Part 2

-La llàstima ès que totes les dones tenen una corda fluixa. Un hom pensa que els hi endevinarà el gust, i es gasta els quartets; però ni els mils! No n'he pogut entendre mai cap. Anem, anem a la nostra feina: els bastiments són de més bon governar, Vadô.

En Vadô Set-trossos no va manifestar sobre aquest punt la seva opinió; però va amoixar-se entre dos dits les aletes del nas d'una manera que indicava una reserva plena de pensaments, i, tot seguint el pare, me va endreçar dues llargues mirades: l'una decantant el cap sobre el muscle dret, i l'altra decantant-lo sobre el muscle esquerre, mentre els braços li fugien en ziga-zaga per davant del cos, cercant l'escala, i les cames se li ressagaven amb fallança.

Després d'haver desat el barret, amb el propòsit de no lluir-lo sinó en altres ocasions semblants, me vaig ajeure en el sofà. ¡Que bé s'hi estava! Com que m'havia llevat tan de matí, la son m'aclucava els ulls. La barca marxava amb un moviment suau que l'alçava i abatia lentament de popa a proa i la feia cruixir d'una manera quasi imperceptible, deixant sentir una nota fina, que, amb la seva prolongació llarguíssima i el seu desmai peresós, descrivia musicalment la bonança que ens acompanyava. La son m'anava envaint. Aquella cambreta petita i tranquila, que surava sobre les aigües allunyant-se de la terra, tenia una mena de poesia que lligava dolçament amb la de les imatges somnioses que començaven a flotar per la meva pensa. Insensiblement vaig esmunyir-me de la realitat. Viatjava cap a un món desconegut, cap a un país fantàstic; i... així em vaig adormir. I no et creguis que hagués fet petar només una becaina, no: va ser una matinada de dues hores llargues.

Un cop desperta i ben esparvillada, me vaig rentar, i tira cap a coberta. Ja havíem sortit del golf i navegàvem per enfora. El mar era d'un blau igual i puríssim, que contrastava simpàticament amb el ros daurat dels arenys i del roquer, d'on ens anàvem apartant. El terral havia caigut, i en son lloc regnava un garbí massa novell per a tenir gaires forces, però que les adquiria majors a manera que desplegava per l'espai la seva volada serena. De moment en moment la nostra marxa s'apressava. El cap de Creus fugia, arronçant-se, arronçant-se... Les blavors puríssimes s'eixamplaven.

Vaig posar-me a cercar un recés i un setial per a seure; i, havent- me adonat de que l'avi Mauva estava assegut a sotavent, al peu de l'arbre mestre, vaig aclofar-me al seu costat sobre un pilot d'esparcines. El vell seia d'anques al pont, amb les cames encreuades. Capjup, amb les ulleres escorregudes fins a la punta del nas, i la mà armada d'una agulla saquera i d'un didal de corona que amb prou feines se li ficava al capciró del dit, estava apedaçant-se unes calces.

-Apa, sastre, aprofiteu el bon temps- li vaig dir. -La barca rumbeja com una oca per un estany, el mar només fa rum-rum com un gat que s'adorm, i el sol té una revifalla d'estiu. Qui diria que fóssim a la tardor? Vaja, que no us he pas portat malastrugança. Un temps així, ni comprat.

Tot estirant el fil del seu cosit, m'esguardà per sobre les ulleres, acompanyant la seva mirada amb un somrís bondadós, que posà en descobert les seves genives blavenques, emmarletades amb dues o tres dents tinyoses i enderrocades, i contestà:

-Sí, bon temps per a una passejada.

-I millor encara per a un viatge- vaig fer jo.

-Si es viatger està de calma, no diré que no; però... mira, noa: ton pare no les voldria mai, unes tempures així. A sa sortida des golf hem estat encantats més d'una hora i mitja. Es vent que ara portem ès eixeridet i va refrescant que ès un gust; però ve de proa: entens? Hem de navegar de volta i volta, parant ment de no caure a sa deriva i de no orsar tampoc massa, per no perdre camí. Cada passa ens costa cent gambades.

-Vosaltres feu com els pagesos, que mai són contents del temps.

-No, a mi tant me fa. Encara que, contractat com estic a tant per viatge, sa durada m'escursa es jornal, no m'hi encaparro. D'ençà que es va morir sa de casa, que bé haju, tant me fa ser ric com pobre. ¿Per què els hai de voler, es cortos?

