Part 4

Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, havia rumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seus rumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre a una mateixa reflexió: que, amb algú que el protegís, podria encara fer-se home. Per això, el dia que va topar-se en ple bosc amb mossèn Esteve, va semblar que se li obrís el portell de l'esperança, i, buidant totes les angúnies que el consumien, va explicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que li pesaven sobre la consciència, tots el seus propòsits espatllats per la malvolença de la gent del poble, tots els seus esclats d'ira en considerar la seva desgràcia, tota la seva fam de justícia, malmesa per la de venjança que feia niar dintre el seu pit la vida de bèstia ferotge que es veia obligat a dur.

I en veure l'aire d'amor amb que el capellà escoltava la confessió de les seves culpes, i en escoltar els sanitosos consells amb que l'aconhortava, va créixer més i més el seu afany d'esmena. I en créixer aquest afany, va recobrar coratge, tant de coratge, que fins va demanar al bon vellet la protecció que li mancava per a dur a bon terme les dèries que d'algun temps ençà feien estada dintre el seu magí, i que eren les de convertir la torre del Barbut en masoveria, transformar en hort l'erm que tenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres grans clarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossin aptes per al cas.

Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb el temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure la minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant amb pedres i fang els esvorancs dels murs.

I això ho havia fet sense esmerçar-s'hi altra cosa que les seves suades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre, conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap dels vivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila de generacions, que n'havien fet un niu d'amor i de treball, fins que els francesos n'havien foragitat la darrera.

D'aleshores datava el nom de _torre del Barbut_ amb que es coneixien aquelles ruïnes, en memòria del capità de l'escamot que va fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap d'alguns mesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjar la gosadia d'haver convertit en torre dominadora de tots els encontorns un angle de la casa.

El que havia succeït era que, de generació en generació, el fet havia anat transformant-se, i el capità barbut s'havia convertit en bruixot, i la torre en paratge maleït, del qual convenia apartar-se'n com de la pestilència.

Per això ningú havia volgut habitar-hi mai més, ni conrear les terres que vorejaven la casa.

* * *

I, per això també, aquell dia, quan mossèn Esteve (després de passar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenament convençut de la justícia del seu ben obrar amb en Biel, va presentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixar esmaperdut de sorpresa. Però encara no havien baratat una vintena de paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se li encomanava l'engrescament per l'empresa.

Justament, el comte, jove rebrot d'una família de nobles disbauxats, l'havia donada per contradir les tradicions dels seus pares, i menava una existencia activa, d'home veritablement útil, enamorat de tot el que signifiqués activitat i treball.

Convençut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyades no cal estalviar la llavor, així que, a vint-i-cinc anys, s'havia trobat amo d'un patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes dels deutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terres que li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar en camí de millora les propietats que li quedaven lliures.

Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat en camps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants les terres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molins que tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles a la plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon ús havia sabut fer de tots els avenços, que en pocs anys havia refet el patrimoni.

L'únic que no havia aconseguit era treure bona estella dels boscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I com que no havia trobat mai comprador, ni havia volgut encarregar-se-li'n cap pagés, havia acabat per abandonar semblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarnir alguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills i tenir-hi caça segura.

Un cop explicada per mossèn Esteve la història i els propòsits d'en Biel, aviat varen entendre's. De primer farien tan sols una provatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertint en hort un tros d'erm; després, si la cosa donava, podrien estendre's més, i fins, si convenia, comprar bestiar i un molí de vent per a encinglar l'aigua fins a la casa.

-Això serà més endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a donar i vós us caseu i formeu família. De primer antuvi, l'únic que farem serà posar sínia al pou per poder regar les hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb una requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no en vulguem. Amb aix, una ròssa per la sínia i les obres que farem al dipòsit de l'aigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veure si, d'una vegada, la torre del Barbut torna a ser el que havia estat. Perquè, per més que diguin, en altres temps la propietat de Cassanelles era de les millors que havia tingut la família.

-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que ho assenyalen. Els estables, les corts, el dipòsit...

-Doncs a veure si la fem reeixir.

-Per mi no es perdrà pas.

-Per mi tampoc.

