Part 3

-Ai! També hi ha boleros, a l'Índia?... ¡Jo que em pensava que en aquella terra s'estava tan feliç!...

* * *

-Cristina, ja deu començar a ser tard...

-Ai, que ets neguitós!... ¿Farà el favor de dir-me quina hora és?...

-Anem!... Tres quarts d'una... ¿Ja ho saps ara?... A veure si em deixaràs estar en pau.

-Tres quarts d'una ja!... Ves, tot justament avui que ens ha tocat la llàntia de l'escaleta... ¡No se'n deu haver fet malbé poc ni gaire d'oli!...

* * *

-Noia, d'aquí en sortirem que ja serà clar...

-Per això he encarregat a la minyona que ens tingués el xacolata desfet per quan hi arribem... Oh, i que m'has de fer pensar a pendre els llonguets en el forn, que li he dit que nosaltres, tot passant, els pendríem al tornar a casa.

* * *

-Sembla que això va llarg per ara...

-Prou que ho veig... Ja em sembla que no seré a temps per atrapar el primer tren.

* * *

-Ara vegi si n'hi ha d'estranyeses, D. Roc. Veu aquell arbre d'allí al mig?

-Si no em fa el favor dels _gemelos_... Ara!... Caram!... ¿Sap que de la soca en sortiria una bona calaixera?

-Doncs diu que tots els que s'hi posen a sota es moren...

-Anem, home!...

-Tingui: li porto el _Brusi_ d'ahir la tarda que ho explica tot...

-Però com dimontri!... Doncs jo no sé les autoritats d'aquell país com ho permeten... Al menos jo hi faria posar un lletrero que els avisés que no s'hi acostessin.

-Ja diu que ho van provar, però encara moria més gent perquè tothom s'hi acostava per llegir-ho.

* * *

-Què em diu d'aquest solo, _compadre_?

-Estava pensant... ¿aquell és l'arbre que s'hi moren?...

-Vaya, el _manzanillo_. Miri: aquí ho diu.

-Doncs, ¿sap que un apotecari que es plantés al costat d'aquest arbre en poc temps s'hi faria ric?

* * *

-Ajà... miri's... el _manzanillo_.

-D'aquest arbre en surt aquell vi que en diuen _manzanilla_.

-Ve-li aquí una cosa que el llibret no la porta.

* * *

-Miri's, senyor Verdós: vegi, si an aquesta gent els succeís alguna desgràcia, si s'ho tindrien ben merescut.

-Vol dir?...

-Home, tingui... Vegi amb això que corre de si volen cremar el teatro, de si no es farà l'òpera... permetre tanta gent disfressada a les taules. Vegi: si algun d'aquests n'ha fet alguna, després que s'ha tret el vestit d'índio i s'ha rentat la cara, qui el coneix...

-Oh!... que es pensa que són qualsevols... Tots els que surten de comparsa són gent fiada... A mi m'han dit que tots són municipals i guardes urbanos.

IV

(TOT SORTINT)

-Què li sembla això, D. Joaquim?

-Ca, ca, ca!... Que em donguin Rosini i _Semiramide_... No estic per aquesta escola de fer òperes... Que valga'm el _libreto;_ si no, no n'haguera entès res... Jo ja li dic: si no fos pel barco i les decoracions, no tornava.

* * *

-Hola, senyor Vintrons!... ¿A on va tan de pressa?... Vingui, home, que parlarem de l'òpera...

-Deixi'm estar, que vaig de pressa... Figuri's que la dona empenyada en què no volia que vingués...

-I això?...

-Per això de si hi calarien foc... M'ha fet anar tot lo dia a la torre, que amb prou feines he sigut a temps al choro dels bisbes... Després he tingut d'anar a sopar a les deu, que he perdut tot el tercer acte... Ficar-me al llit amb ella i fer l'adormit fins que ella ha agafat el son... Deixi-me'n anar, que, si es despertés, pobre de mi!...

* * *

-Vaja: que, acabant-se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria d'anar un sereno que m'acompanyés al sortir.

V

Ve'ls-hi aquí!

JOSEP SERRA

MENUDÈNCIES

I

Jo estava per posar CÒLERA amb lletres molt grosses, per títol d'aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt convé el llançarien i, francament, el periòdic no el fem perquè el llancin, sinó perquè el guardin i se l'estimin molt.

Per això en fem pagar un ral.

II

Endemés, sí. Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle. ¡Com es coneix que no han presenciat els miracles de la por!

És tan gran el número de devots d'aquesta divinitat immortal, que qui no ho veu és cego, com deia Napoleon parlant de la revolució.

Ja podem dir que entre nosaltres s'ha acabat l'exclusivisme religiós; perquè rendim culte públicament al catolicisme i a la por.

III

Enraonen dues senyores en una cantonada.