Va callar amb aire trist, reprenent la seva feina. La costa s'allunyava. Les blavors puríssimes s'anaven estenent.

-No teniu fills?

-Una noa casada.

-I doncs?

-No ès tot u. Es seu marit se'n cuida. Jo... més aviat li seria una nosa.

-Sou viudo de temps?

-Ara, per sa diada de Sant Tomàs, va fer vuit anys que vaig saber-ho al tornar de viatge.

-Ah, vatua!

-Sí, va ser una cosa molt trista. Jo havia deixat a sa de casa, bona i eixerida. Estava molt contenta, perquè, amb es dinerets que havíem arreplegats, havíem comprat una caseta i un llagut, i llavors jo feia es darrer viatge per a guanyar unes peces de sardinals. ¡Ja mai més viatjar!... Viuríem junts. Jo seria pescador... patró de barcada... Un bon descans. Sa meva veieta em gomboldaria: sempre la tindria as meu costat com un àngel de sa gorda. Ella tot això m'ho deia amb ets uis. ¡Que me'n deien, de coses, ets uis d'aquella dona! A sa llinda de sa porta ens vàrem abraçar sense pensar mals averanys i em va dir: «-Porta'm melons d'Alacant» «-Prou, dona, prou.» ¡Sa sang de ses venes, li hauria donat, si me l'hagués demanada!... Ja saps que sóc de Blanes: oi? Sa nostra casa era a sa banda de mar, a un cap de sa platja; i així que vaig saltar en terra vaig fer via cap allà, amb tot de bones notícies a sa punta de sa llengua per a alegrar es cor de sa bona veia. Portava es diners a sa pitrera per ensenyar-los-hi de seguida: «-Mira, lo que hai gonyat!» A mig camí me varen escometre dues veïnes. No estava pas per a elles. ¡Al diable, ses tafaneres! «-Sa teva dona està malalta», me varen dir. Jo vinga estirar es pas... i ja no sé què més m'enraonaren; fins que, quan vaig agafar es picador de sa porta, me varen dir, net i clar: «-Hereu Mauva, sa teva dona s'ès morta: la vàrem enterrar ans d'ahir.» I jo encara no m'ho creia. Me semblava que sentia es trepeig d'ella per dins... i pica que picaràs. Encara sento aquells trucs aquí, a sa boca des cor. Res: igual que picar a un sepulcre.

Quan l'avi acabà aquesta relacioneta, els ulls m'espurnejaven; i, per dissimular, vaig passejar-los pel mar i pel cel. Tot era blau: el veritable país blau, puríssim, immaculat.

-Però ¿per què no us esteu amb la vostra filla?

-Sa noa se'n cansaria, de mi. No vui fer nosa. Amb sa dona era diferent. Mira: ella tenia set anys més que jo i era una mica geperuda; però no l'hauria baratada per sa més jove i maca des poble. Es seus uis d'aquella dona m'estimaven: entens?... m'estimaven! D'ençà que ès morta veig que sa meva vida ès perduda sense profit. M'ho hai venut tot: sa casa, sa barca... i no tinc pas delit d'anar en terra.

Una llàgrima va rodolar pel seu nas, aturant-se en el ferro de les ulleres. Tot corrent a veles desplegades pel país blau i desert, l'enyorança d'amor d'aquell home desaferrat de la terra me va semblar tan santa, tan santa, que la nostra barca em féu pensar en la que ens pinten els místics carregada d'ànimes que van cap al Paradís. No vaig dir res més. El vell, també mut, clavava amb un repunt groller el pedaç de les seves calces, cus que cus.

Les nobles tristeses aporten al cor un dolç , repòs, una mena d'aprovació celestial, de la qual cal gaudir en silenci. La meva ànima va eixamplar-se per l'espai. ¡Que bé em trobava, entre aquelles blavors puríssimes! La brisa brunzia en l'aparell com en una gran arpa, espargint sordes harmonies. Les ones s'escorrien, garlant inarticuladament com infants que gatxegen. ¡Enllà, enllà!... Tot era bell, però s'hi enyoraven encara certes belleses pressentides. Enllà, enllà!...

En això va ressonar en l'aire una cantarella, en la qual vaig reconèixer la veu flautosa d'en Vadô Set-trossos. No obstant, no veia ningú enlloc.

-I ara!- vaig exclamar. -Sento la passada, i no veig l'aucell en part del món.

