Part 6

Amb les balançades, alguns pilots de rodells s'eren deslligats i es desencastellaven, caient a peces, que rodolaven per la coberta. Ja feia estona que en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal i en Cadernera, regalimant per tots els plecs de la roba d'aigua amb què anaven vestits, se movien en mig d'aquell desordre, maldant per recompondre les estibes; però no en podien sortir, perquè, quan les fermaven d'un cap, se'ls afluixaven d'un altre, i, quan acabaven d'assegurar la d'ací, ja la d'allí s'assorollava i la de més enllà es començava d'esgavellar.

El pare va cridar, des de la canya: -Fora! Via rodells a mar! Coberta neta!- I, reparant que no el creien a l'acte, repetí el manament.

-Malaguanyat bé de Déu!- vaig sentir que exclamava en Pau.

-No llencem res nostre- respongué filosòficament en Vadô posant-se a la tasca.

Els altres dos el secundaren, i en poca estona restà la coberta desembarassada.

Vaig aixecar-me per seguir amb la vista aquells feixos de cèrcols de castanyer que suraven en les revoltes aigües. ¿A on anirien a parar? Segurament serien escopits a la costa, i tal vegada servirien a un terrassanet per a reforçar son pobre botam esventat. Era una almoina ben involuntària per la nostra part; però la volguí acompanyar amb un sentiment de caritat, besant de cor la mà que ens prenia aquelles coses i desitjant que fossin de bon profit a qui les rebés.

Érem davant per davant de Lloret, la gentilíssima vila que ha pres son nom del llor que enflaira ses hortes i jardins. Tota molla, blanquejava amb sordes lluïssors d'argent, i son vidrim perlejava. Com una joia en un estoig obert, presentalla de nuviatge que la terra sembla oferir al mar, descansa en una fresca i arramada vall que les penyes de la costa deixen obirar, entrebadant llur cortina feréstega. Lo mal és que de tant en tant el nuvi es desvetlla i, revolcant-se en son llit immens, allarga la barroera grapa per cerciorar-se de que el joiell no s'aparta de son capçal; i aquesta és la pena dels lloretencs, que a voltes han vist amenaçada alguna de llurs cases. Que Déu els do bonança i els multipliqui les hores de primavera, que són les que més escauen a llur bell sojorn.

Tota la platja estava coberta de rompents, que pel cantó de garbí s'estenien fins al carrer. Les barques negrejaven agombolades a la reconada de llevant, en la part més alta, al peu mateix de les parets. La pluja es menjava quasi tota la vila i el paisatge. De la costa no es descobrien sinó els roquers de més a prop, unes masses informes, desperfilades. Però hi hagué un moment en què l'espessor del ruixat s'aclarí una mica, i aleshores s'acoloriren feblement en la grisor alguns pujols i tosses llunyans, que semblaven flotar en l'aire amb un efecte d'acostament, banyats d'una flamarola de sol esmortuïda: allà el ros promontori de Fanals, amb son quarter de torre prim i dentellut; més enllà, com una blanca magnòlia al cim d'una toia verda, el santuari de Santa Cristina damunt de sa muntanyola revestida d'aulets i pinedes... Era una nota ben simpàtica, mes no vaig pas tenir temps d'encantar-m'hi: a la manera de les colors d'un arc de Sant Martí que s'apaga, va esblaimar-se ràpidament en el cel, i la trista grisor s'atapeí per tot arreu.

