Part 10

A mida que avençava aquella narració punyenta de les desditxes d'un poble en camí de la desesperació, l'entonació del psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena s'anava fent per demés patètica, fins que, a l'arribar a allò de què «el bisbe els beneeix -amb la mà dreta i l'esquerra» i que els demana per llur capità i «ells treuen el bon Jesús amb un vel negre», algun tremolós glatit, efecte de l'excés de l'intern sentiment, vingué a entelar la tersura d'aquella veu mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a l'extrem de què les goles nuades dels segadors podien a penes modular les vives notes de la rescobla.

Allavors sols se sentia el feréstec rist! rast! del ferro, rosegant amb major ràbia els pedruscalls de la rostollada. (*)

(*) _L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si, per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del protagonista, s'ha permés forçar la ficció, abusant tal volta de les llicències de novelistes_.

VII

-Qui és aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -¿Qui és aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant, ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar si mena llebre o conill?

-Aquest home- li respongué mossèn Joan -és l'espina que un dia es clavarà als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat no posar-se en evidència; fa la seva i calla. Convertit en jueu dels infeliços terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats amb prèstecs usuraris, dels quals difícilment se'n sostrauran. A més de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son albir tot lo del comú, és hostaler gavellaire, i a casa seva, de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors que el vi. Com don Eudald és així (que Déu lo faça bo) i els demés propietaris, tocats de son exemple, no són gaire millors que ell, resulta que el Cerdà és l'home del poble, i a ell, abans que a ningú mes, acuden els veïns amb llurs plets i camàndules, i, com gasta prou bona llàvia i no té pèl de tonto, sap fer créixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.

Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas, però ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; però lo cert és que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat més ferm que una penya, i jo tinc motius per a creure que són els mateixos padrins que el sostenen per sota mà. ¡Misteris de la política!

-I ¿d'on ha sortit aquest home que ni cerdà sembla, per més que en porti el motiu?

-S'ho sap d'on ha sortit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses; però he sentit a dir que és fill d'un carrabiner que sigué traslladat a Puigcerdà des de la raia de Portugal. Per aquesta frontera cresqué, fugint de la misèria de la seva família i arraulint-se amb els pastors, on féu sa carrera fins als quinze o setze anys, que entrà de mossicot a Serra-Bruna, i, com era llest, aprengué de lletra i de comptes amb mossèn Isidro. Per trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i al caure soldat marxà, no quedant gaire bé amb la família, deien que en venjança de no haver-li volgut comprar el soldat, com pretenia.

Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb el gec i gorra. Algun recó portava, perquè posà seguidament hostal i gavella, i començà a trafiquejar amb bestiar i negocis bruts. Tractà de congraciar-se amb la família de Serra-Bruna, pretenent la plaça de procurador, que no logrà per l'oposició de donya Dolors. D'això sembla que en quedà en gran manera ofès, si bé dissimulà amb molta política. Més tard, no sé si aprofitant la deixadesa de don Eudald o perquè aquest realment ho tolerés, arreplegà la secretaria, i aquí el tens fet un trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a anar-li segant l'herba sota els peus. Per això profetiso que és l'espina que un dia el picarà fort. Déu vulga que m'enganyi.

La pintura moral del Cerdà queda feta amb la relació de mossèn Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i força cepat, amb un bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens de malícia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem l'home per defora.

VIII

Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com velles carcasses, jauen ací i allà en diferents indrets de nostra terra, haurà sentit l'opressió de cor que causa al contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa d'un temps no llunyà i la inconcebible estupidesa i salvatgisme d'una generació que es toca amb la nostra.

Se comprèn que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven. S'explica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís i assassinés el pròxim, que aberracions d'aqueixa mena no són rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions, aquestes l'empenyen convertint-lo en una bèstia. Però, així i tot, encara no es comprèn ni s'explica la sanya manifestada per nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin fer-los por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir altres serveis en substitució dels que anteriorment havien prestat.

¿Com no s'ocorregué, doncs, als revolucionaris, conservar, per a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, àdhuc no apreciant-ne el mèrit artistic, no podien deixar de considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a subvenir a moltes de ses pròpies necessitats? ¿Estaven tan sobrats d'edificis sòlids i espaiosos, o era aquella generació capaça de produir-ne de millors? Ben lluny d'això, perquè difícilment se trobarà en la història altra època més xorca per a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que veié desaparèixer lo millor que s'havia construït en anteriors centúries.

I no és encara això lo que més sorprèn, sinó la passivitat amb què aquella generació veié arrunar lo que era incapaç de construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa indiferència amb què contemplà la catàstrofe. L'empenta fou terrible, i l'huracà revolucionari desféu i esmicolà tresors immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produí danys incalculables. Amb tot, ja podríem donar gràcies a Déu de què haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les grans masses arquitectòniques no eren combustible; moltes d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris de sac i corda, i la febre de destrucció no bastà a sostenir el picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacció hagués vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa, com abans de la crema.

