Part 7

Allà vaig iniciar-me en l'amistat de les herbes i dels matolls, de les cuques i de les flors boscanes, del vent i dels núvols; allà vaig viure les meves ficcions d'infant; allà vaig arengar les compactes fileres del moresc convertides en exèrcits, allà, a la primavera, vaig nedar dintre els blats escumejants d'espigues, somoguts pel migjorn; allà en diades d'huracà, entre la polsaguera de les rutes i dels camins, tan semblant a l'emboirament d'una batalla, vaig comandar una legió de braus; allí vaig batre'm cos a cos, esgrimint un vit de bou del meu pare, amb un formidable gegant --un saule petit de pirrosa monstruosa-- i allí, ajupit entre eures, vaig veure transcórrer uns anys de captiveri, gustant els sentimentalismes d'un heroi malanat. Però general, nàufrag, pirata, guerriller, cabdill i màrtir, creant batallons, mars, trinxeres, abordatges, ogres, enemics i combats a mort, ergàstules, exils i piadoses damisel·les; transformant les hores en llustres, el traüt del vent en ressonàncies bèl·liques, la pols en fum, un recer de marge en cel·la novel·lesca, un mal de ventre estiuenc en dolor de nafra gloriosa, rebuda al peu del canó, sempre i en tot cas, m'anava eixamorant de naturalesa i predisposava el meu esperit a la clarividència i al favor.

Més grandet, jo seguia Güell amunt cogitant els meus desficis de pubertat i les meves angoixes d'estudiant sense vocació. Enraonava sol. Eren confidències fetes al pla, a l'espai i la llum, expansions a l'amistat de les herbes, matolls i insectes, consultes íntimes sobre tristeses imprecises i subtils idealismes. En trobar el Masroc m'hi entaforava. El Masroc és una branca del Güell, un córrec pregon que atravessa el pla, sempre sec, llevat de quan les grans plogudes tempiren la terra. Giragonsa suaument reclòs entre altes margenades verticals cobertes de malesa, a trossos protegides per una renglera d'oms, pollancres i servers.

Jo no sé quin consol, quina mena de bàlsam espiritual hi trobava a caminar per aquell llit de sorra i rierencs, amagat i solitari. Tenia aquell paratge la plàcida dolcesa d'un claustre, i era per a mi com un llarguíssim corredor conventual, i el seguia amb recolliment i contrició. De tant en tant els meus ulls s'alegraven amb la troballa d'unes mates de boix i galzerans. I jo no puc descriure l'especial entendriment que em corferia davant d'aquella verdor amable i d'aquell espurneig de les boletes roges, en mig de la tràgica desfeta de l'herbei mort i l'hòrrida amenaça dels arços punxeguts. Allò cantava tonades nadalenques i retreia llunyanes visions de pessebre.

Ningú no podria imaginar-se els encants i emocions, demés de les explicades, que m'ofrenava la torrentera humil, resseguida tan sols per escamots de cabres i alguna dona aplegadora d'herbes remeieres, ombra d'angoixa i d'averany.

Però a vegades, sobretot en els dies brúfols, la solitud d'aquella ruta, la seva estretor, el misteri que emplenava els recons de brosta i les balmes margeneres, les soques espectrals i les penombres dels brancatges desvetllaven en mi una certa inquietud interna, un esborronament d'abandó i d'orfenesa.

I llavors, el cruixir dels palets i de la sorra granada sota la meva petja; el remoreig del vent que lliscava damunt del meu cap agitant els matolls i despullant les branques; l'aspre arrossegar-se de les fulles caigudes per sobre les bardisses, tots aqueixos rumors se'm feien enutjosos amb la impertinència d'un brunziment d'oïdes sobrevingut en un paroxisme d'atenció, quan desitgeu escoltar quelcom que s'atansa, que arriba i us embasardeix.

Remuntava el pla per aconsolar-me amb la visió dels horitzons, de les ermites, dels camps animats amb la silueta d'algun llaurador, de la faç honrada dels masos, les xemeneies dels quals encensaven a pleret l'hora litúrgica de l'Ave Maria.

I una gran pau, una conformitat prodigiosa amb el present i amb l'esdevenidor saturava el meu cor, i un goig que flairava a violes i un delit de viure aureolaven el meu retorn.

Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits combats quotidians i auxili --tal vegada il·lusori, però tanmateix consolador-- en les tribulacions, aneu al Pla amb l'ànima neta, humils com a bons romeus.

Aneu-hi un capvespre de setembre. Els marges i vorades són atapeïts d'alocs en plena florida. Les tiges, decantant-se, envaeixen el pas afressat dels corriols. Trescameu amb pena per entre un davassall de fulles digitades i de ramells morats, espantant burinots, perfumant les vostres robes d'una odor suau i retornadora.

A frec de les muntanyes s'allargassen uns núvols afusats d'un color blau ultramarí i creuen el cel verdós, de meravellosa transparència, volades de pardals xerrotejant.

Veieu pels camps la catàstrofe de la terra exhaurida i de les tardanies morint-se sobre el tros. Arreu flota una lleu fumera i un baf de canoques mústigues. Els carbassars recorden l'esclafeig d'una boscúria atuïda per una allau, i les carbasses mostren l'impudor de llur enormitat i turgència. És un fructificar monstruós i no semblen pas nascudes allà, sinó escampades capritxosament, com formidables rierencs per la fona d'un ciclop.

Impensadament, arran de les muntanyes, el sol, que ja crèieu colgat, irradia una daurada claror apoteòsica. Les desmaiades tonalitats de les carbasses s'intensifiquen fins esclatar en esplendors de gemmes, i, entre llur encís aristocràtic, es transparenta un parrac de fulla groga i el penible rastrejar dels tanys podrits.

I s'aixeca una grisor subtil i la ullada del sol melangiós s'apaga i oïu els terrerols que arriben, invisibles, en la brunesa dels gorets, al mig del rodar vagorós de fullaraca. Després d'haver atalaiat contra claror el tènue flamejar d'una ala i perdut enllà el refilet intermitent dels terrerols, la nit s'insinua majestuosa.

Passa un ramat. Els lloms dels xais són perfilats d'una vagorosa fosforescència. S'encén un fogueró i branda una campana...

I no us podreu sostreure a la convicció estrafolària que aquella terra amiga, pregarà per vosaltres mentre es condormeix sota els primers estels.

### La Vall de Sant Daniel

És una petita meravella pessebrística. Talment un hom l'obira íntima, entendridora i pura. Ensementada de casetes pintoresques, com de suro, solcada de torrents manyacs i viaranys abscondits, rodejada de comes suaus, arrecerada per bosquets i embellida per quintanes, flaira a molsa i esparreguera.

Hi entreu enseriosits per la tràgica sospita del Calvari a la dreta i per l'austera presència del Convent en front, l'ombra mística del qual, en traspassar-la, arran de les parets altíssimes, cegues i empatinades, us deixa embeguts de silenci, de frescor devota i de somnolència hieràtica.

L'emoció desvetllada pel Calvari i pel Convent de monges, perdura. Els saules que voregen el reixorc de Galligans tenen quelcom de palmeres judaiques, les frondes dels hortets són frondes de passió, i les petites runes que atalaieu de tant en tant, runes de Sinaí.

Més endintre de la cloterada, es mitiga bon xic aqueixa dolça amargor bíblica. Us trobeu lluny de l'ombriva influència de la Torre de la O, --vulgarment anomenada-- enderroc de gesta, ingent sobre un turó encrespat.

Grups elegants de verns, pollancres, alzines i roures; escorrialles de fonts amb créixens i llenties; vorades de conreus amb romagueres i arns; àgils camins de pastors i bosquerols, i obagors d'eures, llentiscles i castanyers, tot esdevé poc o molt idíl·lic i us convida al repòs i a la contemplació.

Per això hi van els poetes, els aficionats pintors, els que estimen sense esperança, els convalescents i malalts crònics. Tots aquests hi van els dies feiners, car són amics de la solitud; però els diumenges els camins són concorreguts per famílies menestrales i colles de disbauxats vergonyants. Uns cerquen les aigües minerals, els altres, el vi de les vinyes; uns cacen la gana, els altres els pollastres. Més lluny o més a prop no us mancarà un veritable hostal o una casa de pagès que en facin per una tarda. Ben pregadet, a cap masia no us negaran el que hi hagi al galliner i a les tines.