I, aixecant-se de la immensa cadira de braços en que estava assegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi havia més de que parlar.

Aleshores, mossèn Esteve, estrenyent amb la seva mà ossosa i descarnada la que li allargava el comte, fina com d'una senyoreta, però robusta i ferma com d'un home fort, va confegir:

-Fins a...

-Fins d'avui en quinze, que ja hauré estat al Mas de la Caula i pujaré per veure el que s'hagi de fer i enllestir el tracte- va interrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador a l'espatlla d'en Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot, fins a la porta del seu despatx, més semblant al d'un home de comerç que al del cap de casa d'una familia noble.

Després va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de paper, i va començar a fer plans i xifres.

El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la seva barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu pare, que es veia en retrat al seu darrera.

De sobte va aixecar la testa i va quedar rumiós. Passat l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se pessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si, considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa comparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podia produir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur. L'energia i el coratge de que havia donat sempre mostra en Biel n'eren penyora. És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia demostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia la culpa?

En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.

I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre del Barbut i les terres que l'enrondaven.

IX

PER BON CAMÍ

Abans de decidir-se a treure la cara per ell, acompanyant-lo a cal comte, mossèn Esteve havia volgut provar-lo, a en Biel. De primer antuvi, amb l'intent de donar exemple als veïns del poble, l'havia pres a jornal perquè li arreglés l'hort. Després, un cop convençut que el minyó tirava per bon cap, havia fet mans i mànegues per trobar qui el llogués.

Això sí, per a aconseguir-ho va caldre que portés la seva protecció fins al punt de parlar, un diumenge, a cor d'altar, de l'obligació que té tothom de donar adjutori al desvalgut, i dels mals sentiments que es necessiten per a no perdonar les faltes d'altri encara que vagin seguides d'un bon penediment.

I va ser tan apropiada al cas la seva prèdica, que més de quatre feligresos, sentint-se'n corferits, en sortir de missa varen acostar-se al minyó i varen oferir-li jornals.

Després, en els rotllos que es varen formar a plaça com cada festa, totes les converses varen recaure sobre les paraules del rector, naixent al punt dos partits: l'un format per la dotzena de pagesos entrants a la rectoria i per uns quants dels que, acostumats de més de trenta anys a creure en un tot a mossèn Esteve, l'obeïen com les ovelles al pastor; l'altre compost dels joves eixelebrats que, enardits per l'hereu Bartra, sostenien a peu i a cavall que el capellà repapiejava i que en Biel era un murriàs de set soles.

Amb tot, al cap de pocs dies, quan varen començar a córrer les lloances que feien del jove tots els que havien provat de llogar-lo, varen calmar-se bon xic les malvolences, i molts dels que abans li haurien negat una set d'aigua varen començar a tornar-li el salut, que ell dirigia a tothom.

L'alegria que això va donar-li no tenia fi ni compte: li semblava que havia començat a viure de bell nou. Per això, sentint-se encoratjat, va resoldre deixar la vida esquerpa que duia, i va demanar acolliment a l'hostal, abandonant la torre del Barbut. La llàstima va ser que, al cap de pocs dies, l'hostaler va donar-li comiat a causa dels parroquians joves que li sostreia l'hereu Bartra.

Llavors, obligat altre cop a refugiar-se a la torre, va sentir nàixer dintre seu el desig de fer-ne un niu de treball, fecundant les terres que l'enrondaven.

I va corprendre'l amb tanta força aquell desig, que, ja abans de fer-lo avinent el capellà, va començar a esmerçar totes les estones que no treballava per altri, a apedaçar portes, tapar goteres, adobar esvorancs i refer teulades; enginyant-se de tal manera, que en poc temps va arribar a fer d'un tros d'aquells murs i coberts escrostonats una estada segura, en la qual va poder amagar, sense temor que les hi afanessin, les poques eines que havia pogut comprar amb els seus estalvis.

-Tanmateix és altra cosa, això, que no pas divertir-se fent mal!- va exclamar contemplant la seva obra i comparant-la amb la que havia dut a terme, al camp de can Bartra, pocs mesos abans.

I, decidit més que mai a perseverar en la bona ruta, va anar a topar el senyor rector, i va exposar-li els seus plans, que varen començar a rependre bona adreça amb l'anada a ciutat.

