Part 6

De temps en temps zigzaguejava un llamp, retrunyia un tro, i tot el poble trontollava com si estigués en perill d'esgavellar-se a l'empenta dels corrents, que cuidaven negar-lo ficant-se pels horts, entaforant-se pels espiralls d'estables i cellers, rodolant carrer avall amb eixordadora fressa, per a caure, part d'allà de la tirallonga de cases, al còrrec de l'Home-mort que en certs indrets començava ja a sobreeixir.

I el xàfec creixia... creixia d'una manera esgarrifosa. I la fosca es convertia en espessa negror. I la negror s'encomanava a les ànimes dels pagesos, que es bellugaven d'ací d'allà, tots neguitosos, a tall de bèsties esquerpes agafades en parany.

Però, amb tot i les tenebres que embolcallaven el poble, cap d'ells deixava d'endevinar els progressos que feia l'aiguat. Per això, mentre cuitaven a barrar amb fustes travesseres el pas de les portes, anaven seguint amb el pensament el curs del devassall.

A les cases que donaven al córrec, el neguit s'augmentava amb el perill que, a l'hora més impensada, el carrer fos incapaç d'engolir l'aigua que hi entrava en riera desfeta i, trencant-se al cap d'amunt la corrent, donés la volta per la banda del darrera i s'ajuntés en aquell punt amb la que baixava pel córrec, negant els horts i enrossegant-se'n les viandes.

I això va ser el que va succeir al cap d'una estona, arrencant de tota aquella bandada de poblat un gemec de desesperació, que va semblar que fos respost a l'instant per l'altra bandada. Era que la munió de cascades que es copsaven pel darrera les cases d'aquell indret, en lloc d'escórrer-se avall com havien fet fins aleshores, començaven a ficar-se pels estatges, desbotant portes i esbotzant tempanells per cercar eixida a la part davantera.

Llavors, malgrat la fosca i la temença de seguir, vulgues que no, el camí de l'aigua, que baixava furient, tothom va sortir al defora: els uns amb l'intent de cercar refugi, per a ells i les bèsties, a les cases en què no hi havia perill; els altres per a ajudar-los o fer-los llum amb fanals i llanternes; els més sense altre objecte que moure's, encara que no fos sinó per desempallegar-se del desatent que els consumia i fer-se la il·lusió que es defensaven de l'aigua.

Fins a altes hores de la matinada el devassall no va començar a cedir. Amb tot, si bé el xàfec va minvar, els torrents desbordats varen créixer encara, engruixits pels que s'escorrien de les terres més altes, on la mànega d'aigua havia fet també de les seves.

Però de tots els pobles de la rodalia, el de Cassanelles va ser l'únic castigat. Quan, allunyats els núvols, varen aparèixer les primeres lluïssors del nou dia, varen ser saludades amb una lletania de planys i de renecs, de malediccions i de sospirs. El sol, en aixecar-se, va il·luminar el desastre més gros que havien vist els vivents: les cases eren illes; el carrer, el córrec i la plaça, un braç de mar; dels horts ni se'n veia rastre...

I el pitjor va ser que ni se'n veia aleshores ni se'n va veure més tard, quan l'aigua va haver anat prou de baixa per a deixar obirar el mal que havia fet.

Tota la llenca de terra enclosa entre les cases i el córrec s'havia convertit en un ample sorral, clapat de pedres i llot. Era una cosa que feia venir les llàgrimes als ulls, com les hi feien venir els camps coberts de rierencs, els fruiters arrabassats, els camins destruïts i els claps de terra desapareguts. Semblava que Déu hagués volgut venjar-se d'alguna ofensa que li hagués fet el poble. Qui més que menys, no hi havia pagès que no plorés la desfeta d'algun dels trossos que menava.

L'únic que va escapar-se en un tot del càstig va ser en Biel. Les seves peces, prou isolades per a no rebre l'empenta de cap dels torrents desbordats, s'havien gaudit de la pluja sense rebre'n cap dany, i resplandien al sol com si hagués comparegut per a elles la primavera.

