Part 1

# Vilaniu

Narcís Oller

1885

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Primera part

### I

Aquella tarde 's notava á Vilaniu un brugit extraordinari. Més de trescents forasters havian invadit la vila, y encare 'ls carruatges qu' arribarian per tot demá 'l dematí prou ne portarian altres tants. Tots los vehins estavan fora de pollaguera. A Casa-la-Vila, uns donavan lo darrer cop de ma als gegants y al drach, algunas donas recusian los domassos dels balcons, los guarda-termens netejavan llurs carrabinas, los mossos espolsavan lo Consistori, 'ls escrivents tot era cloure sobres, lo secretari posava firmas y segells. Dins de l'iglesia parroquial, lo fuster feya retronar las voltas ab lo ressó de sos cops de martell, las llántias grinyolavan pujant y baixant á gust dels pabordes, y entre la pols que s'aixecava del altar major com blanquinós núvol d'incens, formiguejava una munió d'escolans que resseguian totas las cornisas y repisas clavanthi restelleras de ciris. Fins la tranquila rectoría, per lo comú palau de condormit repós, anava tota en l'ayre; que com si no fos prou amohino, segons la majordona, 'l rebre y colocar convenienment las prisadas albas qu' enviavan las monjas, espolsar y aparellar lo mellor tern, y brunyir las porras y demés objectes de plata, encare 'l senyor rector havia tingut la capritxada de convidar á dos amichs seus, rectors del entorn.

Y no cal dir de lo restant del poble. ¿Quí no anava en dayna? La casa que no tindria forasters, no per aixó deixava en pau 'ls corrals de gallinas y conills, objecte en aquellas horas de la més terrible persecució. Pe'ls meteixos carrers, corrian esgarriats pollastres y gallinas qu' havian sabut aprofitar l'escletxa d'alguna porta mal ajustada, y l'ayre s'enduya no pochs grinyols y quiquiriquichs d'esgarrifosa paura, barrejats ab las pallas y plomissols que en llurs branzidas y batament d'alas aixecavan los pobres perseguits.

Com los noys no tenian estudi ni costura las noyas, quí 'ls feya estar á casa? Escala avall y á corre la vila. Mentres que 'ls més petits, ab llurs jochs y bulangeras, eran la desesperació de las donas, qu' en vá escombravan y regavan carrers y plassas. Las fadrinetas se cusian lo darrer ribet de las faldillas, y per la riera Blanca y ubagas properas, los pagesos s'afanyavan á enfeixar canyas y matas per' enramar carrers. Tot, en una paraula, respirava animació, moviment y festa.

Prou hi hauria bona festa-major. De tres horas lluny, carretera amunt, ja 's veya. Dotzenas de carrets y tartanas, plens de gent alegre y tirats per haquetas, corrian com esbarats, tot fent giragonsas entre mitj dels feixuchs carros y de l'embalumbada diligencia á la qual volian avansar si't plau per forsa. Los cavallets, calents de boca, semblavan interessarse en la competencia, y despreciant la suhor que 'ls ensabonava, trescavan á cremadent com esperitats, entre mitj de la polsaguera qu' aixecavan ab lo repicat trepitj. D'entre 'l terratrémol qu' armavan y del núvol de pols, sortia algun xiscle de dona esporuguida. Peró la tralla no parava de petar, y al repiquet d'aquellas potas infatigables com batants de molí, s'acoplavan las riotas de la jovenalla, 'ls crits y cansons dels tartaners y 'l soroll acompassat de picarols ab qu' anunciava sa intermitent proximitat la diligencia.

Dins d'aquesta, no obstant, los passatgers anavan condormits, tancadas las finestras, sens lliurarse per aixó ni de l'espessedat de pols, ni de la calda de sol que 'ls enervava. Lo pesat armatost los gronxava feixugament y 'l drinch-drinch dels picarols arribava á llurs orellas, trist y endormiscat com soroll de grills en negra nit.

Mes, de sobte, un dels qu' ocupavan l'interior, obrí una finestreta. Era D. Ramon Merly, un senyor de bon regent, cara-rodó y ulls sortits que feya estona 's remenava. La gatzara de las tartanetas qu' acabavan d'atrapar li serví d'excusa per' esbravar l'impaciencia que 'l duya frisós, y despertar als demés companys sens miraments.

--Qué tant dormir, senyors, qué tant dormir! Lo sol ja baixa... Mirin, mirin quina animació hi ha per aquesta carretera.

