Part 5

--¡Prou! Pero casarse ¿may diría ab quí? Cabalment ab una de las duas minyonas de servey qu' era tracte ó festejadora del nevot Bonaventura.

¡Oh fatal poder y oh trascendencia fatal de la poca instrucció!

--¡Quin disbarat semblant matrimoni! --m' apressí á esclamar tement altra espansió del mestre.

--Si: ¡quin disbarat y quinas consecuencias las d'un casament fet per despit y venint á agraviar ab doble agravi al interessat!

Al cap de set ó vuyt mesos de casada, l'êx-minyona de servey Úrsula aparentá sentirse embrassada, en tal manera, que un dia de festa, essent á missa major y mentre 'l vicari llegía las observacions de rúbrica, alarmá l'esglesiada tota ab un gran desmay, després de tornarse esblancahida, tremolosa y freda. Las donas de devant d'ella 's tombaren rodonament, las dels costats y de darrera varen acostarshi y ferli ayre ab los devantals y caputxas, mullantli 'ls polsos ab aygua beneyta que va dur un vell ab l'embosta. Tal rebumbori y tal consternació 's produhí, que 'l capellá pará la lectura, y l'escolá, no sabent qué 's feya, aná á agafarse de la corda de la campana, que penjava al costat esquerra del presbiteri, y va fer sonar una campanada y mitja. Lo temple 's convertí en un mercat de Calaf y, quí més qui ménos, va sortirne matzolat per empentas, trafullat per peus ó peuassos, rebregat per brassos y mans ó esgarrinxat per las agullas de las donas.

--¿Y després?

--Ja s'ho pot pensar: ¡quin rumrum de boca en boca; quin ferse l'ullet la gent y quin dirse 'ls més franchs ó 'ls més desvergonyits: "Bè ho sabem prou d'hont li pervé 'l mal!... Fiéuvos de nevots!... En Bonaventura no té de bo mes que 'l nom! La sab llarga y ha fet de las sèvas!"

Compendrá que 's mormurés per aqueix estil. En Sebastiá tenia sexanta anys; l'Úrsula era jove, son antich festejador també... La malicia va estar d'enhorabona ab lo desmay de la Sebastiana, atribuhintlo al embrás y aquest al mal minyó.

Passá poch temps, y 'n Bonaventura, interessat en que no 's cometés un frau en perjudici d'ell, y desitjós, per altra banda, de no véures més mormurat y calumniat, volgué y lográ qu' assistissen facultatius al anunciat part de l'Úrsula.

Lo dia d'exir de duptes, el vell Sebastiá estava malalt; pero, abandonant lo llit en que jeya y despreciant consells de prudencia, 's passejava amunt y avall de la sala, trist ab l'incertitut de si era ell ó altre l'autor del esperat y prócsim fruyt de benedicció; alegre ab las ganas de qu' ell y no altre varó 'n fos en realitat.

Arribá 'l moment crítich.

En Sebastiá tantost no suspirava á fi de poder sentir lo que, per amor de sa salut, li havían impedit presenciar. Bocabadat l'hauría vist de cara al aposento marital, moguéntseli las ninas dels ulls sense ficsarse en res.

De prompte, surt de la cambra un dels dos metjes esbufegant y cridant:

--Aygua! aygua!

Lo pobre diable del vell presumeix, en sa confusió, qu' aquella aygua se li demana pera batejar al nascut, y esclama fora de sí, abrassant al metje:

--¿Se 'm sembla? ¿Se 'm sembla?

A lo qual el facultatiu, desempellegantse de 'n Sebastiá, replica ab veu de tró:

--Aygua per' beure demano! No hi há tal nascut, tal part ni tal aca, ni... Es á dir: l'aca si qu' hi es, y grandíssima.

--De manera que realment va ser farsa lo del embrás?

--¡Y tal farsa y tal embustería y tal pena y tal dolor! Era l'Úrsula una mala púa, y, ansiosa d'assegurar posició y heretament ab l'aparició d'un fill suposat,...

--¡Quina farsa més indigna! --vaig interrompre.

--Mes no per indigna --afegí 'l senyor mestre-- dexá de repetirse.

--¿Cóm s'enten?

--Tal com li dich. L' odi d'en Sebastiá á son nevot Bonaventura aná accentuantse, y lo que havia sigut engany temut per el primer, se convertí en engany desitjat y preparat per ell mateix.

--¿Vol dir que...

--Vull dir que la Sebastiana, ab consentiment de son marit, torná á fingir qu' anava á ésser mare.

