Part 4

Crec que hi haureu vist clar. Això equivalia a una rehabilitació.

El vell era un perfecte ciutadà i un excel·lent pare de família. El jove, un baliga-balaga. El drama, una llegenda.

Heu's aquí els inconvenients de jutjar les coses dels altres segons les pròpies. Jo tant per tant em quedo encara amb la interpretació sentimental de les gentils mestresses, les meves amigues. Em sembla més viscuda! Suprimint el parricidi, no cal dir-ho.

## El noi de Moré

Després de la foradada, arran les roques que s'endinsen al mar, el "Gremi de pescadors" havia construït una caseta de maó de pla on guardaven els ormeigs i les peces de recanvi de llurs embarcacions. A l'hivern la platja del poblet era batuda furiosament per les ones que arribaven fins a llepar la via del ferrocarril. Per això els pescadors utilitzaren l'altra, la de més enllà de la foradada a cobert del llevant, protegida per un penya-segat, i fàcilment abordable en cas de tràngol. Demés, l'amplària del sorral els permetia mantenir els aparells a gran distància del mar embravit, lluny de la furiosa ressaga.

Durant l'estiu la caseta romania barrada. Només hi tenien l'escadusser o inservible; el que era d'ús quotidià ho deixaven a la mateixa barca o s'ho en duien a casa llur.

Un jorn però una pobra família restà sense alberg, i bons pescadors, entendrits, feren la bona obra d'estatjar-la en aquell petit edifici de la comunitat. Pare, mare i tres fills s'encabiren entre el fustam vell, els cordatges esfilagassats, els coves inútils, les nanses desballestades i les xarxes podrides. Ell, el pare, eixia de bon matí a tirar l'art o resseguir les roques, on, maldant amb aigua fins el coll, solia heure una quantitat exigua de marisc. La mare feinejava al defora. Estenia al sol peces de roba inversemblants, apedaçades de mil maneres i amb retalls de tots colors, o bé cuinava, en atuells estrafolaris --a la caseta no hi havia fogons-- viandes més estrafolàries encara. Els dos nois vagaven pels encontorns, caçant insectes pels penyalars, recollint suros, ossos de sèpia i altres futeses il·lusòries a trenc d'onades, o fent volar un estel construït amb una paperina i unes canes de fil de cotó escorregut d'una mitja. La nena, molt xica, es passava les hores mortes terrejant punyint un mànec de forquilla amb una mà i un pot vell de llet condensada amb l'altra.

Els del poble els anomenaven "els de Moré", que era el nom de la platja on s'havien establert els desgraciats.

Un matí, el més gran dels noiets va estimbar-se. El recolliren estabornit, al fons d'una cala, amb un trenc horrible que li partia el cap. Ningú no creia possible que guarís, però el noi, transcorreguts alguns dies, va deixar la marfegota, on l'havien dipositat amb tota mena de precaucions, i es posà a terrejar al costat de la seva germaneta. Les comares del poble no se'n sabien avenir, convençudes que en tractar-se d'un fill d'elles les coses haurien esdevingut altrament.

Eixit del perill el molestà només una gana formidable. Ben aviat les carns se li atapeïren sota la pell i uns bells colors li traspuaren a les galtes.

En això arribà l'estiu, i el poble, com cada any, fou envaït pels forasters. Gairebé en totes les cases de pescadors se n'hi estatjaven alguns. La història del "noi de Moré" fou coneguda per tots ells.

Es féu de moda visitar la roca on havia ocorregut la desgràcia. I després de conèixer l'avenc, desitjaren conèixer la víctima. El noi de Moré es veia assenyalat pels dits de les comares i perseguit per les mirades dels estiuejadors que anaven acollats festosament pels carrers i per la platja.

Passava per entre la fragilitat de les damisel·les vestides de blanc i dels joves espitregats amb coll a la Manelic, com un petit home excepcional. Era rabassut, ben fet, els peus molsudets de querubí, les cames dretes i musculades, colrat de sol, denotant tota la seva figura, aqueixa força i agilitat de les criatures que viuen a la intempèrie.

Moltes matrones ciutadanes que tenien fills per ruralitzar experimentaren enveja en contemplar-lo.