Però no: la societat deixà les despulles d'aquells monuments llegendaris abandonades i podrint-se per l'acció dels temps. Encara féu més: com els corbs se rabegen en els cadavres insepults, així mateix les classes que es deien conservadores, que ostensiblement havien abominat dels excessos revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la més insignificant portava imprès el segell d'un geni altament superior a les miserables consciències dels que amb elles trafiquejaven.

Totes aquestes consideracions i altres de més irades se feia en Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades estances del monestir de Sant Martí, convertides en estables i femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori, refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats cabirons i per les trapes de les quals, a través dels pisos superiors, se veia el blau del cel.

Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual que els muntants de les portes, han desaparegut, dóna a les habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant claustre, les galeries altes del qual són enfonsades, no quedant d'aquestes, completes, més que dues arcades, veient-se el sòl de terra, clapejat de fragments de columnes i de capitells capolats. Un hermós finestral bizantí es destaca al fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca una sepultura, no gaire més respectada, perquè cal recordar que les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.

Com poca cosa més tenia que veure la jovenalla expedicionària entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat tornà cap a fora en busca d'expansió. Calia un temperament observador i una ànima somniadora com la d'en Montbrió, per a trobar-se bé entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que hi havia, sinó lo que hi havia hagut.

Allí quedà, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses cavil·lacions i tractan inútilment d'interpretar la llegenda d'una làpida mig rosegada per l'acció del temps.

IX

Embadalit i un si és no és capficat amb ses cabòries estava el jove, quan el revingué una lleugera remor de faldilles. Al girar el cap, se trobà amb la figura, ensems sèria i riallera, de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.

-Déu méu, i que capficat està!- li digué mig rient i no trobant mellor manera d'entrar en conversa.

-Capficat no, pensatiu sí- contestà ell, en el mateix to. Vol que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles és l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui els havia de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una generació que destruiria, amb mà irada i ignorant, el fruit de tots sos afanys i de son geni!

-I que, ademés, desenterraria i ventaria llurs cendres- afegí la noia completant la idea, -perquè aquelles ossamentes humanes que allí es veuen escampades, són, de segur, dels antics constructors i moradors d'aquesta casa.

-Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes, m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes era un poema vivent en què el misticisme religiós donava forma a les més pures expressions d'un art, model de senzillesa i elegància. Doncs bé: el pensar que això ha desaparegut, no per un cataclisme de la naturalesa, sinó per la imbecilitat humana, em dóna pena i em desespera.

-Ho trobo just perquè ho comprenc i ho sento igual que vostè, Ramon.

Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí el jove esplaiant-se amb més daler:

-Som així; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant, besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents. Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en què em pesen i em fan dubtar. ¿Per què no havíem d'ésser com aquell bordegàs que es veu allí baix, jaient, tan indiferent, sobre la llosa d'un sepulcre?

-Me sembla que aquesta idea és una mica injusta- observà innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui no han ensenyat més ciències ni més filosofies que la doctrina cristiana, i amb això n'he tingut prou per a viure fins ara en una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com la d'aquell noi que allí dorm. Mes, des d'algun temps, me sento canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents. Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ànima s'hi descorregués un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i nous objectius. Això, és veritat que em dóna desfici i malestar, però, com que sembla que no hi ha ofensa de Déu, estic lluny d'enyorar la indiferència d'abans.

En Ramon abrigà la Montserrat amb una indefinible mirada, que la féu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de ses pròpies confessions. El jove, que feia dies espiava una ocasió per a declarar-se, sense que en els moments crítics ne trobés mai cap de prou oportuna, veié, en les espontànies confidències de la noia, el camí obert, i determinà llançar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li semblà de sobte que el basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se quedà uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven articulant les paraules inicials de les mateixes.

-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com parlant amb si mateix. -També jo els tinc; també jo els sento. ¿No són efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos? Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui ha començat?

Però, com si s'adonés de què per aqueix camí no avançava feina, se repensà i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digué de sobte, encarant-se amb la noia:

-Digui, Montserrat: ¿què hi ha de comú entre vostè i jo?

Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la intenció, contestà:

-No ho sé: potser res més que la terra que ens ha de cobrir.

-Ho dic- afegí ell com si no hagués sentit la resposta -perquè ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurien sortit de la meva boca, perquè elles retraten igualment l'estat de mon esperit.

I, atansant-se més al setial que havia escollit la noia, afegí:

-Miri, Montserrat: jo no sé pas fingir; jo no sabria pas fer-li traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo que ja sé. No és que no m'agradi sentir-ho, però prefereixo que m'ho digui espontàniament, després de donar-ho per suposat. Sí, hermosa Montserrat: la nostra situació és completament igual; tots dos patim d'una mateixa afecció i hem rebut d'un mateix aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convèncer, esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions, d'aqueixos anhels i desficis de què vostè ha començat a parlar. Per a donar-li exemple, començo jo per declarar-li que fins que vaig veure a vostè no vaig fer-me càrrec de quant desconegut m'és l'escalf de la família, i vaig sentir l'amargura de l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne conservava sols lleugers records, guardats com relíquies en el fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure aquestes relíquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva llar, perquè beneeixin un altre amor que pressento, més íntim encara, més intens i més lligat amb la meva vida. Ve-li aquí les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de mal·logro que m'atormenten. Digui ara, vostè, si aquestes paraules reflecteixen quelcom de ses pròpies idees.

