Part 6

Descubrí 'l campanar del poble, emblanquit encara de neu que 's fonía; després los dos casals, grandiós l'un y solzament gran l'altre, dels dos hizendats més richs; després més casas, y, finalment, la d'ell á l'altra banda de població, y un xich allunyada d'aquesta, com filleta esquerpa que 's separa de las altras germanas á qui contan rondallas, per reva, tres personas grans.

Avivá son pas... Malehía sos peus perque 'ls creya més infidels que may, essent axís que may havían fet tan suprem y productiu esfors.

Va penetrar al poble; lo recorregué en totas direccions, simulant la major calma per no cridar l'atenció de ningú; guaytá, devorá ab la vista, va escoltar, va indagar y sapigué, per fí, que la persona á qui cercava s'havía dirigit á sa matexa casa.

Rialla satánica contragué las faccions de 'n Biel, qui pensá:

"¡Ell mateix se 'n vé á morir á las mevas mans!... ¡Voler del infern!..."

Corrent com las malas novas va 'l desventurat vers sa casa... Ja es al pas de la porta forana... Sent la veu de son perseguit; puja, entra y... ¡Providencia divina! Troba al vilassá abrassant y besant á la María-Roseta, que plora y riu alhora al véurers tan festejada per qui no coneix. En Biel s'atura com reprimit per celestial influencia; lo senyor Tomás repara en ell; s'alsa, y, ab la noyeta en brassos, s'agenolla, derramant llágrima viva, devant del soptat pagés.

--¡Perdonéume, Biel! ¡Sou un ángel... Lo comiat se torna donació: aquesta casa es vostra! M' heu criat una filla á qui tant he anyorat y estimo... Vostra germana, que Dèu fará vagi per bé, ha obert els meus ulls,... y aquesta medalleta de Montserrat que porta la nena...

Lo plor no dexá continuar al afortunat pare.

### VII

En Biel, efectivament, havía treta del hospici la noya quan era criatura de pochs mesos. La Francisca la criá, els dos germans se l'afillaren, y res hauría pogut emportársela de llur poder: res... llevat un pare amant y arrepentit; pare que ¡trist d'ell! jamay pogué sentirse anomenar tal per sa filla, puix aquesta visqué y morí completament muda.

L' advocat de peu de marge No sé qué 'm pagaría de que 'l vejesseu tan clarament com lo veu ma memoria, durant l'entrada de fosch d'un dissapte ó de qualsevol altra vigilia de dia festiu, al pas de la porta del Hostal del Pámpol, sentat en l'única cadira que té l'establiment y recolzat en la paret, formant ab aquesta y ab lo plá de terra un triángul, sota de qual trassat, y al entorn, hi espellucan un ánech tendre, duas polletas y un gallot escarransit que las protegeix.

Lo veuríau amanyagant lo gat ros, que li dú molta voluntat, y dominant lo xich aplech en que hi figuran (uns sentats al banch, altres mitj ajeguts á la llinda ó damunt la fullaraca del entrant, y sóls un de dret accidentalment) la matexa hostalera més grassa y vermellota de lo que la lley de Dèu mana; lo traginer y son regatxot, (padrastre y fillastre) fent pa y beure... es á dir, beure y pa; lo guarda-bosch, rabassut y farreny, calant la pipa y xuclant, sense tráures may d'un costat de boca 'l flamant canó de canya; lo mestre de casas del vehinat, musich de sequé, devegadas, (que may ha sapigut qué son solfas, ni 'l paga la fadrinalla pera que 'n pogués apendre encara que 's tragués vint anys de sobre); lo cosí-germá del hostaler, cap visible ara de la familia --per tal de que l'amo es á vila á provehir y no tornará fins l'endemá dematí,-- que 's dóna més fums dels qu' á dreta lley li pertocarían; lo sogre del cabo de civils, acantonats en la població á causa d'ésser propera del camí-ral, y varis més circunstants, sens altre mérit ni distintiu que 'l d'una escandalosa bona fe.

Vos repetesch que m' agradaría d'alló més que 'l vejesseu al típich advocat de peu de marge, ab sa catxutxa de negociant de bestiar, sos ullets de fura manyaga, sas curtíssimas patilletas, ó sía polseras, espessas y crespadas com sos intents; llarch, magre, castigat de verola, negrós de dents, una gran verruga al replá de la galta esquerra, viu, bellugadís, xerrayre y regatejant sas rialletas com tot home de suposició.

