Part 3

Emperó finit lo combat un mariner que en lo Sant Crist tenia molta devociò, correguè cap á la bodega pera donarli gracias per haverlo lliurat de perill: no poch sorprés va quedarse al veure lo cos del Sant Crist tot estirat y mig ajagut cap á un cantò, posiciò que avans may l' havia tinguda. Correguè á contarho á un altre mariner company seu que tambè se n' estranyá moltíssim y abdòs portaren la nova als demès. Tothom davallá á la bodega: tothom se convencè de que aquells deyan la veritat. En aixó Don Joan disposá que tornessen lo Sant Crist á la proa y uns quants homes agafaren la imatge per complir aquell manament; pero tantost l' hagueren desarrambada, invadí lo lloch hont eran un raig d' aiga que hauria bastat per fer anar á fons la nau, si no l' haguessen tapat desseguida. Al mateix temps als peus de la creu trobaren una bala de canò. No hi havia dupte: alló era un miracle. Lo casco del baixell havia sigut foradat per una bala y lo Sant Crist ajeyentse fins y á tant que ab lo seu cos lográ tapar lo forat, va salvar á la capitana, de un segur naufragi.

Si devociò hi havia avans per la imatge, mes ne hi haguè despres, y encara avuy dura. Es lo mateix San Crist que 's guarda darrera lo presbiteri de la Catedral de Barcelona, junt ab altres recalts de aquell gloriosíssim combat. Com tambè se 'n guardavan en altres temples y monastirs y, entre aquests, en lo de Montserrat, hont fins al present sigle hi haguè la famosa llántia ó fanal de la capitana turca, á la qual lo poble ha dedicat un de sos mes bonichs cants populars; aquell que diu:

Fins setanta y quatre llántias creman davant del altar totas son de plata fina menos una que n' hi ha, n' es la llántia del REY MORO que may l' han vista cremar.

LO RAIG DE SOL.

Feya un sol! era un dia de primavera.

La Verge s' estava en sa cambra cusint y apropet d' ella l' infant Jesus, en companyia de altres noyets del vehinat, jugava á cavallets.

Veuse á qui que, ¡cosas de criaturas!, los altres no volgueren donar á Jesus la cadireta que feyan servir de cavall y aqueix tot trist y mig ploròs s' arrimá á la seva mare, guaytant de rehull als seus companyons que seguian divertintse sense cuidarse de ell.

La Verge se 'n adoná y plena d' amor y fe y per consolarlo:

--Vina, fill meu,--li va dir,--ja veurás quin un de mes bonich que te 'n donarè jo; no 't mancará cavallet.

Y, tot dihent aixó, l' agafa per sota las aixellas, lo alsa y 'l posa á cavall de un raig de sol que per la finestra entrava.

Jesus va sostindres' sobre 'l raig.

Los altres noys deixantse de jugar, quedaren encantats de lo que veyan.

LA ESTRELLAS DE LA VERGE.

De Tortosa al coll de l' Alba hi ha duas horas de pujada fatigosa en sa major part, pero tambè de delitòs esbarjo en quan se hi arriba, puig des de lo coll se descobreix un paisatge bellísim. Las hortas que s' estenen pels costats del Ebro, lo riu en tota sa amplada descapdellant sas onas cristallinas que s' esllavissan fins á Amposta per confondres' ab las aiguas del mar; vilas, pobles, vessanas, camps, afraus y montanyas, tot aixó 's veu clarament sota 'ls peus del que des de tant enlayrat indret s' ho contempla.

A mitjant camí del coll ó sia á una hora de Tortosa s' hi troba una hermita, hont hi viu una familia per la conservaciò y apariament del sant lloch.

Los diumenges s' hi acostuma á dir missa que sol ajudar l' hermitá (tal es lo nom que lo poble dona al cap d' aquella familia) y quan alguna colla de romeus hi acut, en la hermita troba aculliment y bon servey en tot quant necessita.

La imatge que s' hi venera fou trobada allí mateix per unas donas. La tradiciò ho conta aixis:

Unas donas que anavan al coll de l' Alba vegeren tot plegat á la vora del camí una serpent inmóu y dreta tal com si fos de pedra. Espantadas las pobres pagesas li tiraren rochs pera ferla fugir, mes com no la sapiguessen tocar y en ellas la por anès creixent, se posaren á corre cap á Tortosa ahont trobant los seus marits los hi contaren lo que acabava de passarloshi. Los homes llavors prenent estacas y bastons en busca del reptil eixiren acompanyats de sas mullers que los hi ensenyaren l' indret hont havian vist á la serp, la que, ab gran sorpresa de tots, encar romania allí mateix y en la mateixa postura. Mes com los homes no son tant espantadissos com las donas, se tiraren damunt de la bestia y á garrotadas lograren deixarla morta.

