Part 8

Tenir confiança en les vostres cames, fe en la ruta, i seguir-la amb la lluna per companya, és el major encís que pot fruir un home aventurer. El caminar amb la lluna és, de tots els caminars, el que menys cansa; és la llaminadura del caminador, el més grat a l'ànima, el que fa del viatge un seguit de misteri i d'encantaments. Amb la lluna tots els camins us semblen curts i tots són decorats d'ensomni. Feu via agermanats amb la vostra ombra, dolçament retallada sobre la blancor de la ruta, seguits fidelment per l'astre argentat, que us espia amb els seus grossos ulls de bon jan i somriu a la vostra ardidesa, amb la boca oberta i admirada. Dessobre els pilots de grava, les bardisses de la cuneta i les herbes dels desmunts, tot empolsat per les violències xardoroses del migjorn, la lluna deixa caure l'exquisidesa de la seva llum refrigerant. Noteu l'absència de la terrible angoixa diürna, d'aquella reverberació de fornal i d'aquella monotonia cendrosa que us enlluerna i ofega. Més enllà, en els camps, en els turons i ermots, en els boscos i els roqueters, la mateixa nevada d'esblaimadures us refresca pietosament els pulmons i la vista.

Agraïu a la lluna aquell vetllar constant dels vostres passos, i admireu la màgica virtut del seu espill, que us retorna la llum filtrada i suau, neta de violències i xardors.

I la llum de la lluna encara us fa plaents les coses i us distreu amb la fantasmagoria de les seves combinacions, dels seus reflexos i de la seva somorta nitidesa.

Tot s'entreveu darrera un vel: un vel sedós i argentat d'incomparable i voluptuosa poesia. Els corriolets semblen reguerols de nacre; les blanques masies disseminades en el vellut de les frondes us envien claredats opalines; les aigües corrents lluen com argent viu i les aigües mortes amb l'apagat misteri obsessionant d'un llagrimatori; i graciosos retalls de núvol corren pel cel esfilegassant-se en brillantors discretes, mentre en algun indret guspireja la brunyida superfície d'un roc o d'una fulla i s'allargassa, ran de terra, una boirina lleu i esfumada.

La monotonia del camí ral resta esvaïda amb els contrastos de les ombres profundes i dels espais on bat la lluna.

De tant en tant, us barra el pas una blana foscor: el camí sembla tallat per un abisme; però en anar a despenyar-vos us trobeu envaïts d'una penombra agradosa. Els troncs dels arbres, les roques i els matolls esdevenen allí d'una indefinible monstruositat. Us imposen una mica, com si desfiléssiu entre una multitud estranya d'animals deformes, adormits en actituds violentes i amenaçadores. Us adoneu que la lluna us ha deixat, i l'endevineu per això escondida, seguint-vos, darrera la muntanya.

Diríeu que la vostra amiga es diverteix, jugant a fet, amb el vostre espaordiment. De seguida la torneu a veure arran de la carena. Va marcant el ritme dels vostres passos: si saltironeu, saltirona; si us ajupiu, s'ajup. D'aquí aquí es deixa veure tota sencera; d'aquí aquí només un tros; llucant-vos amb una expressió alegroia de nin entremaliat.

De vegades sembla lliscar per les cimes dels roqueters; altres, lluitar amb la malesa; s'endinsa pels brancatges; guspireja en les clarianes com un gran foc de bengala; fa ressaltar absurdes actituds d'arbres gegantins; i, segons com, a penes aconsegueix traspuar lluminosament per entre les randes del fullam.

Les hores del camí curtegen amb la varietat d'aquest espectacle.

Després ve la plana: una gradació de matisacions blavoses. Les muntanyes de l'horitzó a penes es perfilen en el cel, on vibra la polsina de la lluna; els sembrats dormen abrigats d'una vaporització ondulant; el clarobscur de les arbredes és d'una suau ponderació; les melques verdegen d'una verdor tendríssima i frescal, i les pites i els pollancres semblen robar a la llum que els festoneja, un poc del seu argent.

