Part 5
Mentrestant, la confusió y desmay de las altras no tenia fi. Perque, ¿qué volia significar donya Isabel ab sa conducta? Era qu' al decidirse á viure allí havia determinat no acceptar la lluyta á que la provocaren l'altra vegada las Ocas? ¿Se li havia acabat l'humor de vestir bé, ó l'havian acobardida aquellas ab l'afany de comprar que las acorava? Qualsevols que fossen los motius, seria tristíssim que donya Isabel prengués semblant determini, quan, ja per sa figura, ja per son exquisit gust, ja per sa fortuna, tenia forsas sobreras pera abatre y anorrear á sas rivals, ab lo qual deixaria satisfets justíssims desitjos y 's captaria l'agrahiment de la generalitat de las vilaniuhencas, que no tindrian ja may per vergonyós lo veures aventatjadas en elegancia si, qui aixó lograva, era una forastera, una dama de ciutat y, al cap y á la fí, la veritable senyora de Vilaniu.
Mentres tal pensavan las humilladas, no assaborian prou bé 'l pler de la victoria las vencedoras, tement que llur triomf havia d'esser rebaixat ab suposicions que tendirian á engrandir la noblesa d'ánima de donya Isabel. Y baix la pressió d'aquest temor, comensaren á rumiar com contrarrestarian eixa propaganda.
Se tractava d'una astucia; buscarla donchs. Ni la orquesta, ni 'ls cants, ni 'ls crits y conceptes del predicador pogueren distráurelas.
Acabat l'ofici, retiradas ja las autoritats ab lo mateix soroll que las havia acompanyat al temple, la jove Rodón, més maliciosa y astuta que la pubilla, procurá atráuresela pera anar a veure 'ls castells á casa Montellá. Situada, aquesta, devant per devant de casa la Vila, era la que mellors balcons tenia pera contemplar l'espectacle. La pubilla Tárrega, no comprenent lo plan que la proposta inclohia, se negava á ficarse aquell dia á casa d'unas amigas de la Galcerán, hont, sens dubte, sentiria elogis temuts, y hont ni tan sols podria darse 'l gust de fer morir d'enveja á la rival. Perque bén segur que, quan s'havia presentat á l'iglesia tan senzilla, era que tindria 'l propósit d'entornarsen directament á casa á fí d'arreglar la taula del gobernador. Peró com, tot discutint, trobés á sa amiga menos ben posada de lo que de lluny li havia paregut y cregués qu' á son costat aquesta havia de quedar no poch desmerescuda, acabá no sols acceptant, sinó trobant que, contat y rebatut, no hi hauria pas mellors balcons que 'ls de casa Montellá en tota la plassa.
--Y sí, filla. --exclamava triomfalment donya Mercé Rodon, tot fent com qui 's posava bé lo medalló d'or penjant del collaret, á fi de que la pubilla hi fixés l'atenció.-- Per' anar á qualsevol altra casa, haurias d'atravessar la plassa, y ¿quí l'atravessa ab aquestas empentas?
--¡Quín medalló més hermós! --feu la pubilla, trencantli la paraula, no tant pera darli gust, com pera esbravar involuntariament la preocupació que en aquell instant la dominava. Ella no li havia vist comprar aquell medalló.
--T' agrada? Ara me 'l va regalar en Pepet.
Y dihent aixó, agafá ab los dits enguantats de lila, la joya, qu' era del tamany y forma d'una cullera, y l'acostá vers l'amiga com si volgués donarli una cullerada més d'enveja. Una y altra, farcidas de joyas, d'una llambregada, 's passaren revista á tota l'argentería qu' ostentavan com aparadors ambulants.
--¿Veus? --seguí donya Mercé, endolsint la beguda ab una veu tan melosa com pogué-- Eixirém per la porta del campanar, atravessarém lo carreró d'en Simonet, y ab un salt som á la porta falsa que té en Montellá al carrer del Reixat-Vell.
La pubilla oposá encare, que 'l seu marit no podria pujarhi; peró donya Mercé insistí en que no importava, que tampoch feya propósit d'anarhi en Rodón. Ja las deixarian á la porta. Feren una senya als marits y eixiren, deixant lo temple gayre bé desert, la prou pesada atmósfera carregantse més y més ab lo tuf oliós de cent cremells fumejants.
