Part 5

-Estem a recés. Emprò... mireu, una de dues: o ve temporal o no en ve. Si no en ve, aquí haureu perdut es temps vanament; i si en ve, s'onatge es rebatrà com trenta dimonis per aquesta olla. Ja, amb sa ressaga d'ara, fa de mal habitar-hi. Figureu-vos, doncs!... Ès facil que ses àncores amollun, i llavors trebais per a sortir amb es vent de reborsada; i, si voleu desembarcar amb es bot, us en gordaran sa revoltura des rompents i ses seques que puntegen per davant de sa cala. Mal que mal, Déu me do un bon tou d'aigua per córrer. En mar me fan més por ets ossos que es suc. Podríem arribar a Tossa... o bé, si voleu, desembarcar aquí sa pubilla, i que se'n vaju a Sant Feliu.

-Tota sola?

-Caret!... portem sa gent tan justa per a sa maniobra!

-Potser que desembarquéssim tots i deixéssim el bastiment fondejat a la bona de Déu.

-Esteu mort de por! ¡Abandonar sa Santa Rita!

-Oh, si no fos aquest llamp de noia!... ¡Quantes vegades l'hauria comprat, jo, un temps així! Vent i mar en popa.

-Si es vent fos franc i llarg...

-Ell ratxejarà, l'avi; però deixeu que pugui ben desbotar: veureu si en serà, de valent! ¿D'on ve, aquesta mar de fons? ¿Què pot ser, sinó un cop de cua del golf de Lió? Pareu ment en aquella faixa torrada que s'esten pel mig del mar. Allò ès un rem fort de la correntada que entra. El vent que el mena no serà un bufarut, no.

-¿Per què em pregunten res, si sabeu més que el que va inventar ses cartes marines? ¿Què fem, doncs?

-Què fem?... Aquesta, ès la negra! Si el vent entrés aviat... Tossa no ès gaire lluny. ¡La noia, m'embolica, la noia!

Ambdós interlocutors seguiren parlant tan baix que no se'ls entenia. Va pujar-me una foguerada al cap. Quina opinió s'havien format de mi! Que poc coneixien el tremp de la meva ànima! I ara! Ja els explicaria jo...

Anava a sortir quan vaig sentir que el pare em cridava.

-Sóc aquí- vaig dir posant-me-li al davant. -Què voleu?

-Compareixes com les bruixes- barbotejà ell mirant-me de reüll amb esguard recelós. Buidà la pipa picant amb ella sobre un fustatge, la bufà pel broc i per la boca, i, tot escurant-la amb un ganivetet, maldant per rompre l'engrut com si no el preocupés altra dèria, balbucejà:

-Jo pensava... Com que el temps... -No us mortifiqueu a explicar- m'ho: he sentit tota la vostra conversa- vaig declarar resoludament.

-Ens escoltaves!- exclamà entre consternat i reganyós. -Ja no hauries de ser dona: ¡tafanera com totes! Però... millor: no estic pas per misteris. A veure, doncs: quin ès el seu pit?

-Proa enfora i a fer camí!- vaig contestar. -¡No us manxarien poc ni gaire, els mariners de Roses, si sabessin que vós i els vostres blanencs heu desemparat la barca per por de no mullar les faldilles d'una minyona! Si estigués espantada em deixaria desembarcar i me n'aniria a casa tota sola, que no necessito pas caminadors; però ni n'estic ni em vui separar de vosaltres. ¡Sí que la faríem bona, que no poguéssim marxar sinó amb oratges i brisetes! Quan arribaríem a port? M'he posat a les mans de Déu, i no me n'esquitllo. Si algú ès covard, que no s'excusi amb mi. ¡Feu-vos compte que no en sóc, de dona!

A tot això el pare anava maldant per escrostonar l'èngrut enterc de la seva pipa. L'avi Mauva exclamà:

-Visca sa noa valenta! No temeu, Saura: tot anirà bé. Barca aturada no guanya nòlits. I què! ¿No es moren també en terra, ses persones estimades? ¿No ès millor, al mèncos, tenir-les as costat i que afinun en es nostros braços? Si sa de casa m'hagués pogut seguir, tal volta encara viuria com jo mateix; i... veieu?... en terra va perdre fons i... avall!, i li va mancar es conhort de sa meua besada.