Ja se n' anavan altre cop dret á la ciutat quan de sopte un d' ells adonantse de una cosa que l' encuriosí cridá als demès y tots deturaren los seus passos reculant y reunintse ab lo qui 'ls havia detingut. Lo motiu de la sorpresa de aquell, havia estat lo haver descubert allí é pochs passos una esboçinada imatge de la Verge. Reculliren los trossos y los dugueren á la Catedral, hont se guardaren en depósit fins y á tant que fou acabada una capelleta que en lo mateix indret hont la serp apareguè, la devociò dels tortosins va edificar pera la sagrada imatge.

Mes veuse aquí que en la nit de aquell mateix dia en que 'ls tortosins reculliren la imatge, las estrellas del cel s' adonaren de que 'ls homes havian trepitjat lo lloch hont hi havia hagut la Verge y tanta tristor aixó 'ls causá, tant se 'n condoliren que, desprenentse del cel, com llágrimas de plata caigueren en espessa pluja en aquell mateix indret hont las pagesas havian vist la serpent. Mes al caure, totas pedrificadas quedaren allí en espessa muniò, de manera que avuy encara, y aixó qu' han transcorregut algunas centurias des de llavors ensá, se n' hi troban en abundò. Las guardan com á reliquias molts dels que 's veuhen obligats á deixar la terra tortosina, ja sia per anarsen á América, ja per motiu de casament ó ja per altres cassos de la vida.

LOS DOS AUCELLS

Quan Nostre Señor era petitet era hermòs com un pom de flors, tant que totas las mares envejavan á Maria la sort que li havia escaygut al tenir un fill tan sobiranament bell.

Jesus anava creixent de cos y al ensemps en gracia é inteligencia que, ab tot y sos curts anys, passava dels limits, á que sol reduhirlos la naturalesa humana. Aixó augmentá la estima que vers ell tothom sentia y 's feu en tot lo poble general lo crit de admiraciò que 'l tendre noyet ab tanta justicia s' anava guanyant.

Lo diable ne tinguè esment y volguè tirar á terra aquest renom, valentse de sas malas arts qu' ell creguè de bon éxit jugantlas contra un infantó de pochs anys y desprevingut.

Aixis fou com un dia esperant un moment en que sol, solet lo bon Jesus jugava en lo llindar de la porta, s' hi va atansar baix la figura de un altre noy pero moreno y casi negre y molt lleig, y aixis li parlá:

--M' han dit que tu sabs molt y que tot ho pots; mes jo 'u dupto y mes te dirè no 'u crech; y sino ¿á que no fas tu un aucell tan bonich com un que 'n faré jo? Perque jo se fer aucells y tot si vull?

Jesus mig riguè y va respondre:

--Farè un aucell.

Y agafant un encenall prim y ensatinat de sota lo banch del seu pare, se 'l posá en lo palmell de sa blanca maneta. Apres, acostanthi sos llabis de rosa, va bufar suaument tot murmurant:

--Vola.

Y sortí de sa má piulant y batent sas alas puntxegudas la pintada y llustrosa oreneta.

Lo diable no 's desconcertá al véureho, ans al revès ab ergull y presumpciò:

--Be--va dir--ara 'm toca á mí.

Y despres de mil esforsos y provaturas, va acostarse á Jesus y li mostrá tot satisfet de sa obra la asquerosa ratapinyada que ni tant sols volar poguè donchs la llum del dia li cegava la vista.

Jesus havia creat lo símbol de la vida ab l' aucell de la primavera.

Lo diable lo signe de la mort ab l' aucell de la nit.

DOS TRADICIONS DE SANTA EULARIA.

I.

L' ÁNGEL.

Santa Eularia, filla de las Corts de Sarriá,(8) morí verge y martre de la fe cristiana.

(8) La tradició la dóna per filla de las Corts, si be per la Historia consta que ho era de Barcelona.

