Part 3

La Alosa es classificada pels naturalistes com un dels aucells d'arbre (que's posa sobre les branques). No obstant podrias' dir que vé á ésser un aucell corredor, ja que casi may se posa sobre una branca, perque en prou feynes pot ferho. En efecte; son peu el forman uns dits que no abrassan, es dir que no clouen. El dit posterior está proveit d'una ungla plana y tant llarga com ell mateix, que contribueix á la estabilitat del animal sobre el terrer, y la marxa rápida sobre el mateix es sa locomoció usual, casi bé la única durant la major part del any. Més assegura Toussenel que la Alosa se posa sobre la branca del arbre accidentalment, en la temporada dels amors. Més si li tocá al aucell trepitjár gran part de sa vida la terra, li fou compensat ab la facultat d'enlayrarse volant á gran alsária. La Alosa té la ala extensa, y ademés té á son favor una disposició especial en sa organisació, que li facilita el vol á gran alsária. Més aváns dihém quatre paraules sobre el vol del aucell en general.

El vol del aucell se basa en el poch pes del animal y la potencia gran del mateix. Bé pot dírse que en l'aucell, que es l'animal que desenrotlla més forsa á proporció de son pes, la matéria arriba als termes de la espiritualitat, si aixís se'ns permet dirho. L'aucell es l'animal que té la respiració més activa y ab ella la circulació més rápida y la sanch més calenta. En váries parts del cos y del cap del aucell existeixen cavitats plenes d'ayre en comunicació ab els pulmons, els quals son extensos, arribant á la regió abdominal, que no está separada del tórax ó regió del pit, com succeeix en els mamífers. Les cavitats grans son anomenades sachs (en nombre generalment de 9) y les petites, célules ó celdetes. En els aucells més voladors, els ossos que forman la post del pit, com aixís també els que forman les extremitats superiors ó ales son neumátichs, es dir plens de ayre. Les plomes en llur basa ó canó contenen una quantitat no petita d'ayre calent que ajuda al anterior. Degut donchs al alleugerament produit per aquesta atmósfera interior del aucell, aquest veu disminuhida sa densitat, es dir el pes del volúm que representa es menor, y la diferencia d'aquest ab el pes del volúm d'ayre equivalent es més petita, y ab menys forsa impulsora, l'aucell s'enlayrará més; volará ab menys gasto d'energia.

Ara bé: aquesta disposició general del aucell, es especialment marcada en la Alosa. Les cavitats aérees son més grans: hi ha major espay pera l'ayre calent, major quantitat d'aquest, major alleugerament. L'activitat de la respiració y calorificació es també més gran que en la major part dels demés aucells; hi ha més alta temperatura, y ab aquesta menor densitat, es dir més lleugeresa. Aixó explica el perqué la Alosa pot mantenirse volant per espay d'una hora sense reposar. ¿Será qu'el pes del aucell ha quedat reduit de tal modo que sigua poch més gran qu'el del volúm d'ayre equivalent, y que per consegüent l'aucell sols ab un leuger bategar d'ales se sostingua en l'atmósfera? Podrá ésser. Algúns arriban á creure (ho considerém molt aventurat) que en determinats moments de son vol, el pes de certs aucells queda anulat per complert y aquets se sostenen al estil d'un globo aerostátich.

La Alosa, que travalla al camp cubert ó no de vegetació, li fou dat el color terrós pera que no servís de blanch á l'aucell de rampinya, cobdiciós de ses carns. La finor de les mateixes --nova analogia ab els Aucells corredors-- es lo que causa la ruina d'aquesta rassa tan útil, víctima, ademés que dels aucells de rampinya, del home gastronom.

La Alosa --com anavam dihent-- té sa defensa ademés de sa coloració, ab son vol poderós. "Mireula, diu Naumann: al ovirar l'aucell de rampinya, si no ha tingut temps aváns qu'ell la vegi d'ajeures sobre el terrer, ab un esfors desesperat se remonta pels ayres." La Alosa, quasi bé pot dirse, que no tem á cap aucell de rampinya, sols á un d'ells: el Falcó de mostatxo negre. Als demés prompte els deixa enrera en sa marxa ascendent vers els núvols; més el Falcó, ab son poderós vol, la posa en apur. Més no endevades la Alosa té el privilegi de la ascensió vertical. El Rapás puja; més l'Alosa puja més, sempre sobre 'l cap de son mortal enemich, que á la fi, cansat, vejent inútil sa persecució, desisteix de son empenyo y va á cercar á un altre indret una víctima més fácil.

