Part 4

Aquell mar de caps, sonrisents, tots aixecats vers un cantó, fixos en un sol punt los ulls, aquella marxa pausada y unánime de la multitut acompanyant ab aclamacions la seva obra, alarde llegendari de la forsa humana á que s'entregava, per passa-temps, tot un poble travallat per la fatiga qu' exigeix l'aspre conreu de nostra terra; aquella veu trista, gemegosa, de la gralla, qu' apagava lo redoble acompassat dels timbals quasi tant com lo brunzit contínuo de las veus humanas, eran pera conmoure al esperit més sórt á las expansions populars. No cal dir, donchs, l'efecte que devia promoure semblant espectacle en l'ánim entussiasta del general Poudor, d'aquell héroe de la irreflexió que devia sos entorxats no al art de la guerra, sino á la flayre de la pólvora y á la cridoria insultant del enemich.

--Magnífich! Avant, avant! --exclamá, mentres anava atansantse al balcó 'l castell.-- Aixó es gent de bronzo! aixó son homes --deya á son gendre, tot perlejantli una llágrima en las pestanyas.

En quant á D. Pau, ja mes fet al espectacle, y d'ánima poch accessible á la tendresa, ab tot y esser á éll, més qu' al bon S. Joan, patró del poble, á qui principalment anava 'l castell dedicat, no savia entussiasmarse com son sogre. En sos llavis se dibuixava tan sols aquella rialleta seva que ja may ningú lograva desxifrar si era d'ingénua complacencia ó de mal continguda mofa.

Per fi 'l castell arribá á atracarse al balcó y, seguint la costum de la terra, l'enjaneta saltá als brassos del amo de la casa, entre 'ls aplaudiments del públich.

Animat lo general per l'exemple, prengué també en los seus al aixecador. Mentres sogre y gendre donavan estrenas á un y altre, lo quart y ters escalavan lo balcó, aferrantse 'l primer á la socalada de ferro y guanyant la barana ab contraccions inauditas, puig que son company, no arribant ni á la pedra, se li havia penjat als peus pera seguirlo.

La gralla feu son derrer cant ab veu tremolosa, los timbals acabaren ab un llarch redoble, y saltant á terra 'l segon, se deslligá aquella inmensa garba d'homens qu' ofegava als d'abaix. La massa humana que durant tant de temps havia format aquell tot compacte, 's destriá llavors com per encantament, restablintse en la plassa la suau remor de cent conversas alegras y aquell formigueig marejador á que s'entregan las multituts ans y després d'un espectacle.

Arreu los grallers que, per dissort del bon gust, van posposant las tonadas características á cants artificiosos que ni s'adaptan a la modulació de llur instrument ni mouhen com aquells las fibras de llurs cors, romperen en una marxa d'ópera italiana y, á son compás, abandonaren los castellers la plassa, portant derrera seu bon estol d'aficionats. Mes, encare no havian aquestos trencat pe 'l carrer de Santa María ab lo qual fa cantonada la casa Galcerán, que ja atabalava á la plassa, redoblant sense parar, un timbal destrempat, y la multitut feya ample rotllo als Diables. Ells també volian fer son ball.

Arrenglerats á doble fila, y presidits per Llucifer y la Diablessa, anavan y venian ab compás adalerat. Se paravan arreu; eixia un dels diables, vestit, com tots, á manera d'arlequí antich pero ab caputxa y banyetas, enlayrava la masseta, y moventla á compás dels passos curts y trencats ab que caminava, anava salmodiant un parlament en vers, salpicat d'epígramas desvergonyits contra gent de la vila, acabant ab un foch granejat de carretillas qu' á la claror del dia petavan y fiblavan la pell del mal precavut espectador, sense causar á la vista cap efecte artístich.

La gent, no obstant, hi reya de bona gana. Feyan soroll, socarrimavan sense avisar, y aixó bastava pera divertir á aquellas disfressas que en res trobavan tan de gust com en mortificar y fer corre á la gent. Los senyors Galceráns, no trobant atractius en semblant espectacle, 's retiraren; no per aixó 'ls imitaren los vilaniuhenchs del carrer, que tenian gran plaer en sentir xiscles y crits.

