Part 10

La seva situació econòmica era assegurada. La seva promesa era bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiració i fins simpatia, però En Martí no es podia veure deslliurat del turment de sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells que tant odiava en sos temps passats, i demés, no trobava en ses amors oficials l'estimació eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una gelosia guarida amb una moixaina amorosa! ¡una llàgrima de dolor copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les ventures! ¡una tristícia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'ànima serena i radiant d'una alegria reviscoladora! ¡una esperança que es mor poruga i resignada i que de sobte es fa vívida i enlluernadora, que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis que canten! ¡una il·lusió que fa claror dins l'esperit, i nit i dia us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar l'aroma de la felicitat infinita! No res!... No res de tot això... eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap emoció. Les seves converses es podien trencar sempre per ésser seguides a l'endemà, no duien mai la intimitat amorosa que fa semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs ànimes, però, no s'havien promès encara!

Ara En Martí en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels somriures li glaçava el cor, la serenitat de les paraules i les mirades el desolava. La seva promesa era una excel·lent companya d'esport, una deliciosa beutat gràcil i encisera, una joia per viure reblerta d'elegàncies entre les mirades d'una societat que l'admirés. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que és la victòria que tota dona escaient ha d'atènyer. En Martí, simpàtic, ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.

En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una tenebra, son cos afeblit s'anà ajupint a la poltrona, i en l'obagor de ses nines, es veia la seva ànima contorbada i muda. Sofria una tortura constant. Plorava amb l'ànima. Ses llàgrimes queien dins del seu cor, i ell, immòbil, romania heroi rosegat per la dolor punyidora i cruel. I així, sentí morir dintre seu l'alegria vivificant que duia sempre recolzada en son cor, així s'aturà per sempre la cançó que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava sentors de sofriment.

Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells, seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de festa i fent grans exclamacions d'alegrança en veure passar un aeroplà per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare, com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora feia un respecte com si fos santificada.

La dona humil era l'encís de la intimitat, del sacrifici i de l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Martí covardament la deixà temerós de les amenaces del seu pare.

-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un parany! ¡Les llàgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona bona que estima és tot un tresor, i la seva promesa era una noia assedegada de mirades, admiracions, èxits; la seva casa seria sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues una necessitat i les modes una dèria. En Martí fóra al seu costat un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una vida perduda!

En Martí va esclatar en un plor silent.

El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Martí va alçar el cap de sobte, va eixugar les llàgrimes que sentia fredes per sa faç i anà a obrir la porta. Era la portera.

-Què fa, senyoret? ¡Em creia que li havia agafat un treball!

En Martí va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores en aquella poltrona cavilós i macilent.

-És a dir que la senyora està bé!

-Si, tots bé.

-I el seu papà, li ha provat!

-Tots bé!... Tots bé!...

-I les noies ben aixerides!

-Aixerides !

-Els ha provat!...

-Molt!...; molt!... Em sembla que la criden, portera!...

-No, el meu marit és fora!

-És un veí!

-Hi vaig.

En Martí féu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la vella que per afalagar-lo garlava amb una veu monòtona i nasal sense to ni so. Després va anar-se'n a dinar de pressa per mor d'ésser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.

-Ja ets aquí?

-És l'hora!

-Ja són les tres i mitja?

-Passen dos minuts!

-Sí que m'he lluït; encara no he dinat!

-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora!

-Anem a dinar!

-On?

-No sé; a tot arreu em fa prou fàstic!

-Vols anar al Royal? al Colon?

-Fuig... fuig!... anem fora de la ciutat. Tinc ganes de distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel! ¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc!

-Sí, avui tinc un bon dia!

-Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo porti el volant?

-Fuig, home!...

En Martí amb la destresa del bon xofer, tot seguit es féu càrrec de la maquinària de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren triomfals, alçant núvols de polseguera entre les pinedes que volten la ciutat. Allà, enlairats per una muntanya augusta, voltats de boscúria ingènua i sota un cel joiós de tanta transparència, En Martí cercà un lloc soliu i més refet de les seves tenebrors, es disposà tot dinant a sentir la història del seu antic amic i company de col·legi que feia de xofer.