Quan las Ocas hi arribaren, la casa Montellá sobreixia ja d'animació; tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; sos balcons estavan convertits en hermosas toyas d'escullidas flors, segons felís expressió de don Tomás Riudabets, un conco acartonat de Vilaniu que, malgrat sos cinquanta anys y figura de Quixot desgalitxat, rondava sempre fet un mico, entre faldillas, vestit de llampants colors, carregat de potingas y cosmétichs.
Donya Rosa Montellá que, com sa filla, 's desfeya per obsequiar á tothom, se n' emportá á las duas elegantonas al balcó de l'esquerra hont hi havia las mamás, entre ellas donya Francisca. Pero aquellas trobaren ben prompte que no era pas aquell balcó 'l lloch que las hi pertocava. ¿Qué hi havian de fer las reynas de la moda entre aquell munt de carcamals embolicats ab faldillas de setí del any quaranta y mantellinas de l'antigor? Ellas volian destacar entre las poncelletas perifolladas, entre aquellas caronas frescas, coronadas de flors y rúixas vaporosas.
--Ay, nó, no'ns posi aquí, donya Rosa, --exclamá la Rodón-- ¿no veu que no hi cabém, que las molestarém á vostés?
--Y tal! --afegí la pubilla Tárrega.-- Nosaltres en qualsevol part. No'ns tracti de compliment; potser allá, ab las noyas...
Tres ó quatre rialletas s'ofegaren en los llavis contrets de las respectables mamás, ensemps que la pubilla 's tirava enrera una gran cinta del gorro, y d'una llambregada resseguia ab pena la toquilla de donya Rosa. Mentrestant, la Rodon s'abocava al balcó y, tot signant, afegia:
--Veu, donya Rosa? al costat de la seva Montserrat hi ha tres nenas que no'ns taparán gens.
--Té rahó, allí estarém divinament, y vostés quedarán amplas.
--Ah, per nosaltras no, ab molt de gust... Totas hi cabém --respongueren las aludidas, desitjant per revenja ferlas quedar allí.
Peró ab prechs y falsos cumpliments, las Ocas guanyaren la partida. La senyora Montellá no tingué més remey que portarlas fins al balcó de la dreta, arrancant d'allí á las tres nenas quan més cofoyas estavan de figurar entre las pollas y jovenets dels quals recullian las flors sobreras. Las més grans, al veure venir las Ocas, sentiren un disgust. ¡Tan bé com estavan! En aquell balcó hi havia també l'Albert, sobre 'l qual, temps há, tenia posats los ulls la Montserrat, una sabudeta pálida é insignificant, de figura no despossehida de gracia, que llegia á Fernan-Caballero, Trueba y Octavi Feuillet. Totas havian celebrat l'arribada d'aquell jove que duya fama d'home de profit y que, com fill mimat dels Galceráns, podia dárlashi novas de donya Isabel. Per ell s'enteravan de l'estat delicat d'aquella senyora, ab grans exclamacions de compassió y bon afecte, quan arribaren las rivals á trencar l'entretinguda conversa.
Hi hagué un moment de confusió, durant lo qual, allá interiorment, don Tomás va plányers de la dolensa de donya Isabel, á qui professava cert respecte y estimació de vanitós. ¡Tan bé com l'altra vegada havia sigut rebut! Sos ulls, no obstant, se fixaren ab certa tristesa sobre l'esquerpa donya Mercé, pensant que potser hauria de raure encare á las mans de l'histérica pubilla que li semblava més fácil. Don Tomás estava ja cansat de la criada ab qui vivia sol. Després, era ja hora de que, á la posta de tant y tant buscar, se li rendís alguna senyora com cal. Y llensá un adolorit recort á l'única conquista de cent anys enrera, la viuda que se li morí. Peró 'ls compliments á la fí acabaren, resignantse las Ocas á passar á primera fila, mentres las noyas prenian inventari minuciós de la joyería, flochs y plomas que duyan aquellas elegants. Encare, la Rodón, si no portés aquell sombrero rodó que li feya més bufalluda la cara, ni 'l vestit tant estret que feya rebotre més sas desmesuradas carns, podria passar mellor que l'espingarda de la pubilla ab aquell gran aucell dalt del cap, que l'agegantía més y més! La primera, al menos, era frescota com una pagesassa, tenia bons ulls y un plegat de boca bondadós; que la segona, tan alta, tan magra, tan descollarada, ab aquell mostatxet mal dissimulat pels polvos d'arrós y aquell ayre de mal geni, vaja, no podia anar. Després, los colors tan mal casats, tanta pedreria y or!