Jo coneixia aquells paratges per haver-los recorreguts en la meva infantesa quan passava temporadetes a Blanes, a ca les meves ties. Ne conservava un record amarat de sol i de bones flaires. En quines circumstàncies els tornava a veure! Un món d'imatges llarg temps oblidades, impressions d'un passat ple de vida i esperança, se revifà de sobte en la meva pensa. Les cares eixerides de mes companyones blanenques; els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs; la fontanella del torrent, tan fresca i cantadora; el caminal del bosc, on el rossinyol, com únic amo, ens dava la benvinguda amb una refilada; la capella dintre la qual tiràvem ramells de mata i romaní, per calcular, pels trets errats, els anys que trigaríem a casar-nos; la platjeta enflorada de lliris blancs; les tardes llargues i placèvoles; els vespres daurats... tot me venia al pensament. Records de pau i ventura, ¡com contrastaven amb la meva present situació! ¡Com gemegava la meva ànima! ¡Ja en seria, de llest, qui em donés entenent d'embarcar-me mai més de la vida!

Hauria volgut reveure el temple de Santa Cristina, pendre'n comiat... En va el cercaren els meus ulls a través de la pluja cendrosa que entelava l'espai.

La massa obaga d'una ona s'aixecà per damunt del meu mirador, i una forta balançada em féu caure de boca terrosa sobre el munt de farda en el qual m'estintolava. Vaig restar immòbil, esternellada, amb els ulls clucs, sense gosar obrir-los per por de presenciar una catàstrofe. En canvi escoltava amb tota la potència de la meva audició. Vaig sentir carriqueig de fustatges que es rompien, el ronc de l'aigua brava que corria per damunt de la barca, i... un crit de dolor... un crit bramulós... Qui l'hauria llançat? Les palpitacions del meu cor m'assorollaren de tal manera, que s'enterboliren i apagaren en les meves orelles les sensacions de l'exterior. I, sorda i anguniosa, tota jo vaig tornar-me palp. A través del piloc de cordes molles al qual s'emmotllava el meu cos amb estreta abraçada, la meva sensibilitat s'estenia a tot el bastiment, i jo el sentia fluctuar i somoure's com si fos un membre viu del meu cos. Ara s'enclota, ara s'encalla, ara es redreça... pega espolsada, borneja, s'emmandreix, s'aixeca, puja, bota... Me vaig girar i vaig obrir els ulls.

L'avi Mauva estava dret al davant meu.

-Què ha succeït?- vaig preguntar-li.

-No ho sé- va respondre. -Es barracot d'en Pau se n'ès anat en orris; però...

-Algú ha d'haver pres mal: jo he sentit... I el pare? on ès, el pare?

-No, pes teu pare no t'apurus: no ès ell qui ha carinat.

-Voleu dir?

-El veig a sa canya que governa, i... vaja... està sencer com una poma sense corc.

Aquesta resposta m'alleujà del pes que m'oprimia el pit. Vaig fer un gran respir, i la gargamella se m’omplí de sanglots, que esclataren a borbolls.

-I ara!- exclamà el vell. -Què tens? ¡T'hai donat una bona notícia i te'm trastornes!...

Jo plora que ploraràs.

-Vui el pare! vui que el pare vingui!

-Però, santa cristiana!, si t'asseguro que...

-Jo el vui! el vui aquí, aquí!... El vui tocar! Vui el pare! vull el meu pare!...

El bon mariner no sabia què fer-se. Ajupí el cap, se gratà el clatell, brandà de dalt a baix l'estesa manassa amb un aire que volia ser un recomanament de calma, i obrí la boca com per dir-me algun mot aconhortador; però, veient que el meu desfici creixia i que els meus crits eren encara més forts, renuncià de cop i volta a persuadir-me.

-Anem, calla, calla: ja vaig a cercar-lo- mormolà posant-se en marxa.

Al cap de poc va comparèixer el pare, i em vaig abraçar a ses cames i li vaig besar els genolls. Estava com boja. Li vaig dir que no permetria que se separés de mi; que jo no tenia més emparança que la seva; que mai s'afiguraria l'ànsia que jo passava per ell; que allò no era viure; que, ja que ens havíem de perdre, no em negués almenys el consol del seu amor i de la seva abraçada; que si ell m'hagués estimat no m'hauria abandonada com m'abandonava; que era un pare sense entranyes; que... ¡Què sé jo, lo que li vaig dir, en mig d'un davassall de gemecs i de llàgrimes! Coses que jo mateixa coneixia que eren injustes; però la rauxa me les gitava a la boca i... vés, atura-les!