Ben aviat, però, començaren a notar que el noi de Moré caminava amb gran parsimònia. No aixecava un peu que no tingués l'altre ben afermat. El seu aire era de personatge seriós que va a solucionar un afer d'alçada rumiant-lo i sospesant-lo. I quin marrec més entenimentat! deien els forasters, dedicant-li una reverència irònica.

El noi de Moré no solia pas respondre a les platxèries dels senyors. Obstruïa els corriols amb la seva calma, una calma que dia per dia anava fent-se més suspecta. Era evident que caminava amb por de caure. Demés prenia un trascamar autòmata de ninot a qui empeny un mecanisme imperfecte o espatllat.

Una tarda, una colla d'eixelebrats de la "colònia" provaren de manar-li pressa. El xicotet tornava de la font amb un càntir a la mà; avançava dins la foradada arran de via, amb la seva lentitud exasperant. Darrera d'ell, enjogassades, corrien un escamot de senyoretes i un altre escamot de flirtejadors. Repugnava al calçat efímer, emblanquinat de tot just, petjar la grava del terraplè o el fangueig negrós de la cuneta. El noi de Moré era un obstacle al delit de la joiosa corrua. Abans d'atrapar-lo l'esperonaren a crits i per fi un jovencell intentà atemperar-lo a la marxa bulliciosa del corteig. L'agafà pel braç, lleugerament duent-se-l'en, però el noi caigué com un enze, com si en lloc de caminar sobre els peus hagués anat muntat en uns xancles.

I tants cops com una ordre massa imperiosa de sa mare, o una força estranya el treien del seu pas, el xicotet es desplomava el mateix que una cosa inerta.

Aquelles admirables cametes de saltamarges venien a ser un mecanisme de rara perfecció sense intel·ligència directriu. A voltes romania aturat davant d'un regueró insignificant que no s'atrevia a estrompassar. Més tard finí per no moure's de l'entorn de la caseta, en les parets de la qual es recolzava amb una mà, car d'altra manera li hauria estat impossible mantenir-se dret. No podia dubtar-se ja que una lesió del cervell, progressivament, immobilitzava la gentil criatura.

Ningú no passava a la seva vora amb el cor serè. Mirar-lo era contemplar la marxa feixuga d'un cataclisme orgànic inevitable, i en considerar la tendresa de la víctima i el seu esdevenidor horrible, una protesta contra el destí i una pietat il·limitada obscurien els esperits. No era un predestinat a la mort, era un petit racional que es transformava en ésser rudimentari vegetatiu, com les gatoses del sorral o el cactus de les penyes.

Els riures i les converses animades dels estiuejadors, que en el capvespre passejaven al llarg de la via, s'extingien en arribar a la caseta tràgica. El petit era allí, menjant sempre un tros de pa, giravoltant el cerrat edifici, pleret a pleret, la faç serena, un poc inexpressiva, però somrient, mirant amb els seus ulls negres i entendrits d'escolar aplicat i dòcil.

Solien saludar-lo amb uns mots afectuosos i ell responia amb un so gutural inintel·ligible, accentuant aquella rialleta de benaurat que era un bisturí que esgarrinxava l'ànima.

La platja de Moré perdia son encant amb la presència del noi idiotitzat.

Un impuls generós de circumstàncies es desvetllà entre els més rics de la colònia. Va parlar-se de dur-lo a Barcelona i pagar-li l'estada en una clínica. La possibilitat de revifar-lo amb la trepanació era evident i no s'hi escassejaria el menester.

Però vingueren les primeres pluges del setembre, bufaren les primeres llevantades i el sorral de la platja, els gais camins de les vinyes i pinars, els fantàstics trencacolls de les roques, l'afressat corriolet de la via escombrat per un vent desplaent i humil restaren en solitud.

El noi de Moré s'entristí pressentint l'oblit. Deixà de rondar la casa. Es situà al llindar de la porta embadocat, els ulls fits a l'horitzó, les fesomies inexpressives, el mateix que una esfinx. Cada dia eren més curts i vacil·lants els passos que donava, i més limitades les paraules que deia. Solia expressar les idees en un solt mot. Darrerament agitava les mans davant dels ulls i repetia: boira, boira!

