Part 4

Sant Antoni abat, acabava de fer un llarch viatge per mar, y en sa estada á bordo s' havia fet conegut del patrò, com que en conversa ab ell moltas vegadas matava las horas. Aixís va ser com coneguè lo génit y defectes del home de mar y va resoldre en son interior convertirlo per mes que fos tossut y grants llurs errors. Lo dia que varen dessembarcar, tots dos enrahonant entraren á la ciutat, y al ser al portal (avuy portal de Sant Antoni) y quan estavan en lo mes fort de la questiò, se 'ls vinguè entre camas una truja. La truja duya un garrinet á la boca y 'l deixá caure als peus del sant.

Aquest s' ajupí, sorprès del cas, mira 'l porcell y vegè que no 's podia aguantar dret perque tenia una pota trencada.

Llavors, alsant lo cap, diguè al patrò:

--Veyeu, vos tan incredul, y aquesta truja, tot y ser bestia, ve á mí, perque l' instint li diu que hi ha un poder sobrenatural del quin pot rebre tota lley de benifets.

Y aixó dihent, agafá 'l porquet y 'l feu posar dret ajudantlo ell á sostindres.

Desprès, pegantli una patacada á la cama trencada:

--Ves,--li va dir--camina.

Lo garri va posarse á corre com un llamp.

Lo patrò, 's queda ab un pam de boca oberta y desde llavoras obrí son cor á la fe.

Es per això que nos pintan á Sant Antoni ab lo porch al costat y que 'l poble sol anomenarlo Sant Antoni del porquet.

LAS MOSCAS DE SANT NARCÍS.

Quan lo rey Felip de França vinguè en só de guerra á Catalunya y, despres de rebassar gran part de la terra Ampurdanesa va, deixarse caure sobre Girona, los gironins varen posarse baix lo amparo del seu patrò Sant Narcís.

La ciutat fou assetjada y tastá tota lley de sufriments. No eran prou á salvarla los esforsos dels seus fills, ni 'l del brau rey d' Aragó en Pere que vetllava la ratlla de França á fi de privar la reculada del excércit vingut de mes enllá del Pirineu. Cada dia minvavan los defenedors y creixia lo perill de esser assaltada y presa. Ja casi no restava esperansa de salvaciò, lo poder dels homes no era prou per resistir la forsa de tanta gent d' armas com la tenian voltada si 'l cel no feya un miracle, la caiguda era inevitable.

Lo miracle del cel no 's feu esperar.

Los gironins havian invocat la protecciò de Sant Narcís, y Sant Narcís los va deslliurar del enemich.

Diu la tradiciò que lo sepulcre que guardava 'l cos d' aqueix sant llavors va mig badarse y per la escletxa comensaren á eixir unas moscas negras y verinosas que, alsantse en remolins, traspasaren las murallas y, deixantse caure en lo camp dels assetjadors, van sembrarhi la mort ab sas picadas cada una de las quals causava la mort repentina. Y aquestas moscas eran tan nombrosas, qu' en pochs dias los voltants de Girona van veures sembrats de cadavres.

Lo exercit Françès s' esferehi llavoras y á corre cuyta alsá lo setge, deixant lliure á la ciutat y sembrant los camins de agonetjants y morts. Quaranta mil soldats y dos mil quatrecents cavalls foren las víctimas d' aquell exèrcit acapdillat per un cardenal y 'l mes poderòs rey d' aquellas centurias.

HERODIAS.

Despres de la mort de Sant Joan Baptista y de la de Nostre Senyor, Deu condempná al rey Herodes y á sa filla Herodías á rodar per la terra, sens amor de ningú, sens lley, sens casa y sens redòs. De la una part á l' altra aixis han anat fent via des de llavors ençá no estantse parats sino curt espay de temps en aquells llochs en que Deu ho ha disposat pera mes puniment de llurs crims.

