Part 7

--Escoltéu, amigas mevas: --proseguí-- regalémnos ab la fruyta, parant taula ab las flors qu' havem aplegadas.

Finida la brena, vesprejava.

Se donaren las donzellas un bes á cada galta y 's despediren.

--Pera celebrar l'aniversari de nostra trobada, tornarém á véurens; --insinuá l'Esperansa.

--De bon grat; --parlá l'Amor.

--Sí; --digué la Vergonya;-- y no 'us canséu d'estimarme, companyonas mevas, perque ¡ay de vosaltras, si no tornavau á trobarme may més!

Casats de fresch Me fa gran plaher presentarvos á l'Esperanseta y al seu home Genís, fills de bonas casas terratinentas, joves y casats anit ab la mellor voluntat de part y altra y á molta y vivíssima satisfacció de las respectivas familias.

Vos els faig conéxer en la matinada d'un diumenje del mes de mars y en lo moment d'exir de la casa del nuvi per' anársen á visitar la de la nuvia: més gojosos que cap estiu.

La masía es distant un quart del petit vilatje en qu' está afincat en Genís.

Lo temps no está massa, massa segur; peró, per més que l'espós ha sigut de parer d'endúrsen parayguas, ha desistit del pensament per deferencia á sa esposa.

--¡Per mi ray!... Si tu te n' aconsolas, amoreta meva, jo altre tant; --ha fet abrassant á l'Esperanseta y picantli suaument l'esquena ab lo palmell de la ma.

--¡Bè será molt, home, que no poguém arrivar á casa! Quan hi siguém, que ploga tant com vulga. Ja sabs que tu no hi tens massa bon cop d'ull, fillet, en axó d'endevinar lo temps qu' ha de venir. Ja sabs que l'avi de casa sempre fa bulla ab las tevas ditas; --ha respost ella, respallant l'armilla, posada ja, del seu Genís.

--Axó sí: peró... noya, mars marseja, y avuy...

--Avuy deurá ésser com altras vegadas. Ja ho veurás.

Com qu' es lo primer dia d'exir á la vergonya, l'Esperanseta recalca son bras en lo de son marit, ben ferm, per cert, y... es tant com natural: voldría no trobar á ningú.

¡Quín desitj més contrariat! No bè son á l'era, la nuvia, per tant qu' abaxi 'ls seus ullets blaus ab un punt de vert clar, ha d'adonarse de tres ó quatre aplechs de curiosas, algunas d'ellas estiradas de las faldillas per bordegassots carregats de son, y ha de reparar en més de tres curiosos dispostos á guaytar ficsament, á xiuxiuhejar entr' ells sense descortesía y, per tant, ab llibertat complerta.

No hi ha valgut el matinejar. La curiositat es sempre més matinera que 'ls que la temen.

La ditxosa parella, no obstant, avansa y saluda á la gent, cuytant després á caminar. L' Esperanseta 's posa roja,... roja que sembla que las galtas se li van á encendre. La matexa prèssa fa qu' ensopegui una mica al empendre 'l caminal que dona á la Plassa y seguidament á fora. S'ha entregirat poch ó molt un peu, y camina ab certa pena, lo que no li impideix rebre, ab mitja rialla, los "que Deu los hi doni tota la sort del mon," y "per molts anys sigan nuvis," de la gent més espansiva y caracterisada; ni li priva de correspondre ab pessas de dos, confits y ramells de festas y manyaguerías, á la quitxalleta cumplimentosa que 's posa devant y pèls costats d'ella y son espós.

Las parellas de fadrinas son las qu' están més d'enhorabona ab l'espectacle dels dos casats de nou. Veuríau que la que no tomba 'l cap, quan han passat aquells, y no 's pot contenir de fer, --la cara frech-á-frech de sas companyeras,-- observacions y rialletas avans de que 'ls nuvis hajan desaparegut, s'atansa, ab mal dissimulada curiositat, al marge del camí y procura ferse venir bè 'l reposar pera no perdre cap punt ni coma.

