Part 11

-En una paraula- féu ella, sostenint-li valentment la mirada: -l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta autoritat existís; mes, en quant a voler-me casar amb un altre contra la meva voluntat, no ho intentaran mai...

-I si ho fessin?- insistí encara ell amb tossuderia.

-Si ho fessin- contestà ella amb resolució -no em consideraria amb cap obligació d'obeir-los.

-Gràcies, estimada meva!- digué el jove, respirant fort. -No necessito ja preguntar-te més.

I, mentres en el dit del cor li introduïa una senzilla i revinguda argolla d'or, afegí:

-Té: aquí tens el signe de la lligança que enclou nostres mútues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortarà.

X

Els uns després dels altres anaren els forasters despedint-se de Serra-Bruna; i, quan aparegueren les primeres boirades de la tardor, ja en el mas hi quedava sola la família, embolcallada d'aquella mena de tristesa que escampa la buidor de l'animació desapareguda.

-És estrany lo que em passa- discorria la Montserrat en sos interminables soliloquis d'amorosa meditació. Abans de l'anada a Sant Martí, em semblava que sols de sentir dels seus llavis la seguretat del seu amor, havien de cessar les meves angoixes, convertint-se en ditxa perfecta. Avui això ja ho tinc, i el meu cor està amb el mateix neguit d'abans; i hi estarà fins i tant que puga dir públicament que és mon promès.

La innocenta no sabia que el cor humà és un passatger d'aquest món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'objectiu de sos afanys; i l'horitzó camina, camina sempre davant d'ell, sense deixar-se assolir mai.

XI

Una tarda en què estava don Eudald ocupat en sa tasca quotidiana de passar-se el _Brusi_ pels ulls, entrà donya Dolors a innovar-li que hi havia mossèn Joan que desitjava parlar a soles amb els dos.

-Mossèn Joan?- féu don Eudald, alçant els ulls vers sa muller. -Deu ésser qüestió de la Confraria del Sagrament, que sempre em diu que s'ha de remuntar.

-Potser es tracta d'altra confraria- afegí donya Dolors, amb una imperceptible mitja rialla.

Don Eudald arronçà les espatlles i s'alçà, plegant el diari i endreçant les antiparres.

Es dirigiren vers l'estudi, espècie de _Sancta-sanctorum_ de petites dimensions, a on el senyor de Serra-Bruna hi guardava, en caixes de ferro, el _moll de l'os_ de la família i a on hi passava hores repapat dins d'una poltrona folrada de cuiro, darrera una taula ministre, plena de llibretes i papers en desordre, i davant d'una llibreria, quasi verge de ses profanes mirades, i d'unes parets senzillament decorades amb quatre mapes, una gran estampa de Sant Eudald i un Sant Crist en la presidència. Era aquí a on ell es tancava per a repassar comptes, compulsar escriptures i comptar diners. Aquí hi discorria les peripècies de son interminable plet, i aquí, darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada múrria contra l'hereu Montbrió, a qui no podia veure ni en pintura.

Silenciosa i gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres personatges: don Eudald primer i mossèn Joan després, seguit de donya Dolors, que tancà la porta. Don Eudald, sentat en sa poltrona, assenyalà al senyor Rector una cadira d'en front, mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les caixes de ferro.

De moment restaren tots callats, fins que mossèn Joan, un poc afectat per l'aspecte cerimoniós que prenia la cosa, i, sens dubte per a contrabalançar-ho, digué jovialment:

-No es creguin pas, senyors, que vingui a posa'ls-hi una pistola al pit. L'assumpte de què vaig a parlar-los és de bona amistat i sentiria que em prenguessin per altre.

-Res d'això, senyor Rector- contestà don Eudald en el mateix to. -A més de què aquí seríem dos contra un i ens veuríem les cares.

Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avançava un pas. Se veia que mossèn Joan, amb tots sos cabells blancs, no s'havia vist en gaires d'aquelles i no sabia per on començar. Don Eudald, cregut sempre de què allò havia d'acabar amb una envestida a la seva bossa, ja que es tractaria d'alguna necessitat de la parròquia, com altres vegades li havia ja succeït, prengué el posat de protector, que li era habitual sempre que es creia dominar la situació.