Un matí la seva mare hagué d'arrabassar-lo del jaç a viva força, i el pobre infant un cop de peus a terra, oscil·là, fregant-se les parpelles ensunyades ansiós i enfurismat, el mateix que si el desvetllessin en plena nit. La bona dona, estranyada, el prengué a pes de braços transportant-lo sobre un munt de cordes. De seguida li serví un plat de sopes ben calentes, per si era el fred que el malhumorava. Llavors notà que l'infant seguia el rastre del fum palpant, palpant per heure la cullera fins escaldar-se els dits. Al crit d'esglai que féu la mare ell va alzinar l'esguard. El sol amarant-li el rostre, se li ficà per les pupil·les directament i el noi de Moré resistí impassible.

Arribaren els dies brúfols i tempestuosos de l'hivernada, tornà el tràfec de pescadors a la plajola i la caseta. El petit orb s'arreconà ben endins on no pogués entrebancar ningú.

Significava tots els seus pensaments en dues soles paraules: "pa" i "fosca". L'una era l'expressió de la suprema alegria, i l'altra, del suprem desconsol. I entre les dues fluctuaren els infinits matisos de la seva vida interior.

Els bons propòsits dels forasters havien quedat en l'aire, però això només ho recordava la gent de mar. Alguns del "Gremi" en pensar-hi, se'ls mullaven els ulls. El fet de veure'l diàriament, però, acabà per atenuar-los la commiseració primitiva. Els mateixos pares acceptaren aquella creu amb estoïcisme.

El "noi de Moré" restà soliu, esborrat de la memòria dels vius, invisible, mort i sepultat com un de tants entriquells que aixoplugava la caseta. I era absurdament formós i anà emplenant-se de sutzeria com un àngel d'altar en el trespol obscur i polsós d'un anticuari.

## Expedició de guerra contra un famós conill de la província de Lleyda

> Per a Joaquim Buigas

La lletra que em mostrà el meu amic era terminant:

"Les perdius no deixaven ni un raïm, tapaven el sol, ombrejaven els camps i migraven les viandes, i els conills anaven a capgirells".

La lletra, datada a Ceró a 25 d'agost, signada per un home de crèdit, venia a ésser un crit d'auxili dels habitants del llogarret el nom del qual resultava prou feréstec per a desvetllar els meus entusiasmes. L'anada a un poblet de la província de Lleyda --com veureu més enllà-- no és una exploració al centre de l'Àfrica, a les fonts del Nil, però té la incertesa, els perills i els inconvenients d'una empresa arriscada i temerària.

I ja ens teniu encabits en un departament d'un vagó de segona del ferrocarril del Nord. Un departament de segona del ferrocarril del Nord és un caixó folrat de tela, tan dur, angoixós i infecte com un de pesca salada. Érem tretze persones que refregàvem les ròtules i barrejàvem les suors i allargassàvem el coll vers la finestreta, bocabadats com les gallines engabiades del vagó de càrrega que ens precedia. Ens repartíem, --duent-la sobre els genolls,-- una nena divinament malcriada, la mare de la qual no sabia avenir-se del nostre aspecte de gent de guerra.

La única inquietud de la seva vida pervenia d'un cert ocell d'un veí molt ric, que alimentaven amb ous de formiga. Tractà d'aprofitar-se de la nostra experiència per a eixir de dubtes. Malauradament, no poguérem il·lustrar-la. La nena, que no era un exemplar de continència, s'alleugeria, entretant, amb un terratrèmol d'oratge fètid. Dos exemplars dominicals de "La Vanguardia" feren la servitud d'un gerro d'aigua, d'un tros de sabó, i d'una tovallola i d'un linòleum.

El pas d'una foradada ens posà a tots en un semi estat d'asfíxia. El fum negre de la màquina ens embolcallà, arroentant-nos i irritant les goles amb les emanacions sulfuroses de la combustió de la fogaina. Ens iniciàrem en el suplici sofert pels cans caçats pels llacers del Municipi.

La planúria de Calaf, encesa de sol, enviava reflexos d'infern. L'esquella dels empleats, a cada parada, ens convidava a meditar sobre l'eficàcia dels sagraments. La sensació d'agonitzants ja no podia ésser més viva.

