Part 8

En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bastó i encara va coix. Va de casa en casa i demana per seure, i està content d'haver deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre, alliçonava el seu fill amb narracions que tots escoltàvem encisats i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els veïns hi entraven, i allà, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota, feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove de can Mec, que també tenia un goll, tan gros que quan reia se sentia una ranera com si s'ofegués; el jaio de can Lliurons que duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes d'una finestra. En Joanín, es llescava un bon tros de pa negre, se l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare, escoltava amb emoció les narracions de les caceres i tots hi feien grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes de pissarra, que voltaven una església romànica, s'hi anà escampant l'expectació de les caceres d'En Joanín, d'aquell jovencell ros i cobert de borrissol d'or espigat i bondadós, que tots estimaven com a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones fetes desitjaven per a llurs filles.

II.

Som a l'estiu!... Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos muntanyes avall!... ¡Beneida sia l'aigua que amara els prats i eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!... L'aigua és l'eterna artista de les altúries solitàries. És l'ànima dels cims!... Les seves remors atravessen triomfals el silenci d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de sobte s'estén i s'atura per fer un espill per als estels, i més enllà, entra en una balma i diu l'oració lenta i devota del degotall vivent i auster!... Ara, esclata riallera d'entre una roca maternal i és la fontanella que els pastors sospiren en les soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llança d'una altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i nit í dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes del seu voltant, i és com una regina que té palau, i la gent que s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de respecte. Després l'aigua la veureu amiga de les flors petites i flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel davant els abismes i fondalades i esdevé roja, més eixordant i furient!... pluja beneïda del Pireneu!...

Oh! ¡com s'enyora l'aigua en els paratges on tot és pedra fullada, roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir de vida!... ¡Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau, com si volgués ésser l'escala per a pujar al cel!... ¡Si allà es troba una congesta buida que regalima tímida entre la fresa del vent, i quin conhortament dóna a l'ànima l'aigua renouera!

L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegàncies. Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Martí. Ets l'eterna artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.

Després que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i calmosa com una dona entenimentada, i així, arribes a la mar i enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraçada.

Ací, escoltant l'aigua, teniu En Joanín. Mireu com somia nit i dia. El seu pare li ha sembrat la pensa d'il·lusions i passa l'estiu esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremolós de fred, la manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bastó. La cama encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grèvols, on salta l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i les falgueres frondoses. En Guim, cada matí anava trico-trico cap a la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'alè febrós de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i alçava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. Allà, En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella munió de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En Joanín guardant el ramat com cada any...

Ara el veu que porta una arma, frisós de disparar a la fera que no surt, i En Joanín, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant, pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l'ós i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que havia fet el seu pare!... La visió de l'isard dalt d'una clapissa mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i negres, no li fa cap impressió: -«¡Què vol aquell ximplet!»...- i li gira la cara malhumorat.

De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i això que abans els perseguia infantívolament tot ple de joia. Fins i tot aquell estiu passà pel seu damunt una àguila esplendorosa i solemnial, bo i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joanín s'ho mirava amb indiferència. Es dóna al seu pensament predilecte i recordant els consells que li havia donat el seu pare, «l'ós quan més a prop millor; el tret és més segur», s'imagina que la fera se li atansa i ell resta dret immòbil, serè i valent i llavors, aquell pastor ros, d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dolça, sembla talment el príncep d'aquelles solituds alteroses, corprès per una goja colpidora!

Les jornades que passava pasturant en les planúries i en muntanyes encatifades d'herba fomental, En Joanín hi estava desficiós; ell volia boscúria feréstega, i allí, no hi havia prou menjar per al ramat, i allí era on hi havia els óssos. Per això, mentre les ovelles pasturaven, ell tot consirós s'ajeia damunt l'herba clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de l'exquisida elegància del romerill; de la humilitat dels cardigots i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven com una condecoració de la muntanya; de la grogor enlluernant de les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants dels maligons, sedolies i letarel·les i de les blavors moradenques de les tores, ginebres i selones.

Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.

I passaven els dies, com passen les ombres dels núvols per damunt les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de misteris per En Joanín. Llavors, la basarda creixia i els sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una alenada de vent més forta o un estel que fuig i es perd rera un tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joanín veia el senyal fatídic de l'ós que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un espantaocells davant de tot un poble. L'ós no hi anava i l'arma se li rovellava.

Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit i que té por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...

Així, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i pedregades, passà En Joanín l'estiu més llarg i trist de la seva vida, frisós, menjat pels neguits i esperant sempre!... A la fi, vingué el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i prengué comiat d'aquelles solituds. Era un matí d'aquells en què l'alegria surt del cor a dolls, la cançó fuig dels llavis, els somriures il·luminen la faç i els ulls guspiregen de gaubança. Enrera del ramat que es perdia fondalades enllà, En Joanín, amb els ulls més blaus que mai de tant mi rar el cel esperançat, caminava tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visió angelical que passés a obrar miracles per aquelles contrades.

III.

La tardor és arribada. La primera nevada s'ha estès un matí per tot arreu. Després el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i pensant que torna l'hivern i qui dels dos serà que el fred durà devés el Camp Sagrat; són els dos més vells del poble. ¡Fa un ramat de temps, anys, que no ha mort ningú, llevat d'una mainada! El fred s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases, s'asseuen als escons perquè les flames vivificants i amoroses els reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio farà esclops mentre sos ulls hi lluquin. ¡La vella farà fil amb la filosa, fins que els dits se li embalbin de fred, i endemés Déu dirà! ¡que també ne pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! ¡Fred a fora, foc a dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va venint. ¡Passà l'esgarrifança per tot el cos arrupit, i la tremolor per l'ànima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'alè de l'hivern!

Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el _Sant_ va guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores de repòs que el _Sant_ va recomanar-li. «Sort de la cama trencada! ¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent _contrabando_ m'hauria fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és una caixa tancada!... ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls! Demà veurem!»...

En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós!

De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix. En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a riuades.

-Joanín! ¡volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del cel!... Un os!... ¡Amb una manotada mata una vaca!... I tu que ets tan jovenet. ¡Avui que feve fred hi só pensat en els óssos! Joanín, si tens por, queto! ¡ja el mataràs un altre dia! Ves-hi sense arma, Joanín! ¡si no mates l'ós, al primer tret se't tira al damunt! Reina del cel!...

En aquests consells la Tereseta hi posà una tendresa emocionant. La seva veu era una cantarella amorosa plena d'encís i ses mirades foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joanín que jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de sobte, sentí com si un llampec de melangia l'hagués corferit. Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, restà dret prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el ritme serè del cor, i una llei de tristesa dolça va envair-lo.

-Joanín, no hi vagis demà!- féu suplicant la Tereseta.

El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogués veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! ¡I en mirar-la, sentia una mena de por que ella ho veiés que la mirava embadalit! ¡I vingué un instant en què la noia va mirar En Joanín i ell va abaixar els ulls confós i avergonyit!

¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posarà l'ocell que arriba? ¿Qui pot endevinar en quin cor reposarà l'amor que vola? Joanín sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ¡ara no gosaria, i encar no sap per què! L'emoció l'emboirà com la calitja de la muntanya i se n'anà tot consirós del costat d'aquell aplec de dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una nosa i una quimera gran perquè parlaven amb la Tereseta.

En ésser a casa seva, Joanín va asseure's en una butaca de fusta treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli, retut, repassà el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:

-Aixi no hagués sortit de casa- i li vingué el pensament de tornar a veure la Tereseta, quan no hi hagués aquelles dones escornifladores i, pàl·lidament, entre els records de la gentil pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: «¡si l'ós me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan bonica!».

Fred, gairebé com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de vi, el sarró de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts, sorruts i mig ensunyats.

En Joanín no ha dormit en tota la nit. Fins ha tingut ganes de plorar i no sap per què. Ara que la seva il·lusió anava a complir-se, se li havia posat una mena de corcó, una llei de melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols tenia la dèria que la Tereseta ho sapigués que patia. ¡Si pogués enviar-li els sospirs i aquella llàgrima, abans d'anar-se'n!...

-Anem?...- digué En Guim de cop i volta. -¡Aviat tocaran les dues i cal ésser allà abans no llustregi!

En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si gosés!... si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre! ¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -¡Anem, pare!- i va abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué:

-Déu te guiï i l'Angel bo!...

La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li semblà alegroia, i avui, no sap per què, la troba sinistra, misteriosa i espaventable com el cant de les òlibes del campanar. En passar per davant del balcó de la Tereseta li caigué una llàgrima al bell mig de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un brogit de filferros, un grinyol llarg, i, després d'una pausa llarga, va deixar caure una batallada.

-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui fóra llàstima, és un bon dia!...

Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el fred entrava fins al cor d'En Joanín!

Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada d'enyorament i temença. En Guim, havia descobert les petges de l'ós i anaven seguint-les poc a poc.

-Joanín, ja som al rastre! Estem de sort!

S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient tots els Sants, En Guim i En Joanín anaven albirant l'alterosa muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeïda de belleses i coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien ufanoses les boixeres atapeïdes i els avellaners entre roques immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paorós i els llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel, havien rodolat fins al riu, que allà baix mormolava sempre i feia escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa d'aquelles boscúries.

Allà, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors, voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscúries, hi havia els óssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cantó a l'altre, tot movent la cua frenèticament.

-Ja senten la ferum de la fera, Joanín!...

En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert, mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:

-Joanín!... vés cap astí! Passa per l'esquerra, puja una mica, només una mica!... fes pujar els gossos i no et moguis de la fontalada!... ¡L'ós es astí mateix!... Dia de sort!...

En Joanín tot consirós va marxar per la gorja amb els gossos. Anava sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li havia fos com un borralló caigut dins una boca febrosa. Per tot veia un ós que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i les ungles amb ferocitat esgarrifadora. ¿I si, en compte de fugir, l'escomet i l'obre com un vedell? Fóra un bella llàstima ara tot justament que té la Tereseta al pensament, al cor i a l'ànima, que per una cacera es veiés privat de sentir altra volta aquella veu que com un rajolí de moixaines li entrava pit endins i li amorosia els neguits com un bàlsam guaridor.

En Joanín neguitós i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim, d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l'ós cap a son pare.

Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com si sentís la fortor de l'ós. El cor li deia que faria cacera i esperava segur que l'ós, bo i fugint del seu fill, sortiria per la boscúria del seu davant.

Se sentí soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es veia una foscor que es movia. -És un ós bru!- Sonà un tret que s'allunyà rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement en l'aire net del matí.

-Ja es mort!... Joanín!... Ja és mort!...- va cridar En Guim en aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.

-Joanín!... Joanín!...- cridava joiós el pare encaminant-se cap al lloc on hi havia l'ós mort.

-Joanín!... Rellamp!... fill meu!... ¡Joanín!...- cridava En Guim en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava sang que s'estenia damunt la neu.

-Joanín!... fill meu!... fill meu!... ¡t'he mort!... t'he mort!... desventurat de mí!... ¡Joanín!... perdona'm!...- va cridar aquell home plorant i ofegant-se de pena.

-Rellamp!... per què pujaves fins astí?...; és ben mort!...

El pobre Guim va caure damunt del cadàver del seu fill. Les llàgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un ós bru passà pel seu davant i va allunyar-se mirant-lo.

-Per tu, maleït, he mort el fill!...- cridava exaltat En Guim.

L'ós va apartar-se com si ho hagués entès.

A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan lluny i que si deixava el seu fill potser l'ós se'l menjaria, s'alçà d'una revolada com si un pensament l'esperonés, va llançar les escopetes al riu, agafà el seu fill, se'l carregà al muscle i va dir plorant sense conhort.

-Adéu, muntanyes, mai més no em veureu!...

L'arma d'En Joanín tocà a una pedra i va disparar-se com si volgués retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire, jove, ple de vida i tendrament enamorat.

Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre s'enrampava.

En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el perseguissin els gendarmes com quan duia frau.

En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraçar-se al seu fill i es deixà anar rodolant fins a baix. -No tinguis por, fill meu!... així anirem més de pressa!...

Quan En Guim arribà al fons tenia la cara plena de la sang del seu fill. Va alçar-se, tornà a carregar el seu fill i com un boig, tornà a córrer per damunt la neu que queia més espessa.

De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la faç del seu fill amb una mica de neu.

Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu s'ha fos. Quina ventura!... El foc de la llar és petit com a l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.

-A muntanya brufeia!

-Hi neva fort!