Ell, a cada una de les meves paraules, me passava sa mà pel cap, amanyagant-me'l, i mormolava, amb sa veu fosca: -¡Vatua, vatua, vatua!... -I jo, tornem-hi cop i recop: vinga estrènyer ses cames contra el meu pit, i plora que plora, i debatega que debategaràs desficiosament, picant de front sobre els seus genolls. -Anem, prou; anem,no... -anava dient ell amoixant-me; i de tant en tant taconejava impacient. Per últim, quan reparà que m'aquietava una mica, s'inclinà sobre meu i rondinà asprament a la meva orella: -On som, Marianna? ¿Que ha de durar molt, això?- I, trencant-se-li la veu, afegí baix, molt baix: -¿A qui vols que estimi, jo, sinó a tu, que ets el meu déu?

M'aixecà suaument, me tombà sobre el pallet d'espart, i es plantà dret al meu davant, amb els bmços plegats i les cames eixancarrades.

-Vaja, s'ha acabat!- exclamà. -¡Si fem el plaga, això se'n va al botavant! Ja em sembla que sento la ressaga. No m'estranyaria que l'avi Mauva s'hagués deixat caure a la deriva. Ell no hi veu massa, ni ès fi d'orella; i, amb aquest temps tan assarreït... llamp, llamp!... i tan a la vora com passem de la costa!... Marianna, ja ho veus: no m'hi puc estar, amb tu. Tingues enteniment; no siguis rampelluda... aplaca els teus nirvis: fes llei de la necessitat. Plorant i espeternegant no s'adoba el temps. La llevantada ès forta... Oh! i encara pot ser que es desplegui més, perquè ara el ruixat l'aixafa una mica; però... eu! res de negar-nos, ni morir, ni tots aqueixos disbarats que barrines. La Santa Rita n'ha aguantats de més forts, de tràmpols. Deixa-la per a mi, que jo li conec el gènit. Negar-nos! Encara que haguéssim de navegar a capbussons, entre dues aigües, arribaríem a port: ¡n'estic tan segur...! Això sí, jo m'he de menar la canya: no em fio de ningú més. Jo sé el que tinc entre dits: ho sé, Marianna. Tu aquí: paciéncia i... moixoni! Si et mous, te faig lligar i... ¡abaix a la cambra, com un farcell! Aquí no en seré, de pare pedaç: no t'ho pensis. Aquí... Déu i jo!: no hi ha més amos. I si el mar referma, no t'hi voldré pas a coberta. Mira, en Pau ja s'ès esguerrat d'un braç: vet aquí lo que s'hi guanya. Au, ara ja ho saps. Escabella't i rebequeja, i fes lo que vulguis; però recela't. Me'n vaig a la meva, a salvar-ho tot. Responc de sis vides.

La remor del mar i del vent enfosquia o embarbollava moltes d'aquestes paraules, massa rogalloses per a no confondre's amb ella; mes jo les entenguí totes, per malament que les sentís. No se'm va acudir pas contradir-les. Començava de compendre que la meva fallera de suara no era sinó una bogeria ben inconvenient, filla de la tensió del meu esperit. Al principi anava somicant. Després ja no: escoltava enfavada, amb la boca oberta, i experimentava aquell consol que solen trobar els malalts en l'enraonament d'un metge que sap encoratjar-los. Aquella seguretat, aquella energia amb què s'expressava el pare, exercien una influència sanitosa en els meus nirvis. La seva fortalesa obrava com un tònic sobre el meu cor. Quina fe posava l'home en el seu art! I que es veia que no eren comèdies, no. Inspirava confiança perquè en tenia. Tot escoltant-lo, la meva pensa descansava en ell amb un repòs!... I, quan donà per acabat el seu parlament i em deixà, vaig sentir, sí, la pena sorda que l'apartament d'una influència beneficiosa produeix sempre, però ja sense neguit. Vaig restar encantada, amb el cap tot buit, i, amb una gran lentitud cerebral, vaig pensar que era bo que el pare treballés per salvar-nos, i no que s'engorronís al meu costat amoixant els meus rampells.