-Ès que sa vela el tapa- me va dir l'avi Mauva. -S'aucell ès a dalt de tot de s'abre mestre. Hi ha pujat a endegar no sé què d'una corona, i treballa sota sa galeta, abraçat a sa espiga per damunt des calcés. Té, mira-te'l com baixa.

En aquell moment en Vadô Set-trossos va davallar, com un pregadéu de rostolls, a lo llarg d'una corda.

-Hola, pubilla!- cridà així que va reparar-me. -Vinc de muntanya, on ets airets són prims i desperten una gana d'àllò més endiastrada. Si es camins fossin de més bon transitar, us diria que hi pugéssiu... Sabeu quina hora ès?

-No: m'he deixat el rellotge a la cambra.

-Bé, no cal pas que l'aneu a cercar. De rellotges rai, no en manquen. Veureu, que aviat n'hauré trobat un.

Va guaitar cap a la banda de terra, i exclamà:

-Vatua! Tot just són dos quarts de dotze; i en Pau Ternal, que tot ho passa per ses busques minuteres, no ens darà sa minestra fins as bell toc de ses piadoses.

-I on l'heu vista pintada, l'hora?

-A s'ombra des turons, pubilla. Si vos es tiguéssiu enclavada com ells, sense moure-us ni posticar-vos, es vostre nas també la pintaria. Es sol no enganya mai: no fa com es mal de cor, que sempre va d'avançada.

A l'hora corresponent vàrem dinar. La taula consistia en un quarter de batiport posat sobre un rodell de cèrcols; però un cop ben parada amb les seves estovalles, blanques com una tofa de neu, feia tan bon efecte com si l'hagués construïda un ebenista de ciutat. No hi havíem de menjar més que el pare i jo (perquè els mariners s'estimaven més fer-ho pels recons de la barca amb el plat a la mà), i ens hi colocàrem, asseient-nos en els calaixos de popa, amb les cames de gairell per no poder ficar-les en cap entrepetge. Jo tenia un got a la vora del meu plat, i el pare un porró blau, lligat de gallet a tarot amb una cordella que servia per a passar-lo de mà en mà. I, vet allà que ve en Pau Ternal, caminant amb tota la majestat d'un personatge que coneix la seva importància, portant a pols, entre grapa i grapa, la gran olla de l'estofat: la deixa sobre els estalvis, i la destapa amb un ample moviment de braç que sembla dir: -Proveu això, llepeu-vos-en els llambrocs, i digueu-me si no hi trobeu la quinta essència de la meva saviesa.

El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, provà una trumfa, enguerxí la boca, arrufà el nas, i, entregirant-se i mirant en Pau amb ulls entravessats, rondinà, tot mastegant mastegant:

-Ès fumat com una xemeneia.

Al sentir aquestes paraules, en Pau, que s'esperava un compliment, va tornar-se més groc que una metzina, va abocar-se a l'olla, i, ventant amb la mà el fum que en sortia, se l'acarrerà al rostre i l'aspirà d'una nassada.

-Cull... eres!- exclamà, estrafent, a mitja naixença, la mala expressió que se li havia començat a escórrer dels llavis.

Jo m'esqueixava de riure; l'avi Mauva, que era a la canya del timó, va esclafir també la mitja rialla; i en Vadô Set-trossos, si no hagués sigut tan desconjuntat, s'hauria desllorigades les conjuntures, perquè reia i tornava a riure cent vegades, i cada volta amb més extraordinàries contorsions. En Pau Ternal estava consternat. El pare, seriós com sempre, passejava sobre nosaltres la seva negra mirada, com fastiguejat de la nostra ximpleria.

-Vaja, no n'hi ha per tant- digué a la fi. -Una cosa ès riure i l'altra beneitejar. ¡Prou, Vadô, prou! ¿Ara no ho coneixeu, pastanaga, que ès un gran rebaix, per a un home, això de que el vegin esvoletegar com un pollastre que vol rompre un quicaraquic? ¡Quin cap de casa, vatua el món!

Però en Vadô Set-trossos no era pas senyor de si mateix: suava d'angúnia, s'inflava de venes, cloïa la boca, i prenia per un moment un aire compungit; mes de seguida la ratxa riallera li botia les galtes, i havia de engegar-la, mal que li pesés, sotraguejant de cap a peus. A l'últim va aixecar-se, fugí tentinejant per entre la farda, i deixà sentir-hi, al darrera, per llarga estona, un glo-glo semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant.