Quan los nuvis han passat, ¡alló es aumentarse las collas y parlar totas al plegat, competint las mossas en quina sabrá esplicarshi més! ¡D' alló se 'n diu alabar y desalabar, cusir y rellar al matex temps! ¡D' alló se 'n diu ésser donas, com hi há un xay!

--Ell m' agrada més qu' ella; --afirma una, tirantse enrera 'l mocador del cap.

--Cuidado, tu! --esclama l'altra ab veu d'espinguet.

--Ben diferenta de mí. El trobo massa presumit; --observa una tercera.

--Es el seu posat; --afegeix la de més enllá.

--Bè, axó sí... Es el seu avi fet y pastat.

--Vaja, no diheu: qu' ella sembla que toca ab un dit al cel.

--En substancia, més bell partit podía fer, si hagués cregut á la sèva madrastra.

--Trobo que no s'ha sabut vestir massa bè.

--May hi deu haver vestit gayre, gayre.

--Massa estarrufadassa! Sembla que duga marinyach.

--¡Com que ja de sí es tan grossa!

--D' altras n' hi há que ho son més y no 'u semblan tant.

--Las arrecadas son lo que més m' ha agradat. De bona gana li 'n pendría, sense regatejar, unas d'igualas... si me las donés de franch: ¡ey!

--Ja, ja ja!

--Sempre serás una plagota.

--Donchs á mí 'm faría més pessa la soguilla. D' arrecadas ja me 'n tindré y no las hi barataría ni que m' hi posés tornas.

--Lo mocador del coll sí que no li escau gota.

--Si res no t' escau,... pósat el blau.

--No: més aviat tirava á verdelós.

--Y com qu' ella es moreneta!...

--Bè: digueu lo que volgueu: --fa una viudeta qu' encara no havía badat boca;-- ella es guapassa com ho era la sèva mare: té aquella matexa abundó de cabells castanys, que Deu n' hi dó, (y ja veyeu que no parlo per mí, que 'ls tinch ben rossos); els seus matexos ulls petits peró que no saben qué ferse de tanta vivesa, perque 'n tenen per vendre; té 'l mateix tirat de fesomías que fan de bon mirar, y té la matexa bona mena de riure y 'l matex posat. Que si es un xiquet massa grossa y que si no vesteix tan bè com aquella y l'altra, valdrá més que ho dexém corre. Ella que sábia, si acontenta al seu marit qu' es tot un galant home.

--Li trobas perque s'assembla al que Nostre Senyor te se 'n va emportar.

--Potser sí... Deu l'haja perdonat!... Cert á fe, m' hi ha fet pensar. Ja podrá estar ben contenta ella si se li retira en tot.

Duas llágrimas, apuntantli als ulls, humitejan los de la bona viudeta, y desde llavoras la conversa 's fa casi enterament favorable pera 'ls nuvis.

Durant l'apuntada conversa, l'Esperanseta y 'n Genís han exit fora de vilatje y caminan per una vía estreta, que per un costat tè un vessant poblat de vinya y oliverar, en profitosa barreja, y per l'altre, ampla fondalada atapahida de brancatje en que hi canta 'l vent fresch que s'ha comensat á girar.

L' espós tenía rahó. S'acosta una ruxada. Un cap de núvol negrós va dominant l'espay empenyent la claror tota á una banda limitada.

--¿Ho veus, Esperanseta? ¿Ho veus, amor meva?... Ara que som á mitjan camí tenim ja tantost la pluja damunt.

--¿Vols dir, Genís?

--Ben segur! y qu' hem de cuytar... Ja no podém tornar enrera... Hem d'arrivar á ca teva...

