Part 1

-

PINYA DE ROSA

VOLUM 2

LLIBRE QUART

NOVEL.LETES CAPITULADES

INDEX

EL REM DE TRENTA QUATRE. I. II. III. IV. V.

L’IDIL·LI D’EN TEMME. I Preludis. II Proposició. III De la tragèdia a l’idil·li. IV El collaret. V Felicitat.

EL REM DE TRENTA QUATRE

Ja que sempre vols que et conti coses de marina- m'escrigué la senyora Marianna Saura, -t'explicaré amb tots els ets i uts un viatge que vaig fer en barca de mitjana: un viatge de no res (no et facis il·lusions); però te'l vull servir tan a la menuda, seguint les notes que en tinc preses en un llibre de memòries, que ja serà prou que no te n'atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.

Tu ja saps que el pare era patró i que feia la carrera d'Alacant. Fill de Blanes, s'havia casat amb una granaire de Roses que tenia una caseta al barri de mar i una vinya a la vora del poble. Aquestes dues finques varen motivar que el matrimoni s'establís a Roses, des d'on el pare va seguir la seva navegació de cabotatge, eixamplant el comerç que havien començat els seus sogres. Ell era amo del carregament i de la barca, i ell se la comandava: de manera que s'ho guanyava tot. Franc de nòlits en un temps en què el cabotatge produïa bastant, pots comptar si es va aprofitar. Això sí, els seus mariners havien d'ésser precisament blanencs, perquè no creia que enlloc del món nasquessin ni es formessin homes tan aptes per a les coses del mar com en el seu poble; i aquesta dèria, que el féu mal veure amb la gent de Roses i que el portà a més d'una topatia amb els patrons del Masnou, de Lloret i d'altres punts de la Costa, que pretenien igual honor per a llurs nadius, triomfà de totes les contradiccions, i amb elles se féu més enterca i exclusiva.

Els baixos de casa, al voltant del jardinet, eren magatzems. Aquí arròs, allí garrofa, més enllà rodells de cèrcols, en un cantó blat, a l'altre userdes, terrissa de totes menes, fustatges... no estaven pas mai buits. Els negociants a l'engròs venien a comprar. A la llinda de la porta, a les envistes del mar, se solien fer els tractes. El pare s'estava dret, recalcat al brancal, amb les mans a les butxaques, i escoltava pacientment, tot fumant i amb els ulls mig aclucats, la parola dels negociants. Ell no gastava gaire saliva: demanava preu i deixava dir. A la fi venien els oferiments.

-M'ho doneu per tant?

-Hissa!

-Ne voleu més-quant?

-Hissa, hissa!

-Posem-ho a tant-més-quant?

-Amarra.

Pronunciada la paraula _amarra_, ja la venda estava feta, i era tan sagrada i tan ferma com si n'hagués passat el notari.

El pare era un llop de mar, un home estranyot: més aviat baix que alt, ossut i magristó, de cap gros i de rostre brúfol i ferreny, solcat per fondes arrugues. Anava afaitat de cara, i es deixava el pel sota les barres com una mena de collar. Tenia les celles grosses, ajuntades, negres com sutge, i solia guaitar de reüll amb un mirar que enfosquia l'aire. Posa-li una pipa a la boca, dóna-li una veu enrogallada, vesteix-lo amb una samarreta blava, unes calces amples de vellut de cotó i una gorra peluda amb una bola al bell mig del cocoronell, i... ja el tens. Oidà, manca una circumstància remarcable: caminava eixancarrat, amb tanta de fermesa i d'aplom i posant els peus tan plans, que només de veure'l se comprenia que, encara que se li ventés una empenta de part darrera, no se'l faria caure: sempre anava com qui se la tem. I això és propi de tots els mariners avesats a guardar equilibri sobre el mòbil pont de les naus. Veuràs, para-t'hi.

Altrament ell no reia mai. La seva calma i la seva mala humor eren inalterables. Mes, per aspres que fossin les seves maneres, m'estimava tant, que la seva voluntat era una joguina de la meva. No li restava més família que jo: els altres fills i la dona se li havien mort, i en mi havia concentrat tot el seu afecte. Per a mi no tenia un no de durada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima aconseguia d'ell qualsevol cosa. Si m'ho hagués posat al cap, fins i tot s'hauria deixat afaitar les barballeres i s'haguera desvesat de fumar amb pipa. Però ¿per què havia jo de contrariar les seves aficions? ¿No m'agradava, per ventura, que es respectessin les meves?

