Part 5

Havent plegat, i aprofitant el clar de la lluna, va donar una volta pels circuits. Al cap de dos dies havia d'arribar el comte, i estava amb ànsia per saber la impressió que el seu treball li faria. Prou que ho veia, que havia de ser bona; però el mateix desig li encomanava el dubte... un dubte semblant al que havia sentit en altre temps quan amb tot i tenir l'assegurança que la Malena l'estimava, no li gosava declarar el seu amor, tement una revolcada.

Per fortuna, el senyor, que va comparèixer amb la tartana al dematí del dia assenyalat, era persona entesa, i es va quedar esmaperdut en veure els canvis soferts en la seva propietat. Se'n feia creus, que un home sol, sense esmerçar-hi més que hores escadusseres, hagués pogut fer tant en tan pocs dies.

Mentre resseguia les terres acompanyat d'en Biel, que amb experiència de bon terrassà, li anava explicant els projectes que tenia per a aprofitar-les segons les aptituds de cada tros, tot era fer lloances.

-Bé, minyó. La cosa marxa molt millor del que em pensava. N'estic content, molt content.

-Això fa pler- mormolava en Biel, tot sufocat.

I, quequejant a causa de la confusió i de l'alegria que li regirava els dintres, seguia l'explicació dels seus plans.

-Aquí, sota la casa, al morro del dipòsit, hi arranjarem l'hort. Per ara ja serà prou gran. Con posem el molí de vent porem eixamplar-lo. Més avall hi farem un clap d'oserda per la ròssa; i a les dues clarianes del bosc, sègol i blat. Si poguéssim fer una tallada que en fes una de sola, de totes dues, ¡quin bé de Déu de camp hi hauria, rellamp!

El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven, criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb l'exemple l'amor a la terra.

Una gran confiança s'apoderava del senyor, que veia en els braços nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del minyó, la vera imatge de la força i de la voluntat.

-Va bé. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la mà per la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que tingui la vostra empenta. El que cal és aguantar ferm. Fins ara, que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; però ¡ai de vós el dia que arribeu més amunt que l'altra gent!... Ja podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta, no us servirà de res, i tornareu a ser l'ase dels cops.

-No serà si a Déu plau.

-Pel cas que això sigui, proveiu's de paciència i arrapeus's a la sotana del rector: no fos que tornéssiu a fer una atzagaiada com la del Picotí.

En Biel va tornar-se vermell com el cor de la síndria. Però, revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:

-Ni que em matessin!... Val pas tant la meva vida com les angúnies que m'ha costat la del Picotí.

I va girar la conversa, tornant als seus propòsits d'aprofitament de les terres que trepitjaven. De tant en tant, i sense deixar d'enraonar, s'ajupia, agafava una terrossa, la maurava, la fresava i la rebregava entre els dits, i acabava per esbocinar-la, després de fer-ne veure les qualitats al comte.

I el comte s'anava engrescant més i més, i li anava fent noves promeses. La ròssa de què havien parlat s'havia convertit ja en una bona mula; les eines ventureres, en noves de trinca; l'adob del dipòsit, en adob i eixampla. Fins va prometre que, si la cosa anava bé, posaria el molí de vent molt abans del que havia pensat.

-Ah! una cosa!- va ajustar de cop: -Que no penseu casar-vos?

-Tan ple pusqui.

-Ja en teniu alguna d'ullada?

-Prou!

-Doncs el dia que us caseu tindreu el molí.

Tot el matí varen passar-lo fent calendaris, bo i escatint les condicions del tracte, en el qual el senyor donava a en Biel tots els aventatges que podia desitjar. Les obres les faria pel seu compte; les eines, la mula, la provisió de minestra, tot el que calia per a esperar la tardor, en què les terres començarien a donar, ho bestreuria, cobrant-s'ho després a xics i a miques; la collita la hi condonava tota per tres anys, i per cinc la de la vinya.

I encara, un cop passat el temps estipulat, no volia pas escanyar-lo: amb un quart del guany en tenia prou. Això sí: volia honradesa i bona conducta. Sinó, tracte romput.