--Oh! oh! quin balcó més distingit! --saltá en Riudabets sortint de sas abstraccions.-- Aixó es el palco real!
--Gracias, gracias...
--Don Tomás sempre tan amable --afegí la Montserrat, buscant ab una rialleta maliciosa dirigida á l'Albert, un aplauso á son talent.
Pero aquest contemplava la bullidora plassa per las elásticas escletxas que li deixavan los capets sedosos é inquiets, los flóchs y plomas y ombrelas de primera fila.
--No 'm digui amable, díguim just, Montserrateta. Miri, si nó, la plassa... Y, á propósit: ¿quan se desvesará de dirme don Tomás? Es qu' es prou, Montserrateta, qu' encare li fassi respecte! A vosté, una senyoreta tan ilustrada; jo, jo, que no faig respecte á ningú!
Tot lo balcó esclafí de riure, fins l'Albert, qu' aquesta vegada notá que la Montserrat s'havia colocat al costat seu y exagerava la passió de riure, clavantli miradas que volian dir: "¿Eh que'n es d'infelís? Tu y jo sols ho podém apreciar."
--Ni'n vull fer, --prosseguí don Tomás.-- Oh, es que ni'n vull fer; enténguinho be, senyoras, ni'n vull fer! Qué ne'n treu un de fer respecte? Ser temut y no estimat... Y jo, cabalment, lo que desitjo es amor, molt amor... _Que el amor es el consuelo de las almas bien nacidas_ --com deya 'l poeta--... Després que, don Tomás, don Tomás, no se que 'm fá... ompla tant la boca! En la bona societat se suprimeixen los títuls, se procura ab diminutius aplanar la més petita vall que separa y encongeix la fraternitat. Aixó ja ho sab vosté, Montserrateta. Donchs ¿per qué no puch conseguir que 'm diga Tomaset, com totas las amigas? No es veritat, Sumpteta?
--Jo ho créch que té rahó en Tomaset --exclamá la gegantina pubilla. Y tot seguit, frisosa ja de rompre 'l foch, trencá dihent: --Y que no ho veuhen quí hi há á Casa la Vila? En Galcerán, lo seu sogre, 'l Gobernador... No 'ls veuhen? Qui sab si hi deu ser donya Isabel?
L' Albert no pogué contindres. Sos ulls escorcollaren lo balcó del Ajuntament, y, entre las autoritats, vegé á son pare accionar ab calor, mostrant al general las balconadas de gent del voltant, després la plassa esmaltada de coloraynas com un jardí, sorollosa com la mar.
--Eh qu' es poétich aixó? --feu la Montserrat, quasi á l'orella del jove.
--Molt pintoresch --mormolá ell.
--Y are! Donya Isabel á casa la vila? --exclamá una de las noyas Roig.
--Y per qué nó? --objectá tot desseguida donya Mercé.
--Si no hi ha més que senyors...
--Y qué faria si no honrarlos? --saltá en Riudabets.
--Oh, jo ho crech. Y ademés, que per la seva posició, pe'l seu talent, pe'l seu tracte, potser alli es hont li pertoca --afegí la pubilla, ab veu massa aspre y clavant una mirada á l'Albert qu' aquest cullí ab l'indignada sorpresa de qui 's sent una grossería.
--Psse!... --feu la Rodón.-- Per' acompanyar al seu papá y al gobernador, no diré que no hi vingués... peró per lo demés, qué hi veuria aquí?
--Y es clar, una senyora acostumada á Madrid y á Barcelona, una senyora qu' ha viatjat tant per l'estranger... francament, no crech que puga trobar atractius en una festa de poble.
--Donchs jo tinch una idea ben diferent de donya Isabel --oposá la Montserrat, ab tó reptador-- ¿No es veritat, Albert?
Aquest se contentá de respondre arronsant las espatllas y llensant una mirada de llástima á son entorn.
--Tant meteix, si 's trobés entre aquest pom de flors... --insinuá en veu enmelada en Tomaset.
--Entre nosaltres!...
--Pobretas! --exclamaren las Ocas, ab veu hipócrita.
Y la Rodón afegí:
--Que no l'ha vista, Tomaset, á l'iglesia?
--A mí no se m' escapa res de lo excelent, senyora. Tampoch se m' ha escapat vosté.
--Y no ha notat qu' anava ab un vestit d'estar per casa?
--Ah, sí; un vestit de negligé. Aixó es molt elegant.