Mes la broma no parava aquí, qu' encare derrera 'ls Diables anaren compareixent á la plassa dansas y més dansas, com lo pintoresch Ball de Bastonets, de La Rosaura, lo de Damas y Vells, lo de Serrallonga, y altres menos vistosos, entretenint als nens Galcerán y al meteix avi, quí 's brindá de bon grat á férloshi companyía en la finestra, desd'hont arreplegava ab semblant rialler los disbarats y castellanadas de qu' esmaltavan llurs parlaments los personatges.

Don Pau, mentrestant, estava en son escriptori, rebent, un derrera l'altre, á gran nombre d'arrendataris y aparcers qu' anavan á satisferli anyadas, á rebre instruccions, á proposarli melloras.

Per tota la casa regnava un trahut de gent imponderable. Don Ramon y en Llebreta s'havian estacionat ja en las pessas inmediatas al escriptori, donant conversa als anants y vinents, trasmetent ordres y recados, y ajudant á contar diners.

Al meteix temps, donya Isabel, ocupada en dirigir tot l'arreglo de la casa y en desfer y endressar l'abalúm d'equipatges, 's trobava en mitj de tal maremagnum que quedá tota d'una pessa al saber que tocavan á missa major.

--Déu meu! --exclamá-- ¡ja son dos quarts de deu!

Y corregué ab sa cambrera á engiponarse un vestit qualsevol pera anar á cumplir ab lo sant precepte.

En aquest moment entrava un criat d'en Galcerán ab la nova de que 'l Gobernador estava per arribar, y que l'Ajuntament expedia á corre-cuyta ordres á totas las músicas y moixigangas pera anarlo á rebre.

--Cóm! --feu don Ramon-- no se'n vé de dret aquí casa?

--Oh, no crech que li deixin arribar --respongué 'l servidor-- Se pensa vosté quin rebombori hi ha per la vila...?

Y don Ramon entrá corrent al escriptori á comunicarho á don Pau. Mes aquest, dat lo determini del Ajuntament, cregué inútil moures, y esclafí en riallas, pensant l'apuro en que anava á veures son amich.

Las atencions de son ministeri havian detingut á aquest en la capital fins á la matinada, y, quan ja 's desesperava de la seva vinguda, un propi, qu' havia sigut expedit per l'Ajuntament, arribá anunciantla mitj'hora avans, rebentant, ó poch menos, lo cavall. En aquell moment, los senyors regidors y autoritats convidadas estavan reunits á casa la vila pera assistir en corporació á l'Ofici. Al rebre la nova, seguint la proposició que se li acudí al síndich, acordaren passar avís á la rectoría pera que retardés uns tres quarts la funció, y eixir tota aquella comitiva, ab las dansas, gegants y copla, fins al portal de Baix, per hont arribaria 'l personatge. Aquest venia en un ómnibus de lloguer, vestit senzillament de viatge, sense somiar en la recepció improvisada pe'l síndich.

L' objecte preferent de sa vinguda era passar un parell de dias ab son company Galcerán, y descansar un xich de las fatigas del gobern. Pero 'ls vilaniuhenchs, una vegada ficats al ball, ballavan fins á rebentarse; l'animació ab que havia comensat la festa 'ls tenia escalfats al derrer camí, y no era cosa de passar per alt un espectacle més que la casualitat los hi proporcionava sense esfors.