--Sí; mes lo nevot...

--Lo nevot, perseguit de resultas d'haver pres part en unas fortas barallas de jovent del poble y fadrinalla aliada ab jovent d'altres pobles, lo dia de la festa major, se trobava molt allunyat, y, prescindintse d'assistencia facultativa, pogueren n' Úrsula y 'n Sebastiá fer passar per filla propia la d'altres pares tant y més desentranyats qu' ells.

--En la vida havía sentit contar res més odiós y repugnant!

--D' un mestre, amich meu, no n' esperi historias de color de rosa. ¿Cóm voldría que lamentés jo la falta d'instrucció primaria, --lactancia del esperit, com he indicat avans,-- si no conegués, per relats com lo que 'ns ocupa, la gran y urgentíssima necessitat d'una regeneració campestre ó rural en gran escala? ¿Cóm podría jo estar en pugna ab lo sistema de benevolencia del párroco actual, si no estigués persuadit de que urgeix la lley d'ensenyansa obligatoria? ¡Ah! senyor y amich meu! si donem una mirada imparcial á las nacions més civilisadas...

--Podrém donarla després, senyor mestre: ara tinch molt interés en que acabi de contarme lo que va passar.

### II

Va passar, amich y senyor meu, que 'l jove Bonaventura, lliurat de perill, torná y perseguí criminalment als autors de la canallada avans referida, ab tal acert, que tia, oncle y mare verdadera de la criatura foren condempnats á presiri, ben merescut per llurs depravadas intencions.

--¿Cóm s'enten? ¡Es á dir que realment en Sebastiá va persistir...

--Sí, senyor, sí: va persistir en lo fingiment, va continuar aparentant qu' era filla sèva la que no 'u era en realitat. ¡Tan estremat s'havía fet son odi contra 'n Bonaventura, al saber qu' aquest professava y propagava opinions contrarias á las d'ell!

--No conech texit tan odiós d'abjecció y de vilesa. ¡Fingirse pare de qui no li era filla pera que la gent no estranyés l'acte de desheretar la propia sanch! Es horrorós! Continúi.

--Ja es poch lo que falta á contar, pero molt substanciós d'ensenyansa, molt pertinent á demostrar que la ignorancia es la mare de totas las desgracias y la madrastra de totas las desditxas; que sens instrucció...

--Pero ¿qué succehí més?

--Succehí que 'n Sebastiá, l'home cegat per l'esperit de venjansa, va morir á Barcelona, després d'arrossegar per los carrers de la populosa ciutat la cadena del presidari, fanatisat per la manía de que 'l cel l'havía predestinat á sofrir els martiris de Nostre Senyor.

--Cóm! ¿Manía de debó ó fingida com la paternitat?

--Manía de debó, senyor meu, y que s'apoderá tan profondament de l'ánima del desventurat, qu' hagué aquest de passar del presiri á la bojería.

--¿Y 'n Bonaventura?

--Morí lluytant per la causa de la llibertat.

--¿Y l'Úrsula?

--Com que mala herba may mor, cumplerta la condempna, torná á utilarse de gran part del patrimoni dexada á n' ella per en Sebastiá, casantse de nou ab un foraster sobrevingut á la població, á falta d'home d'aquí, y tenint d'aqueix segon matrimoni la Tuyetas bonica, la noya més hermosa del poble que tant ha cridada l'atenció de vosté y que 'l mes entrant se ficará en un convent de monjas, á fí de... á fí de purgar estragos de la ignorancia de que no es ¡pobreta! gens ni mica culpable.

Una vileta balladora (Popular) May ho endevinaría per qué n' es tant de balladora aquesta vileta, mossen Cebriá? Donchs justament n' es per lo molt cristiana que fou un temps.

--No 'u entench, mossen Llorens.

--Ho entendrá ab poca estona. Pari esment.

Mossen Llorens, qu' era senyor Sagristá, y no tenía mácula de tonto, encara qu' ho semblava per la poquedat de son front y la tébia claror de sos ulls, va pendre una polsada, després de convidar infructuosament á son amich y colega, 's doná uns copets ab lo tercer dit sobre 'l devant de la sotana, com home molt cuidadós, y digué, tartamudejant un xich, y somrihent:

--Figuris que 'l Prat Sech, hónt se fan las ballas, prestava per semblat us, en aquell temps, un censal á la parroquia. Donchs una vegada s'escaigué á venir, ab motiu de la celebració de certa festa senyalada, un predicador que, carregat de tant bon zel com escás de previsió, sempre saludable, oblidant que 'l consell del Esperit Sant "*prudentes sicut serpentes*" no esceptúa, ni de lluny, als predicadors, va sermonar terriblement contra la que va nomenar "pestilencia vinguda de Sodoma y Gomorra," referintse al ballar.

