Part 6

(Amb un sotrac del balancí que manté les formes de la tia Paulina, la tasseta de cafè ha perdut l'equilibri: unes gotes criminals han tacat els pantalons d'en Melrosada. En Melrosada s'ha esverat: una mirada dolorosa, molt dolorosa, ha acariciat la grogor maculada... La tia Paulina, ha fet un ai! Un tovalló oportuníssim, impregnat d'aigua intenta esborrar la desgràcia. Les coses han quedat en son lloc. En Melrosada sent una fredor desagradable a la cuixa...)

-I la soledat! la soledat!

-Un s'acostuma a tot, donya Paulina. Cregui que he tingut moltes ocasions, i sempre he dit: «-Gaspar, no t'emboliquis!»

-Vostè ha sabut resignar-se!

-I vostè no, donya Paulina?

-Melrosada, com li diré? Em sembla que sí, però.

-No és molt agradable; però... veu?... a mi, el treball, les lliçons, el tractar tota la vida amb criatures, ja em sembla que em dóna una certa paternitat... Demés, donya Paulina, allunyant els perills...

-Oh! Ja ho comprenc! Melrosada, digui'm: sense religió, ¿vostè creu que es podrien aguantar, certes coses? ¿Vostè creu que si no hi hagués aquest esperit de sacrifici, aquesta esperança en una vida futura...

-És clar, donya Paulina!...

-Però digui, Melrosada: vostè no es decidiria? no faria un cop de cap?

-Vol callar, donya Paulina!...

-La seva vida solitària, aquesta absència d'una mà amorosa...

-Vol callar, donya Paulina!...

-Però que no es veuria amb cor?...

-Fa tants anys, que ja no hi penso!

La conversa s'ha anat allargant. Som a mitja tarda. Els crits de la canalla desperten la lenta digestió d'en Melrosada. Els crits són extraordinaris. Tots quatre entren estrepitosament dins de la casa: reclamen a tothom. Val a dir que el que passa és meravellós.

A la branca més alta d'un eucaliptus s'hi ha posat un ocellot fantàstic, una bèstia que parla. Els nens l'han cridat, i l'animal ha respost com si fos una persona. La tia Paulina s'ha pensat que potser fóra el mal esperit. En Melrosada ha perdut la color. En Víctor ha sortit a la finestra de la seva cambra en mànigues de camisa, ha mirat fixament protegint la vista amb el palmell de la mà, i ha exclamat, ple de joia: -És un lloro!

Aquest esdeveniment, tan fora del vulgar, ha electritzat les ànimes. Els nens volen agafar el lloro, costi el que costi. Tota la família s'ha situat al peu de l'eucaliptus. L'ocell no té ganes de moure's: sembla que s'hi trobi com el peix a l'aigua. Amb el bec es frega les potes i les ales, i canta i crida com un desesperat.

El petit plora perquè el lloro no vol baixar, el gran l'insulta, i en Melrosada admira la bella coloració de l'animal. La Maria de la Mercè diu que no li fa cap gràcia. La tia Paulina creu que aquests animals porten mala sort. En Víctor ha cridat al jardiner, i s'està empescant el sistema per capturar la bèstia.

Per fi al lloro li ha donat la gana de baixar a les primeres branques. Aleshores, s'apuntala una escala al tronc de l'eucaliptus. Però ¿qui és, el valent que hi puja? Els nens criden: -Don Gaspar, don Gaspar, que ho farà amb més de compte!- Els grans callen. El lloro se'ls mira amb amabilitat. Ningú es decideix.

En Melrosada, lívid, però heroic, ha agafat el tram de l'escala. La tia Paulina diu: -Que se li tirarà a la cara!- En Melrosada somriu, però no les té totes. Quan el lloro veu que li busquen el cos, llança una mena de ronc terrible i es fa enrera. En Melrosada li posa la mà al clatell. El lloro el pica horriblement amb el seu bec poderós, però en Melrosada defensa l'honor: agafa el lloro com si fos un conill casolà, i el baixa satisfet, amb tota la mà plena de sang.

Els nens deliren, salten i ballen, i emboliquen la bèstia amb un davantal de les minyones. El lloro renega com un oriol; però, tapat de tal faisó, ja no pot picar ningú i està completament indefens.