-Hi ha pas por! hi ha pas por!- repetia en Biel, boig d'alegria.

El sol ja era a la meitat del seu camí, quan varen baixar tots dos a l'hostal, on els esperava ja en Tomàs, el vell mestre de cases, a qui el comte havia fet avisar pel mosso.

De primer antuvi, en proposar-li l'adob de la torre del Barbut, va semblar que ronsegés; però tot seguit, en veure que el senyor estava resolt a fer pujar gent de ciutat, va fer amb un arrufament de nas i mig aclucant els seus ullets de fura:

-Veurà: jo ho dic per la mala fama que té la torre. Emprò, si el gony s'ho val, també ho faré. Perquè, per més que diguin, hi crec pas, jo, en bruixes. Sap a on són, les maleïdes? Al celler, són. Perxò, ara que el vi va escàs, no n'hi ha tanta de munió com en aquell temps...

-Bé, deixeu's de bruixes- va interrompre el senyor. -¿Voleu fer les obres o no voleu fer-les?

-És clar que les vui fer, pobre de mi!

-Doncs entesos: aquesta tarda pujarem a la torre i enllestirem els tractes. I el dilluns vinent, mans a l'obra.

I va despatxar el vell amb una mirada.

XI

ENDAVANT I FORA!

Ple de confiança i enardit pel senyor rector, amb qui s'aconsellava sempre, en Biel anava arrodonint la seva obra. Llaurant primer els camps, per a fer-hi després els formigons que havien d'adobar les terres i deixar-les a punt de rebre la sement; aprofitant el ruixat que entendriria les que havien de ser hort, per a fangar-les i femar-les; enterrant la llavor del blat de moro, i conjuminant crestalls per plantar els ensiams o la granussa; esmerçant les hores escadusseres a vallejar la vinya o a fer de manobre al vell Tomàs, que apedaçava la torre a pas de tortuga; va anar passant l'istiu sense pensar en res que no fos la seva dèria i sense baixar al poble sinó els dies d'anar a missa, en què, després de visitar mossèn Esteve, solia anar una estona a cal ferrer, on era ja rebut com a xicot de la Malena.

De l'altra gent no se'n capficava: tenint un amo com el comte per a protegir-lo, un rector com mossèn Esteve per a encoratjar-lo, i una mossa com la Malena per a donar-li esperances, ja no necessitava res més que l'ajuda de Déu.

I en veure que aquesta ajuda semblava davallar-li del Cel a gavadals, i en contemplar com la casa es convertia de catau ferèstec en habitació endreçada, i com s'anava apedassant el dipòsit i com es vestien de verdor esclatant les feixes dels camps i les regues de l'hort, girava agraït els ulls en l'aire i se sentia feliç i ple de fiances en el benvenir.

El poble, per la seva banda, tenia la vista fixa en la torre del Barbut. Però qui li tenia més era l'hereu Bartra, que, amb tot i estar a punt de casar-se amb una minyona de Vilavessant, no se sabia avenir que un perdulari com en Biel se n'hagués d'endur la mossa que ell havia fet blanc de les seves cobejances.

Enfaristolat fins al capdamunt, no parava mai, per mica que en tingués ocasió, de malparlar del seu enemic, del qual contava els fets més criminosos i les malvestats més baixes. Els diumenges, durant l'estona que en sortint de missa passava a l'hostal amb els seus amics, solia marejar a preguntes el vell Tomàs, atiant-lo perquè l'ajudés en la seva mala tasca i contés els secrets d'aquell lloc, que, segons les dites del poble, havia estat, des d'una colla de generacions, el cau on les bruixes concertaven llurs malifetes.

Però el vell Tomàs, sempre sorneguer, sempre viu, somreia amb somrís prometedor, es bevia, got darrera got, l'aiguardent que li oferia en Jan, i acabava per no dir res i per allunyar-se de l'hostal així que se sentia brunzir la primera batallada de les dotze.

-Vaja, governar-s'hi- deia, sense deixar de somriure.