--No obstant --saltá la Tárrega, ab veu nerviosa-- vosté, que per tal se té, hi anava ben estiradet, ab tot lo bó y mellor de sa calaixera.
Don Tomás se defensá, llavors, dihent qu' ell se referia als usos y costums de ciutat; aixó no obstant, regoneixía qu' en una vila, 'l dia de la festa major, no devia ferse altre que lo qu' ellas y ell meteix havian fet. Peró si donya Isabel havia patit una distracció, era molt perdonable.
Entre las enemigas de las Ocas hi hagué un altre moviment d'indignació. La Montserrat portá la veu, oposant en defensa de la Galcerán qu' aquesta venia delicada de salut, que devia estar encare fatigada del viatge y que, segurament, enfeynada per las criaturas y 'ls forasters, ni temps hauria tingut pera vestirse. Las demés senyoretas del balcó apoyaren la defensa ab moviments de cap é indirectas fortas.
Los ulls de las Ocas y de la Montserrat interrogaren una volta més los del noy Merly. Peró aquest se resistia á pendre partit, mostrantse tancat en la més absoluta reserva. Interiorment, un mar de fel inundava son cor. Aquella discussió osada y mesquina sobre un acte tan inofensiu de la seva amiga, l'omplia de dolorosa sorpresa, li feya detestar una vegada més l'atrás de sos convehins, la meteixa simpatía que li manifestava la noya Montellá. Si ell parlava, diria desvergonyiments á dreta y esquerra. Lo mellor, donchs, era callar, mal que passés plassa de desagrahit envers la familia Galcerán, objecte d'aquella escaramussa. Son orgull se rebelava á fer actes y confessions devant d'aquella genteta. Mes, malgrat son determini, estigué á punt de saltar quan sentí que la Tárrega exclamava ab tó envalentonat:
--Donchs, veuhen, jo no m' hauria atrevit á presentarme al Ofici d'aquella manera, per por que la vila pensés que 'm dava de menos de lluhirhi lo poch ó molt qu' una té.
Y recalcá en lo possible las derreras paraulas.
--Qué vol que li diga? interposá la Montserrat, enardida pel foch del contrari y pe'l desitj de conciliarse una vegada més las simpatías del noy Merly.-- Aixó sembla suposar orgullosa á Da. Isabel. Perdoni, jo l'he tractada bastant, y d'orgullosa no'n té res. ¿No es veritat Albert?
Peró l'interpelat havia eixit ja de la sala, plé d'un fástich y malhumor que las Ocas li llegiren á la cara. La pubilla hi quedá pensant. ¡Hum...!
--Orgullosa! Aixó sí que no --afegí en Riudabets.-- Ja ho he dit un' altre cop, la senyora no es d'aquí, está malalta...
--Aném, per estar anémica... No 'm fassin riure... --objectá donya Mercé.-- Potser no té 'l decahiment de forsas que jo tinch.
Y com vegés dibuixarse la rialleta de burla en totas las caras, s'encengué de debó y assegurá pe'ls seus Deus que, malgrat sas carns, sentia una flaquesa de forsas extraordinaria. Peró com l'incredulitat se retratava en tots los semblants y la corprengués la por de perdre la batalla comensada, s'asserená y ab to conciliador prosseguí:
--Be, peró, jo sempre dich: terra á que vas, usansa que hi trobas. No vull suposar que donya Isabel sia una orgullosa d'aquellas que ni ho saben dissimular. Res d'aixó. També la tinch tractada y may ho he notat. Peró, parlant desapassionadament, dihentho aquí, entre nosaltres, --y desitjo que no 's repeteixi á fóra,-- la gent de ciutat, com que tenen més mon, saben amagarho tot mellor. La rebrán tan bé com vulga, li farán la gara-gara tant com vulga; peró aquí, dintre 'l cor, ¡uy, que'n tenen de secrets! Si vosté vol descubrilshi, no 's fixi pas en las paraulas; examini 'ls actes.
--Ah! aixó sí --exclamaren las altras y fins en Tomaset, deixantse arrastrar per aquella enveja sumorta que suscita en los vilatans recels contra la gent de ciutat.