Las seuas despullas quedaren molts anys perdudas als bons desitjos dels faels que li duyan vocaciò fins que lo bisbe Frondoino, sabent que havian sigut amagadas á Santa Maria del Mar, feu que las busquessen y buscá ell mateix per tots los recons del temple. Pero tot fou travall perdut: aixó era l' any 878. Llavors disposá lo sant bisbe que tothom de Barcelona y sos voltants dejunès tres jorns y anès á Santa Maria á fer resos y pregar al Senyor perque 'ls iluminès y ajudás á descobre lo indret hont lo sant cos estava soterrat. Tal com va ser manat, complert fou pel devot poble barceloní. En lo darrer dia se feu una professò per dins del temple y acabada aquesta, lo bisbe vestit de pontifical aná trucant ab la crossa una per una totas las llosas del sagrat clos. Una al últim va trobarne que feya soroll de buyt y havent manat que la alsessen, ab sorpresa y contentament de tothom, al dessota una urna de marbre hi descobriren, urna que contenia las despullas de la martre cristiana.

Poch temps despres se resolguè trasladarlas á la Seu y ab eix objecte se congregaren en professò los reys, la noblesa, los cavallers, los artesans y lo mes triat del poble. Professò mes lluhida no n' hi ha haguda may mes cap. Aquesta ixquè de la iglesia y feu camí, passant per la Argentaria, cap á la Catedral. Mes al atravessar per la plassa del blat, que avuy se diu del ángel y ja sabreu lo perque, lo tabernacle que duya l' urna 's pará en sech no podentlo fer seguir avant ni enrera tots los esforsos dels que 'l portavan y altres mes que 'ls ajudaren. Lo bisbe y demès s' agenollaren y feren oraciò, pregant á Deu los manifestás la causa d' aquell miracle. Llavors un ángel devallá del cel y ab lo dit signá un canonge que ab las llágrimas als ulls va tirarse als peus de Frondoino y li demaná perdò, acusantse d' haver tret de la urna un dit de la martre, acte comés per ell sols per la gran veneraciò y amor que sentia envers la Santa. Fóuli manat pel bisbe que tornès lo dit y havent complert lo manament, la professò seguí son curs sens altre estorb. En conmemoraciò de tant assenyalat miracle s' alsá en lo mig de la plassa, allá mateix hont s' aparaguè lo missatger de Deu, una columna en qual cim hi fou colocat un ángel de pedra daurada, ángel que mes tart al tráures' la columna va ser posat en la cantonada de la presò vella, y que en nostres dias ha desaparegut al tirar á terra la presò, pera ferhí la casa nova que avuy fa cara á la baixada de la presò y á la _Plassa del Angel_. Tal nom prenguè la plassa despres de la celestial apariciò.

II.

LA CEGUERA.

Contan tambè de la mateixa Santa que, una vegada una reyna volguè veure llurs restos per mes que lo bisbe li feu present que no 's podian ni devian ensenyar, tota vegada que per signes certs y anteriors se tenia certesa de que no era plahent á la mateixa Santa tal profanaciò.

La reyna se va riure de eixas observacions del bisbe, y valentse de sa autoridat volguè contemplar lo interior de l' urna. Mes tantost fou alsada la llosa y quan la reyna anava per ajupir lo cap á fi de guaytar á dins, las tenebras ompliren sos ulls y quedá privada de la vista.

Desconhortada de son cástich y penedida de son atreviment quedá la reyna; mes á llágrima viva plorant y agenollada als peus de l' urna, feu promesa á la mateixa Santa de que, si la tornava á la llum, ab sa propia vista per ella brodaría una banda que cap reyna ni emperadora ne tindria cap que se li poguès igualar ni en bellesa ni en válua.

Torná á véurehi la reyna y complí sa promesa. Los brillants, diamants, esmeraldas, perlas, safirs, topacios, turquesas, violadas hi eran en abundò, may ningú ha vist una cosa mes rica, avuy encara se conserva y es la banda que va posada sobre la cadira d' or hont s' hi coloca lo Santíssim y que sota tálem se passeja pels carrers de Barcelona lo dia de Corpus. Havem dit que la banda era la mateixa, es cert; pero avuy las joyas mes ricas hi faltan perque los francesos las varen robar l' any 1808.

L' APRENENT.

Mestre--deya un aprenent manyá á son amo, en una vetllada en que s' havia fet á la botiga molta feyna.--Mestre, anéu á reposar; estaréu fadigat, ja es hora de dormir; lo que falta fer jo m' ho en carrego.