Me vaig criar com els arbres de la rambla. La meva educació es pot dir que la vaig emmenar jo mateixa. El pare només era bo per a esquitxar pessetes. -No miris preus: vui els millors mestres.- De cosir, de planxar, de fer mitja i coixinet, gairebé no en vaig apendre; i, en canvi, de fer flors i brodats estranys, de tocar el piano i de pintar, n'estic força ensinistrada. Si sé escriure regularment, ho dec al gran nombre de novel·les que vaig llegir. Dragava totes les que em venien a les mans; però les que varen deixar més llevat a la meva imaginació foren l'_Atala_, els _Viatges de Gulliver_ i, principalment, la _Corina_, de Madame de Staël. Jo mateixa em considerava una Corina, sinó que el meu art predilecte no era el de la música ni el de la poesia, sinó el de la pintura, en la qual havia progressat bastant sota l'ensenyança d'un mestre vell, cabellut i misantrop, que, mal comprès dels seus contemporanis, se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades i els seus desenganys reals.

La meva especialitat era la marina. M'embadalia contemplant la riquíssima coloració del mar, el seu moviment, les roques que s'hi banyen, l’horitzó desembarassat, immens; les platges on el sol vessa tot el seu or... Estudiar això, saturarme'n, somniar-ho i estergir amb els pinzells el somni sobre la tela, o delícia! Sempre m'hauries trobada per la costa amb el portaestudis i l'ombrel·la, ja pintant, ja cercant punts de vista. En dies de temporal no hi havia qui em fes estar a casa. A pluja batent m'enfilava a les roques assorollades pel terrabastall tronador de l'onatge. A pluja batent i amb el paraigua inutilitzat per la ventada, m'entretenia, a voltes, apuntant una nota, mentre el ruixat m'amarava de cap a peus. I no era pas solament l'interès de la nota desitjada, lo que em portava a tals ardideses, sinó la creença de que les havia de fer per respondre dignament al concepte d'artista genial que de mi mateixa tenia format. Jo era un esperit ardent, posseït d'entusiasme estètic; i per lo tant... té, que troni, que llampi, que em mulli, que m'enfredori, jo no me n'he de sentir, no m'he de parar més que en la bellesa. De comèdies per aquest estil, no se n'hi representen poques ni gaires, en el cor de cada u! Ara que se m'és refredada la febre romàntica i que no pretenc ser més saberuda que qualsevol altra dona de sa casa, ¡què ridícules em semblen aquelles fal·leres!

Però, per ridícules que fossin, eren aleshores el foc de la meva ànima i l'alè de la meva vida: a elles ho sacrificava tot, i per elles fou que em vaig ficar al cap d'acompanyar el pare en un dels seus viatges. Un viatge en barca de mitjana! Vols res més poètic? Estens la teva ala com un aucell, i t'abandones al buf del vent per la planura del mar. Les ones gronxen el teu son, i quan te despertes, sents a sota el fustatge, on descansa el teu coixí, l'harmoniós escorriment de les aigües. I ¡quin espectacle de costa, d'horitzó, de mar!... Vaja, era lo que em convenia: m'aniria amarinant, amarinant de cos i d'ànima. I això m'era necessari: no es pot pintar bé sinó lo que s'ha sentit amb molta intensitat.

Estàvem en plena tardor. Erem a primers de novembre. La Santa Rita, ja carregada, estava a la fonda, balandreja que balandrejaràs, esperant l'hora de llevar àncores. Vaig veure que el pare prenia tranquilament el sol a la porta forana del jardí, tot carbonant la seva pipada inacabable i ventant ullades de satisfacció a la seva barca. Encara no li havia indicat el meu desig. Calia no trigar gaire a comunicar-l'hi o es perdia l'ocasió. Em vaig decidir de cop i volta. Vaig posar-me al seu costat, recalcant el cap a la seva espatlla, i, després d'una estoneta d'estar així, li vaig clavar un pessiguet a la galta i li vaig dir, amb el graciós somrís d'un infant aviciat: -Mireu, tinc una fal·lera: feu portar els meus entriquells a la _Santa Rita_, perquè demà m'embarco amb vós.