Aleshores el pare s'encarà amb en Pau Ternal.

-Pau, vós teniu un defecte molt gros... i pareu ment, pareu ment... Ja sabeu lo que us vaig dir: entre homes no es mira prim; però hi ha una senyora a _bordo_, i vui que es respectin les seves faldilles. Poc parlar: enteneu? A la vostra llengua s'hi crien els renecs com les orellanes en els polls. Feu-vos-hi un nus. Mireu: no heu dit sinó una paraula, i de per poc... si no la vireu a temps... hauríeu ben negat l'alioli.

En Pau Ternal era un home massís, encirat, ancaboterut, ample de cos, ferm de cames i amb les espatlles tirades a escaire d'un coll sempre aplombat. Tenia els ulls molt separats, esparveradissos i blaus, la pell encesa i les celles roges. Usava un bigoti també roig, espuntat, aspre com fils d'espart i retallat arran de boca en forma de dos raspallets. De lo restant de cara anava afaitat. En la seva testa es reparava certa partió característica: el front, abombat a banda i banda, formava al mig un clotarell vertical que, prolongant-se, davallava, quasi esborrat, per la carena assaplanada del nas, saltava a la canal del llavi superior, molt marcada entre les dues meitats bessones del bigoti, i s'enfonsava en l'ampla barba, arreguerada com un albercoc; i, per la part de darrera, el bescoll, dividit en dues besses robustes i rodones, i la clenxa, que ratllava els foscos cabells aplacats a cada costat de clatell a còpies de bandolina, completaven la remarcable vedruna. Al primer cop d'ull se coneixia que havia de ser presumit. Gastava gorreta de setí negre, ja vella i deslluïda, però doblegada sobre el front amb cuidadós entonament; mocador de seda esfilagarsat, cenyit al coll amb un nus de carreter; armilla de quadrets virolats descordada, deixant veure la faixa blava, que abrigava el cos fins a dalt de tot del ventrell, i amb l'ala esquerra ornamentada per una verdelosa cadena de rellotge, en la qual dringaven penjarelles de medalles i altres futeses; calces de vellut, color de molsa seca, pelades i esgrogueïdes a clapes pel fregadís, amb una gireta als garrons que indicava el mirament amb què eren encara tractades; i, finalment, botes de cuiro fort, grosseres, feixugues, de doble sola clavetejada, i enllustrades polidament. No portava gec, i, a pesar de la frescor del temps, duia les mànegues de la camisa atrossades als colzes, reganyant uns braços revinguts, colorits de vermellós pelussam.

En aquella ocasió es veia que la vanitat se li era ben emmusteïda; però va aguantar el xàfec a cara d’aigua, sense moure’s ni badar la boca.

Jo vaig tractar de consolar-lo en lo que més el corferia.

-Pau- entre queixalada i queixalada: -aquest estofat ès de primera. Si no fos el fumall que el dimoni ha ficat en el vostre fogó per desacreditar-vos, jo us prometo que hauria sigut cosa llaminera i que tothom us hauria fet justícia. Més no tingueu por que l’haguem de llençar. No en sobrarà gota, no. El fum no s’hi sent sinó a la primera engolida: després el paladar va trobant-hi les fineses... i com més se’n menja, més bo sap. Les fulletes de llor hi són a la bona mida, el vi ranci ben mesurat, i la sal ensopegada. Quin estofat! Jo voldria que a casa una coquessa que el fes així, baldament me’l fumés cada dia.

Aquestes paraules varen encoratjar-lo en gran manera.

-No pubilla: no me’l vulgueu alabar. Precisament tot el mèrit de s’estofat consisteix en s’aroma: enteneu? Poseu-li una mala flaire quelsevulga, i vatua... dallonses!... ja el podeu donar as gossos. Si no fos estada aquesta desgràcia, sí, que hauríeu trobat es compte. Però sa culpa no és meva: hi ha certes feines que s’han de encarregar an es marrec. Li ai de llevar ses orelles, llamp me matu! I ara vull que tasteu unes sardines a sa marinesca: veureu! I ja caigu aquí mort em sec i amb sa ànima comdemnada...

-Prou, prou!- va saltar, interrompent-lo, el pare.- Ja vos esllavisseu, Pau: val més que digueu «culleres». Però lo millor serà que porteu les sardines i que elles parlin per vós.