Després d'aquests incidents es procedeix a ficar el lloro dins d'una gàbia. Amb tot això ha arribat l'hora de la partida de don Gaspar. Però qui pensa en el professor? Els nens només estan per l'ocell. En Melrosada els ha dit adéu d'una manera molt tendra; però la canalla no deixa de mirar el lloro.

* * *

En Melrosada va seure a la taula rodona de la seva dispesa. Ja tots havien sopat, i sols restava el fum dels cigars i unes quantes pallarofes d'ametlla torrada, rapa de moscatell, els tovallons desfets, la conversa pàl·lida, un aire calent que entrava pels balcons, el soroll dels tramvies... En Melrosada estava una mica marejat i no tenia gens de gana: el dinar dels Buxareu l'omplí generosament, i encara no l'havia digerit del tot. S'empassà quatre cullerades de sopa, una tristesa de verdura, i no volgué menjar res més. El potet del bicarbonat va fer els seus serveis; abandonà el menjador i s'entaforà a la seva cambra.

Impossible ficar-se al llit, ni treballar, ni fer res. El bon home agafà la clau del pis, i va sortir, carrer de Salmeron avall, Passeig de Gràcia avall, fins a arribar a la Gran Via. Aleshores va seure en una cadira d'aquelles que es paga deu cèntims, cargolà una cigarreta, i s'abandonà als seus pensaments; i el passat melodramàtic es presentà davant del seu esperit amb uns aires de pel·lícula italiana.

Ell tenia vint-i-dos anys. Vivia amb la seva mare a la Plaça de les Beates. A la seva mare no li agradava gens que fos pintor. Algun cop havia repassat els seus papers, i li trobava uns ninots que l'esglaiaven: aquelles acadèmies que dibuixava en Gaspar a la classe de natural... Li semblava impossible, a la seva mare, que es pogués ser bona persona fent aquelles coses: l'ànima del seu fill no podria salvar-se de cap manera. Ell prou deia: -Però, mare, si ja està permès! si fins el Papa, a Roma, té figures d'aquesta mena, i ens obliguen a copiar-ho. La pobra vella no n'entenia res, de tot allò, i sempre acabava dient: -Fes, fes, fill meu, si aquesta és la teva vocació. Per això hem vingut, els pares, per sacrificar-nos pels fills...

Aleshores en Melrosada somiava en París, però impossible guanyar cap pensió: a finals de curs tenia les pitjors notes. S'havia ficat a la barretina que tenia de ser pintor, però tots els professors estaven convençuts que mai faria res. Els diumenges se n'anava als afores amb els pinzells i les teles, i vinga empastifar de verd i groc i blau; i li sortien uns cromets tristíssims, que regalava a algun amic de la casa o els hi comprava per quatre quartos un beneficiat de Sant Francisco molt aficionat a la pintura.

De tant en tant duia alguna tela a can Parés, que restava en un recó i no la mirava mai ningú, o l'adquiria un comerciant de blat que era de Balaguer i volia regalar-la al casino de la seva ciutat natal. Una vegada, d'amagat de la seva mare, va pintar una figura una mica atrevida, que ell titulà _Danae_. Aquesta pintura fou el fruit d'una primavera turbulenta, i la va vendre, a bastant bon preu, per decorar la casa sospitosa d'una tal senyora Ignasieta.

La mare d'en Melrosada estava indignada amb ell, perquè volia que li pintés la seva Santa per tenir-la a l'alcova. La bona dama es deia Rufina, i en Melrosada no sabia com fer-s'ho. Després de molt patir va trobar una estampeta francesa de Santa Rufina, i amb aquell model produí una desgràcia de color blau i de color rosa que fou l'admiració de tot el veïnat.

Aleshores era el temps que estava de moda la pintura històrica. En Melrosada, que era un entusiasta d'En Guimerà i d'En Picó i Campamar, ideà una tela monstruosa: _l'Assassinat del Príncep de Viana_. Va exposar-la no sé on, i va tenir un gran èxit. Actualment és a les golfes d'una casa de Granollers. Aquella tela li proporcionà la primera classe de dibuix. Després vingueren altres classes, i en Melrosada pogué viure decentment i ajudar la seva mare.

Hores dolces de joventut!... les nits del taller on es recitava _L'Atlàntida_; aquell cafè pres en companyia d'En Bonaplata, les barbes d'En Rius i Taulet i la font màgica de l'Exposició! .En Melrosada lluca aquestes coses, i veu en una estrella petita una lluïssor dolorida, com si allí dalt, misteriosament, romangués pura tota la història del seu amor.

Era una mica grasseta. No era bella, que diguem, però s'apretava la cintura amb una gràcia divina. La veia tots els matins acompanyant la seva mare. Ella li mostrà la seva ànima, i ell la gronxà dins l'onada tèbia de totes les seves il·lusions. Però el pare governava una confiteria del carrer de Sant Pere més baix, i no estava per a artistes. Ell li deia _la Fornarina_, i ella s'apagà com un llumet el dia de Sant Esteve. ¿De quin any? Fa ja tant de temps! En Melrosada va anar a l'enterrament, i en acomiadar-se del dol, no s'atreví a donar la mà al pare de la difunta.

Després, la protecció del seu cosí jesuïta, el tractar amb directors, rectors, prefectes, superiores i assistentes; les impertinències dels burgesos, la dolenteria de la canalla, l'agonia de les seves il·lusions; i la soletat, i l'anar fent la viu-viu, i arreplegar els dinerets, i donar-se gustos de tant en tant!

Pobre don Gaspar Melrosada, vendrellenc resignat! La natura, els nens, el dinar dels Buxareu, les picades del lloro, la conversa de la tia Paulina li havien remogut les entranyes. Aquestes coses mai serien per a ell. El seu art era gris com una secretaria d'hospital. L'adaptar-se a la sensibilitat de les monges, i a les flors absurdes que feia copiar a la canalla, li havien aigualit el virus revolucionari que encengué la seva joventut. La pintura li causava una trista indiferència: ja no sentia res. Els rossinyolets i les roses de te que pintava maquinalment sobre un setí de color de carbassa, eren per a ell el positiu, perquè li proporcionaven la vida.

A l'acostumar-se a viure sol, a acariciar les criatures dels altres, i a mirar dolorosament la dona del proïsme sense tenir esma de començar una petita aventura!...

-Però què hi fa?- pensa en Melrosada. -Què hi fa si es pot aguantar damunt de les cames, una mica fluixes, aquest cos magre que va fent i va tirant! ¡És tan bona de pendre, una tassa de cafè al Suís o al Lion d'Or!... Així un s'estalvia mals de cap. Com m'ho faria si tingués fills? Com els donaria carrera a tots? ¿Com podria comprar tants parells de sabates i tants barrets, i la incomoditat de la casa? Potser l'amor de la meva dona ja fóra apagat; potser hauria vist la seva mort; potser m'hauria estat infidel! Ara ningú em molesta, ningú em demana que comparteixi el poquet que tinc... I, fet i fet, el poder fer el que un vol, i que ningú es fiqui en les teves coses...

En Melrosada va pensant, i es va fent petit, petit, dintre la closca de nou del seu dolç i trist egoisme. A l'altra banda de passeig s'hi veuen els llums de l'Orxateria Valenciana. Dues noies rosades s'han ficat dins d'un auto, que se'n va Passeig de Gràcia amunt. En Melrosada les ha vistes un moment, i l'ha molestat la pudor de la benzina.

En Melrosada decideix anar a dormir. S'ha enfilat en un imperial de tramvia. L'imperial va ple de gent barroera. Entre les fulles dels arbres del passeig es veuen les estrelles. En Melrosada sent una frescor deliciosa, i s'entristeix pensant en la xafagor de la seva cambra i els roncs d'un veí seu espiritista.

III

Era el març marçot, aquell que «tira la vella al sot i la jove si pot». Sota un paraigua petitet, dues dames inútilment volien lliurar-se de la pluja. Caminaven per la vorera del carrer de Casp i acabaven de sortir de la església dels Jesuïtes. El rellotge de Novetats marcava dos quarts de nou. Les dames venien dels exercicis espirituals; i, encara que no sé de què tractava la plàtica d'aquell matí, per fer bonic, suposarem que requeia sobre la murmuració.

De sobte, una de les dues persones, sortint del to baixet de la conversa, engegà una rialla aguda i digué:

-Que ets boja! ¿Aquest és el partit que treus dels exercicis?

L'altra dama continuà parlant baixet, sense que la immutessin ni les rialles ni les consideracions de la seva acompanyant; i anava tan capficada amb la conversa, que de poc no ensopega amb un ramat de cabres.