Veuríau ab quína prossopeya trau dels dos inferns de sa jupa de color de castanya borda, plechs de papers llarchs y curts, més ó ménos esgroguehits y grexosos, peró convenientment agermanats sota lligams formant creus; ab quína gravetat los trau y torna á aconduhir, despreciant, ab olímpica compassió, 'ls avisos dels parroquians que li advertexen que se li barrejarán y confondrán aquells documents; ab quína destresa se 'ls coloca sobre 'ls genolls ó als llabis y 'ls torna als inferns, trayent avans, d'un d'estos, la indispensable cartera, pansida, botaruda y lligada, ab beta negra, pèl mitj.

L' advocat de peu de marge ab prou feynas sab de lletra, pero 'n té més de menuda que set breviaris plegats. Va y vé de vila y de ciutat, á peu, (las espardenyas posadas y 'ls borceguins rossos dintre un mocador, penjant del bastó, á l'esquena per únich equipatje,) ab la matexa facilitat que van y venen sos clients "del tros" vull dir de la travallada al camp, al bosch ó á la vinya, y axó que la vila es cinch horetas lluny y set de las del diable la ciutat.

Coneix pocas lleys --per terceras y quartas personas, s'enten,-- y més en lo que tenen de burlables que de justas; peró coneix, en cambi, més advocats de debó y més procuradors y notaris y agents de negocis, qu' un foch no cremaría.

He dit que per únich equipatje porta 'l calsat de cuyro dins lo mocador, y he faltat á la veritat dihentho d'un modo absolut. Més de quatre son los dias en que dú, altrement, un parell de perdius, un conill y fins alguna llebrota, destinats á curials gurmants ó á escribents de probada influencia en la llestesa de la tramitació ó en cosa més important, si ménos digne de retráures.

¿Voldréu ara saber cóm se diu? Los jutjes honrats li deyan ahir llagosta dels camps encarregats á llur protecció, tant per sa dolentería com per la feyna que 'ls hi donava: avuy deuhen dirli philoxera vastatrix, perqu' es calificatiu d'actualitat, y perque dir las calamitats en llatí fa més jutje. Los advocats de bè l'anomenan mala sombra, y se 'n defugen tant com poden, sense que pugan may tant com volen, perque las malas sombras se troban sense buscarlas y son més temibles de lo que semblan, valdament se tracti d'advocats de bè; los quals, si no han de morirse de fam, no sempre poden triarse la parroquia, ni usar d'una severitat massa escrupulosa ab la gent, per tanta que n' esmarsin ab la qualitat moral dels negocis. Los lletrats, procuradors y demés curials de la mánega ampla, retribuhits ja en diner ja en las especies venatorias avans indicadas, y á voltas ab oli, ví ó altres productes de la terra, li diuhen suplement de negocis bons, y, com á tal, no sóls no 'l desdenyan, sinó que procuran atráuressel, sobre tot en temporadas críticas, permetentli certas llibertats d'entrada als despaigs, de llenguatje en la conversa, de remanament de papers, de llargaria y pesantor en las consultas, que no consentirían ó consenten á molts altres concurrents. Jo, per no ésser més cruel que jutjes y advocats de bè, me contentaré ab calificarlo de... plaga de la parroquia.

¿N' es la primera? ¿La segona? ¿La tercera? ¿Quína? Parroquias y parroquias hi há, y ell es... segons ellas. Com tota malaltía, castiga més fort ó més fluix segons las complecsions en qué recau.

Acabo de compararlo ab una malaltía, y axó 'm porta á l'atenuament de la plagasitat que representa 'l jurisconsult de peu de marge. Hi há malaltías que regeneran definitivament certas naturalesas, é hi há advocats de peu de marge que definitivament regeneran certas poblacions rurals. ¿Cóm? Axeribintlas, espavilantlas.

La en que 'us he presentat mon héroe era una d'aquestas: necessitava ésser axeribida, malgrat la poca distancia que la separava de la carretera, y nostre advocat margenal cumplía sa missió admirablement.

Tots ó la gran majoría dels concurrents al Hostal del Pámpol, y admiradors de nostre subjecte, tenían en mans d'aquest encárrechs més ó ménos granats.

