Part 8

L'idea va entusiasmar a la mare. Realment, veure'l seu fill ben vestidet de sant Joan entusiasma a qualsevol mare, per poca devoció que tingui, i ella podia ser estalviadora, però pera'l fill no hi planyia res; però l'Esteve ja era diferent: havia tingut aquella quiebra (sempre que havia de gastar la retreia), i el vestit de sant Joan du molt gasto: s'han de comprar pells, gaiato, corona, bandereta, sandalies i mitges de color de carn, i, sobre tot, s'ha de comprar un bè, perquè un sant Joan sense bè és com un establiment sense gènero, i ell no estava pera desembolsos amb el dèficit d'aquella quiebra!

La mare va insistir dient-li que lo que costa més del vestit són les betes i les trenzilles, i que d'això en tenien saldos, i que en tocant a lo del bè, un cop hagués servit pera l'_acte_, el podien matar i menjar-se-l, i que la satisfacció d'un pare, de veure'l fill caminant am lo millor de Barcelona, no's paga am diners ni am dinades. L'Esteve va contestar que un pas de tanta trascendencia val la pena de meditar-lo. Ella, que ja ho havia meditat; ell, que s'havia de meditar més, i per fi, com en tots els casos, va ser el padrí'l que ho va resoldre am quatre ratlles de sentencia.

«Que hi vagi,—va dir el padrí.—Bò és conservar les tradicions que no perjudiquen el crèdit, i l'anar de sant Joan no perjudica a ningú: ni al bon nom, ni a vosaltres, ni a n'ells ni a la serietat de la casa.»

Ja estava fet! Vinga preparar-se i fer les coses com han de fer-se: el senyor Pau, el tenedor de llibres, acompanyaria l'infant, perquè l'Esteve era massa serio pera acompanyar criatures. Posarien bancs a la porta pera veure passar la processó, i sobre tot a n'en Ramonet; convidarien a les families que capiguessin a n'els bancs, i fins després darien refresc: la xacolata de sempre, secalls, horxata, xarop i tota l'aigua que volguessin.

Pera donar a entendre a n'el tenedor el càrrec que li destinaven van estar molt més de mitja hora; els crids se sentien del terrat; però quan ho va haver entès va acceptar-ho, i fins ho va acceptar amb alegria. El trajo que havia de dur el sant Joan no'n va costar tants de crids, però va costar més discussions: que si havia de dur la corona sostinguda per un filferro, que si les sandalies són vermelles, que si sant Joan portava barba... tot-hom hi va dir la seva; i en quant a la compra del bè, va ser una qüestió tant seria que de poc tot se'n va en orris: la mare'l volia blanc, perquè aquets xais han de ser blancs; l'Esteve'l volia ben gras, perquè anant munt i avall aquet bestiar s'aflaqueix i quan se'ls té de matar no més en queda la pell, que tant li feia blanca com negra; i per fi, partint diferencies, van arribar a comprar un xai que no podia ser més apte pera'l pas i pels _aliments_: era un bè nèt, blanc i grassonet, amb uns ulls de resignació que's veia que ja sospitava lo que li havia de passar; amb un aire tant modest que si l'hagués vist sant Joan l'hauria adoptat xai honorari, i amb un posat de tristor que no més de veure-l una vegada ja se li posava afecte.

En Ramonet quan el va veure n'hi va posar tant d'afecte i va estar tant content de tenir-lo que'l va fer pujar a l'entressol, i el va fer baixar a l'establiment, i aquí caic i aquí m'aixeco, les capses rodaven per terra i els rodets anaven enlaire, convertint «La Puntual» en corral de la bestiola i del pastor que la guiava.

Sòrt que no més va durar quatre dies aquella vida bucòlica, o si no hi ha una feridura, que hauria sigut la de l'Esteve.

El dia de la processó va arribar, i després d'haver dinat van esperar als convidats; van arreglar els taulons a fòra i van vestir a n'en Ramonet.