-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del món no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de l'amor!

-De l'amor, dius?

-Sí, de l'amor! Veuràs que quan vaig acabar la carrera vaig enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!... El de sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; més posició, més prestigi!... ¡Ja saps que els pares veuen la felicitat en els diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, ¡pensa que vol dir que fa un bon negoci financier! M'explico?

-Sí, segueix! No t'aturis!

-Jo penso que un bon casament és el que respon a la meva màxima que diu: ¡cerca una dona bona que t'estimi!

-Està bé!

-Varen començar els discursos, després les amenaces, més tard les prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i que per a mi era la més bona i la que més m'agradava. Jo submís, en més d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu pare. ¡Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, ¡jo no podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi havia solució. Les discussions cada dia ens allunyaren més. Seràs un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: ¿Que ho ha estat vostè amb la mare que no era rica? -Gran escàndol.- ¡Això és faltar al respecte. Tú no tens món!- i fins un altra baralla no ens dèiem res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs. L'amor és massa gran i la vida és massa curta. Pel poc temps que un home és a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia de casar-me amb una dona del gust del meu pare! ¿i si després era desgraciat? quina recança tota la vida! El meu pare des del fossar, ¿quin remei m'hi haguera donat?

-Què vas fer, doncs?- va preguntar En Martí amb neguit.

-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i visc feliç! ¡Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi, valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com una fera i que té per a mi una fidelitat feréstega! ¿Què més vols en aquest món? ¿Jo havia de llançar aquest tresor a l'oblit, com qui llença un gat sobrer a la mar? ¡No hi ha res com veure's convertit en il·lusió d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi arribo, tot es torna un triomf, com si vingués de la guerra victoriós. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturós! ¡Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes! Aquell «reposa, seu, no et cansis» val tot un dia de treball! i després...

-Prou!- va interrompre En Martí follament.

-Veus? com tu també sents la indignació! ¡Ara al meu pare, li sap greu i no gosa ni mirar-me! ¡I jo no perdo les esperances d'arribar a ésser un home de lletres! ¡La meva dona és per a mi un esclat d'esperances!

-He dit prou!- Va repetir En Martí donant un cop a la taula que féu trontollar la vaixella.

-Què vols dir? No t'entenc!- digué son company tot confòs.

-M'has ben lluït! Aquesta em faltava avui!- va dir En Martí passant-se la mà per sa frontalera arrugada per la pena.

-Què vols dir?

-No res, no res! M'has ben lluït!... Anem!

-Menja! No has menjat res!

-Anem!

-Menja una mica!

-Prou! ¿Què ets l'administrador del meu ventrell?- i alçant-se tot enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirós va agafar el volant i amb una veu tímida va dir: -On vol anar?

-No ho sé; avall, cap a la plaça de Catalunya!

L'auto, després de trontollar una estona, es posà a còrrer alçant un núvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que ornaven el camí.

En Martí plorava sigil·losament capjup, amb el cor entristit i la pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor com un esport o una distracció banal. El seu amic tenia raó; l'amor és massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un cavaller. ¡En Martí volia una dona que sentís l'estimació com una devoció, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els somriures, on il·luminessin les claredats de les mirades amoroses i per música solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de la seva vanitat sempre famolenca. En els col·lotges allunyats de les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia com un camp florit de gràcies i manyagueries.

Quin rosec! En Martí es veia com una voliaina que volta prop d'un llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut, sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missió per a complir en tota la vida, ¡quina fredor li entraria al seu cor! ¡Com aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla de riqueses! ¡Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver dubtat de fer un bé per covardia i egoisme! Davant del bé mai no ha de flamejar la tremolor del dubte, perquè tot seguit de complir una bona obra resplendeix el premi del venturós contentament, de la vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els llavis frisosos en trenar la cançó de la puixança de l'esperit esponerós.

