Part 5

L'amuntegament de cases i el color bru de llurs parets produeix una fosca espessa, quasi palpable, la qual, junt al gran silenci del camp, us posa sobre els ulls terenyines, i sobre el cor, sopor.

Abans de ficar-nos al llit tinguérem un lleu ensurt. A la paret emblanquinada de la capçalera s'hi veia una mota grisa d'uns tres travessos de dit de llarg, amb aspecte de dragó o de sargantana. El meu amic estigué a punt de rebotre-li una sabata.

Ja la tenia a la mà fent punteria quan jo, reprimint el calfred de fàstic i repugnància, vaig inspeccionar, de prop, l'objecte sospitós. Déu m'havia inspirat! Es tractava d'un minúscul Crist de bronze sense la creu, deixat allí amb la santa idea que podeu suposar.

Ben cert que els nostres hostes, corcada la creu, mantingueren la imatge --que era el més important-- en el lloc de sempre, ben lluny de sospitar l'afront a què l'exposaven.

Ens llevàrem de bon matí.

A penes apuntava l'alba, el nostre guia, l'amic del meu amic, ens esperava d'un aire alegre, d'home renovellat, ple de coratge i delit, amb plena confiança en les seves cames i en les nostres, segur dels seus presagis.

Anàvem a veure si les perdius taparien el sol!

Primer aparegué aquest que les perdius. Les que de bell antuvi obiràrem, tenien una certa experiència del que són caçadors. Jo anava trobant càpsules buides per les terrassades.

Començava a creure que allí, com per tot arreu, els pagesos comprenen la valor d'una perdiu i s'avancen als forasters.

D'un turó passàvem a l'altre. Hi entràvem esperançats i n'eixíem decebuts.

Cercàvem la innocència i topàvem amb l'escama. Desitjàvem pàrvuls i ens les havíem amb doctors. Les perdius de Ceró semblava que disposessin de prismàtics. S'aixecaven a distàncies enormes, després peonaven dispersant-se com els de la partida d'En Serrallonga encalçats pels "Cadells".

Només eren un poc condescendents amb el nostre guia.

Estaven assabentades amb quina mena de caçador tractaven. Coneixien la seva biografia i els seus antecedents, coneixien demés, la seva escopeta --deu trets, sis figues-- i les més cansades se n'anaven del seu indret per a revenir-se esperant-lo.

I ell se'ns emmenava lluny, ben lluny, cregut que assoliríem una tribu d'analfabets, un paratge on les noves del món civilitzat no hi arribessin i per consegüent fos possible esmerçar la nostra astúcia, la nostra mala intenció, els nostres mortífers enginys de ciutadans feréstecs.

Però en deu hores lluny de Ceró, entre els pobladors del bosc, es distingia la pólvora blanca de la negra, un mànec de fanga, d'un canó d'escopeta; un crestat, d'un gos; una somera, d'un senyor de Barcelona.

### La vetlla de la victòria

Ja feia tres dies que menjàvem el pa de Ceró. Cada capvespre arribàvem espeuats, ens assèiem en unes pedres i esperàvem l'hora del sopar. El capvespre del poblet és verament un instant de gràcia; és quan regna més animació, és quan transita més gent i bestiar, i quan es senten veus, petjades, remors i alguna cantarella. Els ceronencs vénen dels camps muntats en llurs someres, els pastors s'atansen a tancar les ramades en els cortirols, i les dones amb altres someres retornen de la bassa de cercar aigua.

Entre dos llustres el pas d'aquestes cavalcades té quelcom de fantàstic. Comença per oir-se el trepig del bestiar.

El ruc i la somera petgen fort i acompassadament a la faisó de personatges. Els camins de roca responen amb una ressonància greu. Encara no podeu ataleiar-los que ja els sentiu venir al lluny com una cosa fatídica. De sobte compareixen de trascantó en un revolt de marge o en una cantonada de paret seca. Sempre van de dos en dos o de tres en tres i sempre porten un genet o una amazona damunt l'albarda. Però només destrieu la silueta de la bèstia en l'amuntegament d'ombra capvespral. Si els rucs i les someres de Ceró fossin grisos es diluirien en la nit i només percebríeu llurs passos i la veu de la persona que els mena, que us saluda cristianament. A voltes, però, sobre la minsa claror de la celístia es destaquen una corrua d'orelles fantàstiques caminant sobre l'esquena d'un mur. Semblen una processó sinistra d'encaputxats complint una penitència, mentre el toc melangiós de l'oració va cridant-los des del campanar.