Encara m' apar sentirlo. Se deya pare Benet, y, respectant la sua memoria, m' atrevesch á dir inter nos, qu' entre la última *e* y la *t* no hi hauría fet cap nosa, segons algú que no só jo, una *y* ben grossa.

--Es molt possible! N' hi há tants que l'han menester!

--¡Qué 'ns havíam de pensar lo senyor Rector y jo que 'l tal sermonista se las enfilés per hont va enfilárselas! Los darrers pensaments que teníam eran los de que la prédica hagués de recaure en lo que recaigué sens anticipada prevenció y natural consell.

--No obstant...

--Dirá que forem poch previsors, no posantlo en antecedents; empero vosté ho sab, perqu' es tan capellá com jo, un hom no atina, á voltas, en lo que més li especta, justament de tant natural que li sería l'atinarhi. No pretench, ab tot, disculpar nostra imprevisió carregant la del predicador de referencia. Per distrets ó refiats que 'ns consideri á nosaltres en no advertirlo, caldrá judicarlo insensat á n' ell per no havernos consultat, oportuna y discretament, lo tema de la prédica y l'alcans inmoderat que pensava donarli.

--Axó sí, axó sí, reverent.

--No pot afigurarsho! Comensant per pintar la diversió del ballar ab los colors més vius y esgarrifosos, y seguint y engrescantse per una pendent la més relliscosa que imaginarse pot, (puix l'anava ensabonant ab llatinadas de tota mena, perque, axó si, era un memorionás de marca,) va concloure ab un "¡*nulla es redemptio*!" seguit de circunstanciada descripció del infern poblat de parellas y més parellas de balladors.

--¿D' hónt varen anar á tráures aquell missionista?

--Res! Veliaquí 'l fiarse de recomanacions de gent granada, pero que no coneix las necessitats d'una parroquia. Duya cartas del dignitat de Xantre de la Seu... No puch sentir, desd'alashoras, parlar de xantres.

--Ja ho crech.

--En fí: tal y tant estremosa y fatal va ser la prédica, que la majoría de las mares de noyas, tocadas del cor pèl sermó, qual autor judicaren ésser home de molta suposició, pèl molt consum de llatí qu' havía fet,...

--Je, je je!...

--Varen resoldre, per més que 'l fassa riure, no permetre més á llurs fillas anar á ballas.

--Y la parroquia va quedarse en dejú de censal y... Ara sí que pendré una polsada, mossen Llorens, si 'm fa 'l pler de...

--Lo que pensa vosté hauría succehit de pe á pa, si al cap de poch y després d'interposar molts empenyos, no haguessem conseguit que vingués á nostra població un doctíssim teólech, lógich de cap-de-brot y predicador de ben merescut renom, ab l'encárrech d'esborrar, desde la trona, las conseqüencias desastradas y funestas del recalcitrant sermó contra tota mena de ball, per ben enrahonat que fos.

--Ja suposo que 'l del Prat-Sech...

--Naturalment. ¡Ah!...

--¿Per qué s'esclama?

--M' esclamo, mossen Cebriá, recordant l'anyoransa que vaig sentir de dots oratorias! Si Dèu m' hagués concedit deslliurarme, sóls per una hora, del tartamudeig que 'm priva de predicar, la gloria de desfer l'argumentació inconsiderada del pare Benet, meva y sóls meva hauría sigut.

--¿Vol dir, mossen Llorens, que...

--Sí: jo 'm sentía ab manantials prou abundosos d'espiritual eloqüencia pera conseguir l'anhelada victoria; jo...

--Cálmis, senyor Sagristá! ¿Qué vol ferhi?

--Res: estava predisposat que fos un altre. Respectém los inescrutables designis de la Providencia, ja que l'ergull no 'ns l'ha de representar obligada á fer miracles pera satisfer nostras aspiracions, per tant llohables que in se las pogam creure.

Lo senyor Sagristá prengué nova polsada, sens convidar, aquest cop, á mossen Cebriá, y altra volta torná á batre y tráures lo polsim caigut sobre 'l pit de la sotana.

--¿De modo que la segona prédica...