Descendim a Tàrrega. Tot el que obirem té una capa de pols grisa. Les dones endolades serven uns corriols d'arena en les arrugues de llurs vestits; quan un amic colpeja l'esquena a l'altre aixeca un núvol que obscureix la llum, els sacs de viatge semblen sacs de ciment, i al defora de l'estació s'obiren uns automòbils públics, incolors, que cendregen...

La gent s'hi apila. Homes magres, terriblement seriosos, noies garrelles terriblement matxucades, dones de calvari a punt de plorar s'hi encabeixen amb una pressa insòlita.

Nosaltres tenim de pendre el passatge.

El pendre passatge d'automòbil a Tàrrega és la cosa més àrdua que jo he vist en la meva vida.

Obstruint l'entrada d'un cafè, hi ha una mena d'armari de fusta pintada de color de xocolata amb una finestreta on amb prou feines hi passa el puny. Allí es despatxen els passatges de l'auto que va a Artesa del Segre. Al primer cop de vista s'endevina que en el vehicle que espera al carrer, no hi cabran la meitat dels que formen cua davant la rudimentària administració.

Entre la vidriera del cafè i l'atuell amb honors de despatx, els viatgers i maletes formen un munt heterogeni. La incertesa, l'angoixa, el malestar, la impaciència, el neguit, es pinten en totes les fesomies. La suor davalla per les cares i regalima damunt les vestidures polsoses, deixant una estela de llimac. El ressol va coent-nos en aquella mena de parany. Les dones sospiren, les criatures ploren i els homes piquen de peus. És un escena que recorda les evacuacions de pobles amenaçats per un enemic cruel que passa a sang i a foc el que troba.

Però dins l'armari les coses van a pas de bou. La foscor que hi regna no ens permet endevinar quina mena d'ésser s'hi encabeix.

El que ha tingut la sort d'arrambar-se a la finestreta llòbrega i misteriosa, aviat es convenç que n'hi ha per estona. Endevineu que allí s'exigeixen tantes formalitats com per cobrar una herència. Es fitxa els viatgers previ un interrogatori minuciós. Cal dir qui sou, d'on veniu, què us proposeu, i exhibir la cèdula, el certificat de bona conducta i el bitllet de la comunió quaresmal. L'ésser fantàstic que maniobra dins el caixó, en les tenebres, fa un soroll característic. Escriu i escriu; escriu llargament. En cap consolat del món s'esmerça tant de temps per estendre un passaport com en aquella rudimentària oficina per donar-vos el tiquet del passatge. Els que l'han hagut surten radiants de satisfacció, entrebancant-se amb els que l'esperen, car els sacs de mà, paquets i totes les endròmines del patifell s'han entravat, embullant-se el mateix que una troca mal cabdellada o els cabells d'una malalta. Els deslliurats es llencen de cap dins l'auto-baluerna amb l'ànsia d'un nàufreg en el bot salvavides.

Nosaltres, inexperts, desconeixedors dels costums i tràmits propis d'empreses semblants, hem estat els darrers d'atansar-nos al forat burocràtic. L'auto era ja atapeït de viatgers. Hi anava una cobla de músics. Quan una cobla de músics viatja per les contrades de la província de Lleyda ho paga qui mal no mereix; pertorba el funcionament regular dels serveis públics. Cada instrument representa un particular que es queda en terra.

Però nosaltres, llavors, desconeixíem aquesta veritat i ens suggestionava només l'enigma vivent que s'encabia a l'armari.

Cadascú es representava aquell ésser a la seva manera.

Ens mancaven indicis i antecedents. El meu amic se l'imaginava amb els ulls atrofiats per la foscor un poc pudent com un "carpincho", i jo, que no havia estat a Amèrica, li atribuïa costums de talp o de mussol.

Només érem sis els que restàvem sense el preat bitllet en front del suspecte atuell --una dona, dues noies, un jove i nosaltres-- quan obrint-se una porteta aparegué un funcionari. Era un subjecte gras, amb mostatxos grisencs, nas arromangat, i un clatell boterut, molt vermell, com el d'un "marabú" africà.

Son aspecte era pacífic, però evidentment estava imbuït de la seva alta autoritat, inapel·lable, d'estivador de persones. Clavà un cop d'ull al camió, consultà el xofer i ens comptà a nosaltres. Fou aquell moment d'una profunda emoció.

Ens bategava el cor i tots li somrèiem per a ésser-li simpàtics. Anava a sentenciar. Signant amb el dit escollí les dues noies i el jove.

Les preferides enrogiren, enciriant-se orgullosament. La dona maleí la seva sort i nosaltres protestàrem.

El funcionari, amb una inefable amabilitat, ens oferí un lloc entre les maletes cobertes amb una vela, on la pols de tres segles ens serviria de matalàs. S'ofengué per la paraula estúpid aplicada al servei que un de nosaltres pronuncià. L'home no admetia l'estupidesa més que de rebot, és a dir, en nosaltres. Hauria estat difícil convèncer-lo que no era un home de talent.

Demostrà que totes les empreses es proposaven guanyar com més millor. Tenia autos, però dos o tres viatgers no pagaven el tret. Calia esperar vint-i-quatre hores o llogar-li un "turisme" a sis rals per quilòmetre.

Els que tenen pretensions d'arribar allí on es proposen han de demostrar que no els ve de cent duros. Si una foca fos capaç de raonar com aquell administrador, la foca, a Tàrrega, seria una persona com cal.

Llogàrem un auto; un "turisme" com deia la foca de l'administrador.

Naturalment que pertanyia a una altra empresa, l'auto llogat. Tots els que diuen mal de les rutes d'Espanya i no han viatjat per la de Tàrrega a Artesa, els manca el principal argument de llurs diatribes.

La ruta és ampla, però només se n'aprofita la meitat. No fa pendent, fa conca. La llenca que no s'aprofita serva el llot ressec de molts hiverns.

Unes enormes crestalleres de color gris esberlades pels sols estivals simulen, en petit, la muntanya santa de Montserrat. Els solcs de rodes fantàstiques com de vehicles-arades, arriben a les entranyes de la terra. Per entre aquella desolació de llacuna dessecada anguileja el veritable camí. Una cinta polsosa amb sots enormes.

Les roderes blanquegen entre la gruixa de fang mòlt, que forma una rebava de terra d'escudelles pels dos costats. El vent, ratxejant, aixeca, aquí i allà, lleus fumeroles, i el sol de la migdiada ho aixemora d'una bravada càlida, cendra de fornal.

La ruta és cruelment dreta. Remunta petites ondulacions cobertes de romaní i d'alzinots revellits. De tant en tant, en una fondalada, un crostisser argilós esquerdat, oprimeix inicis de vegetació lacustre. A la dreta i esquerra, pels camps i pels turons, el verd de les mates i dels arbres a penes es transparenta sota la pols escampada de la ruta.

Nosaltres botem sobre l'encoixinat dels seients.

L'auto marxa a batzegades, es gronxa com una barca, pren embranzida per aturar-se tot seguit i devallar a pleret un sot formidable, i torna a arrencar per a rellentir immediatament l'empenta i no esmicolar les molles. Espaventables cruiximents i sotracs es barregen amb els rumflets del motor i la vibració del magneto.

La sensació que estem atravessant el llit d'un riu eixut i abrusat seguint un camí de fantasia interminable i cruel, ens augmenta la suadeta llefiscosa que ens cobreix, sobre la qual, a capes, va dipositant-se aquella pols despòtica, senyora d'horitzons i de proximitats.

Enfront s'obiren entre les boirines ardents, els perfils d'unes muntanyes. L'estepa va quedant-se enrera. Comencem a trobar desmunts. Enormes vetes de pedres, meravellosament regulars, com una interminable filera de llosanes de balcó, es superposen separades per gruixos de terra rogenca, i al cim, l'ermot, l'oliverar trist, evangèlic, algun ametller de fulles grogues marcides, alguna garriga i roure, alguna paret de tàpia prop del bassiot exhaurit i de la roca descalçada per les pluges, sota la qual hi ha una balma i un romagueró.

Assolim Agramunt, pilot de cases brunes, quelcom feréstec, i passem el Canal d'Urgell. És una sorpresa aquella aigua que corre entre l'africana desolació precedent.

Uns pollancres i unes hortes, i ja obirem Montsech i altres muntanyes que han anat atansant-se amb una certa amabilitat d'antigues amigues.