Seguint lo mateix orde ab que vos los he enumerat, diré que l'hostalera li devía una componienda ó arretglo del plet seguit per ella contra un seu germá, en demanda de suplement de llegítima per manifesta lesió ulta midirium (com deya enfáticament l'advocat rural, malmetent la locució forense,) ó per engany de mitjas, com vulgarment s'anomena. Semblant tranzició, que, á dreta lley, no debía acceptar l'interessada, fou per aquesta admesa ab alegría, y una sola visita als advocats de part y altre, valgué al de peu de marge una dobla de quatre en pessa, gens sospitosa ni gens curta.

Lo traginer li tenía encarregada la defensa d'un dret de rabassa morta, que de tant mort tufejava talment, peró... peró l'advocat rural se cobrava ab algun mallal d'oli, com si aquell dret á favor del traginer fos més viu que cap passarell cantant.

En quant al guarda-bosch, ja eran figas d'altre paner. Pretenía de nostre advocat una influencia prou forta pera traure de la presó á un germá de la séva dona, qui, de resultas d'haverse embolicat ab faldillas, (¡ben diferent del guarda, com hi há mon!) estava jayent en un calabosso. Los dias anavan passant; lo pres no exía; peró, com l'advocat li havía dit que, á no ésser ell, n' hi tindría per anys, lo guarda-bosch s'ho temía y s'ho creya, á pesar de que una vegada que 'n parlá al amo ne va rébrer algunas confiansas. Ell se refiava més que del amo y que dels dictats de sa rahó natural, de la upanió del encarregat ó agent popular.

Finalment, lo mestre-de-casas y 'l cosí del hostaler també confiavan en la vivor y llestesa de nostre advocat, l'un per divorciarse de la dona y l'altre per tirarse damunt la pessa de terra d'un honrat peró desgraciadíssim menestral, (no concurrent jamay al Hostal del Pámpol, ni á cap altre) á quí 'l tal cosí havía dexat diners secretament y sens'escriptura pública, peró á un interés crescudíssim capás d'ofegar á un brau, quant més á un pobr' home.

L' únich dels personatjes citats que 's rezelava un bon xich, per instigació del seu gendre, era 'l sogre del cabo de civils.

La nit comensá á venir, y 'ls circunstants anaren retirantse, satisfets de las esplicacions donadas á tots y á cada hú d'ells per l'advocat rural: esplicacions ab salsa de llatí malparlat, de rústega brometa, y de consideracions políticas y socials, ó bè adotzenadas ó bè atrevidas sense solta, mes al alcans del aplech d'aquellas mansas inteligencias.

Y nostre jurisconsult de peu de marge se 'n aná, com de costum, á dormir, després de menjar, beure, riure, dropejar y fer tabola á la salut de sos clients.

L' hostalera li hauría fet una capella, á ésser major ó menor de lo qu' era sa relligiositat.

A falta de capella li feu... més de quatre abrassadas sense malicia (devant del marit) per la parroquia que li menava, y més de quatre presents, comensant per l'ánech, quan fou una mica gros, y acabant per un marranet.

## Beneyts á parells

### I

Era 'l pobre mendicant "Ramon dels barrets" beneyt de naxensa y tan lleig com normalment inofensiu.

Tenía jo de dotze á catorze anys, quan ell venía, un cop per setmana á lo ménos, al poble d'aquell oncle meu pagés, qual digne esperit he retret en alguna de mas precedents relacions.

Li deyam en "Ramon dels barrets", tant los noys com las personas grans del poble, perque la sèva manía dominant era la de portar sobre 'l cap, ficats un dintre l'altre, á tall d'embuts, barrets alts y més barrets. Vos he indicat, altrement, qu' era lleig, y ara afegiré qu' ho era tant, que difícilment pot concebirse combinació més deplorable d'ulls macilents y perduts sota un pellatje negrós y arrugat; nas formidable, malencólicament abatut sobre uns llabis tantost invisibles, de tant prims, y orellas blincadas, tan blincadas cap-endevant com si 's morissen de son. En aquell temps, que diu que 'ls homes creyan en la eczistencia sobrenatural de set Gracias, veyent á n' el pobre Ramon haurían hagut de creure, ab més rahó, en lo fatal poder de set Desgracias juntas. Barrets abonyegats al cim, segons ja he indicat; gran morral sota la botaruda esquena y penjant á un costat; camas tortas y mal vestidas; peus descalsos; llarguíssim plansó á la ma, portat á estil de bordó de pelegrí: véusel aquí de cap á peus.

Ara 'm toca provar qu' era inofensiu.