I la ruta s'allunya davant de vosaltres sense que us faci angúnia la seva llargària ni la seva rectitud exasperadora. Amb la lluna, el camí pla sembla baixada: és un efecte il·lusori comprovat, un bon servei que remercien els caminants noctàmbuls a la seva companya. I les rampes també es dissimulen en aqueixa indecisió somniadora del paisatge. Sovint, la ruta, en front de vosaltres, remunta un turonet. La grisor dels matisers il·luminats els fa confondre amb la mitja tinta grisa del cel i de les boirines, i llavors la faixa clara del camí ral pren una disposició engrescadora de trampolí per a saltar en la buidor estelada.

Res que pugui comparar-se, en bellesa ideal, al fer via a la llum de la lluna a través d'una selva, d'un fondal, o al llarg d'una ribera. És contemplar un seguit de visions d'una incomparable bellesa fantàstica. Les ombres són fetes de paüra, una paüra enllaminidora d'adolescent que somnia els seus primers erotismes entre escenes de sàbat bosquetà. En l'espessor augusta i negra dels fullatges, en els grans interiors embardissats, s'obiren clapes oscil·lants i formes esblanqueïdes, talment carns de dansarines nues; a dintre, en el més pregon, alguns tocs de claredat violenta simulen llànties vetlladores, de rituals inconeguts; les vorades atapeïdes de petits rierencs, llits de perles; els tous d'herbam escantellats de lluna, tàlems ufanosos on les nupcials follies no poden ésser obirades i on sembla encara veure's una emmotlladura de clarícies: país immens de fades i gnoms, de misteris i bruixeries. I d'allí us arriben alenades amoroses, barreja del que exhalen les flors boscanes a penes vistents, de les vaporitzacions de la sorra molla, dels llots i de la fullaraca, que bleixen encara la xafogor diürna.

Més enllà passen pobles quiets i adormits. La lluna dibuixa pels carrers el ràfec de les teulades desiguals. Dins les cases oïu el rumflet de les bèsties, i àdhuc darrera una finestra baixa, el d'un vell asmàtic. Un gat traspassa la llenca de claror i es fica sota un carro amagat en el poderós batiment d'ombres que parteix la ruta. Veieu una llum esgrogueïda que vetlla tal vegada la febre d'un infant pioc. Brilla darrera la cortineta d'un finestró, on floreix una polsosa clavellina. Vosaltres rellentiu el pas amb desig d'esbrinar el destí que amenaça aquella existència. Però la lluna, dalt del cel, segueix mirant-vos. S'és aturada com vosaltres mateixos, plàcida, somrient, un poc sarcàstica, convidant-vos a passar de llarg en front de la dolor, car els que caminen per les rutes de la terra, el mateix que els astres que travessen l'espai, no poden ésser sentimentals ni desviar la mort.

En despoblat torneu a experimentar la impressió solemne de la planúria nedant en claredats indecises. El silenci de la nit és pertorbat pel lladruc d'un gos. Dret a la punta d'un pal telegràfic, us saluda un mussol a qui la lluna encomana optimisme. Un lleuger oreig fa harmònics els filferros. Traspasseu el terme que assenyala la mitja llegua. Es decanta amb decrèpita avidesa vers la vinya propera, dalt del marge. Les aigües de la cuneta l'han anat socavant a força d'anys i pluges. Més enllà trobeu un pont. La lluna l'agafa de biaix, i en la torrentera l'ombra de l'arc s'esmussa i deforma en la pedruscalla. El retruny de les vostres petjades en la volta sonora del pont, fa callar les impertinents granotes.

I aquests insignificants episodis del camí us decoren la nit, que transcorre breu i amical. L'alba apunta. Al lluny sonen unes campanes, i un corb passa, passa taujanament recelós.

La lluna pal·lideja afinada i verdosa, amb una opaca lluïssor de vidre esmerilat, encastada a l'horitzó violeta.

I en arribar a casa vostra, la barreu ingratament a fora.

## La torradora

Allà a la platja de la Barceloneta, darrera el "Nuevo Vulcano", en el clos que pertany al benemèrit "Club de Natació", hi ha un petit mur en rampa que, temps a venir, pot arribar a ésser un monument nacional.

Dels infinits serveis que puguin fer els murs, vosaltres, com jo mateix, n'esteu assabentats i no caldrà pas que perdi el temps a anomenar-los. Però cap altre mur de la terra --i n'hi han de murs a la terra-- acompleix una missió tan santa, tan noble i humanitària.

