Part 7

_Bueno_: ja havien acabat, i ara, què havien de fer? Entornar-se'n? Pera entornar-se'n desseguida no valia la pena de venir! Dormir? Qui dorm a n'aquell pedregar i amb aquells crids d'allí al voltant? Jogar a cartes? I qui en portava de cartes, i qui hi sabia jogar a cartes? Enraonar? Què no s'havien dit a n'el món, ni què's podia conversar sent fòra de la botiga? Fer mitja? Si la Tomasa hi hagués pensat, l'hauria portada la mitja; però que hauria deixat a n'ell en Babia a sota d'aquell garrofer? Contar qüentos? Això és cosa de criatures. Contar histories, ells no més en sabien una d'historia: l'historia de les quatre regles. No hi havia res per fer, bona reira! I ells no'n sabien de no fer res. No's podia fer més que esperar que'l sol es pongués a les bones, i anar a voltar per Vallcarca i, camina que caminaràs, entornar-se'n a la botiga.

I que va tardar a baixar aquell sol! I quin sol més poc feiner, Déu del cel! I que poc temps l'hauria tingut, a «La Puntual». I quina empenta li hauria donat l'Esteve, pera fer-lo rodar més depressa, si això dels sols estessin a mà pera fer-los córrer els Esteves! Va badar, va seure, va alçar-se, va ajeure-s, es va tornar a seure; però com no havia badat mai, perquè l'obligació li privava, ja siga'l badar o lo que siga, va veure coses imprevistes que'l van estranyar una mica. Va veure que'l cel era d'un blau que mai se'n havia adonat; va reparar que hi havia núvols pintats de color de rosa com les cintes de a ral el metre; va _notar_ que's criaven flors fins a les escletxes de la grava; va observar que quan un està en vaga veu lo que no veu treballant, i, oh pasme de contemplació!, va veure lo que no havia vist mai perquè no s'hi havia fixat: que la seva dòna era magra (en això si que s'hi havia fixat), però que entre la magresa hi havia plenituts de vida que no les havia sospitades; que'ls ulls tenien reflexes verds que mai els havien tingut; i que'ls llavis prims i ondulats tenien un cert tremolor que no sabia que'l tinguessin i... «Anem-se'n», li va dir; i, cosa nova pera ell, la va agafar pel braç i va endur-se-la montanyes amunt de Vallcarca, am la minyona, que seguia com impedimenta de l'idili.

Van pujar montanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més montanya, i era tant fòra de mida lo que passava a l'Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat extesa allà baix, a la blavor, am la blancuria de les cases arrupides sota Montjuic, amb els braços dels carrers estirant-se sobre'ls conreus, va tenir un crid d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, pera ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.

Realment ho era d'_espaiós_. Ho era la _vista_, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els chors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crids i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara amb el frec del cap-vespre s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia a n'els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, que s'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, pera guardar-ne l'impressió al tornar-se a junyir a la feina.

L'Esteve, sense dir res, va agafar a la Tomasa i la va estrènyer.

—Que t'has _locat_?—li va dir ella.—Que no veus que ja som a ciutat?

I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, ara les botigues, amb els carros i am les empentes.

Camina que caminaràs, van arribar a «La Puntual».

Van entrar, van preguntar a la guardiana si hi havia anat algun lladre, i l'Esteve, ja no poguent més, cansat, malmès i cruixit, deixant-se caure a una cadira que hi havia al peu del taulell, va dir sospirant:

—Ai, Tomasa! Que bé que s'hi està a la botiga!

[Il·lustració]

[Il·lustració: Y els dona nostre Senyór un fruit de benedicció.]

IV

DE L'INFLUENCIA DEL PAISATGE A N'EL PERVINDRE DE «LA PUNTUAL».

Això de que l'Esteve i la Tomasa, una gent tant de sa casa, un matrimoni tant reposat, uns negociants tant _fixos_, haguessin sortit un dia a fòra, i am caçola i tot, i am la minyona, i en dia d'_anar-lo a enterrar_, va promoure tanta alarma a n'els parents, a n'els coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia, i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia desgraciada a la filla.