-Bé, bé...- va rondinar el pare ficant-se la pipa a la butxaca. I, redreçant-se de sobte, me mirà de fit a fit tot arruixat.

-Som al ball i vols ballar: sí? Procura posar els peus plans. Per què hi venies a bordo! Ja t'ho vaig avisar.

I se'n va anar cridant:

-Arrissa la mitjana! Au! a la feina tothom!

-Ell ès mal carat i reganyós- reparà l'avi Mauva -però, sigu com sigu, t'estima per sobre ses nines des seus uis. De part de fora ès fel, i de dins ès mel. Gorda'l, pubilla; cuida'l, perquè es fa vell, Té es pèl de cara negre, però ja es cabeis li borregen. Quan l'hauràs perdut coneixeràs tot lo que val.

Jo vaig restar molt satisfeta, creient-me haver representat un paper de lluïment, dels que m’entusiasmaven en les novel·les. En aquells moments no em figurava pas la vera realitat de les coses. Al cap d'una estona vaig veure que en Pau i en Vadô arboraven uns rems molt llargs i els armaven a estribord, posant-se a vogar per fer virar la nau, que estava encallada per manca de vent. Me'ls hi vaig acostar amb ganes de tabola, i vaig tocar el botet a en Pau.

-Hola, Pau! hola! I això?... ¡Podeu ben tirar xanxes ,als sardinalers! Sembla que, si ells deixaten l'aigua, a casa no ens en safem pas, i lo que allí són culleres aquí es tornen llosses.

-Oidà, mestressa; però ells han de remenar es brou gairebé cada dia, i nosatros només de lluny en lluny i poc.

-Déu nos en gord de gaire, Pau maco- va saltar en Vadô Set-trossos.- Quan sa galliassa ha de peonar, un hom deixa d'esser persona per convertir-se en un nirvi de ses seues cames. Apa! estira i arronça! Sinó que et veig sa clenxa tan ben partida des clatell, te pendria per una molla vincladissa més aviat que per un engrescamiones.

-¡Sa meua clenxa no et deu res ni s'ès pentinada per a goig teu! ¡Primer se m'endugu es dimoni!- replicà en Pau.- I, pes demés, si jo menjo boga, tu no menges pas vaga.

-Pesen molt, aqueixos rems?- vaig preguntar. -Quants pams fan?

-Fan quatre vegades sa meua alçada i cinc vegades la d'en Cadernera: compteu- respongué en Vadô. -Són rems de trenta quatre. Pesen com un ase mort; però no els emprem mai sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents. Ès joc de poca estona.

Així que la barca estigué de proa en fora, el pare i en Cadernera varen armar un altre rem a la banda de babord. L'avi Mauva em féu senyal de que me li atansés.

-Què voleu?

-Vina, bona miona: escolta. Es teu pare i en Cadernera no poden vogar més que un rem. Si jo n'armés un altre, aniríem a parell per banda i gonyaríem molt; però sa canya des timó no pot restar desemparada. Hai pensat que tu podries encarregar-te'n: oi, que sí, noa valenta? Mira: l'aguantes així, que no es mogu. Un cop haguem remuntat sa punta, jo tornaré: no t'hi enlleiràs gaire.

Vaig agafar la canya de la manera indicada, i romanguí dreta al peu de l'arbre de mitjana. Els rems batien l'aigua acompassadament. La barca es movia amb una lentitud penosa. A cada moment me semblava que el mar se tornés més negre i que el cel s'entristís. No sé si passava realment així o si era efecte de la meva aprensió. Aquell mar i aquell cel me feien pensar en dos enemics que s'esguarden rancuniosos i les cares se'ls van enfosquint, enfosquint... Me va venir cobriment de cor. ¿A on anàvem, pobres volvetes, a ficar-nos entremig d'aquelles dues immensitats amenaçadores? Vaig compendre, de cop i volta, la lleugeresa de les meves bravates de poc abans. M'havia deixat portar d'una falòrnia, i em va semblar que tota la meva existència era estada una mena de representació teatral, en la qual havia pres per realitat lo que no era més que un treball del meu magí. Vaig sentir una veu íntima que em deia: -No, això no ès una farsa: desperta't, palpa... Ets tu, tu mateixa, que et jugues la vida.- I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos. La meva terror va ser tan intensa com sobtada: no es diria sinó que en la meva ànima s'havia obert un ull que s'abeurava de les foscors de la mort. Vaig estar a punt de cridar el pare i fer-lo tornar enrera; però encara l'orgull me'n deturà representant-me el desconcepte que de l'avi Mauva mereixeria per la meva covarda acció. Aquell home havia sigut testimoni del meu arruixament: me tindria per beneita. -I bé! i què?- vaig pensar. -¿Aquesta consideració no ès també una falòrnia?- No obstant, la falòrnia surava i em detenia. Vaig pasar una angúnia que no es pot dir. Una suor freda em regalava galtes avall. Vaig girar la vista cap a terra cercant distracció. No hi havia ni una casa, ni un camp conreat: res que indiqués treball o presència de l'home: només penyals i muntanyes emboscades, i la platgeta solitària. També hi regnava la tristor. Els dos promontoris estenien llur roquer nu per dins del mar. Ah! semblava que aquella terra, bona mare, allargués sos braços descarnats per retenir-nos desolada de la nostra partença! I nosaltres ne fugíem. Els rems anaven batent l'aigua, i la barca sortia a poc a poc de l'ensenada i es forejava ardidament.