Feia pocs dies de la sentada amb el comte, quan va venir-li una nova alegria. Va donar-la-hi en Costa ferrer, qui veient que la seva rigor amb la Malena no li ocasionava més que disgustos, i tement que qualsevol dia la mossa li fugís de casa, va acabar per deixar-la lliberta i per dirigir la paraula a en Biel.

-Encara podé sí, que hauré de rosegar-lo per gendre- havia rumiat.

I, un dia que va topar-s'hi tu per tu, al mig del carrer, mentre anava amb el vell Pitxela a beure una titlla, veient que el seu company aturava el minyó amb l'intent de llogar-lo per a la sega, va quedar-se palplantat a la seva vora, esperant que enllestissin el tracte.

-Quin dia es comença?- va preguntar en Biel.

-Demà passat- va fer en Pitxela.

-Doncs compteu amb mi.

I anava ja a tirar carrer avall, quan el ferrer, que fins aleshores no havia badat boca, li va dir, tot d'una, després d'un gran esforç:

-És dir, que et decideixes a llaurar dret?

-No en faria poc, de temps, que hi llauraria, pel meu gust!- va respondre ell, amb certa recança. I va afegir, com si parlés amb si mateix: -Emprò costa molt, de seguir la rega, si a un l'agullonen per fer-l'en apartar.

-El que cal és que no tornis a la mala vida.

-Hi ha pas perill.

-Per tu faries, si de cas.

-Pla que podeu dir-ho.

-Vaja, adéu i bona perseverança.

-Adéu-siau, i grans mercès pel consell. I, a vós, per la feina, Pau.

I, mentre els dos vells es ficaven a l'hostal, ell va seguir la seva ruta fins part d'avall del poble, on va trencar, boscos a través i costes amunt, cap a la torre. Justament aquell dia no tenia feina i havia baixat a cercar-ne. I com que la que li havia ofert en Pitxela no l'havia de començar fins l'endemà passat, volia deixar enllestida la menjadora que havia guarnit a l'estable, amb el fi de tenir-ho tot a punt per al dia que el comte li complís la promesa de donar-li una ròssa per a la sínia que havia de posar-se al pou.

L'alegria el regirava de cap a peus i li encomanava ganes de córrer i de follejar com quan era criatura i veia al seu davant la vida riolera.

I era que també li veia, de riolera, ara com ara: la veia riolera i sobreexint de promeses, amb un enriolament que l'esponjava i l'entendria tot. Les primeres passes ja eren donades. Tenia feina i ganes de fer-la, set d'amor i fiances d'apaivagar-la.

Perquè allò que el ferrer hagués arribat a enraonar amb ell, era un bon senyal. ¡Pas poc, que ho era!

Amb tot, el que el tenia més satisfet era el bon resultat de la seva visita al comte, perquè comprenia que d'allí en podia arrencar la ruta que el dugués al benestar.

Els dies que mancaven per a la vinguda del senyor li semblaven setmanes; i la seva frisança era tan forta, que, de pic o de palada, no passava dia que, per feina que tingués, no aprofités una estona per a resseguir de cap a cap i en tots sentits les terres que havia de menar. Aquell dia mateix, abans de fer cap a la torre, va arribar-se fins a la clariana de bosc que donava a ponent i en la qual volia sembrar blat; va escatir entre si, i sobre el terreny mateix, els aventatges i desaventatges que tenia el pendís de llevant per a plantar-hi vinya: va estar llarga estona rumiant sobre les tallades que convindria fer al bosc; i va tirar plans respecte als punts on caldria fer parets seques per privar les esllavissades.

Quan va arribar a la torre, el sol ja era alt.

-Ja soms a casa!- va dir-se bleixant satisfet.

I, traient-se de la butxaca una clau mig menjada pel rovell, va obrir el vell forrellat que tancava la porta forana, va entrar a dins i va entaforar-se per un porticó de la dreta fins a arribar al lloc que en altre temps havia sigut estable. Enlluernat per la claror del defora, va dirigir-se, a les palpentes, cap a l'espirall que hi havia al fons de la cofurna, i, després d'obrir-lo, va acostar-se al punt on hi havia la menjadora, per clavar-hi algunes llates que hi mancaven.