—Un cop de cap,—anava dient el matrimoni a n'els que anaven arribant.—Va ser un cop de cap. Un _rapenta_.

—Però què vareu fer? Què vareu menjar? I la vista? És tant bona com diuen la vista?

—Espaiosa,—va dir l'Esteve.

—Diu que's veuen tants i tants pobles?

—Espaiosos.

Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la _vista_, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.

—Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger, serien les _mil i una noches_,—va dir el graner, entusiasmant-se.

—Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta montanya Pelada,—deien en tercet les Maries.

—Espaiosa,—tornava l'Esteve.

—Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra,—deia la senyora Felisa.—M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu, i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra i peixos vermells. No hi ha res que'm faci l'il·lusió que'm fan els peixos vermells.

—No són bons pera menjar,—van dir tots.

I a propòsit de les cascades, dels peixos i del safreig, tots varen poetisar, cantant les belleses del camp.

El graner, quan era jove, havia pujat a Sant Geroni, i deia entusiasmat:

—La _vista_ de la Montanya Pelada és una vista de segona comparada am Sant Geroni. Figureu-vos que aneu pujant, i pujant, i pujant, i com més pujeu més veieu. De pobles en vaig comptar onze i vaig perdre la paciencia. De pinedes n'hi ha pera llenya pera tots els forns de calç del pla, i si hi aneu a la tardor se hi fan uns robellons com berrets. Allí l'aire que s'hi pren es _giènic_. No porta les _manacions_ del _supsuelo_ ni les _miasmes_ que respirem a les viles habitades, perquè allí no n'hi ha de _supsuelo_. _Nada_, que si'ls que vivim a ciutat, aixís que venen dugues festes anessim tots a Sant Geroni, tindriem les carns més fortes i no patiriem de l'_estèric_.

—Jo no més havia estat a Moncada,—va dir la senyora Roseta,—i em va agradar tant, però tant, que si mai m'amagrís hi tornaria. Tot es regadiu, a Moncada.

—Com que'l camp, pera que sigui camp, en té de ser de regadiu,—varen dir les tres Maries.

—Segons,—va saltar el senyor Esteve;—el ram de la Naturalesa ha de ser com una botiga: ha d'estar _surtida_ de tot. Hi ha d'haver regadiu, secà, fruites, verdures i aigües fresques.

—Aigües fresques, pera'ls que estàn bons, i aigües calentes pera'ls qu'estem malalts,—va dir la pobra senyora Pepa.—Quan vaig anar a La Garriga, amb l'esperança de curar-me, ho vaig poguer ben comprovar. Veuriau que allí l'aigua és bullenta en sense que la mà de l'home l'hagi escaldada per res.

—Això no són més que fenòmenos,—va dir el graner am serietat.

—No són _fenómenos_, són banys fets de la Naturalesa. Jo'n vaig pendre nou de seguits, perquè'ls banys han de ser sanassos. Que'n preneu cinc, set o nou, vos curen; i que'n preneu vuit, o deu o dotze, vos en aneu pitjor que abans. Si jo n'hagués pogut pendre vint-i-un, ai!, pot-ser m'hauria apedaçat; però'l negoci'm va reclamar, i ara ja ho veieu com estic: vivint anys i anys, però sempre malalta.

—Sigui com vulgui,—va dir el graner,—la mare Naturalesa podrà tenir les seves tares, com totes les coses del món, però jo hi crec: hi ting confiança, i això que jo soc d'aquells homes que no crec més que lo que toco. Amb això, que per molts anys pogueu anar al camp en semblant festa, i am salut, que és lo principal, i que jo i tots ho poguem veure.

I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella _corassonada_ que'ls havia sortit tant bé.

Ja ho crec que'ls havia sortit bé.

Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.

Es va saber al cap de tres mesos.

Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:

—Esteve, prepara un plat més a taula.

—Convidats?

—Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.

I li va parlar més a l'_oído_, i l'Esteve va quedar parat.

—Què't sembla la nova?

I ell parat.

—Què hi dius?

I ell més parat.

—Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.

—No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perquè ve, no me'n sap mai de greu; però... me sorprèn. Et prometo que'm sorprèn.