I en Biel, en veure-ho, va somriure a l'esperança i va donar gràcies a Déu per la ventura que li havia portat, mentre el seu enemic de sempre, el rancuniós hereu Bartra, que es consumia de despit en veure destroçat ço del seu, amenaçava des de la porta de casa seva la torre del Barbut, bo i remugant malediccions i blasfèmies.

-Lladre, més que lladre!... ¡Aquesta sí que no te la perdono!...

I tot aquell dia, i tot l'endemà, i l'altre, i l'altre, se'l va veure corrent pel terme com un esperitat, aturant a tothom per escampar la seva rancúnia i fent mans i mànegues per encomanar als pagesos damnificats la sospita que el flagell era obra de les conxorxes d'en Biel amb els esperits malignes.

I molts dels que havien deixat de creure en tals conxorxes varen començar a dubtar-ne... i molts dels que en dubtaven, a creure-les certes... i tots els que les creien, a sentir la pruïja de venjar-se'n els agullonava més de ferm que abans, convertint-se, de desig somort, en set abrusadora.

XIV

A LES FOSQUES

Havien assenyalat per al casori el dia de Tots-Sants; i, mentre l'esperaven, en Biel solia anar cada vespre a la ferreria, on passava l'estona, fins a nit entrada, garlant dels seus propòsits per a l'esdevenidor. Enemic de malgastar el temps, mentre articulejava amb la Malena i en Costa, treballava en les pipes i pipots, sense cansar-s'hi gaire, però també sense deixar cap vetlla de fer la tasca que s'havia imposat. I aquell treballoteig, en lloc de ser-li una càrrega, li servia com de descans i distracció a les moltes feines que es veia obligat a fer de sol a sol per a tirar endavant la seva obra.

-Plega, home- li deia la Malena: -encara no'n tenes prou, de tot el dia?

-Cal aprofitar les engrunes.

-Emprò bé tenes de descansar.

-Pas per ara. Ja vindrà el dia per xo.

I tot era pintar un benvenir alegre, rialler, ple de ventures.

Però la Malena no es deixava engrescar i temia. Temia que les malvolences tancades ara a l'ànima de tot Cassanelles, esclatessin una hora o altra, i engeguessin riu avall aquells castells. I ho temia de tal manera, que mai se cansava de predicar al minyó que es malfiés.

-Vés amb compte: sentes?... Mira que ara ja no és en Bartra sol, qui te la porta votada. Cal que vigilis, perquè un tret o una ganivetada de trascantó són cosa d'un dir Jesús. I mira't: si consevol nit, con surtes de casa, te fessin un mal joc, pories anà'ls-hi darrera, desemprés!...

-Cabòries de dona!- feia en Biel amb cert desgaire.

-Amén de Déu que ho siguin.

-I no ho han de ser!

-Podé sí. Emprò pensa que en Jan no dorm ni reposa per fer-te mal: Tot el dia el passa dient esguerradures de tu i inculpant-te del mal que ha fet l'aigua. I com que és tan reboig, no seria cap cosa estranya que una nit engresqués els de la colla i et vinguessin a escometre. Perquè gairebé tothom està que l'aiguat va ser cosa teva. I, veient que no més va fer mal al poble, figura't si n'estan, d'encalabrinats! La gran ràbia dels d'aquí és de veure que, mentre tot Cassanelles ha quedat desgraciat, els de Vilavessant se gaudeixen de la pluja, que no els ha fet més que bé. I com que sempre hi ha hagut tanta ràbia de l'un poble a l'altre...

Tant i tant va maldar, que va aconseguir encomanar les seves temors a en Biel. Però, malgrat la vista que el minyó esparpillava i les tortes que feia per dintre els boscos del comte quan se n'anava a jóc, mai va aconseguir veure una ombra que el fes malfiar.

Vet aquí perquè, de xic en xic, aquelles sospites li varen desaparèixer de nou, i va tornar a fer la ruta de cal ferrer a la torre sense parar-se a escorcollar les reconades de camí ni a ronsejar per les marrades. Sempre a la seva, ni tan sols es torbava mai a tombar la vista, no fent cabal de les petites remors que sentia al pas i que, si bé arribaven a les seves orelles, no li deixaven rastre a l'esperit.

Un vespre va quedar tot sorprès en dir-li la Malena:

-No vinguis, als vespres: creu-me a mi.