-Vaja, vaja! Mossèn Joan, deixi's de camàndules i vagi de dret al bulto, que ja sap que no ens coneixem pas d'ahir.

-Anem-hi, doncs- exclamà el vell Rector, com qui es decideix a entrar a l'aigua. -Ja saben vostès que jo, fill d'una família acomodada, trobant-me ja amb els sagrats ordres quan morí solter mon germà gran, vaig renunciar els drets que em pertocaven, a favor de mon germà petit, que fou qui s'encarregà de perpetuar el nom de la família. Jove encara, també morí aquest, essent ja viudo, i em vegí obligat a fer precisament lo que havia tractat de refusar, això és tornar al món i fer-me càrrec de la direcció de la família.

Fins aquí don Eudald estava encara més a les fosques que mai, no comprenent a on aniria a parar el sacerdot amb tot aquell tractat d'història casolana, i persistí en sa creença de que allò acabaria amb una petició de diners. Mossèn Joan, amb la vista baixa, continuà:

-L'home proposa i Déu disposa. Mon deliri era fer de mon nebot, en qui prompte vaig reconèixer un talent poc comú i unes aptituds especials per a les ciències, un ministre del Senyor, un doctor de l'Església que, amb sa claredat d'intel·ligència, honrés a Déu i a sa pàtria i família. A tal fi vaig dirigir tots mos esforços, que sortiren fallits pels ocults designes de Déu. Ben mirat, potser jo no anava bé, perquè el reeixir en mos propòsits implicava l'extinció d'un dels noms més antics de la comarca d'Oliveda.

Don Eudald continuava a les fosques, per més que badava els ulls i també la boca.

-Amb tot- continuà mossèn Joan, -vostès compendran que jo posés gran afecció en mon nebot, a qui havia fet de pare durant molts anys. Aquest afecte no s'ha pas extingit, ans al contrari, pot dir-se que ha augmentat amb la separació en què, per força de les circumstàncies, hem viscut. Ell ha conservat bona memòria de mi, perquè, malgrat son eixelebrament i sa vehemència de caràcter, és tot cor. Som, doncs, jo encara el representant de la família Montbrió, i com a tal és que em trobo avui aquí.

Un moment de pausa. Don Eudald ja no podia obrir més ulls ni més boca, i, no obstant, no capia encara on s'encaminaven les elucubracions del vell Rector, per més que aquest se clarejava bastant.

Semblava impossible que ell, que precisament havia cobrat tanta inquina contra el jove Montbrió, pel gran ascendent que havia lograt, no sols sobre sa pròpia família, sinó sobre la comarca, no podent sostraure's a un greu sentiment d'enveja al veure que el minyó, amb sos atractius de joventut, talent, estudis i especials dots de caràcter s'havia convertit en una espècie d'ídol de tothom, no hagués atinat mai en què ell tenia filles, una d'elles anant pels vint anys, prou guapa i vistosa per a ésser obirada per un jove i prou esparpillada per a saber endevinar qui li feia l'aleta. No obstant, res d'això havia comprès aquell benaventurat, amb admiració del propi mossèn Joan que, mig fora del món, no era pas cap espasa en matèries d'amor.

Per això quedava encara a les fosques. Obcecat sempre pel temor de què allò havia d'acabar amb un atac a la seva caixa i no veient les necessitats de la parròquia aparèixer per cap cantó, en sa petitesa d'esperit arribà a sospitar si es tractaria d'algun apuro del jove Montbrió, d'algun compromís de son patrimoni, resultat de sos plans descabellats, i que per a salvar-lo, baix el protectorat de son oncle, es dirigia a buscar una sòlida fermanca en les ben proveïdes arques de Serra-Bruna. Era per les matèries de bossa on li despuntava la malícia, ja fos efecte de la lectura de les gasetilles del _Brusi_, a on sempre se n'hi veuen de fresques, ja per son contacte amb els timadors de Barcelona, que tan sovint el prenien per _anima vilis_ en sos projectes d'expoliació.

Mossèn Joan, veient que no se li allargava cap mà piadosa per a ajudar-lo a fer el salt mortal, se decidí a donar-lo sol:

-Com a representant, doncs, de la família Montbrió- digué solemnement -vinc jo avui a demanar a la noble família de Serra-Bruna la mà de sa filla Montserrat per a mon nebot, en Ramon de Montbrió...

