Part 7

Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia, molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia afegir, a les seves súpliques:

-No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill que us demano.

I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el fill que no venia, la raó estava de la seva banda. Ventura que aviat s'amorosia la seva exaltació i es reprenia a si mateix pel sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoderós.

Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit, foragitava tota mala dèria, i, encorbat al damunt del terrer, el masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.

Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb què pretenia encoratjar en Biel, sentia també a l'ànima la punyida de la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a estimar el seu home i ser estimada per ell. Després, quan les flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre, un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els vessava del cor. Per últim, quan va perdre tota esperança de ser mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar alegre i riallera quan en Biel era a casa.

I així, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les setmanes i els mesos... i sentia en ple istiu esgarrifances de fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava vida per poc temps... i s'encenia al cor de l'hivernàs amb les onades d'ambició que l'abrandaven, sempre que obirava la dona d'en Bartra que, més sortada que ella, passejava per camps i boscos la seva fecunditat.

Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el cabridet que acabava de posar al món, bo i llepant-lo amorosa.

De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara més i més gran, arribant al punt de no deixar un moment de repòs a la seva ànima i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.

I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que purguessin alguna grossa maldat.

Per a acabar de fer més amarga llur existència, va venir un hivern cru i plujós, que a les primeres alenades va endur-se'n l'ànima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la Llogaia, que s'aguantava encara ferma, però que començava ja a perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat contra ella entre els cassanellencs.

En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se de no haver sigut aptes per a donar fruit.

Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si parlés sol:

-Quina vida més trista!...

I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.

-I bé, home! no t'hi amoinis!... D'un temps un altre en ve!... ¿Te penses que no se'ns girarà algun dia, la sort?... ¿Te penses que no ens escoltarà, Déu, un dia o altre?... Doncs no t'ho pensis, home.

Però en Biel no es deixava convèncer, i no parava de bellugar el cap en senyal de desconfiança. Quan ja no els havia escoltat Déu, no es refiava pas que els escoltés mai de la vida.

-Creu-me, Malena: això és un càstig. Un càstig que dec tenir ben merescut, quan tant me cou. Emprò el que jo no entenc és per què n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas, con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!... Perquè la culpa de tot la tinc jo: sabes?...

La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.

-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva. Tota, tota, tota!... Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis volgut, i jo hauria viscut amb tranquil·litat de consciència... o m'hauria mort de passió d'ànima. I, mira't: mort jo, tranquil tothom. Si res més no, sabia que no feia desgraciat a ningú.

-Pro ¿qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?... Si sóc feliça!... creume... ben feliça!... Sabes què és, el que desitjo?... Veure't content.

-No, no: no en tindries pas prou, d'això. Te consums, aquí dalt. Te martiritza, això de veure que no pots fer-te amb ningú. No en tenes prou, de mi!...

La Malena anava a replicar, però en Biel li va segar la paraula.

-Si no t'inculpo, dona!... ¡Si tenes tota la raó!... ¡Si jo també me n'enyoro de no fer-me amb la gent!... Veus? Con estava sol, ja era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa, maliatsiga!... Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben segur que seriem ditxosos, veies!

Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se anar al llit, va eixugar-se amb els llençols les llàgrimes de tendresa que li reïntellaven galtes avall. En Biel, amb mala traça, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del capçal, sepse témer el fred de fora, que li amoratava les carns nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaçava els ossos.

-Senyor, deu-nos un fill!... Ens cal un fill!... El volem de totes passades!...- va exclamar tot d'una.

I la mirada feréstega que va dirigir en l'aire, i la força amb què va estrènyer els punys, i la manera com va cloure les barres fent-se carriquejar les dents, li donaven més aires d'amo que mana maleint, que de creient que prega suplicant.

* * *

I no havia passat un mes, que el fill ja s'anunciava.

XVII

PERILL

Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien resplendir la volta del cel; cantúries de goig animaven els boscos...

L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes; els fruiters s'atuïen de branques al pes de les fruites...

Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser casada, de la falta d'estimació d'en Jan, i havia tret el gènit fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en col·lotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.