-Per què?

-Perquè... perquè sí. Ni jo mateixa ho sé, veies!... Emprò me fa por, que vinguis. Mira: anit mateix no he poscut atrapar el son de cap de les maneres, pensant que te n'havia passat alguna. I mira't: con te'n vares haver anat, vaig estar a punt de cridar-te; perquè, encara no vares ser a l'indret de la font, vaig donar una llambregada carrer amunt i vaig veure an en Jan que sortia de l'hostal amb tres o cotre. I tot l'aire el tenien de cercar quelcom. I el cor me diu que duien mals intents.

Al vespre de l'endemà, en lloc d'arreplegar l'eina que solia portar sobre, els altres dies, per un si decàs, va deixar-la a casa, temerós que, si l'escometien, es deixés portar del gènit i fes algun disbarat. Fins aleshores no se li havia acudit la pensada que, obrant i tot en justa defensa, podia perdre's per tota la vida; però ara, que començava a creure en aquell perill, naixia en ell una gran temor de si mateix, que li donava esgarrifances, presentant-li a cada punt la imatge del presidi com la d'un monstre disposat a engolir-lo de bell nou.

-No, això no: de cap manera!...

Però ben aviat compareixia el dubte. I si l'agullonaven fins a llevar-li el seny?... ¿I si es veia obligat a defensar-se?... ¿I si, en sentir-se escomès, no es podia governar?

-Podé sí que el millor seria no baixar al poble cap vetlla- va acabar per dir-se.

I en arribar el vespre, va fer avinent a la Malena el seu propòsit.

La llàstima va ser que aquell vespre mateix, a l'hostal bo i celebrant el comiat de fadrinatge d'en Bartra, que es casava al cap de pocs dies amb la Maria Betra, de Vilavessant, els que formaven la colla dels gats varen aixecar la porrona més del degut, i, enardint-se a cada nova xerricada, varen fer el determini d'anar a esperar en Jan.

-N'hi hem de fer una que se'n recordi tota la vida- deia l'un.

-Ca, ca! El cas és estossinar-lo d'un cop- afirmava l'altre.

-Segons veurem, farem- va ajustar, per últim, en Jan.

I, donada per ell la veu de -Som-hi!-, sis homes varen llançar-se al carrer. Llurs figures varen tambalejar un instant al mig del gavelló de llum que eixia de l'hostal, varen acoblar-se en rodona, com si pactessin quelcom, i varen perdre's després carrer avall, negant-se en la mar de fosca que amortallava el poble.

La quietud era tan gran, que, malgrat el compte amb què caminaven, el fregadís de llurs peus els esverava a cada punt, fent-los entrar en temors de ser descoberts.

-Pxxx!... No feu fressa!- remugava en Jan tot sovint.

I, agafats de bracet, anaven avançant fosca endintre, sense saber d'una manera certa si anaven a matar un home.

L'únic que en sabia quelcom era en Jan, que tenia l'intent de revenjar-se una vegada per totes, per esbravar la rancúnia que sentia contra en Biel.

De sobte, en passar per davant de casa seva, va donar-se un cop al front.

-Espereu's. No feu brogit.

Va arrupir-se a poc a poc, va ficar la mà al forat gatoner, la va treure armada de la clau, i després d'obrir amb molt compte la porta forana, va ficar-se dintre i va comparèixer, al cap d'un moment, amb quelcom que els seus companys no varen poder distingir, però que feia soroll de ferro.

-Què tragines, ací?

-Ja ho veureu con siguem a lloc.

I, empenyent els companys, va afegir, apressadament:

-El que cal és que ens afanyem a passar pel davant de la ferreria, perquè ja és l'hora que ell ne sol sortir, i és pas cosa de topar-s'hi tu per tu.

Costa avall i fosca endintre, varen anar avançant fins a l'indret de la font, on varen aturar-se a una ordre d'en Jan.

-Ara jaquiu-me fer a mi i amagueu's per ací en avall. Ja veureu, quina gresca!

I, aclatant-se al bell costat de la palanca, va posar-hi, a l'entrada mateixa, la ferramenta que havia entrat a cercar a casa seva poc abans.