Les Maries, la senyora del primer pis, la senyora Pepa, la senyora Felicia i la senyora Roseta hi van ajudar a vestir-lo, però'l que hi va ajudar més va ser el bè, perquè si ell no hi hagués sigut allí entretenint a la criatura no l'haurien pas pogut vestir, amb aquell gènit que tenia. Primer li van pentinar els riços, que pera ells es feia la festa; després li van enquibir els colans, uns colans de color de rosa que talment semblaven de carn, si la carn fos d'aquet color, i com que li venien amples els hi van lligar am dugues betes i tota una restallera d'agulles; després les sandalies, també de color de rosa, pera amdós chus, com dugues magranes, que li venien sobre'ls dits dels peus; després les mànegues, de seda, de seda de color de prat, a dugues pessetes el pam; a sobre de tot la pellissa, que hi entrava un altre moltó, i la corona i els _llacets_, i ja no més faltava gornir el xai, que era tant delicat com lo altre, perquè de flors a la cua, i de roses de paper a sobre l'esquena i a sobre'l cap, i de lliga-cames a totes quatre, i de cintetes allí on cabien n'hi varen arribar a posar tantes que semblava que «La Puntual» anunciés la _mercería_.

Quan varen estar tots dos gornits hi va haver un crid d'admiració. Mai, però mai, un sant Joan que fos tant Joan com aquell s'hauria passejat pel barri! Ni allò era un infant, sinó un sucre; ni'l bè un bè, sinó un maçapà; ni a n'els altars ni a les estampes s'havia vist una parella tant proporcionada i tant _piadosa_.

L'Esteve va pujar pera veure-la, i no va tenir gaire alegria perquè pensava en el gasto, però tampoc va tenir tristesa, perquè fet i fet era'l pare. Van donar brenar a sant Joan i una mica d'ofals a la torna; va arribar el senyor Pau de levita i van sortir cap a Sant Cugat am tot el veinat a les portes, armant un esvalot i uns crids que fins el centinella's va girar pera saber lo que passava.

En sent aprop de Sant Cugat, sant Joan va volguer fer lo que no hi ha cap llei ni cap santetat que ho privi. I pera'l pobre tenedor de llibres aquí començà'l primer treball. La criatura prou demanava, però'l senyor Pau no ho sentia, i quan ho va sentir ja era tard. Com que li havien lligat els colans per sota de la pellisa, i com que pera treure la pellissa s'havia de desgornir el trajo, i com que l'infant duia pressa, i com que també era pràctic, cansat de plorar... va resoldre-s, i el color de rosa dels colans va quedar d'un tò més pujat de dalt a baix de les cames.

Aixís i tot, van continuar. El senyor Pau va pensar que encara que anés un xic mullat no tots els sants Joans són aixuts, i, amb aquesta convicció de que'l temps ho asseca tot, van arribar a la parroquia.

Ja era hora. Els gegants s'impacientaven, i, donant saltirons i fent voltes, ja havien emprès la marxa, am les trampes i els ganfarons que'ls anaven seguint al darrera.

Després dels ganfarons van ser els infants: tots els estudis del veinat, tots els bordegassos del barri, tots els bailets de tots els gremis van anar seguint, amb els ciris i amb els cabells tallats de fresc, rapats fins arrel, i empolainats, però veient-se a n'els fronts estrets, a n'el crani alt i a n'els ulls fondos els fills d'una raça toçuda que'ls havien posat pomada, però que no eren fets pera pomada, sinó pera suor del treball. Passava'l pervindre de Ribera; els que havien d'alçar els pisos a n'els fonaments d'aquelles cases fetes am capitells trencats i grava de columnes gòtiques; passaven els Estevets, sorruts, serios i arrenglerats i am mirar resignat però ferm; i era tant el posat esquerp que tenien aquells infants, que quan passava'l fill d'algun noble amb el criat vell al costat, la blancor d'aquella cara i els bucles i les mans grogues semblaven, pel seu contrast, flors malaltisses d'arcova que s'havien de fondre com els ciris; flors d'esquerda de panteó al costat d'olles d'aufàbregues.