Recordem murs heroics i llegendaris les pedres dels quals han estat escampades sense mirament, i la sang patriòtica que els cobria rentada per la calç de l'emblanquinador urbà; i per si un jorn la ingratitud dels homes arribés a cometre una semblant profanació amb el nostre mur, vull deixar ben assentat, almenys, el seu prestigi i el reconeixement que li deuen la generació actual, la pàtria i l'esdevenidor.

Si els murs tinguessin opció a la creu de Beneficència, aquest de què us parlo seria indubtablement condecorat per mica de justícia que imperés en el repartiment oficial de títols i insígnies honorífiques.

El mur, en si, és poca cosa: un mur llis de pedra picada de Montjuich, mur banal, "d'obra pública", que de moment us semblaria escadusser sense una servitud ben definida; un mur, en fi, d'aqueixos que situats en un lloc de trànsit, a hores d'ara, el guix, la mangra, el quitrà i la carbonissa haurien empastifat amb expressives manifestacions subversives: "*Abago la tirania, Biva el soviet; mueran los burgueses, arriba Lenin, Vestia bruta*", etc., etc..

El nostre mur, però, enfronta amb la serenor i puresa mediterrànies; i més enllà, cap al sud, el rocam de l'escullera barra el pas a les gents; de manera que només l'obstinació i gosadia poden situar-vos en camí de descobrir-lo i d'admirar la seva benefactora influència. El mur es dirigeix perpendicularment al rocam susdit, formant amb ell una mena de cala arreceradeta on bat el sol matinal de ple a ple. Sense aquesta situació topogràfica jo m'hauria guardat, com d'escaldar-me, de batejar aquell indret amb el nom de "torradora". Demés el mur s'encorba lleugerament, ço que produeix una concentració dels raigs calorífers, reflectint xafogor així que el sol l'amara. És com un petit sector de mirall ustori d'aquells que encenen l'esca a cinc metres de l'espelma situada en els focus del seu bessó. En descàrrec de la meva consciència haig de confessar que aqueix experiment de física mai que és mai no reeixí en la nostra aula de batxillerat; però jo haig de fiar-me poc o molt de la paraula del catedràtic, i atribuir el fracàs a la meva mala estrugància personal.

Tornem al mur. Dèiem que cal un poc de gosadia tafanera per atansar-s'hi. Això és ben cert, car la platja en aquell lloc no ofereix atractiu. Encara, ans d'arribar-hi, us angunia un lleu pressentiment indefinible, com si anéssiu a endinsar-vos, indiscrets, en terra vedada. Experimenteu cert temor d'obirar intimitats a la faisó de quan, en casa d'altri, us erreu de porta.

De tal manera us sobta un espectacle rar, incongruent. Terra enllà, ajaguts al peu de l'escaire del mur, hi ha una colla d'homes despullats, tan despullats que amb prou feines unes llenques de "maillot" floten ça i lla damunt d'ells, vetllant, a l'atzar, per llur decòrum.

Uns es toquen als altres, i llur immobilitat us horripila el mateix que un munt de víctimes, deixies d'un naufragi, d'un afusellament, d'una degollina o d'altra hecatombe formidable.

És la carn sola, la carn inaprofitable, comptada, classificada, revisurada i afilerada tal com sol deixar-se en els camps de batalla després d'haver-ne passat el pillatge, o els requisidors macàbrics de vestuaris, sabates i armament.

Sentiu l'urc aflictiu d'ésser vosaltres els descobridors d'aquell dipòsit de cossos a punt de soterrar i, misericordiosament, us disposeu a donar la nova, a esbombar el succés per la ciutat distreta.

Llavors, però, en mirar-los amb més atenció, veieu que la immobilitat basardosa que de primer antuvi havíeu cregut absoluta, no ho és del tot. De tant en tant un braç s'aixeca, una cama s'arronça un pit es bomba, un torç es regira posant abaix el que anava a dalt, i tot això encara us fa més pena. Penseu en les presses dels sanitaris, dels botxins i dels metges; en l'insuperable horror dels que es revifen en ple abandó, al caire de la fossa col·lectiva, en el llòbrec vaitot dels "spoliariums".