La poltrona de don Eudald cruixí a impuls d'una sacsejada nerviosa de son propietari, que degué ésser d'alguna potència per a arribar a somoure aquella massa apàtica. Sos ulls i boca, que ja semblava no podien obrir-se més, trobaren encara alguna franquícia que els hi permeté una major expansió. Permanesqué un moment com entontit. Després girà la vista envers sa esposa, com preguntant-li: «Has sentit, Dolors?». Aquesta continuà amb la vista baixa, sense que semblés que la petició del senyor Rector l'hagués afectada gran cosa, per lo menys en el mateix sentit que a son espòs.

Per fi, com aquella escena es prolongava ja massa i mossèn Joan no donava senyals de sortir de son mutisme, esperant la contesta, li fou forçós a don Eudald revenir-se i parlar.

-Mossèn Joan- digué amb veu tremolosa: -m'ha sorprès tant sa petició, que, sinó perquè conec a vostè de tants anys i el tinc per home sèrio i formal, me creuria que es tracta d'una burla...

-Don Eudald!...- exclamà el Rector, ferit per semblants paraules.

-Ja veurà: perdoni- afegí precipitadament aquell, al compendre sa imprudència, fins amb el gesto de protesta que féu sa pròpia muller.

-Vaja, vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que... vaja, no sé com dir-li que és impossible.

I, mentre es regirava en son setial, amb visibles mostres de sufocació, mossèn Joan no perdia la calma, coneixent com coneixia suficientment a son feligrès, a part de què ja hi comptava en trobar alguna resistència en sa proposició.

-Miri, don Eudald- digué amorosament: -jo parteixo de la base de què sa filla és una minyona de totes prendes morals i materials. Les primeres, tal volta més que vostès mateixos estic jo en situació d'apreciar-les. Les segones, a la vista estan de tothom i pregonades són per tota la muntanya. Crec que fins un príncep podria honrar-se amb la seva mà. I, no obstant i això, no he cregut tan gran despropòsit patrocinar les pretensions de mon nebot que, a part de l'afecte que li tinc per la sang que porta, no és pas un partit d'escarnir. Les qualitats materials, vostès les han pogudes apreciar, i de les morals, fins a on vostès no alcancin, ne surto jo per fiador. És jove, actiu i treballador; amo d'un patrimoni que, si bé no és comparable amb el de Serra-Bruna, és de lo milloret que hi ha en aquella plana, ben sanejat i lliure de cargues. Jove, amb salut de ferro, ric i amb títol acadèmic, no dubti que pot mirar un poc amunt i trucar a moltes portes, amb la seguretat de què no serien pas sordes.

-Si no és pas això, senyor Rector- digué don Eudald apurat per a sortir del fang on se trobava; -si no és pas això; si jo no discuteixo pas les qualitats i els mèrits de son nebot. Ell és tan jove, tan guapo, tan savi i tan ric com vulgui, i pot aspirar a molt més que a la meva filla. Jo lo que vull dir és que no fa per la Montserrat, ni aquesta fa per ell. En una paraula: no és el seu nebot el gendre que a mi em convé.

Mossèn Joan arronçà humilment les espatlles, plegà les mans i respongué:

-Això darrer són comptes de vostès. Ja he dit al principi que no venia pas a posà'ls-hi cap pistola al pit. Jo demano; vostès són lliures de concedir o de negar.

Donya Dolors se mogué en son seti, dirigint una ràpida mirada al senyor Rector, qui en féu cas omís. També féu cas omís don Eudald de les paraules que aquest acabava de pronunciar, i continuà:

-La casa de Serra-Bruna és de les més antigues de la muntanya i porta el nom des de sa fundació. Ella s'ha distingit sempre per conservar ses antigues costums, i mai ha necessitat puntals de ningú. Vaja, vull dir que si ara, per voler de Déu, s'ha de perdre el nom per falta de baró, vull que qui el substitueixi sigui de la mateixa fusta que els passats: vaja, un home així, com nosaltres, a tai de muntanya. Vull que els interessos del patrimoni no en pateixin i... vaja, no vull anar-me'n a l'altre món amb el remordiment de què mos néts puguin, per ma culpa, veure a mal borràs lo que tant ha costat de conservar.