I aquell caràcter dionisíac de la vall és tan innegable que jo mateix no aconsegueixo separar la remembrança ideal i mística que en servo, d'un positiu i gentílic regust de truita amb botifarra, olives negres i vi verd.

La Vall de Sant Daniel no era tan avinent com el Pla a les meves gosadies d'infant aventurer. No hi anava mai sol, sinó allistat en quadrilles vandàliques, terror de tota l'animalia obiradora, casolana o salvatge.

Ens hi deixàvem caure quan les empentes i rebufades de la tramuntana ens treien dels cims, després d'haver-nos rebregat com un mal drap, encetant-nos la pell del coll i de les mans i fent-nos plorar els ulls i arborant-nos de gana.

La tebior de les casetes protegides pels alzinars i la flaire de llardons que surava ran la finestra entenebrida de la cuina, ens enllepolia fatalment, a la faisó que als pardals una pila de boll, en mig d'una implacable nevada.

Abans de deixar-nos veure, darrera un paller, fèiem la nostra recapta, escuràvem les butxaques, pagàvem el nostre escot al tresorer de la facció, i entràvem a la masia amb les bruses de col·legial renuades a la cintura, els pantalons lligats al turmell, les gorres enguerxides i encasquetades fins a les orelles, esgrimint les nostres armes, dignes d'una panòplia índia, i llençant crits despòtics de saquejadors.

A desgrat del nostre aspecte de brivalls, un cop havíem mostrat els diners a la mestressa, ella ens tractava amablement, bo i predicant-nos criança i reprimint l'aldarull de la nostra xerrameca.

Teníem pressa i ens despacientàvem.

I tantost la dona debatia els ous i la paella grillejava al foc, ens assèiem, amatents, al caire estellicós de la gran taula de roure, al banc rústec, desfalcat i trontollaire.

Encara em sembla estar rebent en plena fesomia, el ventijol aromós de les estovalles de cànem desplegant-se amb l'impuls aqueferat d'uns braços roigs i molsuts de pagesa exuberant. De seguida arribava la llesca descomunal de pa de casa, la plata groga amb l'amanit abundós d'olivetes del terrer, ben assaonat d'oli i vinagre, i a la fi, després de regruar-la un segle, la truita rossa, cremada de les vores, sobreeixint del plat girador, ficat de coronell dintre uns estalvis.

A la Vall de Sant Daniel les voluptats i sensualismes prenen un caient d'entremaliadura de nin i semblen disculpades per llur mateixa innocència i moderació. És una vall de benaventurança on, àdhuc els jugadors de cartes, s'abstenen de trucar la taula desaforadament, on àdhuc els embriagats caminen amb un aire penedit, dissimulant, capjups a guisa d'homes que rumien un afer d'importància; on àdhuc les dones perdudes que s'hi arrisquen fan un posat de Magdalena i no s'atreveixen a profanar l'ombra silenciosa del Convent amb l'escarritx mundà de llurs polacres.

El mateix sardanejar de les festes anyals no és, en aquella afrau, l'esbojarrament orgiàstic de certs llogarrets veïns.

Havem de remarcar als que no ho saben, que Sant Daniel és un poble de cases disperses sense un sol carrer ni indicis de tal. Devés la cloterada, en un recolze del Galligans, sota uns vells pollancres venerables, hi trobeu un petit edifici de rajols i una esplanada anexa. Aquí teniu la Casa consistorial, l'escola i la plaça. L'ègloga subsisteix a desgrat del caràcter cívic del paratge, i els edictes del batlle són enganxats devora els nius de merles i el xipolleig de les granotes.

Allà, però, es celebren els aplecs, i una mena de terrassa adossada a l'escola, ran del teulat, serveix de cadafalc als músics. La coloraina festiva dels vestits camperols espurneja en les clarianes del brancam i l'espinguet de les tenores es dilueix en la fronda, s'apaga en els herbeis margeners i mor plàcidament. Enyoreu la ressonància engrescadora de les places vilatanes arroentades de sol, aquella càlida repercussió de sonoritats que coronen les cases entre polsaguera i exalta el patriotisme i embriaga de vida.

