fer á viurer en aquella terra hont tot li fa recordar l'absencia de sa patria estimada.

Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés 's dirigí á la Estació del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la coronada vila.

Com se li dilatá 'l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació d'Almacellas tothom parlar en catalá!... Si hagués gosat hauría besat la terra de sa pátria!...

Quina alegria al casal Noradell al saber lo retorn de 'n Marsal!

La Teresa y sa filla l'anáren esperar á la estació de Figueras; aquella estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab aquell xiulet estrident de la locomotora qu' esqueixa 'l cor, emportantse lo ser estimat... Ara la campana te un toch joyós, argentí; lo plomall vaporós del tren que arriba 's veu corre á glopadas per la planura, á través d'olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es estrident, al contrari, s'ha tornat sonorós, suau... conmóu y aumenta los glatits del cor... Ah!... reveurer lo ser que tant s'estima després de tant temps de separació!... quinas abrassadas! quina alegria!... En Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má del seu amo. L'anden era plé d'amichs y coneguts que havian vingut á rebrel... abrassadas, apretadas de má á uns y altres... se 'n veya un embull.

Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt, fent drincar sa joyosa cascabellada.

A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida, masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.

Ab la presencia de 'n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría torná en lo cor oprimit de la Teresa.

## VII

S'apropava la diada de St. Miquel, diada de inauguració de la brema en tot L'Empordá.