—I ara! I per què't té de sorpendre una cosa tant natural?

—Què't diré jo, pobre de mi!... Tot allò que un no'n fa esment, per més natural que sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser franc, encara no m'ho esperava.

—Això ve quan no s'espera, totxo.

—És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla que no pugui ser.

—Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?

—És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de _golpe_ que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat. Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor d'abans.

—Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.

—Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi...

—I qui t'ho ha dit que serà noi?

—Sigui lo que sigui, tindrem gasto.

—Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.

—Engrandirem més la botiga.

—No hi ha lloc.

—L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens toca engrandir-la a nosaltres, i després els tocarà a n'ells.

—Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Què s'ha de fer, a qui's té d'avisar.

—Jo no hi tinc pràctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí, que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions, d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.

Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.

—Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir descendencia no's té sense més ni més. Es té am calma i coneixements, com s'han de tenir totes les coses.

—Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.

—No tant impensadament com et penses,—li va respondre'l padrí.—Jo ja'm creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.

—No ho és,—va dir la Tomasa.

—No ho soc,—va dir l'Esteve.

—No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i coneixements i et van donar bona instrucció, aixís com has sabut fer d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un noi (que ho serà, perquè ja és tradició a la casa, aixís comercial com particular, que no més es tinguin nois), no més et tinc de dir una cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero. Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.

Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho sabien que havien de tenir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjos de calç, ni de sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjos de fer diners, i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena d'or i de calderilla.

Això sí, com que'l pare és pare, tot era mirar criatures que havien nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne... perquè ja se'n cuidava la mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor; feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable, era complacent, era manyagós; en fi, era pare... que, per 1830 que se sigui, els pares són sempre pares.

Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant _sofert_, aquell borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert, anava a tenir una emoció.

L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi, hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.

Am l'infant, li arribà una nova: La casa _Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª_ li havia quebrat per mil doscents duros.

I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué trastorn ni joia; i tant barrejades les dugues coses i se li va fer tal nus d'impressions, que si li preguntaven per la quiebra deia que havia sigut un noi, i si li preguntaven pel noi deia: «Són mil doscents duros».

[Il·lustració]

[Il·lustració: El bon Ramonet creixia rodejat de merceria.]

V

DE COM CREIXIA EN RAMONET I DEL XIBARRI QUE VA PROMOURE A N'AQUELLA LLAR «DE MERCERÍA».

Quin raig de sol va entrar a n'aquella casa al venir aquell infant al món! Quina claror a n'aquell entressol! Quin esplet d'animació i de vida a n'aquella cova de l'ordre! Es veu que lo dels desitjos no deu ser una cosa ben segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que a l'arribar a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca la vida!»

La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixís que van veure un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a «La Puntual». La tradició de la casa era que arribessim somorts, callats, tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.

Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs; la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixís; el pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixís, però hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que allò era'l primer _ímpetu_, però que després del bateig es reposen bona cosa, i que si'l bateig no l'aturava, ja l'aturaria l'exemple que veuria a n'aquella casa.

El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, i el padrí també'l mateix: el senyor Esteve. Van quedar que's diria Ramon, per tres o quatre motius: perquè'l pare, al cel sia, se'n deia; perquè no n'hi havia cap a la familia i un Ramon sempre hi va bé a dintre d'una familia, i perquè si li posaven Esteve, entre Esteves, Estevets i senyors Esteves, hi hauria una confusió que desbarataria l'ordre i es podrien confondre les firmes.

Va venir aquell _faetón_, el cotxer, els cavalls i el clavell; van venir els mateixos convidats, a més del senyor Pau i el viatjant, que havia arribat de Cartagena i se'n entornava l'endemà a Orense; van batejar a la mateixa pila, i el senyor Esteve parlà com parlava en aquets casos, i fins es permeté una broma.

—Am tantes vegades com hem vingut,—va dir mig serio a n'el vicari,—ja'ns podrien fer una rebaixa.

Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare, que naturalment que se'l criava, perquè en aquell temps a les mares encara'ls provava'l criar, es va veure que'l bateig no l'havia calmat, com deien, i que continuava aquell desfici.

