Part 6

Havia mort el senyor Ramon, però com que havia mort de feridura (un home tant reposat!) i com que si hagués viscut ferit pot-ser hauria quedat _inepte_, destorbant la marxa normal que té de tenir tot establiment, van acordar, els que quedaven, que per haver de patir i fer patir a n'els que no hi tenien cap culpa, tant de bé havia fet Déu d'endur-se-l a la seva Santa gloria. Havia mort el senyor Forment, però com que no havia donat _molesties_, i allí quedava'l silló pera recordar el seu motllo a n'aquella casa, i com que no havia fet res en el món més que seure i parlar del temps, tampoc se'n havien adonat. Havien hagut de posar una font a la senyora Roseta per mor de la sofocació que li donaven les carns, però com que era una font que no amoinava més que a n'ella, que la duia, se li deixava fer el seu fet. S'havia casat la Pepeta, de resultes d'aquell petó, amb un artiller d'allí al devant, però com que n'havien près una altra de Pepeta més jova, més escarraç i més econòmica que ella, que no's menjava les llunes del caldo, ni demanava pera sortir els diumenges a la tarda, encara hi havien guanyat.

Sí, allí no havia passat res que pagués el gasto de amoinar-s'hi. El senyor Esteve tant serè, tant equitatiu, tant balances i tant conceller com sempre; la senyora Felicia fent-se vella, però am tota resignació; les Maries fent un mes que havien acabat una bànova; el graner havent-se recasat, i entre'l gra i dos filles més que havien granat del casament, no fent mai nosa a n'el gendre; la senyora del primer pis, continuant a n'el primer pis; i el negoci, que és lo principal, marxant com una trenzilla, aquella llar comercial no podia anar mellor de lo que anava. Gènero, parroquia, capital, consideració, i interessos, anaven pujant hora per hora, i, si bé és veritat que de mica en mica, pujaven am tanta constancia, que, segons deia el senyor Esteve, «era la gota del penyal que va foradant els clients i duent profit a la casa».

Tant aumentava la casa, que havien hagut de posar dos dependents, majors d'edat, i de pago, perquè ni l'Esteve ni la dòna podien donar l'abast al giro.

L'un era'l tenedor de llibres, que's deia senyor Pau i res més; que era solter, gris, mig calvo, mig magre i de mitja edat; que era un d'aquells pobres homes que quan passen un no sab què són ni de què fan; que ningú'ls veu, que mai destorben per res, que ningú'ls dona el «Déuvosguard» quan arriben, ni l'«Adéusiau» quan s'entornen: que era un Esteve fracassat, i que de més a més era tant sord, que si no cridaven pas molt no sentia ni una paraula, i com que no cridava ningú perquè ningú feia esment de que hi fos, es passava la vida d'esma; d'esma que li servia pera'ls llibres, això sí, perquè no poguent-se distreure com no's podia distreure am res de lo que deien els altres, vivia no més per aquelles planes, com a únic paisatge del seu viure; i l'altre, era un viatjant, que's deia Tonet, que era jove, aixerit, enraonador i bellugadiç. Tant aviat era a Galicia com a Murcia, com a Extremadura. Es passava la vida en tren, consultant itineraris; en les fondes enraonant de tot, de tot-hom i de lo altre; a n'els cafès i a n'els cassinos, ponderant la seva terra, que la trobava tant hermosa perquè no hi vivia mai: en les tendes, fent _notas_ i contant qüentos, arribava atrafegat, i feia mostruaris depressa, i tornava a saltar a un altre tren, i tornava a arribar, i a entornar-se'n, passejant baguls i cançons, _mercería_ i crids, i rialles de banda a banda d'Espanya.

Al mig d'aquets dos temperaments, el de pau del senyor Pau i el d'acció d'aquell viatjant, l'Esteve i la Tomasa aguantaven les balances am tanta nivellació i tant aplom, que mai «La Puntual» havia sigut tant puntual, ni'l carro comercial havia anat per tant bon camí. Desde que duien les corretges aquell matrimoni exemplar, que eren l'unió de dugues escoles: la d'importació i la d'exportació; la de vendre i la de recullir; la d'escampar betes i fils i la d'importar lo més important: els diners entraven a dintre al calaix amb una pressa metòdica. Allò no era una _mercería_: allò era extracte de botiga.