Dels cinch interpelats se'n deixondiren quatre: un capellá dels convidats, lo rector de Benitarik, en Jeroni 'l graner del carrer de San Pere, un trevallador, esquerdalench y guerxolí, y la formidable pagesa qu' estava com dolorós tascó entre D. Ramon y son fill. La pols enmorenia las caras y agrisava barbas, cellas y cabells fins al punt d'envellirlos á tots y darloshi aspecte malaltís. Badallant y ab peresa obriren com pogueren las respectivas finestretas pera traure 'l cap. Peró un' ona de pols, encrespantse desde las rodas, caygué sobre las finestras de má esquerra, causant en l'interior un remolí tant espés y sofocant que feu estornudar y tossir gayre be á tots.

--Uff! don Ramon, si no 's pot mirar --exclamaren, fregantse 'ls ulls ja plens de brossas y apressantse á tancar altre cop.

Mes, don Ramon obrí la finestra de la portella, y la pestilenta pols que no havia trobat encare repós entre la que 'ls enfarinava ja, eixí bufant com fum pe'ls espiralls de má dreta. Llavors totas las miradas convergiren sobre la carretera, qu' iluminada per un sol de juny enlluhernava de blancor. La gresca y moviment de las tartanas seguia omplint de vida un bon tros de camí. Entremitj d'ellas, contrastava una feixuga galera, arrastrada per set mulas qu' anavan tirant indiferents ab llur pell terrosa, los arnesos apedassats, las orellas caygudas, lo pensívol esguart fit en l'ombra de llurs cossos que s'aplanava á terra en deformat escors. Lo carreter, tant polsós com ellas, seguia al costat, cuydantse més de desviar á las esbojarradas tartanas que de menar las reposadas bestias del seu tiro.

Peró don Ramon no feya cabal d'aquest quadro, mal que li hagués servit de cómoda excusa pera guaytar á fora, trencant la son dels altres. Sos ulls escorcollavan continuament l'últim confí de la carretera que curvas y pujadas li segavan tot sovint. Las enjogassadas tartanas y lleugers carrets se succehian uns derrera d'altres entre polsagueras que s'aixecavan tofudas, los embolcallavan un instant y, al destriarse, s'arrossegavan encare carretera amunt, refregant las ombras negrosas dels arbres y esvahintse arreu per encantament. Si de cas dalt d'una pujada 's sostenian farandolant una estona, eran la desesperació de D. Ramon.

Per fi, 'ls ulls d'aquest s'il·luminaren de goig. Al cim de la costa, aparegué un break, surant entre polsaguera arrebolada, com aquells carros mitológichs en que 'ls pintors de plafons han colocat á tots los monarcas del passat sigle.

--Ja son aquí, Albert, ja son aquí! --feu don Ramon, tocant lo cap del seu fill, un jove de vint y cinch anys, esprimatxat y cara-oval, qu' era l'únich passatger qu' havia seguit dormint.

Mes aquest, rendit encare per la nyonya, obrí y tancá 'ls ulls ab la pausa d'un agonisant, restant altre cop en la inmovilitat més absoluta. En contra, tots los demés llansaren la vista al camí. D. Ramon, prou enfarfegat ja per son ventre de bola, s'havia girat de través trayent tot un colze á fora. Ab majors dificultats se vejeren encare 'l bon rector, massís y blanch com un alemany, y la disforme pagesa que no sabia com remoure sas ancas d'euga normanda ni l'llargarut cistell qu' á la falda duya pera major torment de sos vehins. Llavors, l'Albert, lo fill de don Ramon, se tombá de cara al recó, deixant encastat en ell lo perfil de son rostre de Cristo qu' una barba sedosa y acabada en punxa resseguia. Esblaymat per la pols, la parpella clavada en la conca ullerosa que l'ombra de dos ó tres rulls de cabell amoratava, semblava mort.

En aquest moment la diligencia feu una S, s'enfonzá entre un desmont, y tres ó quatre garrofers que de las paradas altas s'aixecavan, cobriren la visual dels miradors. Lo camí seguia en baixada, 'ls cavalls amaynaren lo trot, la diligencia comensá á lliscar poch á poquet, balansejantse feixugament, deixant sentir de quan en quan los garranyichs de la fusta y 'ls grinyols que feyan las rodas al refregar ab la trava. En cambi, tartanas y carrets no deixavan, trap, trap, trap, son atrafegat andar.