Quan l'avi Mauva va tornar al timó, degué reparar que estava descolorida, i em preguntà si em marejava.

-No: ès que tinc un doloret... res. Me'n vaig anar a popa, i vaig deixar-me caure damunt del banc galliner amb el major abatiment. L'aire no es movia. La calma era fonda i pesada. Vaig veure que el vel blanquinós de la pluja es dilatava de llevant a migdia, per l'horitzó, com una cortina que s'estén per una balconada. En tota la mar no es descobria una vela. Estàvem sols. Vaig acriminar el pare interiorment. Ah! Si jo hagués tingut mare, no m'hauria vist en aquell perill. Ella no les hauria escoltades, les meves ardideses i fantasies de criatura: m'hauria abrigada amb el seu amor i m'haguera protegida contra mi mateixa. Les llàgrimes me saltaven dels ulls. Què fer?... ¿Crido que em desembarquin?... Vaig plorar el meu desemparament, la meva humiliació... I, tot plorant, plorant, vaig assolir un raig d'esperança. Me vaig recordar de que s'havia parlat d'entrar a Tossa. Tossa no era pas gaire lluny: amb el primer cop de vent hi podíem arribar; i, una vegada fondejats en aquella badieta, el perill personal desapareixia del tot, i fins, si era precís, el poble ens ajudaria a salvar el carregament i la barca. Ès clar! ¡Ara veges si el pare, que m'estimava tant, s'hauria volgut exposar!... ca!... Que poca-solta! Una ona de consol i d'alegria se m'estufà dintre el pit. Vaig sentir que un escalf de vida s'expandia pels meus membres i em pujava a les galtes. No, no pasaria res; i... ¡qui sap si ni temporal hi hauria! Per entesos que fossin els vells mariners, n'erraven molts, de pronòstics; i després sortien amb l'excusa de si el vent s'és canviat, de si el ruixat l'ha mort, de si el grop, de si la correntada... ¡Mai volen haver-ne errada cap, això pla, els grans sàtrapes! ¡Ah, quin esbronc els havia de clavar! Se'm va escórrer una rialleta pels llavis. I, mig rient, amb els ulls encara engotellats de llàgrimes, vaig mirar a l'entorn, escutiant que algú no hagués presenciat la meva feblesa. M'hauria sabut greu. ¡Tant que em tenien per valenta! ¡No mancaria sinó que m'haguessin vist plorar! Vaig córrer a un amagatall per eixugar-me la cara, i, allí, frega que fregaràs amb el mocador de butxaca, me vaig ben resseguir tots els regaranys; i, un cop eixuta i escarabitllada, vaig sortir zumzunejant a boca closa l'aire d'una cançó.

En aquell moment va sonar la veu aspra del pare.

-Pareu ment, l'avi: aquí ve l'esborneiat!

I de seguida es desplegà una ratxa violenta, que assorollà la nau, brogint esgarrifosament en els arbres i les antenes. Les ones s'ajagueren com blat en herba que s'aterra a gavells sota un fort ruixat. La barca arrencà mig tombada.

-I ara, l'avi- vaig exclamar. -¿Per què arrumbeu per enfora?

-Convé salvar ses puntes- me contestà.