--Fou en pró de las ballas, ab las salvetats degudas, produhint tan gran y poderós efecte, que no sóls va tornar á omplirse de balladors lo Prat Sech, cada dia de festa, si que 's reconegué ben prompte qu' una necessitat imperiosa acabava de náxer...

--¿Quína?

--La d'utilisar altra plassa nova.

--Tant mateix axó hi fou de massa!

--Naturalment perque... perque la nova plassa... --Tinga: m' havía descuidat de tornarlo á convidar...-- Donchs, sí: hi fou de massa perque... van venir los temps de la xiuxeya, de las malas doctrinas y... ¡ay!... la nova plassa no prestá cap mena de servitut á la parroquia, estingintse seguidament l'antigua prestació y quedantnos ab la vila més balladora que may (ara es escandalós lo molt que 's balla!) y ab la parroquia sense censal.

--Potser una nova prédica, mossen Llorens...

--¡Ay! tinch pòr que avuy en dia las novas prédicas no hi adobarían gayre res, per bonas que fossen. Aquesta vila morirá balladora com un fus.

## Lo comiat

### I

Si n' es de dolorós lo tenir qu' abandonar la casa hont han comensat tantas ditxas, hont tants goigs s'han fet hermosos com las variadas flors dels testos que coronan lo pany de paret de l'exida, emboniquexen la falda d'un balcó ó l'humil cantonada d'una finestra!

Ningú ha sentida may tan amargant aquexa desgracia com la sentían la Francisca, son germá Biel (viudos una y altre) y com l'haguera provada, á ésser més gran, la María Roseta, nena de tres anys, muda de naxensa, qu' ells se tenían afillada.

Eran masovers de la hisenda dita de "la Baga" ("Ubaga" debía anomenarse per la de castanyers qu' al entorn tenía), y, apreciats del poble y sos voltants, havían menada la masovería per espay de llarch temps.

La família dels amos del mas s'estingí; fou aquest venut y adquirit per un hizendat de Santa Coloma de Farnés que, tan ambiciós de gloria política com desconsiderat, enviá á cercar á 'n Biel y li intimá 'l comiat ó desahuci de la casa y terras, dias avans de Sant Joan pera que se n' anés per tot lo Nadal vinent. Volía traspassarlas á un altre vehí del poble, qui, participant de las suas opinions políticas y afecte á sa persona, coadjuvés al triumfo electoral quan calgués, y sabía que de 'n Biel jamay ne disposaría incondicionalment. Era 'l menestral d'una mena poch flecsible, poch apta pera servir de debó en feynas y traficas d'eleccions. Ni volent llensarshi de plé á plé y ab tota sa voluntat, podría servir al vilassá senyor Tomás (axís se deya l'adquisidor de la finca) com aquest deuría voler. ¡Era tan home de bè, tan!... S'havía avesat (massa sens dupte!) á no veure ni conéxer altre mon que 'l de sa familia y de lo relacionat ab ella, y homes axís no fan per llebrers ni perdiguers electorals: la conciencia 'ls hi pesa massa y no 'ls dexa anar lleugers. Ni saben trobar rastres; ni, si 'ls troban, saben seguirlos; ni, si 'ls seguexen, saben tirarse acertadament sobre las pessas de cassa assolidas.

Resoltament: nostre bon Biel no servía pera 'l politich senyor Tomás, y aquest --ab tot y no ésser home depravat per la política, sinó sóls un de tants,-- no 's penadía gens d'haverlo despedit al cap d'una quinzena de dias de compradas casa y terras.

Prop de sis mesos havían passat ja, lo jorn en que 'l pobre Biel era tornat de vila ab l'ánima més plena, més atapahida de desconsol que de foscuria un bosch á mitja nit: la vista esgarriada, lo pas vacilant y un tremoleig sòrt en totas las fibras de son cos.

--¡Ens trauhen de casa, Francisca! Lo senyor Tomás no ha volgut desdirse del comiat! --esclamá, al arrivar, lo masover, cobert de pols, dexantse caure sentat en un tronch arrambat al porxo, mentre 'l gos Roig, abandonada la María-Roseta, qu' ab ell jogava, s'esqueya devant l'amo, removentse y blincantse pera donarli la benvinguda.

La Francisca rebé tan forta sensació de la nova, malgrat l'esperarla, que, pasmada y descolorida, hagué de recolzarse llarga estona en la matexa espatlla de son germá, al temps que la nena corría ansiosa á juntarse ab ells.

No podía la Francisca duptar de la certitut del terrible avís. L' aspecte del malaventurat Biel allunyava tota réplica y fins tota observació.