Després dels infants els Esteves, els pellaires, els camàlics, els graners, els botiguers, els manyans, els teixidors, els carreters, els bastaixos, tota la gent de força i de feina, que, dintre dels gecs apretats i de les ermilles cordades, els rebotien els muscles, que estaven encongits per la roba; després els senyors Esteves, els comerciants retirats, regidors i arcaldes de barri, els puntals de la barriada i els que si havien fet fortuna en duien arrugues al front i xacres sota la levita; després els capellans i els soldats, i després la tarregada, l'angelical tarregada de verges, santets i angelons; disfresses de confiture que com el nostre Ramonet eren il·lusions de mares.

Al sant Joan i al bè i al senyor Pau els van posar al mig de les files i varen anar seguint.

Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets i una catifa de ginesta. Desde'ls pisos fins als bancs i desde'ls bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida, una nevada de vida que omplia'l carrer de joia. Aquelles cases negres i rònegues havien tret l'ànima al defòra, i els damassos verds i vermells, les bànoves de l'antigor, els cortinatges de l'arcova, les catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les festes que enjoiaven l'interior els havien posat al balcó. Aquelles dònes menestrales havien tret tots els vestits de la calaixera de caoba, aon dormien tot l'any plegats am flaira de poma camosa, i els havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i mans fermes, s'havien també encatifat am les mantellines blanques i flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les duien sobre'l pit, sobre'l coll, sobre la cintura i sobre la daurada polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera'ls carrers talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina feta d'espurnes de gloria.

La processó anava seguint solemnialment, magestuosa, poc a poc, tant magestuosa i poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi posaven més de mitja hora, i la gent feia comentaris am tots els que anaven passant.

—Aquell és l'arcalde del Born.

—Aquet és aquell botiguer que va fer fortuna amb els sucres.

—Aquet és aquell gran gallinaire del carrer de Flassaders.

—Aquet és el senyor Mateu.

—Aquet és el senyor Pere...

Tot-hom hi anava dient la seva. Que si eren això, que si eren allò, que si com havien fet la fortuna, que si havien estat tants anys a fer-la; però quan passava en Ramonet amb el seu bè tant gornit i el senyor Pau tant mudat, allò ja no eren comentaris: era exclamació desfeta, enterniment i controversia.

—Mireu-lo! Mireu-lo que és bufó!

—Si sembla de pasta.

—Si ho és.

—Això deu ser una prometensa.

—Jesús!

—L'han tret d'una escaparata.

—Sembla'l santet que tenim allí a les _Hijas de María_.

O bé n'hi havia de sorruts que deien malhumorats:

—Jo'ls daria garrot a n'els pares.

—No sé per què no hi ha un _asilo_ pera les criatures disfressades.

—Això'ls governs han de privar-ho.

—Supersticions són això. I per això a Espanya anem tant bé que ara mateix serà un _caos_.

Un home fins els va insultar.

Una dòna va córrer a abraçar-lo i se'n va entornar plorant.

Però la processó anava seguint, am més paperets i més ginesta, i, fos el mareig d'aquell acte, fos l'enlluernament dels ciris, o fos que l'anar poc a poc cansava a la criatura, en Ramonet va ajupir-se i no va volguer seguir més.

Plora que plora i crida que crida, es va aturar al mig de les atxes i no hi havia qui'l fés seguir.

Prou n'hi va oferir de carmel·los i dolços i cavalls de fusta'l senyor Pau, apurat, però no senyor: no volia moure-s.

Prou el va amenaçar que en sent a casa'l tancarien a les fosques: tant se n'hi endonaven les fosques com la claror de les atxes.

Prou es va enternir: res hi valia.

Què s'havia de fer?, va preguntar-se l'atribulat tenedor. Deixar-lo allí al mig a n'ell i al bè i anar a avisar la familia? Deixar aquell destorb allí terra que embussava la processó? Avisar un cotxe o un camàlic? Si a les processons hi hagués ambulancies pera carregar l'impedimenta d'àngels i sants i Veròniques que no poden seguir el curs, l'hauria carregat al carro; però com que no hi havia ni carro, ni carretó, ni sòrt, ni misericordia dels homes, se'l va carregar a coll... i endevant!, que quan hauria passat la raresa'l tornaria a posar a terra i arribarien com podrien.