No he vist mai una expressió de cara com la que ell prengué al sentir aquesta proposta. Era un home molt senyor dels seus nirvis, però no en pogué ser tant que, amb la sorpresa, la pipa no se li esquitllés de les dents i li caigués a la pitrera. Me vaig mig espantar. -Calleu, calleu!- vaig cridar, tapant-li la boca, temerosa de l'andanada que m'anava a descarregar. -¿No veieu que us esteu cremant?- Vaig descordar-li la samarreta per apagar l'escampall de foc que li cremava la camisa i espolsar-ne la cendra que la recobria. Tot espolsant i agençant-lo, vaig tractar de persuadir-lo: -No vos hi oposeu pas, vaja: seria inútil. No us demano pas tant: ¡només una vegada:!... aquesta i prou. I no em parleu de perills ni d'incomoditats: ho tinc tot pensat i apamat i... estic ben decidida. Fa temps que no penso en res més. L'alegria, que em donaríeu! I, mireu, jo no sóc pas una senyoreta melindrosa: tinc sang de pare: enteneu?... El meu cor és mariner com el vostre, i allà on vós aneu puc anar jo; i... vaja, que no vull que em deixeu en terra.

-No?- va fer ell amb sorna, revestint-me de foscors amb una de les seves mirades més negres i malagradoses.

-No!- vaig respondre resoludament, picant de peus i acaronant-lo.

-Fuig, fuig, cap d'estornell!- exclamà apartant-me d'una braçada. -¿Que ens hem venut l'enteniment? Uix! ¡Que totes les dones siguin llampades! totes!

Va girar l'esquena, i se n'anà, rondinant, cap a la platja.

Aquell dia no vaig dinar. Tot el matí vaig fer el bot tancada a la meva cambra. Després ne vaig sortir, vaig passar d'esquitllentes davant del pare, que estava sol a taula, vaig travessar el jardinet, i em vaig asseure al graó de la porta amb les cames al carrer. Vaig tapar-me la cara amb el davantal, i vaig adoptar el posat d'un greu desconsol. No era tot comèdia, no: me veia la partida perduda, i el plor m'anava cara avall; però exagerava les mostres de la meva dolor, perquè, prevalguda de lo molt que el pare m'estimava, comprenia que així el feia patir, i em venjava d'ell. En aquells moments m'hauria agradat fins i tot morir-me perquè el molt tossut se desesperés. Si m'hagués sabut fer venir una basca de debò, ben forta, ben forta...

Mentrestant, ell, que havia dinat en quatre esgarrapades, se passejava amunt i avall del jardí sense dir una paraula, passeja que passejaràs. Al cap d'una estona va sortir de casa, passant pel meu costat, i vaig sentir que les seves petjades s'allunyaven. Amb tot i això, vaig figurar-me que no em deixaria de vista. -De prop o de lluny ell me vigila- vaig pensar. -Que ho vegi, que pateixo!- I vaig seguir arraulida, embolicada, retorcent-me... Així vaig estar tota la tarda; i el bo de l'home, que devia patir més que jo, a la vesprada no pogué resistir més. Va tornar (el vaig conèixer en la remor dels peus, perquè no el podia pas veure, abrigada com estava, cap i tot, amb el davantal), va tornar, se n'entrà cap al menjador, i, pujant escales amunt, se posà a cridar fort, sens dubte a posta perquè jo el sentís: -Paula!... Joan!... Que dormiu? Au! fora nyonya! Arreplegueu les maletes de la noia, i cap a la platja. Que les portin a bordo. Vol venir-hi a menjar galeta, la poca-solta. ¡Deu estar-hi massa bé, al món, mal llamp!... Ànsia!... i que vingui el temporal i el quinoccius!... ¡A veure si ens neguem tots i no en resta nissaga, de can Saura!

Jo l'escoltava aturant l'alè. Per una part reia per sota el nas amb l'alegria d'haver assolit l'objecte de la meva dèria, i, per altra part, la tendresa de veure'm tan estimada m'estovava les entranyes i m'aigualia els ulls. Vaig sentir que el pare venia cap al jardí. -Ara m'hauria d'aixecar i fer-li una abraçada ben estreta- vaig pensar amb emoció; però estava morta de vergonya i no gosava destapar-me la cara. Ell me la descotxà d'una manotada.

-Fins a quin dia hem de plorar?- va dir amb entonació reganyosa.