--"Ja hi som," digueren los senyors regidors. Y enviant recados aquí y allá, la recepció quedá organisada ab aquella promptitut que sols l'entussiasme posa en joch. La nova corregué per tots quatre cantons de la vila com un llamp. Desseguida la nombrosa concurrencia de la parroquia deixá 'l temple poch menos que desert, lo campaner mudá de toch, se posaren en marxa gegants, castells, dansas y músicas, obrint pas á la comitiva oficial, y 's vejeren per carrers y plassas estols de gent que corrian atropelladament, uns cap al portal de Baix, altres cap á la plassa de las Monjas hont se deya que pararia l'obsequiat. Aquí, un atabalat topava ab lo vehí qu' eixía en aquell instant de casa seva; allá, un xicot s'entrebancava ab las faldillas d'una dóna, descusintli una enfilada de tabellas; més amunt, un pare 's carregava á coll lo nen que no 'l podia seguir y reganyava al gran, qu' anava rondinant, arrastrat per sa mare; un pagesás, sense voler, havia posat de gayrell y matxucat ab la punta de la vara lo flamejant sombrero d'estiu d'una senyoreta, y s'ohian batements de portas que 's tancavan y crits de gent que perdian á sos companys. Allá lluny, relliscava un infelís pe 'l dolent empedrat; ensá, 's renegava del carro qu' embussava 'l carrer, y per tot arreu regnava tal confusió de crits y empentas que s'hauria dit que Vilaniu anava á esser enterrada pel foch com un' altra Pompeya. Aixís arribaren la comitiva y aquellas riuhadas de gent al portal de Baix. Alguns, no contents encare, avansaren per abdúas voras de la carretera que fileras de plátanos escabellats ombrejavan; y quan lo Gobernador arribá al cim del serradet inmediat á la vila, y vejé negrejar la multitut á una banda y altra del camí y al peu del portal, no pogué reprimir un gesto de desagrado. Presumí la que se li esperava, y, á no lligarlo 'ls compromisos de deferencia que l'autoritat imposa, fá girar los cavalls y s'entorna á casa, tirant á terra 'l plan oficiós del senyor Síndich. En fí la cosa no tenia retop, y 'l bon senyor tingué de junyir lo cap á la voluntat d'aquell ajuntament obsequiador fins á l'impertinencia.

--En ma llarga carrera política me n' han passadas ja tantas de semblants á aquesta! --'s deya l'home entre sí.

Peró la veritat es que jamay hauria somniat fins ahont anavan á sobrepujar totas las impertinencias sufertas los vilaniuhenchs. La pretensió qu' entre l'estrépit de músicas y grallas li exposá l'alcalde, apenas baixá del carruatge pera saludar als obsequiadors, poch se l'esperava.

--Hem fet suspendre l'ofici pera que vostra excelencia puga ohirlo ab las demés autoritats, y esperém que'ns honrará presidint are la comitiva.

--Cóm! --exclamá, sorprés y contenint l'enfado que l'arborava.-- ¿No veuhen qu' arribo plé de pols y en mala disposició pera pendre part en un acte tan solemne?

--Tot está previst, --respongué en Godall, l'alcalde-- Véu aquella casa blanca d'á má esquerra? Es del senyor. --Y senyalá á un bon regidor, gras y rabassut, al qual curtejava la banda carmesina que li creuhava 'l pit fins al punt de fer quasi escapar lo riure al enfadat Gobernador.-- Donchs bé, --afegí l'alcalde-- pujarán un moment á casa d'éll y vostra excelencia...

--Deixi 'l tractament --feu maquinalment l'aludit.

--Bé, donchs, vosté --continuá aquell, tot content de veures lliure d'una fórmula que l'entrebancava pera parlar-- podrá respallarse ó mudarse en un santiamén.

--Peró, senyors, jo 'ls faré esperar. Los sacerdots deuhen estar revestits, la iglesia plena de gent frisosa, y trigar més es una impertinencia de que m' acusarian ab rahó.

--Deixis de miraments, senyor gobernador; á l'hora qu' ha eixit de ciutat no pot haver ohit missa. Y després del ofici no'n dirán cap á la vila. Vosté ha de ohir missa; que s'esperi tothom.

--Es clar, es clar! --saltaren los oyents.

Aquell "vosté ha de ohir missa" tancava de cop. ¿Cóm podia una primera autoritat d'un gobern d'ordre, d'un gobern moderat que posava especial mirament en apareixer relligiós, fer paper de descreguda ó tan sols d'indiferent, deixant d'anar á missa devant d'un poble que sabia no n' havia ohit aquell jorn? Insistir en sa negativa, escabullir no més lo cos del acte públich pera entrar més tart á l'iglesia com un simple particular, era exposarse á que 'ls vilaniuhenchs diguessen que no tenia creencias prou arreladas pera ferne ostentació pública, y era aixó un acte impolítich que no podia arrostrar tot un gobernador d'en Narvaez.

Bén de malgrat, donchs, lo bon senyor hagué d'arribarse á la casa blanca y posarse á corre-cuyta l'uniforme (gracias que 'l duya ja per la professó), rabiant y renegant de las exigencias d'aquella gent que, en sa candidesa vilatana, esperavan á baix molt satisfets y creguts de que 'l senyor gobernador estava contentíssim del obsequi.