El bon senyor respirava sempre per les ferides, i mossèn Joan, que el coneixia prou, volgué portar-lo fins al cap d'allà, sens dubte amb l'esperança de què, fent-li traure totes ses armes, li seria després més fàcil rendir-lo.

-Escolti, don Eudald- li digué amb sa fina mitja rialla: -¿voldria dir-me quina opinió té formada de mon nebot?

-El seu nebot?- digué don Eudald, posat ja a la rossoladora. -Vostè no el coneix? Vaja, és impossible que, vostè l'home de costums tan severes i de virtuts tan ràncies, l'home de la pura doctrina cristiana, no tingui formada, de l'hereu Montbrió, una opinió ben diferent de la que ens ha exposat. ¡És l'home que es titula a si mateix revolucionari, que es proposa enderrocar la societat i que sempre té a la boca l'execració de tot lo existent! ¿I vol vostè, portar-me'l a casa, perquè m'ho tiri tot en orris en quatre dies, amb sos plans sense cap ni centener? Vaja, confessi, mossèn Joan, que el tal nebodet li ha donat més de quatre disgustos amb ses idees esbojarrades.

-Confesso- respongué mossèn Joan amb calma -que m'han preocupat molt les idees atrevides i les proposicions radicals d'en Ramon; però així mateix dec declarar que un cop familiaritzat amb elles i vençuda la repugnància que sa mateixa novetat havia de produir en qui, com jo, ha sigut educat en altra escola tal volta massa esclusivista, he reflexionat amb més calma sobre les mateixes, veient-me obligat a reconèixer que tenen un fons innegable de raó.

-I ara!- féu don Eudald, novament sorprès d'aquella sortida del vell Rector. -I ara! ¿Vostè també revolucionari?

-Jo no som revolucionari- contestà mossèn Joan humilment, -ni escauria en qui, com jo, té ja una cama a la sepultura! Jo sols dec reconèixer, amb els molts anys que porto de ministeri, que l'èxit no ha pas coronat els afanys dels qui treballem per mantenir la societat en el bon camí.

La llibertat, la igualtat i la fraternitat són principis eterns de la llei de Déu refrendats amb la Sang de Crist i proclamats per tots els Sants Pares; i, no obstant, cada dia veiem a la joventut desertar de nostres banderes per a córrer vers uns altres principis, enlluernada per unes altres llibertat, igualtat i fraternitat de cartró, cobertes de talc i oripells

¿Serà que, dormits sobre nostres antics llorers i atents sols a servar la puresa del dogma, l'hem tancat dins d'un tabernacle massa inaccessible a les mirades del poble? ¿Serà que, enervats nosaltres mateixos, sens talaiar-nos-en, per l'esperit sensualista del segle, ens havem deixat de subministrar-li la Veritat en l'única forma que per flaquesa humana o per designi de Déu sols sap copsar-la? Una cosa i altra sostè en Ramon, i en això es refereix quan demana procediments nous i sang nova. I jo no m'atreveixo pas a sostenir-li lo contrari.

Don Eudald, de tota aquesta parrafada, no n'entengué res sinó que la principal arma, la que creia més poderosa per a justificar sa negativa, se li trencava a les mans. Mes no per això es descoratjà, sinó al contrari: més i més s'indignà de l'atreviment d'aquell jove que, no content de reptar-lo a cada pas, molestant-lo amb ses reticències i traient-lo de polleguera, arribava fins a sol·licitar la mà de la seva filla gran, per a introduir-se així en la intimitat de sa família. Ell veia en aquell acte un atac a la seva tranquil·litat, a les seves costums, a son modo d'ésser i de viure: com si diguéssim l'anul·lació de la seva pròpia individualitat.

Així és que, regirant-se en la poltrona, tot just hagué el Rector acabat, saltà dient:

-Vaja, vaja! Sia lo que vulga, aquest jove no em convé ni a mi ni a la noia, i jo no consentiré mai en ficar-me'l a casa. Ja sé jo el jove que ens convé, i prou el tinc ben triat. No el vull tan ric, ni tan savi, ni tan eixerit. Lo que aquí convé és un fill de família fet a la terra, sense ambicions ni pretensions de cap mena, d'esperit obedient i de cos sanitós, sense gustos ni vicis. ¿No ets del mateix pensar, tu, Dolors?