Posseir una voluntat de dona! En Martí deia que era gairebé impossible posseir una voluntat, tot lo més un bocí! I ell en va posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull dintre seu la recança de no haver-la conservada blanament en l'estoig de l'estimació lluny de les traves que la vida de ric li havia posat.

Així, pensatiu passà pels carrers forans de la ciutat, acorat i retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els aparadors de les botigues luxoses. En Martí fins tenia ganes de fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! - Egoista! -¡Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard! Egoista! L'alegria del teu xofer serà l'enveja de la teva vida!...

Tan bon punt foren a la plaça de Catalunya En Martí va tustar el muscle d'En Pons, dient-li:

-Atura't! Quan te dec?- i mirà el taxis que duia la bandereta alçada.

-No res!

-Ah! Això no pot ser!...

-És inútil, no et cobraré res! ¡El que em sap greu és que t'he molestat i no sé com!

En Martí, home sempre esplèndid amb els humils, va enutjar-se en lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de col·legi i gorgolà entre dents: -Avui tot em surt malament! ¡Així m'aixafessin aquí mateix! Així s'acabarien tants martiris!

El seu company resta confòs i fent-li una rialleta va pendre comiat d'En Martí, que li semblà un rampellut incomprensible i violent! Tot seguit posa el senyal de _libre_ i uns nuvis estrangers van pujar a l'auto fent unes grans rialles.

En Martí penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu company, que havia maltractat, però tot seguit l'auto va perdre's entre el garbuix del tràfec eixordador de la ciutat i més enfellonit, s'encaminà devés el Continental i va asseure's a una taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus amics que passaven la vida tot esperant allà l'hora de dinar; al círcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i així esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la pàtria o el proisme que hom pogués agrair tot llevant-se el capell al pas de la corrua funerària.

Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després s'hi acostà un de la colla dels inútils, i fent-li grans alegrois li digué:

-Ola Martí! Que ja ets casat?

-No.

-Quina alegria !

-Per què?

-Perquè no t'he fet el regal i volia dir-te què et fa falta.

-No res!

-Que ja haveu renyit? ¿Què tens, tan emmurriat?

-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!

-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la teva promesa jo li faré l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica; ¿què més vols? ¡Demés els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No sé què més vols? ¡De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!

-Sempre seràs ximple!

-I tu massa intel·lectual! ¿Encara et fan tanta enveja els tontos que treballen? Bé, noi; ¡si no fas més bona cara, marxo! ¿Un home com tu de malhumor? ¿Qué potser la teva promesa no sap prou literatura per a parlar amb tu? ¡Com que tu et penses ser un esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament és una operació comercial. ¡Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si no vénen ja se sap que tot no pot ser en aquest món!

-Potser tens raó!

-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.

En Martí deixà transcórrer les hores lentes assegut sense respondre al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquil·litzant dels seus turments. Ara ja no enyorava els temps en què la seva ànima reposava en la blanor de les il·lusions de la jovenesa, i un diria que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer, perquè començà de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en aquell ambient d'immoralitat i galloferia.

-Què fas aquesta nit?

-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'està fresc i no reca marxar! Demà tinc molta feina! ¡Avui no he fet res!... res!... Quin dia tant esgarrat!... I tantes coses com havia de fer!...

III.

Quan En Martí va entrar al teatre tot just començaven la rastellera de _números_ que omplenaven un programa de tres parts amb els corresponents _descansos_ de reglament. Sol va entrar, va seure i amb una il·lusió infantívola, tot encuriosit, es disposà a passar una nit distreta.

De primer, sortí una dona lletja que amb una rialleta perennal feia dalt d'un trapezi una munió d'equilibris. Es gronxava dreta sense agafar-se a les cordes; després, agenollada, després, amb un sol peu i a la fi, tot gronxant-se, agafà amb ses dents el mocador que deixà a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un acatament, una rialla més intensa i un lleu picament de mans sempre eixit del mateix indret del públic. La música no callava mai. Tres saltirons finals i el públic li tributà un picament de mans més general. Era una malaltissa demostració de pietat.