Per dotzenas podría contarvos las trapacerías que li feya la mala generació dels pobles; desde 'l dirli fástichs y burlarse del seu posat, fins á l'apedregarli 'ls barrets, espantarlo, imitant lo lladrar dels gossos, --que li feyan una pòr de mil diables,-- ruxarlo ab aigua, y, en épocas de bona anyada, ab vi y tot, quan ell ne demanava més, després de béuressen un bon plat d'aquells tant fondos que tenen pintat un aucell groch de llargas urpas.

Tot y ab axó; tot y ab que 'l pobre Ramon no 's feya benvoler per sa netedat, ni per sa continencia en lo beure ví, ó qualsevol aigua que vinejés un xich; tot y ab que una vegada, passant per prop d'un regueró hont s'hi banyavan las tórias d'un cep, ell va posarse á beure esclamant satisfet: "qualsevol begui aigua"; tot y ab qu' era capás d'estar polsant un dia seguit, si durant ell li haguessen donat tabaco de qualsevulla especie, qu' ell cuytava prou á ferlo polsable; tot y ab axó, dich, jo esperava ansiós la sèva passada per la masía, com la esperava igualment una de las mevas cosinas, que tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. Mes no confonguéu, com sembla qu' acabi de confondre jo, ab semblant cita: jo esperava la vinguda del beneyt Ramon, ab preferencia á la dels altres molts pobres que passavan á demanar y conseguir almoyna, mogut per curiositat de xicot, més que per compassió veritable, mentre que ma bona y bella cosina, que contava catorze ó quinze anys, (aventatjantme, per tant, sóls de dos ó tres), desitjava l'arrivada d'aquell pobre més per compassió que per curiositat.

Las moltas bromas de que sabíam havía sigut objecte, y, recientment, una de terrible, acabavan de fer qu' á ma cosina li inspirés estraordinaria llástima, é interés gran á mí.

Figuréuvos si n' era de terrible la broma que acabava de sufrir el pobre beneyt, en l'época á que 's referexen mos recorts.

Arrivá, un vespre, á certa casa menestrala del poble de ©, (poble de batussers, vehí del nostre, al que sempre donava qué fer, en diadas d'aplech, per las ganas de mourhi brega), y demaná aculliment pera passarhi la nit. Justament s'havía mort, horas avans, lo mosso vell ab qui 'ls amos solían fer dormir á 'n Ramon, y 'l cadáver se trobava, cobert, en lo rústech llit de quatre posts. Ningú va avisarho á 'n Ramon, ans al contrari, li digué la gent de la casa que 'l mosso s'havía hagut de ficar al llit per no trobarse gayre bé, y 'l pobre beneyt, á l'hora convenient, va pujar á la cambrota del mosso finat, duhent sóls un llum de mala mort que, com de costum, li feren dexar al corredor, alegant lo temor de que calés foch. S'ajagué; sobre la márfega en que 'l difunt estava, y, rendit per la son y confiat, s'adormí com un beneyt qu' era. L' endemá, ningú avisá al fuster, al anar á pendre mida del cadáver pera ferli la caxa; lo fuster penetrá á la cambra, distretament y sens cap rezel, mentre dormía encara 'n Ramon; s'acostá al llit, destapá y... ¡podéu contar quín esglay lo sèu, al veure, de sopte, remóures una persona qu' ell va creure era 'l difunt! Llensant los arreus, se posá á fugir, mentre que 'n Ramon, despertat y adonantse del mort, á son costat, possehit de tant ó més esglay que 'l fuster, sense vestirse ni res, arrencá correguda vers l'escala, acabant d'espantar al últim. ¡Pobre beneyt! No bè fou baix, alarmats los gossos y eccitats per aquella estranya y descomposta figura, comensaren á guissar frenétichs entorn d'ell, obligantlo á enfilarse damunt d'un enderroch y á fer suprems esforsos pera deslliurarse de la esvalotada canilla.

Sustos de semblant mena sempre dexan rastre, y 'l beneyt Ramon, en lo temps á que 'm referexo, s'havía tornat més espantadís que may. Al sentir parlar de morts, tremolava, y un lladruch de gos lo posava fora de sí. ¡No 'us dich res de quan los cans lo perseguían de debó! Perdía 'l mon de veure, y 's quedava ab febra quí sab los dias.