I és que a la Vall de Sant Daniel tota cosa esdevé morigerada i blana, d'un bell aire patriarcal i cristià.

En cap altra forània gironina transita l'amor tan de grat i tan honestament. Als viaranys hi sura la timidesa, els desigs de pecar s'hi esfumen. Les joves lleteres fresques de galtes, revingudes del turmell, que tresquen camí de la ciutat, es ruboritzen i baixen la mirada en trobar-se amb un jove solitari, somniador o artista. I les parelles d'enamorats suporten la vigilància paternal sense desficis. A molts ni els caldria; el prestigi del lloc els allibera d'impacències i fogositats.

L'erotisme abjecte és lluny, als canyers espessos de les hortes, o a les coquines barbisses de l'Onyar, o a les eixorques parets seques dels suburbis.

La Vall de Sant Daniel no sols ofrena violetes als romàntics, bolets i espàrrecs als positivistes, solituds als misantrops, recers als empiocats; també dóna seny i poesia a l'amor.

A la primavera a cada mata hi refila un rossinyol i a tot moment arreu hi blanquegen les margaridoies. Llavors les passejades matinals entre el bàlsam de les flors d'acàcia, la frescor dels pradells emboirats i el traspuar vergonyant del sol a les crestes dels pinars i avellanedes, són un tast de paradís per als festejadors.

No existeix un sol cor de gironí madur que no servi, de l'afrau de Sant Daniel, la puríssima remembrança d'un instant inefable. És l'anís pervingut d'una ofrena espontània --o els dits commosos, tendres com una poncella de lliri!-- a la Font d'En Pericot? És la cuixa de pollastre compartida d'amagat --o les dents blanques, la mossadeta de les quals ens donaria consol per tota la vida!-- a la Font d'En Miralles? És un rerassagar providencial i aprofitador a la tornada dels Àngels o potser la carícia imprudent inevitable d'un ram d'arboç manejat per ella?

Jo hi tinc el meu episodi, jo no oblido unes petites sabates escotades i un caminar de coscueta que esfloraven la gotellada diamantina de l'herbei, l'albura remorosa d'un vestit planxat alatejant molt a prop, l'efluvi d'una nuca festonejada de sol ixent i un lleu i fortuït contacte, sols epidèrmic, de les nostres mans. També aqueix diàleg: --Has pensat en mi? --Sóc pensat en tu. --A totes hores? --Sempre!

I això és tot i això és etern.

### Montjuich i les Pedreres

Damunt l'optimisme del Pla, damunt la Vall bíblica, damunt la Ciutat, més alts que els campanars, més forts que les generacions, més immutables que les riberes, boscos, i conreus que dominen; triomfalment retuts, orgullosament eixorcs, s'aixequen els turons de Montjuich i les Pedreres.

La gaia primavera, l'ardent estiu i la melangiosa tardor rellisquen per llur impàvida solitud.

Són la Història on mai ha florit una herba, ni esclatat un fullatge, ni madurat cap fruita. Viuen de la mort heroica aquells turons. No posseeixen altra virtut que recollir el bon sol d'hivern, ofrenant-lo als gironins, no cometent altre pecat que atreure, amb llurs amagatalls, els escolars que fan campana i no paguen altre cens a la vida que uns manats d'espígol als colomistes, uns grapats de farigola als herbolaris i uns cabassats de terra d'escudelles a les dones.

Els poetes èpics ni els coneixen pas com els conec jo, ni els patriotes els amen com jo els amo. Dels glans de llurs garrigues, jo n'he fet ballarusques; amb els foguerons de llurs matolls jo he glorificat molts capvespres; amb els caires de llur pedruscalla jo he malmès moltes sabates, i amb la foscor basardosa de llurs mines jo desvetllí mon coratge, servint-me de pretext per atrevides gestes amb ajuda d'un fanalic i d'una engrescadora pistolota.

O la fantàstica gosadia dels catorze anys! O l'avorriment de les classificacions i nomenclatures de la Mineralogia! Pedres per pedres jo solia escollir les que tenien prosàpia llegendària, les que havien conegut quelcom millor que l'armari de l'aula, les pinces de turmalina i el soplete on el catedràtic ens ensenyava a bufar d'una guisa rara, expel·lint l'aire per la boca i alhora xuclant-lo pel nas, la qual cosa mai dels mais, no hauria arribat a capir.