La mar, de primer arrasada i atuïda, se revenia, crestejant i enflocant-se, i apareixien en ella grosses depressions fugidores. Per dues o tres vegades el vent mancà i tornà a bufar. Vaig veure que la nuvolada de sol ixent se caragolava, esbadellant-se a grans esquerdes, per on s'atalaiava un cel verdelós. Aleshores entrà la llevantada amb totes les seves forces, acompanyada de boires rossegadisses que es rebatien per la immensa planura d'aigua, passant com a fumarades de colossals xemeneies. I l'horitzó tornà a cloure les seves crétues i a ennegrir-se; i la pluja l'esvaí sota el seu vel gris i ratllat.

-En popa, l'avi, en popa! Ja ens hem forejat prou. No perdem temps. Provem la derrota de Tossa- va dir el pare.

-Provem- mormolà el vell timoner.

Arrumbàrem paral·lelament a la costa. ¡Quin ventarràs, Déu meu! A cada moment la nau trobava en el seu cami alts i baixos més accentuats. L'aigua s'encongia i es reinflava aqui, allà, per onsevulla, sense norma ni concert; les eminències es convertien en fondals, i els fondals en eminències, amb un bellugueig desordenat que la vista no podia seguir. Per tot arreu la fluctuació, el daltabaix de la massa liquida desnivellada. Les ones eren aparicions d'un moment, aturonades, fonedisses, seguidament xuclades i susbtituïdes. Sols cap a terra prenien certa individualitat i consistència, marxant asserralades i compactes, formant tot a la vora de la costa uns arrufats comparables a una farbalanada al capdavall d'un vestit.

La maror anava creixent per graus, però de pressa, de pressa, eixamplant ses panteixades a cada instant; i la Santa Rita, pujant, baixant, reversejant, perdia ses forces, s'enlleïa a l'enclotarar-se, i els xarbots l'assaltaven per la popa, precipitant-se amb patacs secs sobre coberta, on bullien i bombollejaven remorosament com la plorima dels tions verds sobre la llar.

L'avi Mauva va cridar al pare:

-Saura, Saura! Portem poc drap! Amb sa correntada tan forta fa de mal governar: ¡ens cossa i ens venç, sa condemnada! ¡Drap, drap, mal que s'estripu! No hi podem anar, amb s'abre mestre despuiat. Jo hi endegaria una pollacra, a sa bouera.

-No, millor serà un treu- replicà el pare. -Vaig, vaig, avi: preneu paciéncia. Això ès una ventarrada maaleïda que no dóna temps de res, però al mencos serà ferma. L'hem de seguir de llarg, ja ho veig: no hi ha remei. ¡Aguanta. i fora, l'avi!... Ohè! ohè!... Pau!... Vadô!... ¡Ànsia, a la maniobra!... Ohè! ohè!...

Se n'anà corrent, i durant molta estona el vaig sentir, a intervals, maleir i reganyar. El treu no devia ser de tan bon armar com ell desitjava.

Però tu ara no saps de què et parlo, i serà precís que t'ho expliqui. El treu consisteix en una lona que, amarrada a l'arbre mestre, s'estén, a tall d'ala de teulat, en davallada cap a proa, on se lliga per dos caps a borda i borda.

Mentre el desplegaven, el vent li pegà una sacsejada tan forta que es petà una de les amarres, i el drap, ample i feixuc, restà lliure d'un cap, aletejant com una au enorme que, ferida i ventreaterrada, se defensa dels llebrers. Amb una de ses ventallades haguera pogut matar un home. Tots fugiren del seu dessota. No sé pas de quin enginy se valgueren per a subjectar-lo, perquè, amb tot i presenciar l'operació, no me'n vaig fer càrrec. Crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats; però no n'estic pas segura. No m'ha restat d'aquella escena més que un record mal conjuminat i confós com el que sol deixar una visió de desvari. Me represento uns homes que floten entremig de ruixims, anguilejant entre cordatges com les erugues en una teranyina quan el torb esbulla la capçada del pi en el qual filaren llur niu en hores de bonança: bracegen, treballen... Però de llur maniobra no trobo en la meva pensa sinó impressions deslligades. Ni pot ser d'altra manera: amb el moviment esbojarrador de la barca, i amb l'aire espès i grosser que em maurava violentament, empenyent-me, rebregant-me, tirant-me a la la cara el mocador i obligant-me sovint a tancar els ulls, no era pas possible seguir cap observació. Pobres mariners! No sé com podien arribar a treballar; però lo cert és que ells es sortiren amb la seva i que el treu fou fermat, comunicant més vigorós impuls a la nostra marxa.