Per fí aparegué á la porta l'engalanat agent del gobern, seguit d'aquell pobre Sancho Panza de la banda curta. Lo bombo soná com una canonada llunyana, refilaren las grallas, y derrera de tota una llarga corrúa de moxigangas se posá en marxa la comitiva, al compás del aturdidor desconcert qu' armavan las músicas de las dansas tocant totas d'un plegat.

Don Pau y 'l general, que saberen escabullirse de la cerimonia ab astut pretest, contemplaren lo pas de la sorollosa comitiva per una escletxa del balcó. Y al veure á son hoste passejant engalanada la continguda rábia que li bermellejava al costat de las blanquinosas patillas, l'hereu Galcerán no pogué aguantarse 'l riure. Amich molt de temps há de la pobre víctima, coneixent á fons son génit de pólvora, sabent bén bé que sols al enfadarse li pujavan á la cara 'ls colors, comprengué bén prompte lo que passava dins d'aquella ánima. Y al descubrir lo tremendo contrast que hi havia entre 'ls desitjos que bullirian en lo pacient y l'actitut de calma que li imposavan las circunstancias, se li presentá l'amich en una de las situacions més cómicas de la vida y més apropósit pera divertir á un carácter com lo de D. Pau.

L' enfado del gobernador, no obstant, vá anar refredantse poch á poquet, pera pendre en son ánim tot lo carácter d'un motiu de diversió. Ja ho havia dit éll: ¡si n' obliga á fer de paperots aquest cárrech públich! Prou temps feya que venia desempenyantlo, pera que no sabés bén prompte ferse superior á las circunstancias. Per aixó, un trosset avans d'arribar á la parroquia, ja estava 'l gobernador en disposició de burlarse interiorment aixís del epissodi com de la candidesa de sos acompanyants.

Un cop devant del temple, seguint las instruccions del alcalde, se posá al cap de la comitiva oficial y s'encaminá al banch dels regidors, precedit d'un masser que, per ignominia de la ilustració de Vilaniu, vestia gramalla, y aixis atravessá, primer pe 'l carreró que li feyan las discordants músicas, després pe 'l passadís que, de bon ó malgrat, anava obrint l'embadocada concurrencia de l'iglesia.

Callá á fora 'l desafinat rebombori; 's tancá la porta principal com ho permeteren las empentas de la multitut; desde 'l chor tiraren la cortina del rosetó deixant lo temple en una mitja claror que feya lluhir més l'innúmera constelació de ciris; la copla, ja dalt de la tribuna, comensá á afinar los instruments de corda y á extendre en los faristols las particel·las de la missa, produhint una remoreta de fullas qu' esqueya ab la dels vanos qu' abaix papallonavan; l'atapahida concurrencia se recullí com pogué, soná l'escardada campana de la sacristía, y al apareixer en lo presbiteri 'ls quatre oficiants, precedits dels escolanets ab ciris alts, la comunitat emprengué son cant desde las alturas del chor. Comensava l'ofici.

### V

No cal dir si entre aquella munió de fidels que sobreixia per las portas del temple s'hi trobava tot lo bo y millor de la vila. Allí, sota l'alta nau, barrejadas entre la negror, que 'ls vanos aletejants salpicavan de colors clars, al peu de la escalinata del presbiteri, devant per devant del banch dels Regidors y á pocas passas una d'altra, s'havian aposentat ja, molt estarrufadas, las més gastadoras de Vilaniu, la jove Rodón y la pubilla Tárrega.

Donya Mercé Rodón, una sanguínea de cabell ros ab ulls castanys y expressius, hauria sigut ben passadora, sense la gruixaria qu' ab lo matrimoni anava posant, sense 'l prurit de prempsarse lo que no podia aprimar, y sens l'afany d'adornarse com una noya ab sombreros que no esqueyan á sa cara rodona y ja un xich cremada pe 'l sol de trenta cinch anys.