Després va tornar a l'entrada i va fer el recompte de les eines que havia pogut arreplegar: un magall, un rascle, un tràmec, un cavic, un parell d'estassa-barders i una forca.

Com que eren ventureres i totes tenien un sis o un as, va disposar-se a adobar-les, bo i asseient-se al pedrís del pas de la porta.

Però, abans de començar la feina, va dirigir la vista enllà, resseguint, d'una llambregada, el poble i els camps i boscos que el circuïen, les hortes esteses en rengle tot darrera les cases, i els prats que clapaven al terme. Una foguerada d'enveja li va encendre la còrpora. Aquelles mars de blat ros a punt de segar, mogut a onades per l'empenta del ventijol; aquelles hortes esclatant de verdor i d'ufana; aquells olivets i aquelles suredes i aquells saulicars que cobrien amb l'espessor de llurs branques les crestes i vessans de muntanya i les vores del córrec i del riu; semblaven donar-li una mena d'embriaguesa que li feia perdre el món de vista.

Comparant tanta riquesa com l'enrodonava, amarada de llum i sobreeixint de vida, amb el ressec ermot que tenia al seu davant, al peu mateix de la torre, li venia una forta angúnia, i li semblava que clamava al cel allò que aquella gran llenca de terra, prou apta per a donar bons fruits, hagués estat tants i tants anys sense ningú que volgués conrear-la. ¡I tan bona com era, i tan a prop com tenia el pou i el safaretx per a poder-la regar abundosament!

El que és per aigua, hi ha pas por que la cosa falli.

I, com si volgués assegurar-se'n una vegada més, va deixar el magall que havia començat a manegar i va acostar-se al brocal del pou, dirigint la vista per la caixa fins a veure l'aigua, que, com si fos un ull de la terra, esclatava de lluïssors.

Emmirallant-s'hi encisat, va estar quiet llarga estona, com si no sabés avenir-se que fos el mateix de pocs mesos enrera.

I en bona fe que no ho semblava pas, el mateix: la catxutxa amb què havia tornat de presidi, l'havia baratada ja per una barretina vermella, que duia de gairell i formant cresta, a tall de gorra frígia; la seva cara, en la qual abans deixava crèixer el pèl a sa saor, es veia ara afeitada i llisa com la calba de Sant Pere; el posat garneu i feréstec que feia seguidament durant la seva vida de bestiola salvatge, havia deixat el lloc a una mirada dolça i una mitja rialla constant de persona feliç.

-Sembla mentida que un hom pusqui canviar així- pensava, bo i contemplant-se.

Però tot d'una es va redreçar, i, enfilant-se al damunt de la barana del dipòsit, que arrencava de la paret del pou, va saltar a la banda de dintre i va començar a resseguir-ne, un per un, tots els esvorancs, que eren molts i ben grossos. Tant, que les pedres que n'havien caigut tapaven bon tros de l'entovat del fons, cobert, per altra banda, d'herbes de tota mena que hi creixien ufanoses, enfonsant les arrels en les juntures de les toves.

-N'hi haurà pas prou, d'una rebatuda- va exclamar neguitós.

I no va comensar a desempallegar-se del neguit fins que, havent anat a cercar un estassa-bardes, va posar-se, amb gran braó, a netejar el dipòsit de blets de paret i romagueres, de fonolls i garrigues, d'espargoleres i lligaboscos, amb l'intent que el senyor, quan hi anés, no s'espantés de les obres que caldria fer-hi. El cas era que ho trobés tot mig endegat i a punt de fer servitud, sense esmerçar-hi gaires cabals.

Ja era prop de migdia, i el sol queia gairebé a plom. Una gran calma, torbada només pels zumzeigs de borinots i vespes i pels crits de les cigales, que barrejaven llurs cants amb els que entonaven les granotes per les obagues del córrec del Home-mort, s'havia ensenyorit de tot el terme, que semblava dormir amb un son pesat, com si se sentís atuït per la feixugor de la bona anyada que anunciaven els blats, ajaguts pel gra que esclatava en les espigues; els fruiters, esqueixats de branques al pes de la fruita assaonada; i els horts, clapats arreu per la vermellor de les tomates i els pebrots, i per la verdor blavosa de les mongeteres, atestades de tavelles grasses i fortes.