El cant de la Alosa, deyam més avans, es un himne, un cant d'entussiasme, de glória al astre del dia, al espay ilimitat. La poderosa alenada de la vida, se reflexa en aquell seguit de notes vibrants, rápides, esclat de goig, expressió de triomf y de poder. Els trillos segueixen á les carreres; ja es una nota plena, filada, dolsa en mitx de sa energia. El cant de la Alosa en son element natural, no en el migrat espay d'una gávia --pobre presó que al ardit volador l'home ofereix-- es plé d'alegría, anavam á dir de sublimitat. Aquest cant, fa infiltrar l'alegría al cor; l'entussiasma y el conmou. L'humil obrer de la terra ens parla de la grandesa del espay y de la llivertat y ens enlayra á les regións invisibles, més grans, més explendoroses.

Escolteu lo que diu Toussenel sobre aquest cant: "no té rival en amplitud, en energia, en volubilitat y en expressió de alegria." Y segueix dient que la Alosa es un dels més hermosos dons del Creador. La poesia del camp té un intérpret en l'aucell. Quan la terra reb les primeres emanacións lluminoses del astre que va acostantse, l'aucell está ja en vetlla; al poch, comensa á ensajar son cant, y al arribar sobre la Terra els primers raigs del astre, l'aucell ja en les regións enlayrades de l'atmósfera, canta á plens pulmóns un himne de glória y d'alegria. Y continua dient: "La Alosa porta el mantell gris, l'humil vestit del travall del camp, el més noble, el més útil, el menys retribuit, el més ingrat de tots. El color de son vestit es el de la terra: quan el temps es boirós ó molt núvol, es dificil veure l'aucell á deu passes. Deu la vestida d'aquesta roba igualment que á la llebra, pera sustréurela á les mirades de sos innombrables enemichs. La Alosa que cau en tots els paranys, que proveeix á la rapacitat del home y á la del aucell de rampinya es la imatge fidel del travallador, quin travall se troba en el cas de proveir al ventre insaciable del Fisch y de la Usura."

Diu el B. D'Hamonville: "La Alosa es un aucell alegre, de natural bó y travallador; neteja nostres camps d'un gran nombre d'insectes y de llevors de herbotes. Paga ab excés la protecció que se li dispensa."

Diu H. de la Blanchère: "Les Aloses, se diu, menjan gran nombre de grans de blat; més no's té en compte el gran nombre de llevors d'herbes y d'insectes que destrueixen."

Diu André Teuriet: "Els cassadors de la Alosa la acusan de ésser un aucell granívor, més aixó es sols una escusa pera menjársela sens escrúpols. Si aviat no si posa remey, desapareixerá del tot la espécie y nostres camps no tindrán l'alegre cantor que recrea els ohidos del terrassá. Els petits naixen en pochs dies y als pochs també surten del niu, y mentres saltironejan per entre les tijes dels blats, la mare voleya per sobre de les mateixes y els hi dona orugues, petits escarabats y llagostetes. El regim insectivor es esclusiu fins á la edat adulta; allavors es granivor."

Diu E. Trouessart: "La Alosa s'alimenta de petits insectes, de llagostes, papallones, larves y fins d'aranyes. Al hivern y á la primavera, hi afegeix grans de sorra que ajudan á sa digestió, com ho fan els Aucells corredors. La Alosa té nombrosos enemichs: rosegadors, reptils, aucells de rampinya y mamífers carnivors. Més de tots, es l'home el més terrible á causa de la cassa que fa á aquest aucell, qual carn es mol estimada."

Aquesta es la Alosa. Son travall en favor del camp es la destrucció de gran nombre dels enemichs dels cereals.