--Y ho sabrás fer, noy?--preguntá l' amo al aprenent.

--¿Perque no? No es pas cosa de l' altre mon, posar los passadors de ferro á una reixa de barras rodonas.

--Be, be; ja que 't veus ab pit. Te aquí tens lo puntxò y lo martell, allí flameja lo fornal, arrèglat, perque certament estich rebentat y mon cos me demana descans.

--Anéu mestre,--feu l' aprenent--ja acabarè jo la feyna.

Y l' amo se 'n aná al llit. De tant fadigat no podia agafar lo son; aixis es que neguitòs, no podent dormir y no sentint soroll á la botiga, comensá á extranyarho, escoltant ab atenciò.

--Aquell diantre de xicot tambè s' haurá dormit--diguè entre si mateix.--No 'l sento picar.... no sento la mantxa.... ¿Que deu fer? Potser dorm! A la seua edat la son es tan dolsa.

Y tornava á fer orellas. Mes res; la quietu regnava en la botiga.

Al últim se determina, salta del llit y boy de puntetas se 'n va cap allí hont havia deixat al aprenent.

Aquest travallava. Lo passador de ferro estava estés sobre la enclusa, y l' aprenent en compte de fer los forats ab lo puntxò y á cops de martell en lo ferro caldejat, anava fentlos en lo ferro fret senzillameut y un darrera l' altre ab la punta del dit.

Lo mestre manyá quedá ab la boca oberta, mormolant.

--Aquest noy está en gracia de Deu! Aquest noy es un sant!

No s' enganyava al pensarsho lo bon menestral, perque aquell aprenent era Sant Eloy.

SANT FELIU DE ALELLA.

Hi ha un poble de no gayres casas, pero aixó si molt netas y blancas, tant que al véurelas de lluny semblan un vol de colomas aturat en mig de un prat fresch y ufanòs.

En aquest poble en los primers temps del cristianisme hi vivia un jove que renegant de la fe pagana havia abrassat la nova lley de Crist.

Aixó enujá tantíssim als gentils que, motivant son oy en prédicas per ells tildadas de malévolas, un dia amotinantse li varen lligar una corda al coll y, posant al altre extrem de la corda una grossa y feixuga mola, lo llansaren al riu perque 's neguès. Pero com Deu vetlla pèls que en ell confian, en lloch de anarsen á fons lo donzell se va sostindre dret damunt de l' aigua y, encara ab la corda al coll y seguintlo la mola que rodava per sobre la corrent del riu, vegèl' tot lo poble ab sorpresa caminar riu amunt, tenintlo des d' aquell moment per sant.

Tots corregueren á tirárseli al peus y á demanarli perdò.

Après de sa mort, la iglesia confirmá la santedat que 'l poble li havia concedit en vida. Des de llavors Sant Feliu es lo patrò de la vila de Alella, qual diada se celebra lo primer dia del mes d' Agost.

LO CONFESSIONARI.

A principis del present sigle hi havia encara á Barcelona lo preciòs convent de Santa Catarina destruhit per la revoluciò, may prou condempnada, del any 1835. Aquella terrible fetxa es y será sempre de doloròs recort per las arts, la religiò y la honra de la terra.

Mes no 'us vull parlar d' aquella nit d' horrors, ni del convent considerat baix son punt de vista artístich, res d' aixó. Sols vull fervos esment d' una llegendeta que contavan los mateixos frares, referent á un confessionari que hi havia en una xica capella al darrera del altar major.

Una tarda en que un frare s' estava sol en la sagristía, va entrarhi un home alt, sech, groch y tot vestit de negre, y li demaná si volia confessarlo. Lo frare l' hi va respondre que podia comensar á passar á la capella de darrera l' altar major, que ell desseguida hi aniria.

En efecte, encara no havia tingut temps lo desconegut d' agenollarse, que ja lo frare seya dins del confessionari disposat á escoltar al penident.

Comensa la confessiò.

Lo bo del frare ohía ab atenciò. Lo qui 's confessava anava dihent, dihent, dihent y si be 'l confès de tant en tant feya alguna mostra de sorpresa ab tot per ço no deixava d' escoltar. De prompte lo penident para sa relaciò y diu algunas paraulas á la orella del confès. Mes tot just havia dit quan ja aquest s' alsa horrorisat del que acaba de sentir, exclamant:

--Jesus, Maria y Joseph.

