Part 9

Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La dona d'En Guim té ànsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un cantó a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.

Passen hores plàcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes i faixudes per a les que sofreixen el corcó de l'angúnia.

-Tereseta, fa que pateixes? ¡És ben galan En Joanín!

-Més que vós, Mera!

-Dona, no volia pus fer-te enujar!

-Fileu prim! fileu!

-No, avui filo gruixut!

Migdia. El sagristà és dalt del cloquer i abans de tocar oració fa voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a cridar.

-Ja els vei!... ja els vei! ¡Mireu per la carena!... Lo Joanín que porta un ós a coll!... ¿El veieu?... Allà, passat lo port!... Puieu astí, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!...

-Joanín! caçador d'óssos com son pare!...; fill meu!- va cridar sa mare esclatant d'entusiasme.

-Gràcies a Déu!- digué la Tereseta, i es posà a besar plena d'alegria una medalla de la Mare de Déu del Camí!

I totes les exclamacions de joia van apagar-se en ésser migdia i tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'Àngelus que tocava el sagristà d'esma, mirant a la muntanya tot content i pensant:

-Altre caçador jove i valent al meu poble!...

(Bohí -Pireneus Lleydetans)

FLAMA QUE VETLLA.

I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena de burinot infernal i inexorable!

En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents que s'anaven amuntegant espantosament.

Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia. Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós; era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.

-Elena, o Elena!

-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.

-No plorus!... Pubrota!... Aquesta nit vénen reforços i tot acabat! L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El tindrà pas !

-Jani; só fet una prometença... ¡No diguis que no! No facis posat agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església; et fa por venir fins allí?

-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au, anem-hi!

¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació, avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal damunt el camp sembrat per la mort!

La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud. Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar i En Jani la seguí d'esma.

Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos. Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís la guerra.

L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.

-Té, senya't!... -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i restà embadalit. -Apa, senya't... Què mires?... Que no en saps?

-No- respongué, mirant-se els dits mullats.

L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca. -No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera d'una viga corcada i polsosa.

En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company, digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!... Veus? fins sembla que ja ens escolti!... Quin posat té de bo!... mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?

En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada, movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia, féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera oració que en tota la seva vida deia de tot cor!

Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!

L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el seu germanet petit.

-vés dient: pel senyal de la Santa Creu...

En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria... i en la paret del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.

Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un orat i romangué sotjant en actitud marcial.

-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!

-Senya't... Senya't a cada combat!...

En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu. ¡Tornava a ésser la fera!

En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després, vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat una munió de segles per les generacions que la miraven com una relíquia.

Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!

I vingué la nit i amb la nit la pau.

I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia abonyegada que brandava espargint un fum blau.

Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell.

La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules, aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït, cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!... Sua!... És viu!... És ferit!...

Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri, esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un, consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.

El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca. El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!

No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri segueix cremant amb més resplendor.

A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a les runes i tremolosa crida:

-Elena!... Elena!... Sóc En Jani!... ¡Elena!... Deu ésser morta!...

Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora i prega bo i cercant la seva Elena.

-Déu!... deu-me l'Elena!... ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!...

I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i llàgrimes!

-Jani! sóc viva !...

-Jo també Elena!...

-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat estava embadalit i no li responia.

-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat! Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no estàs content?

-Massa!

-Que no li estàs agraït a Déu?

-Molt.

-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?

-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».

-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no m'estimes?

-Calla!

I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.

-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!

En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.

-Teniu, Déu!... Jo no sé pregar...- exclamà amb els ulls guspejants d'agraïment.

-Què fas, Jani!...- va exclamar l'Elena astorada.

-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!

L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.

Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor regalimant d'agraïment i alegria.

-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:

Quan jo era petitet la meva mare m'estimava, me'n donava algun oet i alguna ametlla ensucrada, i ara que em som fet grandet me'n fa anar a la batalla i a la batalla del rei que els que hi van no en tornen gaires; trist de mi jo en som tornat amb vint-i-una punyalades. El cavall en porta nou, trist de mi en porto les altres; ai mare feu-me fê el llit en a la cambra més alta; poseu-me els llençols nets que no els embrutaré gaire; jo em moriré aquesta nit i el cavall a punta d'alba.

I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!

(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a Massanet de Cabrenys. _Nota de l'autor_).

L'ESCOLANET.

I.

En Martí, era l'únic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son pare per vanitat, i ell per natural afició a les lletres, va seguir la carrera d'advocat sense cap intenció de exercir-la. Assabentat que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa, seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien la por de seguir els primers passos professionals. En Martí, un xic romàntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims tímidament i estimava com un estima quan se té el cor sembrat d'il·lusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava _intel·lectual_ i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs riqueses els permetien fruir.

En Martí era un amic de les solituds; li plaïen els passeigs pels afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la visió de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els seus pensaments, les seves il·lusions i les seves lectures predilectes.