Donchs be, una d' aquestas paradas la varen fer, pare y filla, en los voltants de la ciutat de Lleyda.

Allí de nits rondavan pels camps y de dias encauhats en una bauma fugian de la llum de sol.

Mes veuse aquí que en una d' eixas sortidas, Herodías, se vegè sorpresa per la llum del matí y esfarahintse va corre cap al cau; mes la 'n separava un riu: lo Segre, que ab la gran fredor de la nit, donchs era al hivern, s' havia gelat de part á part. Herodías no vacilá un moment, á fi de guanyar temps, y 's llansá al damunt de la crosta de gel. Mes ay! al ser al mig de l' aigua, lo gel cruix, cedeix al pes de la juheva y esta s' enfonza; pero avans de que fos del tot englutida y quan la flor del aigua estiguè á la mida del seu coll, llavors rejuntantse rápidament altre vegada lo gel, aquest li feu saltar lo cap en rodò, sentint la filla del rey de Judea la mateixa horrible agonía de aquell Joan al quí ella havia fet sofrir mort consemblanta.

LA NAU DE SANT RAMON.

Sant Ramon de Penyafort fill de Vilafranca, confessor de reys de reys y de papas.

Y es veritat lo que diu la cansò donchs era confès de nostre gran rey En Jaume d' Aragò, qui l' estimava tant que sempre 'l volia aprop seu per amich, guia y conceller. Eixa especie de gelosia del rey envers son confès, es lo que fonamenta la tradiciò que del dit Sant conta 'l poble catalá.

Lo rey era á Mallorca y va saber que son confessor volia anarsen á Barcelona: desagradat lo rey de aixó, procurá ferlo mudar de pensament, y com coneguès que no n' eixiria, llavors ¿quina 'n fa 'l gran monarca? Dona ordre á tots los nauixers, de que cap d' ells embarque á Sant Ramon, amenassant ab greus penas al quí gosás á desobehir son manament.

Lo bon religiòs que no sabia res de la ordre del rey, quan li va pareixer be, cap á la platja feu via y entrá en tractes ab uns mariners pera empendre son viatge. Aquests rebujaren sas ofertas, fentli á saber al mateix temps las ordres que tenian rebudas.

--Bè--contestá lo sant varò resignat.--Deu m' ajudará.

Y acostantse á la mar, agafa son mantell per una punta y l' exten damunt de l' aigua; lliga despres aqueixa punta al cim de son gayato y pujant sobre lo mantell, que surava planer com si fos de fusta, espera lo buf del vent que no triga gayre á vindre s' infla lo mantell com si fos una vela y 'l Sant ab esglay de tots los que des de la platja se 'l guaytan mar en dins llisca com una gavina quan neda.

* * * * *

Eix miracle se veya esculpit en un capitell d' una columna del convent de Santa Catarina.

LO BE DE SANT FRANCISCO.

Bona gent, voldriau guardarme aquest bé, que ja tornarè mes tart á recullirlo? Ara com ara, per anar allí hont vaig me fa nosa:--aixó deya á uns mestres de casas qu' esmorsavan en la porta de una fleca, San Francisco de Paula un dia en que anava á ajudar á be morir un agonetjant.

Los mestres de casas se miraren uns ab altres com dient. «¿Qué fem?» Lo mes vell va respondre per tots:

--Bè, deixáulo y 'us lo guardarem.

Sant Francisco deixà 'l bé; bestiola mansa y que sempre seguia al seu amo tal com si fos un gos.

Tot just aqueix havia girat la esquena, un dels mestres de casas mes entraversat que 'ls altres, comensa á amanyegar lo bé y á palparlo ab gran cuidado.

--Sabeu companys--diu ell al últim--que pensava?

--Que?--feren los altres.

--Que aquest bé, que es molt grassò, está á punt de ser menjat.

--Que vols dir?

--Que podriam tastarlo. ¿Menjem?

--Y quan, torni, que li direm, al seu amo?