Y al mateix moment un tro inmens que trontolla lo convent, ompla l' espay y una forta pudor de sofre fa perdre 'ls sentits al frare. Quan aquest torná en sí, lo penident ja no hi era; pero encara se sentia la fator de la sofra y allí hont aquell, moments avans, havia posat la má s' hi veya la marca del seu palmell y dels seus dits tot cremat com si ho haguès sigut ab un ferro rohent.

Aquell fals penident era lo diable.

LO PELEGRÍ.

Quan en lo mon hi havia mes fe qu' ara, lo qual vol dir molts y molts anys enrera, solian los católichs mes devots anar en romiatge á Sant Jaume de Galicia, fent la pelegrinaciò á peu y ab greus mortificacions tan del cos, com del esperit.

Entre 'ls milers de aqueixos que al Sant visitaren, una vegada, segons se conta, ho feren un marit y muller ab son fill, garbòs jove de vint anys qu' era la esperansa de sos pares per son bon cor, y la alegría de las donzellas per sa hermosura sens parella.

D' hostal á hostal feya eixa devota familia lo seu sant camí, resant, ab lo sarronet al coll y 'l gayato á la má, baix l' amparo de Deu que protegeix á quants l' invocan en sas oracions.

Mes, com no hi ha fusta sense grop, ni alegria sense dol, volguè tal volta Dèu per probar sa fé, que 'ls esdevinguès lo doloròs cas qu' aneu á llegir.

Una nit despres d' haver sopat en un hostal, sent ja á dormir los pares, tinguè lo fill rahons ab la mossa de la casa y aquesta rabiosa y despitada jurá venjarse del donzell.

Aquest, que prompte oblidá la quimera, se ficá al llit quedant boy adormit al moment, y al endemá ja no 's va recordar de res.

Posárense novament en camí los tres pelegrins ab lo sarronet á coll, deixant lo poble y seguint la polsosa carretera.

No havian encara perdut de vista al poble, quan tot d' un plegat senten crits y avalot, se deturaren, y ab gran sorpresa vegérense voltats y presos y conduhits altra vegada cap al poble.

Un cop allí, 'ls varen dur al davant del jutge, y aquest los diguè:

--Pelegrins, se 'us acusa d' haver robat una tassa de plata del hostal hont heu dormit.

--Ni jo, ni ma dona, ni 'l meu fill havem furtat res--responguè 'l pare.

--Ment, ment,--cridá la minyona del hostal,--registréulos be y trobarèu la tassa.

Los escorcollaren, y dìntre lo sach del jove trobaren lo que 'ls hostalers deyan haverlos sigut robat.

--Ja veyéu que havéu negat falsament--esclamá llavors lo jutge.

--Ah, senyor!--feu lo donzell--quí m' acusa be prou deu saber qui li ha ficada, com prou tambè déu ben saber que jo so ignocent.

Pochs dias desprès, lo jove era condempnat á la forca y penjat fora 'l poble, en lo camí ral.

Refets del dolor y plens de vergonya marit y muller, creyent de cor al seu fill, no trigaren gayre á deixar lo poble per seguir sa pelegrinaciò. Mes quina no fou sa pena quan, al ser fora del poble, vegeren á un costat del camí la forca y, penjant d' ella, lo cos del seu fill estimat.

Tots dos romperen en un plor etern; mes llavors, fou voluntat de Deu, lo fill ab veu dolorosa:

--No ploréu--los va dir--que jo no so mort. Anáu á trobar al jutge, digauli lo que havéu vist y feu que 'm vingan á despenjar.

Corrent y atribulats, los dos pares anaren á trobar al senyor Jutge. Aquest estava dinant y en aquell moment tenia lo ganivet á punt d' obrir un gall rostit. Al sentir las esclamacions dels dos desconhortats pelegrins, llansá una grossa riallada.

--Anéu, anéu, gent de Deu,--digué--tant crech lo que 'm contau, com 'us creuria si 'm diguesseu que aquest gall cantará.

Y encara no havia dit, quan ja 'l gall dret de potas sobre 'l plat va posarse á cantar.

Sorprès lo jutge; deixant lo dinar corregué cap al lloch hont era 'l penjat, y 'l trobá en efecte encara viu y sá com si res li hagués esdevingut.