Aleshores me vaig alçar plorant i rient, me vaig arrapar als pèls de les seves barballeres estirant-los-hi falaguerament... i una besada, i dues, i...

-Prou, prou- mormolà ell amb la seva serietat de sempre. -Eixuga't els degotalls, i... vés, que enllesteixin el sopar, que has de tenir gana i avui ens hem de ficar al llit dejorn, perquè demà hi ha matines.

II

El dia següent ens embarcàrem abans de fer-se clar. Llevàrem àncores a trenc d'alba, i, amb un oratge manyac que prisava lleugerament les aigües del golf, vàrem estendre totes les veles. Marxàvem en popa, sense balanceigs ni capbussades. L'airet que venia de terra, tot fresc i flairós com si acabés de llevar-se d'un jaç d'herbes humides, s'esmunyia per sobre meu amb un palp de carícia; i jo li deia, aplacant-me les faldilles estufadisses:

-Vaja, prou!... tafanerot!

Un dels mariners, que sentí aquestes paraules, va esclafir una rialleta i digué:

-Deixeu-vos fer alguns petons i abraçades, pubilla. Aquest ventet ès innocent, com una criatura i no crec que us encadarni. Deixeu-lo que us acaroni. Veieu que s'ès llevat de matí per dar-vos s'adéu-siau, mentres a terra tothom dorm. Rebeu-lo d'amic.

-Certament- vaig fer jo: -no el puc pas renyar, ja que de tots els fills de la terra és l'únic que s'ha llançat al mar per saludar-nos.

-Àngela!- exclamà el mariner aprovant-me. I, sentint que el pare pegava un cop de taló sobre el pont, va córrer a fermar una corda tot cridant: -No me'n descuido, no!

Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien _en Vadô Set-trossos_, perquè semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d'ací i d'allà, i les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l'una o l'altra de les orelles. Allò, que t'he fet reparar, de que els mariners eren, per lo general, gent ferma, de caminar segur, avesats a resistir qualsevulga balandrada, no va pas per a en Vadô. Aquest era ben a l'inrevés: no resistia els cops de mar, sinó que s'hi doblegava, adaptant-se a totes les ondulacions, emmotllant-se a tots els moviments; però això no el privava de ser un bon treballador, entès en l'ofici, diligent en la maniobra i lleuger com pocs per a enfilar-se pels arbres i les antenes a tall d'esquirol.

Quan ell me deixà, vaig romandre sola prop de l'orla de babord. No m'hi podia estintolar, per què estava tota ella coberta d'una rosada menuda i atapeïda que brillava enteladament amb un gris metàl·lic; mès, com que la marxa era tan suau, no hi havia pas perill de perdre l'equilibri. Mentrestant els galls cantaven, cantaven allà en el poble, que s'anava allunyant. Feien la il·lusió de que diguessin: -Adéu-siau...Quan tornareu?...Trigareu poc?...- Les cases s'esblanqueïen sobre el blau mort de les muntanyes amb una vagarosa agitació de llum i ombres que els comunicava moviment. Algunes finestres, amb llurs vidrieres esbandides d'aurora, s'allumaven com ulls daurats, aclucadissos, massa ensunyats encara per a guaitar obertament. Totes les entonacions eren delicades, tendres, d'una fusió harmoniosa. Jo m'hi encantava. El pare es va plantar al meu costat, eixamparrellat i mirant-me de reüll a estones a estones.

-Que redimontri bades?- me va preguntar a la fi.

-Miro el paisatge- li vaig dir: -miro com se va despertant el poble... Que bonic!... Oi?

-Uix!- va fer ell, tocant l'ase. -Vet aquí lo que ets, tu: sempre vols lo que no tens. Ara t'encantes mirant el poble com si no te n'haguessis pogut afartar en tota la vida d'estar-hi. Doncs per què n'has volgut fugir, cap de pardalets?

-Oh! no me'n penedeixo pas! Al contrari: estic més contenta!- vaig dir. I pegant-li uns quants copets a la galta amb el palmell de la mà, -Sou un bon pare!- vaig exclamar. -Valeu més or que no peseu!... ¡Si sabéssiu lo que us estimo, caret!

La cara se li estufà, la satisfacció li vessava dels ulls, i s'insinuà un somrís en la seva bocassa feréstega; però el va dissimular amb una ganyota, i, llançant una grossa escopinyada, barbollejà:

-Puà!... Maleït siga el suc de la pipa!... Ja has vist la teva cambra?