--Que se n' ha anat, y no mentirem perque no será aqui.

--Ja esta dit.--respongueren tots los demès.

Al moment fou degollada la bestia y cuyta y repartida entre paletas y manobras qu' eran una colla. La pell y los ossos, perque no 'ls descobrissen, van tirarlos al forn de la fleca.

Quan va tornar lo sant ja no quedava rastre del bé y tots ells eren dins, qui picant, qui fent morter, qui traginant aygua. Tots lo varen veure entrar, mes tots van fer com si no se n' haguessen adonat.

Sant Francisco aná ficantse endins fins á ser al davant del mes vell que li havia dit. «Be deixéulo y 'us lo guardarém.»

--Bon home,--li diguè--me voldriau fer lo favor de tornarme 'l bé que 'm guardéu?

--Bé! bé! Nosaltres guardavam un bé? Ne sabs res tu, Quico?--va cridar lo vell deixant la feyna y dirigintse á un manobra.

--No 'l so vist pas!--va respondre aquest.

--Si, home,--repeteix lo sant,--vos ne recordaréu si feu memoria. Era quan esmorsavau. Com he trigat tant, potser molt be que vos ne haguéu oblidat. Era un bé blanch; de llana fina y llarga.

--Ah! si, ja 'm recorda; pero travallant me 'n so distret. Potser deu ser per aquí, encara que no l' he vist mes desde llavoras.

Lo sant guayta al un cantò y á l' altre: mes al últim cansat de buscar:

--Bona gent--va dir ab to alegre--vosaltres estéu de broma y jo vaig depressa. Si me l' haveu amagat diguéumho.

--Be estem prou per amagar béns.

--Vaja, que sí que me l' haveu amagat. No 'm digáu que no y en prova ja veuréu com jo 'l farè sortir si es que no 'l tingáu fermat.

--Cridéu, cridéu á veure si sortirá.

--Petit! petit! marruech! marruech?--comensá á dir lo frare acostantse á la boca del forn.--Petit! petit!..... Sentiu ja 'm respont.

En efecte dins del forn un bel carinyòs y seguit responia á la veu del sant.

Tots los travalladors deixant la feyna corregueren alli hont era Sant Francisco y, tantost hi foren, ab gran admiraciò van veure saltar per la boca del forn aixerit y festòs lo bé, lo mateix bé que s' acabavan de menjar.

L' INFANT DE LA PETXINA.

Un dia sant Agustí passejantse per la platja, va veure un noyet que, sentat vora de la mar, ab una petxina anava tirant aigua dins de un clotet que havia fet á la sorra.

La constancia y formalitat ab que 'l noy aquell travallava, cridaren la atenciò del sant fins á tal extrem que, encuriosintse de veras, deturá los seus passos, quedantse dret al costat del noy y mirantlo atentament sens pérdreli ni una acciò.

Lo infant anava seguint lo seu fet. A petxinadas á petxinadas feya lo trasbals sens demostrar ni fadiga, ni aburriment.

Sant Agusti fou qui va perdre primer la paciencia.

--Noy--li va dir al últim--¿me voldrias dir lo que estás fent?

--Ja 'u veyéu,--responguè l' angelet de Deu--poso aigua de mar dintre d' aquest clotet.

--Y qué ¿pretens ab aixó omplir lo clot?

--Si no volguès mes que omplir lo clot aquest, aviat ho fora--esclamá lo noy mig rient.--No, no, lo que vull es ferhi cabre tota l' aigua de la mar.

Al sentir aquestas paraulas S. Agustí va arrugá 'l front tot bellugant lo cap, com volgues dir: «Santa ignocencia!»

--Ah donchs!--feu lo fill de santa Mónica--si vols realisar lo que dius, ne tens per temps encara: prou es mes mes fácil traure una montanya de lloch. ¿No veus, criatura, qu' estàs perdent la estona. Lo que vols fer es impossible.