La una tracta de comprar uns coberts de metall blanc. L'altra li diu:

-Vagi amb cuidado que no l'enganyin. A casa en vàrem comprar de baratos abans d'ahir, i ahir vàrem tenir un disgust de mort, perquè al vespre ja s'havien tornat negres.

Una que passa sent les últimes paraules, es gira plena de llàstima a les interlocutores, apreta el pas, i se'n va a casa dient:

-Disgust de mort? Es varen tornar negres? això és el còlera, ¡i després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res! ¡Ai, pobres de nosaltres!...

I... ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes paraules sense connexió?

Que de por, li agafa... (ara ja es pot dir) còlic i tremolor, i sembra l'alarma per tot allí a on passa, dient molt convençuda:

-Jo almenys ja sé _dos cassos_, contats per una senyora de la família; i no em vinguin a dir que potser van morir d'altra cosa; perquè ¡es varen tornar negres!

IV

Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns balcons oberts i llum encès.

-Ja hi som, diu. Aquí hi deu haver un mort.

I para bé l'orella.

Una senyora de la casa parla amb una veïna del davant i diu:

-Ja li asseguro que n'hem tingut un gran sentiment al cap de tants anys de conèixer-la... però, no hi ha hagut remei! Demà a les onze se'n enduran la caixa.

-No hi ha dubte- diu l'home; -la caixa? mort tenim. Algun pobre senyor d'edat.

I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de despatxar una criada que estimava però que se'n prenia massa per lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què parlava era la de la roba...

V

-Sí, sí- diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig trobar morta.

Parla d'una tomaquera que tenia al terrat; però la poruga que sent dir «morta», lo primer que fa és esglaiar-se; després, se'l mira i pensa: si era la seva dona, vet aquí un viudo que fa planta.

VI

Els botiguers que han fugit a França procuren fer escolliment de robes de colors foscos, amb l'esperança de que l'hivern vinent mig Barcelona portarà dol.

Baldament no en venguin mitja cana!

Els corredors y dependents d'escriptori aprenen de fer baguls, maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci.

Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora, sofre, te, esperit de vi i demés caterva d'ingredients anti-colèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor que la malaltia.

VII

La meitat dels que es queden és per força.

Pregunteu-los si se n'aniran, i amb una rialleta mes falsa que una mula guita, vos responen:

-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. Es dir... per ara, el que toca avui, em quedo.

VIII

Surt un òmnibus d'un extrem de la ciutat, portant una família fugitiva, i per a anar a l'estació del ferrocarril té de passar per molts carrers.

Al vespre se reuneixen uns parents i diu el noiet:

-Aquesta tarda, amb el papà, al carrer de Sant Pau- per exemple -hem vist un cotxe d'allò més llarg, ple de gent, i a dalt tot de baguls i matalassos.

-Jo també n'he vist un així mateix a la Rambla- diu l'àvia -Tothom se'n va!

-Nosaltres n'hem vist un altre al carrer de Fernando,- diu la tia.

-Oh! la minyona també ha vist una família entera que se n'anava cap al camí de ferro, pel carrer de Jaume primer. Ai! Tothom se'n va!

-Sí, tothom se'n va! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de gom a gom amb tot lo del llit, a la plaça de l'Angel.

-I quan jo hi enviat la minyona, n'ha vist un altre pel mateix estil al carrer de la Princesa. És que tothom se'n va!

Tota aquella gent no ha vist, en substància, sinó un òmnibus, i per ells es com si se n'hagués anat a mig Barcelona

IX

Al vespre, l'un pren aigua de pega.

L'altre goma.

Tots duen canonets de càmfora a la boca.

Com la por fa corrípies...

Envien a buscar un metge, i l'endemà el despatxen per burro, perquè la por no la cura cap metge.

X

-Què tal? què han sentit a dir?

-Per ara... res.

-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.

-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.

-No veu que tothom és fora? Nosaltres hi anàvem sempre amb les cosines i les noies del primer pis; Pero ara...

-Que també són fora?

-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver-hi de trobar ningú...

El mateix diuen les meves germanes i la família de l'oncle Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.

-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho deien: «¿Què en farem de sortir, si tothom és fora?»

-Ca! si és un fàstic! tothom és fora!

Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per cohonestar la seva por, exclamen:

-No es troba una ànima!

XI

Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui digui:

-Ja n'ha petat _un altre_! I això que diuen que no hi ha res.

Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar-se sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.

Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d'aquests, se'l mira arrufant el nas i diu:

-No m'agrada la cara d'aquest home, no sé què li trobo: molt serà que... jum!

XII

-Què tal, senyor Genís, té gaire por?

-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M'hi posat sofre a les plantes dels peus, m'entén, vostè? porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc més abrigat, me comprèn? rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per un si acàs, no treballo per no amohinar-me, i m'entretinc en pensaments agradables. Ara me'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.

XIII

-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar-me aquest compte.

-Noi, digues-li que el metge i el governador m'han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre... o per l'octubre, si som vius.

* * *

I bé, cavallers, que durarà gaire, això?

X. _(Robert Robert)_.

D'ALLO MATEIX

¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l'ànima o del moviment continu? No pot ser; ningú ens escoltaria.

Barcelona té la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i ens l'ha encomanat.

Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de les eleccions, de les modes de l'hivern vinent... ara ja s'ha acabat tot allò!

Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels presents i dels que poden venir.

Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l'últim pregunta a un company:

-Quants n'hi deu haver?

-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.

Se pensa que vosté no parla dels burros, sinó dels morts.

En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el combregar i exclamen:

-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a cada punt surt Nostramo!

Al mateix temps, en una altra casa diuen:

-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el combregar i justament ara no el sentim mai: es _coneix_ que els deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar-nos d'espantar més.

Escoltin-se vostès mateixos a la gent: escoltin-se-la.

DUES VELLES

-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?

-Ai, què sé jo, pobra de mi! Ja li asseguro, tant m'estimo si em creu com si no em creu, que ja voldria que n'haguéssim sortit.

-Ai, filla! no cal que m'ho juri, prou que la crec.

-Dona, si és un fàstic! Els altres anys, una amb qualsevol cosa passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb dolor, anàvem tirant la barca endavant... però ara! A fe que jo no só dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s'ha criat amb la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre, quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la miqueta de la fruita... vamos, m'agradava: i al pensar que avui...

-No me'n parli, que m'hi torno boja i ja no sé a on girar-me. Afiguri's que a casa, ¡bah, ja ho sap! som set; tres criatures que no sé d'on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de menjar-se l'_espritatuo_. Miri, anava a comprar un quarto de gallina magre, i me'n volien trenta dos quartos, trenta dos quartos, filla! que jo no sé com el govern no hi posa mà, caramba! que en aquestes coses hi hauria d'anar amb molt rigor; i si això dura... faci'm el favor de dir-me, ¿què fem?

-Ai, jo no ho sé, no ho sé! A dalt de casa hi ha un senyor empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a demanar uns papers per arreglar-ho... Com que diu que això és cosa de l'inglès...

-No hi sé res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a Barcelona aquests estrangerots!

-Ai, Déu hi faci més que nosaltres! ¡Ja li dic jo que estem ben posats!

-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel'hi aquí.

DOS ECONOMISTES

-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de vista de l'estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència s'abandona a l'esperança d'un temps normal, ve el còlera a brindar-nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions que la ciència té dret d'esperar, tindrem la sort d'experimentar fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.

-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre el decreixement de la població americana i sa influència en l'Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li digui? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant, que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si l'enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà: tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball... i fóra llàstima.

-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja! Jo tinc preparat un folleto, i així que comenci a morir gent pels barris d'arrabal, demostraré fins a l'evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a la desatentada procreació de la classe proletària.

-Malthus, eh?

-Pss... Malthus... Oh! però; l'hi millorat molt!

-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal humor de por de perdre cinc anys d'estudis.

-Animi's, home, animi's. El còlera correspondrà a lo que lícitament pot demanar-se-li, lo contrari no pot ser, seria antieconòmic.

DUES MINYONES

-Ai! si a n'en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo?

-¿I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus?

-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta; aquest any pel ditxós còlera... jo t'asseguro que en res tinc sort!

-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l'any vinent, si som vius... dallonses!... Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués sigut pel còlera, en Titus l'any vinent guanyaria xeixanta duros cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li ha dit que no n'hi donaria més que quaranta cinc.

-Ai, _con tal_ que a n'en Carlets no li agafi alguna cosa!...

-Ai, com tarda en Titus!

(_La mare, entrant_). -Noies, a dinar.

-Ai! quin susto m'ha donat... (¡Ai, si en Carlets tenia alguna cosa!).

-Ai! a mi també. (¡No sé com és que en Titus m'ha de fer estar amb tanta ànsia!)

-¿Què no han posat en Carlets... Ai! vui dir l'aigua en fresc?

-No beguis fred, que és mal pel Titus... Ai! vui dir pel còlera.

DOS METGES

-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que seria molt eficàç per acombatre'l; però com no hi ha casos... no el puc posar a prova. És que és molt! Amb tant com s'enraona, no trobo un colèric ni amb candeletes.

-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna cosa; però la gent que visitava se m'ha esporuguit, i, ¡vagi'ls al darrera! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En quant a medis de curació no m'hi amohino; ja tinc massa anys per tornar-me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.

-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un tisiquet per aquí, un pletòric per allí... i tot ajuda. Però ara...

-Sí, ara... Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a experimentar les virtuts del meu preparat.