I, amb el mateix aire sorneguer que duia a l'entrar, s'encaminava xano-xano cap a casa seva, fent l'orni a les preguntes amb què des de la porta de l'hostal, l'apedregava en Bartra.

Mentrestant, d'aquelles pors misterioses que a la tornada d'en Biel s'havien apoderat de tothom, ja en quedava poc rastre: eren comptats els que creien encara, a peu i a cavall, que el minyó tenia tracte amb les bruixes; però, com que eren els més baladrers i perfidiosos, el caliu, bé que colgat de cendres, espurnejava encara, i fins els més entrants a la rectoria i els més coneixedors de la virada del jove no deixaven de sentir el rau-rau del dubte. Comptat i debatut, ¿qui els en responia, que aquell aire mansoi que havia agafat, d'algun temps ençà, en Biel, no era la pell d'ovella amb què disfressava la seva mala sang?

Amb tot, aquestes temors es quedaven encauades pels dintres dels que se'n sentien corpresos, i en Biel no n'havia esment. I com que, llevat de la dotzena d'eixelabrats que tenia per companyons l'hereu Bartra, tothom l'acollia amb bona cara i no trobava ningú que li negués el bon dia, va arribar fins a creure que les malvolences de la gent havien quedat del tot esborrades, i va beneir des del fons del cor el punt i l'hora en què va posar els peus al poble després de la seva estada a presidi. Al cap i a la fi, ¿què eren els desenganys passats i les penes suportades als primers temps, si es comparaven amb el benestar d'ara i les felicitats que li prometia l'esdevenidor?... Ben mirat, res. Fins potser li havien portat la sort; perquè, si tothom li hagués fet bona rebuda, mai se li hauria acudit la pensada de refugiar-se a la torre, i encara menys la de conrear les terres de l'entorn: els únics camins que se li haurien presentat oberts haurien estat el d'anar a jornal o el de llogar-se de mosso a qualsevol casa on li haguessin volgut fer la vida.

¡I no eren poc diferents, aquells viaranys, dels que se li presentaven ara! ¿Quan s'ho hauria pogut esperar, allò de veure's menant una propietat tan bona com la del comte?

Cada cop que se li acudia aquesta pensada se sentia regirat de cap a peus per una esgarrifança de felicitat. I en eixamplar la vista per les clarianes del bosc, convertides en camps plens d'ufana... i en contemplar la verdor esclatant i fresca de les mongeteres, i el to cendrós dels bròquils, i les tofudes mates dels ensiams i escaroles... li semblava trobar-se en presència d'un miracle en el qual ell no hi tingués art ni part. Tot i sent tantes les gotes de suor que hi tenia foses i les jornades de fatiga que hi duia esmerçades, trobava que no eren res en comparança de l'abundor de fruit que li prometia aquell bé de Déu de viandes a mig créixer.

De les vegades que s'havia ajagut cruixit, amb la camisa encastada al cos com si formessin ella i pell una mateixa cosa... amb l'esquena adolorida com si se li mig partís l'espinada... amb la testa bullent com si la solellada de tot el dia li hagués deixat el cervell abrusat, ni tant sols en conservava memòria. ¿Per quins cinc sous havia d'encaboriar-s'hi, amb les fatigues passades?... Acabat de dir, acabat d'oferir. A fi de comptes, tant de fatiga, tant de repós. I si, després de dotze o catorze hores de treball, en tenia mitja dotzena per a jeure, ja no necessitava més.

Però mai se les prenia senceres, les sis hores. Quan no li anaven les mans li anava el cervell, rumiant plans de millora per a les terres i conjuminant mitjans d'arranjar la casa com més aviat millor, amb l'intent de tenir-ho tot a punt per a quan vingués l'ocasió de collir el fruit del que tenia plantat o sembrat als camps i a l'hort.

I era tan fort, el seu desig de veure llestes les obres, que no s'acontentava amb fer de manobre a en Tomàs, sinó que, traçut com era, fins alguna vegada, quan el vell era fora, li havia agafat les eines per rebatre un tros de paret o lliscar algun revoltó mal enllestit.