--Impossible! mes fácil m' es á mi fer cabre la mar dintre de un clot, que no pas á tu compendre lo que estavas pensant quan m' has vist.

Y dit això 'l noy va desapareixe.

Lo noy aquell era Jesus.

En lo que estava pensant sant Agustí era en lo misteri de la Santíssima Trinitat.

SANT SEVER.

A una hora de Sant Culgat, poble del Vallés, hi ha una hermita que 'n diuhen Sant Medí. Es un indret molt bonich, rich de vegetaciò y voltat de boscos: las violetas hi floreixen en abundò barrejadas ab las mareselvas y euras que s' enfilau cargolantse pels tronchs y brancas dels vells oms y las rondinayres albas: la quietut, la bellesa y los olors que omplen l' espay, donan á n' aquell lloch un atractiu tal que convidan á oblidar tot lo de aquest mon, deixant entreveure una vida d' amor y dolsa ventura.

En la hermita s' hi venera la imatge de Sant Medí y cada any al serne la diada, que es lo dia 3 de Mars, lo jovent dels pobles del vol hi acut. Cada poble du la seva bandera y la seva musica. Reunidas totas las collas, ixen de fila los banderados y aquests tots junts entren á la hermita; los demés de la colla y gent curiosa se quedan fora al camp y des de allí ohieixen la missa. Aquesta es missa cantada aquell dia y al aixecar á Nostre Senyor, totas las musicas al plegat sonan la marxa reyal.

Ningú pot esmaginarse la bellor del espectacle ohint lo ressó dels instruments per aquells torrents y clotaradas.

Acabada la missa, comensan las ballas que 's fan á la mateixa plassa hont es la hermita. Mentres los joves dansan, las vellas fan la minestra, encenent foch entre quatre pedras que aixafan las tofas dels violers boscans; violers que á la tarde las noyas despullan de sas flors pera posarsen' un ramet al pit, donchs á la que ho fa, segons se diu, no ha de mancarli al cap del any un espós agraciat.

En temps del emperador Diocleciá, lo indret era lo mateix, pero no hi havia la hermita y lo poble de Sant Culgat se nomenava Castro--Octaviana; lloch hont, segons contan, fou agafat lo qui ab lo nom de Sever era llavors bisbe de Barcelona. L' emperador Romá resolt á perseguir ab nou ardor als cristians del seu imperi, enviá á tots los punts del seus dominis, encarregats de complir lo seu propósit. Daciá, lo destinat á Catalunya, era home dur de cor y resolut.

Avisat lo Bisbe Sever del que passava, de moment cedí al enuig y en quant arribá lo prefecte romá isquè de Barcelona y 's dirigí á Sant Culgat sabent que l' anavan á pendre. Pèl camí no obstant se repensá y prenent esperit determená sofrir lo martiri ans que passar per la vergonya dels poruchs.

Ja era á mes de mig camí quan va pendre tal determenaciò; passava pèl indret que 'us so descrital comens. Un pagés estava sembrant favas: eix pagés se deya Medí y era conegut del Bisbe. Aquest s' hi va acostar y li va dir:

--Bon home, me persegueixen perque predico la lley de Crist. Si 't preguntan, los que venen darrera, si m' has vist, digas que si; res hi fa que 'm prengan, resolt estich á morir pera major gloria de Deu.

Lo pagés, que 's deya Emetri, y que ara tothom coneix ab lo nom de Sant Medí, li responguè:

--Anáu, farè 'l que 'm dihéu.

Y seguí sembrant favas. Lo bisbe aná fent via.

Al poch rato arriban tres soldats y emprenen al pagés:

--Pagés, bon pagés, havéu vist passar un home aixis y aixis.

--Si, 'l so vist,--respont,--quan sembrava aqueixas favas.

Los soldats giraren los ulls envers lo camp y vegeren las favas altas y granadas. Desagradats y rondinant se 'n tornaren á Barcelona.

Sant Medí va quedarse sorprés del miracle que s' acabava d' obrar á sa vista.

LA VEU DEL COR.

Sant Antoni de Padua un dia 's trobava en una esglesia de sa ciutat nadiuha fent un sermò, quan tot de un plegat lo cor li va dir que 'l seu pare, que vivia á Lisboa, estava en greu perill de perdre la vida. Com bon fill qu' era, molt se 'n condolguè y, no tenint ja sossech, se dirigí á sos oyents demanantlos que 'l esperessen un xich, donchs ell en aquell moment tenia de deixarlos per precisiò.

Ixquè, donchs, de Padua y feu via cap á Lisboa, á casa del seu pare Don Francisco de Bullon. Mes, tantost fou en los carrers de la vila portuguesa, va trobar en son cami una gran gentada: s' hi atansá, se feu pas per entremig de la munió per veure qu' era lo que esta guaytava y ab gran sorpresa vegè á son pare que 'l duyan á matar. Don Francisco acusat de homey, estava condempnat á mort pels jutges despres d' haverse fet las provas que la lley manava y haventse tingut aquestas per certas é irecusables.

Lo bon frare en quan lo vegè, hi va corre, y, deturant als que acompanyavan al sopost homeyer,

--Aquest home es ignocent--va cridar.--Jo que may he mentit vos ho dich. Aturéuvos.

Tothom se 'l guaytá ab sorpresa, y, com tot lo poble 'l coneixia y ja feya temps, era tingut en opiniò de sant, la professò va deturar son cami.

Llavors lo jutge s' acostá al frare y li va dir.

--No es que dupte de vos; pero vos sou lo fill y..... Ademès, tantas provas, tants testimonis l' acusan... ¿Quina prova podéu donar vos que justifique vostras paraulas?

--Veniu,--responguè sant Antoni,--lo mateix mort nos ho dirá: seguíume.

Y 's dirigí cap al cementiri.

Tothom lo va seguir.

Quan hi foren, diguè lo sant, deturantse davant de la fossa del home que havia sigut mort.

--Álsat.

La terra comensá á remoures, y al poch rato obrintse donguè pas al mort que 's va quedar sentat mirantse de fit á fit al que li havia dirigit la paraula.

--Me respondrás?--va preguntarli 'l franciscá.

--Si--feu lo mort.

--¿Quí t' ha mort ha sigut Don Francisco de Bullon, para meu?

--No.

--Si no ha estat ell, digas ¿qui ha estat?

Lo mort contesta.

--_De Dios no tengo licencia(10) me vuelvo á mi sepultura._ Y novament s' ajaguè en la fossa quedant colgat de terra tal com estava.

(10) Estas paraulas que conta la tradicio las diuhen en castellá.

La sorpresa dels homs de la lley y de tot lo poble no 's pot esplicar.

Lo jutge veyent en alló un avís del cel, al instant va donar per ignocent al prés posantlo en llivertat.

Sant Antoni, desprès d' haver fet aixó se 'n torná á Padua y á la esglesia hont predicava y finí lo sermò ab calma y tranquilitat sens que 'ls oyents trobessen llarga la seva ausencia de la qual molts casi ni se n' adonaren.

SANT CRISTOFOL.

Sant Cristófol era un home que 's guanyava la vida passant la gent de una part de riu á l' altra.

Veuse aqui que un dia se li presentá un noyet ros com un fil d' or que, portan una bola á la ma, Sant Cristofol ja l' havia vist venir de lluny.

Quan es aprop del riu lo noy se detura y diu al sant que se 'l guayta ab bona cara:

--Podriau, passarme bon home, á l' altra banda del riu?

--Si puch?--responguè mortificat Cristófol.--Noy has de saber que aquestas espatllas--y ab la ma 's va donar una petacada á sa espatlla dreta--n' ha dut que pesavan mòlt mes que tú. Qui passa homes be podrá passar criaturas.

--Voléu probarho?

--Si vols passar, te passarè--rondina 'l sant.

Y sens dir mes paraulas, pren al infantò y se 'l carrega á las espatllas.

Pero encara no havia dat dos passos, sentí que las camas casi li deyan prou y tinguè d' afiansarse ab un arbre per no caure.

L' infantò ab una carona d' angel qu' enamorava no feya sino mirarsel' mig rient.

Cristófol prou va sentirse mortificat; pero, fent un esfors, va passar lo riu.

Al deixar lo noy á terra:

--Certament, no m' esplico com pot ser--va dir--que un infant com tú arribi á pesar tant. Casi creurè que las forsas me fan minvada.

--No 't minvan, Cristófol, no--li va respondre 'l noy amorosament,--no sò jo 'l que pesa, es aquesta bola que duch á la má. Cristófol, al passarme á mí, acabas de traginar tot lo pes d' un mòn.

Cristófol coneguè llavoras que qui li parlava era lo mateix Jesus y flectá 'ls genolls per adorarlo.

DOS TRADICIONS DE SANT MARTÍ.

I.

LO MANTELL.

En temps dels romans, hi havia un jove soldat que per sas bonas obras era la enveja d' alguns y lo amich de mòlts. Un dia li manaren que, junt ab altres del seu bras, anés á dar una ordre al prefecte de la ciutat de Amiens.

Los arbres despullats de fullas, la negror dels núvols que cobrian lo cel, un fort vent que aixecava la pols com una espessa boyra y la fredor que 'l cor gelava, feyan de la naturalesa lo dia mes trist de aquell rigoròs hivern.

Pero encara que 'l temps era cru y trist, perçó Martí y sos companys feyan lo camí plens d' alegria y bromejant. Colcantne braus corcers y ben abrigats ab sos mantells, dret á la ciutat s' anavan acostant sens fixarse en res del que per aprop d' ells passava.

Al entrar en lo portal los ixquè al encontre un pobre vell tot espellifat y mig mort de fret, y va demanarlos caritat per amor á Dèu.

Un dels companys de Martí li va respondre ab bon humor:

--En mala banda veniu, los soldats no tenim quartos.

Y al dir aixó, apartá lo seu cavall que hauria fet mal al pobre vellet.

Martí se 'n condolguè, y li va dir:

--Bon home, veritat es que no duhem diners; però encara 'ns queda quelcom que 'us fará servey.

Y trayentse lo mantell de sas espatllas, lo mig partí ab la seva espasa. La una meytat se la va quedar per ell, l' altra meytat la va dar al pobre.

Las brometas que li feren sos companys al véurel' ab mig abrich, no foren escassas, pero Martí ho va pendre á la bona, no penedintse per ço de lo que acabava de fer.

Aquell mateix dia á la tarda, Martí, tot solet, solet, retorná novament al lloch d' hont havia vingut.

Capficat anava fent camí carretera amunt en mig de la quietut que trencava solzament lo poteig del seu cavall, quan de sopte aclarintse lo cel, un raig de sol que pegava de ple en un marge que tenia al seu davant, lo distraguè del seu capficament y li obligá á alsar los ulls que duya fixos al cap de la seva colcadura.

Llavors en mig d' aquell raig de sol, va veure á Jesus, al mateix Jesus, que portava damunt de sas espatllas la meytat del mantell que havia donat al pobre en lo portal de la ciutat.

Martí saltá de son corçer pera tirarse al peus del fill de Deu que amorosament se 'l guaytava; mes ja era tart, Jesus ja havia desaparegut.

II.

LO ARBRE.

Quan va passar aixó Sant Martí ja era bisbe.

Tots los afanys del virtuòs prelat eran convertir als que perduts anavan entre la boyra del gentilisme, no reparant en res per obtíndreho, per mes que s' haguès d' exposar á tota sort de perills y contratemps.