Los hi falta encara, per' esserhi, un bon tirat de pedra, quan se posa á caure una espessa y fortíssima gotellada. Corren... La pobra Esperanseta, débil de sí, per més que no 'u sembli molt, y debilitada pèl mateix avergonyiment, no pot anar depressa. Son marit la pren en brassos, desenganyat de trobar protecció sota cap arbre, y axís arrivan á casa d'ella. Avans d'arrivarhi, observan, á sota 'l porxo y darrera 'ls vidres del balcó, la familia somrihent. Axís que hi son, lo primer saludo del avi es dírloshi, tabolejant:

--Aném! Ara sí que sou ben casats de fresch.

Lo saludador Endemés, amich Pons, ha resultat certa la noticia que vareu confiarme. M' he procurat més antecedents y circunstancias del cas, interessat per l'assumpto, y ara sabréu lo que n' he tret.

Resulta que 'l poble no me l'han volgut dir, peró que pot ésser qualsevol de Catalunya perque, casi sens escepció, en tots se creu ab l'eficacia curativa y sobrenatural del saludador: d'aquest sér humá privilegiat que va náxer al punt de la mitja nit de Nadal ó del Dijous Sant y que tè una creu al mitj de la volta del paladar.

Resulta que no hem de burlarnos nosaltres, ciutadans, de semblant privilegi curatiu, perque cada dia veyem anunciat pèls diaris un grapat de medecinas saludadoras, que servexen pera un catálech llarguíssim de malaltías, y que, tanta es la insistencia dels anuncis, qu' á la fí arrivem á creurhi tots ó poch se n' hi falta.

Resulta, ademés, que 'l saludador en qüestió, era un minyó de llarga malicia, una mica vagamundot, y un' altra mica més amich dels bons talls; alt, prim, bastant faltat de pel á la cara, lleig de tota ella ménos dels ulls, que podían ben calificarse de malsaguanyats per éll. Son ofici 'l de sastre ó 'l de matalasser, segons las temporadas; sa instrucció nula; son parlar manyagoy y un si es ó no es parpizot.

Resulta que, més qu' éll, eran la sèva avia paterna y una sèva tia las que li havían proporcionat l'anomenada, tant mogudas per l'ambició de gloria miraculosa en sa familia, com per la més inferior de rebre y assaborir alguns presents.

Resulta que 'l tal saludador nadalench se diferenciava dels científichs que se 'ns anuncían per periódichs, ab lletras d'un través de dit, y per cantonadas, ab lletras de tres ó quatre travessos de ma, en que no ficsava sa remuneració, sinó que la dexava al bon judici de sos clients, pobres ó poch acomodats en llur gran majoría.

Y resulta, finalment, qu' axís com molts dels saludadors facultatius de las grans ciutats arrivan á enriquirse, éll no passá may de petit menestral sens altre patrimoni qu' un hort de mitja vessana y una casa que Dèu n' hi doret.

Com sabéu ja, va arrivar al poble á passarhi una quinzena certa familia barcelonina composta esclusivament de donas: una viuda y duas fillas sèvas.

La viuda ho era d'un industrial que morí acaudalat, riquíssim, á pesar d'ésser un babau de primera forsa, com ho demostrava ab los inverossímils disbarats que deya en qualsevol conversa, per insignificant que sigués. Qué!, --esclamará un lógich,-- ¿tan babau y tan rich?... Amich Pons: ¿rihémnos dels lógichs, ja que no fan progressar la ciencia en vista de la molta gent qu' á Barcelona, com á Cuba, com á tantas parts, s'ha enriquit justament perque l'instrucció no li ha feta cap mica de nosa? Si: rihémnos de tan estupenda candidesa.

Tornanthi: la senyora donya Ancalita (axís se feya anomenar) y sas duas fillas, de tretze y de setze anys, respectivament, varen instalarse en la casa propia que, á poca distancia de la massa de població, y prop de la font, qual aigua provava molt al difunt marit, aquest se feu edificar.