Prou volía la noya rescatar al gos Roig pera continuar jogant, mes tan trist havía d'ésser el quadro, que la infelís mudeta arrencá un plor.

Lo gos ajupí 'l cap y 's quedá guaytant á la nena com embadalit.

### II

S'acostá la diada de desembrassar la casa y de donar l'adèu á las terras.

Aquella familia hauría de trasladarse horas lluny pera guanyarse la subsistencia en altra masovería. ¡Cap en vaga n' hi havía ni 'n restaría per algun temps al poble!

Cada hora que passava duya com un fatal retruny. Ni fora ni dins la casa res hi havía que no escités la tristesa de germá y germana.

Durant la vetlla, en especial després dels tochs d'oració y del parenostre de las ánimas, lo desconhort era inmens y avassallador.

Lo migrat foch qu' en la llar cremava tenyía, ab vermellosa é intermitent claror, las colradas fesomías de duas figuras casi sepulcrals. La Francisca, ab lo front caigut sobre 'l palmell de la ma, --qual bras s'apoyava en la post que, á manera de taula, juntávas ab lo respatller del escon,-- plorava de baix en baix y seguidament, estremíntseli sovint tot el cos. En Biel, lo cap descobert y abdós colzes damunt las cuxas, tenía clavats los ulls en la clapa ó bossí de foch més encés, com si n' hagués d'exir algun sobrenatural alivi. La mudeta dormía en lo fumat bressol, igual que res succehis prop d'ella digne de llástima, y 'l gos Roig dormitejava cargolat al peu d'aquell y badant, un cop qu' altre, l'ull esquer, qu' era l'únich qu' en sa positura dexava al descobert.

Passava algun traginer de cérculs, de duelas ó de carbó; sonavan pausadament los esquellinchs y tornava á regnar un silenci á que sóls dexavan d'avenirse 'ls insidiosos grills y 'ls malencólichs gripaus, que pidolan sempre y no 's veuhen may saciats.

### III

La Francisca no pogué resistir tanta angunia seguida. Era la séva salut poch robusta y va caure malalta d'una febra maligna.

Llavoras la tristesa de 'n Biel, que de tant en tant s'espansionava, encara que poch, se li reconcentrá en lo més fondo y viu del esperit. Desde alashoras, ni una llágrima, ni un suspir, ni l'ombra d'un plany. --La petita María-Roseta que, sentada ó dreta á la falda de 'n Biel, rebía, de tant en tant, alguna festa, dexá d'obtenir, desde que la Francisca caigué malalta, tota mena de demostració afectuosa. Aquell l'aguantava llargas estonas, sense mirársela solzament.-- Inútil afegir que 'l gos Roig fou payrat no sóls de provas, sinó fins d'ulladas d'atenció.

¡Pobra xicoteta! En va 's bellugava, guaytava á 'n Biel, li estirava 'ls cabells ó li acostava la punta d'un ditet al blanch dels ulls! Ell la feya estar, li retirava la ma y... continuava ensimismat. Després dexava á la pobrissona, no fent cabal de son plor de recansa, y se n' entrava á la fosca cambra de la Francisca á esperar la vinguda del metje. L' empostissat grunyía al pes del robust home, y 'l gos anava seguint á n' aquest ab la qúa baxa; s'aturava devant seu, alsava 'l llargarut morro ab espressió d'ánsia indefinible, y, no conseguint res, absolutament res, ó s'ajeya á un tocóm de cambra, ó se 'n tornava poch-á-poch y parantse sovint, sense saber per quín cap tirar ni qué ferse, com si tot li fès nosa ó com si s'aburrís de sa nulitat.

Lo metje declará que la malaltía era grave y sería llarga.

Trascorréren los dias y s'acostá Nadal, que derrama esperansas en lo cor de la gent ditxosa y neu en lo dels desgraciats.

En Biel no pogué resistir més la forsa d'un pensament criminal, y dos dias avans d'aquell que recorda la naxensa del bon Jesús, qu' ab son alé esbargía tot sentiment rencorós, resolgué l'home insensat venjarse terriblement.

### IV

Tot just clarejava l'auba, quan en Biel se llevá, se dirigí de dret á la porta forana y exí á l'era.