Això sí, al tenir-lo a coll va pensar: «És molt pesat el portar els llibres, però ho és més el dur criatures».

I pera conformar-se una mica's va dir aquet comentari: «Ja he fet bé jo de no casar-me».

Havia fet bé de no casar-se, però com que aixís que ve una desgracia en sol venir una altra al darrera, i com que'l senyor Pau era un home que no havia nascut am xaripa, mentres es feia reflexions amb en Ramonet als braços, ja sien els mateixos motius que havien aturat a sant Joan, o ja sia pel mal exemple, o ja sia pera fer la contra a n'el pobre tenedor, el bè també s'hi va ajeure i tampoc va volguer seguir.

—Aveiam si també hauré de dur el bè,—va dir el pobre home mig plorant.—Aveiam si també m'hi ajeuré jo i que'm passi la processó per sobre, i que m'esclafi, i que'm trepitji.

I mentres ell s'exclamava, am cada gota de suor com les dels blens de les atxes, la gent, que veia aquell grop que... estava empantanegat, també hi anava dient la seva.

—Entreu-lo a dintre una botiga aquet marrà!

—Porteu-lo a l'escorxador!

—Aquet moltó és un dropo. Coeu-lo, que no'n volem de dropos a n'aquet barri!

—Doneu-li aiguanaf, pobrissó!

—Dissequeu-lo!

I fins un noi dels que passaven el va socarrimar amb un ciri, i allò feia un tuf de llana que no's podia aguantar.

Per sants que siguin els tenedors, i per sants a coll-i-bè que portin, arriben que la paciencia ja ha donat tots els aixamples i que no poden més i reventen.

El senyor Pau ja ho era un de sant, però un sant ben _entendido_, i va pendre una resolució: deixar el bè allí al mig del carrer i endur-se'n a n'en Ramonet, i que se salvi qui pugui... Però mireu-ho què són les _planetes_: allò va ser lo que va salvar-lo.

Quan la criatura va veure que anaven a deixar el bè va callar i va volguer seguir.

Va seguir i el bè va imitar-lo, i el senyor Pau va respirar, però'l susto havia sigut tant gros i el tenia clavat tant endintre que, responent als capellans que resaven al darrera, anava dient a mitja veu, a modo de lletania:

—Maimés!

Maimés infants!

Maimés processons!

Maimés bèns!

Maimés sants Joans ni altres sants!

Els llibres, els llibres i res més que'ls llibres!—

Mentres passava tot aquet tràngol ja s'havia anat fent de nit. La processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes d'aquells crids d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, no més es veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg del carrer. El silenci era magestuós. Les cares, abans tant alegres, a la groga claror dels ciris, semblaven cares d'enterrament, cares de fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i l'impressió era tant solemne que'l bè anava dient: «Bè!... Bè!...», un bè d'anyorament i d'engoixa, i en Ramonet anava seguint, però plorant al sò de la música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir bè pera treure-s la tristor de dintre.

De sobte va esclatar un gran trò. Ja hi érem! Ja teniem pluja. Aquelles dugues fileres d'atxes van fer un zic-zac d'esverament; després un altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois, gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi van entrar més, i quan tot va ser atapait els que van quedar al carrer corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.

El bè, el senyor Pau i en Ramonet van ser dels del carrer. Un sant Joan, quan és petit, s'enquibeix a qualsevulga entrada, però entrar un xai a dintre d'una casa quan les persones hi estàn espesses és pitjor que fer-lo passar per devant d'algun fielato; aixís és que sota les canals, am «bès» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el xàfec.