Volàvem. El vent aixollava els rompents de les ones i se'ls enduia polvoritzats, convertits en bromes ombrívoles que s'acorruaven com mals esperits en fantàstica desfilada. Passaven a escamots amb un silenci sinistre, mes a voltes la imaginació els atribuïa la udoladissa que sonava, i llavors no semblava sinó que aquells fills del mal temps xisclaven amb feréstega alegria, tot corrent cap allà on el mar i el cel barrejaven llurs tempestes. I nosaltres hi corríem també, mig de tomballons per les aigües negrenques i revoltes.

En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l'aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho. M'hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l'oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes.

De seguida vaig compendre que era impossible abordar terra. Allí el perill era més gros que enlloc. A la boca de la badia, les ones s'agegantaven a l'engolar-se, cabdellant l'aigua com grans torns, i emportant-se-la de tal manera que llurs faldes se perdien en veritables abismes. Al davant de Tossa hi ha un niell en el qual s'estavellaven en bona part; i, a l'esqueixar-se en ses aspreses, s'alçaven formant una garba de brins de cristall que s'allargaven en arc i queien a feixucs borrallons a la banda oposada. Per a un esperit tranquil, certament aquell espectacle hauria sigut esplèndid; però ja pots comptar que jo no estava per engojaments: no desitjava sinó allunyar-me d'aquells paratges, que solament amb llurs sorolls ja m'estemordien.

L'atmosfera, empolsinada de ruixims fins a una gran alçària, no permetia veure l'escarpat paisatge sinó com a través d'un vidre cobert de rosada. En aquell ambient tèrbol, Vila-Vella destacava en ombra, sobre el cel, ses cases i muralles vetustes, engrandides per la refracció, tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar que envestia la cinglera on estan encimbellades; i una campana, vogada sens dubte pel temporal, deixava sentir la seva veueta clara i plantívola entremig del tro inacabable de la ressaga.

A l'apartar-nos d'aquells llocs me va semblar que la tempesta amainava: no que fos realment així; però es trobava mar enfora una tranquil·litat relativa, i el cor s'esperançava instintivament. Ja m'havia fet compte de que no hi havia més remei que seguir la marxa sense pensar en desembarcs. La sort estava jugada.

Començava a ploure d'una manera estranya. De tant en tant queia una xafegada de gotarrasses semblant a la que deixa anar sobtadament un arbre fullós, carregat de mullena, quan algú el somou de la soca.

El pare va venir cap a mi.

-Au, Marianna: ja n'hi ha prou, de badar. Tenim pluja llarga. Fica't a la cambra.

Vaig fer que no amb el cap.

-Que no?... Bé! Això sí que ès bonic!

-No: vull veure lo que passa: no em vull encauar- vaig dir amb angoixa. -¡Ah, si sabéssiu lo que patiria! ¡No vos ho poseu al cap, home de Déu!... Tingueu pietat de mi!

-Fora, fora... Estaries millor. Però... tu mateixa. Per ara no t'ho mano. Ja et porto un vestit d'aigua. Té: posa-te'l, marinera, i cala't bé la caputxa.

Se tragué de sota l'aixella un capot que tenia un pes de plom, enquitranat per defora, i per dedins d'un teixit més raspós que una rusca. A l'agafar-lo se m'esquitllà de la mà, cuidant pelar-me els dits. El pare l'arreplegà abans que la ventada se l'emportés, i ell mateix me'l va posar després d'haver-me tret la capeta de llana, que estava ja com un xop.

-Voleu fer com els homes i no sou més que un embà de canyes- rondinà. -Vaja, té: ja estàs gomboldada. Ara, al mencos, vés-te'n a sota el treu.

I veient que jo no gosava separar-me del caçaescota, al qual m'era arrapada temerosa de caure, enrotllà el seu braç a la meva cintura i m'anà conduint amb pas estudiat i segur.

-El treu ès una canal de vent, però sempre et guardarà un xic de la pluja- va dirme- Mira, asseu-te ací.

En el punt que m'indicava, al peu d'un munt de cordes, veles i altre patifell en vaga, hi havia un pallet d'espart. Vaig ajocar-m'hi amb les cames encreuades. El piloc de farda em resgardava del vent i em servia de respatller.