Las duas noyas eran un trasllat vivent de totas las imperfeccions de sa mare. De mena menuda com ella; com ella malagradosas; com ella impresionables y egoistas fins més enllá de tota ponderació. Com ella y més que 'ls ignorants pagesos del poble, carregadas de fé en lo saludador.

La població, obrant á la manera de molts fills que no respectan sinó que temen als pares, per l'eccessíu rigor qu' estos hi emplean, no las respectava, peró las temía per una rahó que val per totas: per que tenían diners y s'ho feyan valdre. En efecte: lo cunyat de donya Ancalita era un soberá indirecte del poble, y la pór del tal cunyat, home relacionat é influyent com un diable, capás de ferho anar tot en renou, tant per lo que respecta á la vida política com á l'administrativa del municipi, era lo qu' estemordía á la gent.

De la regla general, empero, se diferenciavan un home y una bestia: lo barber y un gosset-cadell d'aquest.

Lo barber las hi duya votada á las senyoras, nó precisament perque ellas, en sa qualitat de donas, no li podían proporcionar feyna (quelcóm hi debía haver d'axó), sinó perque, naturalment, li feyan "tif-taf," segons auténtica espressió del Fígaro rural. Lo tal barber havía sigut miquelet, havía corregut la tuna, havía estat, anys enrera, á Barcelona, y tenía presas las filiacions d'una gran munió de donas ricas comparables á las de que 'us parlo.

--Jo no tinch pels á la llengua, --deya als parroquians,-- perque ningú m' ho perdonaría que n' hi tingués, essent barber com só, y 'm quedaría sense parroquia. Jo haig de dir lo que hi há, y lo que hi há es qu' aquellas tres donas fan una trinitat ben galdosa, com hi há un peix! Si tenen més que sopin dos cops, peró que no vingan á fer per aquí aquellas ganyotas de disgustadas y fastigosas. Si res las hi fa pessa, que toquin el dos, que menos nos en fan ellas á nosaltres. ¡Ah! si no fos el cunyat que 'ns té 'l peu al coll... Peró ¿á mí qué 'm conta? Mala peste...

--Vaja, Xicu, no siguéu tan punxeta! --observava 'l parroquiá á qui estava afeytant lo barber, mentres aquest afilava la navaja pera repassarlo.-- Al últim, ellas no fan mal á ningú.

--Bé: axó jo no 'u dich; peró á mí 'm carrega veure que 'l poble las hi fa tant el rendivú perque son ricas... ¡Ricas! Si anessem á mirar com va ferlos els quartos el difunt, que Dèu hagi perdonat...

--¿Qué voléu dir? --preguntá un altre parroquiá maliciós qu' acabava d'entrar y que, sentint los darrers mots de 'n Xicu, ja comprengué de qué parlava.

--Vull dir que... val més que no 'u diga per respecte als morts.

--Dihéu, home, dihéu! --insistí 'l nou entrat;-- no surtirá d'aquí.

--Donchs... de més d'un rich he sentit á dir que va comensar la sèva fortuna...

Lo barber ajustá bé la vidriera de la porta.

--¿De quina manera?

--En temps de la crema dels convents, quedantse la moma d'algun frare acullit á ca sèva y mort...

La entrada de dos nous concurrents, un d'ells molt jove encara, no permeté al barber acabar l'idea. Valgué més axís.

Lo cadell pertanyent al barber, enamich com son amo de las Ancalitas, segons queda indicat, no sempre anava tip sinó molt ménos, n' obstant lo molt agraciat qu' era d'esperit, ja que no de cos, que 'l tenía desmesuradament vestit de pelussa lletja.

Las senyoras, que no podían veure al barber, tampoch podían veure al tal gos: l'odiavan y 'ls hi semblava que debía tornarse rabiós.

Per desgracia, no passaren molts dias sense que tal suspita prengués, per' ellas, un carácter de realitat que fundadament las horroritsá y consterná.