-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.

-Sí; però com l'antic no cura...

-Al menos tranquilitza la consciència. _¡Nada, nada!_ dieta, sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.

EL TELÈGRAF

_De fora_. -«Com esteu?»

_De dins_. -«Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; demés, aquí bons.»

La família de fora rep un despatx que diu: «El noi gran _malalt_, la noia gran _morta_...» i surten pels carrers del poble escandalitzant que a Barcelona a cada casa se'n moren dos. De fora arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies? -Puja? -Baixa? -Quants avui? -Puc venir? -Heu tancat?

De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet. -No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.

Mai havia estat tan fecunda i insípida la correspondència telegràfica.

DOS MINYONS

-Noi, des d'això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar davant seu...

-Quina sort! Jo el que voldria és que durés i no s'obrís la Universitat.

-Sí que fóra ganga! L'any vinent simultanejaríem...

-I aquest any simultanejaríem... eh? Però ca! el meu pare fóra capaç de voler-me enviar a Saragossa a estudiar...

-Home, millor; quant més lluny del guetu.

-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis... allò fóra pitjor que el còlera. No hi aniria pas.

-Oh! si t'ho manava...

-Si m'ho arribés a manar, fingiria rampes i m'embrutaria de tinta perquè es pensés que l'havia agafat de valent...

-Tens raó, noi; és un acudit ben caio!

TRES NOIETS

_El més gran_. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser tindrem xala i anirem a fora!

_El mitjà_. -¡Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa!

_El petit_. -Jo cada dia menjo tita!

_Tots tres_. -Per mort del còlera! eh, eh, eh!

X. _(Robert Robert)_

L'ANY VINENT

Quin _tono_ es darà l'any vinent!

Tothom l'espera, tothom en parla, l'adula, li fa prometenses...

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més impaciència que l'any vinent.

Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara permaneixen entre nosaltres:

-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una passejada a fora.

Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot mústic, florit i arrugat, i exclama:

-Ai, senyor... tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent per a fer-me'n un bon tip.

Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar amb gran confiança l'any vinent.

Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar de la causa de sos plors, i sa mare em digué:

-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi donés: no, senyor; que esperi l'any vinent!

(Esperar un any per sis figues! ¡Quina humiliació per la humanitat!)

En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret sempre n'arreplega un retall o altre, no és veritat?

Generalment, d'aquests escrupolons de diàleg, mai se'n pot treure res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.

Sempre sento:

-Oh, l'any vinent serà una altra cosa!

-Si Déu fes que l'any vinent...

Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anunciés una comedia titulada _L'any vinent_; perquè es veu que és el més de moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de la més extraordinària deferència.

Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'època de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es té notícia de moltes que de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en què sigui l'any vinent.

Vegin com en aquest món tot és sort.

Perquè ¿què ha fet l'any vinent perquè tothom, grans i petits, li demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis?

Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la veritat és que encara no n'hi ha calendari) ja el públic li dedica funcions, gales, alegries...

I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ningú es recorda sinó de sos defectes per a fer-ne asco.

Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per sa inverossimilitut.

¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra són anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs, escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:

-Ja voldria ser a l'any vinent!

Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres circumstàncies que en cap any s'han vist reunides.

El xasco serà (i ja m'ho temo) que aquest ditxós any vinent siga com aquells còmics que vénen precedits d'hiperbòlics elogis, es fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts, fan retardar l'estreno... i a l'últim reben una xiulada que els escama.

Ja em sembla que a primers de gener sento dir a algú:

Malviatge! Jo que esperava amb tanta ànsia l'any vinent...

El més probable és que passada l'actual malatia, un o altre s'ha de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:

-Ai, Senyor! Nosaltres que havíem fet tants càlculs per a l'any vinent...

¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa proximitat els feia concebir!

Però mentrestant ningú es pot treure del cap aquesta idea.

L'un fa propòsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora per un si acàs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per suposat, referint-se sempre a l'any vinent.

Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al llit sense pensar que pugui haver-hi un demà, pensen ara, no sols en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com si tinguessin set anys i les sabates al balcó.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa resignació respectuosa i diuen:

-Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent.

Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.

A veure què serà això.

Hi haurà bon govern?

O tindrem la sort de que no n'hi hagi?

Plouran dobletes de quatre duros?

Es moriran les malalties?

...Però, ¿què en traiem d'amoïnar-nos ara, sinó n'averiguarem res?

Aquí no hi ha més que posar-se molt sobre si; i tenir calma per poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha de portar-nos el tan celebrat any vinent.

X. _(Robert Robert)_

CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS

UN AMIC A UN ALTRE

Amic Eloy: Encara que sols podràs contar-me llàstimes d'aquest Barcelona, escriu-me'n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre tira i que jo só enyoradís.