La dama de l'escarafall era baixeta, prima, lleugera, viva i graciosa com una merla, cuidada, pentinada, endreçadeta. Tenia l'aspecte d'aquelles persones nervioses que es lleven molt de matí, que estan acostumades a cridar i a tenir-ho tot a punt, que tot el que les rodeja és més net que una plata, que són cumplidores, que per a tothom tenen una parauleta i saben fingir admirablement; en fi, una d'aquestes precioses barcelonines que són una perla o un tresor.

L'altra dama, ja la coneixem prou: era la tia Paulina.

Estemordides per la pluja i la fresca, una idea atrevida i agradosa va omplir-les d'il·lusió. Aquesta idea era una calaverada matinal: decidiren anar a pendre xocolata a l'Orxateria Valenciana.

Vet aquí que enfilaven pel carrer d'en Pau Clarís fins a arribar a la Gran Via, i es deixaren caure en aquell amable establiment, que, diguin el que vulguin, és el millor de Barcelona dintre del seu ram. Allí les dues dames plegaren el paraigua; l'abandonaren, juntament amb els rosaris i els llibres de devoció, en una cadira; i, refetes de la inclemència del carrer i amb una goluderia comprimida, demanaren dues xocolates a l'espanyola, amb ensaïmada.

-A mi no m'agrada, a la francesa: no és del nostre temps.

-Ai, sí! És massa dolç! Jo no sé acabar-m'ho.

-Doncs sí, Paulina: no sé què t'has cregut de mi...

-Isabel, no és cap disbarat, no és cap disbarat. Compta que des del moment que te'n parlo... i ja saps que jo t'estimo, Isabel.

-Sí; però... què vols que et digui!... una persona que ni la conec... Em ve tant de nou, tot el que em contes avui!... Mira, Paulina: no és per a nosaltres, això.

-Però, Isabel, si ets una _polla_! No tens cap dret de parlar d'aquesta manera, Isabel, filla meva. Et conec de tota la vida: jo sé el que et convé.

-Et fas moltes il·lusions, Paulina...

-Oh, no ho creguis! Em penso complir amb el meu deure. Ja saps que, com a tenir experiència, en tinc més que tu, com a conèixer el cor, Isabel! I jo el teu cor l'endevino tan bé! sé que et fa tanta falta, un maridet!

-No sé, no sé, Paulina: em sembla que somies.

-I calla, tonta! què tinc de somiar! Tu vols ser contemplada, vols ser estimada. Tu no ets de les que es resignen, com jo. Tu vas plorar molt la mort del teu Alexandre; però eres tan joveneta! No tenies de quedar-te vídua; era un crim (Déu me perdoni!), era massa dolorós per a tu, que et faltés el consol, l'amor, tan de sobte!

-Sí, Paulina, sí; però Déu va voler-ho d'aquesta manera.

-I Déu no vol que et sacrifiquis més: ets jove, encara, Isabel!

-Però que t'has cregut, de mi, Paulina?

-No m'he cregut res, tonta; no m'he cregut res. Però la teva Paulina no has d'enganyar-la. Estem soles, Isabel: em pots parlar com al confessor. Creu-me, és per a tu; et resultarà que és el teu marit que torna; et sentiràs tendra per a ell; semblarà que comença de nou l'abril de la teva vida.

-Mira, Paulina: tu estàs informada del que em passà, fa ara quatre anys, amb en Martínez, el coronel.

En Martínez va cortejar-me, m'omplí de deferències i delicadeses. Jo t'ho confesso: en Martínez m'era simpàtic; sentia una cosa que m'atreia cap a ell; era cavaller, distingit; no tenia fills; encara feia goig; la vida, al seu costat, potser m'hauria estat dolça; però un respecte, una por, un no sé què dir-te Paulina, i la gent, i el que pensarà la gent... Vaig consultar-ho amb el doctor Mas: fins el doctor Mas ho veia amb bons ulls. Però no podia, Paulina; i sempre, sempre (tu ho saps), vaig refusar totes les proposicions, i no vaig donar ni així de motiu perquè ningú enraonés de mi. ¿I ara, Paulina, em véns amb aquestes coses?...

-I fuig! L'una cosa no té res que veure amb l'altra. En Martínez no et convenia per res. Estava destinat a Gijón. Imagina't! Aquell clima potser no t'hauria provat, tenies de deixar totes les relacions d'aquí; et segrestaves, Isabel. Demés, en Martínez! un militar! i castellà!... Un home carregat de manies! Tu t'hauries tingut de sacrificar als seus gustos, a la seva manera de viure...