Era un divendres; lo gosset tenía verdadera cassussa y rondava per devant la botiga, seguint ab fervor los passos d'un bordegás, que 's menjava un tros de pa moresch, mal enllardat, y llepava de terra las engrunas que se 'n desprenian. Las tres senyoras passaren depressa perque comensava á ploviscar. Una d'ellas, la noya petita, trepitjá, sense voler, al cadell, separat avans per ellas matexas impensadament, del protector indirecte, y 'l canich, irritat, clavá mossegada á la xicota y seguidament, frenétich, á la senyora vella.

¡Qué va haver fet!... Los xiscles de las tres y especialment de las duas agraviadas, foren tals y tants, que la gent hi acudí á professons fetas y s'armá un rebumbori que no es per descrit.

--¡Ay, ay!... Desventurada de mí!... ¡Se m' haurá encomanat la hirdufovia! --era la principal esclamació de la digna viuda del industrial acaudalat.

--¡Ay, mamá, jo ja 'm sento rabiosa!... ¡Ay!... Y 'l tio que no es aquí!... --eran los crits dominants de la xicota mossegada.

--¡Socorro!... Ajuda!... Matéu al gos --clamava la tercera, anant d'un cantó al altre sense fer res de bo.

Per desgracia, la "pedra escorsonera" no era coneguda al poble, y, com l'alarma 's presentá de tanta magnitut y crexía ab tanta pressa l'esglay de las interessadas, una bona dona aná á cercar, depressa y corrent, al metje y un' altra al saludador, mentres aquellas eran conduhidas, mitj en brassos y mitj de peus á terra, á casa.

Lo saludador arrivá primer que 'l metje, tot plé de borró y polsina de llana dels matalassos qu' estava refent.

Un murmuri de general esplay, de satisfacció íntima acullí s'arrivada, á pesar de saber la generació congregada á la casa que no es en un dia sol que realisan sas maravellas los predestinats, sinó que 'n tenen quaranta de temps.

Ab la bellugosa rialleta á la boca penetrá 'l saludador y s'encaminá envers la sala, qu' era hont se trobavan las tres senyoras planyentse seguidament y mostrant una pòr qu' ara ja 's traduhía en agudíssims sobressalts nerviosos.

Nostre ínclit personatje s'acostá á las duas atacadas, guiat per la senyoreta gran, tot espolsantse 'ls principals borrallons de llana que portava damunt.

Com ademés d'estar en antecedents, acabava de veure al gossot y sabía perfectament que no hi havía tal hidrofobia ó tal rabia, se presentá radiant de satisfacció y disposat á garantir l'éczit inmediat de sa intervenció maravellosa.

Home prudent, no era aquella la primera ni había d'ésser l'última vegada que caminés sobre segur. Penetrat de la mácsima divina "ajúdat y t' ajudaré," se prevenía, tant com li era possible, per' evitar l'ineficacia de las místicas fregadas de sa llengua y de las devotas creus fetas per son dit gros damunt las clapas del cos enmalaltidas.

--Cúrans!... Cúrans aviat! --esclamá la viuda, que tenía, com s'ha insinuat, una fé cega en lo saludador.

Anava ja aquest, sense contestar paraula, á practicar lo miraculós art, comensant péls encreuhaments, quan va comparéxer lo barber, llevada la gorra y ab lo pelut y lleig cadell en brassos.

Una estrident manifestació del esglay més inmens escapá de las tres bocas de las interessadas, y estas s'acostaren una á l'altra com criaturetas temerosas de que un monstre va á devorarlas de viu en viu. La gentada popular, entre la que 's va obrir pas, á forsa de colzes, lo barber, seguí á n' aquest fins al pas de la porta de la sala, aturantse allí y formanthi una gran remenadissa de caps de diversas dimensions provehits tots d'ulls desmesuradament oberts.