-Ja ho tenim a punt- va fer tot d'una.

I es va retirar algunes passes i va entaforar-se entre l'espessor d'un barder.

La quietud era immensa. Fora l'aigua que, remorosa, davallava de la canella de la font, aturant-se un moment a la pica per a relliscar després fins a la corregada, tot semblava mort.

Com si es sentís corprès per aquella calma de cementiri, en Jan no gosava bleixar ni aixecar la veu per esbrinar el punt on tenia amagats els companys.

Per últim, no va saber-se estar de dir, en veu baixa:

-A quin indret s'heu amagat, nois?- Però, no havent obtingut cap resposta, va recalcar seriosament:

-Fem pas bromes: sentiu?

I ja es disposava a fer la requisa d'aquells encontorns, quan uns ronquets vinguts de cap avall varen encomanar-li la temença de que els companys se li haguessin adormit.

Gairebé al mateix temps, va sentir de la banda del poble un trepig somort i la veu d'en Biel que cantussejava de baix en baix, com feia gairebé sempre.

Aleshores va fer algunes passes cap al punt d'on provenien els roncs, va cercar els companys a les palpentes, i va sotragar-los fermament.

-Ànsia, minyons, que ja el tenim ací!...

Un crit de dolor i de ràbia llançat per en Biel, que acabava d'arribar al cap de la palanca, va acabar de desvetllar als dos que estaven més serens. Els altres, calents d'orelles a causa del vi engolit a l'hostal, ni varen fer acció de bellugar-se.

-Pit i ronyons, que el llop és nostre!- va esclafir en Jan.

I, al davant del parell de galifardeus que acabava d'eixorivir, va dirigir-se al lloc on el pobre Biel es retorcia, bregant per desempallegar-se de les dents de ferro amb què una ballesta de caçar llops se li havia aferrat a la cama.

Malgrat els seus intents, en veure's fermat de tal manera i en sentir la presència dels tres homes que se li anaven a tirar al damunt, va disposar-se a la defensa; i, foragitant de si el maleït enginy, va plantar-se a l'entrada de la palanca com si volgués barrar-ne el pas.

Esperonat per la dolor, sentia un regirament de tripes que li llevava el seny, fent nàixer dintre seu instints de fera.

Amb tot, va posar-se al mateix instant sobre si, va beneir la pensada que havia tingut de deixar a casa tota mena d'eines, i va fer interiorment la promesa de no fer mal si no l'hi obligaven.

Per això, amb el desig d'allunyar-los per sa saó, va cridar, amb fermesa:

-El que provi de tocar-me va daltabaix de la gorga!

I va fer acció de giravoltar i emprendre la palanca. Però en Jan, més lleuger, se li va penjar al coll, sense fer cas del perill d'estimbar-se.

Varen bregar un instant, traient en Bartra forces de flaquesa per llançar en Biel al fons del córrec, i forcejant en Biel per fer-lo enrera. En l'un s'hi veien pel clar les ganes de fer mal; en l'altre el desig de lliurar-se'n sense arribar a un estropici.

De sobte en Biel va posar un peu en fals, va perdre la testa, i hauria caigut a plom ribàs avall si no arriben a ser unes garrigues a les quals va arrapar-se.

Les espines escorxant-li la pell de les mans, i el tomballó llevant-li el seny, varen enardir-lo. I veus aquí que, redreçant-se tot d'una peça, va fer un bot, va agafar en Bartra per la cintura, i el va llançar a baix com una pilota.

Encara el cos d'en Jan no acabava de tallar les aigües del gorg, esbocinant-les en cent mil esquitxos, que ja els altres dos galifardeus, que havien restat a poques passes, varen abraonar-se a en Biel com dos mastins.

Però, malgrat ser dos contra un, la serenitat d'en Biel va vèncer a llur embriaguesa, i en un dir Jesús varen davallar a fer companyia a en Jan.

I, mentre en Biel s'entaforava boscos amunt a tota pressa, muntava del gorg una gran remor de xapoteig, barrejada amb una tirallonga de blasfèmies.