Quan vé la tardor, y l'Agricultor llaura son camp pera la sembra, la arada posa en descubert els insectes amagats, ous, crissálides y larves, entre els quals se troban les del temible escarabat, melolontha vulgaris (saltiró), que devoran les arrels. Aquest fet l'han presenciat y el regoneixen els agricultors; més, en cambi, generalment se dona major importancia al consúm que durant l'istiu fa del gra. De modo que no's vol declarar á la Alosa aucell benefactor pera els conreus de cereals; y no obstant, l'aucell, en la mateixa ocasió qu'els camps están granats, necessita cassar un gran nombre d'insectes pera alimentar á sos petits --que solen ésser de 5 á 6--.

La Alosa, es veritat, podrá causarnos en els pochs dies en qu'el blat, ordi, etc., son madurs, un perjudici d'algúns millers de grans; més tingueu per segur que l'insecte qu'ella destrueix no's conformaria ab cinquanta vegades més.

No destruíu la Alosa. Per un perjudici de un hu, vos beneficiará per 100. No destruíu cap de sos nius: masses enemichs que tenen ab les rates, taups y altres mamífers. Si no fos la fecunditat de la espécie (de 10 á 12 petits per any) hauria ja desaparegut.

A aquests enemichs, deu afegirshi com hem dit aváns, l'home, amich de menjársela. Son á milións les aloses que anyalment se consumen en Europa. Aquesta golafreria porta un perjudici de quantia, per el gran nombre d'enemichs dels cereals que deixan de ser destruits; més es difícil convéncer al home pres de la gola. La Alosa continuará essent destruhida pera passar del camp á la taula, y l'insecte estará d' enhorabona. Més la matansa tindrá sa fi per faltar la víctima.

Planyemnos de la persecució que en nostre país se exerceix contra el simpátich animalet. Segóns se diu, á Catalunya en tot temps se'n cassa, y en tot temps els aficionats saben que'n podrán menjar. El camp es obert, y accessible com es á tota mena de perseguidors, no son el propietari ó el conreador per sí sols, els que poden del tot respondre del respecte al aucell. La lley hauria de protegirlo y els agents de la Autoritat haurian de ferla cumplir. Més no hi pensém en tal cosa, quan en altres paíssos en qu'el respecte al aucell es mès gran, tal cosa no succeeix, quan en aquests la destrucció de la Alosa es un fet declarat pels respectius ornitólechs.

La Alosa ha de esperar pera viure en pau --si es que no s'ha extingit ja la espécie-- qu'el home hagi arribat á un grau més enlayrat, á aquella época en qu'el mon dels aucells será reconegut com el superior, en que's coneixerán tots llurs serveys, se gaudirá de llur cant y se sabrá associarlos á la vida humana; en que serán tinguts y estimats com els més preuats servidors de la Agricultura --interés vital de les nacións, font inagotable de riquesa no subjecte al vaivé de les passións humanes-- y no com regalo d'uns quants paladars aviciats.

#### La Puput

La Puput --anomenada també la Butbut; en castellá, la Abubilla, y en francés, la Huppe-- es la Upupa Epops dels naturalistes.

La Puput es la única espécie de son género coneguda á Europa, Asia y Africa. La conformació de sos peus la fa classificar entre l'ordre dels Aucells de branca, formant part del sub-ordre de la Deodactilia, es dir el que se distingeix per tenir tres dits en avant y un endarrera. Més per ses costúms de caminar casi sempre per sobre terra, la Puput té alguna semblansa ab els aucells corredors.

No obstant no pot confondres ab ells, perqué la Puput pot posarse sobre les branques ab molta facilitat. Més abundant en els paissos del Sud d'Europa durant l'istiu, se troba no obstant en els paissos del Nort, com Suécia. Al hivern se troba sols al Sur d'Espanya en petit nombre, estant la major part al Nort del Africa.

La Puput, com se sap, es un aucell de la grandária de una Tortra de un color ros-rosat, que recorda al de les gallines rosses; ses ales son marcades de negre y blanch. En el seu cap hi té un monyo que abaixa y alsa á voluntat, constituit per dos rengles de plomes. Son bech es de uns 53 milímetres de llargária, lleugerament arquejat, de forma triangular y molt punxagut. Brehm diu que ab ajuda d' aquest bech, l'aucell sap trobar l'insecte amagat dins la terra, ab la mateixa facilitat qu'el Picot l'endevina dintre la soca del arbre.