-No: encara no m'ha llegut d'anar-hi.

-Ah, vatua! Com que has hagut de fer la maniobra... ¿No t’han pas sortit muletes al call de la mà?

-Apa, manxaire! ¡Que en teniu, de malícia, sota el tel de llengua! Si no he ocupat les mans, he ocupades altres coses: enteneu? Estava mirant...

-Si que has d'haver suat! Ja veig que no estaràs mai en vaga, si Santa Llúcia et conserva les eines amb què treballes. I doncs, ¿quan te lleurà, de baixar a la cambra?

-Ànsia, anem-hi tots dos, rondinairot: veniu- vaig dir. I, mig abraçant-lo, me l’enduia. Però ell, després de donar tres o quatre camades amb precipitació, refrenà el meu impuls i s'aturà en sec.

-Au, au!... no estic per galindaines. Aviat això seria un joc de criatures. Passa o passaré.

Altrament hauria sigut difícil que haguéssim pogut passar tots dos alhora, perquè el lloc on ens havíem aturat estava embarassat d'esparcines, cadenes i rodells que no deixaven més que estrets caminals. Quan se porta molta farda de coberta se forma cobertada, que consisteix en una estiba tapada amb draps o estores, per damunt de la qual transiten els mariners, pujant-hi i baixant-ne per unes escales posades a cada testa d'ella; mes, com en aquell viatge la Santa Rita no duia fora de la bodega altra càrrega que una dotzena o una dotzena i mitja de rodells de cèrcols, no s'havien pogut estibar de la manera acostumada i s'eren jaquits ací i allà en els punts en què menys destorb feien per a la maniobra. D'aquí resultava que, si bé es podia anar de cap a cap del bastiment a peu pla, no es trobaven gaires places desembarassades.

Vaig deixar, doncs, que el pare em precedís. Arribat que fou al bolou, que és una obra que s'aixeca en forma de caixa davant de l'arbre de mitjana, n'obrí la corredora i el portaló, i davallà a dins en un santiamén. Jo, seguint-lo, me vaig ficar també dins aquell cau. Anava baixant graó a graó, i ja només treia enfora el cap i els braços, quan vaig sentir una veu infantívola que em saludava amb marcat accent blanenc:

-Bon dia, senyora Anneitta.

Vaig entregirar-me, i allà, sobre coberta, dintre un barracó arrambat a la banda d'estribord, vaig llambregar la cara emmascarada d'en Miquelet Cadernera, _el noi de bordo_, que estava pelant patates entremig de dos fogons ablamats que li cairejaven de foc les fesomies.

-Hola, Cadernera!... ets tu?...- vaig cridar. -Què fas?

-Endego sa minestra. Mireu: pelo patates...

-És a dir que ets el cuiner de bordo?

-Carau!... no! no tant, mestressa. Sóc... sotacuiner, si voleu: encenc es foc, vento, escombro, poso es bacallà en remui... Cuinar, no: d'això se'n cuida en Pau Ternal, ¡que hi té una grapa!...

-Bona notícia! A veure com ens tractareu.

El xicot va obrir un armariet i en va treure un pollastre bo i plomat, ensenyant-me'l.

-Què me'n dieu, d'això?

-Tiva! Si a _bordo_ us tracteu així, qualsevol s'entauli en terra. ¡Jo que em pensava que no menjàveu sinó galeta i vianda salada!

-Galeta per a un viatge de dues setmanes o tres, a tot estirar! Si haguéssim d'anar a ses Amèriques...

-Vaja, vaja: no ens aflaquirem pas. Ja em sembla que em tindreu sovint de parroquiana.

-Tant de bo de Déu!

-T'agradarà?

-Més que pa i mel.

-I per què?

-Perquè... net, mestressa... quan vós sou aquí, a sa cuina hi canten ets àngels en cos de camisa: amb sa flaire sola dets armaris, es més neulit s'hi retornaria, llampus!... I, quan vós no hi sou, no diré pas que ballem es goigs de Sant Prim, perquè de brossa per a atipar-se no en manca; però no ès això d'ara, ca! Vós porteu es dijous gras.