En Martí va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina llàstima! Pobra dona! La misèria i la lletjor l'havien llançada al mig del circ talment com una víctima romana donada a les feres famejants, i ella trèmola i avergonyida, fingint una serenor i una alegrança que no tenia, es guanyava un mos de pa... ¡i un fracàs com a dona i com artista!

Després d'altres exercicis, sense interès, eixiren tres jovencells espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El públic els va rebre amb una gran onada de goig. L'èxit era per ells, que tothom esperava amb ànsia.

Al so d'una música triomfal i alegroia els tres jovencells començaren de fer una munió de salts que van encisar el públic. Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme ressonava per tot el teatre. El més jove dels artistes feia uns acataments plens d'agraïment. De sobte, la música emmudí. El públic no respirava. L'emoció planava damunt la multitud. Anaven a fer el doble salt mortal. En el silenci de la sala se sentí un -up!- i el més petit, volà pels aires donant dues voltes i restà dempeus, rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la música entonava un pas doble rioler. En Martí sentí uns grius de fred i no pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què. Son cor floria una llàstima i en sos ulls es congriaven les brillantors de dues llàgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el públic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digué:

-¡Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan _mala sombra_ que ha sortit primer!

-Fill seu?- va fer En Martí amb curiositat.

-¡Sí, és un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva mare!

-I el seu pare?

-Oh! Qui sap on para! ¡Va abandonar-los i la misèria se'ls menjava! Jo els conec. Veu? ¡Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a l'hospital!

-Per què?

-Home de caigudes! ¡No sempre surt bé això de fer salts!

-Bona nit! No vull ésser còmplice d'una tragèdia- Va dir En Martí amb un to sec i el seu veí restà astorat mormolant. -¡Si és boig que el tanquin!- i es recolzà còmodament tot mastegant el seu cigar apagat.

Quan En Martí va sortir del circ semblava un orat defallit pels desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i aquell fill miseriosos i abandonats, se sentí agullonat per la tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu costat! Això era monstruós. Ell era un malvat. I recordant la conversa del xofer va arribar a casa seva i es llançà a la poltrona i exclamà estemordit: -No puc més!- ¡I trencà en un plor sense conhort!

-La meva vida és una mort lenta! ¡El meu casament serà un enterrament sense fi! ¡no puc més! no puc més!- Exclamava el pobre dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somià que es moria dolçament auriolat d'una confortant alegrança!

Amb l'ànima marcida per la dolor, els ulls emmusteïts, colltorçat i macilent, En Martí marxà de la ciutat devés el poble, on encara havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En Martí era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Martí davant la mar esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa, agullonat per la gelosia que li féu deixondir un nou foraster elegant, es lliurà a la vanitat i a poc a poc se li esmorteïren les lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La por al ridícul se li arrelà i fingia més que mai una estimació que no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colònia d'aquell poble, semblava cada dia més íntima, com si tingués una miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encís, poguessin llevar una llàgrima d'amor.

Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. - ¡Fill, demà ja no seràs a casa! Que sola que em veuré!- I les llàgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar lentament per la faç d'En Martí com si li fessin una manyaga!

IV.

En l'aire se sentia la frisança d'un esdeveniment. Tota la placeta que hi ha davant l'església de la Mercè tenia la polidesa de les festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de l'entrada del temple semblaven més joves, menys miserioses i menys malaltisses. Els escolans ajudaven les misses més distrets, guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'església amb tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous, de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.

L'hora és arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a veure totes les noces sense perdre l'esperança d'una dia ésser ella la reina de la festa, malgrat viure òrfena de tota gràcia femenina. En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen per davant la capella del Santíssim sense fer cap acatament. Un cop arrenglerades, sense fer una guspira d'oració es venten frenèticament i parlen de les robes que han vist a casa la núvia els dies d'exposició. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.