Part 7

--¡No me'n parle! ¡no me'n parle! Encara tremolo pensant en lo meu patir d'aquells díes. Després d'haver dut a la presó'l manament de llibertat,-- qu'ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada, --may més vaig veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta'l feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!

--Y, després de la fugida, ¿no n'ha sabut rès més?

--May més va dirme ase ni bestia; com si ni m'hagués conegut. Però un de la sexta que anava y venía molt sovint d'Italia, va dirme que l'Armengol, al arribar allí, desseguida's feya dels d'en Garibaldi y una bala'l va matar en la batalla del Vulturno... ¡Malaguanyat! ¡malaguanyat! perqu'era un talent, un gran talent.

--¡Digne fi, donchs,-- vaig respondre, --tenía'l pare de l'escandalosa novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!--

## L'embaxada de la mort

### I

Lo carrer de casa es un dels que més recordan la població tradicional. Les cases d'aspecte vell, tenen, en sa majoría, menestrals per habitadors; molts d'ells ja hi nasqueren y han heretat de sos pares l'ofici que hi practican y, junt ab l'ofici, lo caràcter y les costums. ¿Qu'es la festa de Sant Jaume, patró d'Espanya y del barri? Se fa sortija a la tarda y al vespre s'encenen llums a la capella que tot lo día ha estat guarnida, y fins quí sab a quin'hora balla tothom que vol. ¿Ha de passar la professó de Corpus? Lo día abans ja tot, de cap a cap, se guarneix de mata, se colocan palmatories, y a l'hora de la festa's veu una llumenaria que no hi hà més que mirar. La iniciativa d'estes y altres festes sempre ix de casa en Tòfol, lo sabater de la reconada.

Dotat d'un caràcter alegre, catxassut y entremaliat, tot ho imagina: complascent ab tothom, de tothom es ben volgut: y, com ha estat quatre vegades arcalde de barri, té molta conexensa y lo qu'ell no logre, no ho lograrà ningú. Allí acut l'atribulat en demanda de consell, allí'l menesterós cercant auxilis; y en Tòfol, que posseheix un envejable cabal d'experiencia y té, a demés, bon cor, aconsola al un, dona camí al altre, lo mateix que fa una subscripció pel necessitat obrint ell la marxa ab un donatiu de sa bossa y comensant per convidarhi a sos nombrosos adlàteres que, mentres sía cosa d'en Tòfol, tot ho troban be.

Aquests son l'adroguer, lo pellayre, lo manyà, lo graner, l'ebanista, lo taberner, un fabricant y sis ò set proprietaris que a certes hores del día s'aplegan formant un conjunt pintoresch d'etats, fesomíes y vestidures. Al vespre, sempre'ls trobarèu en amistosa rodona, dins de la botiga, si es hivern, y a fòra'l carrer al estiu, y may tenen una disputa, sempre amichs, alegres y ben avinguts; allò sí qu'es una bona y veritable democracia.

Cada día en aquella reunió se fan progectes nous, y lo que arriba a merèxer l'aprobació total, coste lo que coste (no hi hà més), se porta a cap. S'han fet representacions de ombres, balls, castells de foch, s'han alsat bombes de gas, s'han enviat xarades als periòdichs, s'han tret cansons y s'han inventat travessures que ni al diable mateix se li haurían ocorregut.

Allí es hont se sab y's comenta tot lo qu'en lo vehinat passa; y ¡ay del vehí que, per son caràcter grotesch ò per sa conducta poch arreglada a les conveniencies socials, arriba a cridar l'atenció d'aquella junta! D'una manera ò altra, tart ò dejorn, n'ha de sentir les conseqüències.

Allí es hont vaig conèxer per primera vegada al Piteu.

### II

¿Quí era'l Piteu?