Haventse descobert despres que la mossa del hostal era la que havia posat la tassa dintre del sach, fou penjada en la mateixa forca del donzell, lo qual en companyía de sos pares acabá son romiatge á Sant Jaume de Galicia.

LO SANT CRIST DE BALAGUER.

Contan que un dia los moros trobaren un Sant Crist y per befa lo tiraren á la mar. La santa imatge, en lloch de ser llansada altre cop á la mateixa platja per las onas, surant, surant, mar endins se n' entrá: aixis bressat sempre pels trontolls del amarch element creuhá la mar venint á parar á la costa catalana. Un pich aquí, costejant, costejant, arribá un dia á la boca del Ebro y, contra 'l curs de la corrent, riu amunt, riu amunt se n' aná enfilant fins á trobar las aiguas del Segre: llavors lo riu gros pèl mes xich va deixar, y las aiguas lo portaren al davant de la ciutat de Balaguer. Un cop allí, la creu ja no volguè tirar amunt ni avall. La gent va adonarsen y probá algun atrevit d' agafarla; mes la creu, quan algú hi era vorer, llavors fugia com si no volguès ser tocada.

La nova del miracle s' aná escampant fins á arribar á un convent de monjas que hi havia prop de la ciutat, monjas tingudas en gran consideraciò per sas virtuts.

La mare abadessa 's feu contar la maravella, y après, com si la veu del cor li diguès, ordená á totas las monjas que 's dispossesen per eixir en professò cap al riu. Aixis ho feren, aixis devallaren del turò al cim del qual lo convent negrejava; vistas de lluny ab sos hábits blanchs, angels del cel pareixian.

Aixis arribaren al lloch hont la gent flectats los genolls pregava á la imatge no deixés aquella seua terra.

L' abadessa llavors s' atansá al marge y ¡cas providencial! lo Sant Crist hi correguè desseguida, fins quasi á tocar los peus d' aquella. La religiosa, llavors plena de santa fé, ajupintse abraçá la imatge sagrada, y, enlayrantla, seguida de las monjas, cap al monastir novament feu camí, sens que 'l pes ni 'l balans causessen en ella cap mena de fatiga. Prova certa de que 'l voler de Deu era posar en evidencia lo poder miraculòs de la santa penyora.

Tan bell punt hi hagueren arribat oferírentlo á lá adoraciò de tot lo poble que hi correguè ab gran fe, ab gran tropell.

Allí s' adora encara avuy dia y es d' aqueix Sant Crist que 's conta que li creixen los cabells y las unglas; unglas y cabells que un cop al any li son tallats, y que tornan á creixer, com sol succehir en los cossos de personas vivents.

LO JURAMENT DE LAS PUELLAS DE ST. PERE.

Era en aquell temps de trista recordansa pels cristians (temps en que la mitja lluna va ferse mestresa de la Iberia), quan tinguè lloch lo jurament de las puellas de Sant Pere de Barcelona.

Corria l' any 986, any en que 'ls alarbs destruhiren la ciutat de Barcelona, quan las nobles reclosas mostraren la fe mes viva y un ardiment no gayre comú en cor de dóna.

Sabent lo avéns que en sas conquestas anavan fent los moros, que ja corrian vencedors pel pla de Barcelona y coneixent que la ciutat no podria resistir al poder d' aquell, la abadesa reuní 'l capítol y esposá la causa que 'l motivava. Manifestá lo perill que corrian, si era vensuda Barcelona, d' esser víctimas de la furia del heretges conquestadors, y va demanar concell.

Viva fou la sensaciò que produhiren en las nobles damas las paraulas de la abadesa; pero, ab tot, despres d' haverhi pensat, no volent cap d' ellas passar per la humillació dels mal tractes que de segur los donarian los invasors, determenaren, y ho van jurar per la sanch de Jesucrist, «presentarse als infaels totas sense nas, cregudas de salvar llur puresa ab l' horror que naturalment devia produhir en la lliviana soldadesca tan crudel mutilació.»(9)

(9) La Mare de Deu de la Bona Sort per D. Domingo Reventós.--Gay Saber, número 39.

Arribá tristament lo cas de tindre de cumplir lo promés, y ab resolució totas ellas ho executaren.

Pero 'ls alarbs, al entrar en lo convent y al adonarsen, passaren á la major part d' ellas á fil d' espasa. No mes tres ne deixaren en vida y encara per obtindre d' ellas mes gros rescat, com aixís suscehí.

LO PORQUET DE SANT ANTONI.