-Però, Paulina, m'era simpàtic, i potser l'hauria estimat...

-Però si el coneguessis, en Melrosada! si el coneguessis! És tan bo, tan carinyós, tan pacient!... tracta d'una manera als nens!... Potser Déu us beneiria. Ves a saber, Isabel: potser...

-O Paulina! Això no! Aixó...

-Però, Isabel, per Déu! no hi ha res impossible; i tu ets jove, encara; i ell...

-No, no, Paulina! Jo no sé per què em parles d'aquestes coses!...

La xocolata estava al punt; l'ensaïmada calentona. L'últim trosset va escurar completament la xicra de Paulina. Isabel havia finit ja l'ensaïmada i romania una remica de xocolata al fons, que la dama va ingerir amb una enèrgica inspiració, acariciant la xicra amb els llavis molsudets. Després les dues dames fregaren l'índex i el polze amb aquella misèria de paper fi que donen. La Paulina pagà per totes dues, i sortiren, amb el paraigua estès, fent saltironets per evadir els xifolls i amb molt de compte per a no relliscar.

* * *

Feia molts dies que jo no havia vist els Buxareu. Aleshores al _Cine Ideal_ hi havia un abonament de tres dijous per a no sé quin fi benèfic. Unes parentes que tinc varen posar-me la pistola al pit, i em feren acceptar un cartronet que em permetia l'entrada al cinema. Com que jo no tenia cap interès a anar-hi, vaig deixar passar els dos primers dijous; i el tercer recordo que s'esqueia en un d'aquells dies que et mors de fàstic, i el cartronet criminal va solucionar-me la tarda.

Al punt d'arribar al cinema tot estava gairebé ple. Per remei vaig trobar una cadira buida, i m'adoní que seia al costat de la Lluïseta. Passem per alt allò de la canalla que et ve amb el paquet de confits i, si no els en compres, quedes malament; passem per alt les tonteries que la Lluïseta i jo vàrem dir de primer moment, els compliments, etc.; i, per aguantar el caliu de la conversa, tinguérem de dur-hi un element exòtic a les nostres ànimes.

La Lluïseta em digué que a la seva família passava alguna cosa sensacional: naturalment es tractava de la tia Paulina. Aquesta dama havia fet manifestacions públiques d'un projecte seu: el casament d'en Melrosada.

Ens trobàvem davant d'un cas que demostrava el poder de la tia Paulina. La tia Paulina, obeïnt purament i exclusiva a la fantasia seva, va imposar en Melrosada a la família Buxareu. Don Gaspar Melrosada no era res més que un professor tímid, encara. La tia Paulina va convertir-lo en amic, i després en ésser indispensable a la família. En Víctor Buxareu sabia perfectament tots els punts que calçava don Gaspar, però no vacil·là a fer-lo participant de les intimitats de la casa.

Tot fou obra de la tia Paulina. Ella, inclús, va desvirtuar-lo com a professor i va desprestigiar els deixebles, fins a ser la classe de dibuix una cosa que només existia de nom. I el bo és que en Melrosada s'hi trobava divinament, entre els Buxareu; i als Buxareu els semblava, en Melrosada, l'home més prudent i més educat, ple de delicadeses i tresors amagats.

-És un senyor tan callat, tan discret! Fa companyia i no amoïna mai.- Això es sentia dir cada dos per tres. Però fins aquí la tia Paulina havia triomfat en una forma normal. Qui conegués una mica la tia Paulina hauria vist que aquestes coses no la satisfeien prou. Ella estava decidida a imposar als seus nebots una cosa més complicada i més divertida: el casament de don Gaspar.

S'ha de dir que la tia Paulina ja havia alçat la llebre, i el pobre Melrosada n'era peix, de tot el que es combinava a base de la seva persona; però no hi feia res: la tia Paulina estava convençuda que en aquest cas en Melrosada era l'element més fàcil de manejar. Li havia tantejat el cor, i el cor s'havia negat. -Millor- pensava la tia Paulina: -per alguna cosa sóc jo qui sóc. Estaríem frescos! Que tota una Paulina Buxareu tingués d'inquietar-se per les manifestacions del cor d'un Melrosada! D'aquests cors se'n té el que es vol.- I tot el pla estratègic de la tia Paulina estava perfectament pesat i meditat.

La conversa que aquella tarda de cinema vaig tenir amb la Lluïseta tenia per tema únic el casament d'en Melrosada. A la Lluïseta li feia l'efecte d'un títol de comèdia de màgia, però que fa riure molt.