En Piteu era un home de sexanta y tants anys, alt y prim com una canya, arrugat com un pergamí vell, ab un bigoti blanch y erissat y uns ulls ficats endins que quasi no s'oviravan. Solía vestir pobrement, fòra de certes diades en les que fins se permetía usar levita y barret alt, barret y levita de formes retrospectives, que Deu sab los anys que comptarían d'existencia. Vivía sol y anava sempre sol, gastava poques paraules ab los coneguts, essent sa vida quasi be un misteri, donchs lo que més se conexía d'ell, perque tenía ocasió d'experimentarho tothom que li veya comprar alguna cosa, era son caràcter econòmich que ratllava en la més desenfrenada avaricia; però, a casa en Tòfol no's podía ignorar rès, y allí vaig sebre lo que's dirà de la seva vida.

"¿Veus aquell que passa?" me deya un día l' graner. "¿No'l conexes? Es en Piteu, un bestia, un animalot ab tota l'extensió de la paraula. ¡Y si no fos més que axò, ray! Té un cor de bronze, una ànima perversa; es capàs de tot, mentres sía fer la seva y no puga exirnhi perjudici, en termes de que a presidi hi hà homes que no han fet la centèssima part del mal que fa aquest vellot."

"Tenía establiment del seu ofici; però se'l va vendre, a fi de poder dedicarse no més a negocis y de tenir més llibertat per ferne d'aquells que no ha d'entendre'l públich. ¿Sabs què fa ara? Tot lo que s'escau. Compra allò que s'esdevé y enganya, si pot, quan ho ven, sía ab qualitat ò ab quantitat: dexa diners fins a quaranta per cent ab bones penyores ò ab bona hipoteca: trafiqueja ab obgectes robats... En fí, crèune tot lo que te'n digan d'aquest miserable."

"Los sentiments de familia, per ell no existexen: ell no ha estimat a pares ni a germans, perçò l'idea del matrimoni l'esgarrifa, y viu moral y materialment com una bestia. En aquest punt, sa historia es molt negra y llarga de contar."

"Possehit de l'avaricia, aquest monstre no viu ni menja com a persona, sinó quan es a fòra ciutat, perque has de saber qu'ell no va al hostal sinó que sía per dormir, donchs a mitx día procura trobarse en alguna casa de camp, traba conversa ab la gent d'allí, y, tot manyagament, los dona a entendre que desitjaría, pagant, menjar ab ells, perque viandes de pagès li agradan molt. Trau lo ventre de pena, y quasi sempre de franch, puix rares, molt rares vegades, li cobra rès ningú."

"Açò quan es en lloch foraster; però aquí ja es altra cosa. Pera que'n tingues idea, te contaré lo que jo mateix vaig presenciar."

"Tu conexes prou a n'en Llogari, aquell que negocía ab aviràm, ous y altres coses per l'estil? Sí, es clar que'l conexes. Donchs, un día va llansar a dins de la volta del carreró una llangonissa, y ell, en Piteu, la cullí y sé de cert que va menjàrsela. Afigúrat tu quin bocí sería quan en Llogari no gosà vèndrela a ningú; no't diré més sinó que quan en Piteu la cullía, al seu devant un gós la olorà, y, en lloch de clavarhi les dents, alsava la pota per ferhi una mala acció."

"Y tot no més per arreconar moneda; però ¿per què? Ell no té fills, ell no estima a ningú... ¡Vaja, vaja, sembla impossible que la naturalesa críe persones axí! Homes com ell valdría més que no hi fossen".

Açò es lo que'l graner me contava un día seyent al peu de la porta de ca'n Tòfol.

### III

En Piteu anava travessant esta vall de llàgrimes sens altra inquietut que la d'avansar moneda, quan un día (¡cas estrany!), ell que no's tractava ab cap parent, baxant l'escala, va toparse ab un nebot que pujava depressa y esbufegant.

--¡Ay, oncle!-- exclamà sorprès y com volèntseli tirar als brassos.

--¿Què hi hà? ¿què vols?-- digué'l vell malhumorat.