Però el vell Tomàs, temerós que se li acabés la feina més aviat que del comte, va resoldre privar-li semblants accions; i, sempre sorneguer, sempre viu com una mostela, sempre callat i somrient, va pendre el determini de carrossar cada dia les eines de casa seva a la torre i de la torre a casa seva.

-Que s'hi faci amb les grapes, si vol- rumiava el vell.

I, des d'aleshores, va congriar-se dintre el seu cor una mena de despit... una malícia recòndita contra en Biel, de qui ja començava a malparlar taujanament, no comprometent-se mai, però deixant endevinar que en Bartra no anava pas del tot fora de camí en inculpar el minyó de tracte amb els esperits malignes.

I en Biel, mentrestant, feia la seva sense pensar mal de res ni fer-ne a ningú; capficat tan sols a treballar i moure's, encaterinat cada dia més a no apartar-se de la via empresa amb tan bon peu.

Prou que vindria, el temps de poder reposar! El que li calia, doncs, per ara i tant, era molta atenció, molta voluntat a la feina.

I, per a aconseguir el seu intent, s'hi enfonsava del tot, se'n feia un esclau submís, s'hi donava en cos i ànima, no desviant mai la vista del punt que s'havia assenyalat com a terme de la ruta.

XII

LO PROMÈS, PROMÈS

L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del Barbut va quedar convertit en mas. A la banda del darrera, que semblava abocar-se damunt del cingle de Mal-vent, no s'hi havia tocat res, fora les obertures dels dintres, que havien sigut aparedades.

Emblanquit de fresc, el bocí de casal que havia sigut transformat es veia resplendir al damunt de les verdors de l'hort i dels grans tous d'alzines i roures que davallaven fins al córrec. I la blancor de la casa i la blancor del dipòsit i la blancor del pou, feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.

Amb tot, aquella alegria semblava barrejar-se amb una ombra de tristesa. Bé pernejava, la mula, dintre l'estable o la sínia; bé saltironava alegre, en les hores que en Biel no l'havia de menester, esbrotant d'ací i d'allà les mates d'herba que li feien fretura; bé es bellugaven pels voltants de la casa mitja dotzena de porcells i unes quantes d'aviram, esgratinyant la terra... Però ni aquell moviment de les bèsties, ni el fressejar d'en Biel anant de l'hort als camps i dels camps a la vinya, ni la remor de tritlleig que feia l'aigua quan, junyida la mula al vogi, regalimava dels catúfols i s'abocava a la canal que la duia al safaretx, arribaven a animar aquell tros de muntanya.

Als primers temps de treball, aqueferat a regirar les terres, llaurant avui un tros i femant o sembrant demà l'altre, ni tan sols se n'havia adonat, el minyó, d'aquella solitud en que vivia; però ara que l'aviram començava a fer-se, i les panotxes de blat de moro apareixien replenes de gra, i les hortalisses semblava que es veiessin créixer i engruixir-se; ara que obirava ben a prop el dia de començar-se a gaudir de tots aquells fruits, sentia com una mena de buidor.

Però més que mai la sentia a les hores de vaga, quan, no tenint cap feina a les terres, s'entretenia, per no perdre el temps, a fer, amb cor de pinya i troncs de cirerer, les pipes i pipots que baixava a vendre a ciutat i que l'ajudaven a viure.

En semblants ocasions, pensava sempre que li calia fer ben aviat un determini ben fet: empendre a la Malena, i enllestir el tracte per casar-se a entrada d'hivern. Un cop de cap, com més aviat es dóna, millor. Doncs molta més raó tenia per a donar-lo ell, que, d'ençà que sabia el que era estimació, no n'havia sentit per cap altra mossa que per la Malena. Sense una dona, la seva obra no podia tirar avant ni eixamplar-se.

I, encara que pogués, ¿què en treuria, de treballar com un negre, de sol a sol, atuït per la calda a l'istiu i barallant-se amb les glaçades a l'hivern, si, al capdavall d'una tirallonga de fatigues, no hi obirava l'esperança de fer-se una família que li alegrés la vida i li donés ales per a arribar a una vellesa reposada?...