L'Estevet, d'ensà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l'home que vol fer fortuna: calma, constancia, serietat, ull, desafecte, inconciencia, tossuderia, perseverancia i tant-se-me'n-dona del pròxim; i no tenia cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent, ni lletra, ni cebes, ni preocupacions. El temps, que pera tants és la cadena que va a _rumbo_ de l'infinit, pera ell era no més que un _plazo_ pera esperar el _cobro_ o el _pago_ de les lletres i les factures; el món, que pera tants és un misteri plè de _qui-sabs_ i plè d'enigmes, pera ell era un gran mercat am deudors i acreedors, amb homes dolents que no pagaven, amb homes sospitosos que devien, i am gent de bé que cumplien; la vida, aquesta vida, que tant ha fet rumiar, pera ell era com un dietari amb entrades i sortides; i la mort, era un _venciment_. I tot això no ho pensava: (si hagués tingut cap pera pensar-ho, ja no hauria estat betes-i-fils), ho sentia; en tenia'l dò, el cop d'ull, el sisè instint que té'l botiguer, quan ho és de natural, que li fa veure totes les coses, no pel costat que enlluernen, sinó pel costat que fan claror. Ell no més flairant una trenzilla ja coneixia amb el nas si tenia de pujar, i del nas anava a la compra, i de la compra al guany, i del guany a un altra compra; ell, amb el gust vulgar que tenia, ja podia assegurar que lo que li agradés a n'ell agradaria a les majories, que eren tant Esteves com ell; am l'esma natural que Nostre Senyor li havia donat, i el senyor Esteve refermat, tenia una guia tant segura, pera assegurar-se'ls guanys, que, si tenint una hora tonta, en comptes de valdre-s dels instints, hagués pogut pensar i hagués pensat, hauria perdut en una hora'l guany de tota la vida. No: no havia nascut pera pensar. L'Esteve havia nascut pera esperar a la porta de la tenda i am constancia, am reculliment, i am la sagrada paciencia d'un bon pescador de canya, agafar les dònes que piquessin i, enganxades per l'àm del desig, entrar-les a la botiga.

En cambi ella, la Tomasa, aquella noia tant quieta, tant modoseta i tant ull-baixa; aquell terrocet de modestia, aquell pinyó de virtut, aquell gra de blat de _candor_, havia tret les ungletes que duia sota la pell blanca i, corpresa per l'ambició, s'havia convertit en dòna, i de dòna en botiguera, i de botiguera en símbol, i de símbol en guardiola. Els diners que de la botiga pujaven al entressol ja no veien maimés la claror. Sabia trobar recons d'armari i forats de calaixera que encara que hi haguessin anat lladres no'ls haurien sabut trobar. Tenia modos d'estalviar, de retallar, d'escapsar, d'escarbotar, d'arreplegar les engrunes i de portar-les a l'ombra, i allí a l'ombra tenir-les preses en amagatall perpetuo, que era cosa meravellosa. Del menjar en sabia treure lo més just pera que sense patir gana quedessin tips, si no satisfets; la roba la feia durar fent sorgits inverossímils que eren obres d'art de dissimulo, deixant les prendes de vestir en un estat de modestia que mai eren ni noves ni velles; els mobles, que mai havien estat joves, a copia de miraments, de cuidados, d'untures i cataplasmes, els sabia conservar en una mitja edat passadora, que ni feien ganes de tenir-los, ni eren prou passats pera llensar-los. Allí ningú's podia amagrir, però ningú's podia engreixar. Si la senyora Roseta tenia les carns que tenia, és que encare guardava'l greix del temps del senyor Ramon, que Déu l'hagi perdonat; però ni l'Esteve posava viandes, ni ella's va haver d'aixamplar les camises i les enagües, com temia al fer-se les robes.