La Puput es molt aficionada á les larves y ous del dípter, que moltes vegades se troban en els femers, escombraries ó matéries orgániques. Se sap aquest fet, y se sap que l'aucell no es molt cuydadós de son plomatge, cosa per altra part casi bé impossible, atés el servey que desempenya. Es molt útil, donchs, perqué molts y molts dípters (mosques y mosquits), deixan de venir á la vida.

La Puput es un aucell débil: son llarch bech es sols un instrument de travall, unes pinses pera agafar l'insecte amagat, com hem dit. Ses ales son poch apropòsit pera el vol sostingut; la seva defensa no pot consistir donchs en la fugida com la Alosa: la vigiláncia es lo que li toca. Y aixís la veureu estar sempre ab la por al cos. Al menor soroll, al ovirar un aucell de rampinya qualsevulla que siga ó un gos, s'ajeu á terra entr'els sembrats fins que ha passat el perill ó ha comprés que sa por era infundada.

La Puput per lo mateix que se sent débil, procura sempre que pot viure á prop de la casa del agricultor; allí sap que está més á salvament de la au de rampinya y que també trobará allí modo de alimentarse. En efecte: el niu ó casa de la Puput se troba moltes vegades á sota de les teules de la mateixa Casa de Camp ó prop d'ella, en algún tros de paret ó á terra dels sembrats més propers.

Escolteu lo que diu Toussenel sobre la Puput: "Es l'aucell més poruch, més poltró de sobre la terra. La presencia d'un gos, d'un gat ó d'una garsa l'esporugueix, y procura ferse invisible jayentse sobre terra fins que ha desaparegut l'animal causa de son temor. Aixís es que l'aucell viu solitari y procura cercar un lloch ben amagat pera viurhi: tal es l'interior d'una soca d'arbre ó el d'una paret, á vegades el sot ó coveta d'una roca. Quan s'ha convensut de que l'home la vol respectar, arriba á fer son niu á prop de sa casa."

La Puput devora tota classe d'insectes que están sobre terra ó s'amagan á una fondária d'uns quants centímetres, en una escletxa, sot, etc.. Ab el seu llarch y encorvat bech li es fácil atraparlos.

La Puput es utilíssima pera els camps, prats y sembrats; com á defensora dels cereals es importantíssima. Arriba durant el mes de Mars, y comensa son travall d'eliminació dels insectes que dintre terra se troban: Coleópters y ses larves, les dels Lepidópters, crissálides dels mateixos, larves de mosques, tot li agrada. Fa un consúm molt gran de les larves, dels escarabats anomenats pels naturalistes Melolontha vulgaris (saltiró), Pollyphylla fullo, Zabrus gibbus y altres, que tant perjudican á les arrels dels cereals.

Respecteu donchs á la Puput. Es l'enemich especial de la larva que rosega les arrels, com el Picot es l'enemich del insecte que devora el tronch y el Cucut de la oruga peluda que devora el fullám del bosch. Quan la veuréu tranzitar per sobr'els sembrats, penseu qu'está cercant á vostres enemichs pera devorarlos. Cap gra de vostres cullites es sacrificat per l'aucell.

### II Els obrers nocturns

El Xiboch, la Oliba y el Gamarús

El darrer resplandor del sol ponent ha brillat sobr'els camps, y ja les vesllúms del capvespre, missatgeres de les ombres, van poc á poc envolcallantlos. Es el moment en qu'els enemichs dels cereals, sortint de llurs amagatalls, van á atacar als mateixos. Més... espereu. En aquells mateixos instants, apareixeren sobr'els camps vostres amichs, qu'els atacarán decidits, fentne llur aliment y preservant á la planta y ab ella vostra propietat. El Xiboch atacará als insectes voladors, y els demés, la Oliba y el Gamarús, cuydarán d' exterminar als enemichs terrestres. Aném á veurho.

#### El Xiboch

El Xiboch, que s'anomena també el Siboch y l'Enganya-pastors, es el Caprimulgus europeus dels naturalistes. En castellá se l'anomena el Chotacabras y el Papavientos, y en francés, l'Engoulevent. El senyor Vayreda anota la existencia á Catalunya del Xiboch de collar vermell (Caprimulgus rubicolis). Aquesta espécie sembla es abundant á Andalusia.