Mestrestant vaig fer plat per a l’avi Mauva i per en Vadô Set-trossos, i els vaig portar allà a on eren. –Déu t’ho pac- me va dir el primer; i l’altre em va tirar una floreta:

-De mans tan boniques mai era estat servit, pubilla. Any de bé sia.

Quant vaig tornar a la taula vaig sentir un gran terrabastall cap a l’indret del barracot que servia de cuina; i, abans d’haver pogut preguntar res, vaig veure sortir, per entre l’arbre de mitjana i una cimbellada de rodells, un peuàs calçat amb una bota clavetejada, i al capdevall d’aquell peuàs el pobre Miquelet Cadernera, que botent com una pilota, vingué a caure de boca terrosa a dos pams de mi.

-Fort!- rondinà el pare -Així se fa amb els nois que baden. Que aprengui a sirgar dret.

-Vaja això és massa!- vaig replicar jo acudint a l’ajuda del xicot, que s’aixecava adolorit, palpant-se les macadures. -¿On has rebut, caret?

-De primer a s’os Bertran: sabeu?... i deprés aquí, a ses canyeles i es genolls... i en es colzes i... Llamp de Pau! Ès una mala bèstia. Se preval de que sóc petit; perquè si no...

-Anem, anem: no gastis quimera. Vina: seuràs al meu costat. Avui seràs el meu nuvi: vols?

-Es Carderneres no son per a vós, mestressa.

-I per què no?

-Perquè vós sou rica, i a casa no hi ha un pa a sa post.

-Mireu si barrina, aquest infant! Però ca!... ja t’entenc herbeta que et dius marduix: no em vols perquè no et faig goig per massa vella.

-Veia no!- va dir tornant-se vermell i abaixant els ulls. -Avui per avui encara sou ben fresqueta i... Déu n'hi doret.

-Bé, ja ho veig: tens por de que m'envelleixi aviat; però per una diada ja em pots pendre, sobretot si et tracto bé. ¿Què me'n dius, d'aquesta racció d'estofat?

Va esclafir una mitja rialla i es posà a menjar, arreplegant la vianda amb els dits.

-Té, garrí: no facis córrer les forquilles d'en Salgueda- li digué el pare allargant-n'hi una de boix.

Després va venir en Vadô Set-trossos, i en Pau Ternal va portar les sardines, que foren molt celebrades. Tothom se va ben atipar. El porró va passar de mà en mà quatre voltes en rodó, amb les seves corresponents marxes cap a l'avi Mauva, que no desemparava la canya timonera. Els bevedors tenien punt a fer durar la xerricada i a dir algunes gràcies entre glop i glop, mentre el vi se'ls anava embassant a la boca.

-Es vi ès sang- va dir en Vadô Set-trossos, bevent entrepernat d'una manera estranya; -però, si no ès sang batejada, se pot beure sense por de pecar.

-No tingus escrúpol, sant cristià- saltà en Pau. -Jo et responc de que cap taverner hi ha fetes trafiques. Ès bon vi de Llançà.

-No pas jo que en llenci una gota- respongué de seguida el bevedor jugant amb la paraula.

-No el llences per a tu, però sí per a nosaltres. Vatua s'ànima d'un penjat! ¡no en coles poc, de mam!- observà en Pau Ternal.

-Encara no en beuré tant com en pot veure un pollastre- replicà en Vadô.

De dites enganyoses per aquest estil n'anaren i en vingueren moltes. L'únic que bevia seriosament i respectat de tothom era el pare, que aprofità tots els torns que li tocaren i, quan estigué saciat, s'aixecà, encengué la pipa i va dir:

-Jo ja estic complert. Ara, per a vosaltres, mig porró més i prou. Avui us deixo fer barrila.

I se n'anà xano-xano cap a proa, amb la pipa a la boca i les mans ficades dintre les butxaques de les calces.

La seva absència i la tornada del porró varen augmentar l'alegria. El porró passà d'en Pau a en Vadô i d'en Vadô a l'avi Mauva, que el deixaren braument escolat. Després havia d'anar a en Miquelet Cadernera, que se l'esperava encantat, mirant-se'l sense parpellejar, amb els seus ullassos rodons com botons i plens d'un desig que llustrejava en les seves nines d'una foscor envellutada semblant a la de la pelfa negra posada sota un vidre; però en Pau procurà agafar la cordella quan el broc va passar a frec del nassiró camuset del xicot, i, fent saltar el porró i eixamparrellant-se, va posar-se en actitud de xerricar.