Aquesta no havia encara badat boca, però es veia que estava a punt de rebentar, mortificada pel tirat que anava prenent la conferència. Tot donava a creure que es reservava per a última hora, esperant que son marit agotés tots sos recursos. Reptada, ara, d'un modo tan directe per aquest, saltà a la palestra i ho féu amb aquell to de mofeta que usava quan volia desencastellar-lo d'alguna de ses rebequeries.

-Ja ho crec!- exclamà. -Un fadrí extern sense pena ni glòria: per exemple, algun estudiant esguerrat del Seminari de Vich; mentres sia bo per a menjar sopes, escalfar l'escon, jugar a la brisca i conservar la cria dels canaris... i dels Serra-Bruna.

_Tu quoque Brutus?_, hauria exclamat don Eudald, si s'hagués recordat del llatí del Seminari, al sentir l'escoïssor de l'exabrupte. No se'n recordava; mes el gran romà que eternitzà aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de son més volgut amic, de segur no la pronuncià pas amb més ànima que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al sentir-se ferit per la ironia de sa pròpia muller.

-Tu! Tu també revolucionària? ¿Tu també demanes sang nova?- I redreçant-se amb una actitud tribunícia, que el feia desconegut, exclamà amb veu grossa: -Ja n'hi ha prou, senyors! ¡Si es creuen que entre tots m'han de regirar l'enteniment van molt errats! Aquí es farà la meva voluntat! Aquest jove no em convé, i no el vull, i... vaja! s'ha acabat. Si és ric, que sopi dos cops, i no pretengui les poques o moltes riqueses de la meva filla, que per a res necessita d'ell. Si és savi, que se'n valga, i si té projectes de regeneració, que els plantegi a casa seva, i no vagi a portar la pertorbació allí on hi regna la tranquil·litat.

-I ara! Què és això!- féu donya Dolors alçant-se i tractant d'imposar-se.

-Per Déu, don Eudald! No ho prengui així!- afegí mossèn Joan, esglaiat.

-Vaja, vaja! ¡Que no en vull sentir parlar més!

I, desfent-se de les mans de la muller, que tractava de retenir-lo, prengué la porta, que obrí d'una revolada, i la tancà amb estrèpit darrera seu, sentint-se'l encara bona estona esbufegar i picar de talons, mentres s'allunyava corredor enllà.

XII

Mossèn Joan, que ni esma havia tingut per alçar-se, restà aclaparat baix el pes d'aquella tempestat, que mai hauria cregut pogués ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret, evidenciava amb el traspàs de sa fesomia, el trastorn de son esperit. Altres vegades havia vist en son marit accessos que, més o menys passatgers, eren impropis de sa naturalesa apàtica i gelada; però mai l'havia vist en tal grau d'exitació, ni es creia ella que pogués arribar-hi, i això que coneixia a fons son temperament.

Llarga estona permanesqueren silenciosos ambdós. Sens dubte reconeixia la bona senyora que havia picat massa fondo amb sa sàtira, no havent tingut prou corretja per a aguantar sos nervis excitats pel cúmul d'intemperàncies buidades pel seu marit.

-El mal ja està fet, i és inútil entrar en lamentacions- li observà mossèn Joan. -Lo que cal fer és tractar de posar-hi un remei, si n'hi ha, esperant quan vinga la reacció.

-Em temo que el remei és lluny- féu donya Dolors rodant el cap, -perquè és tossut com una banya de marrà.

-I és una desgràcia, una verdadera calamitat la que ens ve sobre- afegí després d'uns moments de silenci. -Aquest home, amb sa falta de sentit pràctic i amb son poc talent per a saber distingir qui el burla i l'explota del qui li vol bé, ens està conduint cap a un mal pas. Jo veig venir dies molt negres, i aquest jove me sembla com enviat de Déu per a posar-hi un remei tornant les coses a lloc. Desgraciadament el dimoni de l'enveja s'hi ha ficat pel mig, i la persona a qui tothom porta en palmes, ell no la pot veure ni dragar. Amb lo d'ara ho tenim pitjor que ho teníem. Veig que ens hem precipitat a donar-li la píndola sense preparació.