Se sentia una remor fonda, que creixia i i decreixia a estones estones. No es veia res. La pluja, esparpallada pel vent, formava arreu una espessa polsaguera, en la qual amb prou feines s'obirava l'estuf de l'onatge amb sos llengots d'escuma voleiadors.

L'avi Mauva va tornar, moix i preocupat, acompanyat d'en Cadernera, que, venia tremolant de fred i bategant de dents. El vell s'ajagué en el sarrió, i el xicot s'agemolí en un panyet que en sobrava, recalcant-se d'esquena a les cuixes del jai, tot mirant-me desoladament amb l'aire confidencial de qui espera trobar la simpatia d'una dolor semblant a la seva.

-Què ha passat?- vaig preguntar. -¿On són, en Pau i en Vadô?

-Són a sa teua cambra- contestà l'avi. - Hi han baixat perquè allà hi ha sa bitàcola: saps?... es rebost, que diguéssim. En Pau ha rebut d'un braç, i necessitaven draps i benam. A sa bitàcola hi ha de tot.

Va callar, enrotllà una mà entorn del pàmpol de l'orella, i escoltà cap a estribord. La remor creixia.

-Pobre Pau!- va fer en Cadernera sospirant.

-Ha pres molt mal?

-S'onada furienta li ha tombat s'armariet sobre un braç contra sa borda. ¡Podeu comptar!... Té es braç aixafat.

-Què saps tu, llengut?- saltà l'avi Mauva incorporant-se sobre un colze.

-Sí, sí-barbotejà el xicot abaixant el cap. -Vós també, ho sabeu. No hi remenarà més cassoles.

-Aviat que et vento un revés!- digué el vell. -I ara! No el cregus, pubilla: aquest marrec avui ho veu tot amb vidres de multiplicar. Més valdria que callessis i dormissis, castanyola: has perdut s'oremus. Mira, aquí ve en Pau. No deu pas estar tan mal parat com això.

La remor anava en augment.

En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos esbalandrat.

Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.

-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.

-No- contestà en Pau amb un ronc.

-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.

-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.

-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetxa, a veure si no emmetxa... ¡puny... alada!

Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns emportessin, trencaren l'enraonament.

El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns esclats com de barrinades subterrànies.

L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra ens cossa! A on som?

-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa seua llengua de trucs.

-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!... I jo en tinc sa culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!... En Saura, amb es treu... ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!

Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda. Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de l'avi Mauva.

El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat amb vida.

Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges... Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.

El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria entre el niell i la punta de Santa Anna.

Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de Blanes.

Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda. Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De tots els carrers sortia gent a glopades.

-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa _Llarga_.

L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys estaven seriosos i miraven sense parpellejar.

Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang! nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze sagrat, i... au! al treball!... Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang! nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.

Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.

-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!- exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.

En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.

-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya, arrossegarien!

-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au, aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!

A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona (aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre la testa nua.

A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de -Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament... Reina del Cel!... aleshores aquell crit de treball, aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant. Pujava, creixia... fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa... Els cabells se m'enriçaven.

-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany de llàgrimes a cada galta.

I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah! Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.

Mentrestant Blanes fugia, fugia...

-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.

-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de portar un cap i preparar...

-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa caritat des proïsme.

El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia... La pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola taca negrenca, el conjunt s'esfumà... Després gent i platja desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic, dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa... El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.

-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus turons i s'infern ronca sobre tes platges.