És llavors que els camperols que vénen del tros ens demanen comptes del resultat de nostres jornades heròiques.

Hem de sofrir els interrogatoris enutjosos dels nostres coneguts; hem de confessar les nostres derrotes; hem de dissimular el nostre despit; hem de procurar, al mateix temps, no ferir la susceptibilitat patriòtica dels ceronencs tan gelosos de llurs ramades de perdius com de llur aigua de bassa. I cada un ens dóna consells per al demà. L'un ens faria anar a tal paratge, l'altre a tal altre, i tots perjuren que durant el dia han treballat a l'ombra, sota el velàrium de perdius que s'aixecaven de llurs vinyes.

El nostre guia comença a no afirmar ni negar la possibilitat del que diuen els nostres espontanis consellers. Demà serà un altre dia. Cal partir de bon matí, cal fer un vaitot, un esforç suprem, una ofensiva violenta... Son amor propi comença a ressentir-se de l'èxit escàs d'aquella campanya. S'hi juga el cap que no marxarem de buit. Hi va el seu honor, l'honor del poble, l'honor de la rodalia. En últim terme envestirem els conills.

El conill és més enraonat que la perdiu. Dorm, si no a la palla, a la mata. Es fa càrrec que dos caçadors que vénen de dos cents quilòmetres lluny mereixen el sacrifici d'una vida. No es trobarà un jaio dels conills prou tip de l'existència, que faci el sacrifici de la seva sang per a salvar la fama de Ceró?

El nostre pilot, a darrera hora, parla d'una guisa enigmàtica. S'endevina que no diu tot el que sap; que es reserva alguna pensada com a recurs suprem, que té un projecte infal·lible i que no el vol esplanar a fi de sorpendre'ns amb una alegria imprevista.

Ens pondera, però, la duresa de la jornada vinent; ens deixa entendre que ens posarà a prova, quasi ens arrabassa, amb bones paraules, el jurament solemne de triomfar o morir.

Sota la impressió de la solemnial conversa, de la proximitat d'aquella definitiva i duríssima batalla i dels auguris tàcits de victòria, ens n'anem a dormir.

Obrim el balcó i ens repengem a la barana. Cal esguardar un instant el cel estelat en la vetlla de grans esdeveniments. Algú dorm per darrera vegada en la foscor impenetrable dels turons que ens envolten.

Un mussol flauteja i passa un aeròlit incandescent. Són averanys? Sembla que el destí tindria obligació de revelar-se en aquesta hora espectant, precisa, en la qual dos homes coratjosos i temibles es disposen a acumular energies per a destruir, després de conspirar en un llevant de taula i de juramentar-se a passar-ho tot a sang i foc. Una alba sinistra bé mereix un senyal precursor, sigui en els astres, sigui en les teulades.

El meu amic improvisa una oració en desagreujament del Crist sense creu, confós amb un rèptil.

Jo passo revista a l'armament i a la cartutxeria. Abans de la última gesta no podem negligir res.

La victòria Qui ens hagués vist partir aquell matí, solament amb la patxoca que fèiem ja hauria endevinat que estàvem disposats a tornar victoriosos o a no tornar. A més de les armes dúiem un formidable patifell. El guia, el nostre amic, anava carregat amb unes alforges de drap, el meu company d'expedició amb una enorme botella i jo amb un morralet de pastor, tot ple de queviures.

Envestírem una muntanya de les que, com vulgarment se diu, fan treure el fetge per la boca.

Un cadell mallorquí que ens seguia, a títol d'aprenent, va aixecar un vol de perdius d'una rostollada. Napoleó confessà que modificava els plans de batalla segons els esdeveniments, emmotllant-se a les circumstàncies, i nosaltres, admiradors de Napoleó, modificàrem el nostre. Però ocorregué que abans d'assolir aquelles perdius assolírem la gana. La defallença del nostre ventrell assenyalà les dotze hores, amb una precisió de rellotge públic. Les perdius, ultra tenir més cames i més resistència física, anaven pellucant de pas, cuques i ginebrons del bosc; nosaltres ens sosteníem amb el desdejuni matiner. Si els alzinots llevessin truites i llonguets i les esqueieres ragessin vi, s'igualarien poc o molt les condicions de lluita entre el caçador i la perdiu.

En definitiva, les guerres es redueixen a una competència d'àpats. La cuina no és pas menys útil que el canó.

Nosaltres, ben convençuts d'aqueixa veritat, ens asseguérem a l'ombra d'una majestuosa alzina en front d'una ermita pintoresca, a mig aire de la muntanya que preteníem escalar.

Menjar-se les provisions que un hom porta al morral té una infinitat d'aventatges. Us alleugeriu de pes mort; les cames reposen en tant que treballen les barres; el que us gravitava a l'esquena us gravita al ventrell, el que era un destorb a fora, és un consol a dintre; el que us feia perdre delit, us el dóna, etc., etc....

Haguérem, naturalment, de fer-hi la dormideta de consuetud. Sempre és una delícia dormir la sesta a l'ombra d'uns ramatges esponerosos entre la fullaraca, i acaronats pel ventijol fresc i uns traguets de xarel·lo del país i fumant una pipa sense foc.

Una polleta negra de l'ermità s'és familiaritzada amb nosaltres. Pelluca les engrunetes i ens pren els talls dels dits. Ella em desperta d'un cop de bec en el muntatge de les ulleres. M'adono, llavors, que el nostre guia també dorm. Càpua emmandrí un heroi, i l'amor propi de nostre acompanyant s'alarma, amb moltíssima raó. El conill predestinat ens espera; el conill predestinat és lluny i no cal trigar a escometre'l, sinó volem donar-li temps de penedir-se del seu sacrifici. Ara comprenc la inexplicable familiaritat de la polla negra, instrument de la Providència.

El dit del guia apuntà vers el Nord, darrera una torre antiga de senyals, sospesa sobre un cingle.

Agafem les armes i ens expolsem la peresa. El sol crema. Caminem per uns roquissers quasi incandescents on tota bestiola quedaria cuita i on, sols nosaltres, per un miracle, restem, fresquets a còpia de suor i traguejar de la botella. Fa una hora i mitja que ascendim per una mena de graonada colossal de roques ferestes i de terrassades blanques, enlluernadores. Ni els llangardaixos resistirien aquella terrible cocció a què ens sotmet la inspirada estratègia del nostre pilot. Si s'ha de fer el miracle, Senyor, que es faci aviat! En tota l'extensió que abraça la mirada no hi ha un paratge a propòsit on pugui jeure un conill sense socarrimar-se.

Per fi entrem en un obac de garrigues.

Al cim se'ns apareix un gos.

És un gos que no té casta, orelladret, pelut, clapejat de blanc i cendra. Sembla molt content de veure'ns. El nostre amic li fa l'ullet com si entre ells existís un conveni tàcit. El gos s'incorpora resoltament a la nostra facció.

Camina tot davant. Sap les tasqueres. El seguim tocats d'una confiança sobtada. Se'ns emmena a dalt en un planell, prop d'una vinya, en unes feixes ermes. Caça com un mal esperit. De sobte s'atura en uns rebrolls d'alzina, espessos, impenetrables. Agita la cua desficiós...

Nostre entrenador fa un gest que equival a una pregunta: És aquí? El gos voluntari li correspon: És aquí.

Està bé, diu l'altre, d'un altre gest.

Alerta! Havíem rodejat el matisser.

L'abordada és estat furient, però cal repetir-la. A la tercera, bota el conill. Tots disparem alhora. La víctima s'asseu capolat de les potes del darrera.

S'és acomplerta la profecia, s'és realitzat el auguri, s'ha verificat el sacrifici cruent, i el nostre amic ens somriu com aquell que es declara a si mateix infal·lible i protegit de totes les forces ocultes que regeixen el destí dels conills i dels caçadors.

Una immensa joia ens embriaga, ens felicitem mútuament, ens abracem, ens sentim afortunats oblidant el vagó de segona amb honors de caixó de panses, la foca administrativa de Tàrrega, la carretera caòtica d'Artesa del Segre, l'aigua de bassa de Ceró, l'escalament infernal d'aquella altura i els dos cents quilòmetres que ens separen de la nostra llar.

El sol davalla i esdevé l'hora fervent de retre homenatge a la Providència, i el trofeu penja sagnant en un dels sarrons, i ens rellevem per dur-lo.

El somni d'un pedagog He conegut un auxiliar d'una institució benèfica d'ensenyança, que estimava i es desvivia pels seus deixebles. Aquests ingressaven en el col·legi mitjançant un certificat facultatiu. Solament eren admesos els pobres, víctimes del mefitisme de la urbs, de l'amuntegament dels estatges interiors i de la penombra dels barris sense sol. Allò venia a ésser un sanatori instructiu. Les lliçons es donaven a l'aire lliure, en els jardins sota els arbres, en contacte íntim amb la naturalesa, flors, ocells i papallones.

L'auxiliar reunia la seva secció --els més endarrerits i els més neulits-- a l'entorn d'una figuera. La soca retorta i abonyegada, era un meravellós model per a les explicacions de geografia física. Serralades, valls, turons, rius, cràters, afraus i serres, tot hi era allí ben definit, inclús les cavernes amb llurs terribles habitants troglodites.

La clara noció del seu deure, en front aquelles criatures de pietat, produïa al mestre una mena d'entendriment perdurable. Això se li notava per un característic tremolor de la barbeta, que es feia més perceptible en els instants en què una emoció qualsevulla, venia a pertorbar-lo. Llavors el mentó de l'auxiliar, on un clotet de bon home resultava un bell adornament, glatia com una entranya sensible punxada, sense pietat, per una llanceta de cirurgià.

Cada matí, a les vuit, l'auxiliar recollia els deixebles i, plàcidament, amb el bastó de crossa pendiculant al braç, fumant-se la primera cigarreta de la jornada, atravessava els suburbis, emmenant-se'ls a l'escola.

Ningú com ell per inculcar-los serenor, temperança i resignació; ningú com ell per practicar guariments d'urgència amb mans expertes i suaus, en els casos en què les estremaliadures feien necessari el botiquín, el timol i el cotó boricat.

Aquest mestre extraordinari, una tarda, tot donant la seva lliçó de moral, en presència meva, a l'esmentar l'amor que els grans han de sentir pels petits i els petits pels grans, va tenir un exabrupte una mica fora de lloc. Es posà a ell mateix com exemple, però va interrompre's, la veu se li nuà a la gorja, van mullar-se-li els ulls i agafant el més esmarrit dels seus oients, un nen feréstec i anormal, va petonejar-lo inconsolable.

Més tard volgué sincerar-se amb mi. El motiu d'aquella tendresa intempestiva era el record d'un somni afrós tingut aquella mateixa nit.

Per causa, sens dubte, de l'encariment de les subsistències, el Patronat del col·legi hagué d'acordar la mort immediata de tots els alumnes. La sentència, considerant-ho bé, no deixava d'ésser poc o molt humanitària. No els podien mantenir! De totes maneres era inapel·lable. Cada professor va quedar encarregat d'executar-la en un lloc prèviament convingut: la "Font de la teula", per al nostre auxiliar.

Ell no s'explicava encara com va acceptar el càrrec de botxí amb aquella placidesa, ni la sang freda que esmerçà en fer els preparatius del cas.

Va pendre un bell i rovellat trabuc que tenia al sostre mort, però no pogué heure més que tres grapadets de perdigons, tres fulminants i la pólvora corresponent per engegar-lo tres vegades.

Va fer comptes: tres per sis, divuit; restaven dos xicotets amb vida. Set, sí, set almenys en tenia d'estenallar a cada metrallada. Això no era pas fàcil. I si li fallava un tret... aleshores què? Oh! quina angoixa! Es veuria sense municions, impotent per acabar de matar els mal ferits com no fos a cops de peu, a la faisó de qui trepitja escarabats.

Aquest pensament va entristir-lo més del que ja ho estava per la seva horrible taleia.