### II

A més de 'n Ramon, se dexava veure periódicament, á la masía, en demanda també de caritat, una dona poch ménos beneyta qu' ell, á qui anomenavam la Quela, per tal de que 'l seu veritable nom era 'l de Miquela. Mes dech consignar, totseguit, que la beneytería de la infelís dona no era, certament, semblant á la de 'n Ramon, puix ni tenía cap passió pèls mocadors del cap ó per las caputxas, (lo que hauría equivalgut á la déria de 'n Ramon pèls barrets), ni bevía ví, ni s'espantava perque 'ls gossos lladressen ó perque se li parlés de morts.

La beneyta Quela se las enfilava per altres cantons: li agradava riure, cantar, fent la samayre, ab uns sams á la ma, y ballar á tothora, (molts cops en perjudici del sentiment del pudor, que la gent de seny havía d'imposarli á la forsa, sinó de grat); li agradava havérselas de tot; menjar fruyta verda; colocarse sobre las orellas penjolls de maduxas, de cireras y fins de prunas y peras; fer grans saludos á tothom, com més pobre més, y, finalment, li agradava que no li parlessen may de que feya ó faría mal temps. L' idea del mal temps la encenía com una pólvora.

Respecte á sa figura, no hauría sigut gens antipática, á poderse prescindir de la dexadesa ab que duya las prendas de roba: dexadesa que donava molt qué fer á la bondadosa cosina meva, sempre que la Quela 's dexava veure de nosaltres.

La desventurada dona contaría uns trenta anys, y aparentava tenirne més de quaranta. Molt colrada pèl sol y molt blanquinosa ja de cabells, sas fesomías estavan tan maltractadas com la primitiva forsa y puresa de sa veu, y eran sos moviments faltats de natural vivor y renyits ab tot pensament y fí de boniquesa y de complacencia.

Una circunstancia, empero, feya estimable á la pobra beneyta: sa passió per las criaturas de bolquer, las quals moltas vegadas se li havían de traure de prop, á fí de que no las malogrés ab festas eccesivament carinyosas y espresivas.

Com de fet: veyentse devant una criatureta embolcada, hauríau observat que 'ls ulls de la beneyta, negres y espayosos, se dilatavan; que se li movían els llabis, mostrant, al obrirse desmesuradament, no sóls las duas rengleras de dentat apretantse joyosas, sinó fins las genivas y tot: gesticulació que donava al rostre de la infortunada Quela un aspecte dels més estranys y alhora atrayents per son franch y poderosíssim esclat.

### III

Fou lo cas, donchs, que certa tarde li va passar per la barretina al bulliciós y endiastrat viudo Gasparot de ca 'n Parra, (que s'havía malmés casi tot lo del seu en francatxelas,) divertirse y plaguejar á costa del beneyt Ramon y de la beneyta Quela.

¿Quína te se 'n pensá? Devant d'una munió de jovent, plaga com ell, lográ fer comparéxer las duas víctimas.

Era cap al tart d'un dissapte de primavera y tothom estava d'orga perque havía plegat de travallar.

--Feste ensá, Quela... Vina assí, Ramon.

Los beneyts s'hi acostaren ab algun rezel, á pesar de que 'ls havía donat ell, d'avansada, algun diner per inspirárloshi confiansa.

--¿May diríau que só pensat?

--¿Qué? --feren los dos interrogats casi simultáneament.

--¡Casarvos! --respongué 'n Gasparot.

Tota la reunió esclafí en grossa rialla.

En Ramon va pegar un salt tan gran, que poch se n' hi faltá per caure. La Quela, en cambi, va posarse á picar de mans y á saltar y ballar y á fer deu mil muecas. Després comensá á donar cops de mans, alsant molt els brassos, damunt los barrets de 'n Ramon, tirántloshi per aquí-enllá y cridant:

--Sí, sí; ja está dit!... Gasparot, fes de senyor Rector;... que 'ns casi desseguida... Demá tindré una criatureta y no la dexaré ferse gran... Si creix, tacó de llenya!... Jo no 'u vull que crexis, totxassa! Haurías de captar... Val més que 't quedis sempre petita... petita... Més petita encara!... ¡Més!... ¡Axís, axís!... ¡Oooh!... Guaytéula la menta d'olor!... ¡Ooooh!...

Ja podéu pensar que, si ningú hagués contingut al beneyt, al véures maltractar en sos barrets per la Quela, no hauría dexat parlar tant á n' aquesta: l'haguera bofetejada y bastonejada de mala manera.

