Part 2

Lo majoral de la diligencia, seguint ab més punt que may la vanitosa costum de no deixarse avansar per ningú al entrar á la vila, posá particular empenyo en portar devantera al break. Y al trobars'hi frech á frech, comensá, dret com un auriga romá, dalt la devantera, á atiar als cavalls ab l'ajuda del sagal qu' al costat del tiro, corria aturdintlo á crits y bastonadas. Per altra banda, 'l cotxero de don Pau no sabia reprimir sos desitjos d'aceptar lo desafio, y bé que dissimulant pera que no 'l cridés al ordre son amo, atiava també las poderosas eugas qu' en ocasió més lliure haurian deixat qui sab ahont á l'atrotinada diligencia. Peró ab tot y no dur aquellas més qu' un trot llarch, y anar escapats los cavalls de la diligencia, abdos carruatges corrian quasi bé paralels, avansantse, enderrerintse, empaytanse y omplenant los ayres d'alegre soroll ab lo dringar dels picarols, los animosos crits del majoral y la bulla qu' ensemps movian passatgers y espectadors. Núvols de pols volavan enrera y, al esqueixarse, deixavan veure las tartanetas que venian esbufegant com gossets paters qu' á mal'hora s'esforsavan en seguir la carrera empresa pera aquells poderosos tiros.

Aixis arribaren al portal de Baix. Lo break trencá á la dreta, seguit d'un vol de criaturas á qui animava la major curiositat y admiració. Ensopegant ab ellas, s'hi barrejavan diligents amichs d'en Galcerán que volian saludarlo al saltar á terra.

Lo majoral rebé, al parar la diligencia al peu de l'hostal de Sant Antoni, calurosas felicitacions dels passatgers, y ell anava escoltantlos ple d'orgull, tot ajudant á desenganxar los pobres cavalls, héroes y martirs de la festa. Tots ensabonats y fumosos, gayre be podian aguantar lo panteig de llurs illadas.

Allí l'Albert trobá á la seva mare, donya Francisca, que l'esperava ab los brassos oberts y ab aquella joya incomparable que sols las mares experimentan devant llurs fills. Corregueren un als brassos del altre ab fonda emoció, y arreu ella comensá ab lo mocador á espolsar amorosament al jove.

--Cóm vens, fill meu, cóm vens; semblas un moliner.

Don Ramon entrá, mentrestant, á la cotxería del hostal, pera demanar un respall y uns expolsadors. Procurá netejarse tant com pogué, prengué aygua, y en una gibrella un xich dubtosa 's rentá mans y cara y s'esbandí 'l cabell. Anava depressa, lo que volia era enllestir; més tart ja vindria la neteja séria. Perque seria injusticia no fer constar aquí que don Ramon se distingia precisament entre 'ls vilaniuhenchs per sa netedat escepcional. A Vilaniu era escepcional sempre tota netedat.

Un cop llest, don Ramon cridá apart á sa muller que l'estava cercant en vá entre 'ls rotllos dels demés passatgers.

--Que no has anat á ca'n Galcerán? --li preguntá.

--Hi he estat aquest matí á ajudar un xich á la Queta.

--Mira que ja han arribat. ¿Perqué no eras á espera'ls?

--Home, y 'l meu fill?

--L' Albert? Prou te vagará veure'l, dona, al teu fill.

--A qui 'm vagará veure es als Galcerans. Del meu fill may ne tindré prou.

--Be, vaja, que vóls que't diga. Mira, jo me'n hi vaig corrents. Tu y l'Albert ja cuydaréu de recullir l'equipatge, eh?

--Ves en nom de Deu; ja'ns en cuydarém, ja --digué donya Francisca ab veu de trista resignació.

Y mentres aquella ab son fill se consumian esperant los bultos que d'un á un anava arriant un home desde la vaca del feixuch carruatge y llensant un altre á terra pera que cada hu prengués los seus, don Ramon emprenia tot content lo camí de casa Galcerán, desitjós d'esser dels primers de saludar á aquella familia en la vila, ab tot y haver dinat ab ella á ciutat aquella meteixa tarde.