En cambi, la pubilla era llarga, prima, desgalitxada com una I. La magrícia ab la negror de son cabell davan al color trencat de sa cara una morenor que no tenia, y encenian més lo brill de sos ulls petits y clavadissos que movia ab celeritat marejadora. Tenia nas aguileny, boca sombrejada per un bigotet bastant pronunciat, los llavis prims y sechs, y un coll desagrahit que no sabia com tapar, quan no duya mantellina.

Abdúas eran amigas inseparables y feyan, de costat, la silueta d'un 18; peró las vilaniuhencas, que no podian soportar ab serenitat aquell luxo que las humillava á totas, ni l'estufament orgullós ab que 's presentavan al passeig, las havian batejat ab lo renom d'Ocas. Las Ocas eran de molt temps há enemigas de Da. Isabel. La Rodón per la rivalitat política de son marit ab en Galcerán, may tan accentuada com de las derreras eleccions ensá. Avans, encare abdúas familias se tractavan; Da. Mercé havia visitat á l'Isabel l'única vegada qu' aquesta aná á Vilaniu. Mentres don Joseph era viu, en Rodón se consolava de no oposar la seva candidatura á la d'aquell senyor que duya com vinculada en sí la representació del poble. Peró, mort lo vell Galcerán, era ja una altra cosa. En Rodón, capitost del partit lliberal, enriquit, ambiciós de figurar, y poch més ó menos de l'edat de don Pau, podia posárseli bén bé cara á cara. Lluytaren de debó, en Rodón gastá diners, promesas y saliva fent un sermó á cada poble del districte, apurá totas las influhencias, tocá tots los ressorts, y quedá vensut per una majoría aclaparadora. Se digué, sens esser veritat, que don Pau havia esmersat més diners qu' ell, que las mesas dels colegis havian fet moltas trampas, que s'havian prodigat amenassas á arrendataris y empleats. Donchs, estava vist que don Pau llensava 'l guant; en Rodón l'arreplegava, y guerra á mort. "Cadascú á casa seva" --digué 'l vensut. Y donya Mercé, desde llavors, feu propósit de no posar més los peus á casa Galcerán y de declarar á sa vegada la guerra á donya Isabel. Si 'ls marits lluytavan en los comicis, ellas lluytarian á casa las modistas y argenters.

Donya Mercé no trigá en trobar una aliada bén decidida. La Sumpteta Tárrega, pubilla d'un bon patrimoni, havia somniat un temps ab la ma de don Pau. Sos pares li havian dit mil cops: "aquí no hi ha cap hereu digne de tú com en Galcerán" Y la noya havia comensat á ullar al jove com á la seva mitja taronja, y á habituarse á l'idea de qu' un dia l'hereu vindria á demanar lo que se li guardava ab la mellor voluntat. Peró l'hereuhet se casá ab un' altra. ¿Y quan? Precisament, quan la pubilla acabava de perdre al sobrevivent de sos pares, al vell Tárrega, que fou qui mes l'encoratjava á esperar. Aquell casament causá en l'ánim de la Sumpteta un desengany terrible, que may sabria perdonar. ¡Ella que li havia guardat la flor de la joventut, despreciant partits, refrenant la fal·lera del casori que la consumia! Ingrat!

Llavors, plena de despit, la pubilla acceptá al actual pubill de qui havia dit mil pestas, un pobre diable molt més baix qu' ella, magriscolis, de veu esquerdada, més mort que viu, un calsotas, protegit de'n Rodón á qui obehia á ulls cluchs. Lo xicot, que per falta de pesquis y de fortuna no havia pogut ni revalidarse de notari, buscava en lo matrimoni ab la pubilla més que la satisfacció d'un amor que no sentia, un acomodo segur. Ell se casava per l'interés; ella, no sols per despit, sinó per cálcul. De no poder enmaridarse ab aquell bon mosso que per tants anys havia ocupat son pensament, que tants anys havia inflamat sa imaginació de histérica frisosa, volia la Sumpteta un calsotas que la deixés gobernar, la més mínima cantitat possible de marit; y en Joanet Reig ho era en més sentits de lo qu' ella meteixa presumia.