Els insectes alats nocturns --y en especial els del cap-vespre y de la matinada-- tenen en el Xiboch l'enemich qu'els destrueix de ferm. El Xiboch es un aucell de la grandária d'una Merla, ab el vestit de la Becada. Sos ulls grossos y sa boca extraordinariament gran junt ab son vol incansable y silenciós, indican el travall qu'el Xiboch realisa. Volant, arreplega dins de sa gran boca, oberta sempre, l'insecte, papallona, dípter, himenópter, exceptuant els proveits d'agulló com l'abella, vespa y altres. Al cap-vespre, á la vesllum, quan la fosca de la nit no está encara estesa, el Xiboch veu perfectament l'insecte, y son travall es profitós. Més no sempre el nombre d'insectes es gran: allavors no'n té prou ab les hores del cap-vespre y ha de perllongar son jornal. Llavors els ulls del aucell no bastarian á veure l'insecte, y per aixó es que sa gran boca, oberta sempre, ajudada d' uns quants pels que en sa basa hi té, li facilita la cassa del insecte volador.

El Xiboch es un aucell esclusivament insectívor igual que la Aureneta. Si en mitx del istiu sobrevenen uns quants dies seguits de pluja (algúns recordarán el Juliol de 1883), els insectes voladors restan amagats en llurs caus; llavors cap aliment pera el Xiboch, com tampoch pera la Aureneta. Aquest pateix fam y arriba á morirne, segóns ho testimonia Toussenel. El Xiboch del qu'ens ocupém ara, passa sos travalls; més si la Aureneta, emblema de les virtuts femenines, resignada en son niu, mort en les angoixes de la fam, el Xiboch, plé d'astúcia com tot aucell nocturn, va al encontre del pastor ó del guarda-bosch, y fingintse mitx mort, y trobantse en veritat molt apurat per la fam, se posa á mercé dels esmentats com demanantloshi ampar, y aquests, sentint compassió de sa situació, donan al aucell la alimentació apropiada. Després, quan l'animal se troba ab forces ó ha passat el mal temps, desapareix totduna. El nom d'Enganya-pastors que l'aucell té, pot molt bé regonéixer son origen en aquest fet, conegut sens dubte desde la aparició del aucell.

El Xiboch, com hem dit més aváns, es aucell de temporada. Quan vé la primavera, es dir: quan se presenta l'insecte volador, arriba el Xiboch de les terres més al Sur y s'entorna á darrers d'istiu, igual que la Aureneta.

Agricultors: Respecteu al Xiboch, que es una garantia pera vostres conreus de cereals. Al acabar vostre jornal; quan post el sol, les primeres vesllúms del cap-vespre s'extenen misteriosament sobre el camp, veuréu passar el Xiboch: respecteulo. Ell es el protector de vostres espigues que han de pagar vostres afanys: respecteulo y estimeulo com un dels més preuats eliminadors del insecte alat que ha sortit de son amagatall per anar á posar sos ous sobre el gra ó la tija de la planta. Respecteulo y estimeulo. Que cap dels que dependeixen de vosaltres matin á cap d'aquests utilíssims aucells, indiscutiblement benefactors. No tingueu por que son nombre sigui excessiu, perqué cap gra de vostra cullita ha de ésser sacrificat per l'aucell.

#### La Oliba

La Oliba --en castellá la Lechuza y en francés l'Effraie-- es el Strix flammea dels naturalistes.

La Oliba deu ésser presentada com un dels servidors dels interessos agrícols soplujats en la Casa de Camp. Més endevant donchs, quan parlém de la Casa del Agricultor, farém la história de la Oliba, una de les víctimes de la preocupació humana. Més com l'aucell obrer nocturn del exterior de la casa, no acontentantse ab aquest reduhit cercle d'operacións, fa excursions als camps de cereals més propers de la casa, devém parlarne aquí com un de sos defensors.

Nostra Oliba, donchs, no trobant prous mosquits, escarabats, grills y ratolins, se'n va al conreu del cereal, y allí devora els insectes á sobre terra ó els voladors y els petits rosegadors. La Oliba es donchs útil, y mereix la confiansa y el decidit respecte del agricultor.