D. Ramon retirá 'l cap de la finestra, y veyent que son fill continuava dormint, arronsá las cellas ab desagrado y ayre de compassió. "Quin xicot! --pensá l'home-- Res lo mou!"

--Quins vol dir que 's veuhen, don Ramon? --preguntá llavors en Jeroni, sacudintse las solapas del jech.

--Los de ca'n Galcerán --respongué l'interpelat.

--Ja han caminat donchs, si han eixit á l'hora qu' aquest matí 'm deya don Pau.

--Oh! es que portan dos cavalls triats, Jeroni.

--Crech que 'ls va comprar vosté ¿oy, don Ramon? Y encare com no 'ls portá éll mateix de Barcelona? Que no'n gastava allí?

--Es que 'ls de tiro 'ls tenia un xich vells. Los de sella ja 'ls ha dut: aquest meteix vespre han d'arribar á la vila.

--Aixó sí que no ho entench! --afegí la corpulenta pagesa, tot capbussant ab lo trontoll del cotxe.-- D. Joseph, lo vell Galcerán, ne tenia prou ab un de cavall, y don Pau no'n té prou ab dos pe'l carruatge, qu' encare'n vól d'altres pera muntar! Y qué'n fará de dos ó tres pera anar á cavall? Gastar palla y grá sense tocar en lloch.

--Un per ell, un altre pera donya Isabel, la seva senyora.

--La seva senyora vól muntar á cavall? Aixó sí que m' agradará véureho. No he vist cap senyora que 's sápiga tenir bé dalt d'una somera. ¡Senyora de ciutat, que deu vindre carregada de pamplinas!

--Ja diu lo ditxo: "qui ab donas va y burros mena, tot lo camí passa pena" --saltá l'obrer.

--Y bé, son gustos --objectá en Jeroni.

--Y qué sabeu vos de senyoras? --replicá 'l vell Merly, tot enardit, refregantse la cerdosa y blanca sotabarba que duya retallada com un patró de barco.

--Ay cabás! Com si no n' hagués vista cap de senyora.

--Y es clar que no n' heu vistas com donya Isabel.

--Si vos no heu vist lo mon per un forat --interposá ab ironía l'obrer que, com bon guerxolí, era un burleta.

Lo vell Merly acabá d'exaltarse. Qui ho dubta que per aquellas terras no hi havia cap senyora d'alto rango? Las d'aquí, certament, ni dalt d'una somera 's saben tenir; peró á las grans ciutats ne veurian que menan uns cavalls com unas torres y atravessan los passeigs que fan feredat: --Com no hi aniríau vos, Antonia.

--Oh, jo, ab aquestas carns, ben segur que no.

--Y dónchs, dona? Ademés que no us cregueu que la Galcerán vinga aquí á fatxendar per la pols d'aqueixas carreteras. Ella ha de muntar per remey --continuá D. Ramon.

--Per remey. Jo't tóch quinas medicinas!

--Cada terra fa sa guerra, dona.

--Ah, aixó es ben cert! --exclamá la pagesa, declarantse vensuda.

--Y donchs, crech qu' are 'ls tindrém aquí per sempre més, eh? --interposá 'l capellá que fins llavors no havia badat boca.

--Sí, gracias á Deu!

--Aixó es bo, aixó es bo! --feu lo rector, obrint molt las vocals y acompanyant sa aprobació ab un parell de capbussadas. Després clogué 'ls ulls, apoyá 'l cap en lo recó encoixinat y 's prepará á escoltar ab las mans mitj plegadas y fent ballar, un sobre l'altre, 'ls dos dits grossos que, botarudets com eran, ho semblavan més per lo arranadas que duya las unglas.

En Jeroni afegí, llavors, que sempre la presencia del diputat era un bé per la vila.

--Y es clar, home, es clar. Tenintlo entre nosaltres, veyent de prop las cosas, anirá més ben informat, com hi anava don Joseph, y, com qui diu, sentirá creixer son amor per tot lo de la vila. Jo ja li aconsellava de des la mort de don Joseph qu' al cel sia. Peró las ciutats tenen ganxo, y després, la senyora y 'ls nens... Per fí la salut meteixa de donya Isabel l'ha obligat á creurem.

Mossen Magí feu un punt d'admiració. Don Ramon explicá llavors l'estat de la Galcerán que, desde 'l derrer part, no havía fet res de bó: atachs de nervis á l'impresió més petita, dos gastaments en menos de dos anys y, per fí, sembla que 'ls metges están en que té una anemia y que sols la vida de camp la pot refer.

L' obrer, posant en dubte aquella causa:

--Vol dir que no es cuestió de pelas? --S' atreví á dir.

Malgrat la pols que l'enfarinava, á D. Ramon se li encengué 'l rostre. Ell veya l'intenció del obrer, partidari d'en Rodón, y fins l'origen de la mentida que 'l tal se proposava propalar. Per aixó, fora de sí, esclatá en embestidas y reticencias prou transparents, llansadas ab lo tó més agre possible.

--Ah! que'n aneu d'errat, Marquet! Quan al fatxenda d'en Rodón se li acabin los marvedissos, don Pau encare 'l podrá colgar de pelas, que vos diheu y que jo'n diria pessetas.

--Home, jo he parlat per veus que corren. Si m' hay tivocat, la culpa será d'un altre, y no entench perque hi barrejém al Rodón...

--Lo qu' he dit, dit está --recalcá 'l vell Merly, envalentonat per la fredor del obrer.

--Está bé, home, está bé --feu aquest, mitj somrisent-- per aixó no cal enfadarse. Miris, no podentlos tenir jo, 'ls quartos, tant me fá que 'ls tinga l'un com que 'ls tinga l'altre.

En Jeroni y 'l capellá discorregueren encare ab D. Ramon sobre las duas fortunas posadas á discussió, convenint tots tres en que la d'en Galcerán sobrepujava de molt en quantitat y solidesa á la de son rival.

--Y 'l meteix lo seu prestigi polítich --afegí 'l senyor Merly.-- Sinó qu' ho digan las últimas eleccions. Ja ho veuhen si s'ha bellugat en Rodón, si n' ha fetas de cosas y de promesas. De qué li han servit? Pera dursen un desengany més. Fa més de trenta anys que 'l districte de Vilaniu es dels senyors Galceráns, y ja ho havia sigut l'any dotze y l'any vint, y ho será mentres la casa conservi 'l bon nom que du sigles ha y 'l poble no perdi 'l seny... Sinó que hi ha qui somia truytas y 's creu qu' es arribada l'hora de fer combregar á la gent ab molas de molí; que prometent carrils impossibles, remenant més diners ab la llengua qu' ab los dits, entabanant á la pobrissalla ab disbarats y promesas de mal pagador han de cassar las llebras á so de tabals. Peró... per are... se las haurán d'espinyar, Marquet... No hi ha que somiar en carrils, si la línea ha de parar aquí; aixó es desbaratar. ¿Quina empresa fa per tan pochs rendiments lo túnel de Bondalit? Los homens práctichs pensan en lo més factible; en Galcerán lo que fará es lo canal de la Baga, y aixó no ho diu per' embaucar electors, sino perque es un be pe'l país y un projecte realisable. Créyeume Marquet, en Rodón va mólt lluny d'oscas.

Y com aquell se contentés ab sonriure á tall de mofeta, D. Ramon prengué nova embestida pe'l camí de las comparacions declaradament personals. ¿Ahont anava en Rodon á ferse un chalet, una gabia de canaris, tota carregada de punxas y coloraynas que no servian de res? Més valia un recó de casa Galcerán que tot aquell joch de bitllas.

En Jeroni no 'l trobava tan criticable 'l chalet. Li semblava una caseta molt ayrosa, molt bufona.

--Aném, home, aném! --saltá D. Ramon-- alló no fa senyor, alló es quincalla pura. Si hi fica á donya Mercé ja no saben per hont girarse.

Los oyents, inclús en Marquet, que recordaren la gruixaria de donya Mercé, celebraren l'acudit ab una rialla. Llavors D. Ramon trobá analogias entre 'ls amos y las casas. Lo casal dels Galceráns ja 's veya qu' era per tot un senyor, per' aquell bon mosso, ample d'espatllas, fornit y moreno, qu' ab sa mirada reflexiva y penetrant, y ab sa barba abundosa y negra ja imposava 'l respecte d'un lleó. En cambi, 'l chalet era ben propi d'un home com en Rodón, petitó, bellugadís, tot ulls, tot carregat de posturas, cargolantse sempre 'l mostatxo ó la cadena del rellotje que, per més fatxenda, duya sempre empenjollada d'anells.