Enardit per la roentor de la migdiada i per la suor que el xopava de cap a peus, en Biel sentia tan fort l'embriaguesa del treball, que li cuidava fer perdre el món de vista. Semblava que cada nou cop de braç li despertés nova força, i que a cada feix de brossa que arrabassava li creixés l'afany de fer seguir la que quedava arrapada a terra.

Fins que el dipòsit va quedar net no va recordar-se que, des de la bullinada de sopes que s'havia engolit en llevar-se, no havia tastat un mos.

Per això va ficar-se altra vegada dintre l'estatge, arribant fins a la llar, en la qual feia la xup-xup, penjada en els cremadells, al damunt del caliu, una olla, plena de trumfes i fulles de col, que havia posat a bullir abans de baixar al poble. Va despenjar-la amatent; va aplegar, d'un sacotell que tenia a un recó de cuina, un gros guimbarro de pa mut; i, després d'esbardellar, d'un cop de puny, una grossa ceba que guardava sobre els fogons, va posar-se a dinar amb la mateixa gana que si anés endarrerit de vuit dies.

Després va abeurar-se en un càntir esgalletat i sense nansa, que havia trobat, pocs dies abans, prop de la font; va sortir altra vegada al defora, va aplegar el magall, i acabant-lo de manegar en un dient de parenostre, va fer algunes passes en direcció al tros de terra que volia convertir en hort.

El sol començava a empendre la davallada de la tarda. L'aire, en moure's, portava alenades de fresca que feien bleixar amb delit. Els arbres del bosc remorejaven alegrement.

Revifat per la minestra engolida, el minyó, amb l'intent de provar l'eina, la va agafar pel mànec, va aixecar-la amb ferma embranzida com si en volgués clavar la punta al cel, i deixant-la caure de sobte amb sobirana empenta, la va enfonsar dos pams en la terra eixuta.

I va ser tant el braó amb què va fer-ho, que fins va perdre el món de vista, semblant-li que, del cop rebut, la terra s'enfonsava i s'estremia sota els seus peus.

X

LA VISITA DEL SENYOR

El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Com que a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i com que volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a les terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir, en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçar artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir l'estable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia el propòsit de fer vinya.

I era tanta la febre amb què s'havia emprès la tasca, que fins va estar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena ni fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades el que li calia.

A la nit, quan s'ajaçava, capolat, al damunt de la palla, semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala acció. I si bé el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un son prim, que s'esvaïa a la més lleugera remor o al més petit cruiximent.

Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent del gavadal de cabòries que l'omplien, començava a portar-lo pels viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una existència de pau i d'amor, una vida de treball honrat.

I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la testa plena.

Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per a pensar en els seus intents de casori!

Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc; i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar al davant.

-Santa nit, Malena.

-Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de recança.

-La feina: sabes?

-Bona excusa té, el malalt!...

-A ont és, el ferrer?

-Que encara et fa por?

-Por no... emprò respecte, sí.

-Doncs que no te'n faci. El tenim girat com una mitja. Tu porta't com fins ara, i ja veuràs com sortirem a vores.

-Poc te crec.

-T'ho ben juro. Com que en Jan se casa, i com que sap per mossèn Esteve que el senyor comte et vol fer home... entenes?...

L'arribada del ferrer, que venia de fer la titlla, va sobtar el minyó. Però, així que va anar per a esmunyir-se, en Costa el va deturar.

-Sembla que et faig paor.

-Més que goig: sabeu?

-No sé per què ho dius, això.

-Com que tot me surt esguerrat...

-Doncs el cas és fer els possibles perquè no hi surti.

-Prou que m'hi escarrasso!

-Ja ho sé. I tot el poble ho sap.

-Mentre ho sapigueu vós... i aquesta...

I, com si fos un ocell de la primera volada, en Biel va sentir que una onada de sang el sufocava, i va prendre comiat a correcuita per a dirigir-se lleuger cap a la torre, on va estar treballant fins a nit entrada.