Ajuda a la tràgica suggestió l'aspecte del paisatge. Al fons parets encrostades, velles parets negroses com tàpies de caserna; el mateix mur, que sembla de fortalesa militar, sustentant les barraques quadrangulars dels socis del "Club", lliscades amb ciment, grises i afilerades, talment cofurnes de sentinella; la punta del rocater de l'escullera avançant-se d'un aire feréstec, amb la desolada nuesa d'un illot transformat en presidi marítim, i, demés, la torratxa del guaita, amb una llata al cim, l'horitzontalitat de la qual i la soga que en penja, li donen honors solemnials de forca.

I l'onatge del mar arriba quasi a llepar els peus d'aquella gent estenallada, i el poc sorral que hi ha és un sorral furgat i brut, d'enderroc, on la ressaga acumula resquícies de tota mena: palets, brosta, maons i cagaferro.

Cal posar-se sobre si, i pensar que us trobeu a la dolça Barcelona, lluny del turc i de tota matança de cristians, lluny també de la Rússia alliberada i de Mèxic subversiu; i pensant això i veient com en el terraplè del "Vulcano", a un pas dels suposats insepults, hi ha atletes plens de vida que treballen llur musculatura amb pesos i currioles, guimben i juguen a pilota, us arribeu a tranquilitzar.

Comenceu a contemplar l'estesa de carn sense calfreds, serenament.

Llavors noteu que la carn és blanca, carn de cargol, però no exangüe, que palpita, vibra i s'estremeix amb certa voluptuositat de sargantana. Aquells moviments discordes i penosos que suara us semblaven d'agonia, són de llangor suau, de delícia, i mandra helioteràpica. Per un instant encara us sorprèn la serietat, la devoció, el mutisme adust, la fermesa heroica en romandre de cara al cel o de boca terrosa, de tots aquells subjectes.

Us trobeu en front d'uns quants fills predilectes de Siddharta Gautama? Estareu presenciant un ritus oriental misteriós i corprenedor? Haureu ensopegat amb un niu de budistes cercadors de la perfecció nirvànica?, és a dir, amb un dipòsit de solitaris conduïts allà per la guàrdia urbana a fi de sostreure'ls a la curiositat popular, a les impertinències dels mal inquiets i de la mainada irreverent?

I ben cert, ells no es miren, no es parlen, no es preocupen dels companys. Si obren els ulls és per lliurar-se a una contemplació hipnotitzant d'ells mateixos. S'inspeccionen els saxons del ventre, els pèls de les cames, els dits del peu... cercant Déu sap quins indicis o quins senyals o quins averanys. A desgrat de tot, es nota clarament que llur preocupació és torrar-se; torrar-se del davant i del darrera. I és per això que giravolten, giravolten damunt del llit de sorra com els pollastres a l'ast.

És ara i no pas abans, que esteu camí de la veritat, i ja en camí de la veritat, us resulten senzillíssimes totes les induccions. Així noteu el contrast que ofereixen els estenallats amb els que gamben, salten i tiren pedres. Els darrers són estatuaris, gràcils i membruts com gladiadors; la pell de llurs cossos és daurada, té una matisació d'argila recuita, i Déu ens lliuri d'una topada massa seriosa amb ells. Si s'encadarnen o s'enfebren és ben bé que la matèria és fràgil i la vida transitòria.

Els altres, en canvi, són inharmònics i pàl·lids, tenen la musculatura tova i la pell tendra de la gent sedentària i ombradissa. Són --diguem-ho clar-- neòfits de l'assaonament mediterrani, són novells de l'entitat deportista, aspirants a la brunesa i a la fortitud distingida.

És possible que alguns vagin allà a sofregir el morb hipotètic o real. Per la beatífica actitud adoptada es revela el desig temerari d'ofrenar les entranyes a l'acció resolutiva dels raigs espectrals. Si poguessin descordar-se l'estèrnum o les tavelles de la panxa com els botons de la samarreta, ho farien ben amatents. En lloc de pendre's la recepta prescrita la viuen, matant el temps i la xacra.