--¿Què hi hà? Que m'han donat un gran disgust, oncle,-- contestà'l nebot fingint gros sentiment. --¡Gracies a Deu que'l veig! ¡Ha vingut un home a casa, dihent que vostè era mort!

--Algun ximple, algun ximple,-- rondinà'l Piteu. --Nó, no so mort, encara bellugo. Vés, vés, --afegí,-- vés que tinch feyna.--

D'esta manera, sens voler escoltar cap més paraula, va despendres d'aquell parent tan solícit, qui baxà l'escala contrariat per la descortesía del oncle, però encara més de veure que no'l podía heretar.

Passa axò, y al vespre, mentres ell era a la cuyna amanint no sé què per menjarsho, trucan a la porta, y's veu ab una germana ab la qui feya més de vint anys no havía parlat. La pobre dòna plorava com una Magdalena, y restà com un glas al veure que son germà era viu.

Esplicava encara ella fent sanglots la mala nova que algú li havía donada de que'l seu germà havía dexat de viure, y en un improvís se presentaren tres nebodes y dos cosins prims qu'estavan informats de la matexa manera; mes lo Piteu, cremat de tenir aquella gent allí, sens donarlos les gracies ni cosa que pogués semblarho, ab males rahons los etjegà escala avall a tots y tancà la porta fet una furia.

Després acabà d'arreglarse la minestra, va asseures a taula, y's disposava a tallar pa, quan, ¡pam! ¡pam! trucan a la porta.

--¿Quí hi hà?-- cridà'l Piteu.

--Servidor de vostès. ¿No es aquí la casa del difunt?-- responían de fòra.

--¡Que difunt ni que llamps de Deu! ¡Encara'm faràn prevaricar! No hi hà cap mort.

--Bé, perdóne, deurà esser en algun altre pis. ¿Quín es lo de Joseph Piteu?

--Es aquest. Anèu en hora mala.

--Bé, home, dissimúle si l'incomodo... Jo ja sé qu'en aquests cassos la familia té'l seu sentiment; però... ¿còm ha de ser? Resignarse a la voluntat del Criador... Fàssa'l favor, òbre la porta, que duch lo bagul, y com qu'es un xich treballat, pesa.

--¡Arri al diable, que si surto, algun'altra cosa't pesarà més, poca vergonya!--

Y al dir açò, pega correguda, agafa una barra y obra la porta furiosament; mes lo del bagul, al sentirho, fuig espantat, y, com no hi havía llum y'l mixte qu'ell havía encès per pujar ja no cremava, home y caxa anaren rodant escales avall, movent un brugit que posà en commoció a la gent de tots los pisos.

D'aquella gent rebía auxili'l baguler, donchs lo Piteu se'n tornà a la seva còva, va assegurar les tancadures, y, mirant ja desganat lo potipoti que havía de menjarse, va dexarlo en lo mateix lloch hont era, apagà'l llum, y tal com se trobava, sens despullarse gens, se ficà al llit.

### IV

Les impressions qu'havía experimentat durant aquell día li feyan desitjar lo repòs, donchs, en la etat d'ell sobre tot, les afeccions morals trascendexen al orde físich, y com, per altra part, estava lleuger de ventre, hèuse aquí qu'en Piteu va dormir de gust. Se llevà tardet, va desdejunars ab poqueta cosa, y, pensant que ja tenía per dinar lo que restat li havía del vespre, no ixqué de casa a fí de veure si hi aniría algú més, donchs temía que la falsa nova de la mort d'ell portàs encara algun cobdiciós a cerciorarsen.

Passà'l matí, arribà'l mitx día y ningú's va veure. En Piteu dinà ab tota quietut, y va serne tan content, que per celebrar tal benhauransa resolgué cremarhi un cigarro de la Habana que havía tingut la sòrt de trobar apagat en lo passeig de Gracia. Y, pensat y fet, l'encenía.

Va encéndrel y cremava qu'era un gust, com que al fumador se li feya estrany que algú pogués rebutjar una cosa com aquella. "Hi hà gent que sembla que tinga massa diners", --pensava ell xuclant de gust. De sobte, ¡pam! ¡pam! trucan.