L'endemà tot el poble va poder veure en Jan i els seus dos companyons tots esgalabrats, i en Biel ranquejant de resultes de la mossegada que li havia clavat a la cama dreta la ballesta d'agafar llops.

I varen ser tan ferms els senyals de la batussa, que al cap d'un mes i mig, quan va arribar el dia del casori amb la Malena, el nuvi caminava encara mig de gairell, i en Jan, que ja feia alguns dies que arrossegava la creu del matrimoni, no tenia del tot pellats els esquinços de la pell de mans i cara.

XV

D'UN MÓN A L'ALTRE

Ja eren casats i ja anaven per família. En Costa ferrer, havent venut la ferreria a un noi d'en Pitxela que s'acabava de passar manescal, vivia content i satisfet a la torre, convertit en guarda del bestiar que criaven, cantussejant tot el sant dia de baix en baix, i deixant passar la vida reposadament, sense capficar-se d'altra cosa que de no tenir un instant la pipa buida i que a la carbassa que feia seguir sempre amb ell no hi manquessin mai dos travessos del ranci per a remullar la gola quan en sentís fretura.

Amb el matrimoni, la Malena s'havia engruixit i es mostrava radiosa, vessant salut i sobreeixint de vida, mentre en Biel, sempre aqueferat, sempre a la seva, no pensava sinó en treballar, engrandir les terres que menava i augmentar el bestiar que tenia per estables i corrals. El cas era preparar un bon niu perquè els ocells que havien de venir no naixessin miserables.

-S'ha de mirar sempre avant: ¿sabes, Malena?... Amb bona voluntat, no hi ha res de la terra que no s'aconsegueixi. Si avui som masovers, un altre dia tindrem també alguns claps de terra nostres, i porem dir als nostres fills: «-Veieu? Això varen afanyar-ho els vostres pares a còpia de suades i de treball. Serveu-ho i augmenteu-ho.»

I, tapant avui un forat i demà un altre, va atiar-se desfent dels deutes que tenia amb l'amo fins a tenir pagades les eines de treball.

I, un cop seves les eines, va anar perquè ho fos l'egua.

I, un cop va ser amo de l'egua, va fer mans i mànegues per engruixir el nombre de bestiar.

I així, sempre avant, varen passar els dies, varen passar les setmanes, varen passar els mesos, i els anys i tot.

Però el fruit de benedicció que esperava el matrimoni no s'anunciava per cap senyal. Semblava que Déu, bo i menant-los per una ruta esplendorosa, es complagués a privar-los d'aquell do, d'aquella felicitat que ambicionaven.

En canvi l'hereu Bartra sortia gairebé a fill per any, i en Biel i la Malena havien de veure com el seu enemic es gaudia de les dolçors de la paternitat, que a ells els eren negades.

-Un fill, bon Déu!- clamaven, entre parenostres i avemaries, en enlairar llurs pregàries cel amunt.

-Un fill, bon Déu!- repetien en veure's isolats, sense una ànima que compartís amb ells alegries i penes, sense un amic ni un parent que els consolés en les afliccions o els animés en els entrebancs i trencacolls que, en llur caminada vida enllà, els dificultaven els passos.

Perquè, d'ençà que eren casats i semblaven rabejar-se en l'abundor, l'enveja i la calúmnia havien anat fent prou camí per a deixar-los sols, condemnats a no estrompassar sinó de tard en tard, gairebé d'amagatotis, la ratlla de les terres que menaven, com si la torre del Barbut fos un llatzeret i ells uns leprosos que no poguessin tenir cap tracte de tu a tu amb llurs semblants.

Els vells entrants a la rectoria que, per respecte al senyor rector, aparentaven abans fer bona cara a en Biel, havien anat davallant a la fossa; i els dos o tres que ara quedaven, ja no eren ni tu ni vós.

I tampoc ho era el mateix capellà, que, atuït per les xacres, amb prou feines tenia habilior per a fer les pràctiques menys carregoses del seu ministeri. El maleït ofec fins el privava d'arribar-se, de cent en quaranta, a donar una estona de conversa als seus amics.

Però, si el sacerdot no podia pujar a la torre, els de la torre no deixaven de baixar algun cop, bé que amagant-se de la gent, a tall de criminals que deixen la presó per una estona.