Rient rient, vaig acabar de baixar l'escala. Al peu d'ella m'esperava el pare, que, així que em tingué al seu costat, m'indicà, amb una braçada en rodó, la petita peça on érem, i va dir, entre majestuós i mofaire:

-La cambra capitana.

Figura't una lludriguera quadrada, tan baixa de sostre, que era impossible recórrer-la sense ajupir-se o vinclar el cos. L'única part on una persona podia estar dreta i amb el cap alt era la de sota el bolou, el qual servia d'entrada i de lluerna. Amb dues passes i mitja hauries amidat el pis de llarg a llarg. No obstant, com que ja la coneixia per haver-la visitada altres voltes, aquella cambra que tan pomposament m'acabaven de designar amb el nom de _capitana_, no me'n vaig pas agradar ni desagradar. Només vaig interessar-me pel moblatge. A l'un dels costats hi havia un coi molt ben paradet, amb el seu cobrellit ramejat, el seu llençol net de bugada, el seu coixí amb puntes i la seva cortineta d'indiana. En un altre costat hi havia un rentamans de ferro amb un càntir de llauna; un sofanet que amagava sota el seu seient enconxat aquell atuell que les persones fines usen i no anomenen; i, penjat a una llata amb un clau de ganxo, un mirall, que, si per lo petit no et permetia que t'hi contemplessis la cara sinó a trossos, en compensació et multiplicava les fesomies, de manera que, segons com te posaves, t'hi veies amb dos nassos o tres ulls. A la banda de proa hi havia un penja-robes encortinat, i en la de popa, en una balma que s'obria sobre una mena de sostremort, el meu equipatge, dues maletes, el portaestudis, l'ombrel·la, el tamboret de tres peus... No s'havien descuidat de res: fins hi havien posat la capsa de cartró del meu barret, un barret que el pare m'havia dut de Barcelona per Santa Anna, tan ple de flors i coloraines de mal gust, que encara no m'havia atrevit a estrenar-lo.

-Ja que no has volgut fer la pols a les senyores de Roses- mormolà el bon home al reparar que jo em mirava aquella capsa, -potser a Valéncia gastaràs més coratge. Allí no ho saben pas, si sempre has dut mantellina i si ta mare no n'emprava sinó de blanca. Vui que donis el cop; vui que vegin que la pubilla Saura ès una senyora amb tots els ets i úts: m'entens?...

-Bé, bé: ja en parlarem, d'això.

-Com, que en parlarem? ¡Vuit duros que em costa, i no haver-te'l pogut veure posat!

-Doncs no patiu més: teniu.

Vaig agafar la capsa, en vaig treure el barret, i allí mateix me'l vaig posar.

-Vaja, què tal m'escau?- vaig dir asseient-me al sofà.

El pare entrebadà la seva bocassa, encantant-se i manejant el cap amunt i avall com aquell qui no se sap acabar la seva, admiració. Se coneixia que cercava un mot de lloança i que no en trobava cap de prou granat; i, després d'haver pres alè dues o tres vegades sense assolir la paraula a què l'havia d'aplicar, atalaià per la clariana del bolou la figura trencadella d'en Vadô Set-trossos, i va cridar, amb un clam de l'ànima:

-Veniu-me aquí, Vadô! Baixeu!... ¡Mireu's-em això! Què us en sembla?

En Vadô s'esmunyí ràpidament per l'escala, relliscant d'esquena pels llistons més que davallant-hi amb els peus, i, jup i mig amagat darrera el pare, va visurar-me llaminerament amb els seus ulls garneus, i va dir, amb la seva veu més manyaga:

-Què voleu que em sembli, mestre Saura? Veig que ha vingut sa primavera i que aqueix plançó ha tretes ses flors que li pertocaven.

-Ben xerrat!- exclamà el pare. -Cap i barret semblen d'una peça. ¡Arri allà, les senyorotes de Roses, amb les seves cares mústigues i els seus barrets rancis!- afegí, com escombrant les al·ludides amb una mirada de menyspreu. -Arri allà! Això, ès llum de minyona! Oi, Vadô? Si la porto un diumenge a missa amb aquest maig al cap i...

-Qui es miraria s'altar?- reparà en Set-trossos en to compungit.

Aleshores el pare encengué la pipa, pitjant el foc amb el seu dit gros recremat, sota el qual crepitava l'aire a cada xuclada; i després, traient-se el broc de la boca i escopint, va sacsejar les espatlles i mormolà: