Part 7

I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els herois que ha triat per a ella.

Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense entranyes.

Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer senyal de vida triomfal.

Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís. Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal! ¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el repòs que hi troba l'ànima!... Fra Genís allà, li semblava que estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.

Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer. ¿Fugir de sobte?... encarar-li el fusell?... Va alçar els ulls al cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.

-Fra Genís!... ets tu?...

Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!

-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!

-Jesús!... Pare Prior!...- i Fra Genís oblidant la seva vestidura de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà la mà.

De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es posaren a parlar!

-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible! ¡Faci'm aquesta caritat!

I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle, vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer- se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un benefici a llurs exèrcits.

-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de dir que vostè hi anés!

-No sóc pas tan vell?

-I qui hi ha més amb vostè?

-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!

-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!

-Tu compleix com et manin!... ¡Ara ets un soldat i prou!

-Jesús!... Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!

-No t'espantis! No temis!

-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo trobar-los entre els enemics!

-No temis per ells!

-On són?

-Gairebé tots són morts!

-Jesús? Quan van morir?

-En el combat del dia trenta!

-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir matant!...

-Calla !... calla !... tu fes el que et manin!

-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a la baioneta!... ¿Que hi era vostè?

-Si! van ferir-me lleument.

-Què potser em va veure?

-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien mort nou novicis!... ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de cansament!

-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!

-Tots!... tots són morts... fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro molt a gust!...

-Tots morts! tots morts!...

-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells! El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.

-Preguem pels morts!

-Preguem!...

I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.

Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho digué al capità Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava amb recel i odi Fra Genís perquè era frare.

-El místic ha fugit? Ja el trobaré jo! ¡Quin gust caçar un frare!

El capità tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure que s'allunyava Fra Genís. Aquell home donat a la perversitat i a la rancúnia per tot allò que era religiós, es tragué el seu revòlver i a poc a poc mirant pels llocs més enfosquits, anà seguint la boscúria desitjós d'escarmentar aquell pobre innocent que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capità que vivia sense cap afecte a Déu.

Després de caminar una bella estona, es trobà en una bardissa espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament uns enraonaments. El capità flestomador va restar quiet, escoltant una galan estona. Sí! ¡allà prop algú enraonava! En tots temps un parlar en mig de la boscúria solitària, al cor de la nit, és tot esclat de misteri; però en temps de guerra, és tot un niu, tot un tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a treure'n, potser, una victòria esclatant. El capità, temerós de fer remor no gosava respirar. Lentament avançava ara un peu, ara l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses, els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.

Bon punt fou més a prop, va mirar entre les branques de la bardissa i restà sobtat en veure Fra Genís i un soldat enemic tan a prop l'un de l'altre. Tot d'una amartellà la seva arma i va dubtar un moment. De primer, volia matar el soldat enemic i després fer presoner Fra Genís; després, pensà, millor fóra matar Fra Genís i fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; més tard, va creure que fóra millor treure tot el profit del seu espionatge nocturn i escoltar una bella estona, fins que finís la conversa. Un cop descoberts tots els detalls útils a l'estratègia eixir de sobte i encarar-los l'arma! El capità descregut, satisfet de la seva decisió, restà agotnat, desficiós i sentint una joia plena de malícia.

La devoció dels frares creixia a cada nom i les veus eren més fortes.

-Un Pare-Nostre per fra Valentí, i que Déu el tingui a la glòria!

I l'oració naixia diàfana en els llavis plens de devoció.

-Un Pare-Nostre per l'ànima de fra Claudi!

I el Pare-Nostre brollava més clar encara.

-Un Pare-Nostre per fra Narcís.

Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les oïdes del capità ferotge.

-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i pinassa.

El capità va avergonyir-se!... I si els arriba a matar mentre pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!... Aquell home, corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.

I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu que els dos soldats van sentir.

Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.

-Pare Prior! he sentit un soroll!...

-Jo també!

Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li semblava superior als seus ideals de guerrer.

-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!

-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La bondat cristiana esborrarà les fronteres!

-I si us trobo en un combat?

-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com eres frare!

-Pare Prior! doneu-me la benedicció!

El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres misterioses.

Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar exhaurit:

-Qui sap si em confessés amb fra Genís!

I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes, sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!

(Blanes)

JOANÍN.

I.

El dia en què En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica per aquelles muntanyes feréstegues passant contraban, va rebre una sotregada atuïdora. -Me fai vell!... me fai vell!...- va exclamar afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i ventures que tant li plaïa; d'aquelles caminades per viaranys on no passa una ànima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'óssos on amb la mirada d'ocell, les oïdes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva ànima assedegada de sentir impressions intenses.

Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer amb la pota del xai.

Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant, el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant dels homes com dels animals.

Ben tost se sentia a baix una veu dolça. Després una remor de fusta trepitjada. Més tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat que puja l'escala s'anà fent proper, i a la fi el Sant va omplir tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.

-Ja és aquí!

-I dôs, Guim, ¿que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no s'ha de trencar mai! És una terrissa que s'ha de gordar sempre sencera!

-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me só entrepossat. Tenia les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt d'una congesta i rodolant... rodolant caic en una bassa. Mireu, encar vaig brut de tarquí! ¡Tot justament avui!

-Què li farem a Déu més que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba. Veiam... Veiam... què tè aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu! És una trencadura igol que la d'aquell xai; ¿vos recordau? El que enguany vos vaig gorir!

-Sant!... mireu's-hi força! ¡Tot ho tenim a punt!- va dir la dona trafegosa.

-Ben pensat!

Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim gemegava mossegant un mocador i En Joanín amagava sa faç en un recó, plorava i aclucava els ulls.

-Doneu una mossegada al llençol i no vos en sentireu tant!... Ja estarà aviat... ¡mossegueu la dona entretant!

El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarró de pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i, voltat del silenci que naixia, de l'admiració dels que el miraven, va exclamar:

-Guim, fins a un altre!

-Llamp!

-Jo no dic de qui!... si vostre o de la dona!

-Rellamp !

-Vull dir de la dona del bou!

-Ah!... Sempre ne teniu una al pap!

-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el Sant de les cames trencades, com més mal, més rialles! ¡Jo vull que tots els llombrígols trontollin!

-Sempre sereu boig! ¡Que n'haureu vistes de persones malaltes!

-A nevades!

-Escoltau! ¡quan vos caiga bé, tornau a passar per astí! Me mirareu la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?

-No res!

I vulgues no vulgues En Joanín, per ordre del seu pare, va posar-li quatre duros al sarró on duia un bocí de pa bru, un tros de formatge i un flabiol llardós que no tocava.

Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditació. Una cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's ací un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.

En aquella cambra petita i fosca sempre immòbil, sentint la remor del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a les muntanyes veïnes, En Guim comptava les hores que la campana esquerdada del cloquer de l'església li anava dictant. A poc a poc, a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la idea d'aquell cementiri reduït que hi havia al costat de l'església, amb una reixa a la porta perquè els porcs no hi poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no té por de morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt bé esperar-se a la quaresma per confessar-se, i això que era la primera cosa que volia fer en sortir de casa. Ço que li feia rau-rau i de tant en tant el feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes voltes li havia demanat i que ell li havia promès: anar a caçar un ós! Demés, tan bon punt pogués tornar a trescar per aquelles muntanyes alteroses i solitàries, calia que sempre se'n dugués En Joanín per a transmetre-li com allò més preat de la seva vida i com la joia més estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la cacera de l'ós.

-Ves si arribo a morir! ¡Ara fóra soterrat i el meu fill sense altre ofici que el de pastor! ¡I sense altre eina que el mandró! galan vida!

I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a ésser el més destre a occir els óssos d'aquelles boscúries paoroses.

-¡Cal estalviar a Joanín aquest aprenentatge tan dur!

Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava fent una cantarella dolça i amigable. Sos ulls es movien desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu fill Joanín, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un ós li prenia una ovella. La duia sota un braç i tot seguit va amagar-se entre les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.

-L'os!... Llamp!...- I aquella nit aquell vailet no va dormir i quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un tió encès i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L'ós!... ¡Rellamp!...- exclamava plorant, temerós d'En Blasi que era un home cruel i geniüt i venjatiu.

A l'endemà, va anar al poble i demanà l'escopeta al senyor rector, un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i apedaçada i que deia les matines tot passejant-se pel petit cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.

-Mossèn Magí, m'ha sortit l'ós!... ¡Rellamp!... si em deixés l'escopeta!... ¡tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirarà al carrer!...

-Agafa-la! és ací rera la porta. Quan te caigui bé ne compraràs una de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta hi havien après a tirar tots els pastors i el rector la tenia com un objecte del patrimoni de la parròquia. Era de tothom.

En Guim va carregar l'arma amb «cabosses de claus de ferrar» i s'encaminà pels senderons solitaris, als paratges més boscats, ardit a encarar-se amb l'ós que «va donar dany» al seu ramat.

No passà gaire temps que a un altre pastor l'ós li deixà una ovella mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les freixures. En Guim va restar astorat, mirà l'escopeta del rector i sos ulls se li enaiguaren de pena.

-Cal emmatzinar-los amb _estrenyina!_...

I es proposà anar a la vila, on hi havia un home que passava de tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on viu l'ós perquè en menjar-lo la fera morís emmetzinada. Després pensà que fóra millor que avisés «perquè puiessin». Uns homes fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els gossos escorcollaven àgils i desficiosos dins la foscúria del bosc.

Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret 1'ós cobejat i temut.

En Guim valerós i sense seny li disparà l'escopeta carregada de «cabosses de claus de ferradura» i l'ós ferit va escometre'l i se li aferrà a una cama. Els homes van sangglaçar-se; ningú no gosà disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:

-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L'ós va girar- se i En Guim va fugir com un llamp després d'esbocinar l'escopeta pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l'Ós. I els respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les flors que s'obren a la claror matinal.

-Guim si et descuides! No t'espantis!... no ploris!...

-Quan veig que s'afrontis cap a jo!... li esbocino l'arma al cap i l'hai estemonit!... ¡Com me garbava la cama!... Em tenive més fort!... És un dels óssos més rascos que só vist!

-És que ara permuten. ¡El pèl que ara puja és el bo! Dura fins a l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no té tanta estima.

-No parleu tant; vós, Jaumet, aneu a casa Tomàs, que vos deixo un ruc amb un bast per a dur l'ós al poble. I direm que vos donga sal i vinagre per a les ferides de Guim.

-No t'espantis!... fum!... ¡que això no és res!... fes trago i ja pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!

-Sí!... i l'ovella morta!

-Amb el que trauràs de l'ós ho pots pagar tot!

-El batlle et donarà deu duros.

-Sí, però li has de dur l'orella, i la pell es fa malbé.

-Me sembla a jo que val més vendre-la a qüalquere que vagi a França i, del greix, vendre'l per la dolor.

-I després diuen que quan l'ós sent trepig fui; escape!

-Prou ho sé jo!... S'ha atalaiat de jo, ¡i ja ho haveu vist com baixava frustit cap a jo!

-Oh! és que si està ferit no fui pas!

D'aquell dia ençà En Guim va fer son aprenentatge amb una constància d'heroi. Zelós del seu ramat, a part de les àguiles i els llamps, tenia com a enemics els óssos i els sotjava sempre que podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i humida. «Es coneix bé que han sortit, hi ha potades grosses i petites, Rellamp! tota una família! Han fet niu a l'englava i ara són als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb fenàs, ¡que així se'ls tornés _estrenyina_!»

En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'óssos. A l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una roca caiguda dels cims, trobà un forat i s'hi atansà; ¡feia una feresa! Ell que hi tirà bocins de pa i els gossos s'hi ficaren ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua amb neguit. No se sentí res! «Els gossos no nyapissen; és que no troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!». En Guim adalerat i encuriosit es ficà en aquell catau desconegut com qui es llança de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li guanyin la voluntat. Un cop a dins, sentí una fortor i es veié voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobrí un munt d'ossos i mirà tots els recons. «¡Els lladres!... ¡Això deu ésser el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!»...

Altres voltes vigilava plàcidament el que feien les feres. Gaudia de sorprendre-les, adés posant-se dret a les muixeres fent petar-hi els camals i menjant-se les muixes; adés descobrint terra remoguda i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i engolir-los amb desfici «una mena de moda de tòfones». Un jorn els atrapà esparricant els munters de les formigues que els pujaven cames amunt, i l'ós, se les menjava. Una tarda els veié llepant els seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l «se li amonteraven en un replegot» i la fera se'ls menjava plàcidament.

En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia vist óssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de més rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En Guim els veia ben «graixuts» pensava tot baixant amb els ramats cap als poblets: -¡A veure si tu vendràs amb jo cap a vila!...-