Els informes havien sigut bons, viva Déu!, però ella havia sortit mellor que'ls informes. No ho diem pas per alabar-la, però aquella granera escanyolida, que no pesava un gra de mill, era un tractat d'economia posat al servei del comerç, i mai betes-i-fils conegut pot haver trobat una dòna més de sa casa, més feinera, més estalviadora, més sorgidora, més garsa, més fura, més formiga, més pràctica i més botiguera, que la que havia trobat l'Esteve, am la ajuda de gent entesa: una dòna que era una finca, una dòna que produia més del catorze per cent, una dòna que si hi haguessin premis pera premiar les botigueres, li haurien donat medalla d'or; or que hauria anat a caure a n'_aquella_ guardiola.

Ell, l'Esteve, no havia de fer més que comprar; «comprar bé», com havia dit el senyor Esteve, i ella ja's cuidava de tot: de vendre, de despatxar, de posar l'olla al foc, de treure-la; de manar a la minyona, al tenedor, a la sogra, i fins a n'ell mateix. Ell no més havia de fer l'home, que per això duia pantalons; i ella es cuidava de posar-los-hi, com qui volca un comerciant. Ell, a fer presencia a la casa; d'_estampa_, de _Majestat_, de _respecte_, i ella el teixit de l'aranya; un teixit tan fi però tant espès, que no s'escapava una mosca.

I tot això ho feia sense crids, sense soroll, sense pressa. Relliscava silenciosament per tots els recons de la casa: anava aont havia d'anar am pas de monja; parlava baixet i poc a poc com si hi haguessin malalts a la casa; caminava com descalça per no despertar la parroquia, i de mica en mica feia'l seu fet, com un àngel del negoci que hagués baixat a fer el miracle de venir-los-hi a portar la casa.

Vaja, que aquella «Puntual» ja era més que una puntual. Era un niu de reglamentació i de virtut ben entesa.

A poguer tenir successió, no's podia demanar més.

Però en tindrien de successió? Nostre Senyor ho havia de disposar, i en això, com en tot lo demés, l'Esteve no portava pressa.

[Il·lustració]

[Il·lustració: Per fer creixer la botiga treballen com la formiga.]

II

L'AUCA VA SEGUINT EL SEU CURS.

A l'arribar al punt d'aquesta auca, si l'Esteve hagués pensat, o hagués tingut temps de pensar, li hauria acudit aquesta pregunta: Ets feliç, Esteve? I aixís que se l'hauria feta no hauria sabut què contestar-se.

Si s'entén per ser feliç tenir emocions, alegries; tenir tristors de capvespre que acabin am la llum de l'alba, tenir il·lusions que s'empaiten fins al cap-d'avall de la vida, i amors, i gelos i passions... no!, no n'era de feliç l'Esteve. Si'l goig de la vida és viure-la i gastar-se-la am salut, i enmatllevar forces quan flaquejen, i corre a darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no: no era home per córrer, l'Esteve; si la felicitat és una fruita que s'ha de patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre-s l'ànima al diable, l'Esteve, que no'n volia vendre ni empenyar deu cèntims de vida, no podia ser feliç; però si la felicitat és passar dies sense nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i «anem tirant» i «alabat sia Déu» que ja arribarem al cap-d'avall de la carretera plana... l'Esteve era un feliç complert: n'era tant, que no més li faltava, pera ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.

No: aquet luxo de tenir angoixes, i goig, i cabories, i desitjos, i fantasies, no se'l permetien l'Esteve i la seva fidel esposa. Allí era una plaça forta que, fòra lo que s'ha de passar perquè no hi ha més remei que passar-ho, no hi trucava cap emoció, i no se li donava entrada. Am trenta anys que ell tindria aviat, i am trenta més que'n tenia ella, no havien estat mai malalts; no havien estat mai ben bons, no havien tingut cap trastorn gros, ni cap alegria petita. Allí estaven condemnats a que no 'ls passés mai res. Ni mal de caixal, ni mal d'amor, ni nits d'esperar l'endemà, ni endemàs d'esperar la nit, ni gelos, ni sospites, ni dubtes; dies llisos, anys i anys llisos, sempre llisos, com aquell glacis de la ciutadela, d'herba retallada am màquina. Allí les hores de menjar marcaven el temps que passava; les hores de dormir, el temps que havia passat; les portes tancades, la festa; i al cap-d'avall hi havia'l balanç, sempre'l balanç, que era esperat com la vinguda d'un profeta. Allí'l rosari era'l vendre; i el Déu era la mitja cana, que anava amidant pams i més pams fins a un infinit de trenzilla; la música era'l dringar que feia la calderilla quan anava caient al calaix, i tota la Naturalesa era la plaça enfangada, amb aquella vista de quartel, llarg i simètric, am les finestres tancades, que semblava un hospital de malalts diciplinats; de malalts d'administració i reglamentació forçosa.