I és pensant en això que el mur que els arredossa esdevé realment un mur d'utilitat pública. Té quelcom de sanatori i d'aparell desinfectant. Ve a ésser un substitutiu de l'oli de fetge de bacallà i de tota mena d'emulsions nauseabundes. Refà la sang, restaura els nervis, obre la gana, evita l'esgotament, prevé la neurastènia, conforta les cèl·lules, engreixa i dóna virior. Ell eternitza l'estiu en aquell recó de món. Irradia vida recollint les emanacions del mar, de les aigües i dels peixos substanciosos; l'aire pur de les llunyanies, l'alegria de l'horitzó i de les veles blanques, la remor de les ones, l'enervador encís de les bonances...

Fa de mare, de dida, de metge... Abriga, alimenta, bressa, canta la son, us sala i us rosteix.

En la concavitat del mur hi entreu fets un munt de gelatina, i sortiu roures.

El mur és humil, com jo mateix, i això em fa témer que, a desgrat dels meus esforços, topi amb l'oblit, amb l'egoisme i amb la indiferència.

## La nena de l'acordionista

A l'hivern, així que s'encenen els llums, tot Barcelona es converteix en una immensa caixa harmònica. --Harmònica? És un dir.-- Les colles de ceguets músics estan tan pròximes les unes de les altres, que sovint les notes planyívoles d'un violí que se les heu amb el "Miserere del Trobador" s'ajunten amb les estridències d'un clarinet que interpreta el famós "Hi ha cap pell de conill?..." obra de la inspiració nacional.

Entremig hi ha un piano que improvisa marxes bèl·liques. Benaventurats els sords! De totes maneres molt serà que no us deixeu entendrir davant la insistència dels platets de llauna que us intercepten el pas.

Per això jo amo amb preferència els músics solitaris, que més tard, quan la riada de transeünts minva, s'instal·len amb la seva banqueta al caire de la vorera i sonen discretament melodies llànguides, com si expliquessin la seva tristor entre gent escollida --i no hi ha pas dubte que els que sopen tard, si ja no ho són, estan en camí d'ésser-ho--.

Els tals músics solen portar un mendicaire vergonyant. Gairebé sempre és un individu de la família: la muller o una filla de pocs anys.

Entre els d'aquesta mena mereix esmentar-se, en particular, un acordionista. Té un ull buidat i l'altre li blanqueja mirant el cel, el mateix que si seguís encara, amb desesper, l'última resquícia de claror perduda gradualment en aquella catàstrofe de l'organisme. Un color trist i una barba fina, amb petits rulls evangèlics, donen a la seva figura un aire interessant de pelegrí o de místic.

En canvi, la seva música és banal. Manxa l'acordió amb la mateixa indiferència que un aprenent engalvanit manxaria la fornal d'una ferreria. Probablement endevina que el tal estre no traduïria mai el que les ànimes sensibles deuen sentir en la misèria i en les tenebres. Li dóna valsos, havaneres, tangos i cançons de cabaret, el que una acordió banal mereix en definitiva. Però el músic és lluny, també és lluny la seva petita filla, tan lluny que ni es recorda de captar. Són dos que somnien en ple carrer, en plena tasca de mendicants, en plena indiferència dels que passen.

El guany del ceguet deu ésser dels més migrats. Ell no para pas de tocar, no reposa; perfidiós, mou el teclat, oprimeix aquell tavellam de l'orgue democràtic i enjega un seguit de sons nasals, tremoladissos, llastimers i persecutoris. Però en tant que el pare s'escarrassa a ésser impertinent, la filla deixa tothom en pau. Uns cops juga i altres balla. I aquest jugar i aquest ballar us pertorben com una de les infinites llàstimes urbanes. No us plau perquè significa la recapta nul·la per al trist orfeonista, i no us enutja perquè és impossible que l'expressió del delit i de la joia d'un infant despertin la vostra severitat.

El pobre orb desconeix el terrible i entendridor motiu que fa tan poc productives les seves sonates. Si pogués veure els gràcils gestos de la seva filla dansarina, trobaria un consol a l'estranya fatalitat que el persegueix: no interrompria pas la seva música fins que la fam i el cansament el deixessin baldat.