La tia Paulina no sabia per quins mars navegava, segons la Lluïseta. Demés s'exposava terriblement, perquè en Víctor era molt bona persona, però la tia Paulina anava sempre per un més difícil.

Totes aquestes coses es desprenien de les paraules de la Lluïseta, i quan arribà a lo del _més difícil_ es ruboritzà una mica i va parar el discurs. Després, tímidament, inicià: -¿Ja se'n recorda del que la tia Paulina pensà de nosaltres?

Pobra tia Paulina! ¿No li sembla que es necessita veure-hi poc?...

Feia molt temps que jo no pensava en la Lluïseta. La veia de tant en tant, i lo d'aquell estiu estava esborrat per a sempre. La Lluïseta era, per a mi, una de tantes donzelles que hom coneix i procura estar-hi bé, com és natural. Però jo em feia creus en veure que aquella noia, aprofitant lo d'en Melrosada (que no tenia cap interès per ella), aprofitant les estravagàncies de la tia Paulina, recordava una cosa que, encara que la tia Paulina s'ho hagués imaginat, jo no vaig donar-me mai per al·ludit, i la Lluïseta ella mateixa demostrà finament no enterar-se de res. Aquestes paraules de la Lluïseta van desconcertar-me, i fins em varen indignar: és que la Lluïseta volia riure's de mi? ¿Volia venjar un il·lusió que jo li hagués defraudat? ¿Era, purament i simple, un acte de tonteria, d'inconsciència? Jo no ho sé, però recordo que, amb tota la fredor possible, vaig respondre: -Com vol dir? No l'entenc, Lluïseta. No sé a què fa referència.

Quan jo vaig acabar de dir això, s'encengueren els llums del cinema i vaig veure que la cara de la Lluïseta s'havia tornat bastant més vermella del que ella hauria volgut... i em digué, per tota resposta. -¿què li deia?... estava distreta. A mi em va semblar massa cruel insistir sobre el que acabava de passar, i vaig fer un canvi de conversa. La Lluïseta s'anà calmant, i ens despedírem amablement quan s'acabaren les pel·lícoles. Jo vaig dir que un dia d'aquells aniria a pendre cafè amb els seus germans.

A la sortida del cinema vaig veure un minyó desconegut per a mi, que s'acostava a la Lluïseta i a la senyora francesa que l'acompanyava. Tingueren una conversa ràpida. El minyó se n'anà cap a la plaça de Catalunya, i la Lluïseta romangué al passeig de Gràcia, esperant, sens dubte, el tramvia que la dugués a casa seva.

Què volia dir, tot allò? ¿Qui era, aquella persona desconeguda?... A mi, no sé per què em semblava que les paraules que m'havia dit la Lluïseta i aquell subjecte devien tenir alguna relació, i vaig anar pensant; fins que, després de sopar, el meu amic T... em va treure de dubtes.

-¿Que no saps- digué -que la Lluïseta Buxareu té novi?

Jo vaig fer una mostra d'astorament, i el meu amic continuà.

-Però ¡que és estrany, amb la intimitat que tens amb els Buxareu, que no ho sabessis! S'ha de dir una cosa: el novi no és conegut de la casa. És company meu de col·legi: en R... No el coneixes?...

Jo vaig respondre negativament: no el coneixia ni n'havia sentit parlar mai. El meu amic continuà: -Sí, és cosa d'aquesta tardor. I bé, ¿què em dius? Perquè a tu t'havia interessat molt, la Lluïseta. Vaja! No facis el desentès.

El meu amic T... és d'una infelicitat i d'una incomprensió fora de mida, i no tenia per què desmentir les seves afirmacions respecte al meu _interès_. La seva important revelació dels amors de la Lluïseta m'havia tret un pes de sobre (no gaire gros: s'ha de confessar). Així trobava jo una explicació a les paraules de la Lluïseta... No era atreviment ni venjança: era satisfacció, pura satisfacció, era una manera originalíssima de fer-me saber que tenia novi. Jo afirmo la meva estupidesa; no ho vaig compendre ni remotament. Si li ho hagués comprès, és clar que no m'hauria indignat ni m'hauria desconcertat, ni hauria molt menys contestat el que vaig contestar. La torbació de la Lluïseta va ser deguda a la manera com jo vaig interpretar les seves paraules.