L' escandall d'equipatges s'aná fent poch á poquet, desapareguent d'un á un los viatgers, qui acompanyat d'un home ab lo fato al coll, qui deixantlo arrimat en algun recó del hostal ab encárrech de que l'entreguessin á qui vindria á cercarlo. Aixis ho feren l'Albert y sa mare, y quan de brasset emprenian lo cami de casa seva, no quedava ja devant del hostal de Sant Antoni més que l'inmensa diligencia arrambada á un cantó del carrer, buyda com un buch abandonat.

Mentrestant lo sol s'havia post; del centre de la vila s'espargia á tots cantons, com plany dolcissim d'una rassa meláncolica, lo cant ritmat de la gemegosa gralla; las campanas comensaren á repicar alegrement, cridant al vehinat á completas, y per entre 'l capritxós perfil de las teuladas lluhia, assí y allá, la resplandor rogenca dels fochs de Sant Juan qu' encenian los xicots per plassas y carrers.

### II

La casa dels Galceráns ocupava tota l'ala de la plassa de las Monjas, paralela al convent del Carme. Aixecada en las derrerias del passat sigle, participava tot ensemps de la grandiositat de líneas que reunian las construccions de Carles III y de la pobresa d'ornaments que caracterisa á las de Carles IV. Son devanter, molt més llarch qu' alt, acusava en sas oberturas un entresol iluminat per sis finestras quadradas y simétricament compartidas en los dos costats d'un portal grandiós, tot ell de pedra, ab los meteixos relleus y rebuscat casament de rectas y curvas invertidas que tenian los enquadraments de l'época. Set grans balcons de march esgrafiat en l'argamassa donavan llum al primer pis, y á desproporcionada altura, altres tants óvals acusavan l'existencia del pis segon y derrer sobre 'l qual s'extenia una feixuga cornisa ab descomunals carassas que sostenian en sas bocas negras canals de ferro, com monstres qu' ajeguts en la teulada contemplessen lo carrer tot mastegant lo canó de capgiradas pipas. Fóra d'aixó, sols adornavan aquell extens frontis las baranas de ferro recaragolat que servian d'empit als balcons, y uns grupos mitológichs de dimensions desproporcionadas, qu' una má ignorant havia perfilat en los grans panys de paret.

La plassa de las Monjas, que devant s'extenia, era prou ampla pera deixar dominar d'una sola ullada aquell gran casal. Era, no obstant, trista y solitaria per estar més arrimada á un extrem de la vila que no pas al mitj. Peró aquella casa y la portada barroca de la capella del Carme qu' estava situada al cap del convent, com tots sever y ab certa fesomía de presó, davan á la plassa un carácter monumental que no 's trobava en lloch més de Vilaniu. Quatre humils casetas de menestralía 's miravan fit á fit desde las altras bandadas de la plassa, y al mitj d'aquesta, tres rengles de plátanos malaltissos y alguns fanals bruts eran mostra de la policía y ornat qu' á Vilaniu regian.

Passejant sota aquells plátanos, tots endiumenjats ab levitas d'inmemorial figurí 'ls paysans, enguantada y estirada com sempre la gent de guerra, estavan los personatges de la vila, quan apuntá per un cantó 'l break de don Pau. Al ovirarlo, s'arremolinaren tots cap á la gran porta, allargaren lo pas los que venian entre la quitxalla, y al rebombar lo carruatge per l'entrada, la familia Galcerán se trobá voltada d'amichs y aduladors.

Lo Comandant d'armas y 'l tinent de la Guardia civil oferiren llurs respectes al general Poudor ab l'acostumada sobrietat y tiessor militars, y cambiadas algunas frases de cortesía, anaren á engrossar las filas dels sitiadors de D. Pau.

Lo general, sa filla y 'ls nets feren silenciós acatament á tothom y s'encaminaren de dret cap al primer pis, precedits de la Queta, criada antigua de la casa, y escoltats per los demés del servey que 's menjavan á festas als menuts y duyan plenas las mans de capsas, maletas y parayguas.

De molt bona gana los hauria imitat don Pau; peró l'extremada solicitut d'amichs y aduladors lo retingué en l'entressol, hont, veyent que 'l seguian, no tingué més remey que rebre 'ls. Menos mal encare si la visita s'hagués reduhit á una curta fórmula de benvinguda; mes com á cad'hu dels visitants li trigava l'hora d'enrahonar á solas ab lo diputat y, un per un, esperavan tots que s'aixequessen los altres pera lograr l'entrevista privada, eran inútils totas las indirectas més ó menos trasparents que don Pau se permetia.