Anà a recollir els alumnes com cada dia. Els petits van seguir-lo sense malfiar-se'n, a pesar que el trabuc era obirador entre les arrugues del seu gec llustrós.

Li vingué un cobriment de cor en pensar que tenia d'explicar-los el sinistre propòsit, i demanar-los una col·laboració raonable per evitar el fracàs de la seva arma insegura i mal proveïda. Com en tota ocasió en què intentava convèncer els petits, va esmerçar raons i advertències pròdigament, sense apel·lar per a res a la seva autoritat de mentor.

Els nois restaren una mica sorpresos de l'inusitat programa pedagògic d'aquell matí, però en veure l'entendriment amb què els parlava l'auxiliar, feren promesa d'ésser bons minyons i d'estalviar-li esgarrifances. I des de llavors caminaren més formalets que de consuetud, sense saltironar ni clavar-se esquenades, abstenint-se de collir flors d'escardot a les vorades dels solars, molt junts, apretant-se l'un amb l'altre com un ramat de bens que pressent l'escorxador.

Miraven l'atribulat auxiliar amb aqueixa silenciosa i espantosa interrogació de la innocència en front l'eternitat, sots l'imperatiu manament del destí ineludible.

Tota la formidable melangia que anava desprenent-se del relat, es veia reflectida a la faç exangüe del meu amic.

"Arribàrem al lloc fatídic --va seguir dient-- els nens s'agrupaven amb certa resignació entendridora, afanyosos de contribuir a l'èxit de la meva arma de bandoler."

"En l'obac delitós d'unes acàcies, al caire d'un pedrís tacat de grassa, ensementat d'engrunetes de pa de la darrera berenada, jo, amb una tranquil·litat de facinerós, calculant trajectòries, vaig anar-los afilerant, fent per manera que es veiessin tots --com podria haver-ho disposat un fotògraf-- pels bons efectes de la meva descàrrega. Amb una espantosa docilitat --jamai no podré oblidar-la!-- ells m'ajudaven. Quiscun, de pròpia iniciativa, allargava el coll per a no restar a cobert darrera un companyó i rebre ben de ple la meva metrallada."

"Llavors, plorant com un benaventurat, vaig apretar el disparador. No vaig pas intentar veure l'efecte. Carregat altra volta el trabuc, torní a disparar-lo. Fou allò com una perdigonada sobre un vol de perdius en un engranall. Sang, destroça, membres que pengen i branden com branques rompudes pel furiós huracà, colls retorts i closques nafrades, però cap noi atuït, tots somrients, esperant, ben certers que jo acabaria el sofriment llur, que faria el meu fet, que els occiria al fi, segons era el pacte."

"El tercer tret va fer-me figa. El cor m'ho deia!"

"I ja em teniu en front de l'espantosa carnisseria, de tots aquells ninotets tràgics espatllats i sense adob, exhaurides les meves forces morals i materials, foll de terror, de remordiments i de commiseració..."

"Llavors, a frec de l'idiotisme, va comparèixer el metge de l'escola, un vellet secardí, optimista i garlaire. Va mirar els nois un si és o no és burleta, com solia fer-ho quan el cridaven per posar remei a les conseqüències d'una agilitat heroica."

"Va pendre'm l'arma, va estirar-me del braç amb violència i menyspreu. --Apa, feu-vos enllà; això és de la meva incumbència--; i aquest vull i aquest no vull, hala, hala, amb molta parsimònia, però molt atent a pegar en un lloc mortal, va anar enviant-los tots a l'altre món, a cops de culata."

"Però aquell infeliç que m'heu vist petonejar, va resistir els cops del brau doctor com si fos una bufa inflada, plena de vent, saltant i botant d'una faisó estrambòtica. I així tinguérem de deixar-lo, i així segueixo veient-lo, i així, cada vegada que se'm posa al davant se'm nua el cor i se'm enterboleixen els ulls."

La barbeta del bon auxiliar feia, també, les seves tamborelles en una titil·lació elèctrica infinitament commovedora.