La nena té un aire principesc i és gentil en la seva inconsciència, que apar nascuda ben lluny de la misèria i la tristor. Sembla talment que el bon Déu li hagi fet la gràcia de donar-li un pare orb, l'única missió del qual és divertir-la amb el ritme del seu acordió. I en trobant-se davant d'una vitrina, ella executa les danses més vistoses, s'emmiralla, assaja flexibilitats, somriu, adobta postures d'insòlita coqueteria, sempre a compàs de la música paternal i en un pressentiment astorador de plasticitats eròtiques.

Després, lassa o mal avinguda amb la tonada del músic, s'asseu terra enllà. Nua el mocador i en fa una nina, la bressa, l'adorm, la canta, l'afalaga, li parla i la petoneja. És una altra interpretació musical aquell nou entreteniment de la criatura. El seu parlar dolç, de mareta gelosa, resulta una delicada melopea.

No sent passar el temps, no sent passar els transeünts; oblida el trist platet de llauna a la butxaqueta del seu davantal i les interminables hores de carrer li semblen curtes.

El pare no es cansa de fer anar els braços, de torturar les llengüetes de l'instrument ingrat, imaginant-se-la maldant amb la indiferència pública; acaba el repertori i el comença de bell nou, el fred li enrampa els peus i les cames, la humitat de la nit li perleja a la barba, però, aguanta; aguanta a fi d'obtenir el jornal, el pa de la dansarina que no el sap afanyar.

Heu's aquí un home que deu estimar amb excés la seva filleta. Ella ignora encara el què pugui ésser el dolorós aprenentatge dels mendicants; no ha estat sotmesa a la infame pedagogia que transforma els nins en animalets de guany, hipòcrites i torturadors. Torna a casa contenta, encantada de la vida, estirant la mà del seu pare consirós per la miserable recapta.

El dia pròxim no serà pas millor per al músic ni pitjor per a la dansarina.

I els vianants passaran, agraïts al modest acordió que no sorolla massa i a la distreta nena que no els molesta. I els més compassius tindran per a ella un esguard punyent i si gosessin reptar-la, la reptarien.

Fet i fet guardaran els cinc centimets de l'almoina usual, per a una altra ocasió més compromesa.

## Una signatura suggestiva

Els homes susceptibles de patir d'avorriment no seran mai ni grans filòsofs ni grans observadors. Hi ha uns moments i unes circumstàncies més fatals que altres per avorrir-se. Quan viatgeu, per exemple, des que preneu seient vora la finestra del vagó fins que xiula la màquina i el tren roda, són minuts de prova durant els quals si no teniu la voluntat ben trempada i l'esperit molt superior, caureu en la vulgaritat d'enlleir-vos, despacientar-vos, de badallar o de llegir el diari. Realment, si el viatge s'escau en diumenge o en diada extraordinària caldrà anticipar-vos molt per trobar un lloc del vostre gust on poder respirar el ventijol dels camps i contemplar el paisatge.

Us cal passar una bella estona sota el paorós tinglado, en front dels cartells anunciadors d'aparells ortopèdics que no necessiteu --sigui dit en bona hora-- oint agudeses als joves excursionistes que criden l'embriagament selvàtic amb anticipació, i els reposats comentaris dels senyors de botiga o magatzems, de fàbrica o de despatx que es lamenten amargament de l'estat social i de la baixa dels canvis. La llum és negrosa, tràgica, el camp visual estret, repercuteixen xocs enormes, estridències agudíssimes, hi ha carbonija en cel i terra, i us trontolla el pujar i baixar dels viatgers astorats que no troben lloc, i traspassen subalterns ferroviaris lents i tristos com ànimes damnades.

I bé, jo tinc la immodèstia de confessar que en aquestes ocasions la facultat d'anàlisi esdevé en mi prodigiosa. És quan les meves deduccions resulten astorades, els meus dictàmens infal·libles. És quan la cosa més insignificant m'interessa i la prenc pel meu compte, i arribo a extreure tot el que hi ha i el que no hi ha.

Val la pena de citar-vos un cas. Un matí, en un espaiós vagó de la via del litoral, en el vidre d'una finestreta, gravada amb la punta diamantina d'un anell, vaig descobrir una signatura: "Felipet Mauri".