El que li calia, doncs, era enllestir la cosa i, abans no vingués el fred, escalfar la seva casa amb el caliu d'una estimació ferma que fos la fi de la vida atzarosa que havia arrossegat per tant temps i el principi de l'existència de pau que veia en somnis. ¡Quina joia no seria la seva en veure, anys a venir, el lloc que li havia servit d'amagatall en les seves desgràcies, transformat, per obra i gràcia del treball, en niu de dolçors sense mesura!

Cada dia, a l'hora baixa, mentre les ombres s'anaven ensenyorint de les clotades i estenent-se rostos amunt, solia encaboriar-se amb la mateixa cosa. I la remor llunyana de l'aigua que davallava pel córrec... i la més propera de les dues que, nades sota el cingle, s'acorrien cap a la plana, convertint-se ben aviat en riu... i la del doll que, provinent de la sínia que feia anar la mula, s'escorria fins al safaretx, semblava que bressolessin els seus somnis rosats d'home verge.

Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perquè estimava, dolia perquè, malgrat el seu braó i la seva fam de treball, s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li estronqués la sort.

Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir...

Només de pensar-hi, aclucava els ulls i arrugava el front, com si volgués foragitar de si la imatge d'una cosa que l'horroritzés!

Amb tot, un dia, mentre contemplava l'olla, que bullia, al cim dels fogons, curullada de les primeres cols i trumfes que havia collit a les terres que menava, va sentir-se envaït per una onada de joia, va somriure satisfet, i va fer una ganyota de menyspreu als pensaments feréstecs que se li presentaven en munió.

-Bah! bah! Pit i fora! I si vénen mals de cap, els hi farem cara.

I, confiant en el coratge que li havien donat les seves palestres amb la dissort, va anar a trobar, el mateix dia, mossèn Esteve; va tenir-hi, dintre el seu despatxet humil, una llarga sentada, com si es confessés; i va fer-li avinents tots els seus propòsits per a l'esdevenidor, i el seu intent d'endur-se'n a viure a la torre el pare de la Malena, que hi podria descansar de la seva vida de penes i treballs. I tant de cor va parlar, i tanta veritat resplendia en els seus ulls, que el sacerdot, com si llegís en la seva ànima, va restar convençut que el canvi sofert pel minyó no era cosa enganyadora; i, després de sentir-se sotragat per una esgarrifança de felicitat, va somriure triomfalment i es va oferir a anar, ell en persona, a cloure el tracte amb el ferrer.

-Aquesta vegada et vui fer de pare- va dir-li el capellà, bo i aixecant-se de la cadira de braços i tustant-li l'espatlla amb la destra.

-Bé prou que li pertoca!- va fer, convençut, en Biel.

I, sentint que les llàgrimes estaven a punt de fer-li traïdoria escapant-se-li galtes avall, va prendre aquella mà paternal que sentia sobre, va estampar-hi un petó que va cuidar envermellir-ne la pell, i va eixir de la rectoria a corre-cuita: tan a corre-cuita, que ni es va adonar tan sols dels de can Bartra que, a un recó del cancell, estaven conversant amb el vicari sobre el casament d'en Jan amb la Maria Betra, de Vilavessant.

L'endemà mateix, havent rebut per via de mossèn Esteve la bona nova que el ferrer es mostrava tot agradat del matrimoni i satisfet de desempallegar-se de la ferreria per anar a viure a la torre del Barbut, va escriure al comte el que feia al cas, donant-li noves de la collita, i parlant-li d'eixamplar els conreus i de fer entre els dos camps la tallada de bosc que havia de convertir-los en un sol.

I el comte, en lloc de respondre a la carta, va presentar-se al cap d'alguns dies, disposat a fer el que el minyó li demanava. Però no va presentar-se sol, sinó amb un mestre d'obres de ciutat que havia d'estudiar la manera d'arranjar el molí de vent que arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara eren de sequer.

-Lo promès, promès- va dir el comte.

I, després d'una estona de repòs, va emprendre amb en Biel la volta de la propietat.

XIII

AIGUA, SENYOR!

S'acostava el temps de collir les tardanies, i el cel semblava girar-s'hi en contra. Tot el poble clamava demanant aigua, i l'aigua no venia.