-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els llavis descolorits.

-Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i... ¿per què no dir-ho?, a les de vostè?

-És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera rialleta.

-Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que Déu ha de beneir?

La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs d'una interior i inarticulada pregària.

-Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més, fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser meva?

Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».

Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules, després de les quals, en Ramon, sense abandonar la mà que tenia presonera, continuà:

-Gràcies, gràcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de nou, perquè abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, així i tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat humana, Però... em queda encara una espina clavada aquí, i, abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que me l'arranquessis o me la clavessis més endins.

Després d'una altra pausa, continuà:

-Tinc el dubte de si són els vertaders savis aquells que sacrifiquen als goigs de la família tota altra preocupació, aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals afeccions, veuen amb indiferència tot allò que no té amb aquestes una relació directa, aquells, en fi, que creuen i obren com si sols dins de la família existís l'objectiu i terme de sa missió sobre la terra, o bé si són aquells altres que prediquen que, essent la família la base de la societat, després de procurar cada individu la dignificació de la pròpia, deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en les necessitats de la societat que sobre si propi descansa. ¿Què en penses, tu, d'això?

-No ho sé, pobra de mí- digué la Montserrat; i, després d'uns moments de silenci, afegí: -Me sembla que els primers són lo que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no és pas cap virtut, sinó lo contrari. Ademés, ben sabut és el precepte que ens mana estimar el pròxim com a nosaltres mateixos; i, com el pròxim no és sols la família, aquest precepte no es cumpliria pas si els individus no es preocupessin més que de si propis.

-Ja em plau la teva resposta, però jo no voldria que t'enganyés el cor; perquè has de saber que, a més d'aquest amor de caràcter tan íntim que fon dues persones en un sol cor, concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els cèrcols concèntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que ha ferit sa superfície.

Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que som rebrot d'una altra raça, perquè sento pujar-me al cor gropades de sang ardenta, pròpia d'altres generacions. Sovint me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se, milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com víctimes, i altres m'irriten, com criminals. He après d'amar a Déu en ses obres i a ma terra en sa història, i em crec obligat a treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per ma família i més que per mi mateix. Per això alguns me bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu què en penses d'això?

-Penso que adorar a Déu i al pròxim és una de les primeres virtuts, i més si porta aparellat el sacrifici.

-Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de l'ànima, en perjudici dels teus drets?

-No, perquè m'has dit que conceptues la família com la base de la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per força a l'exaltament dels propis. Ademés, he sentit a dir que els amors sants i nobles no s'exclueixen, sinó que, com brases ajustades, en lloc d'apagar-se s'exciten mútuament i més s'inflamen.

Al sentir això, en Montbrió somrigué a impuls d'un intens plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la mà i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de tanta ditxa, li anava dient:

-Ànima incomparable! ¡Que diferent ets de tantes altres que tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos actes!

-I tu- contestava ella sense gosar alçar la cara -¡que diferent ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i insípids per sa ignorància, aptes sols per a l'ociositat, mare de tots els vicis!

-Jo- deia ell, no sortint de son èxtasi -beneeixo a Déu, que m'ha portat una ànima que em comprèn. Tu seràs la meva amor i la meva guia.

-Beneïm-lo tots dos- afegia ella, -perquè la sort de compendre's dues ànimes és a mitges.

Així, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren llargs instants, fins que, revenint-se, ell digué, canviant de to:

-I ara que ens hem descobert mútuament el cor, ara que ja podem dir que estem promesos, o sia lligats per un compromís moral, tan indisoluble per a nostres consciències com el que, ajudant Déu, contraurem davant de l'altar, és precís que considerem nostra situació actual des d'un altre punt de vista. Tant tu com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres afeccions. ¿Què et sembla que devem fer?

-No ho sé- digué ella humilment. -Tinc plena confiança en tu i a la teva mà ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca més que obeir-te en tot.

-Oh! No pas encara!- exclamà en Ramon, rient encantat del graciós posat amb què la noia acompanyà ses darreres paraules.

Després, reprenent son aire sèrio i carinyós, començà a exposar son plan. Explicats els escrúpols i delicadeses que l'havien inclinat a demorar sa amorosa declaració, afegí que ho tenia tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagués realitzada, proposant-se no tornar fins que pogués fer-ho amb caràcter de promès, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal consentiment de la família.

D'aquí rodà la conversa sobre els possibles entrebancs que podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.

-La mare rai,...- digué la Montserrat, i amb això donà a entendre que, en tot cas, l'oposició la temia del seu pare. També ho creia així en Ramon, mes un i altre convingueren en què, amb l'ajuda de Déu i amb la de sa constància, no serien pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb tot, en Ramon, com a home previsor, volgué lligar un darrer cap, preguntant:

-¿I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? ¿I si tos pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?

-Esperem que Déu farà que no siga.- contestà ella, mirant-lo efectuosament a la cara i comprenent la intenció de ses darreres paraules.

-I si fos?- insistí ell.