Aquelles escapades eren per a ells un consol, puix que a la rectoria hi trobaven sempre bona cara, fins per part de la Llogaia, la xaruga majordona que, mal gènit i rondinaire de natural, era tot dolçor, tota bondat, amb el rector i els que l'estimaven.

Amb tot, fins aquell consol va estroncar-se'ls, als de la torre. Un diumenge, en sortir de la missa matinal, que acabava de dir el vicari, varen trobar la Llogaia, que, plena de desatent, anava a cercar el senyor metge.

-I doncs? Què tenim, de nou?...

-Que mossèn Esteve se'ns en va: veu's-ho aquí. I justament no fa gaire que us demanava. Aquesta matinada el senyor vicari li ha donat Nostramo.

I, després de pregar-los que entressin a la rectoria, va seguir tota aqueferada la seva ruta.

El capellà, acompanyat d'una veïna, s'estava al peu del llit, assegut a l'ampla cadira de braços, bregant per arreplegar a petits glops l'aire que no podia engolir. La seva cara rebeguda i el seu coll esprimatxat mostraven ara una grossa inflor; els llavis se li veien tenyits per una lleugera moradura; les mans, enasprades als braços de la cadira, s'hi arrapaven fermament, com si la força que hi feia l'ajudés a bleixar.

Per la cambra, silenciosa com la cella d'un frare, semblava surar-hi quelcom d'esgarrifós. Les parets blanques, les cortines blanques, el sostre blanc, tenien l'aire d'un corgelador pa de neu.

-Hola, Biel... Hola, Malena...- va confegir arrapat a les mans, repenjant-s'hi per tornar el bleix.

Tot seguit va deixar la de la Malena i va començar a amanyagar la que tenia empresonada a en Biel, bo i mormolant, a cada manyagada:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Ben aviat el moviment de manxa del seu pit, de tota la seva persona, va esdevenir més pesat, començant-se a arrossegar d'una manera que feia condol. I, encara, entre sospir i sospir, anava repetint les mateixes paraules, acompanyant-les d'un caient d'ulls tot melangiós i d'un mig riure apagat:

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

En Biel callava, la Malena callava, tothom callava, i les paraules del capellà ressonaven tristes, trencades a cada punt per un gemec i barrejades amb el tic-tac del rellotge de pesos penjat a un costat de la cambra, davant per davant d'una imatge del Sant Crist.

Quan va comparèixer el metge, va prendre-li el pols, va possar-li l'orella al damunt del pit, i va fer una ganyota de mal averany. En Biel, que no el perdia de vista, va sentir fred al cor, notant que l'esglai li segava les cames.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

Prou tenia raó d'esglaiar-se, en Biel. Tanta raó, que encara el senyor metge no havia aixecat el cap, quan els ulls del sacerdot varen esdevenir vidrosos, el seu bleix va afeblir-se més i més, i la moradura dels llavis va enfortir-se.

-Sigues bo: sentes?... Sigues bo...

I mossèn Esteve va llançar alguns sospirs.

Tothom restava mut... tothom tenia clavada la vista en la del capellà.

-Els sospirs de la mort- va fer, de baix en baix, el metge.

Va acostar-li als ulls un broc encès de la llumenera, va contreure, com malgrat ell, els llavis en un nou gest de mal averany, i va fer un senyal al vicari, que havia acudit a corre-cuita.

I el vicari va fer solemnialment la recomanació de l'ànima, no aconseguint apagar del tot, amb les seves paraules, el ressò de les de mossèn Esteve...

-Sigues bo, Biel... Sigues bo com Jesucrist... que sigui ara en la meva ajuda!...-

I després... res... un nou sospir que sura apagat per la quietud de la cambra... la ferma sotragada d'un cos quan l'ànima en fuig... un fort gemec de tot un casal...

* * *

XVI

SOLITUD

I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat que el corsecava va créixer més i més. L'acolliment que, mort el rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.

La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un corc maleït!...

-Qui sap home? Com Déu no ens vol fer aquesta gràcia, deu ser que ens convé.

Però ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix, mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'ànima de mossèn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaïa el cervell. Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?... Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.

Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança. Si era una prova, ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que tan desitjava.