--Y aném á veure --seguí aquella, coneixent qu' ab son discurs duya camí de triomfar-- ¿qué tindria d'estrany que la jove Galcerán, filla d'un general, esposa d'un diputat y gran propietari, rica de sí com no n' hi ha cap més á la vila, relacionada ab lo bo y mellor de Barcelona y ab la noblesa de Madrid, instruhida en bons colegis, acostumada á un modo de viure que, no s'ofenguin, m' hi poso jo la primera, á un modo de viure que cap de nosaltres tenim, se dongués de menos, no diré d'alternar fins á cert punt, peró si d'intimar ab las vilaniuhencas? Jo li faig justicia, ho comprench; comprench que per aixó ha de baixar de nivell y es exigirli massa sacrifici.
Al arribar aquí, abandoná 'l balcó en Felipet, obligat á parar la conversa ab las noyas per haverlas distret la present discussió:
--Quin alét! Com las hi apreta! --feu á l'Albert, celebrant lo talent de l'oradora.
Peró l'Albert, sens obrir boca, se 'l mirá ab fástich, y passejantse sol per la sala, ab lo cap baix y ab fonda amargura, exclamá:
--Quina gent! quina gent!
Mentrestant la de Rodón seguia en lo balcó posant en jóch tots los ressórts de la seva eloqüencia y del enginy femení. Coneixia perfectament la forsa de persuassió que té sobre 'ls demés la humillació propia, y per' aquest camí anava atrayentse á l'auditori y rodejant de prevencions ab tal habilitat la figura de donya Isabel, que, fins sas majors admiradoras, quan se'n adonaren, la vejeren com en un castell ahont sols podrian entrar si la castellana 's dignava fer baixar lo pont llevadís. Prou sabia la Rodón qu' aixís enlayrava á la rival, peró aixís també cavava 'l fosso d'aislament que de moment calia, la posava en situació d'esser envejada primer, arreu odiada, y comensava á reunir forsas enemigas pera empendre 'l siti y enrunar un dia 'l castell.
Los ánims vacilavan encare, quan la pubilla Tárrega, havent meditat prou sobre l'ayre de fástich ab que las escoltá l'Albert, per lo que fos, acudí al medi grosser de tirar á volar mitjas paraulas pera fer naixer sospitas calumniosas.
--Tu dius que 'ls fets son lo que descubreixen las intencions de la gent de ciutat, --interposá-- Tant es veritat qu' are conjumino aqueix retrahiment qu' observém avuy en donya Isabel ab lo que'ns deya aquell senyor ¿sabs? y mira si tenia rahó.
--Bé, no, aixó podria esser casualitat --feu la Rodón, sabent bé que no aludia á res, peró fingintse una vegada més possehida de la imparcialitat major-- Jo alló no ho crech pas.
--Prou ho veurém. Jo no espero que vagi al cassino.
--Quan, avuy? Si que hi anirá, no hi té d'anar...
Y al arribar aquí, la trassuda enemiga, coneixent qu' intentar més, aquell dia, era exposarse á ensopegar per corre massa, mudá de conversa, portant l'atenció dels oyents als demés balcons de la plassa, fent pronóstichs de lo que seria la professó y de cóm estaria 'l ball, y mostrantse, per incidencia, quan la conversa s'ho duya, la més benévola admiradora de donya Isabel y de tots los seus.
Mentrestant, la plassa bullia d'animació, los castellers feyan proesas de forsa inaudita qu' aixís oprimian los cors com promovian esclats atronadors de crits y picaments de mans, y en lo balcó del costat, lo bon senyor de Montellá, un vell de bona arrel, tan sá de cos com d'ánima, y candorós com un noy, deya molt convensut á l'Albert:
--Véus si n' es d'hermós aixó? ¡Quina pau, quina confraternitat! Aquí tothom se barreja en una sola lliga, vinga broma y fóra murmuracions ni etiquetas; la festa manté tots los cors alegres; tot es bona voluntat y puresa d'intencions.
L' Albert lo mirá un moment com si contemplés un boig.
### VI
A las duas de la tarde, quan la familia Galcerán s'asseya á taula ab son hoste, la plassa de la Vila quedava deserta, havia cessat per tot arreu l'amohinador rebombori de la festa, y, per primera volta aquell dia, 'ls malalts y criaturas de bolquers dormian y 'ls pardals saltironavan tranquilament per carrers y plassas. La cridoria s'havia recullit dintre las casas, y al soroll aixordador, qu' avans promovian los are ajeguts timbals y grallas, havia succehit la vidrosa remor de plats y copas que trincavan sens parar, en mitj de las riallas de francatxela á que s'entregavan los vilaniuhenchs. Era 'l moment en que boigs y sabis, arruixats y prudents s'aprestavan á reparar las forsas perdudas, assaborint los plahers d'un suculent dinar de festa major.