I jo me'n pujava a la muntanya feta de pedra morta sobre de pedra viva. Pel flanc, tot caminant, oïa el martellejar dels picapedrers, un tritlleig de festa que em donava delit, i a dalt, el silenci, la solitud, la màgica devastació. Que engrescador per a un adolescent! Sovint m'acomboiava amb un company, un altre somniador, també refractari al buf complicat i a les cristal·litzacions minerals. Escollíem les tardes grises i plujoses. En la mitja llum dels celatges brúfols o sota el ploriquejar dels núvols és quan la patina, els esvorancs de les boques llòbregues dels enderrocs prenen llur expressió sincera, és quan diuen llur tragèdia i llur turment.

Per res del món no hauríem renunciat a les confidències de la muntanya tètrica.

I roinejava, roinejava, roinejava...

Nosaltres entaforats sota un petit sopluig, com més íntim més plaent, sense bescanviar un mot, ennartats per aquella monotonia, contaminats per aquella sopitesa deixàvem trascolar el temps i brunzir la sang en les oïdes.

Per què resultava delitosa aquella hora llarga d'immobilitat entre unes inhospitalàries parets on, demés de tufejar a runa, a desgrat dels anys i dels oratges, tufejava a caserna?

Era que ens plaïa heure un tast de misèria i abandó sumits en un sentimental enlleïment? És possible, però no cal pas negar un poc de sublimitat a l'espectacle. A tot arreu, àdhuc entre runes, regna quan plou, un recolliment fervorós; és la comunió de la terra amb els núvols, és la gratitud de les plantes i roquissos esbandits, la santa dolcesa del pròxim sacrifici en les llavors aixemorades, l'anunci de la germinació, és, en fi, la joia solemnial de tota la naturalesa esparvillada, rejovenida amb noves frescors i matisos.

Damunt dels murs i de les llosanes caigudes, es formaven regals semioliosos que intensificaven la coloració dels líquens, molses i patines; els tanys de romagueres eren enfilats de perles transparents; el fullatge de les eures, percudit pel ruixim, teclejava com un piano d'esmalt, i en cada petit cor de maragda relliscava una gota, una minúscula esfera de diamant que restava suspesa de la punta i titillejava i creixia i queia i tornava a rossolar... Obiràvem algun cargolí que treia els fils de la seva cornamenta gelatinosa, allargant el cos i encongint-lo, tot cercant una ruta en l'enteixinat del gram; i en la tofuda grisor dels herbeis, garrigues i argelagots, la polvorització exquisida de la pluja, el respir de les boires condensat.

Demés s'apropaven llenques de núvols rastrers, al lluny, les muntanyes apareixien i desapareixien embolcallades de filagarses grises; l'aigua del Ter, al fons, lluïa com una tortuosa franja de cristall esmerilat; els alzinots propers semblava que caminessin i el cercle visual s'enxiquia gradualment.

I esdeveníem com uns tripulants d'un aeròlit. Remuntàvem l'espai dintre aquell pilot de runes amarades, i la vibració de l'enorme campana de la Seu, els cops sonors de les hores repercutien molt lluny, molt en sota, allà al fons d'un món convencional de colls planxats, de fórmules de polidesa, de llibres i encarcarament, i els nostres pares, la nostra llar i els nostres deures, restaven en un abisme.

També ens plaïa caminar per les runes en les tardes ventoses. En les tardes ventoses, les runes de Girona, talment direm que es lliuren a un esforç de resurrecció. El veterà Montjuich, més que cap altre dels enderrocs, esdevé imposant. Per les troneres i per les crestes dels murs, les estepes, argelagots, romaguerons i llistonades es remouen vagarosament. Us els imagineu cossos convulsionats per l'agonia o siluetes d'herois arrossegant-se entre la fragor de la lluita per sorpendre l'enemic. Pels fossars i contrafossars hi ha udoladisses i sorolls de batalla; cornen les espitlleres en l'altura; rebufen les poternes esventrades; l'aresta obliqua dels baluards vibra amb aspre xiuladissa, com en mig d'un tràngol, la corda tivant d'un estai...