Si això era ser feliç, ho eren els estadants de «La Puntual». Ho havien sigut més de trenta anys i ho serien uns trenta més, si no tenien cap sòrt, que per ells seria desgracia, segons el seu modo de viure.

El cas és que, feliços o no, aquella mena de llims inspirava tanta confiança a n'el veinat, a n'els compradors i a tot-hom, que la casa era tinguda com una cosa de respecte. La casa que ningú en diu res, a copia de no dir-ne res, es va tornant venerable, i com més vella és la botiga més fresc i més bo's troba'l gènero. Li tenien tant per venerable, aquells menestrals de veinat, que hi compraven am quietut, am religiositat de creients, am la seguritat de que'l gènero venia de la velluria i es podia comprar am confiança; i, oh poder de la tradició!, tenien tanta fe en els rodets i en les troques de «La Puntual», que si s'hagués tancat, per etzar, i haguessin hagut d'anar a una altra tenda, de desde'l carrer del Rec al carrer de Tantarantana, no s'haurien fet mes bànoves, ni canaris de llana groga, ni _respaldos_ de ganxet, ni maresdedéus de Montserrat, treballades al _canyamasso_.

Però no hi havia temor: no tancarien. Obrien, obrien sempre amb una puntualitat que'l rètol mateix se'n admirava.

Obrien, i seguien venent, i dinant, i tornant a vendre, i sopant, i venent més, i dormint, i tornem-hi a ser; i això mesos i mesos i anys i anys, lo mateix que si'ls donessin corda.

[Il·lustració: Van á fer una costellada á la Montanya Pelada.]

III

L'ESTEVE I LA TOMASA VAN AL CAMP.—LO QUE VEUEN I LO QUE DIUEN.—EXALTAMENT DE L'ESTEVE, QUE ACABA AM TOTA PRUDENCIA COM CORRESPÒN A N'EL SEU GÈNIT.

Un jorn, aixís mateix, veient que tot-hom predicava, que l'estar tant temps a la botiga no era bo pera la salut, que si no's movien de casa patirien de la gota, que's tenia de sortir al camp, i que tot-hom surt al camp, i que camp per aquí i camp per allà, doncs també van volguer fer una sortida i anar a dinar sobre l'herba, i saber lo que era aquell camp que tenia tanta parroquia.

Naturalment que per anar-hi s'ha de preparar l'anada i saber el dia que s'hi va; les coses s'han de prevenir i fer-les a temps; i ja que s'havia fet el pensament de perdre un dia en fer platjeria, se'n tenia d'escullir un que no fos un dia, que fos una diada; i van triar el més senyalat pera aquesta mena d'esbarjos: el dia d'anar-lo a enterrar.

Si havien estat mig any pera pensar-s'hi, pera preparar-ho van estar un moment. Ells eren tardans en el pensar, però eren actius en el resoldre.

La senyora Roseta, pel seu pès, que la privava del traslat, es quedaria _perenne_ a guardar l'establiment. S'endurien la minyona, l'arroç, la caçola, el pollastre, el congre, els muscles, i l'ensiam; surtirien de bon matí; pujarien a n'el cotxe de Gracia, anirien a n'el lloc més camp que hi havia a n'els volts de la ciutat, a la _Montanya Pelada_; dinarien patriarcalment, i sabrien per sempre més què ve a ser un dia de platjeria, que'l que ha estat trenta anys a n'el _deber_, si no té dret a un moment de broma, que vinguin els jutjes i ho _fallin_.

Tal dit tal fet. El dia senyalat, a les vuit en punt del matí, després d'haver recomanat a la senyora Roseta que per l'amor de Déu i dels sants no obrís les portes a ningú; que no's deixés enganyar per tants homes seductors que diuen fineses a les dònes pera treure els quartos del calaix; de que la feien responsable de lo que pogués succeir, i de que si hi havia foc enviés un propi, van carregar els cistells a la minyona i els muscles, i el calamars i aquell pollastre i aquell ensiam, i van anar al Portal de l'Angel, d'aon sortia'l cotxe de Gracia.