Aquell bordegàs era un _trueno_: o mamar o cridar; o plorar o moure-s; o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir _papá_ i _mamá_; a un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i aixís que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de dugues canes sense topar a les cadires.

Una altra cosa extraordinaria que's va _notar_ a n'aquell infant, que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble; d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons les families que'ls crien.

Allí no'n gastaven de riços, però era una cosa tant estranya de tenir un fill am _dibuixos_, i am gorniments que no són útils, que tots estaven admirats.

La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia amb un tò de profecía: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn de medallons!» El senyor Esteve no'n feia esment. Els cabells, riçats o no riçats, és la _tara_ de la persona; però sent _tara_ i tot se'ls mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la _mercería_, i a l'Esteve li eren indiferents: la qüestió és que'l noi puji bé, que les prendes naturals són bones pera algun capritxo, però no porten el menjar a taula.

Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en _vivó_, en coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure; si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant respectable, en un frontó o un jòc de botxes.

A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre anys ja arribava fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que no havia de plorar gaire perquè no tenia motius, cantava del matí al vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un aucell engabiat a la botiga.

És clar que això'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau. Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no eren _aptes_, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.

És clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural, però... i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells que, en comptes de mirar els prestatges, mirés com se buida'l calaix? I si'ls sortís un noi de mala _índola_ (mala _índola_ volia dir gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell, i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de tenir la mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les betes i fils per rosaris, i la calderilla per Déu, i no haver passat joventut, ni amors, ni goig, ni alegria, ni haver tingut pena ni gloria pera anar montant la fortuna que'ls servís pera una vellesa que tampoc seria vellesa? I si fos un hereu escampa? Jesús tot Poderós, guardeu-nos-en! Si fos un hereu escampa, estimaven molt al seu fill tant la Tomasa com l'Esteve, però valdria més pera ell, pera ells i pera tots plegats que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure semblant cosa, que'ls fills és un ai! el tenir-los i una fortuneta de res costa anys i anys de captar-la.

Un dia, l'Esteve, pera sortir de dubtes, va cridar a n'en Ramonet i li va dir:

—Escolta-m bé, Ramonet. Quan seràs gran què voldràs ser?

En Ramonet no ho entenia.

—Què és lo que t'agrada més?

—Anar en cotxe!

—És dir que voldràs ser cotxer?

—Vui ser soldat i anar en cotxe.

—Artiller vols dir?

—Anar en cotxe.

—Però si tens ganes d'anar en cotxe s'ha de saber tenir diners, i pera tenir diners s'han de guanyar, i els que'n guanyen de diners se'n diuen comerciants. Que vols ser comerciant o anar en cotxe?

—Vui ser comerciant i anar en cotxe.

I com que no'l podia treure del cotxe se'n va anar a peu a dormir, pensant que... ja havia pensat prou.

Si aquella taleia d'anar en cotxe no li havia acabat d'agradar, lo de comerciant li agradava, i es va dormir com dormia sempre: sense pena ni alegria.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Li carregen un moltó pera anar á la processó.]

VI

A LO QUE PORTEN QUATRE RIÇOS, QUAN ELS REGUEN AM VANITAT, I DELS TROPELLS QUE VAN COSTAR-LOS-HI A N'EN RAMONET, AL SENYOR PAU I A UN BÈ QUE NO HI TENIA CAP CULPA.

Aquells riços d'en Ramonet varen tenir conseqüencies.

Les processons de Corpus s'apropaven, i, pensant en les processons, la senyora del primer pis havia tingut una pensada.

Ja que'l noi era tant riçat, tant ros i tenia aquella cara de figureta de pessebre, d'angelet d'altar, de _ñiño_, per què no'l feien anar a la processó de la parroquia, vestidet de sant Joan, amb el seu bè corresponent i am tots els requisits d'aquets casos? Ella en tingués un d'infant tant _ñiño_, ja ho crec que li faria anar! No esperaria pas que creixés, que quan passen dels cinc anys aquestes criatures tant riçades els hi han de tallar els cabells, i un infant sense cabells no és prou criatura ni prou home.