L' Alcalde volia aprofitar l'ocasió, ans que 'l Gobernador arribés, pera proposarli certa combinació política disfressada d'acte administratiu; lo Jutje desitjava qu' intercedís ab aquella autoritat gubernativa pera la favorable resolució de certa competencia; l'Administrador de Correus li havia d'explicar la causa secreta de certas queixas qu' estampava un diari de la capital ab motiu de no rebre en temps degut lo periódich sos abonats; lo Comandant d'armas devia exposarli 'l perqué de certa desavinensa ab lo tinent de la Guardia Civil, ensemps qu' aquest s'esperava també pera guanyar per má á son contrari y evitar tota sorpresa. Feyan costat á tota aquesta plana-major de l'Administració Vilaniuhenca dos caps d'ala dels pobles inmediats.

Quan lo vell Merly, aixís era nomenat en la vila don Ramon, arribá a casa Galcerán, trobá en l'antesala á un dels mossos de don Pau, conegut ab lo renom de Llebreta, home que sentia una afecció, per son amo, sols comparable á la del gos més fidel.

--Ja té gent? --li preguntá don Ramon, mitj engelosit de no haver pogut esser lo primer.

--Uy! ja ho pot pensar, senyor Merly.

--Bé, donchs, esperaré que surtin, desde 'l menjador. Aixís enllestirém més prompte... --anava dihent don Ramon, tot aixugantse la copiosa suhor que li amarava la calva, y encaminantse cap á aquella pessa ab la propia naturalitat ab qu' ho hauria fet á casa seva.

--Entréu, Llebreta, que 'm diréu quí hi ha.

En Llebreta lo seguí y li feu narració circunstanciada de la rebuda y de las personas que hi havia allí dins ab don Pau. Digué després hont se trobava cada un dels indivíduos de la familia, y acabá per manifestarli l'agradable impresió que li havia produhit lo general, únich dels arribats á qui no coneixia.

--Li dich que m' ha agradat --esclamava 'l bon pagés-- perque, vaja, per esser general, se presenta molt humil, molt fayent, molt trempat. Jo 'm pensava que vindria ab lo vestuari malitar, fent repicar las espuelas y 'l sabre, com tants n' hem vist en aquesta casa meteixa, entrant d'allotjament ab uns fuerus que ni 'l rey los hi era bon mosso... Peró no, no, res d'aixó; molt, molt persona, ab una americana y un bolet com l'amo, fent petons als nens y tenint una paraula pera tothom. En bonas firas qu' es tot un home!

Don Ramon, qu' en no fent política y no tocantli 'ls Galceráns era un Bon Jan inmillorable, s'escoltava á en Llebreta embadalit.

Aquest prosseguí encare, ab son pinzell de criatura, la pintura del extraordinari general:

--Y sab que com á figura es un galant home! Deu fer patxoca vestit de general! Miris que potser fá deu pams d'alsaria. Fornit y gras sense ser panxut; ferrenyo, pero no malcarat; que ni aquell mostatxo blanquinós que se li estén per aqui á las galtas com á aquell rey que fa la guerra al Sant Pare li fá mala figura. No, no, qu' es tot un galan subjecte, miril com vulga, á fé, fé. ¡Ja es bén bé 'l pare de donya Isabel! Llástima que la senyora vingui ab aqueix color tant trencat. He reparat que té las orellas igual que de cera. Que primas! Pobra senyora!

Pero 'ls passos dels aludits trencaren sobtadament la paraula del pagés. Donya Isabel estava ensenyant la casa á son pare, y en aquell moment se dirigian al menjador. Al veure 'ls venir, en Llebreta que, seguint la moresca costum del pagés catalá, permaneixia cobert fins devant de sos amos, se tregué la barretina, fent per aixó tal esfors que semblava la desarrelés de son cap. La parella, segons expressió d'éll, li havia fet frenta.

Venian pare y filla d'amorós brasset. La corpulenta figura del general havia cobrat més magestat encare vestida de negre de cap á peus. Lo paletot ab doble rengle de botons que duya estretament cenyit, posava de relleu tota l'esbeltesa de son tors mascle, y acusava 'l naixement de la cadera en lo punt divisori de las duas grans seccions del cos humá. Lo militar, aixis, apareixia per dessobre la levita de paysá, recobrava sa gallarda tiessor y tot lo marcial posat que 'l llarch exercici de las armas havia imprés en sa persona.