Lo Fígaro del poble, no fent cabal dels crits de "trayéumels del davant! trayéumels del davant!" que profería donya Ancalita, referintse á barber y cadell, digué ab tota la serenitat de qu' era capás:

--Senyoras, no perfidiejin més, ni 's dongan mal temps. Lo meu cadell es tan rabiós com jo... Mírinlo: la gana y no més que la gana l'ha fet mossegar, y com que jo me 'n tinch la culpa, jo la pagaré com las hi sembli.

Després, dirigintse als restants espectadors,

--Guaytéulo tots vosaltres, vehins y amichs meus, --digué-- y respongueu ab la ma al cor: ¿no es cert qu' aquest meu cadell tè 'l vici de fer malbè molta gana? ¿No fa que tots vos dexaríau mossegar per ell sense pór de tornarvos rabiosos?... Miquelet, pósat dret y camina! ¡au!

Lo cadell se colocá dret sobre las duas potas de darrera y doná algunas passas. Tothom esclafí en grossa rialla, ménos las interessadas. Sóls la noya gran dexá apuntar una rialleta.

Lo saludador vejé que se li escorría la ganga y no se n' aconhortá fácilment.

--Senyoras, --observá-- vostés dirán. Jo, axís qu' axís, ja he perdut un quart de jornal y...

--Jo te l'abonaré y... vésten; --replicá 'l barber comensant á irritarse;-- vésten, avans no 't canti jo las quaranta y fassi á saber...

--¿Qué? --preguntá 'l saludador ab cert ayre provocatiu.

--¿Qué? Que no has vingut aquí sense enterarte de que 'l meu cadell no tenía tal rabia, ni tal cosa que s'hi sembli, com horas d'ara sab ja tothom que no es aquí.

L' arrivada del facultatiu acabá de proporcionar, als ulls de las Ancalitas, la victoria al barber; mes... l'arrivada, al cap d'alguns dias, del cunyat de las senyoras proporcioná al Fígaro 'l comens d'una guerra sense quartel, (á la que ajudaren molt popularment l'avia paterna y la tia del saludador,) després de la que no tingué aquell altre recurs que mudar d'ayres.

Lo saludador, en cambi, segueix impertérrit al poble, malgrat l'afront per que va passar, devant de molta gent, y malgrat la persecució implacable del inteligent senyor metje; y es perque 'l saludador significa, respecte á la medecina, lo que l'advocat de peu de marge respecte de las lleys, tenint encara á favor seu lo fanatisme relligiós, que Dèu confonga eternament.

## Memorias d'un sardanista

cóm puch quedarme ab las ganas d'escríurelas, si 'l que voldría fòra tenir l'enginy del mellor mestre de coblas ampurdanesas, pera compondre una tonada ab que 'ls meus recorts poguessen cantarse?

Pára atenció, jovent, y procura, com jo, no ésser may desagrahit.

### I

Ballant sardanas vaig conéxer á la pagesa més galindoya del Ampurdá petit.

¿Que si las puntejava bé, dihéu? ¿Que si movía 'l cos ab una gracia que res tenía que veure ab la desinvoltura, ni ab cosa que pogués semblarshi de set horas lluny?

Las sèvas galtas eran del color de las rosas barrejat ab lo color de las gemadas assutzenas: rosor blanca ó blancor rosada: com volguéu, minyons, com volguéu. Sas arrecadas de plata y esmeraldas, present de la padrina de confirmar, (emparentada ab un argenter vell de Girona) saltirejavan com dos aucells acabats de sortir del niu, que no saben avenirse de la sort que han alcansat. Una rialla pura y regalada s'entretenía en sos llabis, descubrint dos rengles de dents blancas que ni somniadas.

Lo vent, enjogassantse ab sos cabells negres y ab un pany de son mocador del coll, va donarme una sessió de febra, mes de febra tan dolsa que tant-de-bó la pogués encomanar als afligits!