Peró com ningú oposés res á tan acalorat parlament, lo senyor Merly tragué de nou lo cap á la finestra, mentres l'obrer se mossegava 'l llabi per no riure y l'Albert se removia ab gestos d'insoportable fastidi. Lo rector de Benitarik obrí 'l breviari y 's persigná, y 'l bon Jeroni comensá á trencarse 'l cap calculant cert negoci á compte y meytat que li havian ofert aquell matí. Peró cansat de fer ballar números per la memoria, clavá un moment los ulls en los endormiscats de la pagesa y, com per mimicisme 's condormí altre cop.

La diligencia, qu' havia endevantit bon tros á la furimó de carruatgets, emprenia llavors al pas una penosa pujada, encaixonada per altas esmotxaduras. A mitja costa, peró, comensaren á petar las trallas, los cavalls á galopar, y ab estrebadas y balanseigs lo carruatge arribá al cim. Aquí 'l viatger endormiscat creya trobarse en aquell moment del matí en qu' entra 'l criat y obrint los finestróns li dona 'l bon dia. A la penumbra qu' embolcalla 'l desmont, succeheix una llum tan viva qu' atravessa la parpella, desperta y enlluherna tot alhora. Es la mar lluminosa del ample cel que serveix de dosser á la vall. Alguns viatgers preguntan, ab l'esbarament de qui 's desperta en lloch inesperat, ahont son? y si, un cop vensut l'enlluhernament, guaytan per la finestreta, sentirán aquell esplay d'ánimo que sempre causa la contemplació d'un panorama extens y frescal.

La vall de Flors se domina desde allí á vol d'aucell y mostra de cap á cap tota la magnificencia que Deu ha escampat en sas montanyas y plá. La volta del cel apar que s'aixeca de l'altra vessant de l'escaixalada serra, coneguda per Serrat del Comte. Lleument esblanquehida pe'l reflecse d'una llum que 's pert en l'infinit, puja després en forma de casquet esférich cada vegada mes blau, allunyantse del espectador, y vá per últim definint suaument cap al altre infinit que 's pert entre l'arbreda del pla ab las joganeras ayguas que corren vers al mar. Sota del inmens dosser, y al bell mitj de la plana, s'aixeca Vilaniu ab son capritxós perfil de campanarets, y alts y baixos de teuladas y torratxas, dessota las quals destacan per sa negror las amplas oberturas de las golfas. Lluhen, d'en tant en tant, los vidres de finestras y balcons. Las casas semblan encabritarse unas damunt las altras com si no estessen separadas per plassas y carrers, tal qu' al véurelas abocadas sobre las massas de verdor que'n llurs peus enclouhen los horts de la vila, 's diria que hi han de caure com un castell de cartas. Llargas fileras de salzers y pollancredas parteixen en tres trossos desiguals la variada catifa de la plana, describint lo curs de la Riera Blanca y 'l Torrent dels Rossinyols, y per entre las verdas clapas d'espessehidas arbredas, blanquejan assí y allá molins, fábricas y casas de camp.

Al vessant de las montanyas, un qu' altre sembrat fa descubrir las colradas masias que, sens lo contrast del vert, se confondrian ab la terra. La boyra de la distancia vela fondaladas que broda 'l bosch, saltants d'ayguas y fonts misteriosas que 'l rossinyol may abandona. Coronan l'altívol puig del Esparver, cap del serrat que mira á sol-ixent, las ruinas del Castell del Comte, evocant lo recort de gloriosas gestas, y al altre cap, com penjadas en la grau de Bondalit qu' aguayta la collada de Ponent, altras parets no menys interessants y expressivas testimonían la passada existencia del monastir de Sant Salvador, un temps rich y venerat de reys y poble, avuy cau de feréstega soletat hont creixen á son pler l'agram, los escardots y l'argilaga, y aucellots y reptils s'hi assoleyan y dormen. Tot lo que pot donar la terra pera captivar la vista, bellament acoplat ab los recorts d'una historia rublerta de llegendas dramáticas, enclou la vall de Flors, trosset de la terra catalana qu' en son romiatge al cel han d'anyorar sos habitants, segons ells diuhen.