I en Jan, carregat de família i veient que cap anyada li era bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia córrer el bastó, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble on l'havia anada a cercar.

-¡Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!

-I tu de Cassanelles, botxí del dimoni!

I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i crits de revolta de l'altra.

Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme, sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap que el consumien. Rabiós i ple de rancúnia contra tot i contra tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell regirat per plans de venjança. Venjança contra en Biel, que li havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que, ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.

I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les males brames que durant tant de temps havien corregut contra la torre i els seus habitadors.

Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les consciències el caliu colgat, que espeternegava al més petit senyal de mal temps o a la més lleugera pujada de les aigües, i eixia a fora en mirades feréstegues dirigides al capdamunt del cingle de Mal-vent: el cingle maleït que, aixecant-se superb, semblava estar orgullós d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els quals pasturaven les bèsties guardades per la Llogaia.

-¡Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.

I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses, i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells de les mans.

En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un exemplar que en tremolés la terra.

-Sang a mitja cama, hi haurà el dia que m'hi posi!- repetia sovint.

I, escalfant-se i encalabrinant-se de més en més, va arribar a sentir-se posseït amb tan bella força de semblant dèria, que un dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.

Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a fer a la dona un tort del qual es ressentís en Biel.

-Allà on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de comptes, alguna estimació t'havia tingut, la Malena, abans de la tornada d'aquell perdut!...- I ell havia considerat que tenien raó, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les arrels a dintre la seva testa, i el propòsit de convertir-la en obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina que li furgués el cervell.

Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo, encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el foc que li recorria la còrpora i amb el qual, ara, anant poble avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara més a causa del moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava la petja a terra.

Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment. Allò de seguir-la li semblava un mal camí per a conseguir el seu objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor del bosc, a fi que, amb el sust, no li quedés habilior per a la defensa.

Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar en quatre salts al córrec, va travessar-lo sense descalçar-se, amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfés la passera, ja ell començava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que, amb les ombres de llurs copes tofudes, avançaven la nit de mitja hora grassa.

A tall de qui té les tresqueres ben conegudes, va anguilejar lleuger una estona entre arboços i brucs, i va acabar per posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del Barbut. Com que en aquell indret del camí s'escorria enclotat i mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva sense gaire por.

-¡Avui sí, que me les pagaràs totes plegades!- anava remugant entre si.

I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls... La quietud era immensa; però en Jan, remogut per l'ardentor del vi i per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava que a dintre el cervell hi tingués una farga en la qual un rengle de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.

De sobte li va córrer entre carn i pell una onada de glaç: la Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temença, espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'ençà que es veia segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que la companyia de l'infant que havia de nàixer li donés alè. Per això, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava confiada i amb petja segura.

Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va semblar que flairés el que l'amenaçava, i es va aturar en sec, girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la saga d'un rastre.

-Qui hi ha, ací?

Ningú va respondre. Només va sentir al seu davant una remor somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les mates.

-Una serpota o un llagardaix- va pensar.

I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho endevinava, ho sentia ben bé, que no podia ser-ho.

Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per una mà de ferro.

-Eh! Què és, això?- va cridar, amb un sust.

I, sense perdre la serenitat, va començar a fer forces per deseixir-se del braços que volien entortolligar-la per la cintura.

-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?... que m'estimis com t'estimo jo. Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com jo.

Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per la resistència que trobava, s'enfellonia de més a més i deixava el to mansoi per les amenaces fosques.

-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que se li acabava el braó.

-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaçar en Jan.

Però la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esforç i va engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls d'una burxada de dits.

Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a córrer boscos amunt, bo i llançant un gran crit:

-Bieeel!...

I encara els cingles veïns no havien repetit la veu, que la d'en Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ressó.

-Ja vaaa!...

Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.

I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia en basca als braços d'ell, en Jan, com un assassí aixarpat al bo de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant malediccions.

XVIII

EL FILL

D'aquella feta mai més va ser altra la Malena. Si abans era coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava créixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla malaltissa a la més llunyana remor que la sobtés. Un dia va perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una manyaga.

I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.