--Sí, tens rahó --havia dit la pubilla á la Rodón-- tens rahó; ja que'ns murmuran tant aqueixas miserables, no més perque'ns presentém bén vestidas, ja que tantas bocadas se fan de l'Isabel, si aquest estiu vé, com diuhen, l'hem d'ofegar, l'hem d'avergonyir. ¿A veure quí lluhirá més vestits y joyas? No sembla sinó que parlin d'una reyna, quan parlan d'ella. ¡Me fan un fástich! Sí, sí, conta ab mí. Anirém á Barcelona y'ns provehirém bé, eh?

Y las vilaniuhencas partidarias de la Galcerán, que si no sentiren aquella conversa la suposavan, al saber lo viatje de las Ocas á Barcelona, esperaren ab candeletas aquell dematí. Dins de l'iglesia 's romperia 'l foch. La derrota de las Ocas era segura. ¡Ay quan entraria la Galcerán! Totas ellas recordavan encare, llepantse 'ls llabis, lo bonich efecte que causá aquell estiu. Quíns sombreros més graciosos! quins vestits més ben fets! quins chals, y quin garbo al posarse'ls! Donya Isabel havia aparegut com un figurí vivent. Encare la Montserrat Montellá duya una capoteta igual á la qu' ella portava 'l dia de visitas de despido... Alló era elegancia y sal y distinció; no pas l'enfarféch de sedas y or que 's posavan á sobre las Ocas...

Y en aquesta disposició d'esperits, las vilaniuhencas feren cap al temple. L' espectacle qu' esperavan devia esser per' ellas tant més interessant en quant totas ellas veyan segura la victoria de la forastera, molt més simpática á llurs ulls que las pretensiosas vehinas, que las Ocas. Totas entraren en l'iglesia ja dejorn, pera lograr bons puestos, prop de la Concepció, altar costejat pe 'ls Galcerans, qu' havia sigut lo lloch predilecte de donya Isabel. Y tan depressa anavan, qu' algunas ni prengueren aygua beneyta pera senyarse. La tradicional devoció de las vilaniuhencas sofri aquell jorn oblits de plányer. Ni las Montellás feren sa llarga salutació, ulls á terra y mans al pit llarga estona; ni las Viures anaren á visitar al Santíssim, ni las Roigs recorregueren los altars resant agenolladas en lo primer grahó lo consabut parenostre, ni la reposada viuda Marqués ordená, en veu quasi alta, al seu Felipet, un espigat de divuyt anys, que resés las tres avemarias. Tot eran tossetas, rich-rachs de vanos de nacre, miradas y ullets maliciosos vers hont seyan las Ocas, enflocadas de cap á peus. Fins las menestralas més rumbayres participavan d'aquella inquietut. ¡Y donya Isabel no venia!... Era capás de no compareixer!

Llavors, irresistible frisansa s'apoderava de totas. Un qu' altre vano 's plegava en séch, la seda cruixía, las miradas se llensavan atrevidas per la negror de gent qu' ocupava l'ampla nau, y las menos dissimuladas s'acostavan al reixat de la capella, y de peu dret, ab més ó menys dissimulació, fitavan l'enlluhernadora clapa de la porta gran, hont s'apilotavan aixáms de personas.

Per fí, quan menos s'ho pensavan, donya Isabel s'obrí pas entre las donas que seyan al peu del reixat y entrá en la capella, saludant á un cantó y altre ab imperceptible moviment de cap y discretíssima rialleta. Donya Isabel portava un senzill vestit de llaneta blau turquí, si tallat ab elegancia, nú de tota pretensió. Cobria son cap una mantellineta de blonda, y sas mans, calsadas de pell de Suecia, sostenian ab natural posat un elegant devocionari y un vano d'ébano y setí. Las únicas pessas d'or que se li entreveyan eran l'imperdible, que cenyia la mantellineta un poch á l'esquerra del pit, y 'ls rosaris, que duya enrotllats com un bracelet.

Lo contrast d'aquest modo de vestir, ab las plomas, arrufats y argentería que duyan las Ocas, era evident fins en aquella mitja llum. Gran, molt gran y desagradable fou, donchs, la sorpresa qu' esperimentaren las partidarias de la Galcerán; peró major fou l'alegria, la boja alegria que s'apoderá de las rivals. La jove Rodón se posá roja com un plat de foch, y, al tombar la vista, trobá ja tan remoguda á la nerviosa Tárrega, que saltironava en la cadira frisosa d'ajuntárseli.