Un estiu en què sos pares van anar a un balneari que ell odiava van deixar-lo tot sol. En Martí, tot anant a fer les seves caminades, conegué una noia. Un dia la seguí, un altre li va somriure, després li parlà i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls somiadors, filla d'una família que havien perdut el patrimoni i vivien reduïts treballant, eternament enyoradissos dels temps en què les riqueses els voltaven.

El cor d'En Martí vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la casa miseriosa, on encara qualque moble luxós restava com un record del benestar passat. L'amistat seguí, la joventut deslligada escoltà la veu d'una amor sense treva, i vingueren llàgrimes i desvaris a què la tragèdia paorosa posà fi amb un fruit d'amor, que fou com un ceptre vivent que En Martí veia enlairat al davant de la seva vida nit i dia!

Passaren anys. En Martí finí els estudis i allunyat de l'ambient dels companys de sentiments, idees i aficions, es trobà sol i trist i a poc a poc s'anà fent amb els amics que, com ell, no tenien altra feina que passar hores i hores voltant taules de cafè i seure en poltrones blanes de les societats aristòcrates. Allà, els seus escrúpols s'adormien i amb la convicció que la seva falta era reparada amb un passament i amb l'amenaça que li féu son pare que si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En Martí es deixà portar per l'ambient. Gairebé ja no llegia, i mai no anava sol pels afores de la ciutat. S'anà vulgaritzant; els refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben bé compte del que feia, es deixà prometre amb una beutat aristòcrata i presumida.

II.

Quan En Martí veié la ciutat, en baixar del tren, la trobà fosca, trista, atuïdora. El cel sense cap núvol li semblà tèrbol i fins el sol malaltís i brut. Tot l'estiu el passà entre les claredats radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases emblanquides, el cel reblert de gaies trasparències, la mar dels migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades, que empenyien les barques, que se'n duien els núvols i enlairaven onades, havien amarat els ulls d'En Martí, i ara, davant la visió de la ciutat polsosa i negrosa sentí la melangia de l'enyorament.

Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar una adreça al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Martí hi passava sense sentir res, fent un munt d'encàrrecs de la seva promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa seva. Els porters van dir-li que estava més colrat, més gras, i amb una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la família.

-La senyoreta està bé?

-Molt bé.

-I el senyor està bé?

-Tots bé, tots bé!

-I la seva promesa?

-Tots bé!

-I la cuinera?

-I l'Agneta?

-Tots bé!- anava dient En Martí estemordit per aquella tirallonga d'interrogacions sense fi.

En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb timidesa: -Que no em coneix?

-Sí i no!

-Sóc En Miquel!

-No parlis més, En Miquel Pons!

-El mateix!

-Què t'ha passat? Que fas de xofer?

-És molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma...

-No vull que em tractis de vostè! ¡El teu pare estava en bona posició!

-Doncs jo ara estic millor que ell.

-Que no vas acabar la carrera?

-Sí, no res! fóra molt llarg d'explicar!

-Mira, si no et sap greu servir-me (perquè havem anat plegats al col·legi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a les tres!

-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre sí que puc venir.

-Molt bé. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!

-Sóc formal com abans ¡no faig _moros_ com els altres _chauffeurs_! Crec que el millor capital de tota empresa és la moralitat!

-Adéu, xofer honrat _único en su clase_!...

L'auto féu uns espetecs com si estigués enrabiat i En Martí va pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.

Al seu pis no hi havia ningú. Els metalls de la porta estaven embolcallats amb paper de seda perquè no es rovellessin. Tot era fosc. Va encendre l'electricitat i una munió de bestioletes negres va esmunyir-se per sota de les portes més properes. Va obrir un ventalló i el sol entrà victoriós il·luminant la pols que jeia dormilega per damunt de tots els mobles. En Martí, va trobar totes les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven una col·lecció de quadres i objectes de mal gust que els seus pares havien adquirit en els viatges al estranger.

-El París dels meus pares!- sospirà En Martí, en el silenci del pis solitari; i per sa imaginació passà aquell sojorn a la ciutat francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre _Infiel_ que deia la seva mare fent una rialla que li feia trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van veure el diamant de la corona després de cercar-lo tota una tarda. El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls. Les seves ànimes insensibles a les sentors sublims de l'art no havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall d'ànima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.

En Martí s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferència davant els reflexos que vivien en les aigües del riu prop la majestuosa Nôtre Dame i de la rialla que feren quan ell els digué que calia anar a veure el _Penseur_ de Rodin, precisament al capvespre, a l'hora en què l'ànima sent els pensaments més clars i la immortalitat es fa propera!

Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares, després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes, va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es ficà a la seva cambra. En aquell espai reduït, ja se sentia un altre ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena d'elegància. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gèneres passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.

En Martí, va asseure's en una poltrona ampla i blana i restà una galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditació feixuga i tenebrosa, que li somovia l'ànima fins a la tortura. Prou ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alçaven la post del pit, com si una alenada de pena li emplenés el cor.

Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust, després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys diners del que valia.