--¿Qui hi ha?

--Venim pel còs, --responen dues veus d'home.

En Piteu va fer un salt; fins del sust va càureli'l cigarre de la boca.

--¿Què diheu?-- preguntava com si no estigués segur de lo qu'ells deyan.

--Lo cotxe dels morts,-- feu l'un. --Apa, que'ls capellans son aquí.--

En efecte, se'ls sentía venir cantant.

--¿Però, ja ho sabeu be qu'es esta escala hont hi hà'l mort?-- interrogava'l Piteu obrint la porta.

--Sí, senyor, míri aquí: Joseph Piteu, lo mateix carrer, 32, quart pis,-- responía un dels dos, ensenyantli'l paper.

--¡Sembla mentida!-- exclamà'l vell fòra de sí. --¿Y quí li ha donat semblant orde?

--¡Ah! no ho sabem nosaltres; però a la casa ha vingut tot ben despatxat.

--Donchs, algú s'ha divertit ab nosaltres, perque aquest que diuen mort so jo, jo mateix, y ja ho veuen. No sé, no sé qui dimoni pot haver sigut l'autor d'esta comedia.

--¿Però'ls capellans y tot?-- observà un dels joves. --Per forsa ha d'esser veritat que s'ha mort aquí un que du aquest nom; altrament, no fora possible un mal entès d'aquesta naturalesa.

--¡Jo no sé, no sé què tinch de dir, perque m'hi tornaría boig! Però tot axò algú ho paga, perque no deuen pas ferho per amor de Deu?

--¡Ah! míre, lo cotxe ja es pagat; però, en quant a la part eclesiàstica, suposo que no cobra fins després, y ¿quí sab si li portaràn lo compte aquests de la parroquia?--

¡Quína fiblada al cor va sentirse'l Piteu!

--¿Cobrarme a mi? ¿Jo pagar? ¡Una canonada, un cop de punyal! Que'ls pagui qui'ls fa treballar, que jo no'ls he dat cap orde... ¡Pot ser sí qu'encara vindrían a tocarme la butxaca!... ¡Oh! ¡no pot ser, no pot ser en cap manera!-- exclamava'l Piteu desesperadament y anantsen escala avall depressa.

--¡Com una reira de Deu, no cantin! ¡Callèu per amor de Deu! ¡Callèu per María Santíssima!-- cridava com un esperitat.

Los cants religiosos pararen quan ell fou a baix.

Llavors va veure una reunió de gent curiosa qu'enrotllava'l cotxe dels morts, quatre escolans ab atxes enceses y tota la comunitat de la parroquia ab creu alta. Hi hagué explicacions, y d'elles resultà que baix firma d'un metge, suposat ò veritable, lo rector tenía certificat de la mort sobtada d'un tal Joseph Piteu, certificat que, junt ab l'orde de celebrar funerals, va rebre d'un que's deya de la familia.

Y, anantsen cada hu pel seu cantó, termenà aquella escena que donà molt què dir y no poch què riure a la gent del barri.

### V

Per molta calma que hagués tingut en Piteu, tot allò era prou per ferla perdre a un Sant. Ell rumiava qui podía ser lo director de semblant farsa, y no trobava la incògnita.

Va sentirse malalt y's ficà al llit; mes no podía adormirse a pesar de la febre que'l cremava, perque la imaginació li feya veure una pila de fantasmes estranyes, coses d'un món desconegut y fins li semblava percebir certa fetor de cadavre.

Axí va passar fins l'endemà a les deu, hora en que sonà un truch a la porta.

"No'm llevo, no'm llevo" va dirse temerós.

--¡Lo carter!-- cridaren a la part de fòra.

Llavors lo nostre home saltà del jas, se posà les calses y anà a obrir, donchs tenía entre mans negocis, dels qu'esperava contesta.

Sería lo qu'ell pensava, perque'l sobrescrit era de dol.