-Ai, mare, mare!- exclamà en Cadernera amb desesper... -Això ès una injustícia! ¿I vós ho permetreu, mestressa?

-Calla, mala eruga!- replicà en Pau -Voldria veure't esquerdat de set i no et donaria una salut d'aigua, grandíssim fumacassoles!

-¿Encara no m'heu estovat prou, botxí de criatures?

-Vatua sa...sa...!

-Ajudeu-me, mestressa: ¡sóc es vostre nuvi!

-Tu, bordissot escarransit!

-Sí- vaig dir: -ès un tracte que hem fet suara suara.

-Essent així,- argüí en Vadô Set-trossos rient i fent cortesies exagerades -es noi de bordo se'ns ha passat mestre i tots l'havem de respectar. Pau, ajupir-se i fora! A qui no té costats, sa roba li cau; però, amb uns costats tan bons, en Cadernera pot posar-se totes ses calces de _bordo_. Pau, dóna-li es porró per refrescar a sa salut de sa núvia.

-Està bé- va respondre en Pau Ternal transigint. -¡Maleïda sigu sa meva sang si no sé respectar sa gent que s'ho mereixen, enc que sigu en sa persona d'un poiós i malparit com aqueix ventafocs! Però ens ha de divertir una mica. Que begu de fantasma!

-Bona, bona!- va cridar en Cadernera pegant un bot. -Jo faré sa fantasma i em beuré tot es vi d'una tirada. Podeu xerrar per ses butxaques. Però... ei! no val a tocar-me! Si en vesso una gota, mateu-me!

Pujà de peus sobre els galliners, se tombà en un moment a l'inrevés les parpelles, girà els ulls en blanc, i, tirant el cap endarrera, agafà d'esma el porró, l'aixecà en l'aire, i, trabucant-lo de gallet a poc a poc, se deixà caure el rajolí al bell mig del front. El vi es va partir en dues regueretes, que s'apartaven a cella i cella, baixaven pels llagrimalls i eren absorbides per la boca llargament entrebadada, amb el llavi superior aplacat a les dents i l'inferior sortit en relleix un través de dit. La figura del xicot no podia resultar més llòbrega i estranya. Amb els seus ulls d'estàtua, que es diria que ploressin sang, la seva cara descolorida i la seva immobilitat quasi absoluta, no semblava un ser humà. A mi em feia més pena que goig, i les gràcies que deien en Pau i en Vadô per fer- lo riure i engargussar-lo no m'han deixat més record que el d'una cosa enfadosa. Aquell pobre noi de deu anys, groc, flac i altonet, amb les robes que li curtejaven en braços i cames indicant la seva misèria; criat entre llops de mar, creixent entre renecs i mals tractes, m'inspirava una greu compassió. No vaig estar atenta més que a defensar-lo si de cas, per vessar-se-li alguna gota de vi, el maltractaven els dos galifardeus que estenien al seu darrera llurs manasses, preparats a descarregar-li clatellada. Però en Cadernera tenia tanta seguretat en el paper que representava, que no hagué pas de menester la meva intervenció. Va escopsar el raig fins a les acaballes, i després alçà la mà esquerra, l'esmunyí pel broc i en tapà el forat amb el dit gros, evitant així que alguna gota ressagada es pogués escórrer impensadament; va adreçar a pleret el cap, acarrerant cap a la boca, amb estudiats decantaments, la mullena vermellosa que li llagrimejava per les galtes; i, un cop l'hagué ben xarrupada, llançà un sospir i somrigué.

-N'hi havia poc!- exclamà. -Aquests mosquits de bóta se n'havien fet un bon panxó, i, amb una mica més que s'hi haguessin adobat, sa fantasma no n'hauria trobat gota.

-Calla, maleït de Déu!- va dir en Pau rient. -Ets es rei de ses fantasmes; ets un embut de taverna; ets sa glòria des nostre celler. Vina: m'has guanyat es cor: fem ses paus.

Va abraçar el bordegàs, se'l carregà a coll-i-bé, i se l'emportà saltant saltant.

En Vadô Set-trossos es fregà el clatell a mà revessa tot mirant-me amb els seus ullets de verd d'olivera, i, torcent el cos, me tocà el muscle amb el colze del braç que li restava en vaga.

-Pubilla, certes bromes no me les gasteu mai més: enteneu?- va dir baixet baixet. -Són dolentes pes ventrell. Un hom cria salivera i... vaja, no dóna.

-I ara! de què vos les haveu?