#### El Gamarús

El Gamarús --anomenat també Xibeca y Cabeca-- es el Syrnium aluco dels naturalistes. En castellá s'anomena el Alucón y el Mochuelo de los bosques y en francés, le Chat-huan y la Hulotte. El Gamarús es un aucell de rampinya nocturn de 41 centímetres de llargária, de color bru ab taques fosques per sobre y més clares per davant.

Encara qu'el Gamarús haviti ab preferencia el bosch hont té sa casa dintre la soca d'un vell arbre, no's queda reclós al mateix. Quan la nit regna ja sobre els camps de cereals, s'arriba á ells: va á trobar en els rosegadors son plat escullit.

Mentres l'agricultor dorm, el Gamarús devora á sos enemichs més temibles, els que d' altra manera impunement farian gran destrossa en la cullita.

Més pot ser diréu: ¿cóm es possible estar convensut de que el Gamarús es qui devora als rosegadors?

Escoltéu. El Gamarús, com tots els aucells de rampinya, s'engoleix la presa ab sos ossos y pell. Al cap de poch, y en forma de pilota perboca els ossos y la pell dels animals devorats. Donchs bé: algúns ornitólechs han examinat aquestes rejeccións; y altres, obrint el ventrell de gamarussos morts, han pogut veure que en sos ápats l'aucell consumeix més que tot, el rosegador. Altum examinant 210 pilotes vomitades, trobá: 1 armir, 48 rates, 296 campanyols, 1 esquirol, 33 mussaranyes, 48 taups, 18 aucellets y 48 insectes, ademés d'un gran nombre de saltirons (escarabats). Se veu, donchs, qu'el aliment preferit pel aucell es la rata y el campanyol y que si menja l'aucellet y la mussaranya (petit mamífer insectivor) será sens dupte á falta dels primers.

El Gamarús mereix, donchs, la confiansa absoluta del Agricultor, y á ell deu la part de la cullita que ha salvat de les dents dels rosegadors que ha devorat y que pujan á alguns centenars ó millers durant l'any. A ell deu també la eliminació de un sens nombre d'insectes, escarabats y papallones. Diu Trouessard: "El Gamarús, més que tot altre aucell nocturn, deu ésser respectat, ja que les experiencies demostran que es el rosegador casi son únich aliment, devorant també gran nombre d'insectes y fins les serps."

El Gamarús es el defensor del camp contra els rosegadors. Respecteulo.

## IV La vinya

Desde llarch temps la Vinya ha sigut un dels conreus de nostra terra. Sa assoleyada costa ab ses vessants mirant al mar, y certes valls de la regió mitja, han produit y produeixen anomenats vins de esquisit paladar.

No hi ha molts anys en qu'el vi se cotisaba á preus que may s'havian vist; tot el que se cullia era venut. Allavors vingué d'un cantó la fabricació de vins que del cep res ne tenían; d'altra part, l'aument del conreu de la vinya. De la costa y terres arreserades de la regió mitja, son veritable terrer, s'extengué á tots els indrets d'aquesta darrera regió, y fins aná á invadir les encontrades de la regió del bosch á alsáries de 5 y 600 metres! El cereal, la lleguminosa, l'arbre secular y els pastos, vejérense proscrits, y pot ser se consolaren pensant que podrian, á no tardar molts anys, tornar á ocupar els llochs dels que injustament sels havia tret.

Poch després unes quantes malures apareixeren, y la vinya se vejé atacada de mort. En pochs anys ha desaparegut una gran part dels conreus del cep, y, avuy en dia, sols els terrers apropiats al mateix son els que ofereixen ab el cep americá son rich producte. Més la vinya sobre un terrer empobrit no podrá prosperar, y la vitalitat del nou cep s'ha de veure acabada á no tardar, si un conreu ben dirigit del mateix no sigui el que se fassi. El travall de la terra, l'adob, l'ausili d'un suficient nombre d'aucells y una regularitat de plujes, que no pot venir sens un aument de boscos en Espanya y fins en els altres paissos d'Europa, son els elements necessaris pera una llarga vida del cep.