Comencem a adonar-nos que al cim de cada turó escarpat o en cada roca ingent hi ha un poblet o una ermita. Ens arriba un ventijol fresc. Flanquegem el cementiri d'Artesa, dominat per la ruta. Uns xiprers plantats sense simetria, aguts, frondosos, altíssims ombregen una rudimentària capelleta blanca, uns ninxos plens de molsa i unes creus, encerclades per una paret baixa d'un to vermellós. Al fons, el vessant d'una cinglera eixorca completa aquella impressionant perspectiva amarada d'una pau i d'una senzillesa que envegem per als nostres ossos.

Passem Artesa. Hem arreplegat el signant de la lletra, que ens esperava; l'espió de les perdius que tapaven el sol i dels conills que anaven a capgirells. El sol ha davallat. Sobre una coma pelada, una església i un castellot marquen la fita del nostre viatge. Ceró s'amaga al darrera. L'amic ens el signa amb el dit. Demà començarem la campanya.

El poble de Ceró Sobre una coma aturonada, erma i rocosa, apilades, sobremuntant les unes a les altres, sense ordre ni concert, s'aixeca un encimbellament pintoresc de parets grises i de teulades negres.

De tant en tant alguna porta o finestra s'obre com un trau de foscor, en aquella massa ombriva amb aspecte d'enderroc formidable.

Ni un arbre, ni un matoll, ni una romaguera, ni una trista clapa d'herbei verdejant interromp la monòtona desolació dels encontorns. Uns caminets blancs es dibuixen netament en el llom del turó. Quan hi bat el sol sentiu una immensa angoixa.

No goseu apropar-vos-hi per temor d'arribar-hi cuits. Quan fosqueja sembla un niu d'insomnis i basardes. A tot hora us fa l'efecte d'un poble abandonat, car sols per atzar obireu la silueta d'una persona o d'una bèstia domèstica, caminant d'un aire errabund com d'ànima en pena.

Ceró no té carrers. Les cases han nascut a la bona de Déu, sota l'ombra protectora d'un castell, un enorme dau de carreus embrunits, vora el qual s'aixeca l'església. S'enganxen les unes amb les altres arbitràriament, mitjançant arcades i voltes, formant passatges costeruts. El sòl és d'una pedra rasposa, inconsistent, on l'aigua de les pluges forma reguerons i córrecs, muntanyes i valls. Només és transitable amb espardenyes.

En certs indrets --sota l'església, entre un muralló i el frontis de les cases altes-- hi ha trossos empedrats.

Són com uns grollers mosaics de palets de riu de color blavisc, "d'ull de serp", col·locats de cantell, en fileres, com els grans d'una espiga de blat de moro.

Per un pintor, aqueix poble resulta meravellós.

Els ràfecs de les teulades són amples i escantellats; les bigues, podrides, les finestres i portes ruïnoses amb osques als llindars i esquerdes als angles. D'una façana a l'altra existeixen desnivells suplerts per graonades rústegues.

Aquella providencial disposició de les roques, de què parlàrem abans, permet suprimir els picapedrers i els paletes. Els carreus i les llosanes s'extreuen de la pedrera sense esforç, alçapremant-los i tallant-los d'un sol cop de mall a la mida que convé. Per construir un mur ciclopi basta un parpal i uns quants homes de bona voluntat. Per això les parets de les vinyes tenen aspecte de parets de catedral i les de les cases i parets de vinya.

Els habitants de Ceró són plàcids i austers. Els que no van al camp viuen entaforats en llurs cases.

A penes hi ha gossos ni gallines que animin el poble. El ruc i la somera abunden més que els joves i les noies. De noia casadora no recordem haver-ne vist cap durant els quatre dies que hem romàs allí. Ens donaren paraula que n'existien i no tenim cap inconvenient a posar fe en l'afirmació dels ceronencs.

Una altra cosa que ens inquieta és que ni al migdia ni a entrada de fosc es sent flaire de menjar.

Aquesta ferum d'escudella que us surt a rebre a les cases de pagès de les nostres encontrades, a Ceró és inconeguda. Totes les cuines són inodores i hostils.

### Primera sortida

Ens n'anàrem a dormir dejorn. A Ceró, en caure la nit, no es veu un llum en forat ni en finestra.