Los objectes, sombrosos encara, que contemplá ab ulls esverats, varen semblarli tan sinistres com rihents li havían paregut, molt temps enrera, en hora consemblant. Lo roure qu' estenía son rublert brancatje, produhint capas ben negras damunt las trencadas llosas del paviment; las bardissas, trayent llurs enfarfegadas tiras per sobre 'l muralló de l'era; la pallissa, ab sa tosca finestrota y ab la curta escala de ma posada á tall de puntal; la carreta, ab sas tortas estacas: --tots eran especies de monstres ó fantasmas d'infernals designis.

Prengué 'l camí de la vila, posantse á corre com esbojarrat.

Al cap d'un quart, se va seure. Respirava ab pena y 'l cor li glatía ab desusat, furiós moviment.

Passada breu estona, l'impaciencia torná á dominar á 'n Biel y aquest va axecarse. Desde llavoras sóls caminá depressa, peró sovint se reprimía per' aspirar ayre y més ayre, com desitjós de guardarne pèl restant camí.

¡Quín afany!... No; l'idea y la confiansa del plaher honrat no impulsa ab tanta fortalesa com lo desitj de la venjansa. Aquest sembla famolench de trobar obstacles, segur de destruhirlos pera créxer y esferahirse més ab lo goig d'haverho lograt. Quan lo pensament venjatiu fermenta, tot lo bo que tè l'home calla com espasmat, y quan aquell pensament s'es agrandit é impera, tot pensament digne apar que s'enfonzi per un sempre més!

L' auba, franquejant lo cel, anava enrojintlo, y 'l desditxat Biel hi clavava sovint ulladas horribles, perque aquell color no era per' ell color de gloria sinó de sanch. Lo gel que trepitjava 'l feya pensar en lo de mort que s'apoderaría de sa víctima; la neu, en la que cauría damunt la fossa del perseguit. N' hi veya una gruxa, duas, tres, y... no n' hi tenía prou. Hauría volgut que se n' hi posessen montanyas enteras; las hi veya ja y ¡encara no 's trobava satisfet!

Las plantas, vivificadas al regalat bes del dia, alegras ab l'esperansa de referse de la cruesa de las tenebras, merexían odi y despreci del vianant, per llur delicte: lo delicte de voler viure.

Un jovenot bouher passá cantant part-damunt lo marge del camí, y onadas de furiosa rabia s'encrespáren en l'ánima de 'n Biel: onadas en que hauría vist gustós anegarse al pobre baylet ignocent. ¡Cantava 'l noy, mentre qu' ell sofría tant!...

De sopte, emperó, y sentintse représ, á despit seu, vora una creu de terme, alsada sobre elevat y fexuch sosteniment de pedra, en Biel observá que duas llágrimas li rodolavan cara-avall y que seguidament un plor empenyía l'altre.

Los recorts bons, las ideas bellas, los sentiments piadosos ressucitavan talment. L' home dexava d'ésser pitjor que fera: estava essent home cristiá. Mes ¡ay! aquella trasformació durá sóls breus instants. La fera s'arrepentí de tornar á ésser home, y, ecsecrant sos plors y sos duptes, se llensá de nou á la vía del criminal.

### V

Arrivá á la vila de Santa Coloma de Farnés, per la banda de l'escabrosa montanya, y va dirigir los passos vers la casa del Sr. Tomás.

Pujá l'escala, girant sovint lo cap, temerós de que 'l perseguía ja algú per la perpetració d'un delicte encara no comés, y trucá á la porta del primer pis.

Ningú respongué.

Torná á picar una y duas vegadas, y no 's va interrompre 'l silenci.

En Biel, que al segon cop de fer batre inútilment lo pica-porta, havía sentit ja un moviment d'impaciencia febril, á la tercera volta no pogué contenir sa ma dreta, y 'ls dits d'aquesta 's claváren unglejants en l'esquerra.

La contrarietat enfellonía més y més aquella naturalesa tan suau y bona en temps normal.

Una dona saberuda y enrahonadora, qu' habitava 'l segon y últim pis de la casa, sortí al replá á informar á 'n Biel de que 'l duenyo era fora de vila y sa minyona de servey á plassa, hont hi estaría, de segur, moltíssima estona, per amor de festejar ab un que may acabava las ganas d'orga; que no tenía en Biel necessitat de tornar perqu' ella sabía de cert que 'l senyor Tomaset, (la vehína era aficionadíssima als diminutius, per poch escayents que fossen,) havía anat al poble de ©, es á dir, á lo del mateix Biel; que...

Lo menestral no volgué saber més, y, regraciant á la vehína, va saltar los esgrahons de quatre en quatre, exí al carrer y torná á empendre la caminada de retorn.

### VI