-També ho conec ara així- digué el Rector descoratjat. -Mes, qui s'havia de pensar que li vingués tant de nou! Aquest home viu fora del món.

Després d'alguna pausa afegí:

-En fi, hem d'esperar que, si convé, Déu hi farà alguna cosa, i en Ell ho hem d'encomanar. Potser no sia més que una nuvolada d'estiu.

-Déu hi faci més que nosaltres!- exclamà la bona senyora plegant les mans.

XIII

La sotragada de l'inesperat cop de gèni del senyor de Serra-Bruna, ressonà per tot el casal. Aquella malenconia deixada per la partida dels forasters que durava fins que la gent del mas s'havia habituat a la nova vida de soledat i repòs, s'accentuà i s'agravà. No es veien més que cares llargues. La Loreto havia renunciat del tot a la cançó de _L'aureneta i el pinsà_, respectant el dol de sa germana, que de continu, amb els ulls embotornats, havia de fer esforços extraordinaris per a dissimular la tristesa de son cor; donya Dolors, per no donar-li més pena, callava.

Don Eudald es sentava a taula amb la cara fosca, passava llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat a sa correspondència, o es passejava amunt i avall de la sala o de la galeria amb les mans a l'esquena i sense xiular: cosa, en ell, signe de gravíssima preocupació.

Una tarda, estaven les senyores, com de costum, al cosidor, entregades a ses habituals feines, i don Eudald amb elles, sorrut com sempre, quan entrà una minyona amb el paquet de la correspondència, que entregà al senyor.

Encara aquest no s'havia fet càrrec de lo que contenia, que ja la pícara de la Loreto havia ullat una carta el sobre de la qual estava escrit amb caràcters enèrgicament esgrafiats. Seguidament tocà amb el peu a sa germana, i amb veu tot just perceptible li digué:

-Carta d'en Ramon.

La Montserrat en un moment s'enrogí i vingué blanca com la paret; donya Dolors, que copsà l'avís de sa filla, imposà silenci amb un moviment ràpid de la mirada. Des d'aquell moment, sis mans treballaven amb dalit, en tant que sis ulls, sense parar-se en lo que les mans feien, vigilaven fins el més petit moviment de don Eudald, qui passà entre ses cartes i periòdics, fins a topar la de referència, que li atregué l'atenció. Després de molt remirar-la, se decidí a obrir-la, buscant la firma.

Sols allavors se li notà un moviment de nervis; plegà la carta sens llegir-la, i, arrugant-la, provà d'obrir-ne una altra, sense acabar-ho de fer; obrí un diari, intentant inútilment llegir, i per fi plegà tot el paquet i fugí a tancar-se dins son estudi.

Allà, defensat de mirades indiscretes i sense por de pròpies traïcions, obrí de nou la carta, i la llegí una, dues, tres vegades, amb tota detenció: Era un document molt concís i breu. Heu's-lo aquí:

«Molt senyor meu de ma major consideració:

Fa ja alguns dies que vaig confiar a mon senyor oncle, el venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missió de sol·licitar de vostè, en mon nom, la mà de sa hermosa filla Montserrat; missió que complí, i no dubto que ho féu amb la finesa i respectuositat que li és habitual.

Als pocs dies m'enterà ell mateix del resultat. Una rodona negativa de part de vostè.

Pot suposar que aquest fracàs ha sigut per a mi un cop aclaparador, si bé confesso que no tinc cap dret, per aquest concepte, a queixar-me de vostè, ja que, des del moment que sol·licitava, tàcitament li reconeixia el dret de la negativa.

Però mon senyor oncle, en compliment de son deure, ha degut fer-me avinentesa les raons en qué vostè ha fonamentat sa repulsa, i és això lo que m'ha posat la ploma a la mà, perquè jo que respecto el dret de vostè de concedir-me o negar-me la mà de la seva filla, mentre aquesta està baix la pàtria potestat, no puc avenir-me amb els fonaments de sa decisió, no considerant-los ajustats ni a la veritat ni a la raó.