La figura de sa filla armonisava á son costat admirablement, perque existia entre 'ls dos aquella secreta proporció que se sent entre lo bell y lo robust, entre la Venus de Milo y 'l Moisés de Miquel Angel. Donya Isabel era ben bé filla de son pare. No més baixa qu' éll de lo que la diversitat de sexe requeria, ostentava tota la magestat de líneas y proporcions qu' una sava potent y un desenrotllo complert donan. La dolsa expressió de sos ulls, sempre suaument ombrejats per llargas y negras pestanyas, semblava resplandir ab més forsa sobre la trencada color de son rostre ovalat y d'agraciadas faccions, més endolsidas per la llanguidesa de sa actual dolensa. Apassionada per son marit, gaudia de veras ensenyant á son pare aquella casa payral que, antiga y grandiosa com era, respirava gran benestar y tenia aspecte senyorial. Anava al propi temps explicantli 'ls projectes que tenia pera restaurarla y avenirla més á las costums del dia, deixant entreveure l'estat de la fortuna Galcerán. Y 'l general ohia aquells plans ab l'orgullosa satisfacció del pare que veu bén casada á sa filla.

L' un y l'altra anavan, donchs, tan distrets y enajenats per la conversa que, fins al arribar al menjador, no s'adonaren de la presencia del vell Merly y d'en Llebreta. Segons aquest, pare y filla semblavan dos reys enamorats.

--Ola, don Ramon, vosté ja per aquí? Ha descansat del viatge? Ha vist á donya Francisqueta?

--Sí, senyora, sí, tot va divinament.

--Y vos, Félix, com anéu? --preguntá desseguida al fidel servidor á qui jamay anomená ab son renom, captantse sense voler, per aquest sol fet, doble respecte del senzill pagés.

--Per are, grat-sia á Deu, al servey de vosté.

--Anava tan atolondrada al pujar que no havía pogut preguntarvos per la salut. Veyeu? Lo senyor es lo meu pare.

Y girantse al aludit, continuá:

--Papá, aquest bon home es un dels mossos mes antichs y volguts de la familia.

--Bé, bé, bon home --respongué 'l general, allargantli la má. Y veyent que l'altre la retirava per vergonya, insistí en sa cortesía fins á poderli estrenyer.-- Que os ne deu vergonya, bon home? Res d'aixó: la má d'un servidor lleal es la má d'un home honrat. Encaixéu, home, encaixéu.

--Y qué me'n diu, general, de lo poch que ha vist? Li agrada aquesta terra? --interposá don Ramon.

--Oh, jo ho crech. A quí no agradará? Una campinya frescal, hermosa, una gent amable, alegre, ¿quí pot desitjar més? A mí dónguim arbres, aygua, fresca y gent animada. Tot venint he vist aixó, y ja m' he entussiasmat.

Los dos vilaniuhenchs sonrigueren ab satisfacció de vilatá que li alaban lo poble.

--Y que tal la festa major? será bonica, eh? Hi ha forsa forasters?

--Prou n' hi ha, tot está plé de gom á gom --respongué en Llebreta á qui animaren las carinyosas manifestacions de qu' havía sigut objecte.-- Aquí veurá 'ls castells. Si no 'ls ha vist may, li agradarán de debó --seguí dihent.

--Oh, ja 'ls he vist fer á Valls, á la seva terra mateixa, qu' es ahont han de veures --respongué 'l general.-- Com passan los anys! Sembla ahir y'n fa ja prop de vint que vaig estarhi de guarnició. Bon país també aquell, bon país! L' any que va morir la teva mamá, Isabel.

--Oh, donchs també 'ls veurá aquí 'ls castells, també. Ha vingut la colla de la Muixerra, qu' es la mellor de Valls, y com aquest vehinat hi es tant tirat los ajuda lo metehix qu' allí. Ahont no poden fer res los castellers, ó 'ls xiquets, com allá baix los hi diuhen, es á Barcelona y altres punts que hi son poch afectats; perque 'ls deixan sense gent abaix y, es clar, no poden arriscarse á ferne d'atrevits per por d'esberlarse la closca si cauhen --continuá en Llebreta, més animat cada vegada.