Veuse aquí que prop de la ciutat de Tours hi havia una gran alzina consagrada pels gentils als deus infernals. Sant Martí, com á bisbe qu' era del terme hont s' aixecava la ciutat, no podia transigir ab semblant escarni á la lley de Crist y tractá ab sermons y conversas de fer desapareixe l' arbre; pero tot fou travall perdut. Ja desesperava de lograr son propósit, quan un dia se li presentaren uns quants gentils y li digueren:

--¿Voléu que desaparesca l' alzina que tenim consagrada á un de nostres Deus? Donchs vos teniu de ferho.

Lo prelat los va respondre:

--Ab tal que lo qu' haja de fer per lograrho, siga fet en honra y profit del Dèu á qui serveixo, ho farè.

--Ho podréu fer y será per major gloria de la vostra religiò si per cas.

--Parléu.

--L' alzina--digueren los gentils--sera tallada per nosaltres; mes vos deuréu ser posat en lo mateix indret hont ella haja de caure per forsa. Ja veyéu que no es cosa de l' altre mon. ¿Vos hi aveniu?

--¿Res mes?--pregunta Sant Martí.

--Res mes.

--Donchs demá talléu l' alzina, que jo no faltarè en lo indret que 'm havéu escullit.

Los gentils se 'n anaren contents, donchs segurs estavan de que 'l bisbe cumpliria sa paraula y de que, al cumplirla, desapareixeria del mòn un dels mes ferms enemich de sos dèus.

La nova correguè per la ciutat, entristint als faels y als amichs del Sant, que anaren á trobarlo per tráureli del cap semblant determenaciò.

Mes fou en va.

Sant Martí 'ls va respondre:

--¿Voléu que 'm deixe perdre tan bella ocasiò de morir en honra del qui per nosaltres finá clavat á la creu? No 'u farè pas.

Á l' endemá una gran gentada amplenava lo bosch hont hi havia la vella alzina. Sota mateix de la capsalada del arbre y en la direcciò hont devia caure aquesta, una estaca clavada á terra assenyalava lo lloch destinat al bisbe.

Aquest va arribar ab la fe al cor y l' alegria en la cara, acompanyat d' amichs y faels observadors de sa doctrina, Li assenyalaren lo indret que devia ocupar. Quan hi fou, comensaren los gentils á tallar l' alzina á cops de destral.

En lo rostre d' aquests s' hi llegia la satisfacciò del que va á lograr un desig esperat de temps: en lo dels cristians la trista resignaciò del que va á presenciar la mort inevitable de una persona benvolguda.

Tot era quietut, no mes ressonavan los acompassats cops dels destralers. Las estellas rebotian lluny, la soca cruxia; á la fi, á forsa de suor y travall, l' arbre comensá á donar ab son balandreig senyal de perdre son plom natural, abalantsantse cap allí hont era Sant Martí.

Llavors pararen las destraladas y un dels gentils doná una forta empenta al tronch ja consentit.

L' arbre bambolejá, cruixí y ab gran estrépit cayguè; mes ¡cas estrany! á la senyal de la creu ab que lo va rebre lo virtuòs prelat, l' arbre cambiant de jayent, aná á caure ab gran terratrémol en direcciò oposada á la que per lley natural seguir devia.

Los gentils llavors se agenollaren als peus del Sant y demanantli perdò seguiren la lley de Deu.

LA PALMERA.(11)

(11) Esta tradició la publica en sa colecciò italiana, G. Pitrè de Sicilia.

La Verge anava de camí acompanyada de Sant Joseph lo qui, escoltant la veu del mal esperit, s' omplia 'l cervell de sospitas que 'l mal humoravan y no 'l deixavan en sossech ni un sol moment.

La Verge, duhent en sas entranyas lo fruyt beneyt, se fadigava y sovint, sovint havia de pendre repós.