I si ells aguantaven el ruixat, compteu els de «La Puntual» i el rengle de convidats, que esperaven veure-ls passar, quin desengany i quin esglai! Que si hauràn caigut, que si hauràn topat, que am les empentes d'un xàfec es pot esclafar a una persona, que si com el senyor Pau és tant sord no hauràn sentit la tempestat i l'hauràn rebuda a raig fet, que si'l vestit de sant Joan no és un vestit pera les mullenes, demaneu-ne de comentaris. La senyora del primer pis deia d'enviar un municipal al curs de la processó i demanar per un bè perdut; la mare hi volia anar ella mateixa. El senyor Esteve'ls calmava dient que mellor que rebés un xàfec, que aixís els infants es fan forts. L'Esteve no deia res, perquè no sabia què dir; però a l'últim es va aclarir el temps, i la mare, que era a la porta mirant amb els ulls de mare, va fer un xiscle d'alegria perquè'ls va veure que arribaven.

Arribaven, sí, però de quin modo! Quin mullader! D'aquell sant Joan tant _ñiño_ no més en quedava la pell. Ni corona, ni bandereta, ni sandalies, casi ni riços: tot se'n havia anat riu avall! L'atribulat senyor Pau no més havia salvat el berret, perquè hi duia un mocador, però havia perdut el mocador, que valia més que'l berret; i el xai casi no era xai: brut, enfangat, sense flocs i am les flors fetes una pasta que li havia tenyit l'esquena, en comptes d'un bè de sant Joan, era un moltó de _matadero_ que s'havia esgarriat i que'l duien amb una corda.

El xacolate va ser trist, espès, agre, i el xarop... xarop de rabes!

La deria de deixar el negoci per una cosa de luxo havia estat un escarment. No hi tornarien maimés!

I encara faltava l'epíleg, que va ser el jorn de matar el bè.

En Ramonet va plorar tant, al veure que de revolada se li emportaven l'amic, aquell amic tant bon amic, que l'havia tingut vuit dies sense deixar-lo ni un moment, que havia anat amb ell a la gloria i que no l'havia abandonat quan va venir la desfeta, que aixís que va veure que'l treien i que'l mirava amb aquells ulls tant tristos i plens de dolcesa, com volguent dir: «Ha arribat l'hora»... que's van creure que emmalaltia.

—No he vist mai una criatura de tants sentiments com aquesta,—va dir la mare, corpresa.

—No sé pas a qui s'assembla,—van dir de pla les tres Maries.

—Deixa-t estar de semblances, ni de xais, ni de coses fútils,—va dir l'Esteve a la dòna.—Amb una vegada n'hi ha prou d'això de processons i romanços. Baixa a baix, a la botiga, que hi ha molts _pedidos_ atrassats, i els _pedidos_ són els _pedidos_.

[Il·lustració: Per las ideas del fill La Puntual corra perill.]

VII

SEGUEIX L'AUCA.—CAMBI D'ESTUDIS I DE PENSADES.—ELS PARES PROPOSEN I ELS FILLS DISPOSEN.

Aquella jornada de Corpus va marcar el jorn de tallar els riços.

Am cinc anys de portar al cap aquella mena de gorniment inútil ja n'hi havia prou, i pot-ser massa. Ja era hora de deixar-se d'endròmines i de suplements decoratius, pera començar a fer entendre al noi que al món no hi venim pera lluir, sinó que hi venim pera treballar, i que'l que porta massa temps tirabuixons i altres falornies corre'l perill d'avesar-s'hi i anar gornit tota la vida.

L'Esteve volia que'l noi fos home, i com més aviat mellor. Aixís és que l'endemà, no sols li va fer tallar els cabells, sinó que ja va vestir d'home: pantaló llarg i americana, feta de la mateixa roba que ell se'n havia fet un trajo; botines am gomes, com les d'ell, berret de la mateixa forma que'l seu i tot tant parió i tant exacte, que quan anaven pare i fill semblava que al néixer l'home n'havia sobrat la criatura.