## La facècia del Violí

### I

La joventut de tot arreu del món és turbolenta, irreverent i disbauxada. La de la vileta pirenenca, que suposarem X, ho era més que les altres, amb la particularitat que se li havien exhaurit els mitjans de manifestar-se. Constituïen la flor i nata de la tal joventut en "Pierre", un moliner arribat del Rosselló, que feia passar més vi per la seva gorja que aigua per la seva resclosa; l'anomenat "Barber", en atenció que afaitava els dissabtes, però son veritable ofici era carretejar forasters i correspondència amb una mala tartana i un mal cavallot; el "Llarg" de can Xana, taper sense feina i menjacapellans; en "Fesol", un pam més baix que l'anterior, entremaliat i cantaire, i el "Garrell", sanador de porcs, inútil per al servei militar degut a son defecte físic i a l'estretor del tòrax.

Quan hagueren aterrat alguns pals telegràfics, romput algunes bombetes elèctriques del carrer, estacat algun atuell de llauna a la cua d'algun gos, mort algun gat i fet esquellots a algun vidu, ja no saberen en què esmerçar les nits.

En "Nassos" era un taverner imbecil i els treia a hores inversemblants, precisament quan els veritables noctàmbuls comencen de moure's.

Quina en faràs, quina en diràs, un jorn determinaren espantar el "Violí". El "Violí" era un subjecte de mitja edat, curt de paraules i llarg de fets, un poc enigmàtic, que vivia del contraban i de guiar desertors i proscrits a través del Pireneu, seguint camins de cabres que només ell coneixia. A causa de tocar moltes cordes i de fer ballar molta gent, l'havien rebatejat de la faisó esmentada; però, sota un altre punt de vista amb poc encert, car no era pas home fràgil, ni massa delicat de so, ni gaire propens a destrempar-se.

Sempre arribava de bella nit a la vileta, i mai entrava per la porta gran. L'hortet de casa seva, enrondat per una tàpia d'esquena d'ase amb culs de got i trossos d'ampolles horripilants clavats de tou en tou a la calç del rebatut, tenia una portella misteriosa que s'obria al torrent, a l'altra part del qual, sobre un turó suau, hi havia el Cementiri. La gent maliciava que el "Violí" retornava de sos afers per aquell indret, destrompassant els murs del fossar amb una desaprensió escandalosa, tot per estalviar-se una marrada i no seguir el camí ral.

El pla dels cinc galifardeus que tractaven d'embasardir-lo descansava sobre aquesta hipòtesi.

Referent a la possibilitat de reeixir d'una tal empresa, hi havia, almenys, una dada favorable: el "Violí" era aiguader. Quina garantia de coratge pot tenir un aiguader?

### II

En "Pierre" plantejà la jugada en termes precisos. Sobre quatre pals de carreta estendrien un llençol a guisa de tàlem. Arrossegarien, lligada als turmells, una llarga cadena, el soroll de la qual, característic de les ànimes damnades i vagabundes, era, en son concepte, un element imprescindible. Els quatre portants del llençol, encadenats, cantarien les absoltes, emetent la veu dintre la boca d'un tupí aplicat als llavis, i d'aquesta disposició resultaria una ressonància llòbrega, capaç de glaçar la sang al més valent. Mancava quelcom que relluís sobre la lividesa flotant del llençol i fes l'efecte d'uns ulls embrasats i sinistres. Res millor que una carbassa vinera, amb traus de fesomia humana per on traspués la llum d'una espelma mitigada amb un paper vermell. El "Llarg" de can Xana fou l'encarregat de sostenir la carbassa, i no us dic res de la presència del fantasma, l'estatura del qual, sense l'additament macàbric --la carbassa aniria estacada damunt del cap-- ja era prou imposant.

En "Pierre" i el "Barber", acoblats amb el "Garrell" i el "Fesol", s'engrillonaren amb la millor voluntat de la terra.

El "Llarg" s'encabí, de la manera que son enginy li aconsellà, el cap postís.

La nit afavoria el projecte. No feia una alè de vent i el quart de lluna, velat per una nuvolada prima, deixava una discreta claredat, en els encontorns del cementiri. El llençol s'estaria quiet i es faria obirador, a l'ensems que el dring de les cadenes i la udoladissa dels tupins es sentiria de lluny.

L'absurda comparsa se situà sota el pòrtic de la capella, dalt de la graonada de rajols que tenia pretensions de monumental.