--Veus, papá? --digué donya Isabel, qu' havía obert mentrestant lo balcó.

--Ah! un bonich jardí, si no 'l tinguesseu tan descuydat.

--Un xich massa! --feu sa filla, tot confirmant sa exclamació ab una rialla bondadosa que valia tant com dir "ja ho arreglarém".

Lo general indicá llavors la conveniencia de convertir bona part de jardí en pati, plantat d'arbres, pera esbarjo de sos nets. Y girantse, se ficsá en lo menjador que, fins llavors, l'havian destorbat de veure.

Era una pessa baixa de sostre y bastant espayosa, en la qual s'havía volgut lluhir, anys enrera, un pintaparets tan pretenciós com ignorant. Possehit, lo pobre, del atreviment peculiar á tothom qui no coneix sas forsas, se las havia volgut fer veure de paisatjista, y en los esguerrats plafons circuhits d'enrevessadas petxinas, corns plens d'incalificables flors y fullatje impossible que 's caragolava y enllassava sense to ni concert, havia pintat uns paíssos que feyan esclafir lo riure á tothom que hagués saludat los rudiments del dibuix. Lo general, qu' era un xich curt de vista, ne feu, sense voler, una crítica cohent y curta, preguntant molt sériament "qu' era alló". Bé que 'l poble, tot volent alabar las pinturas, las havia ridiculisadas prou anys há, comparant los enquadraments y cantoneras ab l'altar del Carme, lo més desballestadament barroch de la vila, y 'ls paíssos ab trossos de pessebre. Quan don Fructuós los vejé d'aprop y sentí qu' eran paisatjes, com li digué sonrihent sa filla, mal que no fós cap espasa en materia d'art, feu una ganyota burlesca y exclamá:

--També 'm sembla qu' hauréu de tindre 'l disgust d'amagar aquest prodigi ab un paper, per senzillet que sia, eh, filla meva?

--Ja pots pensarho --gayre bé pogué dir aquesta, morta de riure.

Don Ramon, que ja havía trobat alguna volta bastant desgraciada aquella obra d'art, acabá llavors de compendre lo dolenta qu' era y la rahó qu' abonava 'ls desitjos de'n Poudor; mes no aixís en Llebreta, sempre aficionat als tons crusos del blau, del vert, del carmi y ocre que sostenian per allí un combat estrafalari.

Completavan l'ornat y parament d'aquella sala, una gran taula de noguera, quadrangular, una dotzena de cadiras de la meteixa fusta y de construcció molt senzilla, una molt gran, de brassos, d'estil Felip II, que fou sempre 'l seti predilecte del difunt don Joseph al presidir la taula, y un grandiós armari ab vidrieras que ocupava de cap á cap tot lo pany de paret oposat al balcó, rublerts sos prestatjes d'antiga porcelana inglesa, quinqués, jochs de café y crestallería que revelavan ab llur calitat y antigor las bonas arrels de la casa Galcerán.

--Aixó, los mobles de la sala de dalt y l'arxiu d'aquesta casa son un pergami, general --digué don Ramon, tot cofoy de poder ensalsar una vegada més á aquella familia.

--Efectivament --feren pare y filla, no menys joyosos.

--Y 'l teu marit? --preguntá per últim don Fructuós, ja prou enterat del menjador.

--Allí dintre, sitiat per pretendents. Qué vol que sia! Los diputats... respongué don Ramon.

--Y perqué no esperan un' altra hora, deixant que, al menos, se tregui la pols? Vostés, los paysans, no s'ho saben arreglar.

--Uy, papá, sempre 'l trobarás aixís: no li donan respiro. Per aixó y res més tenia tanta peresa de trasladarnos aquí. Per aixó no varem ferho quan morí 'l papá Joseph --digué donya Isabel.

--Ah, donchs, val la pena que hi posi remey. Si un se déu á la pátria, també 's déu á la familia y á las sevas cosas. ¿No es veritat, don Ramon? Ja, ja, ja! Ja veurás com los trech are, jo. ¿Ahont son?

--Allá dins... per aquella porta, á má esquerra, veus? Passada la saleta, hi trobarás, á la dreta, la del escriptori; prou deuhen esser allí.

--Y volen que l'avisi? --saltá en Llebreta.

--De cap manera --interposá la senyora.

--Aixó fora tréurels grosserament --afegí 'l general, completant lo pensament de la seva filla.

Y ab pas mesurat, peró resolt, anava á trobar á son gendre, quan un gran y confós enrahonament li feu entendre que 'ls visitants s'havian ja despedit y anavan á eixir. Torná, donchs, enrera, y ab los del menjador s'interná pera no esser vist.

Ben prompte las veus ressonaren, primer, en la desmantelada sala que servia de recibidor del entressol y, després, en l'escala; peró no per aixó s'apagaren tan prompte com de desitjar era. Los despidos dels vilaniuhenchs solian durar quasi tan com las visitas, á voltas més. En la present ocasió, sobre la costum, pesava encare la recansa de no haver lograt cap d'aquells lo desitjat propósit. Tots estrenyian la má, una, duas y tres vegadas al diputat, y ab lo desordre ab que las hi allargavan, se topavan uns ab altres, y éll no sabia á qui atendre ni tenia prous mans pera complaure'ls. Per fí, un trobá medi d'atansárseli bé, y á cau d'orella va dirli:

--L' haig de veure á solas, ans qu' arribi 'l gobernador, sént? --y bescambiant una rialleta d'inteligencia y una forta estreta de má, baixá escala avall.

Quan los demés endevinaren lo joch, l'imitaren, y don Pau, després d'una cadena de citas á cau d'orella que anavan plovent com los pésams d'un funeral, arribá á veures lliure d'aquell aixám de moscas y doná un suspir de satisfacció, que gayre bé se li congelá als llavis al descubrir en lo menjador á don Ramon. Perque, pensava éll, á qué ve are aquest home? Hem dinat junts, ha marxat y arribat aqui quan nosaltres, no sé que li haja ocorregut res d'extraordinari; ¿donchs que m' ha de dir are?

Per sórt seva, tenia prou franquesa pera obrar ab tota llibertat, y n' usá dihentli qu' estava frisós de rentarse y que ja 's veurian mes tart si de cás convenia.

La veritat es que 'l vell Merly no tenia res que dir; peró havia satisfet, mentrestant, sa curiositat, ensemps que 'l beatífich desitj de respirar lo bau d'aquella casa, mentres lo respiravan altras personas molt menos fervorosas per en Galcerán. Doná, donchs, la benvinguda ceremoniosament, se posá altra volta la gorra de viatge, y emprengué 'l camí de casa seva.

En aquell moment, pujava l'escala un mosso dels regidors ab dos plechs closos.

--Invitacions pera la professó, eh, Quim? Portarán los cordons don Pau y 'l general?

--Sí, senyor.

--Be, vaja, ja hi han pensat. Miréu: si no us trobo, are anava á Casa-la-Vila á férloshi present. Vaja, á Deu, bon minyó.

Y s'encaminá cap á casa seva, satisfet d'haver complert degudament, y desitjós de veure quín efecte li havian produhit á son fill las milloras.

### III

Perque si don Ramon portava entranyable estimació als Galceráns de quins per taula rebia la significació política que disfrutava á Vilaniu veyent ab aixó satisfeta una de sas més vehements passions, no deixava de sentir per son fill un amor vivíssim. Sols qu' ell deya: la familia Galcerán m' ha honrat sempre ab sa major confiansa; don Pau, desde la mort de don Joseph (qu' al cel sia), m' ha tingut per majordom del patrimoni d'aquí; ell y donya Isabel m' han tractat á l'Albert com un fill mentres han estat á Barcelona, y la reinstalació d'aquets senyors es massa gran aconteixement pera que un no corri á manifestárloshi la satisfacció que sos mellors amichs sentím á llur arribada. Potser que 'l vell Merly exagerava l'amistat y sos debers, portat d'un sentiment que més era fill d'una secreta vanitat, la d'intimar ab la primera familia del poble, que d'una vera y desinteressada gratitut; moltas vegadas la vanitat se disfressa d'agrahiment sense qu' un meteix se'n donga compte; peró fentli justicia, calia confessar qu' ell no se'n adonava, puig era dels que senten y no s'entretenen en interrogar lo sentiment ni en analisar sa essencia.