Vaig reparar que el pare estava més pàl·lid que d'ordinari, que el cap li tremolava sobre el coll, i que sa bocassa closa i els plecs de ses galtes tenien aquella contracció que solen afectar quan s'ha paladejat alguna beguda amargant. Els seus ulls fugien de trobar-se amb els meus. Va llucar-me d'escallimpantes i se n'anà.

De seguida va comparèixer l'avi Mauva.

-Hola, noa valenta!- exclamà esforçant la veu perquè no l'ofegués el brogit de la maror, i usant, sens dubte per encoratjar-me, un to més gai que el que tenia per costum. -Es mestre s'ès encarregat de sa canya, i un hom aprofitarà sa vaga per a trencar una becaina. Si no et sap greu, m'endegaré es llit aquí, as teu davant. Avui rai, encara que ronxu no em sentiràs pas. Com ballem, noa! Es allò de sa dansa de Lloret: toquen a córrer, toquen a córrer... saps?... No estàs pas espantada: oi?

-Jo... tant com espantada... però...

-Però què?

-No estic pas ben tranquila. ¿Sabeu lo que penso? Que això pot anar molt llarg: tant, que no sé com s'acabarà. Perquè... veureu... nosaltres caminem amb el vent; i, com que el vent porta el temporal l'anirem seguint, seguint...

-Ui, ui, pubilla! quins comptes treus! A sa teua manera, fins a sa fi des món no acabaríem sa mala andança. No tingus por, careta: es vent corre trenta vegades més de pressa que nosatros i no pot trigar a deixar-nos endarrera. Ell calmarà, pubilla; ell calmarà.

-¿Vos hi heu trobat altres vegades amb un temps així?

-Unes contes... Això no ès res. Sa barca ès forta, i, mentres que no topu en sec, ella reeixirà de tot, per sots i tosses que hi hajun en es nostre camí. I, mira, potser demà ja tindrem es temps canviat: no t’hi encaparrus. Sa turbonada ve des golf de Lió i agafa un rem. Tal volta part d'allà de Barcelona s'afrau sigu més serena.

Mentre parlava, havia agafat d’entremig de la farda un sarrió buit, l'havia estès a la vora dels meus peus i s'havia ajagut.

-Ara provaré d'enganxar es son- va dir tot acotxant-se amb el tapaboques. -Quan passem per Blanes desperta’m: ¿sents, bona miona? Vui veure sa vila. Me gorda tants records! Ès una fal·lera que un hom té. Encara que dormu, tinc s'esperit som: toca’m amb sa punta des peuet, i de seguida estaré en doina.

Va callar i no sé si s'adormí; però en l’abandó de sos membres, en la quietud de ses parpelles aclucades i en la dolcesa de son respir hi havia un descans tan placèvol, una tranquil·litat tan vera... Déu meu! qui pogués tenir una calma com aquella, en mig de les tempestes! Allò arribava a fer malícia.

Com roncava la mar! I ¡quin cruixir la barca! quin balandreig, quin desllorigament de totes les coses! Sens dubte la revoltura augmentava. A cada davallada semblava que ens anàvem a enfonsar per sempre més. Baixàvem, baixàvem... Per entre el treu i les bordes no es veia més que el negre-verd de l'ona jaspiat de vetes blanques. I avall! El ventrell s'encongia amb una sensació de buidor, com sol succeir quan en un somni pesat ens figurem caure daltabaix d'una timba. Tal volta un cop de mar descarregava sobre coberta, i la barca s'aclofava amb l'excés de pes i es decantava perillosament sota la riada, que s'agombolava a la banda, tot vora vora de l'una o de l'altra de les orles; i se sentia el borbolleig dels escorredors, el colpejar dels bosells en els arbres, l'escatainet d'alguna xarnera que s'obria o plegava, la cantadissa grinyolenca de les cadenes del batiol remogudes per l'onatge: un chor indescriptible de sorolls gemegosos. Per fi passava una estremitud de revifament de llarg a llarg de la nau, i la nau s'alçava com un pit al qual torna el respir perdut, i... amunt, amunt... El ventarràs ens arreplegava, arborant-nos amb nova força: se diria que l'ascensió anés a convertir-se en un vol; i reeixíem arruixats, lleugers, botant per damunt de les encrestades aigües. Aleshores veia la grisor del cel ratllada per la pluja, i llambregava algun detall mig confós de la costa.