--Ah! finalment reposarém una estona! --exclamá 'l gobernador, tot extenentse 'l tovalló en los genolls.
--Y no gayre temps, amich Dominguez, --respongué sonrihent don Pau, desitjós de promoure l'expansió qu' es lo mellor amaniment d'una taula de convidat.-- Pensi que, á las sis, haurém d'esser a la professó, y no fassi pas propósit de dormir la mitjdiada, que no acabarém de dinar sense que'ns amohinin las visitas, y al devant de casa tornin á sonar grallas y músicas.
--Prou m' ho figuro, prou! --digué 'l gobernador, servintse un plat de purée de pésols y donant á son company una mirada de conmiseració recíproca.
--Pobre Dominguez, no 'l deixarán reposar, --interposá donya Isabel, mentres remenava ab la cullereta lo plat de la nena que no volia deixarsel refredar per la minyona.
--Senyora, senyora, cregui qu' ho necessito! Vosté no sab quin' una me'n han jugada aquest dematí? ¡Pot pensar vosté com m' han posat lo cap després, á casa la vila! Sórt qu' un ja está fet á aqueixa eterna chismografía que brunz al entorn de tot gobernador. Sórt que lo que m' entra per una orella me surt per l'altra.
--Ja he vist á casa la vila quan se l'enduyan pels recons l'alcalde, 'l comandant d'armas, lo tinent de la Guardia Civil, l'administrador de correus, lo jutje... en fí, tots los qui m' han amohinat á mí primer --digué don Pau. Y comensá llavors á pintar graciosament á son amich la ridícula escena del despido d'aquellas autoritats quan volia parlarli á solas.
L' expansió aná prenent peu ab aquella progressió rapidíssima que res logra com la familiaritat d'un dinar, y derrera la relació de don Pau, plogueren descripcions dels epissodis divertits qu' havian ocorregut als tres homens públichs qu' ocupavan la taula. Lo gobernador, que, quan s'hi llensava, manejava com ningú 'l llápis del caricaturista, descrigué ab tals toquets la recepció de qu' havia sigut objecte aquell matí, que produhí en tots la major hilaritat. Tocá arreu 'l torn al exámen del artificiós panegírich de Sant Joan qu' havia pronunciat en castellá enmidonat, un predicador foraster, y parlant en sério, hagueren de convenir los comensals en que Vilaniu tenia l'extranya habilitat que se li atribuhía pera celebrar solemnes funcions religiosas. Lo que no podia admirarlos com als vilaniuhenchs, eran l'orquesta de'n Metus ni las veus de nas dels cantors, tan difícils d'escoltar sens'esgarrifansas com de remembrar sense ganas de riure pera qui tingués l'oído un xich educat. Lo senyor Dominguez probá, ademés, que s'havia fixat molt en las noyas de la vila, elogiant la bellesa de las duas ó tres que sobresortian per aquesta qualitat, y qu' havia ja ullat també 'l general, desde 'l carrer, quan eixian de l'iglesia. Per últim, seguint lo gobernador la revista de sas impresions més graciosas, l'emprengué en descriure las duas senyoras que més li havian cridat l'atenció per llurs figuras y enfarfegat vestir. Una d'ellas, alta com un estrenyinador, escollarada, espatlluda y ab certs rasgos que recordavan á la geganta de la vila, resultá ésser la pubilla Tárrega. Deya de l'altra, qu' era grossa, de cara rodona com un girasol, y que li havia donat pena ab son afany de comprimirse l'exhuberant musculatura que li rebotia per tot arreu en forma d'embutifarraments. Y al fer aquesta descripció, prou realista pera imaginarse una figura digna del cisell de Churriguera, acompanyava encare la frase ab uns moviments de má, semblant pinsarse las parts del cos que descrivia, com si volgués inflárselas en la mesura que l'imaginació se las representava.
--¡Oh! no sigui cruel aixís, Dominguez, no sigui tant cruel --exclamá la Galcerán, rihent á desdir com los demés-- vosté está fent la caricatura de la flor y nata de l'elegancia vilaniuhenca.
--¡Ah! es la dona de'n Rodón á quí't descriu ara --cridá, entre rialla y rialla, don Pau, qu' havent ignorat sempre las aspiracions de la pubilla no 's fixá tant en la descripció d'aquesta.