-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies pas fer, de mal?... Fa, Ruixqueta, que no?... ¡Si es més bona minyona, la Ruixqueta!...

I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre sanglots, a en Biel:

-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em morís, guardala bé: sentes?

En Biel va fer com que s'enfada.

-Mira que és prou!... Sempre em surtes amb les mateixes ximpleries!... ¿Qui en parla, de morir?

Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una revolada a la casa per amagar el plor.

Després, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec al Cel.

-Senyor! féu que no sigui, perquè ben cert que em tornaria foll.

I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de la dissort.

Però ben aviat li va entrar la reflexió... la mateixa reflexió que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a guardar cap rancúnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de perdó i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que havia mort, que havia robat i malmès el que era d'altri, i caigut a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? ¿què podia fer, davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malmès el treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona estimada, emmetzinant-li el cor amb el verí de la gelosia?... ¿Què podia fer, sinò perdonar-lo i plànyer-lo? Perquè, comptat i debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sinó un desgraciat que ni el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Déu la resignació que li calia, li quedava.

Ell, en Biel, sí, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell consol i l'esperança d'un més enllà de Glòria, en el qual trobaria el premi dels seus fatics i el perdó complet de les seves culpes. Per això la temptació que arribava a assaltar-li el cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per això en Jan Bartra era viu; per això, la Malena, atuïda de sofriments, tenia, a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li fiances de sortir bé del mal pas o d'assolir la Glòria en cas de mort.

-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.

I tan sovint ho repetia, i tan convençuda ho deia, que en Biel va començar a sentir la temença, i fins l'assegurança i tot, que la mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia succeir de cap altra manera; que Déu, irat per la tossuderia amb què li havia demanat un fill i per la perfídia amb què s'havia encarat amb Ell per exigir-li el bé que li negava, volia castigar-li tan grossa temeritat.

Oh! sí! N'estava cert, de rebre el càstig: tan cert, que, al cap de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un ser raquític i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir el cor a la joia i es va sentir gronxat dolçament per una onada de benestar.

* * *

Però va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda, i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia que la vella Llogaia, ni altra esperança que la d'aquell fillet, pobre fruit nat abans de saó i batejat a corre-cuita el mateix dia de ser enterrada la dona.

La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana que es deixava de plorar per la mare, reia després pel fill.

I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant la testa als designis de Déu i acceptant resignat aquella nova prova.

I, plorant i rient va pendre en braços el nou cristià... i plorant i rient va córrer poble avall amb dolça càrrega... i plorant i rient va travessar el córrec i es va endinsar boscos amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa per encalçar-lo, temerosa que s'hagués begut l'enteniment.

El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del pare, que corria... corria a trenca nou del coll, i hauria volgut ser ocell per a arribar a la torre en un Jesús i apagar la fam del nadó amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera del dia abans, donava generosa un mugró al seu fill i un altre al de la seva mestressa.

-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes. Mal anar no pot durar... i qui la fa, la paga. Havien pas de ser totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la truita, al valent brètol!

La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.

Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre, el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada... qui sap?.. potser sí, que allò era un càstig de Déu!

I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre del Barbut una onada de llàstima.

Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra... i el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que recordaven els vivents.

I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequés el puny clos, ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit que no covés contra en Biel una folla set de revenja.

XIX

JUDICIS TEMERARIS

Criat per la Ruixqueta i aconduït per la Llogaia, que se'l mirava com un nét, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic, va créixer a la bona de Déu, aconsolant el seu pare de la viduesa i donant-li alè per a no defallir en la seva vida de treball i per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades d'algun temps ençà en el cor del poble.

Els primers dies de veure's pare, a en Biel l'existència li semblava maimona i el temps cançoner. No s'acabava mai, allò de veure la criatura encarranquinada amb la bandola i mostrant les genives esdentegades! Però, malgrat aquella cançoneria, a cada moment en Biel li trobava una gràcia nova, a en Galderic. I la primera vegada que la boca de l'infant es va descloure per somriure, la torre del Barbut va veure's sotragada per un davassall de joia, seguit d'una tirallonga de sanglots i una mar de llàgrimes del pobre pare.