Lo únic que va lograr amb aquet cambi fou que'ls bailets de tot el veinat, quan van veure eixir de «La Puntual» aquella criatura tant _severa_, li tinguessin molt més respecte del que li havien tingut fins allavores. Allò de jogar a bales i a cartrons amb un infant que anava de llarg, que duia _leontina_ de niquel i un rellotge que si bé no anava feia'l mateix efecte que si anés, els feia magestat, i si bé'ls bailets de tota mena no s'hi fixen gaire en la roba, haver-se-les amb un marrec que tant jove ja gasta capa, n'hi ha pera fer-ne molt de respecte.

I a fè que no tenien de tenir-n'hi, perquè era un infant ben infant, el nostre ex-riçat Ramonet. Comparat am la patuleia que's criava per aquells voltants, que fins quan jogaven a jogar tenien d'ensenyar les ungles, en Ramonet era un anyell. Si per cas veia que l'estafaven es deixava estafar pacíficament, i no més a n'el fons de tot hi tenia un cau de revolta, que era d'aon n'eixien les llàgrimes; si pegaven a un que fos més feble, sempre's posava al costat del feble, encara que li toqués el rebre, i a generós ningú'l guanyava. N'era tant i tant naturalment, que, si'ls bailets sabessin pensar, s'haurien adonat desseguida que ell era diferent dels altres, i no per la capa i el capell, sinó pels sentiments que duia a dintre.

Va anar creixent d'aquet modo, i amb ell van anar creixent els instints i una sensibilitat exquisida, i una comprensió extraordinaria, i un dalit de saber de tot, menos de lo que li convenia.

—Aquesta criatura no's fixa,—deia molt sovint el seu pare.

—Ja's fixarà,—deia la mare.—Jo he conegut botiguers que fins que han sigut majors d'edat no s'han començat a fixar. Se li té de deixar fer el creixent.

—Aquí'm tens a mi, que a quatre anys...

—És que d'Esteves com tu no n'hi ha cap més a Barcelona. Estigues tranquil i deixa fer, que no tens raó de queixar-te.

No tenia raó de queixar-se, però no tenia motius d'estar alegre. El noi vivia a la botiga, però'l seu esperit no hi vivia. Aquells prestatges li eren estrets, com la capa i com l'americana, perquè ell creixia i lo altre no, i no podien avenir-se. Sentia com una frisansa que'l feia mirar cap a fòra; una mena de formigor allí on sortirien les ales si'ls infants en tinguessin d'ales; el desfici que senten els lleons joves que'ls tenen engabiats; i ni'l taulell, ni'l mateix taulell, am tot l'atractiu del taulell, li podien ensopir els nirvis; aixís és que quan a dèu anys un dia l'Esteve va dir-li que l'acompanyaria a estudi pera que l'ensenyessin de viure, ell va pensar que això volia: que l'ensenyessin de viure; i, en comptes de saber-li greu, com a tants infants del veinat, hi va anar més content que unes Pascues.

L'estudi aont el va acompanyar l'Esteve (l'avi tenia una bronquitis i no'l va poguer acompanyar) ja no era aquell mateix estudi del carrer dels Flaçaders. Aquell se'n havia anat al cel, am la piçarra i el mestre, i ja no hi havia ni Seca, ni Meca, ni Vall d'Andorra. Aquelles dugues sales d'ensenyança eren magatzems de conserves. L'estudi d'ara ja no era un estudi, era un _colegio_; un _colegio_ am tota forma, amb escala de marbre, amb _higiene_ i am mires al _porvenir_. Aquella piçarra _espaiosa_ s'havia anat enxiquint i ja no presidia la casa; aquella sala tant pintoresca ja era una sala simètrica, am ventilació, amb aseo i amb aire (dos metres cúbics per deixeble), i aquella ensenyança tant senzilla s'havia anat complicant: a més d'aquelles quatre regles que demanava l'Esteve, ensenyaven d'unes coses que l'Esteve no podia entendre i molts dels deixebles tampoc: ensenyaven de piano, de _solfeo_, fins de llatí, i fins de dibuix, i si no ensenyaven res més no és perquè'ls mestres no'n sapiguessin, sinó perquè no tenien _salida_.