I pels recons de pedruscalla, les bardisses quietes, de cop i volta fan una estremitud com si a dintre pernegés algú, i l'hàlit basardós de les cambres subterrànies porta un xiuxiueig de veus morents i una incerta ressonància de sospirs.

Baldament fóssiu messells d'ànima pressentiríeu el passat: la fam, la follia, la batussa, el carnatge; l'horror de les nits hecatòmbiques; la sang escorrent-se, els ferits gemegant, els morts podrint-se, els vius carriquejant de dents.

Perdura en les runes gironines la malfiança d'aquells temps. L'ombra d'una persona us ensurta. Tothom sembla defugir-vos, esquitllar per no ésser vist, mirar-vos de cua d'ull; sospiteu que els pastors siguin bandolers, les jaies que esgratinyen els sots per fornir-se de terra d'escudelles, bruixes; els gossos extraviats, gossos folls; i a totes les balmes creieu trobar-hi un llebrós, i a tots els pous i cisternes, ossades, i a totes les galeries subterrànies, escamots de malfactors.

Però aqueixes impressions desagradables acaben per enllaminir-vos. Voleu gustar-ne de més fortes i és llavors quan decidiu explorar una mina. Pocs l'han resistida aqueixa temptació. No totes són bones per a doctorar-vos en gosadia. De mines n'hi ha de somes; la llum diürna arriba al capdavall. Cal gastar una capsa de cerilles, combatre amb rats penats, assolir el fons --on la humitat i les criptògames han fet prodigis de fantasmagoria-- i clavar-hi un paper amb data i signatura que justifiqui l'exploració per a sentir-vos orgullosos d'haver passat menys paüra de la imaginada.

També és indispensable, al bon passejador de les runes, l'encendre foguerons. En lloc del món les mates verdes, folrades de llistó mustiu, cremen amb un esclat de flames, guspires i espetecs més violent. Creuríeu que tenen saba de pólvora o que tracten d'emular la frisança destructora de les explosions i incendis del temps vell, i ésser dignes de l'epopeia napoleònica.

La piromania latent en tots els brivalls i fumadors, troba allà ocasió d'expansionar-se. No cal pas que us en dugueu a casa recances d'incendiari; no cal pas que us planyeu d'haver desaprofitat la coincidència de calar la pipa en front d'un matoll esponerós i abrandable. Podeu donar-vos goig sense perjudici de tercer, impunement. Per això els flancs i el llom de la muntanya mostren tan sovint el rastrejar del foc. Són nafres tenebroses on, entre els troncs carbonitzats de les garrigues, blanqueja la relíquia d'una clova de cargol calcinada.

No hi aneu entre les runes de Montjuich i les Pedreres si no teniu delit d'apedregar-vos, d'escalar murs, de sondejar pous, de matar sargantanes, d'estimbar rocs i de jugar entremaliadament com els infants; us hi encaboriaríeu, us posaríeu a meditar problemes estratègics i qui sap si us vindria el desig de regirar arxius i d'ésser condecorats.

L'esquerperia d'aquests turons no és pas tan absoluta que no es facin assequibles a les persones d'anys i d'enteniment. Les Pedreres, sobretot a la part baixa, ofrenen reconets misericordiosos i casolans, llocs de mandra, on el sol torra generosament els cossos entumits pel fred penombrós de la ciutat. Són decorats amb pebeters de perpetuïnes i seients de pedra amb raspatllers de romaní; hi ha catifes de fullaraca i cançons d'abegots.

La petja seriosa dels canonges, xantres i alta clerecia, dels advocats, curials, vídues i concos, coneix afressaments suaus, pulcres i a cobert de tramuntanades. Ni la guerra ni la immoralitat hi han fet via. Conviden a obrir els breviaris, a les petites confidències, a fer claquejar els dits de les mans amb voluptuositat, a rellentir el pas bo i aturant-se per subratllar, amb el gest, un punt interessant de la conversa, a confessar debilitats i mancaments de gola i a donar els bons dies a tothom.

## Caminar amb la lluna