Aquell panorama no era nou per cap dels passatgers. Vehins de Vilaniu, lo coneixian en conjunt y per parts fins á saber de cor lo nombre de jornals que tenia cada finca en ell inclosa, y, mellor que 'l meteix Registrador d'hipotecas, las cargas que gravavan sobre cad'una d'ellas, llevat de l'Albert que, allunyat pels estudis anys há, y de geni poch inclinat á la tafanería de poble, ho veya ab altres ulls. Cada volta que 'l contemplava, trobava en aquell espectacle tota la poesía de la naturalesa, y á mesura qu' avansava en edat, més atractius hi descubria. Per aixó, mentres los uns s'acontentaren en expressar son agrado de trobarse allí, dihent: "arribarém d'hora," l'Albert, qu' á la fí 's despertá, obrí la finestreta y ja, colzo á fora, deixava correr la diligencia, abalantsantse pera contemplar mellor lo paisatge. Apart del efecte artístich que las combinacions de tons y ratllas podian produhirli, sentia, al contemplarlo, una dolsa resurrecció de recorts de sa infantesa, que jamay havia apreciat com llavors y que movian totduna en son cor lo consol d'atraparlos plens de vida encare, y 'l remordiment d'haverlos tingut abandonats tant de temps.

Peró, tot al hora, y sens adonarse de la causa, 'l corprenia una tristesa fondíssima. Aquell cel, aquell sol qu' havian acaronat sa joyosa infancia serian d'are en avant lo cel y 'l sol sempre pálits del desterro. N' estava segur. Fet á altres usos y costums més en armonía ab son carácter independent y reservat, pressentia ja 'ls disgustos que li guardava la vida de poble curt ab sas exigencias estúpidas, sa tafanería ineludible, sas indiscrecions de cada hora, sas lluytas personals y encarnissadas. Preveya ja que, si la desigualtat de gustos é ilustració l'allunyava del tracte de sos convehins, com experiencias anteriors li feyan temer, ni podria veures aislat, ni trobaria ab quí tractarse y endolsir la tristesa, fora de la familia Galcerán, de quí també, á Vilaniu, hauria de deslligarse un bon xich, perque...

Peró al esser aquí, son pare trencá 'l fil de sas reflexions sacudintli 'l colze y cridant:

--Mira: are si que ja'ns han atrapat.

Tothom endressá l'esguart al cim de la costa.

Per aquesta formiguejavan encare tartanas y carrets, y al mitj d'ells destacava per s'alsada y elegancia 'l break magestuosament arrastrat per dos eugas poderosas. A son pas, los petits carruatges s'arrambavan á un y altre cantó de la via com fentli acatament d'humilitat. Mocadors y barretinas tremolavan al vent entre alegra cridoria.

Anavan dins del break donya Isabel, don Pau, un nen de sis anys, una nena de quatre, abdos fills d'aquest matrimoni, y don Fructuós Poudor, pare de donya Isabel y general d'exércit exent de servey. Donya Isabel y son pare, ab la nena al mitj, ocupavan lo lloch de preferencia, y en la banqueta oposada seyan don Pau y son fill.

Lo goig que 's sobreixia de las tartanas y carrets s'apoderava dels ánims de tota la familia Galcerán, á la qual aquellas mostras de simpatia devian naturalment afalagar no poch. Aixís, mentres donya Isabel se posava dreta á la falda la nena á qui feya picar de mans en senyal de joya, don Pau saludava á tothom somrisent y procurava que son fill respongués á la cridoria ab lo sombreret de palla á la má, qu' á peu dret aixecava ab l'elegancia d'un ayrós volatí. Lo general anava més enllá. Portat de son natural fogós, y conmogut potser per aquell simulacre de gloria que li recordava, sens voler, lo triomfal retorn d'Africa, rebia las aclamacions ab tal entussiasme que, de tant en tant, deixava anar algun ¡vísca! fent esclatar de riure á sos fills y fins mossegar la traydora rialla al cotxero y á la cambrera qu' ocupavan la banqueta.

Al arribar á mitj kilómetre de la vila, trobaren passejant á la major part de las principals familias, que 'ls hi feyan pas, los saludavan afectuosament y, com si ja res los hagués de distreure, anavan tombant darrera 'l break, seguintlo vers la població.

No cal dir si complaurian á don Ramon eixas demostracions populars.

--Mireu, mireu, Jeroni! --deya entussiasmat-- ¿Qué tal? ¿Qué hi dirá encare en Rodón?

Y com pera dar las gracias d'un favor que li semblava compartir en gran part, al passar per devant dels victorejadors, tornava á remoure la cridoria ab la gatzara dels crits qu' éll meteix dava.