Mes al obrir la carta, ¡quín esglay! en lo lloch del membret, veu un cap de mort ab dos ossos encreuats. Lo text era escrit ab caràcters inteligibles però estrambòtichs que tenían alguna cosa de sinistre, y deya axí:

"Piteu, amich Piteu:"

"Ahí't vingueren a cercar per orde meva, y tu, que la sabs molt llarga, no volgueres venir a pesar de la íntima dels meus dependents. Tu tens molta lletra menuda, tu ets molt pillet; però ab mi no't valdràn les fleumeríes, perque ets meu y tan es que risques com que rasques, has de venir, si no de grat, per forsa."

"Vèjas, donchs, qu'hem de fer, que jo no estich perque'ls meus treballadors perden lo temps anant y venint, haventhi, com hi hà, gracies a Deu, feyna de sobres. Arrégla, si vols, les teves coses però depressa, donchs jo no vull esperarme ni un día més; de lo contrari t'ho esplicarà d'altra manera ta afectíssima y segura servidora La Mort."

Sota de la ferma, en lloch de rúbrica, hi havía una dalla y a ratlla seguida un post scriptum del tenor sigüent:

"A més de les rahons expressades, hi hà un altre motiu que m'obliga a ferte enllestir: lo dimoni, que't sab prou vida y miracles, t'espera y s'està enaygant, en termes que tot lo día remena la cua y's llepa'l bigoti de gust."

Llegir axò'l Piteu y veures la perspectiva del altre món, fou tot hu. Groch, desencaxat y ab los ulls fòra de les conques, abandonà'l pis corrent com si l'empaytessen.

Ab esta carta termenà la broma; may més ningú molestà al vell, qui de semblant feta estigué malalt. Durant lo temps en que va jaure, volgué que sa germana'l cuydés, cosa de que tothom, fins ella matexa, va estranyarse. Un pich bo, demanà viure ab ella, com si temés la soletat ò s'hagués penedit de sa vida passada. No's tornà malgastador, perque no estava en son temperament, però se manifestà, ab ell mateix y ab los altres, un xich més lliberal; ab tot, sempre estava trist, y un any després moría ab tota mena d'auxilis, dexant hereva a sa germana y fent petits llegats a diversos parents.

¡No hi hagué poch trasbals pera recullir tota la herencia! Fou precís trossejar alguns dels antichs mobles y arrunar part de la casa, donchs entre fustàm y parets era repartit lo tresor; mes la cosa valía'l treball que s'hi esmersà, puix va trobarshi una fortuna.

D'aquell home pot dirse en veritat:

"Visqué pobre y morí rich."

Deu l'haja perdonat, que si tothom ho ha ben menester, ell no fou dels que menys ho necessitavan.

May pogué esbrinar l'origen de lo qu'es molt possible que contribuhís poderosament a acabarli'ls díes; però jo crech endevinarho, ab tal que'n posaría les mans al foch sens temor de cremarme. M'explicaré.

En Piteu anà a consultar lo que li passava a n'en Tòfol, única persona ab qui tenía alguna confiansa, y jo recordo be que llavors se'n feya molta bulla a casa d'aquest. D'allí vaig traure tot lo que vinch d'explicar, fins les circunstancies més mínimes. En Tòfol y'ls seus companys, entre tots, tenen prou inventiva y suficientes aptituts pera tot lo que's proposan, com ja he dit al comens. Axí, donchs, ¿d'ahont, sinó d'allí, podía surtir tota la munió de disposicions que formavan lo texit de aquella faula?

Finalment, m'ho fa creure encara més un'altra circunstancia; desde la mort d'en Piteu, ningú ha badat boca per retraure poch ni molt semblant fet, cosa notable dat lo caràcter bromista d'aquella reunió; jo penso que semblant mutisme no es resultat d'un acort près en comú a fi d'evitar les responsabilitats que podrían exirne, y que foran moltes; jo ho atribuesch tot no més a la veu de la conciencia.