A falta de semblant desfogament, lo pobre Ramon va espansionarse dexant sortir de sa boca una desordenada professó d'insults contra la beneyta.

Seguidament, li doná per braholar ab furia, com si li estiressen los cabells:

--No vull gossos!... No vull gossos!... Donéume ví... Més val per' mí que pèls morts y pèls gossos!

--Cálmat, Ramonatxo! --li digué 'n Gasparot, volent tornarlo á tanta rahó com fos possible.-- Ningú t' parla de gossos ni de morts: totxás, més que totxás! Lo que volém es que 't casis ab la Quela.

--Més m' estimo que 'm donguéu un barret alt, ben alt... Un com el campanar, que fassi cría y que covi als que tinch... Omplíume un barret de mam bo y... si no me 'l acabo, perdo... ho perdo tot:... els barrets nó, ¡ey!...

--Tralará, la! Rúuuhá! --cridava la beneyta, saltant y ballant á la desbaratada, mentre 'n Ramon parlava, á glops, lo qu' heu llegit, y 'l concurs reya que més reya com si fos més beneyt que 'ls beneyts de debó.

--Bè: ¿qué 'ls casas ó no, Gasparot? --insinuá un dels feligresos, gran jogador d'escambrilla, peró més endeutat que cap govern.

--Sí, sí, sí; que 'ls casi! --esclamáren los altres toca-sardanas.

--¡Apa! Donéuvos la ma.

--¡Jo no; jo no! --digué 'n Ramon, volent escapar y trobantse impedit de sos moviments per la gent que 's posá més compacta, avansant bona cosa.

La Quela seguía rihent y picant de mans com si li haguessen donat alegroys.

--A encaxar de mans desseguida, Ramon!... Després faréu una estona de brasset y vindréu á sopar ab mí...

En Ramon s'agenollá á terra, fent descansar son cos sobre 'ls talons dels peus y disposat á no móures d'aquella positura.

Llavoras en Gasparot, ab ajuda principal del qu' havía feta la pregunta, agafaren, per sota las axellas, al beneyt, disposantse á axecarlo y casarlo per forsa.

A terme haurían dut semblant facecia, si no haguessen aparegut, en aquell instant, mon oncle y ma cosina que se n' anavan cap al Regadiu. Lo primer reptá al jovent: la segona s'afanyá á mostrar, com sempre, sa pietat envers los pobres beneyts.

Lo meu oncle contava ab justíssim ascendent sobre 'l poble, degut á sa inteligencia y á sa cristiana bondat, may fallida. Ma cosineta... ja 'us ho he dit avans: tenía per cor un niu de privilegiats sentiments. --No m' enlluherna l'afecció de parentiu ni la d'amistat, que me 'ls fa y me 'ls fará tota la vida recordar ab lo més dolcíssim enterniment.

La brena (Popular) Se trobaren, vora 'l riu Fluviá, tres sobrhumanas donzellas d'ayre pagesench.

La tarde tenía estesas sas alas de llum sobre 'ls faigs y pollancres, mes l'espessor d'estos arbres sóls dexava penetrar alguns raigs, que feyan xicas tacas de tebia y bellugosa claror damunt la terra.

Algunas fullas se movían enlayre y sobre l'herba, ab la suavitat que 's mouhen los pensaments bonichs, mentre 'ls aucells se demanavan á coblas lo cóm va y cóm vè, engrescantse 'ls uns ab lo benestar y animació dels altres. (Algunas parellas s'ho demanavan massa baxet pera sentirlas ningú.)

Una de las tres donzellas anava vestida de color primaveral, eczalant, com la floresta, al exir l'astre del dia, suavíssim parfum y fent reviure las flors hont las plantas posava.

L' altra duya un vestit blau com la serena. Somréyanli 'ls llabis, y brillávanli 'ls ulls ab la blaníssima claror de la lluna qu' envía al cor afanys tan dolsos de vida celestial.

Finalment, la tercera portava un vestit rogench com lo cel al vesprejar, y, ab ulls incerts y pudorosos, mirava 'ls caps-de-brots qu' encatifavan la terra.

En regaladíssima ubaga prengueren estatge, després de cullidas flors triadas y fruytas d'or.

Y digué la primera:

--Alegráuvos, germanas: jo só l'Esperansa.

La segona donzella li besá 'l front y la tercera somrigué.

Se deyan Amor y Vergonya.