El cotxe no era un sol cotxe, eren molts, i tots de la mateixa mena; una mena de cotxes llargs, mig tartana i mig conductora, tant plens de capes de pintura, i de pols sobre la pintura, i de pintura sobre la pols, i de pols i color sobre les capes, que's necessitaven bons cavalls pera portar el pès de tant _remendo_, i els cavalls, que també eren molts i també eren tots iguals, no eren pas montats pera dur pès: tenien no més la salut justa pera portar-se a n'ells mateixos, i si duien els passatgers i les baluernes era pel convenciment de la tralla.

El cotxe en un moment va ser ple, però no ple de passatgers, sinó de cistells i de vianda. Per cada seti que anava omplert, de persones propiament dites, hi havia sis coves, dos farcells inútils i tres guitarres. La gent que havien pujat semblaven emigrants de broma, que s'emportaven provisions per lo que pogués succeir; gent que fugien d'una pesta de tristesa i d'obligació i s'enduien l'alegria i el rebost; nois am barba o escapats d'estudi, que anaven a fer campana de la fàbrica, del taller, de la botiga o de l'hospici am tant alè de divertir-se, que una portella que queia, un senyor que feia un esternut, els donava dalit pera riure, pera cridar, pera esvalotar i pera donar-se cada patacada que feia trontollar el cotxe.

Aixís que va arrencar, aquell cotxe, va arrencar el cant de tots plegats i ja no va parar en tot el dia. De «_Tú eres la flor_», i «_Ay sí_», i «_Abril_», i «_Baja al jardín_», i «_Adiós, mulata_», i més _sis_, i més _abrils_, allí dintre era una gabia amb aucells desbocats i tres aucells ensopits, que eren els de «La Puntual». El crid per aquell passeig de Gracia no va parar un sol moment: quan no cridaven feien _coro_, i quan no feien _coro_ xisclaven, i era tant l'afany de divertir-se, i de demostrar-ho als oients per medi de la gargamella, que'l van encomanar a n'el cotxer; i el cotxer, pera esbravar-se, feia anar aquells quatre cavalls, fets d'òssos i de pell marcida, com si fos una cuadriga i ell un carrer de jocs olímpics. I «Arri aquí!» i «Coronela!», i «Potro!», i «Reira de Déu!» i «Galante!» i reneg i garrotada, la pols sortia del cotxe com una catifa vella que l'espolsessin al sol i alcés un núvol de miseria.

L'Esteve, la Tomasa i la minyona ja haurien volgut arribar.

—Això és massa,—deia la Tomasa a l'Esteve.

—I tant massa,—li responia ell.—Ja sabs que a mi m'agrada la broma, quan l'hora s'ho porta i l'ocasió; però una cosa és broma que siga expansió natural, i una altra l'esvalotament. Fes-te ensà, i que no't taquin el vestit, que aquesta gent, aixís que s'exalta, no respecten ni la roba.

En sent a la Travessera, el cotxer va preguntar si tenia de baixar algú, però ningú baixava a n'aquell cotxe; ¡anaven tots a montanya! ¡a cercar arbres! ¡al bosch! ¡al diable! allà aon fos! am tal d'eixir de ciutat; i fins a la plaça d'en Rovira, que no anava més enllà, ningú va parar de fer gatzara, de corejar i de moure xivarri.

Van baixar dònes i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant més _comitives_, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gracia i per tots costats no's veien més que grans colles que anaven pujant la montanya. Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, am la bóta enlaire, la dòna aprop i els infants saltant al darrera; allí parelles i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats aturant-se de tant en tant pera anar veient el _panorama_; allí bailets lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets pera fer-se passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un cassino de manyans que havien posat de recó cinc cèntims cada setmana pera anar a fer un dia de platjeria; i allí tocar de guitarres, i crids, i cants, i panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava'ls homes i coloria les dònes, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de gabia que'ls havien donat llibertat i corrien cap als arbres.