Per lo que diu als dos minyons que donavan, un á cada costat, la ma á la fadrina, no m' engelosiren poch ni molt. Varen semblarme germans d'ella, y no hi tenían cap mica de retiransa.

### II

Diguí á la gentil balladora la meva estimació, y ella li doná 'l més tendre y animador aculliment.

--¡Valdament no m' enganyis, com no t' enganyaré jo may de la vida!

Axí 'm parlá y jo vaig respóndreli:

--Dèu me llevi la salut, si may t' he d'enganyar.

Y 'ns hauríam casat pèl juny vinent, sinó que 'l seu pare duya voluntat á un altre minyó del meu temps, ne feya ja molt.

Era 'l pare d'ella un home colrat pèl sol dels camps y vinyas, tant com pèl de las festas majors estiuhencas. Quan se citava un sardanista de cap-d'ala 'l retreya tothom á n' ell. Ballava á l'antiga usansa, vull dir un xich massa estirat de cos y camas, y era un altre xich massa aficionat al antich contrapás que serveix pera cantarhi tota la Passió y Mort de Nostre Senyor Jesu-Crist.

Donchs jo vaig procurar apendre bè la sardana, y, assegurat de lluhirmhi, vaig puntejarla, de parella ab ma estimada, devant d'éll.

¿Voléu un home content?

Sabia que jo --mal no m'estiga 'l dirho,-- era bon minyó, y al veure qu' ensopegava tan bè ab sa filla 'ls contrapunts més enrevessats y dificultosos, esclamá ab alegría desmesurada y tot abrassantme:

--Bé, noy maco! T' hi has lluhit... ¿Vols casarte ab ma filla? Avuy fos y demá festa! ¡Cásathi; caséuvos! L' altre bordegás que la preten no s'hi avé de bon tros tant com tu, ab la noya!... M' hi ha caigut la baba, veyentvos puntejar tan ben avinguts... Tu m' has d'ésser gendre y no altre... Vull tenir per gendre un sardanista que fassi rotllo y tu, que ja 'n fas, més ne farás encara al costat meu.

### III

Varem casarnos pèl setembre, quan lo most se dexa esprémer, dins las samals, la generosa sanch que fermenta y balla de goig; quan s'omplan els cups y 'ls vremadors no 's cansan de tabolejar com uns plagas que son.

La nit de la diada en que 'l senyor Rector va casarnos, ufana la lluna de sa plenitut enviava al mon claror abundosa y suau com l'amor d'una mare.

Y va omplirse de gent l'era que semblava una gran safata de plata vella. Espinguejá 'l fluviol, repicá 'l tamborino, soná la gralla, y fadrins y casats, noys y nenas, tothom puntejá la sardana. Fins lo senyor Rector (¡may més ne tindrém cap de tan paisá!) va ferhi un punt dels seus, posantse un gran penjoll de sotana á cada costat pera que no li fes nosa.

La bulla durá duas horas llargas (la plagasitat del senyor Rector un quart y no més); rodá la porrona de l'un sardanista al altre; lo barber va treure corrandas que cantá l'hostalera ab un ayre de veu tant y més escayent que may: tothom semblava sortit de mare, mes tothom se n' aná á fer la non-non y á posar ploma axís que la lluna, ab recansa d'enamorada, s'amagá darrera uns núvols que, al cap de pocas estonas y quan ab ma nuvia eram ja al llit, se desferen en carinyós ruxat.

### IV

Tinch, grat sia á Deu, dos nens y duas nenas més sanitosos que cap Estihuet de sant Martí. Si al un li diuhen bonich, més al altre. Ningú diu que se 'm semblin, ningú... llevat la dona. El sogre sosté, --á peu, á cavall y en carro,-- que tots ells tenen el meu mateix posat.

Vè la nit de sant Joan; vè la de sant Pere y alsem gran pila de bruch y estellas ben rehinosas.