Les pobres plantes, mig mortes de set, es retorcien amb aire tràgic; la terra, resseca, es clivellava tota; els arbres, marcits per l'eixut, mostraven les copes esgrogueides, i a cada ratxada de vent es trobaven despullats d'un nou ardat de fulles.

-Aigua, Senyor!- sospiraven, guaitant al cel, els pagesos.

-Aigua, Senyor!- repetien les dones, eixint adalerades, al pas de les portes, per escorcollar d'ample a ample la volta immensa i llisa.

-Aigua!... volem aigua!... ¡Necessitem aigua!- semblaven dir els pàmpols recoquillats, i els esparcets i els blats de moro i les trumfes.

I l'aigua no es presentava; i fins en Biel, que en tenia per a l'hort tanta com li'n feia menester, començava a témer que el pou desdigués, i a perdre l'esperança que els camps arribessin a bé.

Per això, en veure com anava creixent de dia en dia la torratxa que havia de ser coronada pel molí de vent i que assenyalaria la data del seu matrimoni amb la Malena, semblava que se la begués amb la mirada, glatint com un infant que espera veure llesta una joguina.

Aquell molí era per a ell una esperança. El dia que fos acabat, les terres doblarien de preu. Pas poc!... Aleshores sí que s'acabarien les angúnies; perquè, encara que les terres de sequer patissin, sempre tindria l'esperança de salvar una bona part de la collita.

En canvi, ara, havia de resignar-se a perdre'n un galan xic, si Déu no enviava aviat, ben aviat, l'aigua que mancava.

Cada matí en llevar-se, i cada vespre abans d'adormir-se, en endreçar al cel les seves pregàries pel descans dels que l'havien dut al món, es recordava també dels que havien de venir, i demanava aquella aigua que havia d'acostar la data de llur vinguda. Perquè, si els camps es perdien, ¿qui era que s'atrevia a carregar-se la creu, anant de cara a un hivern de fam?... Pas ell!

-Aigua, Senyor!...

L'aigua va venir! Va venir una tarda a entrada de fosc, arrossegada per un cap de núvol que, menut en aparèixer, es va anar enfilant en l'aire, fent seguir al seu darrera, a tall d'immensa cua de pavó, una gran escampadissa de flocs cendrosos, que, atapeint-se i amudaixonant-se, es varen escampar arreu fins a deixar el cel sense una clariana, transformant-se ben aviat de grisos en negres i avançant el vespre de més d'una hora.

Tot el poble es va llençar al carrer. Tot el poble va veure aquella foscor com si fos un raig de llum, esperançador anunci de bonança.

-Ja la tenim aquí!... Ja és nostra!...

I els núvols varen desfer-se.

I l'aigua, començant a caure espessa i seguida, va abrigar tota l'encontrada, rebotent alegrament sobre les teules, escorrent-se i cantant per xaragalls i entallades, enrossegant-se'n les fulles malaltisses dels arbres, i traient, de les que hi deixava, un davassall de cançons encoratjadores.

-Bona pluja, Senyor!... ¡Ànsia, que ara va bé!... ¡No en plouen poques, de dobles de cotre!- clamaven els caps de casa.

-Aigua, Senyor, que de vi ja en venen!- deien, fent tabola, els eixelebrats.

-Gràcies, Déu meu!- esclafia en Biel dret a la porta de la seva estada.

Un batec de joia semblava sotragar les cases, els boscos, els sembrats i les vinyes. Era un batec immens dels homes i les coses, dels animals i les plantes, de la terra i el cel; era un cant de glòria a la resurrecció de les viandes decandides.

Però ben aviat va barrejar-se amb aquell clam de tota la natura una mena d'esverament. L'aigua, que davallava de primer antuvi seguit-seguit, s'estimbava, ara, furient, amb fúria de bèstia esquivada que perd el món de vista. Res de menuts rajolins; res de gotellada espessa; res de xiuxiueig alegroi: les remors d'ara eren remors de terratrèmol; els rajolins, davassall; la gotellada, cascada imposadora.