I els arbres eren garrofers. ¡Pobres garrofers, mig cargolats, am les branques penjant a terra! I la terra era un tou d'ortigues, plena d'òssos de costella, d'herba seca, de pedruscam de pedrera, de grava i de cargols buids. I aquella il·lusió de camp era un d'aquells paisatges que semblen fets de les desferres que les ciutats escupen a fòra; però com que no hi ha paisatge mellor que dur-se l'alegria a dintre, a n'aquells presoners del treball cada garrofer els hi semblava un portentós _Manzanillo_, aon no'ls feia res de dormir-hi am tal de dormir a vora d'_ella_; cada arbre el del bé i del mal, que tots els arbres ho són quan la serp de seducció vetlla darrera l'esperit, i tant els hi semblava aixís, que quan l'Esteve (i familia) va volguer trobar un xic d'ombra'ls va costar cinc sentits. Cada garrofer era un cassino, amb tres o quatre caçoles fumejant a sota del toldo; cada toldo era un niu de rialles, i cada rialla dolça malura que s'encomanava als altres.

Com que l'Esteve no era pretensiós, ni la seva dòna tampoc, es van acontentar d'un plansó, que, si bé no feia gaire ombra, al menys no estava habitat; i vinga llenya, i foc, i la caçola i comencem la batalla!

L'Esteve va volguer asseure-s, mentres la minyona feia l'arroç i la Tomasa vigilava, però com que feia molts anys que no hi havia segut a terra, per tot es trobava malament; va alçar-se i va anar a veure l'arroç pera també dir-hi'l seu parer, però li van dir que destorbava; va volguer mirar la _vista_ i justament allí hi havia un marge que la tapava la _vista_, i per fi, no sabent què fer, va treure una llibreta i un llàpiç, i va començar a tirar sumes: tant fa tant, i farà tant, i el dia trenta d'aquet mes l'arqueig pujarà dos mil duros, i pug pagar tant i quant, i... tampoc va poguer acabar: al garrofer d'allí al costat se sentien tantes rialles, i xiscles i petons i corregudes, que espantaven als aucells, i si espantaven als aucells, que hi són _pràctics_ a n'el estimar, comptin vostès, cavallers, si s'havia d'espantar l'Esteve.

—No sé com les autoritats ho consenten que's vingui a festejar en via pública,—va dir l'Esteve a la Tomasa; però com que ella no ho havia sentit, i com que l'arroç estava a punt, es varen seure en una pedra, i se'n varen posar tres plats, ni massa plens, ni massa buids: tres plats, ni de ric ni de pobre.

L'arroç era bo.

L'Esteve li va trobar i va complimentar a la minyona.

—Ja ho crec que té de ser bo,—va exclamar tot seguit la mestreça.—No hi falten bons amaniments, pollastre, congre, calamarç... Per força en té de ser de bo, però que'n fessim cada dia i ja veuries tu mateix aont aniria a parar la casa.

—Ja que parles de la casa,—va dir ell:—¿ja's varen enviar aquells brodats a la casa _Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª_, que va demanar el viatjant?

—Es clar que's van enviar,—li va dir ella mig ofesa.—Ja sabs que no me'n descuido mai de les coses que m'interessen. Vols una mica més d'arroç?

—Pensava una cosa, Tomasa. Si posessim una secció de tela de matelaç, vols dir que no ens daria producte?

—No,—digué ella, amatent.—Val més lo segur que lo incert. Es té d'anar de mica en mica. Menjar poc i pair bé.

I després de aquestes tres sentencies va afegir com dient-ho pera ella:

—Si tinguessim fills, encara.

—¿Vols dir que no'n tindrem de fills?—va gosar insinuar l'Esteve.

—Calla, que ja te'm desbarates,—va dir ella mig rient.—Vet-aquí lo que són els exemples. Noia, porta les costelles!

Les costelles també eren bones. Tampoc hi faltava amaniment i tampoc eren costelles que se'n poguessin fer cada dia; però a l'ensiam sí que n'hi faltava; semblava que mengessin herba, i sòrt que amb el formatge i les atmetlles, i una mica de vi ranci que van dur com a extraordinari, el van fer anar coll avall.